dimarts, 29 de juny del 2010

Ets més viu que sa cusseta den Jaume Matas

Com que aquest blog té tan poc tràfic, deixau que comparteixi amb vosaltres una idea milionària.

Es tracta d'un revolucionari sistema de transport cridat a canviar l'aspecte de les nostres ciutats. Consisteix en generalitzar la idea dels arrossegadors de les pistes d'esquí, però a tot l'entorn urbà, en forma de seients individuals sobre rails, que conduirien a l'usuari fins a la seva destinació personalitzada, de forma còmoda, energèticament eficient, sense renou i sense esperes. Qualsevol que vulgui invertir en aquest invent, hi ha molts milions a guanyar-hi.

Aquesta suprema bajanada se m'ha ocorregut arrel d'una pregunta a un fòrum de desenvolupament de jocs. Un cert individu brillant demanava per què és tan difícil trobar desenvolupadors (programadors) de jocs interessats en participar en projectes de cooperació. Per als qui no sàpiguen què és, això, es tracta de que qualcú té una gran idea però no té capacitats tècniques. I com que tampoc té doblers, tu participes de franc en el projecte, invertint el teu treball a canvi d'una generosa participació en els beneficis quan el projecte s'acabi i sigui un èxit. Si és que s'acaba. I si és que és un èxit.

No cal dir que al pobre al·lot que fa aquesta pregunta se'l mengen viu. Qui voldria participar en una cosa així, quan la meva ja és una feina ben pagada? I posats a fer feina de franc per què hauria d'apostar per la idea de qualcú altre, i no per la meva pròpia? I si la teva idea és tan bona, per què no hi inverteixes doblers tu mateix, i així no hauràs de compartir aquests fabulosos beneficis?

Qui més qui menys ha tengut una bona idea de tant en tant. Qualcunes, fins i tot ens haguessin pogut fer milionaris si les haguéssim desenvolupat. I ja es diu que al començament d'un gran negoci, hi ha una bona idea. També existeix la creència molt estesa de que una bona idea s'ha de protegir i mantenir en secret, per evitar que qualcú altre te la robi i la produeixi abans que tu. Les anècdotes de com la història ha robat als seus legítims creadors el mèrit de la invenció de grans idees de la humanitat (el cinema, la bombeta, el facebook) formen part de l'imaginari col·lectiu.

Tothom recorda com invencions tan aparentment simples com el tetrabrik han fet la fortuna dels seus creadors, i amb aquesta inspiració baix el braç, molts es llencen a intentar inventar la següent beguda revolucionària, el següent electrodomèstic del futur, o la següent revolució d'Internet.

Aquesta tendència empitjora exponencialment quan la traslladam als camps de la creació artística, l'entreteniment i (per descomptat) les noves tecnologies.

Supòs que aquests són els camps que més d'aprop he tocat en la meva experiència, professional o amateur, i per això en tenc una opinió molt visceral al respecte: la de que com més accessible és un mitjà, més imbècils l'utilitzaran per a intentar crear la següent gran revolució de la humanitat. Quan la realitat, és que la majoria d'idees que sorgeixen d'aquestes ments creatives privilegiades, són merda.

Encara que no es tractàs de propostes gaire serioses, m'han arribat unes quantes d'aquestes “grans propostes” que tenien a veure amb una web, un joc, un còmic, o una cosa així. Donada la meves competències, a la idea li seguia inevitablement una petició més o menys subtil de col·laboració, que solia anar així: “I no t'agradaria col·laborar en aquest idea?”, que traduida a un llenguatge més planer, volia dir “I no t'agradaria fer tota la feina bruta a canvi de res, amb la vana esperança de que un dia hi guanyem doblers, que ens dividiríem perquè la idea va ser meva?”.

Hi ha dues respostes que automàticament filtraran a la pràctica totalitat de grans pensadors que fan aquestes propostes. Aquestes són:

  1. “Podries posar la teva idea per escrit?”
  2. “Quants de doblers estaries disposat a invertir, en aquesta idea?”

La majoria de vegades no cal ni arribat a la segona. La sola idea de redactar una proposta tomba a la majoria dels aspirants, però això posa de relleu el que realment s'amaga darrera de les grans idees. Que potser no són tan grans.

Anem a refutar d'una vegada aquesta concepció tan estesa del valor de les idees. Ni un gran negoci necessita una gran idea per començar, ni una gran idea val res per si mateixa.

En efecte, molts grans negocis han sorgit sobre idees velles i molt conegudes. Però amb un bon pla de negoci, un producte de qualitat, i habilitat empresarial, fins i tot idees reciclades poden reportar amples beneficis si s'executen amb rigor. Google no va ser el primer cercador web, però ha aconseguit fer molt bé el que altres ja feien.

Pot resultat més sorprenent que una gran idea no valgui res per ella mateixa, però la realitat és que si un no està disposat a apostar per la seva pròpia idea, difícilment qualcú altre ho farà. Hi ha escriptors enviant guions a Hollywood tots els dies pensant que la seva idea és prou bona com per convèncer un productor. De la mateixa manera que hi ha webs, blogs i milers d'altres continguts digitals sorgint com xampinyons tots els dies a Internet, i molts dels seus autors es pensen que són grans idees.

Quan la realitat els posa al seu lloc i la seva pàgina no aconsegueix l'audiència esperada (si és que arriba a visitar-la qualcú) culpen al sistema, a Google, o a la poca intel·ligència dels internautes, incapaços d'apreciar l'audàcìa d'un creador incomprès i genial.

(He estat seguint qualcuns webcòmics molt populars aquests dies, i creieu-me si us dic que la majoria fan por de mal fets; i així i tot els meus genials i majorment desconeguts webcòmics només els llegeixen els meus contactes i uns pocs despistats que passaven per allà – sé de què xerr)

La realitat de les grans idees és que la majoria són merda. Que la gent que té idees bones de veres no cerca qualcú que les hi faci: les fan ells mateixos, o paguen un preu just a qualcú altre per que les hi faci. Cony, a jo m'han pagat molt bé fins i tot per desenvolupar idees terribles! I al final, aquestes són les persones que escriuen el seu nom a la història, les que passen temps creant, produint, estudiant, organitzant, invertint, o fent el que faci falta per a convertir la seva idea brillant en un èxit.

Com que estic tan acostumat a les idees de merda de la resta de la gent, procur no fer molta publicitat de les bones idees que se m'acuden a jo. Però no per por a que me les robin, en absolut (no existeix tal cosa com robar una idea – només fer-ne qualque cosa abans que la faci un altre). Sinó perquè m'agrada cultivar les meves idees, posar-les per escrit, reflexionar-hi, investigar conceptes semblants ja produits, i deixar-les madurar. Si al final d'aquest procés encara en queda qualque cosa, llavors puc plantejar-me què fer-ne, i amb quines possibilitats reals d'èxit. Sempre tenc una dotzena o dues d'aquestes idees a la recàmera, donant-los voltes fins que, de forma natural, sobreviuen i evolucionen, o moren.

Qualcú em va dir una vegada que jo era la classe de persona que un dia em posaria a pensar i tendria la idea del segle. I jo també ho crec, encara que no estic segur de quin segle.

En tot cas, si qualcun de vosaltres té una idea realment brillant i pensau que un individu com jo pot ajudar-vos a dur-la a terme (una web, un joc, un còmic, ... la veritat és que no sé fer gran cosa més) no us molesteu a contar-me-la, si no està acompanyada d'una oferta econòmica. Quan tengui ganes de perdre el temps desenvolupant una mala idea, almenys faré com el darrer any, i seran les meves pròpies males idees. Que sempre seran més divertides que les vostres.

I així, quan la història sàpiga reconèixer la vertadera genialitat d'un creador incomprès com jo, ni n'hauré de compartir la glòria, ni n'hauré de dividir els beneficis amb cap de vosaltres...

...simples mortals.

BWAH-HA-HA-HA-HA-HA-HA!!!

dijous, 17 de juny del 2010

No hem de passar s'arada davant es bou

Ja està fet. He enviat la meva primera remesa de missatges a diverses editorials de còmics d'Espanya, oferint-los el projecte de la meva novel·la gràfica, a veure si me'l volen publicar. I m'he sentit molt ridícul fent-ho. Després de tot el que he escrit en aquest blog sobre la confiança, la persistència i perseguir els teus somnis fins allà on et duguin, la veritat és que encara em durà temps creure'm que, de veres, jo puc ser un dibuixant professional.

En això pensava quan em dedicava a seleccionar pàgines i il·lustracions per a crear un portfolio de la meva feina, i res del que veia m'agradava prou. Pensava que no tenia prou qualitat, que no estava prou ben acabat, que a la meva edat i sense formació acadèmica no hi tenia res a fer, a aquest món, on hi ha milers d'artistes més preparats i que duen més temps que jo fent això.

Després me n'he donat compte (amb ajuda del meu company de pis) que aquesta veu és la que he estat escoltant al meu cap durant tots aquests anys. Si m'havia acostumat a ignorar-la durant tot un any, què fa que ara torni a estar allà?

És evident, que s'apropa l'estiu, i amb ell el final del meu any sabàtic. I això fa que tot plegat sembli que era una aventura, agoserada i excitant, però en definitiva temporal. D'aquí a tres mesos hauré de trobar feina, probablement fent qualque cosa allunyada dels còmics, si més no per sobreviure i pagar-me els excessos i capritxos (el lloguer, el menjar, la roba, coses així). I com totes les altres vegades, això dels còmics es quedarà en un record, agradable però llunyà, d'un passat millor.

No?

I UNA PUTA MERDA!

Els que em coneixeu sabeu que no recorreria a l'exabrupte si no fós per dir qualque cosa important, i és aquesta:

En aquest camí, no hi ha volta enrera.

Ja quasi no record com era la vida abans de l'any passat. I el que record, no ho enyor. Bé, potser enyor una mica allò de tenir un sou tots els mesos, però sense tota la resta podria viure. És cert que hauré de tornar a fer feina, i que això em deixarà menys temps lliure per dibuixar i fer vida. Però la sensació d'angoixa, d'impotència, d'estar-me perdent qualque cosa, no crec que pugui tornar.

Tenc dos avantatges fonamentals respecte a molta de la gent que intenta fer-se un lloc en treballs tan complicats com el dels còmics, la literatura o el cine.

El primer és que som un pesat.

Per si no ho havieu notat, he estat donant la pallissa amb aquesta història al blog, al Facebook, al Twitter, a Toastmasters i pràcticament a cada lloc on he xerrat o escrit. He publicat i traduit els meus còmics anteriors, els he registrat a tots els índexos de webcomics que he trobat. Els he inclòs al meu perfil professional a LinkedIn. Fins i tot he aconseguit que la cerca pel meu nom a Google (el que s'anomena
egosurfing) els primers resultats que hi surten siguin els dels meus còmics, blogs i vídeos.

Supòs que és una qüestió d'ego. Però gràcies a això, i a tot el feedback positiu generat per aquesta invasió del ciberespai, podria seguir insistint indefinidament, encara que mai cap editor s'interessàs per la meva feina. Només amb la sensació d'estar arribant al públic i amb posar el meu treball a l'abast de les persones per qui tengui valor, ja valdria la pena fer-ho, i el meu ego tendria tot l'aliment que podria necessitar.

(Encara que a aquest discurs vaig argumentar que l'ego no se l'hauria d'alimentar, ja em va bé inflar-me'l de tant en tant, si és per una bona causa)

El segon avantatge, és que ja ho he fet abans.

Encara ara llegesc a les pàgines de desenvolupament de videojocs com jovenets sense experiència cerquen desesperadament una oportunitat d'entrar en aquest negoci, i es dediquen a crear demos i enviar curriculums a estudis que els rebutgen perquè el que necessiten són programadors experimentats. Uns intentant entrar on altres intentam sortir.

Però si ja vaig aconseguir fer-ho una vegada per entrar en el món dels videojocs, puc aconseguir-ho una altra vegada amb el món dels còmics. Val, potser aquella vegada vaig tenir una sort difícil de reproduir, però del que es tracta és de saber crear les oportunitats, i estar preparat per quan es presentin. Vaig tardar 15 anys a aconseguir-ho la primera vegada, així que amb una mica de paciència, esper tornar-ho a fer.

Puc esperar, no tenc pressa.

"I don’t know what your own passion is. But I will say this, and you hear me well: no time is wasted spent under the stars. And no time is wasted spent doing what you love."

Phil Plaitt, Bad Astronomy

divendres, 4 de juny del 2010

No hi ha juny sense sol, ni nit sense mussol

No puc imaginar una emoció semblant a la d'apropar-se al final d'un projecte, sobretot d'un projecte llarg. Res com la sensació d'objectiu complit, superar una fita, i pujar de nivell. Aquesta setmana he experimentat aquesta emoció dues vegades.

La primera va passar el dilluns, quan vaig posar la data a la pàgina 187, la darrera de la meva novel·la gràfica, que ara ja està completament dibuixada a llapis.



Per si encara no us he contat la història, vaig començar aquest còmic l'any 1993, el vaig acabar d'escriure, i començar a dibuixar, a finals de 1999, i va esperar 10 anys a un calaix fins que l'any passat el vaig recuperar amb la intenció d'acabar-lo, i d'usar-lo com a argument per a fer-me un lloc en el difícil món de la creació professional de còmics.

Però no estava pensant en els doblers ni en la feina quan m'aixecava cada dematí a dibuixar, estava pensant en la posteritat, i amb ella, amb la meva contribució.

Mai es perd tant com quan es perd el temps. O millor dit, perquè de tot se n'aprèn, quan del temps invertit no en queda res de profit.

En el meu cas, dels 7 anys de la meva carrera universitària i dels 12 de vida professional n'he tret profit, és clar – d'algun lloc han sortit els estalvis que m'han permés agafar-me no un sinó dos anys sabàtics! Però més enllà del benefici econòmic, el que n'ha quedat ha estat sobretot desgast físic i intel·lectual, però poca substància perdurable: una tecnologia defectuosa, ineficient i inacabada que vam batejar amb el molt adient nom de Zombie, i un petit i no gaire trascendent videojoc per iPhone. De la feina que vaig fer a les tres empreses on vaig treballar abans, que jo sàpiga no en queda cap línia de codi útil.

Supòs que aquesta és una de les misèries de treballar en tecnologia, i especialment en desenvolupament de software: es tracta de productes molt efímers, amb molt ràpida caducitat – uns anys, si tens sort: qualcú de vosaltres encara usa el mateix processador de textos que fa 10 anys?

Al contrari que els fruits de la meva feina de programador, els còmics que he dibuixat tots aquests anys sí que són perdurables. Constitueixen el meu legat, sobreviuen al pas del temps, perllonguen la seva vida amb cada nou lector, i si la meva vida s'acabàs demà, serien les meves credencials per a la immortalitat. Val, potser no arriben a tant, però sí que em sobreviurien, i amb ells les meves inquietuts i els meus esforços.

És per això que tot i haver passat molt de temps treballant en aquest projecte, cada minut invertit en la meva novel·la gràfica, o en qualsevol altre còmic passat o futur, tendrà la seva recompensa: la satisfacció d'una feina que podré compartir mentre visqui, i potser més enllà.

El meu afany de trascendir compta aquests dies amb una eina amb la qual ni somiava quan vaig començar en això de dibuixar, fa més de 25 anys. La xarxa digital ha ampliat el nostre públic potencial a tot el món, amb la possibilitat de fer-ho al marge dels canals de difusió i promoció tradicionals. D'aquí la promesa de que a Internet, mentre siguis prou bo, i et promocionis prou bé, tothom pot aconseguir l'èxit i la fama, i potser amb això fer fortuna.

De moment no és l'èxit i la fortuna el que em preocupa, del que es tracta és de fer la millor difusió de que sigui capaç del meu treball. Per això Enric i jo vam crear una web per al nostre còmic Huérfanos (que si encara no l'heu llegit, ja estau tardant), i per això he decidit, 15 anys després, publicar el que encara és el treball del qual em sent més orgullós, un còmic de fantasia i aventures de 64 pàgines, que vaig acabar l'estiu de 1995, i que va escriure el meu amic Jaume Albertí (avui orgullós propietari de Gotham Còmics).

Si res ho impedeix, publicarem La Canción de la Lluvia, que així es titula, en edició digital a través del portal Bubok.com, aquest mes de juny, en edició revisada i amb una introducció del guionista. El còmic podrà descarregar-se gratuitament en format digital, o comprar-ne una edició impresa per encàrrec a un preu molt assequible. Aquesta és la màgia d'Internet, la possibilitat d'arribar a lectors que mai no hauríem pogut tenir fa 15 anys, a més del benefici afegit de tenir una mostra prou decent de la meva feina a l'abast de tots els editors a qui els pugui interessar. D'això, jo en dic un win/win.

Ara que he arribat al final de la primera fase de la meva novel·la gràfica, posar aquesta obra d'aprenentatge a l'abast de nous lectors resulta una experiència encoratjadora. Els pròxims mesos seran molt intensos, treballant a la vegada per acabar la meva novel·la, investigar les possibilitats d'edició tradicional, tornar a fer feina remunerada, i planejar el meu futur en molts d'altres aspectes.

Així que aquesta oportunitat, encara que també alimentarà el meu ego i sentiment d'importància, també em proporcionarà força i estímul per seguir endavant en els moments difícils.

Parlant de la qual cosa, havia dit que he acomplit amb dos objectius aquesta setmana, i el segon va ser aquest dimecres, quan vaig fer la meva desena presentació al meu club Toastmasters de Barcelona, marcant el final del meu primer “curs” en aquesta organització.


Aquesta presentació era molt especial per jo, en primer lloc perquè tenia la sensació de tancar un cicle, el que vaig començar amb el meu icebreaker, el passat 5 de juliol. I en segon lloc, perquè vaig voler aprofitar els 10 minuts que aquesta oportunitat em regalava, per posar en paraules, imatges i emocions, les lliçons més importants apreses a la meva vida, des de ben petit, fins aquest darrer any de renaixement, passant pel moment frontissa de la meva experiència a Irlanda, que va donar lloc a aquest blog.

Esper que aquest discurs, i la meva trajectòria, sigui per vosaltres tant inspirador com ho ha estat per jo preparar-lo i compartir-lo amb vosaltres.

I el dedic, com no podia ser menys, a la memòria de la meva amiga Eva. Avui 4 de juny fa dos anys de la seva mort.