dilluns, 23 d’agost del 2010

No en fot ni brot

Ja ho deia en Garfield, els dilluns sempre són dies complicats per fer feina. Però els dilluns després de tornar d'un viatge ho són encara més.

Ahir a aquesta hora estava a l'aeroport de Ginebra, esperant un vol per tornar a casa, després de tres dies de conèixer la ciutat, gaudint de la ONU, la Creu Roja, el Llac Léman i les delícies de Suïssa, el formatge i la xocolata. I moltes altres coses. Encara que cada dia d'un viatge així s'arriba a fer cansat, tant per la fatiga com per la saturació d'experiències, enfrontar-se a un dia de turisme no li fa mandra a ningú, i ens vam aixecar cada dia plens d'entusiasme i energia.

Durant el darrer any que he passat dedicat sobretot a dibuixar, aquesta havia estat la meva rutina habitual. M'aixecava cada dematí amb entusiasme i energia, sabent exactament el que volia fer, i amb moltes ganes de fer-ho. De fet, vaig haver d'arribar a posar-me límits per no acabar fent més hores de les recomanables, respectant les hores d'oci i descans.

Les coses han canviat. Des de que aquest mes vaig decidir recuperar la meva carrera de programador, i posar-me al dia per a poder reincorporar-me al món laboral en condicions, la major part del meu dia transcorre en aquest lloc sortit d'un malson de Kafka.



Aquesta habitació de 2 per 3 metres, sense llum natural ni corrent d'aire, i amb un ordinador encès que fa l'efecte d'estufa, és la meva oficina a casa. És aquí on em dedic a estudiar matemàtiques, programar gràfics en temps real i aprendre a usar eines d'art gràfic. És el meu laboratori, el meu estudi i la meva sala de jocs.

Llavors per què no és un lloc divertit? Per què al que s'assembla de veres és a això altre?



Al contrari del que em passava quan m'asseia a dibuixar cada dematí, el meu “uptime” per a començar a fer qualque cosa productiva pot arribar a ser de dues hores. I quan finalment aconseguesc posar-m'hi, la meva productivitat és ínfima, per comparació amb la que tenia quan dibuixava. I això, tenint 7 llargues hores de feina cada dia per a dedicar-me a aquestes coses, i sense tenir que encarregar-me ni de feines de la casa, ni de cap altre qüestió. Com és possible?

La raó s'anomena “procrastinació”, que és l'art de deixar les coses més endavant, badar, romancejar, perdre el temps, amb l'objectiu d'evitar fer allò que en realitat no ens fa ganes fer. Així que quan el que hauria d'estar fent és estudiar i avençar un projecte, em dedic a mirar el correu, ordenar papers, consultar el facebook, llegir còmics, o el que sigui. Tots ho heu fet qualque vegada, així que no em mireu així.

He intentat tot el que se m'ha ocorregut per evitar procrastinar, o al menys per fer-ho només dins uns límits. He provat a tancar-me al “zulo” aquest que heu vist, sense connexió a Internet, ni més llibres que els que em calen per estudiar. He apagat tots els programes que no necessitava. He fet llistes d'objectius clars i definits (m'agrada més fer llistes de les coses que he de fer, que fer-les). M'he posat alarmes per a evitar sortir abans d'haver fet almenys un temps determinat de feina. M'he auto-amenaçat amb privar-me de, o auto-incentivat amb premiar-me amb, qualque cosa de menjar, o forma d'oci. He llegit tots els articles sobre com lluitar contra la procrastinació que he trobat. I mentre feia tot això, el que he aconseguit ha estat el que realment volia, que era estalviar-me fer la feina.

Cony, fins i tot escriure aquest article és una forma de procrastinar!

En realitat, no crec que totes les formes de procrastinació siguin negatives. Per exemple, amb l'excusa de no fer una cosa que no te fa ganes, en pots acabar fent una altra que calia fer de totes maneres. Sense anar més lluny, el meu darrer any, per productiu i inspirador que pugui resultar, ha estat en el fons una forma sofisticada i extrema de procrastinació: la necessitat de trobar una activitat que pogués servir d'excusa per a no treballar durant tot el temps que em pogués permetre deixar de fer-ho. I no podreu dir que no ha funcionat.

La veritat és que després de tot l'esforç de disciplina i superació que he fet aquest darrer any, pensava que tornar a fer feina em resultaria molt més fàcil, o si més no, almenys estimulant. Però veig que m'equivocava, i que la sensació de tedi, emboirament i confusió, és exactament la mateixa que recordava. I també sé el que signfica.

La nostra ment està prou adaptada i evolucionada com per estalviar-nos patiment i esforços innecessaris. I enfrontada al patiment i l'esforç que la meva ment té associats a la tasca d'estudiar, programar, i treballar amb l'ordinador, la meva reacció instintiva és la de desviar l'atenció a qualsevol altra tasca, que fins i tot pot resultar més feixuga (“fent feina per no fer-ne”, com deim a Mallorca) per tal no deixar-me fer la que m'he proposat.

Així que no em queda més remei que atacar la procrastinació amb tota l'artilleria, i deixar de dedicar un sol minut a res que no sigui la tasca que tenc entre mans. Així que no espereu veure gaire activitat durant les pròximes setmanes ni a aquest blog ni al meu perfil de la vostra xarxa social preferida, perquè estaré fent una cosa més important.

Tant si la meva ment estúpida ho vol, com si no.

. . .

Us deix amb unes cites inspiradores, per si a qualcun de vosaltres això li passa mai. I si teniu històries de procrastinació per compartir, o les vostres trampes per combatre-la, deixau-les als comentaris.

"If you want to make an easy job seem mighty hard, just keep putting off doing it."
Olin Miller

"We are what we repeatelly do. Excellence, then, is not an act, but a habit"
Aristòtil

"The difference between a successful person and others is not a lack of strength, not a lack of knowledge, but rather a lack of will."
Vincent T. Lombardi

"Successful people form the habit of doing what failures don’t like to do. They like the results they get by doing what they don’t necessarily enjoy."
Earl Nightingale

divendres, 6 d’agost del 2010

En ser maça ja picaràs

La següent és una història real.

Va passar a una empresa de desenvolupament de software de la qual no en donaré detalls. Després d'uns anys de creixement, va entrar a l'empresa un nou cap, que s'incorporava per renovar i ampliar la línia del negoci. Durant el temps que va dirigir l'equip productiu, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de doblers de l'empresa i dels seus clients, i finalment dur l'empresa a una retallada massiva de plantilla. L'episodi final, fa dues setmanes, el va protagonitzar abandonant l'empresa i el pais, emportant-se amb ell l'única còpia del codi font del producte, forçant l'empresa a tancar, deixant empleats i clients penjats.

Aquesta altra història també pot ser real.

Pot haver passat a un estudi de videojocs on jo podria o no haver treballat. A aquest estudi hi hauria entrat un nou cap, que s'incorporava per posar ordre en el negoci. Durant el temps que va dirigir l'estudi, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de temps i energia dels treballadors, i finalment provocar una sortida massiva d'empleats. Depenent del lloc del que estigui parlant, aquest cap podria haver pirat deixant l'empresa pitjor del que la va trobar o, encara pitjor, podria seguir al seu lloc.

Podria pensar-se que hi ha un bon tros entre les dues històries. La primera és la crònica d'un frau, una estafa més o menys planejada, i en definitiva un delicte. La segona és una història de simple incompetència - reprobable, és clar, però difícilment denunciable. Després de tot, el país n'està plè, d'ineptes dirigint empreses i projectes. Si la ineptitud fós delicte, tendríem les presons plenes.

Jo no puc ressignar-me a acceptar la incompetència dels managers com una part del món de l'empresa. En primer lloc perquè n'hi ha de bons, cosa que demostra que no sempre són els més ineptes els que arriben adalt. I en segon lloc, perquè malgrat que la feina d'un manager no es pugui perseguir amb la llei, sense adonar-me he convertit en la meva causa lluitar perquè allà on jo treballi, la incompetència d'un cap no es deixi passar.

Encara que el fracàs d'un projecte sigui la mesura més clara de la incapacitat d'un manager, el paràmetre que millor identifica la incompetència és un de més evident - el nivell de satisfacció dels empleats. Podríem fer una predicció acurada de la capacitat de lideratge d'un cap mesurant la moral del personal, i molt particularment l'índex de baixes que l'acompanyen.

Sé de què estic xerrant, perquè jo he deixat voluntàriament totes les empreses on he fet feina, sempre per millorar, i sempre deixant la feina acabada. Sempre, excepte en les dues darreres. Aquestes, les vaig deixar perquè no podia seguir treballant a les ordres d'un imbècil.

Què vull dir, un imbècil? Vull dir qualcú amb qui no es pot parlar, qualcú que no reconeix mai els errors, que no respecta la qualitat de vida del seu equip, que fa valer la seva autoritat per compensar la manca d'experiència, que usa la por i l'amenaça per aconseguir resultats, que menteix per dir el que vols sentir i després en fa una altra cosa, que no admet que es qüestionin les seves decisions.

Cony, i tot persones del meu equip ho han dit de jo, que era un imbècil! I raó no els faltava, he estat un imbècil més vegades de les que m'agrada recordar, i per això mateix sé reconèixer-los.

Quan les conseqüències d'una gestió agressiva i autoritària comencen a resultat en baixes, pèrdua de moral, desmotivació i en definitiva en un deteriorament de la qualitat de la feina, un manager hauria de donar-se per al·ludit. Com s'ho fan, per mantenir-se en el poder?

Supòs que hi ha un grau de tolerància elevat entre els empleats. En l'actual situació econòmica, canviar de feina és difícil, o arriscat. Fins i tot una feina en males condicions és millor que res. I en indústries molt especialitzades com la dels videojocs, hi ha prou entusiasme per la feina com per aguantar moltes incomoditats, i encara que els majors es cremin, sempre hi ha noves remeses de gent jove desitjant que els explotin per fer realitat el seu somni (ho sé, jo era un d'aquests).

Per cada cap autoritari, hi ha un equip de gent disposada a treballar en condicions extremes, incloent dates impossibles, decisions injustes, canvis arbitraris, jornades inhumanes, baixos salaris, etc. Aquestes persones fan possible que un cap sense escrúpols es mantengui al poder i enfonsi la moral de l'equip.

Jo vaig intentar en dues ocasions lluitar contra aquesta situació. Per desgràcia, jo no som William Wallace i les dues vegades em vaig quedar sol en l'intent, encara que vaig atreure l'atenció del manager en qüestió – i en cap de les dues vaig ser despedit. Vaig queixar-me de que mentre unes persones cometien els errors, eren les altres qui en pagaven les conseqüències, o marxaven. Estava disposat a deixar la feina si no em feien cas. I així va anar.

Però no he perdut l'esperança. Tant de bo no hagi de tornar a fer feina per un imbècil, però és un risc que estic disposat a assumir. Encara que pocs s'hi atreveixin, i encara que poca gent em faci cas, la incompetència no es pot deixar passar, perquè afecta a la feina, i per tant a la vida, de les persones que la pateixen. I com li vaig advertir al meu darrer cap, el recurs més valuós amb què compta un projecte no són ni els doblers, ni el temps, ni tant sols el personal. És la moral.

I si treballes a una empresa on el teu cap ha aconseguit matar la moral i l'entusiasme de l'equip, per jo això és tant com si hagués robat el codi font i hagués marxat del país.

Aquesta gent és perillosa. No els podem seguir ignorant.



"People shouldn't be afraid of their governments.
Governments should be afraid of their people.
Freedom! Forever!"
- Alan Moore, V for Vendetta