divendres, 29 d’octubre de 2010

Més just que sa pell des cul

Fa tot just una setmana, el meu futur professional era incert, i amb ell bona part de la meva situació personal. Fa tot just una setmana, feia tres mesos que cercava feina infructuosament, en una ciutat i en un sector on hauria esperat tenir moltes oportunitats donada la meva experiència. Fa tot just una setmana, estava disposat a anar fins on fés falta per a poder tornar a tenir una feina, encara que per això me n'hagués d'anar de la ciutat o, arribats al cas, del país. Però fa tot just una setmana, tot va canviar en uns pocs dies. Just a temps. O com diu el meu títol d'avui, més just que sa pell des cul.

Amb aquest d'avui hauran estat 6 els articles que he dedicat a parlar d'aquest procés tediós i frustrant de trobar un lloc de feina, prova de que ha estat un procés llarg, desgastant, que m'ha consumit molt de temps i energia. Sobretot, han estat mesos d'incertesa, d'inquietut, i de decepció. A ningú li agrada descobrir que després de 12 anys de dedicar-te a una professió, per poques ganes que tengui de tornar a fer-ho, pugui resultar tan difícil trobar una empresa que considera la teva experiència com un recurs valuós. I no obstant, aquesta ha estat la realitat.

Durant aquest temps he descobert que el meu curriculum, que des de 2003 l'ocupen els anys que he dedicat a programar videojocs, automàticament em descarta per feines en altres àrees, o pitjor, em situen immediatament a una categoria inferior. He descobert que de totes les tecnologies amb què havia treballat fins a aquell any, la majoria estaven desfasades o havien estat reemplaçades. He descobert que tenir 12 anys d'experiència pot fins i tot ser un hàndicap per a accedir a feines amb menors requeriments: les empreses assumeixen que voldràs guanyar molt, o que tens moltes ofertes i podries anar-te'n i deixar-los tirats en qualsevol moment – i ja no es molesten en demanar. He descobert amb tristesa el món de les consultores tecnològiques, anomenades
“càrnicas” en el mundillo informàtic, i que no són més que ETTs amb apariència de respectabilitat i que subcontraten feines tècniques especialitzades a baix cost, en benefici de les empreses i en perjudici dels professionals. I després es queixen de que falten informàtics – potser és que els que hi ha prefereixen anar-se del país abans que fer feina en aquestes condicions.

I finalment he descobert, en fi, que potser encara tenc una flor al cul.

Jo el nadal del 2005. Eren altres temps.

Ha vengut de no res perquè com ja vaig advertir, l'1 de novembre expirava el plaç que m'havia marcat per trobar feina, o estava disposat a eixamplar la meva àrea de cerca fora més enllà de la frontera. I vés per on que just quan començava a pensar en fer les maletes, el pròxim dia 1 (o bé, el 2 ja que l'1 de novembre és festa) serà el meu primer dia de feina després de 18 mesos. I avui és, per tant, el darrer dia laborable d'aquest intens any sabàtic. Començaré a treballar com a programador d'interfaces gràfiques a una empresa de Barcelona, Blit Software, amb prou bones condicions, incloent un horari privilegiat.

Vaig trobar aquesta feina a través del mateix procés pel qual hagués pogut trobar qualsevol altra, un anunci a una pàgina d'ofertes. El que és interessant – i qualcuns dirien que més que una simple casualitat – és que en realitat, aquesta va ser la primera empresa on vaig cercar feina per començar. Efectivament, el passat juliol em vaig adreçar directament a un dels caps d'aquesta empresa, de qui tenia coneixement a través d'un ex-company de feina. De fet, era ell qui s'havia interessat per jo l'any anterior, quan jo encara treballava a Gameloft. Però en cap d'aquestes dues ocasions ens vam poder creuar. Però just la setmana passada, en el moment més oportú, aquesta empresa va publicar aquesta oferta, i en qüestió de dies he tengut dues entrevistes i una oferta. Que he acceptat sense dubtar. I així és com va anar.

Supòs que qualcun dels meus lectors podria argumentar que ha estat l'univers qui s'ha posat d'acord per a proporcionar-me aquesta oportunitat just quan la necessitava (eh, David?). I d'altres podrien pensar que senzillament som un cabró amb sort. I això, no us ho discutiré.

Almenys, he tengut prou sort per trobar feina en el plaç que m'havia marcat. Potser era demanar massa, però per jo la sort hagués estat trobar-la molt abans, sense haver hagut de fer totes aquestes voltes, enviar curriculums i perdre el temps amb entrevistes que no anaven enlloc. I en tot cas, fins i tot si a l'univers li importàs el més mínim el que a jo em passi, aquí qui ha hagut de picar pedra per tenir aquesta oportunitat he estat jo. Cap quantitat de sort pot reemplaçar una bona preparació. I encara que l'atzar hagui volgut que sigui aquesta empresa on finalment acabi, d'això no en dic jo sincronicitat – sinó simple estadística.

I què hagués passat si no hagués tengut aquesta sort? Per suposat, tenia un pla B en marxa, pel que hagués pogut ésser. Aquesta mateixa setmana vaig mantenir una entrevista telefònica amb un estudi d'Anglaterra, i si no hagués arribat aquesta oferta, estava disposat a anar-me del pais sense dubtar, i sense mirar enrera. Exposat a la possibilitat de quedar-me sense estalvis, ni la meva experiència desafortunada a Derry m'hagués impedit fer aquesta passa. I com ja he contat vàries vegades, aquest compte encara està pendent. Ja no serà enguany, però.

I què passa ara? És aquest el final d'un cicle? Idò no, almenys no per jo.

Amb aquesta feina comença una nova fase del projecte que vaig començar fa un any i mig, el dia en què vaig decidir deixar la feina – el projecte de reinventar-me, realitzar-me i convertir-me en la millor versió possible de jo mateix, una mena de versió 2.0 o almenys un
refactoring amb els bugs arreglats (picada d'ull per als geeks que em llegiu). I si heu estat seguint aquest blog des de l'any passat (més o menys des d'aquest post) no podreu dir que no he fet qualcunes passes ben importants.

Després d'haver redefinit la meva situació en tots els aspectes de què he estat capaç en aquest temps (un propòsit que en realitat durarà tota la vida), el meu propòsit per aquest nou any no era trobar feina. Això era només un argument econòmic per seguir endavant amb els meus projectes sense tota la pressió de guanyar-se la vida.

"Money is like gasoline during a road trip. You don’t want to run out of gas on your trip, but you’re not doing a tour of gas stations." — Tim O'Reilly

El que té de bon aquesta feina (a l'espera de veure com em va) és que tant la cultura de l'empresa com l'horari com l'ubicació fan molt possible poder seguir endavant amb la resta de projectes – sobretot, acabar d'una vegada la meva novel·la gràfica, que ha estat el meu gran argument durant tot aquest any.

Però això, no ho puc fer jo tot sol.

La veritat és que em conec prou com per saber que no se'm dona gaire bé tenir el cap a varis llocs a la vegada, ni aprendre a desconnectar. I ja he après prou com per no tornar a confiar en que màgicament, aquesta vegada seré capaç de fer-ho. Així que vull acabar aquest any sabàtic demanant la vostra col·laboració.

A tots aquells que m'hagueu conegut aquest any, o a tots els que em coneixieu d'abans però us agrada més aquesta nova versió, vos deman per favor: no deixeu de recodar-me què era el que estava fent, no deixeu d'animar-me a seguir endavant amb els meus projectes, no deixeu que torni als vells hàbits i no permeteu que un dia em justifiqui dient que no era tan important.

Perquè és així d'important. És important per jo, i per tothom, no perdre mai el control sobre la nostra vida ni deixar que les circumstàncies, o la inèrcia, siguin els qui prenguin per defecte una decisió que em toca, ens toca, prendre a nosaltres mateixos: Life is either a daring adventure or nothing.

I amb aquest pensament inspirador, don per acabada la tercera temporada de “la meva vida en forma de telecomèdia absurda”, com diu a la capçalera d'aquest blog. A partir de la propera, potser em dedicaré un poc menys a la filosofia i la reflexió narcissista, i tornaré a xerrar del que em passa i de les coses que faig, sense donar-hi més voltes. Ja he escrit prou històries de superació personal per una bona temporada. A veure si a partir d'ara us puc fer riure una mica, per variar. Abans però, em queda un article pendent com a epíleg. Fins ben aviat.

dijous, 21 d’octubre de 2010

A una casa oberta fa molt mal entrar

“Si no ho fas, mai sabràs el que hagués pogut passar.” “D'aquí a vint anys, lamentaràs més les coses que no vas fer que les que sí.” “La fortuna afavoreix els audaços.” “Has de fer allò que tens por de fer.” “Qui no s'arrisca no pisca.” ...

El refranyer popular és ric en dites sobre l'audàcia i el coratge, sobre que és millor intentar-ho i fracassar, que no arriscar-se i demanar-se què hagués passat. Puc estar en general d'acord amb aquesta filosofia, però també inclou la seva pròpia trampa: la falsa creença de que en qualsevol cruïlla, en qualsevol decisió de la nostra vida, hi ha una opció correcta, i la resta estan equivocades.

No tornaré a repetir el que ja vaig dir en aquest discurs: no existeixen les decisions simples si totes les opcions ténen qualque cosa de dolent.

Tot això vé a compte d'una d'aquestes situacions “no-win” que se m'han presentat aquesta setmana a causa d'una oferta de treball (si pensau que ja estava tardant a treure el tema, tenieu raó: i tot el que us queda).

Es tracta d'una feina de desenvolupador de gràfics 3D per a projectes de realitat augmentada amb una mica de visió per computador (per als qui no coneguin els termes, són coses molt sofisticades i ben divertides que es fan amb ordinadors). El projecte i la tecnologia em van semblar apassionants, i posats a fer feina, aquesta és un camp fantàstic on fer-ho.

Només hi havia un problema. Es tracta (una altra vegada) d'un projecte freelance. I la data de lliurament és el 1 de desembre. I en aquest mes i 10 dies que tendria per fer-la, hauria d'estudiar com funcionen els sistemes de gràfics i visió per computador que usa l'empresa, a més de fer la feina pròpiament dita. I això, començant aquesta mateixa setmana, és poc menys que una locura. No es tracta de que jo no sigui capaç de fer aquesta feina (que no ho sé, la veritat), sinó de que no tenc ni idea de si és tant sols possible fer-la en un plaç de temps tan curt.

Així, quines eren les meves opcions? Acceptar la feina implicava comprometre'm a uns resultats per una data determinada, no disposar de temps per estudiar, dibuixar, o per anar a entrevistes per altres feines. En el millor dels casos, amb el que guanyàs amb la feina podria comprar més temps per trobar-ne d'altres, però el desembre tornaria a estar bàsicament en la mateixa situació que ara, amb el desgastament afegit d'un treball tan precipitat. En el pitjor, podria no acabar la feina a temps, i en aquest cas no cobraria res, i hauria perdut temps i oportunitats (a més de possibles responsabilitats per incompliment de contracte).

Aquesta decisió era, objectivament, inacceptable per arriscada. No puc evitar, però, quedar-me amb la sensació de que podria haver-ho aconseguit. I és aquí on he de combatre la fal·làcia que deia abans, la de la “única opció correcta”. Mai hi ha una única opció correcta, i totes les decisions que prenguem seguint aquest fals principi estan condemnades a fer-nos patir.

Una altra forma de veure-ho és el que Susan Jeffers suggereix: a qualsevol d'aquests dilemes, totes les opcions ténen “goodies”, punts bons que justifiquen tant unes com les altres. Acceptar la feina hauria estat una experiència d'aprenentatge, un repte professional, i em podria obrir noves opcions de carrera; en el pitjor cas, tendria més informació sobre el meu nivell de competència. No acceptar-la em permet seguir estudiant, concentrar-me en els meus projectes, i deixar oberta la porta a millors opcions sense l'estrés afegit de les dates de lliurament.

Al final, cap d'aquestes perspectives ha estat la que m'ha fet decidir. La única pregunta que havia de respondre era: “què vull?”

Per si a aquestes alçades no havia quedat clar, la raó per la qual estic cercant feina és bàsicament econòmica. Però apart dels doblers, del que es tracta és de tenir una estabilitat que em permeti gaudir de la meva vida aquí sense la urgència de no tenir ingressos. Tota la resta era accidental.
I aquesta feina no complia amb aquests requisits. M'hagués encantat fer aquest projecte, segur, igual que m'hagués agradat seguir a qualcuns dels que he deixat. Però no a qualsevol preu. I per arribar a la data límit del projecte, hagués hagut de fer una forta inversió de temps i esforç, i això sense cap garantia de resultats ni de continuitat.

Això per jo, és un No Deal.

Ja sé que he escrit abans sobre prendre riscs, tirar-se a la piscina i enfrontar-se després a les conseqüències. I encara ho crec, i admir encara més a la gent que ho fa habitualment sense dubtar. És una de les habilitats que m'agradaria tenir.

Però ara he de triar molt bé les meves batalles, perquè no tenc gaire marge de maniobra. Si la feina tengués garanties de continuitat que justificassin la inversió, o si tengués l'oportunitat de corregir un possible retard, potser ho hauria fet. En el passat, he pres decisions d'aquestes impulsivament i sense garanties d'èxit perquè el repte i les oportunitats eren prou estimulants. Si el que m'haguessin oferit fós una feina d'il·lustrador, ni tant sols ho hagués dubtat.

I aquesta és la gran lliçó que he après sobre les decisions importants. Les coses que realment valen la pena, per difícils que puguin semblar, no són difícils d'escollir si són el que realment volem. Haurem de resoldre problemes logístics, per suposat. Però prenim la decisió amb la confiança de que ens en sortirem, de que trobarem la forma, de que és el que realment volem.

Jo he experimentat aquesta sensació en múltiples ocasions al llarg dels anys, quan vaig unir-me al Klub Kaximba (una història digna de contar-se), quan vaig entrar a fer feina a Tragnarion, quan vaig mudar-me a Barcelona, quan vaig deixar Gameloft, quan vaig unir-me a Toastmasters, quan vaig tornar a dibuixar els meus còmics, quan vaig declarar-me a la meva al·lota.

Tot el que cal és estar preparat, i quan ens trobem de cara amb la situació, sabrem el que hem de fer, per més que ens costi un món decidir-nos. Si dubtam, potser és una senyal de que encara no estam preparats. De que, de qualque manera, encara no hem recollit totes les lliçons necessàries per pujar de nivell.

Richard Carlson diu: “If someone throws you a ball, you don't have to catch it”.

Estic obert a moltes opcions de feina, però no a qualsevol preu. No vull enviar el missatge de que estic desesperat, de que no tenc opcions. Tenc clares quines són les línies vermelles que no estic disposat a trepitjar. I sobretot, tenc clar que si finalment el meu camí m'ha de dur fora d'aquí, serà per una bona raó, i que trobaré la manera de fer-ho. He sortit de coses pitjors.

Però d'això, en parlaré al següent post, el pròxim 1 de novembre. Podeu estar segurs de que, d'una manera o l'altra, tendré una bona història per contar.