Vatuadell or die

Moltes mosques arriben a matar un ase

2011-02-08T00:04:00.011+01:00

* Aquest no em costarà massa. Ja m’han votat :P

Text original per als qui necessitau ajuda de Google.qui necessitin ajuda de Google :)

Allà on va sa corda va es poal

2010-12-11T12:37:00.014+01:00

* De fet no sé si és cert, però no n'he pogut trobar un altre, i sempre està bé dir que ets el primer en qualque cosa...

No m'hi duràs, a escoltar es sermó

2010-11-04T01:07:00.009+01:00

Ja s'ha abaixat el teló, ja han sortit els crèdits, i els músics ja han fet dos bisos. Fins aquí el que ha donat de si el meu any de festa, creixement i emocions, i tots els que m'heu estat envejant ja podeu deixar de fer-ho: ara som un de vosaltres, m'he d'aixecar a les 7 del matí per anar a fer feina, i no precisament el que se'm dona millor fer, sinó el que ha estat possible. Però no voldria donar per acabat aquest període sense donar, a tots aquells que els pugui servir, qualcunes fonts d'inspiració.

Si heu estat seguint aquest blog des de fa temps, no se us haurà escapat que d'un temps enrera he estat expressant-me com una mescla de mestre zen, el senyor Miyagi, el Morfeu de Matrix i Groucho Marx. I no se us haurà passat que els temes de què he parlat són de la classe que es pot trobar en la secció d'auto-ajuda de qualsevol llibreria: prendre decisions, creences, salut i físic, resistència, amistat, productivitat, relacions, coratge, socialització, atzar i destí, estrés, doblers i valors, religió, objectius, oportunitat, geni, etc.

I no us equivocaríeu, he après molt sobre creixement personal durant aquest any i mig i moltes d'aquestes idees les he tretes d'innumerables blogs, conferències i llibres. I per què, podeu demanar-vos, un home intel·ligent com jo necessita llegir en un llibre com viure la seva vida? Quin autor podria saber millor que jo mateix què puc fer-ne, de la meva vida en qualsevol dels seus aspectes?

Per suposat, tots els que em llegiu ja ho sabeu, com viure. Tots i cada un de vosaltres gaudeix d'una vida perfecta i equilibrada, plena de fortuna, felicitat i plenitud. I si no, és que estau treballant per aconseguir-ho. No us cal cap llibre ni cap seminari. Tot el que necessitau saber ja ho sabeu. L'única auto-ajuda que realment compta no vé escrita en llibres, sinó la que s'administra un mateix. Els llibres d'auto-ajuda són per crèduls, marujas i friquis.

Això era almenys el que pensava jo. No és que la meva vida fós com per tirar coets, ara fa uns tres anys. Però si no era capaç de fer-la anar bé jo mateix, no trobaria cap fórmula per fer-ho en un altre lloc, molt menys en un llibre o un blog. Això pensava, almenys, fins que vaig descobrir a Steve Pavlina.

Això va passar, quasi per casualitat, quan treballava a Tragnarion. L'estrés ja havia començat a fer mossa en la meva moral, i la meva productivitat estava baix mínims. Així que vaig fer el que qualsevol bon procrastinador faria en aquestes circumstàncies: cercar a Google. I qui sap per quina raó, la cerca que se'm va ocórrer fer va ser: “hard work”. Feina dura.

Encara avui, l'article d'Steve Pavlina sobre aquesta qüestió, part d'una sèrie sobre l'auto-disciplina, és el primer resultat de la cerca. Va ser el primer article de Pavlina que vaig llegir, i no va ser el darrer que en vaig llegir aquella setmana. Amb creixent curiositat i fascinació, vaig llegir-me dotzenes d'entrades dedicades a temes diversos de creixement personal, i qualcunes d'aquestes han acabat per convertir-se en referents meus. Dels articles vaig saltar als podcasts i d'aquí als llibres.

Aquests darrers anys he llegit almenys una dotzena de llibres (qualcuns dues vegades) sobre temes que podrien etiquetar-se com a d'auto-ajuda, a més de nombrosos articles a blogs. I per què? Què he pogut descobrir en aquestes lectures que no fós prou evident?

Tant trist, i exagerat, com pugui semblar, he descobert que anava ben errat en qualcunes de les coses més importants que creia sobre la vida. He llegit amb incredulitat sobre coses que no pensava que es posguessin aprendre als llibres: sobre l'amistat, l'efectivitat, la proactivitat, el coratge, els sentiments, les relacions, la fortuna i la felicitat; i també sobre la por, la negavititat, el victimisme, la culpa, la desesperació, l'estrés i la desgràcia. I gràcies a totes aquestes lectures, he après a mirar el món amb uns altres ulls. No he estat capaç de canviar el món (encara) però almenys sí que estic començant a comprendre millor com funciona en realitat.

Però no vull que sembli que aquesta nova actitut l'he apresa llegint llibres i escoltant seminaris. Abans, tot el meu sistema de creences es va haver de col·lapsar baix l'evidència de que hi havia qualque cosa que anava molt malament, i que es va fer prou evident ara fa tres anys, en una petita ciutat d'Irlanda del Nord. I després d'obrir-me a la possibilitat d'aprendre sobre totes aquestes coses, no les he acceptades només per haver-les llegides (quina classe d'escèptic seria, si no?), sinó que les he posat a prova i experimentat. El resultat, ha estat el període més emocionant, fructífer i feliç de la meva vida – de bon tros. En els texts només he trobat les receptes, a jo m'ha tocat cuinar.

I avui, després de tots aquests mesos de creixement i experimentació, vull tancar aquesta temporada que he tancat aquesta setmana reincorporant-me al món laboral compartint la meva petita biblioteca de creixement personal amb vosaltres, no per que la necessiteu (no tenc cap dubte de ja que teniu tot l'èxit i felicitat que podríeu demanar) sinó per donar-vos a conèixer qualcuns dels autors que m'han inspirat a veure la vida amb un color diferent.

Venint d'on jo venia, a jo aquests autors realment m'han canviat la vida. Potser hi podríeu trobar qualque inspiració vosaltres – qui ho sap?

Dale Carnegie, “How to win friends and influence people” (1931), “How to stop worrying and start living” (1944). Amb només un o dos llibres de Carnegie, ja hauria tengut prou materal per a canviar la meva vida. És l'autor clàssic de la literatura de superació personal, i encara que ténen regust d'antic (ja ténen uns anys, després de tot) tot el que Carnegie va escriure es pot trobar avui, explicat amb molta menys eloqüència. Del primer he après a tractar amb la gent de forma molt més efectiva. Del segon, a gestionar les emocions negatives d'estrés i preocupació. Imprescindibles.
Susan Jeffers, “Feel the fear and do it anyway” (1987). El text on he trobat escrit amb una precisió quasi inquietant les meves emocions quan m'enfrontava a multitut de situacions i circumstàncies de la meva vida, en pràcticament totes les àrees: la por pot ser pràcticament el nostre propi pitjor enemic per a viure una vida completa i conscient – i jo en tenia un màster, en això. Seguirà essent el meu enemic durant molt de temps, però ara ja sé com fer-li front.
Stephen Covey, “The Seven Habits of Highly Effective People” (1989). Aquest és un llibre tan popular, tan citat, tan llegit i en realitat tan desconegut, que mai està de més tornar a llegir-lo i recomanar-lo. La recepta per una vida efectiva, en set lliçons mestres que et proporcionen un model completament nou d'experimentar l'existència, un nou paradigma a tots els nivells. Imprescindible, almenys, conèixer-lo.
Susan Leiberman, “The Joy of Burnout” (2002). Aquest és per suposat una recomanació personal, una guia de viatge per al camí sense retorn que va de l'estrés a una vida completament nova més enllà de l'eficiència, les obligacions i la reputació. Només per a persones atrapades en una feina o situació personal que els ha duit a un carreró sense sortida. Aquest és un mapa per a tornar al lloc d'on veníem: al centre de la nostra pròpia felicitat.
Steve Levinson, Pete Greider, “Following Through” (2007). Si hagués de dir quin dels llibres que he llegit enguany m'ha deixat més empremta, seria aquesta guia sobre les bones intencions, els mites sobre la força interior i la voluntat, i les eines realment eficaces per a acabar allò que començam i dur a terme allò que ens proposam. L'única guia pràctica que conec sobre la vertadera eficàcia – si qualcú vol una recepta real per a l'èxit de les seves intencions, que sigui aquesta.

I fins aquí. Segur que hi ha molts més llibres i autors que podria haver citat, però el meu propòsit no ha estat en cap cas fer-me un expert en el món de l'auto-ajuda. Per tot el que a jo respecte, només hi ha una persona a la que m'interessa (i som capaç) d'ajudar, i és a jo mateix. I amb mitja dotzena de llibres en tenc més que prou per a tota una vida.

Potser un dia tornaré a llegir sobre aquestes coses, però no vull fer-ho sense abans posar a provar l'eficàcia a llarg termini d'aquestes lliçons. Però si a qualcun de vosaltres li agradaria recomanar qualque autor, llibre, blog o el que sigui que ens podria resultat a tots d'inspiració, que no ho dubti i ho digui als comentaris.

El que no vull deixar sense comentar són aquests altres llibres, que solen compartir secció a les llibreries amb aquests que he resenyat, i que segurament són responsables de la mala fama que l'auto-ajuda té entre el públic en general (i jo mateix en particular). Són allò que en diuen llibres de creixement espiritual i new age, un matxembrat de creences pseudo-filosòfiques i metafísiques, escrites sovint per autors sense més formació que la seva pròpia imaginació, i que no són més que un rosari de supersticions i rituals disfressats de nova ciència – sobre energies de l'univers, el destí, guies espirituals, mètodes d'adivinació, diverses formes de meditació, i per suposat aquesta farsa col·lectiva de sorprenent (i un punt ofensiu) èxit mediàtic titolat The Secret amb la seva “llei de l'atracció”, una fal·làcia victimista segons la qual tot el que ens passa a la vida, bo o dolent, ho atreim a nosaltres amb els nostres pensaments – una idea que a més totalment delirant, pot conduir a persones ja prou desesperades a la culpa i la impotència

Tothom és lliure de triar en quines tonteries vol creure, per suposat (i no tornaré a xerrar de religió, que ja n'he parlat prou), però si als autors d'aquests llibres, iguals que a tots els presumptes gurús, vidents, il·luminats i totes les diferents variacions de guia espiritual els fessin una prova per a demostrar que allò de què parlen és real i funciona, tots aquests llibres acabarien a la secció de fantasia, on realment pertanyen.

Si realment estau interessats en noves idees sobre com gaudir de la vostra vida, la vostra feina, les vostres relacions o els vostres somnis, podeu estar segurs de que en trobareu en multitud de llibres i altres publicacions. Però crèixer, superar-se i realitzar-se no és una tasca fàcil que es pugui aprendre amb unes quantes lliçons ràpides apreses a llibres i seminaris. És una tasca llarga, feixuga i sovint frustrant. És la tasca d'una vida completa, viscuda sense límits al que podem aconseguir. Jo almenys, no puc imaginar res més important que fer amb la meva.

I tu?

Més just que sa pell des cul

2010-10-29T10:42:00.013+02:00

Fa tot just una setmana, el meu futur professional era incert, i amb ell bona part de la meva situació personal. Fa tot just una setmana, feia tres mesos que cercava feina infructuosament, en una ciutat i en un sector on hauria esperat tenir moltes oportunitats donada la meva experiència. Fa tot just una setmana, estava disposat a anar fins on fés falta per a poder tornar a tenir una feina, encara que per això me n'hagués d'anar de la ciutat o, arribats al cas, del país. Però fa tot just una setmana, tot va canviar en uns pocs dies. Just a temps. O com diu el meu títol d'avui, més just que sa pell des cul.

Amb aquest d'avui hauran estat 6 els articles que he dedicat a parlar d'aquest procés tediós i frustrant de trobar un lloc de feina, prova de que ha estat un procés llarg, desgastant, que m'ha consumit molt de temps i energia. Sobretot, han estat mesos d'incertesa, d'inquietut, i de decepció. A ningú li agrada descobrir que després de 12 anys de dedicar-te a una professió, per poques ganes que tengui de tornar a fer-ho, pugui resultar tan difícil trobar una empresa que considera la teva experiència com un recurs valuós. I no obstant, aquesta ha estat la realitat.

Durant aquest temps he descobert que el meu curriculum, que des de 2003 l'ocupen els anys que he dedicat a programar videojocs, automàticament em descarta per feines en altres àrees, o pitjor, em situen immediatament a una categoria inferior. He descobert que de totes les tecnologies amb què havia treballat fins a aquell any, la majoria estaven desfasades o havien estat reemplaçades. He descobert que tenir 12 anys d'experiència pot fins i tot ser un hàndicap per a accedir a feines amb menors requeriments: les empreses assumeixen que voldràs guanyar molt, o que tens moltes ofertes i podries anar-te'n i deixar-los tirats en qualsevol moment – i ja no es molesten en demanar. He descobert amb tristesa el món de les consultores tecnològiques, anomenades “càrnicas” en el mundillo informàtic, i que no són més que ETTs amb apariència de respectabilitat i que subcontraten feines tècniques especialitzades a baix cost, en benefici de les empreses i en perjudici dels professionals. I després es queixen de que falten informàtics – potser és que els que hi ha prefereixen anar-se del país abans que fer feina en aquestes condicions.

I finalment he descobert, en fi, que potser encara tenc una flor al cul.

Jo el nadal del 2005. Eren altres temps.

Ha vengut de no res perquè com ja vaig advertir, l'1 de novembre expirava el plaç que m'havia marcat per trobar feina, o estava disposat a eixamplar la meva àrea de cerca fora més enllà de la frontera. I vés per on que just quan començava a pensar en fer les maletes, el pròxim dia 1 (o bé, el 2 ja que l'1 de novembre és festa) serà el meu primer dia de feina després de 18 mesos. I avui és, per tant, el darrer dia laborable d'aquest intens any sabàtic. Començaré a treballar com a programador d'interfaces gràfiques a una empresa de Barcelona, Blit Software, amb prou bones condicions, incloent un horari privilegiat.

Vaig trobar aquesta feina a través del mateix procés pel qual hagués pogut trobar qualsevol altra, un anunci a una pàgina d'ofertes. El que és interessant – i qualcuns dirien que més que una simple casualitat – és que en realitat, aquesta va ser la primera empresa on vaig cercar feina per començar. Efectivament, el passat juliol em vaig adreçar directament a un dels caps d'aquesta empresa, de qui tenia coneixement a través d'un ex-company de feina. De fet, era ell qui s'havia interessat per jo l'any anterior, quan jo encara treballava a Gameloft. Però en cap d'aquestes dues ocasions ens vam poder creuar. Però just la setmana passada, en el moment més oportú, aquesta empresa va publicar aquesta oferta, i en qüestió de dies he tengut dues entrevistes i una oferta. Que he acceptat sense dubtar. I així és com va anar.

Supòs que qualcun dels meus lectors podria argumentar que ha estat l'univers qui s'ha posat d'acord per a proporcionar-me aquesta oportunitat just quan la necessitava (eh, David?). I d'altres podrien pensar que senzillament som un cabró amb sort. I això, no us ho discutiré.

Almenys, he tengut prou sort per trobar feina en el plaç que m'havia marcat. Potser era demanar massa, però per jo la sort hagués estat trobar-la molt abans, sense haver hagut de fer totes aquestes voltes, enviar curriculums i perdre el temps amb entrevistes que no anaven enlloc. I en tot cas, fins i tot si a l'univers li importàs el més mínim el que a jo em passi, aquí qui ha hagut de picar pedra per tenir aquesta oportunitat he estat jo. Cap quantitat de sort pot reemplaçar una bona preparació. I encara que l'atzar hagui volgut que sigui aquesta empresa on finalment acabi, d'això no en dic jo sincronicitat – sinó simple estadística.

I què hagués passat si no hagués tengut aquesta sort? Per suposat, tenia un pla B en marxa, pel que hagués pogut ésser. Aquesta mateixa setmana vaig mantenir una entrevista telefònica amb un estudi d'Anglaterra, i si no hagués arribat aquesta oferta, estava disposat a anar-me del pais sense dubtar, i sense mirar enrera. Exposat a la possibilitat de quedar-me sense estalvis, ni la meva experiència desafortunada a Derry m'hagués impedit fer aquesta passa. I com ja he contat vàries vegades, aquest compte encara està pendent. Ja no serà enguany, però.

I què passa ara? És aquest el final d'un cicle? Idò no, almenys no per jo.

Amb aquesta feina comença una nova fase del projecte que vaig començar fa un any i mig, el dia en què vaig decidir deixar la feina – el projecte de reinventar-me, realitzar-me i convertir-me en la millor versió possible de jo mateix, una mena de versió 2.0 o almenys un refactoring amb els bugs arreglats (picada d'ull per als geeks que em llegiu). I si heu estat seguint aquest blog des de l'any passat (més o menys des d'aquest post) no podreu dir que no he fet qualcunes passes ben importants.

Després d'haver redefinit la meva situació en tots els aspectes de què he estat capaç en aquest temps (un propòsit que en realitat durarà tota la vida), el meu propòsit per aquest nou any no era trobar feina. Això era només un argument econòmic per seguir endavant amb els meus projectes sense tota la pressió de guanyar-se la vida.

"Money is like gasoline during a road trip. You don’t want to run out of gas on your trip, but you’re not doing a tour of gas stations." — Tim O'Reilly

El que té de bon aquesta feina (a l'espera de veure com em va) és que tant la cultura de l'empresa com l'horari com l'ubicació fan molt possible poder seguir endavant amb la resta de projectes – sobretot, acabar d'una vegada la meva novel·la gràfica, que ha estat el meu gran argument durant tot aquest any.

Però això, no ho puc fer jo tot sol.

La veritat és que em conec prou com per saber que no se'm dona gaire bé tenir el cap a varis llocs a la vegada, ni aprendre a desconnectar. I ja he après prou com per no tornar a confiar en que màgicament, aquesta vegada seré capaç de fer-ho. Així que vull acabar aquest any sabàtic demanant la vostra col·laboració.

A tots aquells que m'hagueu conegut aquest any, o a tots els que em coneixieu d'abans però us agrada més aquesta nova versió, vos deman per favor: no deixeu de recodar-me què era el que estava fent, no deixeu d'animar-me a seguir endavant amb els meus projectes, no deixeu que torni als vells hàbits i no permeteu que un dia em justifiqui dient que no era tan important.

Perquè és així d'important. És important per jo, i per tothom, no perdre mai el control sobre la nostra vida ni deixar que les circumstàncies, o la inèrcia, siguin els qui prenguin per defecte una decisió que em toca, ens toca, prendre a nosaltres mateixos: Life is either a daring adventure or nothing.

I amb aquest pensament inspirador, don per acabada la tercera temporada de “la meva vida en forma de telecomèdia absurda”, com diu a la capçalera d'aquest blog. A partir de la propera, potser em dedicaré un poc menys a la filosofia i la reflexió narcissista, i tornaré a xerrar del que em passa i de les coses que faig, sense donar-hi més voltes. Ja he escrit prou històries de superació personal per una bona temporada. A veure si a partir d'ara us puc fer riure una mica, per variar. Abans però, em queda un article pendent com a epíleg. Fins ben aviat.

A una casa oberta fa molt mal entrar

2010-10-21T12:03:00.007+02:00

“Si no ho fas, mai sabràs el que hagués pogut passar.” “D'aquí a vint anys, lamentaràs més les coses que no vas fer que les que sí.” “La fortuna afavoreix els audaços.” “Has de fer allò que tens por de fer.” “Qui no s'arrisca no pisca.” ...

El refranyer popular és ric en dites sobre l'audàcia i el coratge, sobre que és millor intentar-ho i fracassar, que no arriscar-se i demanar-se què hagués passat. Puc estar en general d'acord amb aquesta filosofia, però també inclou la seva pròpia trampa: la falsa creença de que en qualsevol cruïlla, en qualsevol decisió de la nostra vida, hi ha una opció correcta, i la resta estan equivocades.

No tornaré a repetir el que ja vaig dir en aquest discurs: no existeixen les decisions simples si totes les opcions ténen qualque cosa de dolent.

Tot això vé a compte d'una d'aquestes situacions “no-win” que se m'han presentat aquesta setmana a causa d'una oferta de treball (si pensau que ja estava tardant a treure el tema, tenieu raó: i tot el que us queda).

Es tracta d'una feina de desenvolupador de gràfics 3D per a projectes de realitat augmentada amb una mica de visió per computador (per als qui no coneguin els termes, són coses molt sofisticades i ben divertides que es fan amb ordinadors). El projecte i la tecnologia em van semblar apassionants, i posats a fer feina, aquesta és un camp fantàstic on fer-ho.

Només hi havia un problema. Es tracta (una altra vegada) d'un projecte freelance. I la data de lliurament és el 1 de desembre. I en aquest mes i 10 dies que tendria per fer-la, hauria d'estudiar com funcionen els sistemes de gràfics i visió per computador que usa l'empresa, a més de fer la feina pròpiament dita. I això, començant aquesta mateixa setmana, és poc menys que una locura. No es tracta de que jo no sigui capaç de fer aquesta feina (que no ho sé, la veritat), sinó de que no tenc ni idea de si és tant sols possible fer-la en un plaç de temps tan curt.

Així, quines eren les meves opcions? Acceptar la feina implicava comprometre'm a uns resultats per una data determinada, no disposar de temps per estudiar, dibuixar, o per anar a entrevistes per altres feines. En el millor dels casos, amb el que guanyàs amb la feina podria comprar més temps per trobar-ne d'altres, però el desembre tornaria a estar bàsicament en la mateixa situació que ara, amb el desgastament afegit d'un treball tan precipitat. En el pitjor, podria no acabar la feina a temps, i en aquest cas no cobraria res, i hauria perdut temps i oportunitats (a més de possibles responsabilitats per incompliment de contracte).

Aquesta decisió era, objectivament, inacceptable per arriscada. No puc evitar, però, quedar-me amb la sensació de que podria haver-ho aconseguit. I és aquí on he de combatre la fal·làcia que deia abans, la de la “única opció correcta”. Mai hi ha una única opció correcta, i totes les decisions que prenguem seguint aquest fals principi estan condemnades a fer-nos patir.

Una altra forma de veure-ho és el que Susan Jeffers suggereix: a qualsevol d'aquests dilemes, totes les opcions ténen “goodies”, punts bons que justifiquen tant unes com les altres. Acceptar la feina hauria estat una experiència d'aprenentatge, un repte professional, i em podria obrir noves opcions de carrera; en el pitjor cas, tendria més informació sobre el meu nivell de competència. No acceptar-la em permet seguir estudiant, concentrar-me en els meus projectes, i deixar oberta la porta a millors opcions sense l'estrés afegit de les dates de lliurament.

Al final, cap d'aquestes perspectives ha estat la que m'ha fet decidir. La única pregunta que havia de respondre era: “què vull?”

Per si a aquestes alçades no havia quedat clar, la raó per la qual estic cercant feina és bàsicament econòmica. Però apart dels doblers, del que es tracta és de tenir una estabilitat que em permeti gaudir de la meva vida aquí sense la urgència de no tenir ingressos. Tota la resta era accidental.
I aquesta feina no complia amb aquests requisits. M'hagués encantat fer aquest projecte, segur, igual que m'hagués agradat seguir a qualcuns dels que he deixat. Però no a qualsevol preu. I per arribar a la data límit del projecte, hagués hagut de fer una forta inversió de temps i esforç, i això sense cap garantia de resultats ni de continuitat.

Això per jo, és un No Deal.

Ja sé que he escrit abans sobre prendre riscs, tirar-se a la piscina i enfrontar-se després a les conseqüències. I encara ho crec, i admir encara més a la gent que ho fa habitualment sense dubtar. És una de les habilitats que m'agradaria tenir.

Però ara he de triar molt bé les meves batalles, perquè no tenc gaire marge de maniobra. Si la feina tengués garanties de continuitat que justificassin la inversió, o si tengués l'oportunitat de corregir un possible retard, potser ho hauria fet. En el passat, he pres decisions d'aquestes impulsivament i sense garanties d'èxit perquè el repte i les oportunitats eren prou estimulants. Si el que m'haguessin oferit fós una feina d'il·lustrador, ni tant sols ho hagués dubtat.

I aquesta és la gran lliçó que he après sobre les decisions importants. Les coses que realment valen la pena, per difícils que puguin semblar, no són difícils d'escollir si són el que realment volem. Haurem de resoldre problemes logístics, per suposat. Però prenim la decisió amb la confiança de que ens en sortirem, de que trobarem la forma, de que és el que realment volem.

Jo he experimentat aquesta sensació en múltiples ocasions al llarg dels anys, quan vaig unir-me al Klub Kaximba (una història digna de contar-se), quan vaig entrar a fer feina a Tragnarion, quan vaig mudar-me a Barcelona, quan vaig deixar Gameloft, quan vaig unir-me a Toastmasters, quan vaig tornar a dibuixar els meus còmics, quan vaig declarar-me a la meva al·lota.

Tot el que cal és estar preparat, i quan ens trobem de cara amb la situació, sabrem el que hem de fer, per més que ens costi un món decidir-nos. Si dubtam, potser és una senyal de que encara no estam preparats. De que, de qualque manera, encara no hem recollit totes les lliçons necessàries per pujar de nivell.

Richard Carlson diu: “If someone throws you a ball, you don't have to catch it”.

Estic obert a moltes opcions de feina, però no a qualsevol preu. No vull enviar el missatge de que estic desesperat, de que no tenc opcions. Tenc clares quines són les línies vermelles que no estic disposat a trepitjar. I sobretot, tenc clar que si finalment el meu camí m'ha de dur fora d'aquí, serà per una bona raó, i que trobaré la manera de fer-ho. He sortit de coses pitjors.

Però d'això, en parlaré al següent post, el pròxim 1 de novembre. Podeu estar segurs de que, d'una manera o l'altra, tendré una bona història per contar.

Qui no vol pols que no vagi a s'era

2010-09-30T19:38:00.026+02:00

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres un dels episodis més lamentables de la meva vida (i venint de jo, el llistó està molt alt).

El dimarts 7 de novembre de 2006, vaig sortir a la tele. I això no tendria res d'especial si no fós perquè ho vaig fer en un infam programa de debat d'IB3, la tele pública balear. A més de la vergonya de sortir rodejat de freaks que no em deixaven xerrar, la combinació del micro i el meu jersei negre feia que a la tele semblàs que anava vestit de capellà. L'única gravació en DVD d'aquest event està baix la meva custòdia, però tenc una foto per recordar aquell event:

Foto cortesia dels meus amics Aitor i Manuel

I quin va ser el motiu de que jo sortigués a un debat cutre a la tele, us demanareu? La història és llarga d'explicar, però per resumir, la raó per la qual jo estava allà era per defensar la posició de que la feina, treballar, és un càstig.

A més de guanyar-me 300 euros (!!!) per xerrar uns escassos dos minuts en pantalla, el més curiós d'aquesta història és que en aquell moment jo encara estava a Tragnarion, i la veritat és que encara era feliç amb la meva feina. Però quasi com si hagués estat una profecia, avui defensaria la mateixa postura, però amb millors arguments. El que no faria és tornar sortir a la tele :)

I ara que ja tenc la vostra atenció, no era d'aquest episodi lamentable del que volia xerrar, sinó de la meva cerca de feina. Ja fa quasi dos mesos que vaig començar amb aquesta operació, i la veritat és que ja n'estic cansadet. No, cansat no. N'estic fins els collons.

Quan vaig deixar Gameloft l'any passat, ja sabia que per més que m'esforçàs, difícilment no hauria de tornar a cercar feina. En el pitjor dels casos, sabia que si una cosa no m'havia faltat mai eren les ofertes, i que a un lloc o a un altre, aconseguiria col·locar-me. Després de tot, 12 anys d'experiència han de valer per qualque cosa, no?

No ben bé. Potser en un altre país, però no en aquest, i certament no en aquesta ciutat. He enviat vàries dotzenes de curriculums a altres tantes ofertes, amb l'únic resultat d'una única entrevista (de la qual no n'he tornat a saber res), a més d'aquella altra que ja vaig explicar aquí. De la resta de sol·licituds, n'ha quedat qualque cridada telefònica que no ha tengut continuitat i un munt d'ofertes a portals web de cerca de feina que s'han quedat perpètuament “en proceso”.

No m'entengueu malament, ja sé que en temps de crisi s'ha de tenir paciència, donar temps a les empreses a fer la selecció a la vegada que segueixen produint, i no ser ni massa exigent ni massa rígid amb els criteris de cerca. És per això que ja fa setmanes que vaig eixamplar el meu rang de cerca, i vaig passar de sol·licitar només les feines que m'agradaven, a totes aquelles que fós capaç de fer amb els meus coneixements actuals, per poques ganes que en tengués.

Però el resultat ha estat el mateix, i cada dia que passa resulta més frustrant seguir amb aquest procés. Perquè que no em contestin ni per rebutjar-me em fa dubtar de si tant sols se l'han llegit, el meu curriculum. Perquè sé que la meva qualificació excedeix el que aquestes empreses necessiten. Perquè la incertesa de no saber si, i quan, trobaré feina a temps fa impossible fer cap classe de plans.

I perquè, per començar, ni tant sols tenc ganes de fer-les, aquestes feines: posats a tornar a fer feina, el que jo volia era reprendre la meva carrera fent videojocs en el punt on la vaig deixar, almenys durant el temps que necessiti per a fer carrera com dibuixant (o que em mori, el que passi abans).

Entendreu per tant que no em sobri l'entusiasme a l'hora d'enviar curriculums. El que em reté ara a Barcelona són els meus projectes inacabats, i poder gaudir, almenys durant uns mesos més, de tot el que m'he construit aquí, abans d'haver d'encetar una nova etapa. No tenc cap altre motivació, i fer feina és només un argument per quedar-me.

Sense aquest argument, l'únic camí és cap endavant.

El dia que jo vulgui, puc tornar-me a posar en contacte amb mitja dotzena de recruiters que em poden trobar feina a qualque lloc d'Europa, a dues hores en avió de Barcelona o de Mallorca, més valorada i millor pagada que qualsevol d'aquí. Tot el que em cal per a prendre aquesta decisió és que els meus estalvis davallin del punt sense retorn, el que podríem anomenar la meva zona de comfort financera.

I el dia en que davallaré d'aquesta xifra serà el pròxim 1 de novembre. Just després de pagar el lloguer, concretament.

Posar aquesta data m'ha proporcionat tota la serenitat que ara mateix necessitava. Per començar, puc relaxar-me i fer plans, ni que sigui a curt plaç. Així, he seguit treballant en els meus còmics, estudiant matemàtiques, programant demos, aprenent 3ds Max i Photoshop, llegint llibres, participant a Toastmasters, i en general gaudint del meu temps.

En aquest fantàstic article, Steve Pavlina explica perquè mai no hauríem de cercar una feina, i en lloc d'això, cercar la manera de guanyar doblers no a canvi del nostre temps, sinó a canvi del valor passiu que siguem capaços de generar, fins i tot quan no hi som. Tim Ferriss i altres autors també en parlen, d'aquestes coses, i n'han fet tot un negoci d'explicar als altres com guanyar-se bé la vida. Si haguéssim de seguir el seu exemple, tots escriuríem llibres d'auto-ajuda, i llavors ja ningú necessitaria fer-ne, de feina.

Encara que la idea d'ingressos passius és atractiva i molt real per a molts d'emprenedors, la realitat és que el sentit comú recomana tenir una font d'ingressos abans d'emprendre projectes professionals de risc. L'exitós autor japonès Haruki Murakami conta al seu darrer llibre com va esperar a tenir varis llibres publicats abans de deixar la seva feina per dedicar-se en exclusiva a escriure.

I aquest és en realitat el meu pla. Estic desenvolupant varis projectes per a posar en marxa tant aviat com pugui estabilitzar la meva situació laboral, i després de l'experiència de tirar endavant els meus còmics al llarg de tants d'anys, no tenc cap dubte que en faré qualque cosa, d'aquestes idees.

Si aquest pròxim mes em surt una feina a Barcelona, molt bé. Si no, igual de bé. No tenc intenció de perdre el temps i les forces lamentant-me de que les empreses no sàpiguen apreciar i valorar la meva experiència, no més del que em vaig lamentar de que no ho fés el meu ex-cap. Això que se perden.

Al que sí que dedicaré el meu temps és a construir qualque cosa de profit, que em permeti un dia no haver de demanar a cap empresa que em faci el favor de contratar-me. I tenc intenció de fer-ho tan bé, com diu Steve Martin, que no puguin ignorar-me.

“Be so good they can’t ignore you.”
- Steve Martin

Sa processó és llarga i es ciri és curt

2010-09-20T17:52:00.008+02:00

Aquestes darreres han estat un parell de setmanes realment interessants. Encara no tenc feina, per començar. Qualque dia us en parlaré amb calma d'aquest procés, però de moment está resultant una cura de paciència. No només em veig obligat a fer una feina que segurament no serà la que jo voldria, i pitjor pagada, sinó que a més hauré de suplicar per que me la donin? Però com deia, ja us en parlaré, de tot això.

Mentrestant, m'he dedicat a mirar de posar una mica en altres coses. Ja fa vàries setmanes que em vaig desconnectar del Facebook. Això va ser una mesura de lluita contra la procrastinació, i de moment està resultat molt efectiva, i el que és més interessant, no l'estic enyorant.

També he deixat la cafeina. Aquesta va ser una mesura que vaig prendre contra l'ansietat que em començava a provocar la feina intel·lectual. Si ja tenc tota l'excitació que necessit només amb estudiar programació i matemàtiques, per què volia el cafè, llavors? Ara m'he passat al descafeinat, i encara que els matins comencen més lentament, tenc el cap més clar.

I aprofitant que la cerca de feina està resultant més llarga, incerta i infructuosa del que havia imaginat, la setmana passada vaig procedir realitzar un interessant experiment per a mirar d'obtenir una mètrica acurada de l'estat de la meva carrera com a programador. Els detalls tècnics els podeu trobar al meu blog tècnic (per als qui sigueu programadors, o patiu insomni) però les lliçons més importants d'aquest experiment les he apreses, novament, en el camp de l'auto-superació.

El projecte en qüestió consistia, simplement, a fer un joc. Però no només això, sinó que l'havia de fer en només una setmana (cinc dies, vaja), i usant els gràfics i dades dels quals disposava. En definitiva, es tracta d'un d'aquests reptes d'a-veure-de-què-ets-capaç-en-aquest-temps que a les persones creatives tant ens agraden.

Però el meu propòsit, a més de la curiositat i del repte, era un altre. Del que es tractava sobretot era de veure si els meus instints per fer la feina que, recordem, encara estic cercant, es trobaven en bones condicions.

El resultat d'aquest experiment, ja us ho dic, ha estat en general decebedor, però a la vegada revelador. La lliçó més important que n'he tret és que a la feina, igual que a la vida, de fer trampes no en surt res de bo. Deixau-me que us ho expliqui.

Quan vaig entrar a fer feina a Tragnarion el septembre de 2003, no tenia experiència prèvia fent videojocs. Ja vaig confessar aquí que jo i tot l'equip vam pagar per la nostra inexperiència. I que vaig aprendre molt sobre la meva feina de tots els meus errors i despropòsits. Vaig cometre, però, una errada fonamental.

Vaig pensar que d'alguna manera, haver treballat de programador senior en aquella empresa (una categoria que en bona lògica no em corresponia) juntament amb tota la penitència que aquell projecte va suposar, de qualque manera va compensar la meva manca d'experiència anterior. Que si havia passat per tot allò, qualsevol tasca de menys categoria inferior seria fàcil de resoldre.

Oh, sorpresa! M'equivocava.

El costumari popular diu que “més sap el dimoni per vell que per dimoni”. Això pot ser cert quan es tracta de cert tipus de disciplines, però pel que fa als coneixements acadèmics, cap quantitat d'experiència pot compensar una manca de coneixements fonamentals.

És cert que es pot fer carrera sense estar preparat, i es poden saltar passes si saps recolzar-te en les persones adients, i de fet hi ha qui s'ha especialitzat en prosperar damunt els mèrits d'altres (els meus dos darrers caps, sense anar més lluny). Però si del que es tracta és de demostrar-te el que saps, no se'n poden fer, de trampes. Pots enganyar a tot el món, menys a tu mateix.

I per això vaig proposar-me aquest projecte: per demostrar-me a jo mateix quins eren els meus mèrits reals.

Així és com he constatat (perquè ja feia temps que ho sospitava) que hi ha un buit considerable a la meva formació tècnica. I que com a conseqüència d'aquest buit, la meva capacitat de fer aquesta feina és prou més limitada del que havia imaginat. Com pot ser, això?

Supòs que després d'haver treballat en entorns tan caòtics i hostils com els que m'ha tocat, era més fàcil culpar dels meus problemes als caps i a les condicions de la feina que a la meva pròpia habilitat. Però una vegada aïlats tant el factor estrés com la incompetència dels meus caps (que no dubteu eren reals: una cosa no lleva l'altra) tampoc som tant bo.

No es tracta de posar-me aquí en evidència sobre el meu grau de (in)competència, però sí d'acceptar que potser, després de tot, encara me'n queden per aprendre moltes, de coses.

L'autor Cal Newport explica com el procés per desenvolupar una habilitat fins a convertir-se en una autoritat respectada (o almenys en un professional competent) és desenvolupar-la a través d'un sol canal ben definit. Si no ets capaç d'evolucionar i prosperar a través d'aquest canal, difícilment assoliràs fites més exigents. Això ho anomena el mètode Pyramid.

Stephen Covey ho anomena la “llei de la granja”: no es pot fer collita al cap de l'any si no s'ha sembrat i regat el camp. De la mateixa manera, no es pot esperar adquirir coneixements i preparació sense haver fet l'esforç i cobert les etapes requerides.

Què vull dir, que no vaig fer l'esforç, direu, si vaig treballar fins a posar-me malalt?

Hi ha una diferència entre estar allà i fer l'esforç.

“Eighty percent of success is showing up.” - Woody Allen

Potser Woody Allen té raó. Però en el meu cas, vaig descobrir que no hi ha una relació directa entre el número d'hores invertides en la feina i el rendiment. De fet, a partir d'un cert punt aquesta relació pot ser justment inversa.

I aixi és com vaig arribar a la darrera i més sorprenent conclusió del meu experiment: he trobat una relació entre el meu nivell de competència i la meva ansietat. De fet, potser n'he trobat la clau.

Amb tota probabilitat, tots vosaltres teniu el que s'anomena una passió. Qualque cosa que us agrada més que res, i amb la que gaudiu intensament. I segurament es tracta d'una activitat o interés en el que apreneu ràpid i pel que us sentir atrets de forma natural: el cine, el futbol, els còmics, escriure, viatjar, ballar, contar històries, treballar amb nins, seduir dones... la llista de passions és llarga, però només en uns pocs casos, es pot convertir una d'aquestes passions en la teva professió. Quan això passa, un pot sentir-se molt afortunat, i jo definitivament sentia que havia tocat amb un dit en el cel.

Què passa, però, si descobreixes que en realitat la feina no se't dona tant bé com t'agradava pensar? Simplement, que la passió s'esvaeix, fins desaparèixer.

Qualcun de vosaltres seguiria jugant a futbol, o l'esport que sigui, si en fós un jugador terrible? O jugant a videojocs o a escacs si no fossis gaire bo? O escrivint històries? O ballant? O lligant?

I si una vegada constatat que no sou tan bons, t'obligàssis a seguir-ho fent? Com et sentiries?

Tot el que ens han contat sobre les coses que ens apassionen és mentida. Una passió no es desenvolupa mai contracorrent; desenvolupam passions per les coses que sabem fer bé. O almenys, prou bé com per seguir gaudint-les mentre dedicam el temps necessari per millorar.

Si heu estat seguint aquest blog, m'haureu llegit dient que la meva passió és dibuixar. En realitat, el que volia dir és que dibuixar és el que faig prou bé com per gaudir-ho i seguir millorant. I al contrari que programar videojocs, aquesta és una habilitat que he desenvolupat seguint la llei de la granja: aprenent passa a passa i assolint fites cada vegada majors.

Jo no vaig patir ansietat perquè treballàs massa, ni perquè estigués sotmès a massa pressió. Molta gent amb qui he treballat ho feia en les mateixes condicions i no es van col·lapsar.

Vaig patir ansietat perquè feia una feina que no se'm donava bé. I fer-la em costava molt d'esforç i patiment. D'aquí, vaig passar a tèmer que no seria capaç de treure-la. D'aquí, a forçar-me al límit. D'aquí, a cremar-me.

Aquesta revelació implica que ningú pot sentir passió per allò en el que no és prou bo. La conseqüència positiva, però, és que l'inversa també és certa: tothom pot desenvolupar passió per qualsevol cosa que es proposi, suposant que sigui capaç d'aprendre a fer-la molt bé. Tant, almenys, com per no sentir-se abrumat per la responsabilitat de la tasca.

I aquest és el punt on tenc l'oportunitat de decidir què fer-ne de la meva carrera fent videojocs.
Ara que he descobert que la raó per la qual sent la mateixa passió per la meva que la que sentiria per ballar flamenc, és que no en tenc el nivell de competència que la tasca requireix, les meves opcions són simples: o deixar córrer aquesta professió d'una vegada per totes, o aplicar el mètode Pyramid, i reconstruir la meva competència des d'abaix, i en un únic canal.

Amb aquesta redefinició de “passió” recent descoberta, encara és prest per decidir, perquè el que em preocupa ara mateix és trobar feina. Una que pugui fer, almenys.

I si el destí no us posa abans a la cruïlla, us recoman que us prengueu el temps que sigui necessari per a triar quina és la passió (o passions) per les quals estau disposat a llaurar, sembrar, regar, i finalment recollir-ne els fruits.

Si no, no us queixeu de que no us agrada la vostra vida.

Qui es pa no sap tallar, és que no el sap guanyar

2010-09-03T12:59:00.007+02:00

Cercar feina pot ser més divertit del que imaginam. En teoria és un exercici de paciència, esforç, voluntat i marketing. I potser quan ja dugui molt més temps cercant feina (que esper que no) aquestes seran les qualitats que més hauré d'utilitzar. Aquests dies, però, estic enfrontant la cerca de feina des d'una perspectiva molt diferent, la de la curiositat, la sorpresa i fins a cert punt l'admiració.

Quan has passat molt temps amb el cap ficat només al teu àmbit professional, i no coneixes gaire com es fan les coses a altres llocs, pots acabar assumint que tothom treballa més o menys igual. La comptabilitat es gestiona igual a totes les empreses, els ordinadors s'arreglen de la mateixa manera, tots els petits comerços s'assemblen. De la mateixa manera, jo pensava que totes les feines de programació s'assemblaven molt unes a altres, o almenys, a qualcuna de les que he fet, i ja fa uns anys que em dedic a aquestes coses.

És per això que pensava que havia perdut la capacitat de sorprendre'm. Però en això, també m'equivocava.

Deixau-me compartir amb vosaltres a manera d'alleujament un descobriment que vaig tenir ahir al matí a una empresa que em va entrevistar. Ja us puc anticipar que no vaig agafar la feina, però el canvi de paradigma que em va provocar mereix esser compartit.

Com a breu informació de context, l'empresa és un centre d'arts visuals on es dediquen a proporcionar els mitjans materials i tècnics per que artistes i divulgadors puguin montar obres i exposicions. El treball pel que cercaven un programador 3d amb experiència era una instal·lació per una exposició divulgativa que s'inaugurarà l'octubre a Barcelona. Consisteix d'una càmera que és capaç de reconèixer una targeta codificada (una espècie de codi de barres), i un petit sistema de visualització que genera una representació 3D de l'organisme codificat en aquesta targeta. La instal·lació vol mostrar els avantatges de la diversitat genètica en la biologia - o una cosa així.

Els detalls de l'obra són irrellevants, perquè el que em va sobtar del projecte és que aquest centre havia acceptat aquest encàrrec sense tenir coneixement previ de les tecnologies involucrades en una simulació com aquesta, que per petita que sigui, inclou algunes peces no especialment simples de manejar: un sistema de reconeixement d'imatges, un petit simulador de física i un generador de gràfics en 3D.

La part realment al·lucinant del projecte no són els seus detalls tècnics, sinó el fet de que les 2 (dues) persones que l'han estat fent durant el darrer mes, no en tenien ni idea, d'aquestes coses, fins que s'hi van posar. És a dir, que encara que a jo em costi d'entendre, van acceptar el projecte abans de tenir la competència necessària per executar-lo, i no després.

“Sometimes you just have to take the leap, and build your wings on the way down.”
- Steve Pavlina

Sembla que hi ha gent que ha fet d'això la seu filosofia professional: en un entorn on les comandes poden venir de molts de llocs, és impossible estar preparat per totes les eventualitats, així que el que fan és tirar-se a la piscina, i confiar en que, de qualque manera, seran capaços de sortir-se'n.

(I si no, sempre poden cercar qualcú que els acabi de donar una ma en les tres darreres setmanes del projecte...)

La meva reacció instintiva a la gent que ven la pell de l'ós abans de caçar-lo és d'escepticisme i desconfiança. Però en una reflexió més serena, aquesta reacció diu molt poc de la meva actitut.

En realitat, són aquesta gent els que van bé. Aquesta és la gent que es posa en una situació on han d'espavilar, cercar-se la vida i aprendre el que necessitin per sortir-se'n. I els que anam malament, som els altres. El que mai ens ficam en cap projecte que caigui fora del que coneixem. Els que jugam sobre segur a canvi d'un guany limitat però garantit. Els que, en definitiva, mai assumim riscs.

És clar que no em referesc a comercials que venen productes mancats de les característiques que ells prometen. Al que em referesc és a aquells que venen la seva habilitat abans de tenir-la, que és molt diferent. I si ho pens, encara que en aquell moment no en fós conscient, jo també l'he feta, aquesta venda. Quan vaig començar a treballar fent videojocs, sense anar més lluny...

Encara que vaig rebutjar aquesta feina (perquè treballar en una cosa així per tres setmanes no em resol cap problema, i tampoc volia perdre altres oportunitats) sí que em vaig oferir a donar-los suport si necessitaven consultar o resoldre dubtes tècnics que estiguin en la meva àrea d'experiència.

Perquè aquesta és la gent a la que hauríem d'admirar, donar suport i si podem i ens atrevim, imitar. Aquests són els que se'n duen totes les batacades però en canvi són els que, quan les coses els surten bé (i a la gent amb iniciativa i seguretat, les coses sempre els acaben sortint bé) se'n duen les bones feines, inicien revolucions, rompen amb l'establert, i obren el camí als altres.

Des d'aquí vull reivindicar a aquestes persones. I vull manifestar públicament que vull convertir-me en un d'ells. I ara que ja és setembre, el mes en què començ el meu any nou laboral (vaig començar a fer feina un 1 de setembre, fa 13 anys), he ficat aquest desig a la meva llista de bons propòsits de futur professional: la de desenvolupar l'habilitat d'enfrontar-me a projectes per als quals no en tenc la preparació per endavant, amb la confiança i la seguretat de que puc fer el que calgui per sortir-me'n.

Qui sap? Potser ho provaré a la pròxima entrevista de feina...

"We can never really be prepared for that which is wholly new. We have to adjust , ourselves, and every radical adjustment is a crisis in selfesteem: we undergo a test, we have to prove ourselves. It needs subordinate self-confidence to face drastic change without inner trembling."
- Eric Hoffer

Seth Godin: Quieting the Lizard Brain from 99% on Vimeo.

No en fot ni brot

2010-08-23T19:07:00.006+02:00

Ja ho deia en Garfield, els dilluns sempre són dies complicats per fer feina. Però els dilluns després de tornar d'un viatge ho són encara més.

Ahir a aquesta hora estava a l'aeroport de Ginebra, esperant un vol per tornar a casa, després de tres dies de conèixer la ciutat, gaudint de la ONU, la Creu Roja, el Llac Léman i les delícies de Suïssa, el formatge i la xocolata. I moltes altres coses. Encara que cada dia d'un viatge així s'arriba a fer cansat, tant per la fatiga com per la saturació d'experiències, enfrontar-se a un dia de turisme no li fa mandra a ningú, i ens vam aixecar cada dia plens d'entusiasme i energia.

Durant el darrer any que he passat dedicat sobretot a dibuixar, aquesta havia estat la meva rutina habitual. M'aixecava cada dematí amb entusiasme i energia, sabent exactament el que volia fer, i amb moltes ganes de fer-ho. De fet, vaig haver d'arribar a posar-me límits per no acabar fent més hores de les recomanables, respectant les hores d'oci i descans.

Les coses han canviat. Des de que aquest mes vaig decidir recuperar la meva carrera de programador, i posar-me al dia per a poder reincorporar-me al món laboral en condicions, la major part del meu dia transcorre en aquest lloc sortit d'un malson de Kafka.

Aquesta habitació de 2 per 3 metres, sense llum natural ni corrent d'aire, i amb un ordinador encès que fa l'efecte d'estufa, és la meva oficina a casa. És aquí on em dedic a estudiar matemàtiques, programar gràfics en temps real i aprendre a usar eines d'art gràfic. És el meu laboratori, el meu estudi i la meva sala de jocs.

Llavors per què no és un lloc divertit? Per què al que s'assembla de veres és a això altre?

Al contrari del que em passava quan m'asseia a dibuixar cada dematí, el meu “uptime” per a començar a fer qualque cosa productiva pot arribar a ser de dues hores. I quan finalment aconseguesc posar-m'hi, la meva productivitat és ínfima, per comparació amb la que tenia quan dibuixava. I això, tenint 7 llargues hores de feina cada dia per a dedicar-me a aquestes coses, i sense tenir que encarregar-me ni de feines de la casa, ni de cap altre qüestió. Com és possible?

La raó s'anomena “procrastinació”, que és l'art de deixar les coses més endavant, badar, romancejar, perdre el temps, amb l'objectiu d'evitar fer allò que en realitat no ens fa ganes fer. Així que quan el que hauria d'estar fent és estudiar i avençar un projecte, em dedic a mirar el correu, ordenar papers, consultar el facebook, llegir còmics, o el que sigui. Tots ho heu fet qualque vegada, així que no em mireu així.

He intentat tot el que se m'ha ocorregut per evitar procrastinar, o al menys per fer-ho només dins uns límits. He provat a tancar-me al “zulo” aquest que heu vist, sense connexió a Internet, ni més llibres que els que em calen per estudiar. He apagat tots els programes que no necessitava. He fet llistes d'objectius clars i definits (m'agrada més fer llistes de les coses que he de fer, que fer-les). M'he posat alarmes per a evitar sortir abans d'haver fet almenys un temps determinat de feina. M'he auto-amenaçat amb privar-me de, o auto-incentivat amb premiar-me amb, qualque cosa de menjar, o forma d'oci. He llegit tots els articles sobre com lluitar contra la procrastinació que he trobat. I mentre feia tot això, el que he aconseguit ha estat el que realment volia, que era estalviar-me fer la feina.

Cony, fins i tot escriure aquest article és una forma de procrastinar!

En realitat, no crec que totes les formes de procrastinació siguin negatives. Per exemple, amb l'excusa de no fer una cosa que no te fa ganes, en pots acabar fent una altra que calia fer de totes maneres. Sense anar més lluny, el meu darrer any, per productiu i inspirador que pugui resultar, ha estat en el fons una forma sofisticada i extrema de procrastinació: la necessitat de trobar una activitat que pogués servir d'excusa per a no treballar durant tot el temps que em pogués permetre deixar de fer-ho. I no podreu dir que no ha funcionat.

La veritat és que després de tot l'esforç de disciplina i superació que he fet aquest darrer any, pensava que tornar a fer feina em resultaria molt més fàcil, o si més no, almenys estimulant. Però veig que m'equivocava, i que la sensació de tedi, emboirament i confusió, és exactament la mateixa que recordava. I també sé el que signfica.

La nostra ment està prou adaptada i evolucionada com per estalviar-nos patiment i esforços innecessaris. I enfrontada al patiment i l'esforç que la meva ment té associats a la tasca d'estudiar, programar, i treballar amb l'ordinador, la meva reacció instintiva és la de desviar l'atenció a qualsevol altra tasca, que fins i tot pot resultar més feixuga (“fent feina per no fer-ne”, com deim a Mallorca) per tal no deixar-me fer la que m'he proposat.

Així que no em queda més remei que atacar la procrastinació amb tota l'artilleria, i deixar de dedicar un sol minut a res que no sigui la tasca que tenc entre mans. Així que no espereu veure gaire activitat durant les pròximes setmanes ni a aquest blog ni al meu perfil de la vostra xarxa social preferida, perquè estaré fent una cosa més important.

Tant si la meva ment estúpida ho vol, com si no.

. . .

Us deix amb unes cites inspiradores, per si a qualcun de vosaltres això li passa mai. I si teniu històries de procrastinació per compartir, o les vostres trampes per combatre-la, deixau-les als comentaris.

"If you want to make an easy job seem mighty hard, just keep putting off doing it."
Olin Miller

"We are what we repeatelly do. Excellence, then, is not an act, but a habit"
Aristòtil

"The difference between a successful person and others is not a lack of strength, not a lack of knowledge, but rather a lack of will."
Vincent T. Lombardi

"Successful people form the habit of doing what failures don’t like to do. They like the results they get by doing what they don’t necessarily enjoy."
Earl Nightingale

En ser maça ja picaràs

2010-08-06T18:29:00.010+02:00

La següent és una història real.

Va passar a una empresa de desenvolupament de software de la qual no en donaré detalls. Després d'uns anys de creixement, va entrar a l'empresa un nou cap, que s'incorporava per renovar i ampliar la línia del negoci. Durant el temps que va dirigir l'equip productiu, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de doblers de l'empresa i dels seus clients, i finalment dur l'empresa a una retallada massiva de plantilla. L'episodi final, fa dues setmanes, el va protagonitzar abandonant l'empresa i el pais, emportant-se amb ell l'única còpia del codi font del producte, forçant l'empresa a tancar, deixant empleats i clients penjats.

Aquesta altra història també pot ser real.

Pot haver passat a un estudi de videojocs on jo podria o no haver treballat. A aquest estudi hi hauria entrat un nou cap, que s'incorporava per posar ordre en el negoci. Durant el temps que va dirigir l'estudi, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de temps i energia dels treballadors, i finalment provocar una sortida massiva d'empleats. Depenent del lloc del que estigui parlant, aquest cap podria haver pirat deixant l'empresa pitjor del que la va trobar o, encara pitjor, podria seguir al seu lloc.

Podria pensar-se que hi ha un bon tros entre les dues històries. La primera és la crònica d'un frau, una estafa més o menys planejada, i en definitiva un delicte. La segona és una història de simple incompetència - reprobable, és clar, però difícilment denunciable. Després de tot, el país n'està plè, d'ineptes dirigint empreses i projectes. Si la ineptitud fós delicte, tendríem les presons plenes.

Jo no puc ressignar-me a acceptar la incompetència dels managers com una part del món de l'empresa. En primer lloc perquè n'hi ha de bons, cosa que demostra que no sempre són els més ineptes els que arriben adalt. I en segon lloc, perquè malgrat que la feina d'un manager no es pugui perseguir amb la llei, sense adonar-me he convertit en la meva causa lluitar perquè allà on jo treballi, la incompetència d'un cap no es deixi passar.

Encara que el fracàs d'un projecte sigui la mesura més clara de la incapacitat d'un manager, el paràmetre que millor identifica la incompetència és un de més evident - el nivell de satisfacció dels empleats. Podríem fer una predicció acurada de la capacitat de lideratge d'un cap mesurant la moral del personal, i molt particularment l'índex de baixes que l'acompanyen.

Sé de què estic xerrant, perquè jo he deixat voluntàriament totes les empreses on he fet feina, sempre per millorar, i sempre deixant la feina acabada. Sempre, excepte en les dues darreres. Aquestes, les vaig deixar perquè no podia seguir treballant a les ordres d'un imbècil.

Què vull dir, un imbècil? Vull dir qualcú amb qui no es pot parlar, qualcú que no reconeix mai els errors, que no respecta la qualitat de vida del seu equip, que fa valer la seva autoritat per compensar la manca d'experiència, que usa la por i l'amenaça per aconseguir resultats, que menteix per dir el que vols sentir i després en fa una altra cosa, que no admet que es qüestionin les seves decisions.

Cony, i tot persones del meu equip ho han dit de jo, que era un imbècil! I raó no els faltava, he estat un imbècil més vegades de les que m'agrada recordar, i per això mateix sé reconèixer-los.

Quan les conseqüències d'una gestió agressiva i autoritària comencen a resultat en baixes, pèrdua de moral, desmotivació i en definitiva en un deteriorament de la qualitat de la feina, un manager hauria de donar-se per al·ludit. Com s'ho fan, per mantenir-se en el poder?

Supòs que hi ha un grau de tolerància elevat entre els empleats. En l'actual situació econòmica, canviar de feina és difícil, o arriscat. Fins i tot una feina en males condicions és millor que res. I en indústries molt especialitzades com la dels videojocs, hi ha prou entusiasme per la feina com per aguantar moltes incomoditats, i encara que els majors es cremin, sempre hi ha noves remeses de gent jove desitjant que els explotin per fer realitat el seu somni (ho sé, jo era un d'aquests).

Per cada cap autoritari, hi ha un equip de gent disposada a treballar en condicions extremes, incloent dates impossibles, decisions injustes, canvis arbitraris, jornades inhumanes, baixos salaris, etc. Aquestes persones fan possible que un cap sense escrúpols es mantengui al poder i enfonsi la moral de l'equip.

Jo vaig intentar en dues ocasions lluitar contra aquesta situació. Per desgràcia, jo no som William Wallace i les dues vegades em vaig quedar sol en l'intent, encara que vaig atreure l'atenció del manager en qüestió – i en cap de les dues vaig ser despedit. Vaig queixar-me de que mentre unes persones cometien els errors, eren les altres qui en pagaven les conseqüències, o marxaven. Estava disposat a deixar la feina si no em feien cas. I així va anar.

Però no he perdut l'esperança. Tant de bo no hagi de tornar a fer feina per un imbècil, però és un risc que estic disposat a assumir. Encara que pocs s'hi atreveixin, i encara que poca gent em faci cas, la incompetència no es pot deixar passar, perquè afecta a la feina, i per tant a la vida, de les persones que la pateixen. I com li vaig advertir al meu darrer cap, el recurs més valuós amb què compta un projecte no són ni els doblers, ni el temps, ni tant sols el personal. És la moral.

I si treballes a una empresa on el teu cap ha aconseguit matar la moral i l'entusiasme de l'equip, per jo això és tant com si hagués robat el codi font i hagués marxat del país.

Aquesta gent és perillosa. No els podem seguir ignorant.

"People shouldn't be afraid of their governments.
Governments should be afraid of their people.
Freedom! Forever!"
- Alan Moore, V for Vendetta

Calla i menja morena

2010-07-22T16:11:00.011+02:00

Avui he començat oficialment el procés de trobar feina remunerada. Feina de programador, és clar, si no és que qualcú em vol pagar per fer de model de Calvin Klein o gogó de discoteca (opcions ambdues altament improbables). Així que, i ja que això de viure dels còmics va per llarg, tornaré a guanyar-me la vida davant d'un ordinador.

I per què, us demanareu, després d'un any donant la pallissa amb aquest tema, tornaré a fer la feina que ja he deixat dues vegades per estrés i burnout?

Hi ha dues raons:

1. Necessit la pasta.
2. Veure raó 1.

Ara que ja ha deixat clar que vendré la meva integritat i els meus principis al millor postor per un plat de faves (si almenys fós per cocarrois...) no vull deixar de trobar-li el costat positiu a aquesta decisió. Després de tot, si el que necessit són els doblers, hi ha altres feines que podria fer. Per què, idò, tornar a programar?

En primer lloc, perquè ja la sé fer, aquesta feina. I això farà que l'experiència sigui menys traumàtica que començar una feina completament nova. En segon lloc, programar és una feina estable i raonablement ben pagada. Això em proporcionarà la classe de tranquilitat que necessitaré aquests pròxims mesos, que seran sens dubte temps de canvis i decisions. En tercer lloc, hi ha prou opcions com per poder trobar-ne una que em permeti tenir una vida més enllà de la feina, i seguir treballant en els meus còmics, que és la meva condició sine qua non per a tornar a treballar. En quart lloc, si aconseguesc, com m'he proposat, ficar-me a qualque lloc on faci feina amb gràfics o videojocs, podré treballar prop d'un equip d'art. Com que no crec que tengui prou temps per a formar-me com artista acadèmicament, aquesta seria la meva millor oportunitat d'aprendre de professionals creatius sense haver d'anar a classes jo mateix (encara que ho tenc pendent, no sé si ja hi seré a temps, a aquestes alçades). I en darrer lloc, la cosa que més apreciaré serà tornar a treballar en grup, amb éssers humans, en una oficina. Encara que l'experiència de fer feina a casa, sol i rodejat d'ordinadors i dibuixos ha estat realment enriquidora, hi ha dies que es fan molt llargs, i ja havia passat prou temps tot sol com per ara passar el dia aïllat del món, que és una cosa molt dolenta – si llegiu aquest blog ho veureu, quants de disbarats es poden escriure per avorriment.

(qualcú malintencionat podría dir que quan em dediqui als còmics tanmateix hauré de fer feina tot sol, i tendria raó; quan passi ja es veurà, ara toca això altre)

Aquest era jo a Tragnarion, durant la setmana santa de 2005.
Apreciau l'entusiasme reflectit a la meva cara.

Tota una col·lecció d'arguments, eh? Qualsevol es pensaria que en el fons em fa il·lusió, quan en realitat el que em fa és molta peresa. Però aquesta no és tota la història.

La veritat és que tenc un deute pendent amb la meva feina.

Després d'haver somiat des de que era petit amb dedicar-me professionalment a fer videojocs, quan ho vaig aconseguir no vaig poder aguantar, i de totes dues experiències (tres, si comptam Derry) en vaig sortir escaldat, i per la porta de darrera. En aquesta feina, he conegut el meu pitjor enemic, i encara no l'he derrotat. De les tres vegades, n'he sortit escapat, i amb cicatrius.

Per això, tenc un compte pendent. Després de tota la feina que he fet aquest darrer any per a superar-me, necessit saber que no ha estat de bades. I que si m'expòs a la mateixa situació, aquesta vegada sabré com sortir-me'n.

El meu enemic no és programar videojocs. És l'ansietat. I si realment he aconseguit superar-la, hauria de ser capaç de tornar a fer la mateixa feina (encara que no al mateix lloc: no som tan estúpid), i no tornar-me a cremar.

Si no, tot el que he viscut, i escrit en aquest blog, durant el darrer any, haurà estat per no res, i tornaré al mateix lloc on vaig començar.

Qualcú em pot dir que no cal posar-me a prova només per demostrar que puc fer-ho, que em bastaria amb ser una mica més conservador a l'hora de cercar feina. Però és que aquest, com vaig dir, no és el final del camí, només el principi. I si d'aquí a un temps, he d'enfrontar-me a proves molt més dures (xerrar davant una multitud, anar-me'n del país, muntar una empresa, tenir una família) cada prova de força que hagi passat haurà valgut la pena.

Ara toca anar a caçar dracs.

“Fairy Tales are more than true;
not because they tell us that dragons exist,
but because they tell us that dragons can be beaten.”
- G.K. Chesterton.

Amb aquest sol l'enterram

2010-07-08T20:27:00.002+02:00

Al·lots, això s'acaba!

D'aquí a unes hores estaré embarcant en un vol cap a Mallorca, on m'hi estaré uns dies de vacances, i amb això aquests 14 mesos sabàtics s'hauran acabat. Però crec que puc dir amb tota seguretat que aquests han estat els 14 millors, i més ben aprofitats, mesos de la meva vida.

Aquests dies he estat repassant la meva llista inicial de propòsits per aquest període. Val a dir que no els he complit tots, ni prou fer-hi. He deixat de banda solemnement tots els que tenien que veure amb llegir, estudiar, veure pel·lícules i jugar a videojocs (!). He arribat a la conclusió de que si no n'hi ha ganes no hi ha res a fer, així que em vaig dedicar a procrastinar activament, excedint els meus objectius en les altres àrees.

Així és com he posat en marxa la meva carrera professional no remunerada com a dibuixant, completat el primer cicle de comunicació a Toastmasters, desenvolupat la forma física i la salut mental, i començat la primera (i darrera, esper) relació sentimental de llarga durada. Curiosament, per cap d'aquestes coses no necessitava tenir una llista d'objectius. Les feia i prou.

Aquest darrer cap de setmana he tengut l'ocasió per primera vegada (i darrera, esper) de conèixer els meus sogres, i no podia evitar imaginar com hagués estat la mateixa trobada dos anys enrera, abans de tot això. Abans de Barcelona, de Gameloft, de Toastmasters, de donar a conèixer els meus còmics i d'afaitar-me la barba. Abans de la meva versió 2.0.

Quan fa dos anys em van convidar a les noces a les que aniré demà a Mallorca, no hauria pogut imaginar com seria la meva vida quan aquest moment arribàs, quin aspecte tendria, amb qui aniria i en quines circumstàncies. Com sol dir el meu company de pis, si fa dos anys hagués pogut donar una mirada a aquest futur, no m'ho hagués cregut. O com diu la meva al·lota, no hauria pogut imaginar la seqüència d'events que m'hi duria.

Però aquí estic. I si qualque cosa he après, i voldria trasmetre, d'aquests 14 mesos, és aquesta: que tot és possible, no importa com de difícil, llunyà o improbable sembli.

I si tot és possible en només 14 mesos, imaginau en 2 anys, en 5 anys, en 10 anys, en 50 anys...

Per aixì, permeteu-me corregir el començament d'aquest post:

Al·lots, això comença.

Ets més viu que sa cusseta den Jaume Matas

2010-06-29T20:01:00.004+02:00

Com que aquest blog té tan poc tràfic, deixau que comparteixi amb vosaltres una idea milionària.

Es tracta d'un revolucionari sistema de transport cridat a canviar l'aspecte de les nostres ciutats. Consisteix en generalitzar la idea dels arrossegadors de les pistes d'esquí, però a tot l'entorn urbà, en forma de seients individuals sobre rails, que conduirien a l'usuari fins a la seva destinació personalitzada, de forma còmoda, energèticament eficient, sense renou i sense esperes. Qualsevol que vulgui invertir en aquest invent, hi ha molts milions a guanyar-hi.

Aquesta suprema bajanada se m'ha ocorregut arrel d'una pregunta a un fòrum de desenvolupament de jocs. Un cert individu brillant demanava per què és tan difícil trobar desenvolupadors (programadors) de jocs interessats en participar en projectes de cooperació. Per als qui no sàpiguen què és, això, es tracta de que qualcú té una gran idea però no té capacitats tècniques. I com que tampoc té doblers, tu participes de franc en el projecte, invertint el teu treball a canvi d'una generosa participació en els beneficis quan el projecte s'acabi i sigui un èxit. Si és que s'acaba. I si és que és un èxit.

No cal dir que al pobre al·lot que fa aquesta pregunta se'l mengen viu. Qui voldria participar en una cosa així, quan la meva ja és una feina ben pagada? I posats a fer feina de franc per què hauria d'apostar per la idea de qualcú altre, i no per la meva pròpia? I si la teva idea és tan bona, per què no hi inverteixes doblers tu mateix, i així no hauràs de compartir aquests fabulosos beneficis?

Qui més qui menys ha tengut una bona idea de tant en tant. Qualcunes, fins i tot ens haguessin pogut fer milionaris si les haguéssim desenvolupat. I ja es diu que al començament d'un gran negoci, hi ha una bona idea. També existeix la creència molt estesa de que una bona idea s'ha de protegir i mantenir en secret, per evitar que qualcú altre te la robi i la produeixi abans que tu. Les anècdotes de com la història ha robat als seus legítims creadors el mèrit de la invenció de grans idees de la humanitat (el cinema, la bombeta, el facebook) formen part de l'imaginari col·lectiu.

Tothom recorda com invencions tan aparentment simples com el tetrabrik han fet la fortuna dels seus creadors, i amb aquesta inspiració baix el braç, molts es llencen a intentar inventar la següent beguda revolucionària, el següent electrodomèstic del futur, o la següent revolució d'Internet.

Aquesta tendència empitjora exponencialment quan la traslladam als camps de la creació artística, l'entreteniment i (per descomptat) les noves tecnologies.

Supòs que aquests són els camps que més d'aprop he tocat en la meva experiència, professional o amateur, i per això en tenc una opinió molt visceral al respecte: la de que com més accessible és un mitjà, més imbècils l'utilitzaran per a intentar crear la següent gran revolució de la humanitat. Quan la realitat, és que la majoria d'idees que sorgeixen d'aquestes ments creatives privilegiades, són merda.

Encara que no es tractàs de propostes gaire serioses, m'han arribat unes quantes d'aquestes “grans propostes” que tenien a veure amb una web, un joc, un còmic, o una cosa així. Donada la meves competències, a la idea li seguia inevitablement una petició més o menys subtil de col·laboració, que solia anar així: “I no t'agradaria col·laborar en aquest idea?”, que traduida a un llenguatge més planer, volia dir “I no t'agradaria fer tota la feina bruta a canvi de res, amb la vana esperança de que un dia hi guanyem doblers, que ens dividiríem perquè la idea va ser meva?”.

Hi ha dues respostes que automàticament filtraran a la pràctica totalitat de grans pensadors que fan aquestes propostes. Aquestes són:

“Podries posar la teva idea per escrit?”
“Quants de doblers estaries disposat a invertir, en aquesta idea?”

La majoria de vegades no cal ni arribat a la segona. La sola idea de redactar una proposta tomba a la majoria dels aspirants, però això posa de relleu el que realment s'amaga darrera de les grans idees. Que potser no són tan grans.

Anem a refutar d'una vegada aquesta concepció tan estesa del valor de les idees. Ni un gran negoci necessita una gran idea per començar, ni una gran idea val res per si mateixa.

En efecte, molts grans negocis han sorgit sobre idees velles i molt conegudes. Però amb un bon pla de negoci, un producte de qualitat, i habilitat empresarial, fins i tot idees reciclades poden reportar amples beneficis si s'executen amb rigor. Google no va ser el primer cercador web, però ha aconseguit fer molt bé el que altres ja feien.

Pot resultat més sorprenent que una gran idea no valgui res per ella mateixa, però la realitat és que si un no està disposat a apostar per la seva pròpia idea, difícilment qualcú altre ho farà. Hi ha escriptors enviant guions a Hollywood tots els dies pensant que la seva idea és prou bona com per convèncer un productor. De la mateixa manera que hi ha webs, blogs i milers d'altres continguts digitals sorgint com xampinyons tots els dies a Internet, i molts dels seus autors es pensen que són grans idees.

Quan la realitat els posa al seu lloc i la seva pàgina no aconsegueix l'audiència esperada (si és que arriba a visitar-la qualcú) culpen al sistema, a Google, o a la poca intel·ligència dels internautes, incapaços d'apreciar l'audàcìa d'un creador incomprès i genial.

(He estat seguint qualcuns webcòmics molt populars aquests dies, i creieu-me si us dic que la majoria fan por de mal fets; i així i tot els meus genials i majorment desconeguts webcòmics només els llegeixen els meus contactes i uns pocs despistats que passaven per allà – sé de què xerr)

La realitat de les grans idees és que la majoria són merda. Que la gent que té idees bones de veres no cerca qualcú que les hi faci: les fan ells mateixos, o paguen un preu just a qualcú altre per que les hi faci. Cony, a jo m'han pagat molt bé fins i tot per desenvolupar idees terribles! I al final, aquestes són les persones que escriuen el seu nom a la història, les que passen temps creant, produint, estudiant, organitzant, invertint, o fent el que faci falta per a convertir la seva idea brillant en un èxit.

Com que estic tan acostumat a les idees de merda de la resta de la gent, procur no fer molta publicitat de les bones idees que se m'acuden a jo. Però no per por a que me les robin, en absolut (no existeix tal cosa com robar una idea – només fer-ne qualque cosa abans que la faci un altre). Sinó perquè m'agrada cultivar les meves idees, posar-les per escrit, reflexionar-hi, investigar conceptes semblants ja produits, i deixar-les madurar. Si al final d'aquest procés encara en queda qualque cosa, llavors puc plantejar-me què fer-ne, i amb quines possibilitats reals d'èxit. Sempre tenc una dotzena o dues d'aquestes idees a la recàmera, donant-los voltes fins que, de forma natural, sobreviuen i evolucionen, o moren.

Qualcú em va dir una vegada que jo era la classe de persona que un dia em posaria a pensar i tendria la idea del segle. I jo també ho crec, encara que no estic segur de quin segle.

En tot cas, si qualcun de vosaltres té una idea realment brillant i pensau que un individu com jo pot ajudar-vos a dur-la a terme (una web, un joc, un còmic, ... la veritat és que no sé fer gran cosa més) no us molesteu a contar-me-la, si no està acompanyada d'una oferta econòmica. Quan tengui ganes de perdre el temps desenvolupant una mala idea, almenys faré com el darrer any, i seran les meves pròpies males idees. Que sempre seran més divertides que les vostres.

I així, quan la història sàpiga reconèixer la vertadera genialitat d'un creador incomprès com jo, ni n'hauré de compartir la glòria, ni n'hauré de dividir els beneficis amb cap de vosaltres...

...simples mortals.

BWAH-HA-HA-HA-HA-HA-HA!!!

No hem de passar s'arada davant es bou

2010-06-17T17:41:00.013+02:00

Ja està fet. He enviat la meva primera remesa de missatges a diverses editorials de còmics d'Espanya, oferint-los el projecte de la meva novel·la gràfica, a veure si me'l volen publicar. I m'he sentit molt ridícul fent-ho. Després de tot el que he escrit en aquest blog sobre la confiança, la persistència i perseguir els teus somnis fins allà on et duguin, la veritat és que encara em durà temps creure'm que, de veres, jo puc ser un dibuixant professional.

En això pensava quan em dedicava a seleccionar pàgines i il·lustracions per a crear un portfolio de la meva feina, i res del que veia m'agradava prou. Pensava que no tenia prou qualitat, que no estava prou ben acabat, que a la meva edat i sense formació acadèmica no hi tenia res a fer, a aquest món, on hi ha milers d'artistes més preparats i que duen més temps que jo fent això.

Després me n'he donat compte (amb ajuda del meu company de pis) que aquesta veu és la que he estat escoltant al meu cap durant tots aquests anys. Si m'havia acostumat a ignorar-la durant tot un any, què fa que ara torni a estar allà?

És evident, que s'apropa l'estiu, i amb ell el final del meu any sabàtic. I això fa que tot plegat sembli que era una aventura, agoserada i excitant, però en definitiva temporal. D'aquí a tres mesos hauré de trobar feina, probablement fent qualque cosa allunyada dels còmics, si més no per sobreviure i pagar-me els excessos i capritxos (el lloguer, el menjar, la roba, coses així). I com totes les altres vegades, això dels còmics es quedarà en un record, agradable però llunyà, d'un passat millor.

No?

I UNA PUTA MERDA!

Els que em coneixeu sabeu que no recorreria a l'exabrupte si no fós per dir qualque cosa important, i és aquesta:

En aquest camí, no hi ha volta enrera.

Ja quasi no record com era la vida abans de l'any passat. I el que record, no ho enyor. Bé, potser enyor una mica allò de tenir un sou tots els mesos, però sense tota la resta podria viure. És cert que hauré de tornar a fer feina, i que això em deixarà menys temps lliure per dibuixar i fer vida. Però la sensació d'angoixa, d'impotència, d'estar-me perdent qualque cosa, no crec que pugui tornar.

Tenc dos avantatges fonamentals respecte a molta de la gent que intenta fer-se un lloc en treballs tan complicats com el dels còmics, la literatura o el cine.

El primer és que som un pesat.

Per si no ho havieu notat, he estat donant la pallissa amb aquesta història al blog, al Facebook, al Twitter, a Toastmasters i pràcticament a cada lloc on he xerrat o escrit. He publicat i traduit els meus còmics anteriors, els he registrat a tots els índexos de webcomics que he trobat. Els he inclòs al meu perfil professional a LinkedIn. Fins i tot he aconseguit que la cerca pel meu nom a Google (el que s'anomena egosurfing) els primers resultats que hi surten siguin els dels meus còmics, blogs i vídeos.

Supòs que és una qüestió d'ego. Però gràcies a això, i a tot el feedback positiu generat per aquesta invasió del ciberespai, podria seguir insistint indefinidament, encara que mai cap editor s'interessàs per la meva feina. Només amb la sensació d'estar arribant al públic i amb posar el meu treball a l'abast de les persones per qui tengui valor, ja valdria la pena fer-ho, i el meu ego tendria tot l'aliment que podria necessitar.

(Encara que a aquest discurs vaig argumentar que l'ego no se l'hauria d'alimentar, ja em va bé inflar-me'l de tant en tant, si és per una bona causa)

El segon avantatge, és que ja ho he fet abans.

Encara ara llegesc a les pàgines de desenvolupament de videojocs com jovenets sense experiència cerquen desesperadament una oportunitat d'entrar en aquest negoci, i es dediquen a crear demos i enviar curriculums a estudis que els rebutgen perquè el que necessiten són programadors experimentats. Uns intentant entrar on altres intentam sortir.

Però si ja vaig aconseguir fer-ho una vegada per entrar en el món dels videojocs, puc aconseguir-ho una altra vegada amb el món dels còmics. Val, potser aquella vegada vaig tenir una sort difícil de reproduir, però del que es tracta és de saber crear les oportunitats, i estar preparat per quan es presentin. Vaig tardar 15 anys a aconseguir-ho la primera vegada, així que amb una mica de paciència, esper tornar-ho a fer.

Puc esperar, no tenc pressa.

"I don’t know what your own passion is. But I will say this, and you hear me well: no time is wasted spent under the stars. And no time is wasted spent doing what you love."

Phil Plaitt, Bad Astronomy

No hi ha juny sense sol, ni nit sense mussol

2010-06-04T00:26:00.006+02:00

No puc imaginar una emoció semblant a la d'apropar-se al final d'un projecte, sobretot d'un projecte llarg. Res com la sensació d'objectiu complit, superar una fita, i pujar de nivell. Aquesta setmana he experimentat aquesta emoció dues vegades.

La primera va passar el dilluns, quan vaig posar la data a la pàgina 187, la darrera de la meva novel·la gràfica, que ara ja està completament dibuixada a llapis.

Per si encara no us he contat la història, vaig començar aquest còmic l'any 1993, el vaig acabar d'escriure, i començar a dibuixar, a finals de 1999, i va esperar 10 anys a un calaix fins que l'any passat el vaig recuperar amb la intenció d'acabar-lo, i d'usar-lo com a argument per a fer-me un lloc en el difícil món de la creació professional de còmics.

Però no estava pensant en els doblers ni en la feina quan m'aixecava cada dematí a dibuixar, estava pensant en la posteritat, i amb ella, amb la meva contribució.

Mai es perd tant com quan es perd el temps. O millor dit, perquè de tot se n'aprèn, quan del temps invertit no en queda res de profit.

En el meu cas, dels 7 anys de la meva carrera universitària i dels 12 de vida professional n'he tret profit, és clar – d'algun lloc han sortit els estalvis que m'han permés agafar-me no un sinó dos anys sabàtics! Però més enllà del benefici econòmic, el que n'ha quedat ha estat sobretot desgast físic i intel·lectual, però poca substància perdurable: una tecnologia defectuosa, ineficient i inacabada que vam batejar amb el molt adient nom de Zombie, i un petit i no gaire trascendent videojoc per iPhone. De la feina que vaig fer a les tres empreses on vaig treballar abans, que jo sàpiga no en queda cap línia de codi útil.

Supòs que aquesta és una de les misèries de treballar en tecnologia, i especialment en desenvolupament de software: es tracta de productes molt efímers, amb molt ràpida caducitat – uns anys, si tens sort: qualcú de vosaltres encara usa el mateix processador de textos que fa 10 anys?

Al contrari que els fruits de la meva feina de programador, els còmics que he dibuixat tots aquests anys sí que són perdurables. Constitueixen el meu legat, sobreviuen al pas del temps, perllonguen la seva vida amb cada nou lector, i si la meva vida s'acabàs demà, serien les meves credencials per a la immortalitat. Val, potser no arriben a tant, però sí que em sobreviurien, i amb ells les meves inquietuts i els meus esforços.

És per això que tot i haver passat molt de temps treballant en aquest projecte, cada minut invertit en la meva novel·la gràfica, o en qualsevol altre còmic passat o futur, tendrà la seva recompensa: la satisfacció d'una feina que podré compartir mentre visqui, i potser més enllà.

El meu afany de trascendir compta aquests dies amb una eina amb la qual ni somiava quan vaig començar en això de dibuixar, fa més de 25 anys. La xarxa digital ha ampliat el nostre públic potencial a tot el món, amb la possibilitat de fer-ho al marge dels canals de difusió i promoció tradicionals. D'aquí la promesa de que a Internet, mentre siguis prou bo, i et promocionis prou bé, tothom pot aconseguir l'èxit i la fama, i potser amb això fer fortuna.

De moment no és l'èxit i la fortuna el que em preocupa, del que es tracta és de fer la millor difusió de que sigui capaç del meu treball. Per això Enric i jo vam crear una web per al nostre còmic Huérfanos (que si encara no l'heu llegit, ja estau tardant), i per això he decidit, 15 anys després, publicar el que encara és el treball del qual em sent més orgullós, un còmic de fantasia i aventures de 64 pàgines, que vaig acabar l'estiu de 1995, i que va escriure el meu amic Jaume Albertí (avui orgullós propietari de Gotham Còmics).

Si res ho impedeix, publicarem La Canción de la Lluvia, que així es titula, en edició digital a través del portal Bubok.com, aquest mes de juny, en edició revisada i amb una introducció del guionista. El còmic podrà descarregar-se gratuitament en format digital, o comprar-ne una edició impresa per encàrrec a un preu molt assequible. Aquesta és la màgia d'Internet, la possibilitat d'arribar a lectors que mai no hauríem pogut tenir fa 15 anys, a més del benefici afegit de tenir una mostra prou decent de la meva feina a l'abast de tots els editors a qui els pugui interessar. D'això, jo en dic un win/win.

Ara que he arribat al final de la primera fase de la meva novel·la gràfica, posar aquesta obra d'aprenentatge a l'abast de nous lectors resulta una experiència encoratjadora. Els pròxims mesos seran molt intensos, treballant a la vegada per acabar la meva novel·la, investigar les possibilitats d'edició tradicional, tornar a fer feina remunerada, i planejar el meu futur en molts d'altres aspectes.

Així que aquesta oportunitat, encara que també alimentarà el meu ego i sentiment d'importància, també em proporcionarà força i estímul per seguir endavant en els moments difícils.

Parlant de la qual cosa, havia dit que he acomplit amb dos objectius aquesta setmana, i el segon va ser aquest dimecres, quan vaig fer la meva desena presentació al meu club Toastmasters de Barcelona, marcant el final del meu primer “curs” en aquesta organització.

Aquesta presentació era molt especial per jo, en primer lloc perquè tenia la sensació de tancar un cicle, el que vaig començar amb el meu icebreaker, el passat 5 de juliol. I en segon lloc, perquè vaig voler aprofitar els 10 minuts que aquesta oportunitat em regalava, per posar en paraules, imatges i emocions, les lliçons més importants apreses a la meva vida, des de ben petit, fins aquest darrer any de renaixement, passant pel moment frontissa de la meva experiència a Irlanda, que va donar lloc a aquest blog.

Esper que aquest discurs, i la meva trajectòria, sigui per vosaltres tant inspirador com ho ha estat per jo preparar-lo i compartir-lo amb vosaltres.

I el dedic, com no podia ser menys, a la memòria de la meva amiga Eva. Avui 4 de juny fa dos anys de la seva mort.

No ho crec pare, que vós sigueu Déu

2010-05-10T20:23:00.025+02:00

“Hola, som jo, Déu.” Amb aquestes paraules se'm va presentar ni més ni menys que sa Divinitat Celestial, Déu en persona. Bé, en persona no, ja sabeu que Déu manté aquesta política de no fer aparicions públiques més que en èpoques molt concretes, com si fós J.D. Salinger. Així que la trobada va tenir lloc en somnis. En ella em va revelar entre d'altres la identitat de Jack “el Destripador”, una versió millorada del final del meu còmic, i la data de la meva mort (però no l'any, ja s'ha de ser cabró). Potser aquestes dades semblen trivials, però com que aquests dies no faig més que dibuixar, no tenia el cap per fer preguntes trascendentals i en això vam quedar. Respecte al seu aspecte, que em va sobtar molt, venia a ser una cosa així.

Què voleu dir, que no us creieu que he parlat amb Déu? Quina part d'aquesta història us sembla inversemblant? És, potser, perquè som ateu?

Val, és cert. Som ateu. No crec en Déu. Ni en la vida eterna. Ni en el cel i l'infern, ni en àngels i dimonis, ni miracles ni sants. No crec en l'ànima immortal, la resurrecció dels morts, el misteri de la santíssima trinitat, ni la segona venguda de Jesucrist – i tenc els meus dubtes sobre la primera.

Què voleu que hi faci? Em sap greu, però jo no som fàcil, de convèncer. Necessit proves, d'aquestes coses! Igual que necessit proves per creure en fantasmes, extraterrestres, conspiracions, poders paranormals i medicines alternatives. Per què hauria d'exigir menys credibilitat dels creients en el sobrenatural de la que exigiria dels meus pares, professors, o caps? Més encara, per què hi ha gent que qüestiona sense pietat als polítics, la premsa o els científics, i no qüestionen amb la mateixa severitat allò que diuen i fan els seus líders religiosos i espirituals?

He d'admetre que per als frikis, la religió i la superstició té qualque cosa que la fa molt atractiva com a fantasia. Després de tot, consumim llibres sobre elfs, hobbits i anells màgics, però almenys, no creiem que aquests siguin reals només “perquè he llegit sobre ells a un llibre”, cosa que no es pot dir dels seguidors de les religions petites i grosses del planeta. I mentre a la majoria ens resulten una mica ridícules les religions (reals) dels cavallers Jedi o del Monstre Spaguetti Volador, la seva mitologia no té bàsicament més fonaments històrics que la de la tradició judeo-cristiana.

Jo vaig ésser educat com a catòlic, però som ateu des de que tenc ús de raó. Supòs que per jo no tenia gaire sentit mantenir sense qüestionar la creença en la religió que qualcú altre havia escollit per jo. A cada època de la nostra vida tenim creences que anam deixant enrera, i així, successivament deixam de creure en Santa Claus, la política i l'amor vertader. Per això em sobta que hi hagui gent capaç de conservar les creences, i fins i tot les pràctiques, religioses al llarg de tota la seva vida. Com és possible, em deman?

Sobretot, perquè l'ateisme té molts avantatges com a opció. Per començar, és l'estat natural de l'ésser humà. Que jo sàpiga, neixem sense creences religioses, de la mateixa manera que es neix sense llengua ni coneixements, i tot el que els creients saben sobre la seva religió ho saben perquè els ha estat ensenyat. Sense la convenient pressió de l'entorn, per defecte tots seríem ateus.

Un altre avantatge de ser ateu és que l'ateisme és l'única opció religiosa a la qual la realitat s'encarrega de donar la raó. Així, si posam a prova el que creiem els ateus (o el que no creiem, més ben dit), no trobaríem cap fet que ens contradigui de forma reproduïble i demostrable, o que suggereixi l'existència de cap ésser diví, ànimes immortals ni vida després de la mort. Aquesta és una diferència fonamental: les religions requireixen fe, l'ateisme només observació.

Però l'avantatge definitiu és que, i degut als dos anteriors, l'ateisme no requireix de líders ni de sacerdots, ni de doctrines, cultes o congregacions. Com que cada ateu és lliure de creure en allò que vol, no hi ha organització ni representant que valgui. Com si diguéssim, cada ateu és el sacerdot suprem de la seva pròpia religió.

En realitat, això no és exactament cert. Encara que nominalment no pertanyem a cap confessió, i depenent del nostre nivell de militància, els ateus sí que tenim algunes figures prominents de la defensa no ja de l'ateisme sinó de la raó, en contra del sectarisme, la superstició i la irracionalitat. Un dels més reconeguts gurús del moviment anomenat escèptic és Michael Shermer, fundador de la revista Skeptic, i militant als Estats Units contra una perillosa tendència que, des de certs grups fonamentalistes, fomenta no només creences religioses infundades, sinó la negació de idees científiques amplament acceptades i demostrades – molt particularment, l'evolució. Us en recoman la lectura del seu popular assaig God is only a theory.

Molts podran argumentar que Shermer, o Carl Sagan, Isaac Asimov o ja posats Isaac Newton i Galileu, no són més que sacerdots de la religió de la ciència, i que això em converteix en un creient com qualsevol altre, amb fe en unes idees enlloc d'unes altres. M'agradaria corregir-los amb una apreciació: jo no crec en la raó i la ciència a causa del que em digui cap científic, sinó al revés. Em crec als científics sempre i quan em proporcionin evidències de que la realitat suporta les seves idees. Cap religió pot oferir-me això. Del contrari, no seria religió.

És per això que crec que la millor educació possible que es pot donar sobre la naturalesa de la realitat és l'humanisme secular. Contràriament a allò de què se'ns acusa popularment als ateus, no és que no tenguem valors ni creguem en res. Abans al contrari: creiem en els bens suprems com qualsevol bon cristià: la llibertat, la veritat, la justícia, la dignitat, la solidaritat. I creiem que és la nostra responsabilitat com a humans defensar-les i difondre-les. I no perquè cap Déu venjador ens castigui si no ho feim, ni per salvar la nostra ànima immortal. Ho feim perquè és el correcte. Cap religió pot dir-ho, això. Almenys, no sense perdre els seus adeptes.

Perquè, acceptem la realitat: què és en realitat una religió?

Una religió no és un conjunt de creences més o menys fantàstiques. Tothom té dret a tenir-les, aquestes, i de fet molta gent les té. Però si fós per aquestes, no n'estaríem parlant, d'aquest tema. A jo, la veritat, tant m'és en el que cregueu.

Una religió és una estructura de poder. És un mecanisme per al quals unes persones controlen a unes altres. No és diferent que els estats, les empreses, o els mitjans de comunicació.

Una religió consisteix en un conjunt de persones que decideixen pels altres en què creure, com viure, com relacionar-se, què és bo i què és dolent. I per això no dubten en aprofitar-se de necessitats tan íntimes de les persones com són l'espiritualitat i la de pertanyença a un grup.

I aquest és el punt en què els ateus no ens deixen més opcions: o observar sense dir res, o prendre partit. I també el punt on he de demanar una mica d'indulgència als meus lectors seguidors d'una determinada religió, per que segueixin llegint fins al final.

El país en què vivim és de tradició catòlica. Però és un fet que en realitat, molt poca gent és practicant habitual d'aquesta religió, tret d'ocasions especials. Això no resulta un obstacle perquè l'esglèsia catòlica proclami seguir essent la majoritària, amen de l'única vertadera (quina religió no ho proclama, això?). I això tampoc ha aturat a la jerarquia de l'esglèsia en el seu conjunt, des de la Conferència Episcopal Espanyola, fins al mateix Vaticà, de decidir, sempre en nom de Déu, com hauria de ser el món, la societat i la família. No els ha impedit condemnar, per contraris a la natura i la llei de Déu, a la família no tradicional, el divorci, la masturbació, la pornografia, l'homosexualitat, l'avortament, l'eutanàsia, les relacions sexuals fora del matrimoni i els mètodes anti-conceptius.

Això em remet al començament d'aquest post. Què és exactament el que fa que la jerarquia de qualsevol esglèsia tengui més autoritat moral que qualsevol altre il·luminat, líder de secta o gurú? Per què si jo anàs dient que Déu se m'ha aparegut en somnis se'm tendria per boig, o per idiota, mentre als líders d'aquesta institucions se'ls dona crèdit, i amb ell el poder per decidir sobre la vida dels seus fidels?

Hem de recordar que aquesta és la mateixa esglèsia que va jutjar a Galileu, crear la inquisició, invadir terra santa a la caça d'infidels no una ni dues sinó nou vegades, evangelitzar el Nou Món a sang i foc, o esperar al segle XIX a reconèixer oficialment que la terra girava al voltant del sol.

Val, potser això és anar una mica lluny en el temps, direu (encara que l'Esglèsia no s'hagui disculpat oficialment, per aquests fets). En anys més recents, és la mateixa esglèsia que va mantenir un silenci còmplice amb el Tercer Reich, a més d'una ampla connivència amb la dictadura a Espanya. Una connivència que encara avui patim, en plena democràcia, quan la religió (catòlica) se segueix impartint a les escoles públiques, mentre s'embutxaquen una generosa aportació de l'estat, en base a un acord signat amb el vaticà per l'antic règim en 1953.

I dels abusos sexuals a menors comesos per religiosos, i ocultats durant dècades per la jerarquia catòlica, per altra banda auto-proclamada guardiana de la moral, ja ni en parlaré. És massa fàcil.

L'escriptor Dan Brown va dir, sortint al pas de les crítiques que el titllaven d'anticatòlic: “L'esglèsia catòlica ha sobreviscut a vint segles de lluita i persecució. Ben segur que cal més que un simple autor de Nova Anglaterra per acabar amb ella”.

Aquesta és una lúcida reflexió, encara que vengui d'un escriptor mediocre com Brown. És cert, cal molt més que un home per acabar amb l'esglèsia. Una tasca tant colossal requireix de la participació de tots nosaltres.

I per això, Déu va inventar l'apostasia.

L'apostasia és el procediment legal pel qual tots els ateus tenim dret a fer oficial el que ja és una realitat de facto: que no pertanyem a l'esglèsia, i que per tant no volem seguir essent considerats part de la mateixa, només perquè un capellà ens va donar un bany quan érem nadons.

L'apostasia hauria de ser pràcticament obligatòria per als ateus. Però per als mateixos catòlics, també hauria de ser desitjable que tots aquells catòlics nominals que ni creuen ni van a missa ni ténen cap relació amb l'esglèsia, es donassin de baixa. Això els proporcionaria dades més acurades sobre amb quanta gent comparteixen realment la seva fe. Després de tot, si fins i tot un ateu com jo el compten com a catòlic a efectes de les estadístiques, el valor de ser un vertader i devot catòlic es veuria devaluat, no creieu?

Però apostatar hauria de ser una necessitat no només per als ateus, sinó també per als propis catòlics. Independentment de les vostres creences, apostatar és la forma de rebutjar una institució responsable, no només de fomentar la intolerància i difondre doctrines alienes a la realitat i el sentit comú, sinó també de crims contra la humanitat. La recent onada d'apòstates a Alemanya com a conseqüència dels escàndols de pederastia n'és una bona demostració.

I deixa-me que deixi ben clar que no és el meu propòsit convertir a ningú a l'ateisme. Tenc present que la necessitat d'una vida espiritual és tan humana com menjar o dormir. I que cal no menys que un salt de fe per passar de creure en Déu (o en el que sigui) a creure que en un univers sense Déu ni propòsit ni eternitat, encara val la pena viure, i potser amb més intensitat. És cert que per molta gent, cal menys fe per creure en Déu, que en ells mateixos.

Però si del que es tracta és de creure en qualque cosa, apost la meva ànima immortal a aquesta carta: la de que la meva existència s'acabarà exactament en el moment en que el meu cor deixi de bategar, i a que no hi haurà ni Déu ni res esperant-me a l'altre costat.

Confiau en jo. Tenc línia directa amb Déu, recordau? Amen.

Per aquells de vosaltres interessats en apostatar, heu de tramitar una carta a la vostra diòcesi i a la parròquia on vau ser batejats sol·licitant la baixa dels registres oficials de l'esglèsia. Com que l'ignoraran (com ja ha estat denunciat davant la llei) heu de tramitar la corresponent denúncia al jutjat per infracció de la normativa vigent de protecció de dades. Podeu trobar tota la informació que necessitau en aquesta pàgina: http://www.apostasia.es/

Aigo de maig, tot l'any dura es raig

2010-05-02T11:58:00.012+02:00

Estic d'aniversari! Aquesta setmana fa un any que vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida, la de deixar una feina que no anava enlloc, i posar en marxa una carrera com dibuixant. Ara tot pot semblar molt guapo, però en aquell moment ni la decisió va ser fàcil, ni les circumstàncies agradables. És un bon dia per recordar-ho.

Aquell passat 1 de maig (per cert, irònicament dia del treball) vaig tenir una altra d'aquelles nits en que no vaig poder dormir. Ja feia setmanes que tornava a patir ansietat per culpa de la feina, a més d'altres circumstàncies que no vénen al cas. Diguem només que va semblar que tothom es va posar d'acord per tocar-me els collons, i que aquella havia estat una setmana especialment surrealista.

Van passar moltes coses durant aquell cap de setmana. Va ser el cap de setmana en què el Barça va marcar 6 gols al Real Madrid – jo em trobava tant esgotat i desconnectat del món, que fins i tot vaig veure (i gaudir) aquell partit que per altra banda no m'importava el més mínim. I el diumenge següent al matí, en una platja de Castelldefels, vaig decidir que ja n'havia tengut prou de la trampa en la qual jo mateix m'havia ficat, rompre amb el patró, i planejar un futur distint.

I aquell dilluns era el dia escollit per començar.

Tenc el privilegi de poder dir que he deixat totes les meves feines voluntàriament, sempre per millorar, i sempre despedint-me dels meus caps i companys en bons termes, fins i tot quan ells eren els responsables de la meva defecció. Ja diuen que convé tenir amics fins a l'infern.

Però per alguna raó, la decisió sempre em fa sentir culpable. No vaig poder dormir en tota aquella nit, així que per curar-me en salut i no caure en la temptació de canviar d'idea, vaig enviar l'e-mail amb la meva renúncia a les 6 del matí. Encara record les paraules que vaig escollir: “Comunico que voy a causar baja voluntaria en la empresa y a todos los efectos legales lo notifico con la antelación estipulada en mi contrato”. Tot molt formal, molt corporatiu, ni una paraula amb el mínim component emocional. Si alguna vegada heu passat per una decisió com aquesta, sabeu la sensació d'alivi que comporta, més enllà de la incertesa que l'acompanya.

En aquell moment hi va haver qui em va dir que hagués pogut intentar aconseguir una baixa mèdica per l'ansietat que estava patint. Que hagués pogut pactar un acomiadament, encara que sense indemnització, amb els beneficis legals que això comportava. Em van oferir agafar-me un temps de descans, re-incorporar-me a un altre projecte menys exigent, considerar els avantatges de continuar amb la meva carrera. Qualsevol cosa abans que anar-me, interrompre la meva carrera i tornar a començar de zero.

Aquest, amics meus, és sempre el gran perill de prendre la decisió conscient de fer canvis a la teva vida, sobretot quan els canvis són profunds i afecten a moltes àrees de la vida. S'ha de vèncer molta resistència, interior, però també exterior. Ja vaig explicar aquí la causa d'aquesta reacció: molta gent no vol que els recordin que podrien estar fent canvis a la seva vida, però no els fan, per por, comoditat o inseguretat. Per això prefereixen deixar en evidència el seu conformisme i justificar la seva pròpia passivitat qüestionant el que feim els altres. Després de tot, la inèrcia i el manteniment de l'status quo té molts avantatges (el payoff, ho anomena Susan Jeffers) mentre que canviar significa vèncer molta resistència.

I per això cal tenir un pla.

Una vegada superat l'incòmode ritual pel qual els caps renten la seva consciència oferint-te totes les millores i canvis que no han fet en els mesos anteriors (cum laude, a jutjar pels resultats) s'havia de passar a la fase 2.

Vaig explicar aquí que la millor forma de que un canvi sigui permanent és fer-lo coherent amb la teva identitat. O bé el canvi encaixa en qui ja ets, o bé et converteixes en una persona consistent amb aquest canvi; i això implica fer canvis en totes les àrees de la vida.

En el seu darrer post, Steve Pavlina explica la clau per a fer canvis permanents i dur a terme els teus bons propòsits: requireixen instal·lar hàbits consistents amb els teus objectius. En les seves pròpies paraules, si el teu passat no és consistent amb el futur que imagines, canvia el teu passat. És a dir, comença a crear un nou passat a partir d'ara. Fés-ho al present, és clar. Si esperes prou temps, serà el teu passat, i les teves prediccions sobre el teu futur podran semblar-se més a les teves intencions.

Si intentes predir el teu futur d'aquí a un any en base al teu passat recent, proposa Pavlina, com creus que seria? Si fa un any jo hagués hagut de predir el meu futur en funció del meu passat, el més probable és que hagués estat molt poc consolador: estaria atrapat en una feina que detestaria, o de baixa per depressió a causa d'aquesta mateixa feina; em sentiria sol i aïllat, no tendria gaire més amics que els que ja tenia; hauria descuidat el meu aspecte, la meva forma física i la meva salut; segurament em seguiria queixant de no tenir el temps i la inspiració per dibuixar els meus còmics; seguiria queixant-me de que no hi havia cap persona especial a la meva vida.

Tots aquells de vosaltres que heu estat seguint el meu blog des de l'any passat ja coneixen la resta d'aquesta història. Ja sabeu que és possible donar un gir a la vostra vida, adoptar nous hàbits i mantenir aquesta inèrcia. I els qui em coneixen saben que si ho he aconseguit jo, quan la meva vida semblava perfectament encaminada en una direcció molt previsible, tothom pot aconseguir-ho.

Però aquests canvis no vénen sols, ni són de franc.

S'han de prendre una sèrie de decisions, petites i grosses, i moltes d'elles ens posen en situacions de risc i incertesa. S'han de sacrificar parts del teu passat per a deixar lloc a les que han de venir. S'ha de passar per un període de transició, de dol en definitiva, per deixar enrera la persona que eres. I s'ha d'exercitar el coratge per a trepitjar a diari fora de la teva zona de comfort, aquell espai que ens rodetja on tot sembla segur, previsible i conegut, i entrar en el territori del desconegut, l'imprevisible, l'arriscat. En definitiva, l'aventura. Life is either a daring adventure, or nothing.

Don't die without embracing the daring adventure your life is meant to be. You may go broke. You may experience failure and rejection repeatedly. You may endure multiple dysfunctional relationships. But these are all milestones along the path of a life lived courageously. They are your private victories, carving a deeper space within you to be filled with an abundance of joy, happiness, and fulfillment. So go ahead and feel the fear - then summon the courage to follow your dreams anyway. That is strength undefeatable.
- Steve Pavlina.

Gat escaldat fuig d'aigo calenta

2010-04-21T18:09:00.005+02:00

Acab de rebutjar una oferta de treball excel·lent. Lead Game Programmer a Sony London. 50.000 lliures anuals, més bonus i altres beneficis.

I he contestat que no, gràcies. Que estic treballant en un projecte que m'impedirà tornar a treballar abans de septembre.
La veritat és que encara em sorprèn que m'ofereixin aquestes feines. El que pot sorprendre a qui em llegeixi és que les rebutgi. Per entendre-ho, us he d'explicar abans la meva relació amb els doblers (“diners”, per als qui em llegiu fora de Mallorca) i el valor més que relatiu que els don a la meva vida.

Pregunta: Què faries amb la teva vida si no t'haguessis de preocupar pels doblers?

Sé que molta gent es dedicaria a gaudir, a “fer vida” com se sol dir: viatjar, anar de festa, comprar coses, o plaers més o menys confessables. Uns altres pensarien en els que els envolten i intentarien ajudar a persones desfavorides, a millorar el món, a lluitar contra la injustícia. Finalment, uns altres dedicarien el temps a ells mateixos, a l'activitat creativa, intel·lectual o d'oci amb la que més gaudeixen. Supòs que molts triarien una combinació de les tres, és clar. Però de la teva opció predominant podria saber moltes coses de la teva actitut respecte als doblers. Basta que em diguis a què sols dedicar els períodes de vacances, o d'atur (o a què els dedicaries si t'ho poguessis permetre).

Jo, no és cap secret, pertany al tercer grup. Tant, que no només he dedicat la majoria de les meves vacances i períodes sabàtics a activitats creatives (a dibuixar, sobretot), sinó que ara mateix estic gaudint d'uns mesos de baixa laboral voluntària, comprada amb els meus estalvis, per a dedicar el temps a dibuixar els còmics per als quals la feina no em deixava prou temps.

Això no vol dir que no entengui ni respecti l'actitut dels més hedonistes (el primer grup) o els més solidaris (el segon). Però he arribat a un cert punt d'il·luminació sobre valor real de les coses que es poden comprar amb doblers. Així, he descobert que el recurs més valuós que es pot comprar amb doblers, perquè és el més escàs, i a més quans se'ns acabi no en tendrem més, és el temps.

Per aquells de nosaltres que vivim (o hem viscut) d'un sou, el que es compra amb aquest sou és el nostre temps (que valdrà més o menys en funció de la nostra experiència, etc.) I que per tant la forma de seguir guanyant aquests doblers és dedicar hores de la nostra vida diària a una certa activitat “productiva” (una paraula molt ampla perquè engloba també el que fan els comentaristes esportius). La majoria de les feines que la humanitat ha fet des dels seus origens es basen en aquest principi.

Tot això pot sonar completament obvi però té una conseqüència que ens preocupa a aquells que tenim un afany de trascendència: que el treball generat com a resultat de l'esforç és efímer. I que l'única forma de seguir generant treball d'aquesta forma és seguir-hi dedicant temps i esforç. En definitiva, la supeditació d'una part important del nostre temps a la necessitat de guanyar-nos la vida. Si sumam el temps que dedicar a treballar més el que dedicam a dormir, menjar i altres tasques logístiques (higiene, desplaçaments, etc.) el temps que ens queda per al que se'n diu “fer vida” (socialització, recreació, etc.) és, a més d'escàs, caríssim en termes de les hores que calen per a pagar-lo. D'això, jo en dic un mal negoci.

En general estic d'acord en les frases motivadores que afirmen que no som la nostra feina ni els doblers o possessions que tenim, i que per tant no som (no hauríem de ser) esclaus de la nostra necessitat de guanyar-nos la vida. Entenc que això és bo per entendre que una vida d'abundància no ha de ser necessàriament més feliç que una d'humil. Però si aquesta afirmació es du al límit, ja no ho tenc tant clar.

És cert que no hem nascut necessitant dos cotxes (ni un, de fet) ni anar de vacances, ni una tele d'alta definició, ni una casa de 200 metres, ni un iphone. És cert que som nosaltres qui triam treballar, i potser endeutar-nos, per a tenir aquestes coses. I ténen raó els hippies anti-sistema (amb perdó dels que em llegeixen) quan recórren a aquests tòpics per a denunciar el consumisme, el materialisme, el capitalisme i altres “ismes” que ténen a veure amb la injusta distribució de la riquesa.

Amb el que sí que hem nascut és amb un cos que necessita alimentar, vestir i mantenir sa i estalvi. I a poc que ens facem el propòsit de viure en aquest tros de món, tenir (i guanyar) doblers és la manera més efectiva de complir amb aquesta necessitat fonamental. Potser no necessitam un iphone, cert, però quan el que perilla és el pagament del lloguer o hipoteca de la casa que ens acull, o la compra d'aliments i medicines, sobren els tòpics. Que els ho demanin als nins desnodrides del tercer món (un altre tòpic, ho sé).

Però tornant a la nostra (i meva) necessitat de subsistir, hi ha un principi inamovible a la naturalesa que ha regulat la supervivència de les espècies des del principi dels temps: la selecció natural.

Per més que la civilització occidental hagui violentat aquesta norma, aquesta segueix vigent, però mentre que a la naturalesa el que decideix la selecció natural és la supervivència dels individus amb una millor genètica, a la nostra societat regula l'estatus dels individus amb més recursos.

I aquí per recursos no em referesc només als doblers, el poder o la influència. Per suposat que aquells que gaudeixin d'aquests ho tendran més fàcil per a viure amb comoditat. Però per aquells de nosaltres que no hem nascut rics, nobles o amb privilegis, el nostre principal recurs el tenim al cap. A dins, específicament.

We want your homes, we want your lives
We want the things you won't allow us.
We won't use guns, we won't use bombs
We'll use the one thing we've got more of - that's our minds.
- Pulp, "Mis-Shapes"

Tenc el privilegi de ser intel·ligent, enginyer, programador, i a més tenir experiència en la indústria dels videojocs. Això em converteix en un recurs escàs i valuós, i així el preu el meu temps, venut de forma mercenària i a preu de mercat, és prou més elevat que el d'altres feines. Però el meu model de negoci segueix consistint en vendre el meu temps per un preu. Una feina més agraïda que picar pedra, per descomptat, però conceptualment igual de dependent.

En un altre camp, som un dibuixant poc experimentat, desconegut i sense publicar. Això fa que els meus còmics, per més treball i devoció que hi dediqui, no valguin res. És a dir, que del meu esforç no en pugui treure un rendiment que em permeti sobreviure.

El primer model potser és un mal negoci. El segon, és un suicidi.

És entre aquests dos extrems que he estat desenvolupant al llarg de aquest darrer any la meva Teoria Econòmica General, que es pot enunciar en els següents principis:

viure davall un pont no és una opció raonable. Tampoc ho és viure a una cova i caçar per menjar.
treballar per altres és una inversió temporal que estic disposat a fer en funció del cost econòmic de les meves necessitats vitals
treballar en els meus propis projectes és una inversió en el meu desenvolupament i estabilitat futurs, el rendiment de la qual s'estendrà més enllà del temps invertit

La clau del tercer punt és el que s'anomenen ingressos passius, i la clau de la generació passiva de recursos és la creació de valor.

El valor és un concepte que va més enllà del cost, el benefici i el rendiment. El valor té a veure amb el que l'esforç aporta a les persones. Si us agrada més, digau-ne contribució. Jo en dic legat.

Ja he dit que som un home amb afany de trascendència. El temps del que disposam en aquest món és prou limitat. I una vegada satisfeta la nostra supervivència, no em sembla prudent dedicar-lo a guanyar doblers només per invertir-los en bens i experiències que no ens sobreviuran, i en la nostra comoditat.

No vull dir amb això que no m'agradi una mica de plaer mundà com al que més. És només que la idea de treballar i sobreviure només per treballar i sobreviure una mica més és massa limitada. En el meu cas, crec que puc fer alguna cosa més amb la meva vida. I estic segur de que tots vosaltres també en sou capaços.

Cada persona té capacitat per contribuir, d'aportar qualque cosa al seu entorn. I si aquesta contribució, aquest valor, el posa en forma tangible, reutilitzable i reproduible, i el posa en mans de la gent per qui aquesta contribució té valor, acabarà generant ingressos. Aquests es converteixen en creadors.

Aquells que desconeixen, o ignoren, la seva capacitat per contribuir, per defecte es converteixen en consumidors.

Aquests termes poden molestar a tots aquells que treballin per un sou (que són la majoria) i els pot fer sentir ofesos. També s'ha de recordar que professions molt ben pagades (per exemple, controlador aeri) entrarien en la categoria de consumidor, i no per això són menyspreables. I per suposat, la meva hipocresia suprema és la de parlar de contribució com si jo fós una mescla de Jesucrist, Einstein i Chuck Norris, quan em guanyava la vida fent videojocs, i ara em dedic a dibuixar còmics, ambdues activitats que difícilment contribueixen al progrés de l'humanitat.

Però no és a això el que vull dir quan xerr d'afany de transcendència. Al que em referesc és a que els resultats del meu esforç vagin més enllà del rendiment econòmic immediat, al que aporta a la vida d'altres persones, i al que quedarà del meu treball quan el meu temps s'hagi acabat.

En aquests termes, contribució és la de tots aquells que comparteixen les seves experiències i coneixements als seus llibres, blogs, o altres medi de difusió. Els artistes que creen obres o històries que comparteixen amb el seu públic. Els programadors que col·laboren en projectes oberts. Els voluntaris que treballen per solidaritat.

La contribució té mala fama com a negoci perquè sembla que del que es tracta és de fer feina de franc. I per als qui necessiten que la gent segueixi creient que l'única font de valor és el temps, ja els va bé que sigui així.

Però la realitat s'encarrega de corregir-los. Darrera d'aquestes contribucions, sovint hi ha persones que han trobat la forma de guanyar doblers a canvi del valor generat. I per suposat, aquestes persones van haver de pagar el temps invertit en aquestes contribucions amb sous guanyats amb la seva feina. D'una forma o l'altre, hi ha doblers implicats.

Però aquesta és precisament la meva gran oportunitat. No sé quin rendiment en pugui treure directament dels còmic que pugui dibuixar, però encara que no aconsegueixi que me'ls publiquin, ja serien part de la meva contribució. Com també ho són la tecnologia i els coneixements que vaig treure del meu pas per Tragnarion i Gameloft, els quals encara no he explotat en el meu benefici com hauria pogut. He considerat les opcions d'establir-me com a consultor, professor, desenvolupador independent, d'auto-publicar els meus còmics per internet per generar tràfic i publicitat. I tot m'han suggerit que segueixi el camí d'altres bloguers i intenti treure partit de les meves habilitats de comunicació, i dels meus coneixements sobre desenvolupament personal i professional, fent de coach, donant xerrades i seminaris, o escrivint llibres i blogs.

En qualsevol dels casos, som conscient de que la meva és una situació privilegiada. De que no tothom pot permetre's deixar una feina en plena crisi, que molta gent no compta més que amb la seva professió per guanyar-se la vida, que no ténen doblers ni temps per invertir en cap contribució quan ja ténen prou feines amb pagar l'hipoteca i mantenir la seva família.

Però si aquest és el teu cas, i creus que tu també pots fer una contribució, no deixis que la teva situació es converteixi en una excusa a llarg plaç. Potser una crisi econòmica global no és el millor moment per prendre riscs, però en realitat, mai és un bon moment per això. I si qualque cosa bona ha tengut aquesta crisi, són les oportunitats que ha obert a tots aquells que han vist trontollar la seva seguretat, i descobert que, en realitat, mai tenim res segur, i per tant, no tenim res segur a perdre.

I si arriba el cas, serà un plaer convidar-vos a visitar-me quan visqui davall un pont :)

Dedicat, amb agraïment i admiració a David González, Abraham Pazos i Manuel F. Lara.

De porcs i de senyors, n'han de venir de casta

2010-04-09T02:07:00.023+02:00

“Si la feina fós salut, els rics la voldrien tota per ells.”

Aquesta dita anònima resumeix molt bé el que he après a través de dotze anys de vida professional, i sobretot els quatre anys i vuit mesos que vaig treballar en total com a programador de videojocs (fins a la meva retirada, que ja vaig relatar aquí).

Vull contar com he estat una víctima de dos mals arrelats a la cultura professional de la societat de la informació, que constitueixen pràcticament una plaga a la indústria dels videojocs: el workaholism (addicció a la feina) i la seva conseqüència natural, el burnout (cremar-se, com se sol dir).

Però abans d'explicar com vaig arribar a patir aquestes dolències (auto-infligides, he d'afegir) us he de contar una mica la meva història.

La Fàbrica de Xocolata

Jo volia ser programador de videojocs des de que tenia 13 anys, quan em van regalar el meu primer ordinador. És clar que per un nin això era quasi tant com voler ser astronauta. Partia d'un raonament que a jo m'agrada anomenar “fal·làcia de la fàbrica de xocolata”, que vé a dir el següent: si la xocolata és una cosa tan bona, una fàbrica de xocolata ha de ser el lloc més meravellós del món. Roald Dahl, ja sabeu, en va fer un conte infantil, d'aquesta fantasia. Adaptat, la meva versió venia a ser: si els videojocs són tan divertits, fer videojocs ha de ser la millor feina del món.

Qui m'hagués dit a jo que 15 anys més tard tendria l'oportunitat de posar a prova aquella teoria.
Abans, però, i sense aquella feina de fantasia gaire present, vaig haver d'estudiar una complicada (i majorment inútil) enginyeria, i treballar subseqüentment a una caixa d'estalvis, i com a programador de webs i software de gestió. I en cada una d'aquestes feines, quan em trobava davant d'una crisi, d'un problema aparentment insalvable, o simplement tenia un dia dolent, solia queixar-me dient: “Jo el que volia era programar videojocs!”

I així va ser com va arribar l'any 2003, i tal i com vaig explicar al darrer post, la Loteria Universal em va posar de front la meva feina somiada. El lloc es deia (es diu, vaja) Tragnarion Studios, el projecte es deia Renaissance (ha acabat per dir-se Scourge) i els artífexs es deien... bé, els artífexs ja sabeu qui sóu.

No us vull avorrir amb els detalls. Tal i com diuen les dades publicades, Tragnarion va ser creada com a part del grup d'empreses establertes a Mallorca i les Canàries pel nostre Willy Wonka particular, un empresari només unes setmanes més gran que jo, a qui anomenarem Fred. Amb qualcuns dels seus col·laboradors propers com a responsables creatius del projecte, i un grapat de nerds que ens encarregueríem de la part tècnica i artística.

Tret del cap d'art i un dels programadors, a l'equip original cap de nosaltres tenia experiència fent videojocs. Jo vaig acabar, he d'admetre que amb entusiasme, al front de l'equip tècnic de gràfics, una feina que mai havia fet, i de la qual no en tenia més que un coneixement teòric. Aquestes dues dades haurien de donar una idea de la classe d'audàcia que suposava embarcar-se a aquest projecte. Si més no per Fred, ja que els demés poca cosa hi arriscàvem, mentre que ell s'hi jugava els quartos.

I ara que ja us he presentat l'escenari, deixau que us parli de la meva vida com a Oompa Loompa.

No volies brou? Tassa i mitja!

“Vés alerta amb el que demanes, que es podria fer realitat”

Aquesta advertència que segons els contes prevenia sobre el perill de formular un desig al Pou dels ídem podria ser el lema d'aquells primers anys a Tragnarion. El meu somni d'infància s'havia fet realitat, jo tenia la feina que volia fer, i el que era el millor, em pagaven per fer-la! Així que tot el que ara havia de fer era esforçar-me en estar a l'alçada del repte. És a dir, aprendre a fer-la.

La realitat és que no m'ho creia. No importava quants d'anys dugués somiant amb aquell moment, o quantes hores hagués dedicat a estudiar matemàtiques, algoritmes i teoria de gràfics. Pensava que no era realment la persona més qualificada per fer aquella feina. I és cert, no ho era, però en aquell moment vaig decidir no pensar-hi massa i esforçar-me en cobrir la distància entre la meva situació i les expectatives de la feina. Expectatives, s'ha de dir, no gaire definides, però aquesta és una altra part de la història, i no vull avançar esdeveniments.

La qüestió és que vaig decidir prendre'm molt seriosament aquella tasca. De fet, me la vaig prendre com una cosa personal. Tant, que no content amb cobrir les meves hores de feina, vaig començar a invertir-hi hores extres. Primer entre setmana, i després els caps de setmana. I després me'n duia feina a casa. I després vaig començar a treballar a casa en vacances (estudiar i investigar, més que res, però feina després de tot). Com que va coincidir en l'època en que vaig mudar-me a viure sol a un poble perdut de la Mallorca profunda, tampoc hi tenia gran cosa a fer, a casa. I com que el projecte va començar a endarrerir-se de forma preocupant, vaig començar a trobar-me irritable i frustrat. I a patir mal d'esquena. I a no dormir bé.

Ara sé que aquests són els primers símptomes del workaholism, l'addicció a la feina.

I així va ser com vaig patir el primer atac d'ansietat, un diumenge d'estiu de 2005.

Encara que en aquell moment no li vaig donar la importància que mereixia, aquesta hauria d'haver estat la primera senyal de que no estava fent bé alguna cosa. Però la decisió d'invertir en aquella feina fins a la darrera de les meves forces ja estava presa. I en tot cas, estava massa capficat en aquell projecte com per deixar que res m'aturàs.

Res, és clar, excepte la incompetència. La meva, però sobretot, la dels altres.

Posau-vos els impermeables, perquè la sang us pot esquitxar.

Un coet al buit

Quan era petit, m'apassionaven les històries de viatges a l'espai. En una d'aquestes, vaig descobrir que per enviar una nau a un altre planeta, la nau s'havia de llençar, no al lloc on es troba ara el planeta, sinó al lloc on estarà quan la nau arribi a la seva òrbita. Si els científics s'equivocaven en els càlculs, la nau només trobaria el buit i es perdria per sempre.

Els videojocs moderns, almenys els de PC i consoles, ténen cicles de desenvolupament llargs, tant com dos o més anys. Per tant, és raonable imaginar que el procés de planificar un projecte tan llarg sigui almenys tan complex i acurat com el d'enviar un coet a Saturn. Quan es tracta de tecnologia, i d'un sector tan competitiu com el dels videojocs, s'ha d'apuntar al punt del futur on es completarà el joc, i si aquesta previsió no es compleix, tot el projecte ha de revisar-se: o s'ha de retallar el contingut, o s'han d'afegir temps i recursos.

Per això encara m'admira que al llarg de més de dos anys del desenvolupament del projecte on vaig treballar, l'objectiu no va arribar a estar mai ben definit. Que no hi havia pla, vaja. Que tant era que anàssim a Saturn que a Plutó.

No em malinterpreteu. Allà la majoria teníem la mateixa experiència fent jocs (o sigui, cap). I encara que els qui en tenien podien donar la seva opinió, qui tenia la darrera paraula era qui posava els doblers. En definitiva aquella era la seva inversió, i per tant la seva jugueta, i en podia fer el que volgués. Tant si era raonable, com si no.

El projecte abans conegut com Renaissance no havia estat mai especialment humil, ni en la part creativa ni en la tecnològica. De fet si d'alguna cosa pecava era d'ambició. El problema va ser que l'aparent abundància de temps, recursos i entusiasme ens va fer confiar-nos a tots, els objectius variaven totes les setmanes, s'afegien noves característiques, l'equip s'ampliava amb professionals amb experiència (per fi). Fins i tot va començar un segon projecte abans que el primer tengués cara i ulls!

Supòs que el punt d'inflexió va ser quan va començar a anar-se gent.

Més o menys durant els primers dos anys d'existència de Tragnarion, l'equip s'havia anat ampliant, fins a una plantilla de més de 50 persones. L'1 de septembre de 2005, el dia en que l'estudi complia dos anys, vam donar a conèixer la nostra existència al món, amb una foto que ja s'ha fet mítica.

No sé en quin moment va passar, però la inexperiència, fins a l'extrem de la incompetència, va acabar per fer mossa a la moral de l'equip. I he d'admetre que aquí m'hi he d'incloure jo mateix. Encara que he tengut tant defensors com detractors de la meva feina, la realitat és que en aquells temps en que treballava fins a 12 hores diàries de dilluns a dissabte per a treure el projecte endavant, els nostres esforços encara semblaven insuficients. Anàvem fent coses, sí. Però el final del projecte no semblava ni remotament més aprop que quan havíem començat. De fet, fins i tot semblava més lluny.

I aquí va ser quan va començar a anar-se la gent. Un èxode que ja no tenia aturall. Dos anys més tard, quan jo vaig deixar l'estudi, dels que surten a aquesta foto no en quedaven ni la meitat.
Però abans, la fàbrica de xocolata ens deparava una darrera sorpresa (a jo, almenys).

Aguanta i seràs cabo

Encara que ara pugui semblar una altra cosa, en aquells temps jo encara estava gaudint de la feina. Digau-me masoquista, però tot i que el projecte anava sense rumb, i el joc no tenia disseny definitiu ni data límit realista, jo m'ho estava passant pipa. Després de tot tenia l'ordinador més potent de l'oficina, dotzenes de llibres de consulta i cap objectiu raonable. Què podia anar malament?

Perdonau la grolleria, però aquesta vinyeta captura prou bé el meu sentiment quan Fred va posar al capdavant de l'estudi un productor experimentat, que venia a posar ordre al nostre caòtic univers. Per mantenir el seu anonimat, l'anomenaré Mr. Jones.

Si un mèrit va tenir Mr. Jones en la seva etapa com a Studio Manager de Tragnarion va ser aconseguir el que ningú havia estat capaç, que va ser posar-nos d'acord en una cosa: tots l'odiàvem.

A uns els va dur més temps que als altres, però al final, es va aconseguir guanyar l'antipatia generalitzada de tot l'equip. Tant, que ja no hi és. Uns dos anys més tard, malauradament després de que jo me n'hagués anat, Mr. Jones va deixar la feina. Mai sabré si per decisió pròpia o forçat (i si ho sabés no podria contar-ho), però en tot cas no crec que ningú a Tragnarion el trobàs gaire a faltar.

Dir que Mr. Jones ha estat el pitjor cap que he tengut seria faltar a la veritat. En primer lloc perquè gràcies a ell vaig acabar de cremar-me d'aquella feina, la qual cosa m'ha duit aquí on estic ara, que no és un mal lloc. I en segon lloc, en fi, perquè després n'hi ha hagut, almenys, un de pitjor.

L'altre gran aportació de Mr. Jones a la història de Tragnarion, i a la meva carrera, va ser ben diferent. Cada vegada que m'han entrevistat després per una feina, la pregunta habitual “quin ha estat el seu pitjor moment professional?” tenia la mateixa resposta: “Quan el meu cap d'estudi va decidir llençar la meva feina de tres anys”.

Això va passar el gener de 2007 (l'any que vaig definir com el pitjor de la meva vida, ho recordau?) en un moment especialment dolç, de tornada d'unes llargues vacances. Un mal dia, ens van comunicar que tot el desenvolupament que havíem fet des de septembre de 2003 fins llavors acabava de ser cancel·lat. L'empresa havia decidit comprar una tecnologia externa per fer el joc. Tota la feina que havíem fet, totes les hores extres, els caps de setmana, les llargues nits, els maldecaps, havien estat per no res.

Per no res? Bé, en realitat no diria tant. A aquelles alçades, sense cap dubte, jo ja era un expert. Havia comès tots els errors imaginables. Havia treballat en múltiples aspectes de la feina. Havia encaixat més crítiques del que hauria pogut imaginar. Tota aquesta experiència és la que m'ha obert les portes dels llocs on he treballat després, i amb tota probabilitat d'aquells on treballaré al futur. Si hi pens, aquesta experiència no té preu.

En aquell moment, però, no ho vaig viure ben bé així. I no vaig ser l'únic.

Qui juga amb foc, se crema

I així arribam al sèptim cercle de la meva davallada a l'infern.

Vaig caure víctima del burnout no tant arrel de la decepció i la frustració de veure la meva feina menyspreada i inservible després de dedicar-hi tot aquell temps i energia, sinó de comprovar com el canvi tampoc havia servit per res.

Un hauria esperat que després d'invertir la no menyspreable xifra que Tragnarion va pagar per Unreal Engine, les coses millorarien. Si més no, la moral. Ben al contrari, ni aquesta tecnologia va resultar ser la panacea que ens havíem imaginat, ni el projecte estava millor encaminat que en els tres anys anteriors. O almenys així va ser durant els sis mesos que vaig aguantar.

No sabria dir en quin moment em vaig cremar del tot. Potser va ser quan la nostra feina va començar a ser un simple copiar i aferrar de codi aliè. Potser quan ens van posar a tots a fer feines que no ens pertocaven. Potser quan una dotzena de companys van deixar l'estudi en pocs mesos.

El que sé és que el meu rendiment havia tocat fons, juntament amb la meva moral. Vaig començar a fantasejar amb la idea de prendre'm un any sabàtic. Al final em vaig deixar endur i vaig cercar feina a l'estranger, i així va ser com vaig acabar a Derry. La resta és història.

Passar per Tragnarion ha acabat per ser una de les experiències més intenses de la meva vida. Vaig tenir l'oportunitat, no gaire habitual, de complir amb un somni d'infància. I com he dit, m'ha obert les portes del meu futur professional.

Però a quin preu? Durant un temps em va costar el temps lliure, la vida social, els meus còmics i finalment la salut. I de tot això no en van tenir la culpa ni Mr. Jones ni Fred ni ningú. El workaholism i el burnout, com he dit, són auto-infligits. Són el producte d'una vida desequilibrada en favor de la feina, on quan aquesta va malament, la resta d'aspectes de la vida trontollen. No importa que tenguis la millor feina del món.

Sobre tot això vaig llegir a un llibre titulat The Joy of Burnout, un títol aparentment contradictori on vaig aprendre dues coses importants: a posar nom als errors comesos durant la meva etapa a Tragnarion; i que tot el que he fet en aquests darrers mesos per reconquerir la meva vida ha estat en la direcció correcta. Sempre és un alivi.

Però no puc acabar sense una nota de justícia. Tragnarion Studios em va donar moltes alegries i decepcions, però les coses han canviat molt. Avui 9 d'abril de 2010 és finalment el dia en que surt a la venda The Scourge Project, el títol amb què finalment es publica el projecte en què vaig treballar durant els meus anys a Tragnarion (encara que no hi quedi ni una línia del meu codi).

Al final les coses van sortir bé, els responsables del projecte van fer bé la seva feina, i un equip renovat ha aconseguit el que semblava impossible, 6 anys, 7 mesos i 8 dies després de començar. Enhorabona a tot l'equip, i en especial a Cristóbal, Micky, Omar i Rafa, que han estat allà fins al final exactament des del primer dia.

De moliner mudaràs, però de lladre no en sortiràs

I no voldria acabar aquest post, que ja ha estat prou llarg, sense referir-me breument al meu pas per Gameloft a Barcelona, amb el respecte i la prudència que les circumstàncies exigeixen. Tot el que puc dir és que vaig aconseguir la notable fita de repetir els elements clau del meu pas per Tragnarion (producció caòtica, temps de feina llençat, cap d'estudi qüestionable), però comprimits en només vuit mesos, i amb la diferència notable de que vaig veure publicat almenys un dels projectes en què vaig participar.

Així que sabeu que us sé dir? Que a la propera feina, si he de tornar a dedicar-me a això de fer jocs, seré jo el qui organitzi el projecte, prengui les decisions i doni les ordres. Perquè ja he vist fer-ho malament moltes vegades. I perquè per fer-ho bé, he tengut els millors mestres.

Post dedicat a Marina, Abraham, Pedro, Mateu i Catalin, els millors caps d'equip que un podria desitjar.

Lo que poc te costi, no ho planyis

2010-03-11T23:59:00.006+01:00

No sé si us he contat mai com vaig trobar la meva primera feina fent videojocs. O millor dit, com la feina em va trobar a jo.

Va passar ara fa set anys, el febrer de 2003, quan per jo fer videojocs era com tocar amb un dit en el cel (ja us contaré un dia com va acabar, aquesta fantasia). Jo tenia aquesta il·lusió des de petit, havia dedicat molt del meu temps lliure a estudiar programació de gràfics, i per què no dir-ho, ja em venia de gust un canvi de feina. Va ser just en aquest moment quan a un empresari estranger amb negocis a Mallorca se li va ocórrer la “brillant” idea de muntar un estudi de videojocs, el primer, i encara únic, de l'illa (com he dit, ja us la contaré sencera un dia, aquesta història). Aquest fet de per si ja era improbable. Com que jo encara no tenia cap experiència en la indústria, era encara més improbable que em pogués enterar de tot això, o que ells s'interessassin per jo. I encara més que em donassin la feina. I encara més que em donassin exactament el treball amb què havia somiat, com a programador de gràfics. Gràcies al qual vaig adquirir l'experiència que em permetria trobar, quatre anys més tard, una feina com a programador senior de gràfics a un estudi de Derry, a Irlanda del Nord (que va ser quan vaig començar a escriure aquest blog). La resta és història.

És a dir: que una sèrie de sucessos improbables, que van tenir lloc en la seqüència correcta, i en el moment més oportú, van transformar la meva vida. I voleu saber quin va ser el fet que els va posar en marxa? Un vell amic i company d'estudis, esperant un bus a Menorca que l'havia de conduir a una convenció, va conèixer un informàtic que treballava pel que seria el meu cap. I la raó per la qual es van conèixer, i començar a xerrar, i fer-se saber de l'existència d'aquesta feina, va ser que el bus que esperaven arribava deu minuts tard.

Si aquell bus hagués arribat deu minuts abans, tota aquesta cadena d'events s'hagués pogut truncar, i la meva vida durant els set anys següents hauria pogut ésser ben distinta. I tot, degut a un fet totalment atzarós.

No menys atzarós va ser un event que va tenir lloc anys més tard. Vaig tornar a Mallorca des d'Irlanda en el que em va semblar en aquell moment una de les pitjors experiències de la meva vida. Tres dies després, el meu pare va patir una embòlia. Em costa interpretar el quadre d'ansietat que em va fer tornar a casa com a “bona sort”, però dins de la desgràcia, el que jo acabàs de tornar a Mallorca va ser providencial per a poder ajudar a la meva família.

Uns mesos més tard, vaig decidir traslladar-me a Barcelona després de que el meu ex-cap m'hagués oferit una feina per després rebutjar-me (com vaig contar aquí), i allò ho vaig considerar totalment desafortunat. Tot aquest temps després, i després de viure el millor any i mig de la meva vida, ja no ho tenc tant clar, que fós mala sort.

I sabeu en aquest cas quin va ser el fet detonant? Recentment me n'he pogut assabentar: uns ex-companys de l'estudi on treballava s'havien oposat a que em contractassin. Pensaven que jo era una persona molt negativa (s'equivocaven) i es temien que em donassin la feina per contactes i no per mèrits (que no era cert). Tot plegat, un altre fet atzarós, però que ha desencadenat tota una sèrie d'inesperades, i afortunades, conseqüències. De no ser per ells, potser m'hauria perdut tot el que he viscut a Barcelona.

És realment aixì? La nostra vida no és més que un cúmul d'incidents aleatoris, i nosaltres el resultat d'un seguit de casualitats?

El meu amic David Topí, per qui acab d'il·lustrar el llibre “Una respuesta del universo” (per cert, una altra feliç coincidència; veure les meves il·lustracions aquí) pensa que a l'univers, l'atzar no existeix; que la realitat és de fet una manifestació de l'inconscient col·lectiu, i que els events aparentment casuals de la nostra existència es produeixen perquè de qualque manera els hem atret, a través del nostre pensament. O una cosa així...

Fa anys, jo havia arribat a pensar que això podia ser cert. Que tot ens passava per una raó, que les coincidències, sobretot quan venien tant ben donades, quasi com el guió perfecte d'una intriga de novel·la negra, només podien respondre a un pla perfectament organitzat. Que de qualque forma, l'univers ens enviava les senyals que ens convidaven a complir amb el nostre destí. Que de qualque manera que no enteníem, tot allò que estàvem predestinats a viure (jo, si més no), ho viuríem.

Potser m'he tornat vell, o cínic, o pràctic – o les tres coses – però ja no puc creure en una cosa així. Més encara, em sembla que té fins i tot un punt de sobèrbia pensar que qualsevol de nosaltres pot ser tan important en l'ordre de les coses com per que l'univers ho faci venir bé per a concedir-nos el que desitjam, per enviar-nos senyals, per definir el nostre destí, o en general, per a treballar per nosaltres. Jo, senzillament, no em don tanta importància.

Crec que som nosaltres qui donam significat a les casualitats. Que per l'univers, això és tot el que són: un conjunt d'events desconnectats. I que som nosaltres els qui ens encarregam, dins de la nostra visió limitada, de filtrar els fets que semblen tenir la clau del futur, i posar-los l'etiqueta més adient: “bona sort”, “mala sort”, “destí”, o com s'anomena en el món de les creences paracientífiques a aquests cúmuls de casualitats improbables: “sincronicitats” o “serendípies” -- ho sé, sóc fan d'Iker Jiménez :)

Més enllà de l'anècdota, pot arribar a ser perillós donar-li a la predestinació un lloc massa important a les nostres vides. Ja hi ha massa gent que recorre a la vidència, l'astrologia i altres supersticions per a prendre decisions. Fins i tot moltes religions inclouen una idea subjacent de l'inevitable, de la supeditació de la nostra voluntat a uns designis superiors a nosaltres.

Entenc perfectament totes aquestes visions de la realitat. Fins i tot, entenc que és humà mesurar l'univers amb la nostra pròpia escala, i donar-li a fets fortuits un significat del qual possiblement estan mancats per ells mateixos. I en certa manera, és reconfortant pensar així, descarregant d'aquesta forma la nostra pròpia responsabilitat en circumstàncies, coincidències o plans fora del nostre control.

I almenys en un sentit, és cert. L'atzar és part integral de la nostra vida, tant si és degut a un pla universal, com a la més prosaica probabilística. I faríem bé de no menysprear el paper que la sort (o el que entenem per sort, sigui bona o dolenta) juga en el nostre destí. Però d'aquí a cedir a la sort la nostra responsabilitat, hi ha un bon tros.

No va ser la sort la que em va fer estar preparat per a fer aquella feina, ni per adquirir el coneixement i experiència. No va ser sort quan vaig triar arreglar la meva vida quan havia tocat fons. No ho va ser estar preparat per la feina que vaig trobar a Barcelona. Ni quan vaig decidir deixar-la. Ni quan vaig decidir dedicar-me a dibuixar. O quan vaig entrar a Toastmasters. O quan vaig declarar-me a una persona especial.

La sort, això sí, va ajudar a que les circumstàncies fossin favorables. Però van ser les meves decisions i el meu esforç el que em van dur a poder-les aprofitar. La sort, sense la preparació per reconèixer-la i aprofitar-la, és com “donar pa a un que no té dents”.

La sort, crec jo, no podem controlar-la. El que feim amb ella, sí. Fins i tot amb la dolenta.

Vaig contar aquí com aquell estiu de 2008, la meva amiga Eva va morir en un accident de cotxe, aturada en un embós de l'autopista, quan un conductor despistat va frenar tard. Si realment som responsables del nostre destí, no puc imaginar quin sentit donar a un fet tan tràgic.

I tot i així, aquest va ser el fet que em va fer reaccionar, posar-me en marxa, i entendre què és realment l'atzar i la sort. És un cotxe que no veim venir, i que quan ens colpeja, tot el que podem fer és estar preparats, acceptar l'inevitable, i decidir què volem estar fent amb la nostra vida quan el destí, finalment, ens surti al pas.

Post dedicat a David.

Allò que no passa en un any, passa en un dia

2010-03-08T01:21:00.006+01:00

Cada any des de fa 21, aquesta és una de les meves nits més especials. És nit d'óscars! I encara que aquest sigui un vici no compartit amb (quasi) ningú, em segueix fent la mateixa il·lusió. I aquesta és una tradició que he seguit tant quan podia seguir la cerimònia de lliurament a través de la tele en obert, com en codificat, pirata, a la ràdio, o com la darrera vegada (i avui també) directament de la retransmissió de l'ABC a través d'Internet. Pura afició malaltissa, ho sé. Però m'encanta.

I no només em prenc la nit lliure i no me'n vaig a dormir fins que s'ha acabat la cerimònia, aquesta és l'única nit de l'any en què s'anul·len les normes i em permet el petit privilegi d'alimentar-me de porqueries, a saber: nachos, quicos, galetes de xocolata, i altres aliments rics en greixos i sucres.

Ara ja fa dos anys que ja vaig tenir l'oportunitat de parlar dels òscars en aquest blog per primera vegada, però en aquella ocasió va ser una crònica a posteriori. Ara aprofitaré aquesta hora i mitja que em queda abans de que comenci la consagració anual de Hollywood als seus propis altars, per a fer les meves apostes, i compartir alguns pensaments.

He repetit ja moltes vegades que els òscars no ténen res a veure amb el millor del cine de l'any. De tant en tant coincideixen, però no hi ha cap relació causal entre les dues coses. Tot i així, els òscars són un termòmetre excel·lent de la salut de la indústria nord-americana, i sobretot de la seva auto-imatge, així com un auguri del seu futur. Vull dir que els òscars s'han de llegir sempre en termes de tendències, i en termes de l'aprovació que l'acadèmia del cine de Hollywood (un lobby com qualsevol altre, però disfressat amb la respectabilitat d'agrupar a la majoria de grans talents del cine actual) dona a les apostes de futur de productors i creadors. És només en aquesta clau que es poden entendre, en anys recents, els òscars a Gladiator, A Beautiful Mind, Forrest Gump, Shakespeare in Love, Chicago o sobretot Slumdog Millionaire.

També s'ha d'entendre de manera molt especial la forma que té Hollywood d'agrair les aportaciones de les pel·lícules independents, trasgressores o incòmodes, sovint més mereixedores dels premis grossos que les finalment guanyadores, i que solen anar-se a casa amb algun premi d'interpretació, o el més comú, al guió original. Els casos de Pulp Fiction, Fargo, Lost in Translation, Gods and Monsters o Juno són paradigmàtics d'aquesta tendència. Les llistes de favorits per als premis d'enguany no deixen gaire lloc a dubte de que el guió no s'allunyarà massa d'aquestes línies, cosa que no contribueix gaire a l'interés de la llista final de guanyadors.

A mi personalment tant m'és que finalment sigui Avatar o The Hurt Locker qui s'emporti a casa més estatuetes daurades (la premsa ni considera que l'honor pugui anar a ningú més), sinó el nivell d'aprovació que la conservadora (almenys en les formes) acadèmia puguin donar a les darreres, i agoserades, propostes de Quentin Tarantino, Jason Reitman, els germans Coen, la factoria Pixar o els responsables de la imprescindible District 9.

La meva aposta personals és que Avatar guanyarà tant el premi a la millor a la millor pel·lícula com un grapat de premis tècnics (aquests raonablement merescuts, això no es discuteix) però no el de millor director, que aniria a parar a mans de Kathryn Bigelow (i ara toca dir: ja sabeu, la ex de James Cameron, la qual cosa faria el gest molt més significatiu, i que a més seria la primera dona en aconseguir aquest premi). Quant als actors, estaria d'acord amb totes les preferències en que la cruesa i lletjor de Precious recompensarà a les seves actrius protagonista i secundària, mentre que Jeff Bridges i Christoph Waltz se'n duran els dels actors. Els altres premis importants, els de guió, i tenint en compte el que deia abans, anirien a parar a The Hurt Locker (original) i Up in the Air (adaptat).

Respecte a l'altre premi del qual sol xerrar-se molt, el de pel·lícula en parla estrangera... o no-anglesa com diuen fora d'Amèrica, no crec que calgui rebaixar-se a fer-ne cap aposta. Sempre he considerat ofensiva aquesta competència entre cintes seleccionades per les autoritats locals de cada país per a barallar-se entre ells per les miques del banquet de Hollywood. Prou dolent em va semblar l'any passat premiar una pel·lícula tan qüestionable com Slumdog Millionaire, com per considerar meritori per una pel·lícula i un país, guanyar un premi en la categoria de "la millor d'entre tot el que fan els altres".

Respecte a la meva preferència personal, les pel·lícules amb què jo personalment he gaudit més enguany han estat Whatever works, Le premier jour du reste de ta vie, Still walking, Up i District 9. Sorprenentment, dues d'aquestes són candidates als òscars. Una coincidència com una altra.

Va, que això comença d'aquí a una estona. Hora d'encetar els filipinos... :)

I ara, segueixin gaudint de la programació habitual...

Sempre has de ficar cullerada

2010-02-17T12:56:00.003+01:00

M'he casat. He deixat la parella. Esper un fill. Hem perdut el fill que esperàvem. M'han fotut fora de la feina i els meus caps són uns cabrons. M'han diagnosticat un càncer. Ha mort ma mare. Em fa mal el braç de tant pelar-me-la.

De vegades m'espanta pensar en totes les intimitats que he arribat a llegir a l'estat de Facebook d'alguns dels meus contactes, coses que no és que m'importi saber, però que encara em sorprèn descobrir que a la gent no els importa fer-les públiques a través d'un mitjà tant impersonal i públic com Internet. Val que Facebook proporciona la relativa intimitat de que només els teus amics poden llegir el que hi escrius, però siguem sincers, molta gent té al Facebook (o a la seva xarxa social preferida) una guarda de contactes amb els quals no té el nivell d'intimitat corresponent a aquestes revelacions. I sincerament, encara que el tengui, hi ha coses que s'han d'explicar directament.

No m'entengueu malament, m'encanta saber de les vostres vides sense haver d'estar xerrant amb vosaltres o escrivint-vos cada setmana, i no tenc cap incovenient en saber aquestes coses (excepte allò del braç, que s'ho hagués pogut estalviar). Però crec que el poder d'Internet com a mitjà de comunicació s'ha extra-limitat per una qüestió de conveniència, i l'ús que se n'arriba a fer de les noves tecnologies comença a resultar digne d'una sàtira futurista.

En algunes empreses s'acomiada a la gent per SMS (les que no poden permetre's enviar George Clooney). Un ex-cap meu es comunicava amb el seu equip per e-mail, inclòs jo que estava assegut al seu costat. Conec una parella que va rompre la relació per telèfon. Realment és això el futur? Tenim tantes maneres de comunicar-nos que hem decidit prescindir de les tradicionals? En un memorable episodi de Sex and the City, a la protagonista la deixava el nòvio mitjançant un post-it, i tothom va poder apreciar la immaduresa d'aquest comportament. I almenys estava escrit a ma!

Tot això pot resultar xocant o hipòcrita venint de qualcú que ha estat fent pública la seva vida en un blog des de fa més de dos anys. La meva excusa és que consider que el que he compartit és la part realment pública de la meva vida, la que tenia a veure amb els meus viatges, la meva feina, la meva evolució personal (de la qual crec que molta gent se'n pot beneficiar) i els meus projectes professionals, en especial com a dibuixant. El que no he contat, però, han estat totes les coses que consider massa privades, sobretot quan involucren a altres persones. Durant aquest darrer any, m'han passat un grapat de coses molt importants, trascendents i íntimes a la meva vida, i teniu per segur que només les he compartides directament. I les que sí que he publicat, creieu-me que no devien ser tan privades.

L'era de la informació reclama de tots una major responsabilitat quant a la informació personal que distribuim. I no em referesc a les teories conspiratives segons les quals la CIA es dedica a comprar dades de Facebook: no us doneu tanta importància, la vostra informació personal i les vostres fotos tant els fot, a la CIA, i pràcticament a tothom. El que vull dir és que cap mitjà de comunicació us ha de fer perdre el sentit de comunitat i intimitat que el contacte personal ens proporciona. I que la propera vegada que us passi alguna cosa realment trascendent, faceu l'esforç de quedar per fer un cafè, agafar el telèfon, o fins i tot escriure una carta (d'aquelles amb paper i segell, les recordau) abans que recórrer a l'e-mail, messenger o SMS.

Per la meva part, he decidit seguir fent pública una part de la meva vida, especialment la que té a veure amb les meves experiències de creixement i els meus projectes creatius. El problema és que he estat descobrint que tenc aquesta informació escampada per tants de llocs (a més d'aquest blog, el meu blog de tecnologia, la web de Huérfanos, el meu àlbum de Flickr i la meva pàgina de còmics a Facebook). Així que ha arribat el moment d'unificar tota la meva vida digital baix una única capçalera, i per això m'agradaria tenir la vostra col·laboració.

A partir d'aquest moment s'obre la meva enquesta online per a triar el nom del meu domini web. Podeu votar pel vostre preferit al blog, o proposar-ne d'altres als comentaris. Aquesta és la meva idea d'una vida pública digital participativa.

I al qui torni a escriure al Facebook que li fa mal el braç de tant pelar-se-la, l'estic esperant...

No te pudirà, s'alè

2010-02-08T18:28:00.004+01:00

Els qui em coneixen, saben que mai he tengut cap problema per xerrar en públic. Més bé el que em costa és seure i callar. Per això quan he explicat als meus coneguts que m'havia fet membre d'un club on practicar l'habilitat de xerrar en públic, l'únic que els ha vengut de nou ha estat descobrir que una organització com aquesta existia.

Vaig sentir xerrar per primera vegada de Toastmasters, com de tantes altres coses, gràcies a la web de Steve Pavlina, que a més de bloguer i autor, és membre de l'organització a Las Vegas. Pavlina assegura que hi ha més gent al món amb por a xerrar amb públic que a la mort. Això no ho puc assegurar, però sí que he experimentat que exposar-se a una audiència pot ser una experiència que posi a prova la seguretat, confiança i sentit del ridícul de la persona.

Jo pensava que en realitat no em calia aprendre a xerrar en públic. No només havia exercit d'orador en més ocasions de les que hauria estat desitjable (per als qui m'escoltaven, si més no) sinó que ja havia posat a prova el meu sentit del ridícul durant els anys que vaig jugar a jocs rol i participat a activitats d'esplai. I com a membre del Klub de Rol Kaximba i del col·lectiu The Elitist, ja vaig tenir tota l'exposició pública que un home necessita durant la seva vida.

Però no va ser la passió per xerrar en públic el que em va dur a Toastmasters. Va ser senzillament el desig de trobar una activitat, i un grup de gent amb qui compartir-la, que em proporcionàs una raó per fer alguna cosa més que feina durant la primavera passada. En aquest propòsit, vaig fracassar: vaig descobrir l'existència del club de Toastmasters Barcelona durant el març de l'any passat, i tot el que havia de fer era trobar un dimecres en què pogués sortir una mica més prest de l'acostumat, a temps per arribar al carrer Aragó abans de les 8 de la nit, però no en vaig ser capaç. Així que amb aquella feina horrible on vaig deixar-me la salut, l'orgull i el meu temps lliure, vaig aconseguir també tancar-me aquesta porta.

Per això la primera setmana després de deixar Gameloft, vaig anar de convidat a la meva primera sessió de Toastmasters, un club del qual no en sabia quasi res, i on no hi coneixia ningú. Encara record aquella primera sessió amb la il·lusió d'un nin que va al circ per primera vegada. Potser aquest no és un bon exemple perquè a jo no m'agrada el circ. I perquè no hi havia ni lleons ni gent volant per l'aire. Metàfores apart, vaig descobrir en aquest lloc una sensació de familiaritat que en aquell moment no vaig ser capaç d'identificar. Ara sé què era. Encara que podria semblar d'una altra manera, a Toastmasters la majoria d'oradors surten a xerrar amb un nus a l'estómac i el cor accelerat. I el que exposen darrera del faristol no és el tema de la seva xerrada, sinó algunes de les seves pors més íntimes, com ara a ser el centre d'atenció, a fer el ridícul, a ser rebutjats, o a fracassar.

Tots aquests mesos després, entenc amb molta claredat la importància de la missió d'un club com Toastmasters: proporcionar un entorn amigable i relativament segur on desenvolupar no només les habilitats de comunicació, sinó la seguretat, confiança i auto-estima que són fonamentals d'una vida conscient i agoserada. Life is either a daring adventure or nothing, ho recordau?

Set discursos després, més diverses participacions a múltiples sessions, he estat mentor de un nou membre, part del comité directiu del club, i estic a punt de participar en la competició de xerrades, ... tot això m'ha aportat aquest club, a més d'un grapat de nous (i bons) amics, hores de converses en bona companyia, un lloc on contribuir i a la vegada aprendre, i fins i tot una petita col·laboració professional... no està gens malament per un lloc del qual tot el que esperava era una excusa per escapar-me de la feina a la meva hora per una vegada a la setmana.

I quan em pensava que ja no podia demanar més, aquest club encara m'ha fet un altre regal... però aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)

Post dedicat... bé, ja sabeu qui sou :P

Més fort que un mac de torrent

2010-01-21T17:29:00.008+01:00

Algunes persones s'han estat demanant quina explicació té la publicació de tires còmiques dibuixades per jo a la web d'una comunitat online dedicada a la seducció. Abans que es generi una llegenda al respecte, crec que és hora d'aclarir alguns dubtes relatius a la meva vida afectiva/de parella durant els meus darrers 16 mesos d'estada a Barcelona.

Com saben perfectament els que em coneixen de fa temps, i pot sorprendre als que em coneixen de fa menys, la meva proverbial solteria era ja llegendària. Quan ets home, raonablement en bon estat de conservació, tens més de trenta anys, no has tengut relacions conegudes (i insistesc en la paraula “conegudes”) i vàries de les teves millors amistats són dones, sense que se't relacioni sentimentalment amb cap d'elles, els dubtes no tarden en aparèixer. S'ha especulat amb la possibilitat de que fós homosexual, misògin, reprimit, eunuc, extraterrestre, o vàries d'aquestes a la vegada. Afalagat com em sent de que la meva intimitat susciti tant d'interés, l'explicació a la meva situació era molt més simple i, em tem, prosaica. Senzillament, les dones eren una equació que la meva ment analítica no havia estat capaç de resoldre.

Conec altres persones que en edat i circumstàncies semblant a les meves, ténen una escassa o inexistent vida afectiva. No voldria ara suggerir que una vida no pot ser igual de plena i satisfactòria sense tenir parella o vida íntima (una que no inclogui un ordinador, he d'aclarir). El que sí que suggeriré és que si els teus plans vitals no inclouen la possibilitat (si no la intenció) d'explorar la teva afectivitat amb persones reals de l'altre sexe (o del teu, si és el cas), tant et valdria estar mort.

Ara que ja teniu el titular, deixau que m'expliqui.

He estat allà. Pensava de veres, que no calia, que no era per jo, que no era possible, que no era convenient, que no era prou bo, fins i tot que no tenia temps (!). Quan en realitat, a tot el que es reduia era a una emoció simple i familiar: que no m'ho creia, i que em feia por.

No sabria dir en quin moment la meva percepció d'aquest aspecte va canviar, però el que sí vull compartir és que he tocat de molt aprop l'experiència no menys frustrant d'homes perfectament saludables amb problemes èpics per a conèixer, i tenir relacions (de qualsevol tipus), amb dones. I que uns quants d'aquests homes, a Barcelona però també a moltes altres ciutats del món, han decidit agrupar-se, organitzar-se i millorar-se a ells mateixos per a superar les seves limitacions i intentar resoldre l'equació que a jo se m'escapava. Aquests són els homes que integren el que es coneix com a “comunitat de seducció”, de la qual un dels seus destacats membres a Barcelona resulta que viu a la mateixa casa que jo, escriu les meves tires còmiques i el blog on es publiquen, i amb això queden tancats els interrogants sobre la meva relació amb aquesta comunitat.

I jo què, us demanareu? Ah, aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)

Post dedicat a X... d'això, Evil :)

Arrencada de cavall, arribada d'ase

2009-12-31T12:01:00.005+01:00

Estic de celebració, just he acabat les 100 primeres pàgines (a llapis) de la meva novel·la gràfica! Ara només me'n queden les altres 80. Quan els explic als amics el que estic fent, el comentari més habitual que em fan és: com ho fas per seguir endavant sense desmotivar-te?

La resposta és evident: una pàgina cada vegada.

És curiós que aquesta obvietat se li escapi a tanta gent, que evita abordar projectes massa ambiciosos, amb l'excusa de que els requerirà molt de temps acabar-los. I és cert, qualsevol projecte vertaderament important requireix temps. I què? Tens la resta de la teva vida per acabar-lo. O és que tens qualque cosa millor a fer?

El principal problema que tots tenim per a dur a terme projectes grossos, és la impaciència, i l'anticipació de tot el patiment i esforç. I certament, si intentam abordar un objectiu a llarg termini des d'aquesta perspectiva, i no tenim cap obligació de fer-lo, tots sabem com acaben aquests objectius. Després de tot, “el camí de l'infern està empedrat de bones intencions”.

Jo era dels que solia queixar-me quan no dibuixava de que el projecte era massa ambiciós, o de que no em sentia inspirat. Per sort, una vegada em van donar un bon consell sobre això: la inspiració consisteix en fer feina cada dia. No és com si Déu et tocàs amb un dit i de sobte et sentissis miraculosament inspirat, sinó que si t'hi poses a diari, uns dies faràs millor feina que d'altres, però estadísticament, el progrés serà millor que si no fas res “per falta d'inspiració”.

I per experiència, sé que el resultat promig tendeix a millorar: una de les meves pàgines dolentes d'ara que dibuix tots el dies (sis dies a la setmana) és molt millor que les de quan ho feia esporàdicament. Ara ja sé que la “falta de inspiració” és pura mandra, i que no existeix tal cosa si de veres ets un artista.

Per cert, la persona que em va donar aquest consell ja no dibuixa, mai; “qui molt xerra, qualcuna n'erra” ;)

Per altra banda, encara que la motivació no sigui excusa, tots som culpables de perdre de vista les bones intencions de tant en tant. És clar que quan has deixat la feina per poder fer una cosa, cada matí just despertar-te tens un recordatori permanent del que hauries d'estar fent. Però per si de cas, és important mantenir un cert nivell de control sobre el teu progrés, sobretot quan la teva data de lliurament no la marquen els editors, sinó els estalvis minvants del teu compte bancari.

És per això que (i en això se'm nota el background d'enginyer) tenc a la vista al meu estudi un full de progrés on vaig registrant puntualment les pàgines que vaig acabant, tant a llapis com a tinta. Ara mateix té aquest aspecte.

Ja he advertit que aquest era un projecte ambiciós, com qualsevol cosa que val la pena a la vida. I aquesta senzilla eina de control ha estat tan efectiva, tant per la meva disciplina com per mantenir present els meus objectius, que vaig decidir també aplicar-la a la resta del que faig.

Això ho faig a través del que en diuen un self-assessment, és a dir una auto-avaluació de diverses àrees de la meva vida, que em mantengui constantment informat, i conscient, de com em van les coses. Es tracta d'un breu formulari el qual emplèn totes les setmanes (normalment el diumenge vespre) contestant una sèrie de preguntes sobre les àrees de la vida que m'interessa mantenir vigilades. Per a la vostra curiositat, aquest formulari va així:

Quants dies m'he aixecat més tard de les 8, o anat a dormir més tard de les 12?
Quantes pàgines he dibuixat a llapis? I a tinta / photoshop?
Quantes hores de treball informàtic he fet?
Quantes vegades he menjat fora de casa, o en excés?
Quantes vegades he fet exercici?
He reduit de pes, o m'he mantigut per davall dels 75 Kg?
Quantes despeses excepcionals he fet?
Quantes hores he dedicat a veure la tele, o jugant a la consola / PC?
He estat al dia del correu / blogs / notícies?
Quant de temps he dedicat a llegir llibres / còmics?
M'he posat en contacte amb algun/a amic/ga amb qui fa temps que no xerrava?
Tenc l'habitació recollida / la roba neta / necessit afaitar o tallar el cabell?

(si alguna d'aquestes preguntes resulta sorprenent, és perquè es tracta d'objectius que m'he posat, o d'hàbits que tenia tendència a descuidar, sobretot quan treballava)

Del que es tracta és de demanar-se, amb tota honestedat, què tal ho estàs fent en les coses en què saps que necessites mantenir ordre. Després d'emplenar-lo, escull les dues o tres on estic pitjor, i faig el propòsit de donar-los una major atenció durant la setmana que entra.

Els resultats d'aquesta revisió periòdica han resultat espectaculars. Les primeres setmanes era més un passa-temps, però l'enèssima vegada que et demanes si tens la teva habitació endreçada, la teva atenció cada vegada que hi entres canvia, i al final la pressió interna (saps que hauria d'estar fent una cosa, però no l'has feta) acaba per fer-te actuar.

Us sembla una mica exagerat, tot això? Tenint en compte que molta gent no sabria dir ni quin és el saldo del seu compte bancari, esperar saber què tal ho estan fent a la vida en general pot semblar esperar massa.

Però la meva vida no és un concurs de popularitat, per mi del que es tracta és de mantenir un alt nivell de disciplina, garantir tant l'efectivitat com una certa satisfacció personal, i això mai ens vé donat de fora. No és el camí fàcil, però és que el camí fàcil ja sé on condueix. I per fer el camí difícil tenc la resta de la meva vida.

And you know that when the truth is told
that you can get what you want or you can just get old
You're gonna kick off before you even get half through
Why don't you realize, Vienna waits for you

Billy Joel, “Vienna”

Dedicat a tots els bons propòsits d'any nou que van morir massa joves.
Feliç 2010 a tots!

Amb ses herbes molles s'hi torquen es cul

2009-12-08T18:11:00.008+01:00

Ahir havia de ser un dia molt especial. Era un d'aquells dies que esperava recordar tota la vida, on esperava poder tancar una història que vaig deixar oberta fa més de 10 anys. Però com deim a Mallorca, uns comptes fa s'ase i ets altres es traginer.

El septembre passat va fer 10 anys d'un incident que a la meva vida ja s'ha guanyat la denominació de "allò de Madrid". Per resumir, perquè sé que molts ja coneixeu la història, els fets varen anar més o manco així: l'estiu de 1999 vaig mudar-me a estudiar i treballar a Madrid, vaig anar a compartir pis amb una bona amiga i el seu nòvio, després de tres setmanes la meva amiga va marxar sense avisar deixant-me tirat, i al dia següent jo me'n vaig tornar a Mallorca sense avisar, i cap dels dos vam tornar a saber mai més un de l'altre. Almenys fins ara.

Encara que resumida així no ho sembli, tot aquest incident em va marcar profundament durant molt de temps. Jo tenia 24 anys, era molt innocent, tenia molt poc món, i era la primera vegada que sortia de ca'ls meus pares i no diguem ja de Mallorca. I si allò era el món exterior, vaig concloure, més em valia deixar les aventures, fer la meva vida, i no tornar a sortir de la meva illa segura i confortable, no fós cosa que prenent riscs acabàs per tornar-me a equivocar. Per suposat, aquesta actitut derrotista i de víctima no m'havia de dur molt lluny. De fet, encara que les circumstàncies fóssin ben diferents, vaig tenir la mateixa sensació de fugida quan vaig tornar de Derry, ara ha fet dos anys.

Si una cosa he après al llarg d'aquests anys, és que fugint de les coses que et fan por, et perdràs molt del que la vida et pot oferir. Però si tota aquesta història ha tornat a l'actualitat, ha estat perquè fa uns mesos, vaig decidir intentar localitzar a aquella amiga, amb el bon propòsit de saber què havia estat d'ella i fer les paus amb el meu passat. Com que cap dels telèfons i adreces que conservava no havien duit enlloc, la vaig trobar al Facebook. I així és com ens vam posar en contacte, fins que vam poder concertar l'esperat retrobament, que havia de produir-se exactament ahir horabaixa a Barcelona.

I va tornar a passar el mateix.

10 anys després, em va tornar a deixar tirat sense avisar, i sense que hagi tornat a saber res d'ella, ni m'hagi tornat les cridades i els missatges.

Si us pensàveu que aquest post no contendria un dels meus habituals discursos d'auto-ajuda, anàveu eqivocats. He après dues coses d'aquesta història, i potser us poden servir també a vosaltres.

Una, que no serveix de res viure al passat, i que l'única persona que pot tancar les ferides velles del meu ego som jo mateix. He entès finalment que tornar a veure a aquesta al·lota no em donaria la pau interior que cercava, si no me la concedia jo mateix. Que al contrari que als llibres i les pel·lícules, hi ha històries que no s'acaben, preguntes que no ténen resposta, i persones que mai canvien. Aquesta ha estat la darrera vegada que he fet l'esforç de donar-li una segona oportunitat a una persona que m'ha decebut. No n'hi haurà d'altra. Win/win or No Deal, recordau?.

En segon lloc, que tenc massa “amics” al Facebook. Aquesta feta m'ha fet repassar amb esperit crític la meva llista d'amics, a la qual sempre havia tengut la norma de només acceptar a aquelles persones a les quals hagués conegut personalment, però més enllà d'això, no tenia gaire més filtre. El Facebook m'ha estat extremadament útil fins ara per mantenir el contacte amb les meves amistats, coneguts, ex-companys d'estudis i feina, etc., de forma no intrussiva, és a dir sense haver d'estar enviant e-mails o fent cridades. Però com em va dir una amiga l'altre dia, més de 250 “amics” és evidentment una exageració, si no és que ets una celebritat. Així que he procedit a eliminar sumàriament a totes aquelles persones que no passassin el filtre d'aquestes tres preguntes: És un amic/ga de veres? Em cau bé? Tenc qualque interès en mantenir-hi el contacte?

I és clar, ara tenc 100 amics menys al Facebook, però amb la garantia que es tracta de persones per les quals sent apreci i respecte (i de les quals n'esper el mateix). Si ets un dels afortunats, ara estic encantat de dir-te “amic”.

I si ets dels altres... en fi, ja saps com va això, no? Però sempre pots fer-te fan dels meus còmics!

Post dedicat, és clar, a Ana M.

Vés-te'n a porgar fum

2009-11-30T13:28:00.012+01:00

Avui fa dues setmanes que vaig començar amb el meu experiment vegetarià, i encara que ja us en faré un informe complet quan acabi l'experiment, us avançaré que la major resistència que he trobat no ha vengut de dins meu, sinó de com reaccionava la gent davant de la idea. Encara que he rebut missatges de suport, altres han estat menys amables, i de vegades transmetien desaprovació, des dels que advertien dels perills per la salut, fins els que em recordaven com està de bona la carn.

Aquesta resposta (no generalitzada però sí significativa) m'ha recordat molt a la que vaig rebre fa uns anys quan vaig adoptar una dieta hipoglucèmica, que ara en gran mesura encara seguesc, i des de sempre, quan vaig triar abstenir-me de l'alcohol, el tabac i altres drogues “dures” (la cafeina i el treball en són les notables excepcions).

Moltes persones es resisteixen a acceptar els canvis en les seves vides. És natural i lògic: el canvi implica risc, el desconegut, incertesa i inseguretat, mentre que el conegut és familiar, predecible, fins i tot en el cas del dolent conegut (com diu la dita popular). Però com que aquest és el meu blog, i aquí el que importa és el que jo cregui, els dic que s'equivoquen, i que amb tota probabilitat són covards, conformistes, i que no ténen els nassos de prendre responsabilitat per les seves vides.

Deixau que aclareixi que quan jo escull ser abstemi (o vegetarià, o el que sigui) no ho faig ni per donar lliçons a ningú, ni per afany de sentir-me superior; més encara, els qui ho fan em fant tanta ràbia com els reactius. Les eleccions que jo faig, són meves i per les meves raons. Les prenc baix la meva responsabilitat i amb respecte, i esper el mateix tractament. I mentre no faci mal a ningú, no veig ni perquè li hauria d'importar a ningú el que jo faci.

Excepte, és clar, perquè importa. Si ets insegur, reactiu, i et sents una víctima, t'importa veure com altres en les teves circumstàncies prenen decisions i fan canvis. Et recorda que tu podries estar fent el mateix, però no ho fas:

Has tengut companys de feina que estiguin malament al seu lloc de treball? Estan cercant alternatives o proposant canvis?

Tens amics (o amigues) que es queixen de com van de malament de relacions i parelles? Fan alguna cosa per canviar els seus hàbits socials o la teva forma de relacionar-te?

Coneixes gent que es queixa de la seva baixa forma física? Estan fent dietes, exercici o activitat física?

Saps de qualcú que es queixi de la seva situació financera? Està estudiant, planejant un negoci, o fent qualque inversió de futur?

Puc fer aquestes preguntes indefinidament (gent que no li agrada la seva casa, els seus amics, la seva família, la seva societat, el món en general) i a la segona pregunta un alt percentatge de casos contestarien que no. Ho sé, jo era d'aquests.

He experimentat tanta resistència al canvi com la majoria de la gent, i sé el que és trobar-se fora de la teva zona de confort, en territori desconegut, sense suport explícit, i carregant amb les teves aparenment insalvables limitacions. Una de les darreres que puc recordar, ara fa dos anys, a un apartament a Derry, Irlanda del Nord.

He recorregut un llarg camí des d'aquell novembre. Un camí sembrat de dubtes, decepcions, inseguretat i rebuig. Per això entenc les persones que es resisteixen al canvi, i que fins i tot es senten amenaçades quan veuen els altres canviar. Ningú ha dit que canviar sigui fàcil, sobretot quan no ho has fet mai. És un camí difícil, llarg i ple de patiment. I sovint és un camí solitari, una travessa pel desert.

Però el que sí que us puc prometre és que val totalment la pena. Així que deixau-me que reprodueixi aquesta cita al final de la pel·lícula Wanted:

This is me taking back control of my life. What the fuck have you done lately?

Ets ben curro!

2009-11-16T20:48:00.008+01:00

Per si no ha quedat clar als darrers posts, aquests darrers mesos m'he estat dedicant, entre altres coses, a fer exercicis de creixement personal. No només he tallat amb relacions perjudicials (inclosa la meva feina), dedicat esforços a les meves inquietuts artístiques, o explorat les meves habilitats socials i afectives, sinó que també he estat fent importants esforços de millora física. He estat practicant exercici regularment, i en general he treballat en millorar la meva estètica personal. Aquesta setmana, fins i tot he començat a experimentar una dieta vegetariana durant un mes.

Els qui em coneixen només des dels darrers mesos, poden pensar que jo sempre he tengut aquest aspecte. Els que em coneixen des de que visc a Barcelona, saben que una de les primeres coses que vaig fer el maig en deixar la feina, va ser rapar-me el cap i afaitar-me la barba. I els que em coneixen de fa molts més anys, segurament recorden com fa uns anys vaig començar a vestir amb una mica més de gust del que era habitual en jo als meus 20 i pico anys.

Es pot dir que cada vegada que he cremat una etapa de la meva vida, he fet visible aquest canvi a través del meu aspecte. Si no em creieu, comparau les meves fotos de quan tenia 21 anys...

30 anys...

o ara als meus 34...

Al llarg d'aquests darrers 10 anys, he descobert dues bones raons per canviar el meu aspecte. Una té a veure amb reflectir el meu interior, és a dir, en donar una imatge més congruent de com em sentia jo per dins. Quan jo era adolescent, no tenia gaire orgull en el meu aspecte: tenia sobrepès, no feia exercici, i vestia amb poca gràcia (per dir alguna cosa). Fa uns 8 anys, arrel de començar a anar d'excursió, ampliar el meu cercle social i variar les meves activitats, vaig començar a cuidar una mica més el meu cos, fent exercici regular i moderant la meva dieta. I quan vaig començar a sentir-me més còmode amb el meu cos del que havia estat mai, vaig fer un canvi de forma de vestir que tots els meus amics encara recorden. Fins i tot vaig llençar tota la meva roba vella al fems. La raó per fer això era que ja no m'identificava amb aquell friki grasset i sense gaire sentit de l'estètica que havia estat abans, així que vaig fer l'esforç de posar la meva apariència en consonància amb els canvis de la meva vida.

La segona, i potser més important, raó per a cuidar del meu aspecte té a veure amb els canvis en si. Enguany he fet propòsit d'esmena de molts errors, i estic aprenent molt sobre jo mateix i vivint noves experiències. I he descobert que per a progressar conscientment per damunt de la persona que jo solia ser, un canvi d'imatge té un enorme efecte psicològic. Bàsicament, si la persona que et mira des del mirall és diferent a aquella amb la que t'identifiques (el que a Matrix en deien "auto-imatge residual"), els canvis que intentes dur a terme a la teva vida es veuen reforçats. Alguns autors parlen del "canvi d'identitat" que té lloc quan transformes la teva vida. I que una de les formes més immediates de reforçar aquesta nova identitat és a través d'un aspecte renovat. Enguany he conegut de primera ma varis casos de canvis d'identitat que venien reforçats, i sovint precedits, per canvis d'apariència en alguns casos extrems: una gran pèrdua de pes (de 40 Kg i més), canvi d'estètica tant en el vestir com quant a pentinats, sabates i complements, etc.

Per suposat que hi ha persones que han duit la preocupació per la seva apariència al límit de que és allò que més els preocupa, i l'únic que el seu aspecte reflecteix és la seva inseguretat, frivolitat i superficialitat. Assumesc que tu no ets una d'aquestes persones.

Cuidar el teu aspecte, i en general el teu cos, té nombroses avantatges, més enllà de les obvies (millor salut, atractiu personal, etc.) Un aspecte cuidat transmet, als altres però també a tu mateix, una major seguretat i confiança. Mantenir hàbits saludables de dieta i exercici és una de les formes més simples d'educar la teva voluntat i disciplina. Vestir amb una major elegància, o almenys de forma cuidada, i sobretot congruent amb la teva identitat, reforça la teva auto-estima i consciència de tu mateix.

Però el més important és que el nostre cos és l'instrument més poderós de què mai disposarem. És l'únic vehicle que ens durarà tota la vida. ÉS la nostra primera forma de presentar-nos davant dels altres, el primer que coneixeran de nosaltres. Així que, per què no dedicar-li els esforços que es mereix, i usar-lo per reflectir, i reforçar, el que sentim per dins?

Quaranta anys de puta i encara no saps remenar es cul

2009-11-07T22:16:00.007+01:00

Deixau-me que compartesqui una cosa al·lucinant que em va passar va un parell d'anys (un parell mallorquí: és a dir tres o més). D'un dia al següent, vaig passar de ser un programador de puta mare, a un complet incompetent. Com va poder passar això, us demanareu? Una lobotomia? No, simplement, un dia vaig descobrir que vàries de les persones amb qui treballava creien que jo era un complet inútil. I arrel d'aquest incident, jo vaig començar a creure-ho, també.

Qualque vegada t'has demanat pel paper de les creences a la teva vida? No em referesc a les creences espirituals o sobrenaturals, em referesc a les creences sobre tu mateix. Creus que ets una bona persona? Creus que ets un/a bon/a professional a la teva feina? Una bona parella si és que en tens? Que ets un bon amic pels teus amics, o que ells ho són per tu? Creus que la teva vida és plena, interessant i rica? Creus que pots aspirar a fer més del que fas, a tenir més del que tens, a ser més del que ets? I el que és més important: canviaria la teva creença si jo o una altra persona et digués que allò que creus no és cert, que t'equivoques? I si enlloc de dir-t'ho, t'ho mostràs?

Les creences no tenen bona premsa. Molta gent pensa que no importa tant el que creus com el que saps. Però la gent sovint confon el que sap amb el que creu que sap. Encara que creença és un terme sovint associat amb la fe, amb allò que no es pot demostrar, el cert és que moltes de les nostres creences estan basades en fets; però sovint estan basades en interpretacions inexactes, quan no totalment falaces, de la realitat. Per exemple, molta gent creu que la seva vida és el que és, que ells són així, i que no poden canviar o aspirar a una altra cosa.

Les creences són el paradigma, les ulleres a través de les quals jutjam i reaccionam. I aquestes ulleres, igual que ens les hem posades una vegada, ens les podem canviar. Les nostres creences no venien enganxades a la nostra vida quan vam néixer: les vam aprendre. I de la mateixa manera que les vam aprendre una vegada, ho podem tornar a fer. Amb la diferència que aquesta vegada, en lloc d'aprendre les creences dels nostres pares, familiars, amics o professors, les podem escollir.

I posats a escollir les teves creences, qui de nosaltres escolliria tenir creences tan limitadores? Per què no triar creure en que pots aconseguir el que et proposis? I enlloc de creure que no és possible, per què no creure en que pots intentar-ho? En que pots canviar? En que pots aprendre?

Si realment penses que les creences no són tan importants a la vida, atura't a pensar a quantes coses has renunciat perquè creies que no era possible. Conec una persona que creia que mai no podria viure fora del lloc on havia nascut. Que no podria practicar exercici ni estar en forma perquè era asmàtic. Que no era prou sociable com per conèixer gent interessant. Que no era prou bo a la seva feina com per a aspirar a ser ell el cap. Que no era prou bon artista com per a atrevir-se a publicar el seu art. Que no era prou carismàtic com per atrevir-se a xerrar en públic. Que no era prou atractiu com per lligar-se una al·lota. Que no viuria més que per morir tot sol i ignorat.

I era cert. Com que no ho creia, per ell era cert, i realment no era prou bo, o no era capaç de totes aquestes coses.

Jo era aquesta persona. Però he deixat de creure en tot allò que no era capaç de fer, i ara em pos a prova cada dia per a demostrar-me que m'equivocava.

I qualsevol imbècil que cregui el contrari, que ho demostri.

Post dedicat a Ismael.

Tu que ets beneit o menges merda?

2009-10-26T12:30:00.004+01:00

Una de les lliçons més valuoses que he après durant els dos darrers anys de creixement, per cert els mateixos que fa que vaig abrir aquest blog, ha estat aquesta: tenim poder per triar la vida que volem, i tot allò que tenim a la nostra vida, bo i dolent, hi és perquè ho hem deixat entrar.

No em malinterpreteu, no m'he tornat un hippie seguidor de la Llei de l'Atracció ni d'altres d'aquestes pseudo-doctrines New Age. No crec que les coses dolentes, des de les decepcions fins a les desgràcies, ens passin perquè tenim mals pensaments. Però sí que podem triar la nostra reacció a les coses que ens passen, és a dir, que no som víctimes de les nostres circumstàncies, sinó que tenim el poder per escollir les nostres reaccions. I d'aquesta elecció sorgeix la nostra capacitat per a ser feliços sense importar les circumstàncies. Victor E. Frankl en va dir d'això “la darrera llibertat humana”, la d'escollir la nostra resposta al que la vida ens envia.

Una de les àrees on he descobert més aplicacions d'aquesta idea, ha estat en el camp de les relacions, tant les socials, afectives, laborals, etc. La base d'una bona relació en qualsevol d'aquests aspectes està en el que la psicologia interpersonal denomina assertivitat, que és aquella actitut segons la qual cercam un compromís entre les dues parts, del qual ambdues en surtin afavorides. És el que Steven Covey anomena principi del mutu benefici, o win/win.

La resposta assertiva a un estímul negatiu, a un conflicte, és intencional i escollida, mentre que la resposta reactiva, en canvi, perpetua el conflicte des de la lluita d'egos, la cerca d'una victòria on un dels dos hi surti perdent (la solució win/lose o lose/win, o fins i tot lose/lose).

L'única alternativa a una solució win/win és el que Covey anomena No Deal. I No Deal significa que si no has estat capaç d'arribar a un compromís, de que l'altra persona accepti una solució on tots dos hi sortiu guanyant, llavors és hora de plegar. Si a la teva relació de parella no sou tots dos feliços, és hora de tallar la relació. Si a la teva feina no sents que l'empresa (o el teu cap) està fent per tu el que tu estàs fent per ells, és hora de deixar-ho. Si el teu amic no mostra el mateix respecte per la vostra amistat que hi poses tu, és hora d'acabar amb aquesta amistat. No importa quant de temps, esforç o doblers hagis invertit en una classe particular de relació, has de posar un límit al que estàs disposat a perdre-hi, i tallar-la quan es supera aquest límit.

Posar fi a una relació, de qualsevol tipus, és dolorós quan hi has invertit molt. Però aquest “període de dol”, igual que el que es passa per una persona que se'ns ha mort, és una transició necessària cap a la següent etapa. És com el monstre de final de nivell als videojocs. Una vegada superada, pots seguir endavant. Només enguany, he experimentat aquesta forma de pèrdua, amb el període subseqüent de dol, almenys en tres o quatre ocasions que pugui recordar ara. De cada una d'elles n'he tret una decepció, però també una valuosa lliçó sobre el que vull o no vull en la meva vida.

Si a la teva feina es mostra un menyspreu constant i evident pel teu criteri, experiència i iniciatives, què estàs dient de tu mateix si t'hi quedes? Si a la teva relació de parella renuncies als teus somnis i inquietuts en favor dels de l'altre, què estàs dient sobre tu mateix si hi segueixes? Si et deixes trepitjar per un amic i li toleres que et tracti amb menyspreu o amb manca de respecte, què estàs dient de tu mateix si mantens aquesta persona a la teva vida?

Pretendre tenir relacions sanes a la teva vida i seguir tolerant les que et fan mal és com voler estar en forma i seguir consumint menjar ràpid. Senzillament, no és congruent. I és aquí on entra la teva assertivitat, la teva capacitat per a assolir relacions de mutu benefici, o res. Win/win or No Deal.

Aquest post està dedicat a Anna i Nico, a Núria, a Susana. I a Carl, Fredrik i Sasha, els meus ex-caps. I a qualsevol persona que d'ara endavant no em tracti amb el respecte que meresc, i que crec m'he guanyat. D'això en dic jo Llei de l'Atracció.

Qui no té cap ha de tenir cames

2009-09-29T01:02:00.030+02:00

Permeteu-me que avui utilitzi aquest blog per al meu propòsit original, que era pensar en veu alta. Potser recordareu que fa quasi cinc mesos que vaig deixar la meva feina com a programador de videojocs, I que des de llavors he estat dedicant-me a dibuixar, en particular a dibuixar còmics, i a específicament a dibuixar una novel·la gràfica. Una passa com aquesta, encara que digne d'admiració (o almenys jo admiraria a qui la fés) requireix per suposat la motivació i les circumstàncies adequades. Sense cap pla alternatiu, o sense recursos, seria inútil o almenys poc intel·ligent rompre amb la teva carrera professional d'un dia per l'altre per a dedicar-te a una cosa totalment diferent i amb un horitzó no gaire clar. Com que per sort meva, tenc al meu abast ambdues coses, jo com a mínim relativitzaria el risc de l'operació, encara que segueixi essent igual d'admirable.

A mesura que van passant els mesos, però, la meva intenció original d'abandonar, en la mesura del possible, la meva carrera com a programador, o almenys com a programador de videojocs, comença a adquirir les dosis de risc esperables d'una decisió tant radical, i per suposat comença a convidar a pensar en les alternatives de futur. I com que mai havia fet una cosa així, m'he deixat guiar pel testimoni de persones que han passat per experiències semblants. Per aquest motiu, deixau-me avui que us presenti a Steve Pavlina.

Aquest individu tant somrient és un ex-programador de videojocs, a qui vaig descobrir a través de la seva dedicació actual com a expert en creixement personal (auto-ajuda, vaja). Pavlina va crear la seva web en 2004 i des de llavors ha construit una carrera fulgurant en aquest camp, on s'hi guanya molt bé la vida. A la web s'hi poden trobar uns quants gigabytes d'informació útil en forma d'articles, podcasts i entrades de blog, sobre temes que van des de la productivitat i l'auto-discipina fins a l'espiritualitat i les dietes alternatives. Llegint els seus escrits, o escoltant els seus podcasts, un pot entendre que una persona així pugui guanyar-se la vida al camp del desenvolupament personal, i en canvi costa encaixar-lo al camp del desenvolupament de videojocs.

Com que ja deveu veure on vull anar a parar, aniré al gra. En aquest article sobre l'hàbit de posposar tasques, Pavlina proposa que una de les principals raons de la manca de motivació per a la feina és que aquesta feina no et satisfà, o almenys ja no t'inspira com abans. En les seves pròpies paraules:

"For more than a decade I ran a computer game publishing company. That was a dream of mine in my early 20s, and it was wonderful to be able to fulfill that dream. However, as I entered my 30s, I began feeling much less passionate about it. I was competent at what I did, the business was doing well financially, and I enjoyed plenty of free time. But I just didn't care that much about entertainment software anymore."

Podria subscriure cada una d'aquestes paraules, aplicades a la meva pròpia carrera.

Aquests mesos he tengut molt de temps per a considerar les meves opcions, inclosa la de fer la passa enrera, quan les circumstàncies m'hi empenyin (és a dir, se m'acabin els estalvis), de tornar a la meva feina de programador. Però igual que Pavlina, la veritat és que ja no hi tenc molt d'interés en el software d'entreteniment, i després de tants d'anys la veritat és que programar ja no m'atreu gaire. En aquest podcast Pavlina argumenta que l'única font real de felicitat i abundància és fer allò per al qual tenim potencial, i explotar la nostra passió de forma creativa, per d'aquesta manera generar prou valor amb el nostre esforç com per poder guanyar-nos la vida.

No tenc tendència a creure res del que em diuen sense constrastar-ho. Però si he de fer cas d'aquest bon home (i en general he descobert que en aquestes coses no sol equivocar-se), jo mateix faria bé en seguir el seu exemple, donar per acabada la meva carrera com a programador, i concentrar-me en la meva vocació artística, explotar-la i ampliar-la fins a fer-la rendible com per poder viure d'ella.

I la veritat, estic tan orgullós del darrer que he dibuixat, que em puc creure que és cert, que els meus dibuixos poden valer prou com per a mantenir-me, o almenys com per a invertir-hi l'esforç necessari com per a tornar-me realment bo. I en tot cas, si una cosa és certa és aquesta: que mentre jo m'ho passi bé, he de seguir fent el que m'agrada per a seguir en el mateix estat de felicitat creativa en el que he viscut aquests darrers mesos – que poden ser, fàcilment, els més feliços i plens de tota la meva vida. Almenys, fins ara.

Així, per què dubtar? Per què no fer-ho? Per què no rompre definitivament la meva vinculació amb la indústria dels videojocs, del desenvolupament de software en general, i començar de zero una carrera com a il·lustrador, dedicant temps i recursos a millorar la meva habilitat, per a assolir una qualitat per la qual editors o altres empreses pagarien un sou, o almenys un preu just? No va ser un somni semblant el que em va dur en primer lloc a dedicar-me a fer videojocs, quan aquest era un dels meus somnis d'infància? No podria tenir la mateixa immensa sort dues vegades en la mateixa vida?

Hi ha diferents consideracions per que la resposta no sigui tan fàcil. En primer lloc, la meva qualitat com a il·lustrador és prou prometedora, però som prou intel·ligent com per saber que té mancances, tant de qualitat (conec les meves limitacions quant a narrativa, caracterització, fisonomia, anatomia, escenografia, etc.) com de tècnica (només treball llapis i tinta, i em falten coneixements de software de disseny, color, i altres coneixements fonamentals). A més, com artista de còmic la meva imaginació és més aviat limitada, i en tot cas és evident que no sóc guionista ni colorista ni dissenyador, amb totes les mancances que això implica. A això s'ha de sumar l'estat de la indústria del còmic a Espanya, a la qual és molt difícil guanyar-se la vida, sense treballar per a altres paisos o en altres ocupacions, i això tractant-se professionals amb estudis i molts d'any de pràctica, ja no diguem en el meu cas, que he estat dibuixant auto-didacta i a temps parcial, a més de tremendament indisciplinat amb la meva pràctica.

Tot això no deixen de ser pensaments limitadors, i en tot cas poden ser una bona raó per no llençar-se de cap a fer carrera, però no per a deixar la idea totalment de banda.

Steve no és l'únic Pavlina que ha fet fortuna a la web. La seva dona, Erin, se guanya la vida professionalment com a vident (“lectures intuitives”, com en diu eufemísticament), i també té un article amb el qual m'he identificat, del qual n'he extractat el fragment d'una conversa amb un client:

Erin: you’re in a tech field, like software engineering, but you aren’t at all happy anymore. The work is totally draining you. Is that right?
Client: Yes, I’ve been a programmer for 12 years but my heart’s just not in it anymore. If I have to do this another 12 years I’ll go crazy.
Erin: Okay, you became a programmer because it was what you were good at and you knew you could make a good living with it, but that what you really wanted to do was become a therapist and help people who were going through emotional traumas in their lives. Is that right also?
Client: Wow, yes, that’s exactly true. When I got out of high school I was planning to become a psychologist but I talked myself out of it because I figured I would get too emotionally tangled in people’s problems and couldn’t cope. So I went into programming instead.
Erin: You let your head decide your course instead of your heart. And now you’re unhappy, but you have a stable, secure job.
Client: Yes, I have a wife and children to support. I can’t just stop what I’m doing. Can I?

(NOTA: ja sé que tot això de l'ex-programador de jocs ficat a gurú, i casat amb una mèdium, sona a telenovel·la xunga, o a campanya de joc de rol – jo tampoc m'ho acabaria de creure)
(NOTA 2: per cert, si els noms de Steve i Erin Pavlina li sonen de res a qualcun dels meus jugadors de rol, no és per casualitat)

Substituint això de ser psicòleg per ser il·lustrador, jo podria tenir aquesta mateixa conversa.

En definitiva, he descobert que aquesta cruïlla a la qual em trob ara a la meva vida, és una a la qual molta de gent abans que jo ha arribat, tot per haver escoltat la veu de la por, o de la seguretat, quan era jove, en lloc de la veu del seu cor. I essent totalment sincer, m'ho vaig passar prou bé com a programador durant molts d'anys. És només que ja no m'interessa. I a més, tal i com vaig dir al meu cap quan vaig renunciar a la feina, ni tant sols em sent capaç de fer-ho gaire bé.

El problema és que mentre les meves opcions professionals com a il·lustrador són més bé escasses, les que tenc com a desenvolupador són abundants, i molt atractives. Avui mateix me n'ha arribat una altra, ni més ni menys que de Rare, un dels estudis amb més prestigi d'Anglaterra. I sabent com està la indústria, no tenc cap dubte de que un treball com aquest, o un de semblant, me'l donarien.
El més irònic d'aquesta oferta, i de totes les altres, és que el meu perfil encaixa perfectament en tots els requisits per aquesta feina. Tots, excepte el darrer:

"A passion for games."

Sovint m'ha fet gràcia haver treballat rodejat de gent incompetent per a fer videojocs, però prou frikis com per a dedicar-se a jugar moltes hores cada setmana, mentre que en el meu cas, em consider prou professional com per a fer la feina amb certa solvència, però no m'estiren gens els videojocs. Tampoc és que estigui essent un gran lector de còmics en aquests mesos, però en totes les ocasions en què he hagut d'escollir, el 100% de les vegades he triat el còmic sobre la videoconsola.

Hi ha coses sobre les quals un no pot negar l'evidència. La meva vocació professional és una d'elles. I com que he fet tot aquest camí per arribar fins aquí, crec que em meresc, almenys, l'oportunitat de comprovar, més enllà de tot dubte, fins on puc desenvolupar aquesta faceta de la meva vida. Potser descobriré que en realitat tot el que volia era dibuixar el guió del còmic que vaig escriure fa quinze anys. Potser redescobriré la meva passió pels videojocs, la programació i les matemàtiques. Potser la curiositat i el repte de treballar una temporada a l'estranger podran més que la meva creativitat artística. Potser tota aquesta aventura haurà estat només això, i quan s'acabi deixaré de lluitar contra la corrent i em deixaré endur per la inèrcia de la meva vida anterior. O potser hauré d'acceptar el fet que la passió per allò que t'agrada, no sempre significa poder fer realitat els teus somnis – o almenys, no dues vegades en la mateixa vida.

Però almenys, ja mai tornaré a convèncer-me de que això no era el que jo volia, el que vull, el que hauria d'haver estat, si hagués tengut l'estímul per a seguir la veu del meu cor.

"The greatest evil in the world is self-deception,
because self-deception preys on the troubled soul."

Tot lo dia t'ho faria

2009-09-07T19:55:00.001+02:00

Per fi som a casa després de passar cinc setmanes a Mallorca. I quines setmanes, amics meus! No és que no hagi tengut temps d'escriure al blog, és que no he tengut temps de res. Per no avorrir al personal amb les meves fetes, me limitaré a resumir que han estat les vacances més intenses que he tengut mai, i que a més de veure a pràcticament tots els meus amics i altres coneguts (i als qui no us he vist, anau reservant hora per la propera). Entre d'altres coses, perquè segur que me'n deixaré qualcuna: aniversari den Piotor, festes a Sant Elm, renovar les targetes i carnets perduts, ruta turística per Palma inclosa la meva primera visita a la Seu (faig peguera: ho sé), exposicions al Gran Hotel i al Solleric, pujada a la Talaia d'Alcúdia amb lluna plena, visita a l'Aquàrium, visita a Marineland (que tampoc hi havia estat mai: què hi hem de fer), excursió al Coll Baix, dia de platja a Banyalbufar (amb picada de grumer inclosa: la primera a la vida, i ha de ser quan vaig de turista), reprendre el quart número del Huérfanos, concert dels Manel (perdona Marc per despertar-te a mitjanit), concert dels Kindergarten a l'Assaig, sopar de matinada al Coyunda, torrada i festes a S'Arracó, una temporada de Muchachada Nui, pujar al Castell de Bellver. Entremig, dotzenes de dinars, sopars i cafès. I al final, carregar el meu cotxe fins dalt amb les meves noses i la taula de dibuix i tornar-me a embarcar cap a casa. I no llistaré a tota la gent que he vist perquè no acabaria avui, i ja n'hi ha prou.

Aquest mes era també la celebració del meu primer any fora de Mallorca, que a més ha estat el més intens i impredecible de la meva vida. Vaig venir aquí per avesar-me a estar fora de l'illa una temporada i preparar-me per a tornar a emprendre la fugida a l'exterior. I en lloc d'això he acabat instal·lat, tornant a dibuixar còmics, i deixant la meva feina. Aquest mes per cert s'ha aixecat el secret sobre el projecte al qual vaig fer feina i que ara us puc contar: es tractava del joc per iPhone basat en la nova pel·lícula de James Cameron, Avatar. Un honor haver estat adjudicat un projecte de tanta envergadura i trascendència, una decepció comprovar que ens el volien fer fer amb mitjans precaris, i una vergonya comprovar com una indústria com la dels videojocs és capaç de cremar i menysprear els mateixos enginyers que necessita per a seguir existint. No sé si mai hi tornaré a fer feina, perquè amb el temps la meva intenció declarada de no tornar a fer aquesta feina mai més potser me l'hauré d'acabar per empassar -- si més no perquè a tots ens agrada menjar i pagar les factures de tant en tant, i després de tot és la menys dolenta de les feines que he fet fins ara, i pel que em diuen la que se'm dona millor. Així que ja veurem.

I amb aquest any he de donar també per acabada la segona temporada d'aquest blog, aquesta vegada sense tomes falses, que per això no us he escatimat cap detall fins ara. Per celebrar-ho, he decidit canviar de format i de títol, i a partir d'ara usaré aquest blog més per a il·lustrar les coses que em passen pel cap més que la meva vida, que els que us en volgueu assabentar, ja sabeu on trobar-me habitualment.

On no n'hi ha que no en cerquin

2009-08-01T11:56:00.003+02:00

Ja som a Mallorca. Igual que milions de turistes cada any. Però en el meu cas, a punt he estat de no arribar-hi. Només fa una setmana em van robar (o vaig perdre, qui ho sap) la cartera. Com que ja tenia els billets del vaixell, vaig limitar-te a posar una denúncia als Mossos, i a esperar a venir cap aquí per renovar els papers i les targetes. Fa tres dies al Port de Barcelona, però, em van fer pagar el descompte de resident (perquè sense DNI no podia demostrar d'on era, jo) i a punt vaig estar d'haver de tornar a pagar el billet (perquè no tenia la targeta amb la qual havia pagat el billet per Internet) i si no hagués tengut (de pura casualitat, tot s'ha de dir) el meu passaport, tampoc hauria arribat gaire lluny. Després la policia registrava tots els qui esperàvem per embarcar el cotxe fins al carnet d'identitat (el passaport, en el meu cas) i això que encara no havia passat allò del dijous a Palmanova. Estava tant emparanoiat, que i tot no vaig acabar de reconèixer el paisatge quan tocàrem port, i com que tots els rètols del vaixell estaven en anglès i italià per un moment vaig pensar que havia acabat al port equivocat. Per sort no va ser així, i ara tenc cinc setmanes senceres per gaudir de la meva terra, i tenc intenció d'aprofitar-les.

Vista del port de Palma des del ferry, a les 6:30 del matí.

Per desgràcia el meu primer dia aquí no vaig poder tenir pitjor notícies que les de l'atemptat d'ETA a Palmanova, el primer d'aquesta gravetat a l'illa.Com que no vull parlar d'aquest assumpte per no espatllar el bon rollo amb què he vengut de vacances, em limitaré a dir que segurament aquest és el signe del segle XXI, que ja no hi ha cap lloc segur ni cap paradís on la barbàrie no hi pugui arribar. Des d'aquí el meu record per les víctimes.

Ara que ja és agost i ja tenc (almenys) les meves targetes bancàries, dedicaré el mes a passejar-me, fer visites, dibuixar, llegir, etc. o sigui, més o menys el que ja feia a Barcelona, però a un lloc on el temps passa més a poc a poc. Després de tot, no tothom té l'oportunitat de tornar a casa com a turista. Ja us mantindré informats.

Fa un sol que xapa roques

2009-07-12T14:38:00.010+02:00

Ja tornava a fer més d'un mes que no escrivia! Sé el que deveu estar pensant, tant poques feines i tant poques ganes de fer-ne. En realitat he provat d'escriure aquest post mitja dotzena de vegades però mai l'acabava. Si l'estàs llegint, és que per fi ho he aconseguit.

Com ja sabeu el que em seguiu al meu Facebook (sí, Marc, ja sé que no tothom té Facebook) he complit la meva amenaça de recuperar la meva vida de dibuixant i recuperar el temps perdut a base de còmics...

retrats...

paisatges...

...i fins i tot tires còmiques. Tot és ara una excusa per dibuixar, i com a bon artista bohemi pedant he començat a anar pel món amb un bloc d'esbossos i llapissos. No és que de sobte m'hagi convertit en un über-artiste però almenys ara puc dir amb autoritat que bé o malament això és el que faig. De fet, estic pensant i tot de presentar el meu projecte de novel·la gràfica a un concurs – al qual sé perfectament que no tenc cap possibilitat, però només per imaginar la cara del jurat llegint-se la meva història ja valdria la pena. I en tot cas, per alguna part es comença.

Apart d'això, aquest serà amb tota probabilitat el meu darrer post des de Barcelona abans d'anar de vacances a Mallorca. I encara que originalment tenia el pla de només fer una visita ràpida, al final i per circumstàncies logístiques hi acabaré passant tot el mes d'agost, amb cotxe i tot. Serà interessant retrobar-me amb la terra i la gent després d'aquests mesos, però sobretot després de tot el que he viscut. Així que ja ho sabeu els qui m'heu enyorat – teniu tot un mes per veure'm, però avisau amb temps.

I ja n'hi ha prou, que feia molt que no escrivia un post curtet. Ja és estiu, ha passat Sant Joan, fa una calor terrible, i jo me'n vaig a la platja a que me toqui el sol. I a dibuixar, també.

Te fotré una galtada amb sa ma de pixar

2009-06-01T13:07:00.007+02:00

Després de dos mesos sense escriure, no sabria ben bé per on començar. Aquests han estat possiblement els dos mesos més llargs de la meva vida, i contar-ho amb detall seria probablement una tasca feixuga i inútil. A més, molts dels que em seguiu al Facebook ja n'estau assabentats, així que per no avorrir-vos, em limitaré a resumir-ne els fets.

Un dels dies més feliços de la meva vida va tenir lloc el 17 d'abril al pub irlandès Michael Collins, vora la Sagrada Família de Barcelona. El vaig passar amb algunes de les persones amb qui he estat compartint penes i alegries aquests darrers mesos, i a qui no puc agrair prou els moments que hem passat junts, i a qui tenc l'orgull de considerar els meus amics.

Gràcies Xisco, Esther, Vane i Sandra, per haver-hi estat quan més em calia.

El 23 d'abril vaig tenir un dia doblement bo, primer perquè vaig passar el meu primer Sant Jordi a Barcelona, i a més de regalar la meva primera rosa, vaig tenir l'ocasió al matí de conèixer en persona alguns dels meus herois personals, els responsables del programa No Somos Nadie de M80, amb el que solia, i encara ho faig, despertar-me als matins. Vaig dir en el meu darrer post abans d'anar a Irlanda que escoltar el No Somos Nadie els matins seria una de les coses que més enyoraria de casa. Imaginau com va ser d'especial per jo conèixer a na Celia Montalbán i el seu equip, i que em firmassin el seu llibre recopilatori. Un dels dies més divertits que puc recordar, i del quan en conserv els millors records i aquesta foto amb na Celia.

Per desgràcia, tota aquesta alegria i bon rollo no solia durar. I normalment s'acabava quan entrava cada matí per la porta de Gameloft.

I per suposat, la decisió que vaig estar prenent al llarg d'aquells tres dies conduint el meu cotxe per la meseta castellana, era la de posar punt i final a aquell patiment que estava consumint la meva alegria i les meves forces. El passat 6 de maig va ser el darrer dia que vaig treballar com a programador de videojocs. I encara que això encara no ho puc dir ben segur, potser va ser el darrer dia que vaig treballar de programador. Finalment, i després de set anys d'universitat, i onze i mig al món laboral, la meva carrera ja ha donat de si tot el que podia, i vaig decidir posar-hi punt i final, assumir les meves pérdues i passar pàgina.

I la meva feina no és l'única cosa que he perdut. De manera sobtada, i sense cap raó aparent, vaig perdre també a dos dels meus millors amics. I al contrari que la de la feina, aquesta sí que va ser una pèrdua dolorosa i humiliant. Però a les nostres vides, les persones van i vénen, i tot el que podem fer és alegrar-nos d'haver-nos conegut, en lloc de lamentar el passat, que ja no tornarà.

I què he estat fent aquest darrer mes? Sobretot, passejar-me, i passar molt de temps amb els meus pensaments, mirant de conciliar la meva vida amb les meves noves circumstàncies, posant en ordre les meves il·lusions, i aprenent a viure potser per primera vegada. No sempre ha estat agradable, i hi ha hagut molt de patiment, nits sense dormir, decepcions i melancolia. Però a canvi, he deixat entrar a la meva vida les infinites possibilitats que el món ens té reservades, i tot i que encara ho estic aprenent a païr, el futur es presenta d'allò més impredecible, i per això mateix interessant.

Fa una setmana vaig estar a Bilbao visitant l'exposició de Takashi Murakami al Guggenheim, i de pas coneixent la ciutat i tastant els seus pintxos. No era un dels viatges que tenia prevists, però ha estat una experiència d'allò més estimulant (tot i no haver dormir gaire ni abans ni durant el viatge; coses de l'ansietat anticipatòria).

Aquest mateix cap de setmana he estat al Saló del Còmic de Barcelona, al qual he pogut anar per primera vegada, i que ha estat una altra experiència estimulant, si més no per reconciliar-me amb el còmic com a lector (que havia estat deixant de banda cada vegada més en favor dels llibres i la televisió) i com autor – o almenys, com a aspirant a tal cosa. He tengut l'ocasió de conèixer un altre dels meus ídols, l'escriptor, dibuixant i tèoric del còmic Scott McCloud, que amb el seu llibre Understanding Comics (del qual em va firmar l'exemplar que ara és un dels meus tresors) em va fer descobrir el còmic com la forma d'art que realment és. Poder donar-li les gràcies en persona ha estat una altra de les meves alegries. Huge thanks, Scott.

I en fi, i filant amb això darrer, aquest ha estat també el mes en què m'he retrobat amb el meu primer amor. Els qui em coneixen saben que abans, molt abans que programador, cinèfil o friki, jo vaig ser dibuixant. He dibuixat còmics des de tenc record, segurament des dels 8 o 9 anys, i mai he deixat de fer-ho, encara que he tengut llargs períodes d'inactivitat. El darrer número de Huérfanos, la sèrie que feia amb el meu amic Enric, es va publicar el 2003, i el quart número es va quedar inacabat aquest any passat, però en podeu veure el que en queda aquí. Potser algun dia l'acabaré.

El treball del qual encara ara em sent més orgullós el vaig acabar vaig ara fa quinze anys, l'estiu de 1994, quan encara anava a la universitat. Es titula La Canción de la Lluvia, el va escriure el meu amic Jaume, i crec que la raó per la qual vaig fer el millor treball possible (encara que lluny de ser perfecte) va ser la sensació de completa llibertat amb què el vaig dibuixar. Rellegint aquella aventura fantàstica (que puc llegir una i altra vegada sense cansar-me) encara sent la mateixa satisfacció que dona la feina ben feta. Per dibuixar aquell còmic, no em va fer falta esforçar-me i obligar-me; senzillament, em vaig deixar anar.

Aquesta classe de llibertat creativa només l'he assolida en els meus períodes de pau, de vacances, de descans entre feines, de no haver de pensar en res més que en jo mateix. Aquests moments, per desgràcia, han estat fins ara escassos, però he decidit canviar això. Ara que he decidit deixar enrera una feina que em consumia les forces, la creativitat i l'alegria, he decidit donar-me l'oportunitat de realitzar-me, i donar-me permís per a tornar ser artista i no deixar de ser-ho mai més. No només m'he apuntat a classes de dibuix, sinó que he recuperat, amb intenció d'acabar-lo, el meu projecte més llarg i ambiciós, una novel·la gràfica titulada Una piscina de mierda en el infierno (sic) i que duc fent entre una cosa i l'altra des de 1993, encara que en vaig acabar el guió el 1999. Potser em durà la resta de l'any, i potser el que vé, acabar aquest treball. Potser en el procés consumiré els meus estalvis i les meves energies. Potser perdré oportunitats professionals, i amb elles experiència, èxit i estabilitat. Potser la meva vida no millorarà, i per defecte es tornarà una mica pitjor i plena de decepcions i patiment. Però si aquest és el preu que he de pagar per perseguir els meus somnis, i potser un dia ser exactament la persona que jo voldria haver estat, aquest sacrifici em sembla un preu petit. Ara, com aquell estiu, estic deixant de preocupar-me i senzillament em deix anar. Aquí en teniu una mostra del resultat.

Us deix amb aquestes paraules, les mateixes amb les quals em vaig despedir dels meus companys de feina fa un mes.

Security is mostly a superstition. It does not exist in nature,
nor do the children of men as a whole experience it.
Avoiding danger is no safer in the long run than outright exposure.
Life is either a daring adventure, or nothing.
To keep our faces toward change and behave like free spirits
in the presence of fate is strength undefeatable.
- Helen Keller

(gràcies a la web de Steve Pavlina)

Més caparrut que una trutja sorda (II)

2009-04-09T22:37:00.007+02:00

Us devia la segona part de la meva improvisada aventura castellana, i aquí està.

Dia 2. Valladolid-Alcobendas. Pot resultar un itinerari un poc estrany però bàsicament vaig dedicar el matí a visitar Salamanca - la millor del recorregut, i de la qual us deix amb una panoràmica de la Plaça Major, més que res per deixar constància de que hi vaig ser, perquè és un lloc que no us podeu perdre.

La cosa era que feia molt fred, i que essent diumenge l'entrada a Madrid tendria una retenció considerable si m'esperava a la nit, així que vaig decidir deixar per l'endemà la resta de llocs que m'interessaven i vaig enfilar cap a Madrid amb tota la intenció d'agafar la carretera de Burgos i arribar a Alcobendas sense entrar a la M-40 (un malson de carretera que em recordava massa a les meves setmanes a la capital, deu anys enrera).

Per suposat no ho vaig aconseguir i a més vaig haver de xuclar-me la carretera de la Sierra, després del qual vaig descobrir que la ja de per sí hostil, grisa i contaminada panoràmica de Madrid havia adquirit una tonalitat encara més ominosa gràcies a quatre gratacels que semblen concebits a Mordor. Potser va ser aquí quan vaig decidir que tot i les meves millors intencions, no seria aquest el cap de setmana en què davallaria a Madrid a retrobar-me amb els paisatges que vaig arribar a conèixer, i odiar.

Enlloc d'això, vaig acabar fent l'horabaixa a Alcobendas, visitant en Carles, na Marijose i na Martina que ja té un anyet, i posant-nos al dia de les nostres coses se'ns va fer hora d'anar a dormir, això sí, molt tard. Estava escrit que l'únic que no seria capaç de fer gaire durant aquest viatge era dormir.

Dia 3. Alcobendas-Barcelona. Val, això inclou Segovia i Ávila, exactament en aquest ordre, l'invers del que hauria tengut sentit si hagués estat capaç de seguir les indicacions de la carretera una mica millor. La veritat és que totes dues ciutats són dignes de visitar-se, sobretot si com jo sou dels que us agrada veure pedres (vaja: murades, catedrals, coses així) però tampoc vaig tenir gaire ganes de recórrer-les amb paciència: no tenia temps, i a més les visites a llocs (no el passejar-se pel carrer) es fan millor acompanyat. A Segovia vaig descobrir que del famós cochinillo asado no en serveixen racions individuals, vaig comprar un pongo per unes senyoretes encantadores (anava a comprar-lo per jo, però vaig recordar que la definició exigeix que el pongo sigui lleig, inútil... i regalat; preniu nota), vaig descobrir que l'Alcázar de Segovia es el més semblant a un Exin Castillos que podeu trobar a tamany real (veure la foto), i vaig tastar un plat típic de la regió, que respon al nom de patatas machaconas, i que no tenia mal gust tot i la seva textura de vòmit.

Després de dinar vaig emprendre la tornada, enfilant una altra vegada cap a terres sorianas, aturant a fer unes fotos de les muntanyes nevades, d'un encantador poble d'aspecte medieval anomenat Ayllón, i ja que hi era, dels meus fidels companys d'aventura (veure les fotos). Per cert que un lloc anomenat Arcones, perdut a qualque lloc de Soria, vaig entrar en un bar que és el més semblant a The Slaughtered Lamb, la taverna que sortia a la pel·lícula An American Werewolf in London. També vaig aprofitar per fer una visita que em feia una il·lusió especial: el poble de Tarazona, a la província de Zaragoza, d'on amb tota probabilitat sigui originari el meu segon llinatge. A la foto, amb el meu inesgotable Ford Fiesta al fons.

Aquí vaig enfilar finalment cap a casa. I aquí va ser quan el viatge, que fins llavors havia estat una simple escapada de cap de setmana, va començar a adquirir tota la seva trascendència. No havia tengut gaire temps per a pensar durant els dos dies anteriors, més bé vaig dedicar-me a gaudir del paisatge, de la música, dels pistatxos (fastucs, en diuen aquí) i en general de la sensació de llibertat de la qual jo sabia que quedava poc per acabar-se. Era hora de començar a pensar en el futur, que era del que aquest viatge anava després de tot (ja que no hi va haver ocasió d'afaitar-se).

Així que, obligant-me a seguir només carreteres nacionals, vaig passar les següents dues hores darrera una cua de camions que anaven a unes 70-80 per hora i als quals era impossible avançar. I vaig fer això primer perquè m'havia proposat fer tot el recorregut sense pagar peatge, i després perquè necessitava aprendre una lliçó sobre la vida que la majoria de vegades anam massa aviat com per assimilar: que de vegades, el camí més ràpid pren dreceres per les quals es perd el vertader sentit de l'aventura, que amb pressa s'arriba abans, però no es gaudeix del camí, i que quan el teu és un cotxe petit en una carretera plena de camions, és el moment de tenir paciència. Potser ara no sabeu de què va tot això, però ho sabreu, esper, ben aviat.

El cas es que les darreres tres hores de camí les vaig fer sense aturar, fent més imprudències i infringint més límits de velocitat del que un home assenyat hauria de permetre's, escoltant tres vegades el mateix CD de The Who per no aturar a donar-li la volta, i al final amb pluja (i els rentaparabrisas en no gaire bon estat) i amb una son i una gana considerables. Quan finalment vaig arribar a casa, ja quasi a mitjanit, me vaig empassar en dues mossegades les torrijas que havia comprat a Soria, i que en aquelles circumstàncies em van saber més delicioses que tot.

De les dues setmanes de feina de merda que he tengut després ja no en xerraré. Només que quan un ha assaborit la llibertat, el vent a la cara i la sensació d'infinites possibilitats, tornar a una rutina tant poc estimulant com la de la meva feina, pot resultar traumàtic; gairebé inacceptable. Però d'això, i del que vé després, ja en xerrarem...

Us deix amb uns versos de Jordi Cornudella:

"Sense la fosca la llum seria vana
si no caminés mai a les palpentes
no trabaria mai la llum de l'alba"

(gràcies, Susana)

Més caparrut que una trutja sorda (I)

2009-04-01T23:30:00.003+02:00

Per a tots aquells que es van queixar de que no escrivia gaire a aquest blog, aquí teniu la meva crònica sense abreviar (i venint de jo ja sabeu això el que significa) del meu darrer viatge de descobriment i reflexió. 2300 Km en tres dies i en el meu Ford Fiesta, que m'han servit per a recarregar les piles, prendre qualcunes decisions, visitar qualcuns llocs excepcionals i retrobar-me amb qualcunes persones meravelloses.

Dia 1: Barcelona-Valladolid. Com ja us vaig contar, el meu objectiu era emprendre viatge sense rumb ni destí específic, així que vaig decidir enfilar cap a l'Oest. El dia no va començar bé: després d'una setmana de sol esplèndid, es va fotre a ploure, però jo vaig decidir (apostar més bé) que amb tota probabilitat deixaria la pluja i el fred darrera. Si heu sortit al carrer aquest cap de setmana, ja sabeu que no ha estat així: si els que em llegiu des de Catalunya o Mallorca heu passat fred, imaginau el que feia a les voreres del Moncayo o la serra de Madrid. Idò sí, “un fred que pela es cul a ses llebres”, el títol que hauria tengut aquesta entrada si no fós que ja l'he usat.

Aquest primer dia no vaig fer gaire turisme ja que tenia hora d'arribada a Valladolid, on havia de trobar-me amb la meva estimada Isa, que en una feliç sincronia del destí, estava allà fins just aquell dia visitant la seva família. Així que vaig limitar-me a conduir i gaudir de la música, el paisatge català, aragonès i castellà - sense agafar autopistes ni peatges, que és com el camí es gaudeix més, i d'això era del que es tractava.

Per aquells que no el conegueu, el paisatge castellà és d'allò més monòton i desolat. Pots circular durant 50 Km sense veure una casa ni cap rastre de vida. Juan Herrera solia dir que “el ostracismo es un pueblecito de Soria”, i ara entenc el que volia dir. A Soria, per cert, em va nevar, i quan vas en Ford Fiesta per una carretera que no coneixes, la situació és emocionant però no gaire divertida. En vaig fer una foto per enrecordar-me'n.

Un altre contrast del paisatge castellà és com canvia d'un moment a l'altre. Entrar a Valladolid es deu semblar molt a entrar a Las Vegas des del desert: un minut ets enmig d'una plana desolada, creues un túnel, i al següent minut ets al bell mig d'una ciutat del tamany de Palma. Més tard em contaren que la gent d'aquestes ciutats, contràriament al que hauria cregut, no solia visitar les capitals de província veinades: només de veure aquelles terres planes i monòtones, puc entendre el sentiment. Però ja va valer la pena fer el camí, en primer lloc i fonamentalment per veure a n'Isa, a qui abans hauria esperat tornar a veure a Canadà que a la seva terra, i que a més d'allotjar-me i dur-me de marxa, em va presentar als seus amics i germans, que es va portar fenomenalment bé i que m'han convidat a tornar en voler; i en segon però destacat lloc, perquè per aquelles terres altra cosa no però menjar es menja molt bé. Ja m'havia moderat durant el dia sabent que el vespre tocava anar de tapas, així que tenia una fam considerable, però com que amb l'excusa de treure'ns el fred ens vam posar fins el cul de tostas y torreznos, vaig acabar que em feia oi tant de menjar. El mosto va ser excel·lent, també. I la digestió de després (tristament) inoblidable. Però va valer la pena.

En una nota al peu, no tenc més fotos d'aquest dia perquè, no estant avesat a tenir càmera nova, me la deixava al cotxe tot el temps, així que no vaig poder deixar constància de la feliç trobada. I en tot cas, la meva càmera va tenir menys recorregut del que hauria estat desitjable, perquè no vaig tenir ganes d'averiguar com canviar-li la tarja de memòria (perquè em recordava molt a fer feina) i només vaig tenir espai per a 19 fotos, a les quals a més hi sortia amb cara de colló, raó per la qual me l'he pixelat com als polícies de les notícies. Tanmateix ja sabeu quina cara tenc, no?

(les fotos com sempre al meu Facebook)

Continuarà...

Ara ha caigut de sa figuera

2009-03-27T20:45:00.003+01:00

Sé el que estau pensant tots, després de tant de temps sense donar senyals de vida per aquí, ara què putes he d'anar a contar-vos jo. Idò res, que he tengut una espècie de mala ratxa que ja dura vàries setmanes, tant per feina com per coses que no me feia ganes explicar aquí, incloses que no em va agradar Watchmen tant com esperava (ni tant poc com em temia, s'ha de dir), que els recruiters de la indústria dels videojocs s'estan posant molt pesadets (encara que molt temptadors), i en general que, en paraules immortals dels Stones, "I saw it was a time for a change".

És per això que aquest cap de setmana he decidit agafar-me'l per a fer un viatge iniciàtic. Per aquells no familiaritzats amb el new age, els jocs de rol o els programes d'Iker Jiménez, el que vull dir és que vaig a fer una petita aventura per a passar una mica de temps amb jo mateix. Per això, he preparat el següent kit per a viatgers iniciàtics principiants:

Cotxe
Provisions (incloent Quelitas)
Càmera de fotos
Mapa de carreteres d'Espanya
"On the Road" de Jack Kerouac
Fulletes d'afaitar (ben esmolades) ;)

El resultat d'aquesta combinació és imprevisible. Poden passar moltes coses, com ara que em perdi, que no trobi on dormir, o que qualque cosa lamentable o sorprenent em passi com cada vegada que em faig lluny de casa (a recordar: l'espasa de llum de Star Wars amb què vaig tornar de Londres). A més aquest serà el meu primer viatge d'aventura des d'allò de Derry que ara em sembla tant llunyà, i no serà el darrer. No esper emular el meu amic Mateu (el meu ídol i prototip d'home alfa postmodern) fent voltes pel món en moto, però sí despertar l'esperit aventurer i pioner que tots duim dedins i que a uns més que els altres se'ns ha dormit, perdut entre els llibres d'informàtica i les sèries de televisió.

(Què bona que és Lost, per cert) :P

Però aquesta és una altra història.

Això és de pell de fava de cotxer

2009-02-08T23:12:00.006+01:00

El propósit original d'aquest blog era contar-vos com era la meva nova vida a un lloc estrany i diferent. Ara que la meva vida a Barcelona ha deixat de ser una cosa estranya i diferent per passar a ser senzillament el que faig, no sent aquella necessitat que vaig tenir a Derry d'escriure a diari per a contar tot el que m'anava passant. Ara em passen deu vegades més coses que en tot l'any passat, però simplement ja no els don tanta importància. Un s'avesa a tot, fins i tot a l'extraordinari.

Per exemple, vaig tenir un viatge, improvisat i quasi precipitat a València fa tres setmanes, que sense cap pla concret va acabar essent una experiència inoblidable – moltes gràcies Cris, Noelia, José Antonio, Julio, David, Sara i Fernando, els millors companys de viatge que hauria pogut desitjar, i un agraiment molt especial per n'Ana, que es va molestar a venir des d'Elx per a fer-me de guia i fer d'aquell un dissabte tant especial.

(novament, el punt fosc el va posar el cony de tren; aquesta vegada va ser l'Euromed que va fer dues hores tard per culpa del mal temps, això ja comença a ser costum)

Però si València va ser especial, mai no m'acabaré de cansar de Barcelona, on sempre hi ha coses a fer i persones especials que conèixer. Aquest mes per fi vaig anar a veure Spamalot, el musical dels Monty Python que em vaig perdre al seu moment a Londres, i que duia en darrer veure des de que em vaig mudar. L'espera va valer la pena. També va valer la pena el videojoc que em vaig decidir a obrir des de que el vaig comprar l'estiu passat; els divendres escoltant música en directe al Michael Collins i les al·lotes encantadores que vaig conèixer allà; l'obra de teatre amateur que vam anar a veure aquesta setmana; els moments entre amics a la xampanyeria Ca'n Paixano; les darres pel·lícules que he vist al cinema (Milk i The Curious Case of Benjamin Button), i que us recoman molt; els diumenges regirant llibres vells al mercat de Sant Antoni; ... he dit ja que no me cans de Barcelona?

Deu ser per això que el que hauria d'haver estat la pitjor notícia del mes hagi estat tant ben rebuda: la resposta de Frankfurt finalment canviant d'idea al respecte de la feina que ells mateixos m'havien oferit (i ja van tres en un any, veure aquí i aquí), i gràcies a la qual tenc un mínim de 10 mesos mes d'estar-me aquí, que tenc intenció d'aprofitar tant com pugui, sobretot per a viatjar i conèixer tot el que m'he perdut aquests anys vivint a Sa Roqueta. Pròximes aturades si no passa res que ho impedeixi: Madrid, Londres, Amsterdam i Berlin. I potser qualque altre lloc si es presenta l'ocasió.

Oh, i encara no he contat que tenim tele nova a casa i per celebrar això, i que la vida és meravellosa, feim una festa d'inauguració a casa el dissabte que vé, amb karaoke inclòs...

Però això, com deia aquell altre, és una altra història i etc. etc.

A la foto: jo a Elx - ja us havia dit que n'hi ha de moltes allà, de palmeres?
(gràcies Ana!)

Mirau quin pebre li fa coure es cul

2009-01-11T18:04:00.005+01:00

En primer lloc, bon any a tots! Aquest primer post del 2009 està dedicat a na Laura, que no sé qui és però que és la propietària de la connexió wifi que vaig estar usant durant els meus 18 dies de vacances a Mallorca. Gràcies a ella vaig poder llegir el meu correu però per desgràcia mai durava prou com per escriure un post sencer al blog. Així que fa més d'un mes que no havia escrit res, així que miraré de ser breu.

Fet 1: Abans de les vacances, vaig celebrar l'arribada del nadal dues vegades amb els meus companys de feina, una oficialment i convidats per l'empresa, l'altra entre colegues i, el més important, sense que el nostre estimat cap estigués allà per enterar-se del que vam dir d'ell. A més de la bona connexió amb els meus companys, a destacar el local del Raval on vam acabar fent uns beures a les 2 de la matinada, un bar gay anomenat “El Burdel” on els cambrers anaven trasvestits. No tenc paraules per a descriure l'experiència. L'heu de veure en persona.

Fet 2: Mallorca pot acabar per ser un lloc molt avorrit en hivern si no hi tens res a fer. D'entrada, em vaig posar malalt només arribar-hi i el costipat em va durar tota la setmana de nadal. Després, la retrobada amb els amics i les diferents celebracions van fer que valgués la pena al final, però al final tot avorreix. I, sense tenir connexió a Internet ni una taula on estudiar, no vaig poder dedicar-me a res útil del que m'havia proposat. Però vaig acabar-me de llegir la sèrie de còmics que havia deixat a mitges l'estiu passat, això sí.

Fet 3: Vaig fer l'horabaixa del dia de Nadal a un bar de heavies on vam participar en un quiz per equips, amb preguntes nadalenques i frikis a parts iguals. I gràcies a preguntes com “Cómo se llamaba el edificio de Jungla de Cristal” o “Qué ponía en el botón que hacia volar al coche fantástico” vam guanyar. Reivindicació des d'aquí dels coneixements inútils.

Fet 4: La nit de cap d'any vam anar a una antiga talaia costanera a la tramontana mallorquina, des d'on no hi havia gaire vista però sí bona companyia i una xocolata excel·lent. Gràcies des d'aquí a en Martí, na Noelia i na Cecília per haver ajudat a fer durar la nit fins la sortida del sol, cosa que no havia aconseguit des de feia molts d'anys.

Fet 5: La nit friki de les festes la vam fer a ca en Musa i en Flofly (no sé en quin moment vaig començar a conèixer els meus amics pel seu nick, però és el que hi ha) on ens vam dedicar a rememorar la nostra infància fent una (per desgràcia breu) marató de velles pel·lícules vuitanteres: Willow, La Princesa Prometida i sobretot, Los Goonies! Als amfitrions, així com a en Piotor, na Marga, en Muzzol, i tots els altres, gràcies per apuntar-vos a participar a la meva modesta iniciativa.

Fet 6: Em vaig passar totes les vacances esperant un e-mail que no arribava. Quan he tornat he aclarit que eren ells qui estaven pendents del meu e-mail, i ara que l'he enviat torn a estar pendent d'ells. Almenys tenc bones vibracions, les necessàries per fer el que he de fer. I no contaré més de moment a l'espera de més notícies. Seguiu atentament aquest blog per més novetats. Però a les persones que em llegeixen i a qui no vaig tenir l'oportunitat de veure'm aquestes festes, que sàpiguen que potser tardaran a tornar a tenir l'oportunitat.

I fins aquí les novetats. Bé, encara que no sigui novetat, avui som oficialment un any més vell, i he de donar les gràcies als meus encantadors veinats pel dinar i per haver-me fet sentir com a casa, sobretot si com em tem em queden pocs mesos, si no setmanes, d'estar-me aquí. Ara que ja he passat els 33 i sobreviscut al meu viacrucis particular, qui sap on em durà la vida una vegada que he decidit deixar de lluitar contra la corrent.

El meu desig d'aniversari és una cita que us dedic a tots vosaltres:

“If you deliberately set out to be less than you are capable, you'll be unhappy for the rest of your life”

- Abraham Maslow

Si sa fortor fós boira, no hi voríem

2008-12-13T20:09:00.004+01:00

Vatuadell, saps que en feia de temps, que no escrivia. Ha estat un mes llarg i complet, i tenc massa coses per contar, així que miraré de ser telegràfic per no avorrir-vos. La primera, deixau que presumeixi per una vegada d'una cosa que he fet bé, enlloc de seguir desgranant les meves ficades de pota. Es titula Hero of Sparta, i va obtenir un 9 el passat dimarts a ign.com (la millor puntuació d'un joc d'iPhone fins ara). Aquí teniu el video per als qui encara no us he donat la pallissa:

I ara que ja he complit amb el meu ego, aquest post és el pagament d'un deute amb la meva amiga Ana, a qui he deixat massa oblidada aquestes darreres setmanes. Per si encara no ho havia contat, a la meva il·licitana favorita la vaig conèixer a través del seu blog, quan cercava dades sobre Derry, on ella havia viscut uns anys enrera. Podria dir-se de fet que és el millor que n'he tret de la frustrada experiència de Derry, així que ho considerarem un senyal del destí que haguem tengut oportunitat de conèixer-nos en persona.

La visita a Elx em va resultar d'allò més educativa, supòs que el fet que n'Ana hagués estat informadora turística va ajudar molt. Coneixia tots els racons i les històries, i la mateixa ciutat compta amb no poques sorpreses, incloent el fet que hi hagi quasi més palmeres que habitants, que s'hi representi una obra sagrada des de fa vuit segles ininterrompudament, o que una de les icones de la ciutat, la Dama d'Elx, no només no ha estat a la ciutat més que durant uns mesos fa uns anys, sinó que amb tota probabilitat ni tant sols és una dona. I supòs que podria seguir desgranant els encants d'aquesta petita gran ciutat, però em limitaré a recomanar-vos fer una visita. Això sí, sense n'Ana, no serà el mateix. Ana: Moltes gràcies, tia, i esper que ens tornem a veure ben aviat, que això s'ha de repetir.

(això sí, passar set hores i mitja a un Talgo entre Barcelona i Elx és la classe de tortura que no li desitjaria al meu pitjor enemic. Supòs que era la penitència que en tocava complir per a tenir un bon cap de setmana, però la propera vegada, agafaré l'Euromed)

I en fi, podria contar moltes coses més però ja se'm va fent llarg, així que només contaré a qui interessi que em queda una setmana a Barcelona, que després estaré a Mallorca a tres setmanes, i que podria ser que el gener sigui el meu darrer mes per aquí, si les coses es desenvolupen com em tem que ho faran. Almenys aquesta vegada no serà una fugida com allò de Derry.

Però si voleu saber més, haureu de seguir llegint...

Tot pot ser menys es collons tornar carabasses

2008-11-10T13:12:00.007+01:00

Escric aprofitant les darreres hores de cap de setmana a Mallorca, abans de tornar a les trinxeres de Barcelona i de mirar d'enfrontar amb una mica d'entusiasme l'agònic tancament de projecte que m'espera a partir de demà, i al llarg de les tres pròximes setmanes, amb qualcun dels seus caps de setmana inclòs. Mentre, he aprofitat per a posar-me al dia del poc que encara enyor de la meva terra, incloent una bona ensaïmada de Ca'n Joan de S'Aigo, berenar de cocarrois, un pa amb oli amb pa de veres, i per acabar una marató per a visitar als amics d'aquí per a posar-nos al dia. I també m'he vacunat del grip. Un total de vuit quedades en tres dies que m'han deixat cansat de veure gent, com a mínim, fins el nadal que vé.

És curiós com el temps passa de forma diferent quan no hi ets, que te sembla que han d'haver passat més coses en dos mesos. Ahir anava al tren de cap al Festival Park, i quan vam passar per l'aturada d'Els Caulls, sospitosament semblant a la que jo anava, enlloc de pensar que li havien canviat el nom (com així era) hàbilment vaig deduir que havien fet una aturada nova, amb el resultat de que vaig arribar per error al següent poble i vaig haver de fer cul enrera en el següent tren que tornava. Això sí, en una cosa no han canviat els serveis ferroviaris de Mallorca: el revisor va ser tant bord com el recordava, i no em va perdonar el billet.

(però l'al·loteta que vaig conèixer a l'estació de Santa Maria era encantadora; va valer la pena després de tot)

Però per a nostàlgia, la d'aquest matí quan de camí al meu centre de salut, he passat per davant del meu antic institut de batxillerat, que ara ha canviat de nom i de claustre, i per a celebrar el moment he anat a fer el ritual cafè amb llet a Ca'n Biel, el bar on la nostra generació va perdre tant de temps jugant al bubble bobble. Ja no hi queden ni la vella, i deficitària, màquina de videojocs ni ningú del personal. I el cafè, que era acceptable quan ens hi reuníem l'equip de pràctiques a la universitat, és més aviat terrible. Contemplant l'edifici m'he demanat si els soterranis on feiem les classes de francès encara s'inunden de pixat, si van arreglar el forat de la paret de la biblioteca que va fer un company meu, o si els alumnes encara pengen cadires a les finestres o fan piràmides de taules com feien uns que jo me sé (ja sabeu qui sou). Ara tenc l'edat que tenien els meus professors, i a qualcuns dels meus amics els ha tocat fer de profes d'adolescents molt més salvatges del que ells van ser. El temps no ha passat de bades, i en contra del que em temia, he renovat el meu ferm propòsit de seguir perseguint la meva carrera fora d'aquestes costes.

Almenys, fins que tornin a posar el bubble bobble a Ca'n Biel.

Que saps tú de munyir trutjes si lo més redó que has vist és un meló

2008-11-03T21:53:00.003+01:00

(això és el que pensava jo avui a la feina, però per si de cas no seguiré per aquí, que hi ha coses més interessants de què xerrar)

Després d'un parell de caps de setmana tranquils, aquest tocava visita de Sa Roqueta, i amb el meu Ford Fiesta ens embarcarem tots cinc cap a la Vall de Núria, en ple Pirineu gironí. I per això vam triar, justament, la primera setmana de fred hivernal de la temporada. I també el primer cap de setmana de pluges torrencials. Tanta sort que no ens vam deixar arrufar per com pintava de malament el dia, i amb collons (i molt poques feines, tot s'ha de dir) vam agafar el tren cremallera que ens va plantar enmig de la muntanya, plovent, amb un fred que pelava el cul a les llebres, i una boira tant espessa que no hi veies per pixar. I tot així encara el dia se va estirar, i va acabar per fer un dia molt agradable. No tant com per anar d'excursió perquè a més la neu ho feia complicat, però sí per a fer l'annerot i perdre els papers imitant na Julie Andrews.

La resta de fotos, com sempre al meu Facebook. No us perdigueu els paisatges nevats, són impressionants. Anau-hi si podeu. La tornada de Núria va ser més aviat accidentada, tant perquè el GPS ens va guiar fins Olot per una carretera digne d'una mala pel·lícula de Halloween (molt apropiat per al dia que era, i amb una "Vaca de la Curva" inclosa), com perquè el diumenge ens va aplegar la pluja a Besalú, poc avisats i pitjor equipats, i amb això vam donar per acabat el cap de setmana. L'hotel d'Olot ens va resultar molt satisfactori, però.

I prou per aquesta setmana, no sense abans avisar dels meus propers plans, el cap de setmana que vé el passaré a Mallorca, per a agafar forces per al tancament de projecte que estam patint, i en dues o tres setmanes me toca visita guiada a Elx amb la meva colega bloguera Amelche com a cicerone d'excepció. No us ho perdigueu, perquè amb el que tots dos som capaços d'escriure als nostres respectius blogs, em tem que haurem de fer torns per a xerrar :)

Que ho és de puta, es ca des conco

2008-10-25T13:35:00.002+02:00

Avui fa dos mesos que em vaig mudar a Barcelona, encara que em sembli que hi duc ja una vida. Han estat nou setmanes intenses i interessants, de les quals n'he pogut treure ja les més importants conclusions: que venir aquí ha estat la meva millor idea en anys, i que no m'hi estaré més que el temps que m'havia planejat.

El darrer mes he tornat a tenir visita de Mallorca (gràcies per l'entrada, Pedro), vaig anar convidat i en primera fila a veure el Cirque de Soleil (IM-PRESSIONANT, MOLTES gràcies per l'entrada, Pedro), a un espectacle de teatre improvisat que us recoman a tots els que em llegiu des de Barcelona, i sobretot a fer feina. Molta, molta feina, que per això estam a punt de tancar projecte a Gameloft. De moment no m'ha tocat treballar en cap de setmana com a qualcuns dels meus companys (al contrari que a Tragnarion, on ja tenia un passi VIP de dissabte) però tot arribarà. De fet, he tengut notícies prometedores per al meu futur professional, que ja contaré quan arribi el moment, i l'oferta del mes ha estat sens dubte una de Crytek (a Frankfurt) que ha vengut de la font més insospitada. Com l'anterior, l'he rebutjada (postposada?) amablement a l'espera de veure com van les coses per aquí.

Mentre, he anat recuperant, poc a poc, les meves rutines de quan la vida era normal, incloent llegir, fer exercici, anar al cine (recomanacions exprés: The Air I Breathe, dramàtica però catàrtica; i Burn After Reading, intrascendent però simpàtica), i seguir estudiar incansablement per a la feina que jo realment voldria fer.

Au, és tot que després em diuen pesat. I respecte a les fotos que vaig prometre, estan al Facebook, on podreu seguir la meva vida pràcticament en temps real.

Ahora va de bo, que de bo va

2008-09-26T00:20:00.001+02:00

No idò i si! No, no us heu equivocat de blog. Si escric en català, és que ja visc a Barcelona, i al contrari que l'any passat a Derry, si no he escrit en quasi un mes ha estat perquè tot ha anat bé, la ciutat, el pis, la feina, els amics que he estat fent, i els que ja m'han vengut a visitar. No ho hauria pogut planejar millor, però per a mantenir aquest post breu, me limitaré a resumir.

Setmana 1 – Tornem-hi torna-hi
El dia d'arribada a Barcelona va ser molt mogut perquè no havia dormit massa, ni massa bé, però gràcies a això el viatge en vaixell el vaig passar dormint. I com que encara era agost, vaig trobar molt poc tràfic per arribar a L'Hospitalet, on estic vivint. I tot hi havia un “càrrega i descàrrega” lliure bé davant de la porta, cosa que me va estalviar molts de maldecaps. Vam començar bé, i vaig passar la resta de la setmana passejant i instal·lant-me. Mudar-se de ciutat tenint feina i casa fa que tot sigui molt més fàcil. Prenc nota per si ho he de tornar a fer.
I aquesta setmana me vaig perdre les festes de Gràcia. Vaig badar.

Setmana 2 – Salut i feina (i un bon forat per guardar s'eina)
Va arribar el dia més temut – tornar a la feina després de deu llargs mesos. Per més que havia procurat estar actiu i reciclat, tenia totalment oblidat el ritme d'una jornada laboral. Els primers dies van ser durs, però el tercer dia ja estava escrivint codi com un campió. La raó és tant que em va resultar prou simple com per aprendre ràpid, com que he aterrat a la meva nova feina enmig d'una beta (explicació pels qui no sabeu què és una versió beta: si ets administratiu, és l'equivalent a un tancament comptable, si ets professor, és com uns examens finals; si ets actor porno, és com fer l'escena de l'orgia). Així que encara que l'hora oficial de sortir siguin les 6 i mitja, ja he agafat el (mal) costum de sortir una hora (o dues) tard a diari. Però només fins que passi el període de prova, o tanquem el joc. O això esper...
I per cert, l'11 de septembre, festa nacional de Catalunya, el vaig passar fent feina. Mal senyal...

Setmana 3 – IKEA i jo
Una vegada confirmat que ens quedàvem a viure al pis de l'Hospitalet, era hora de comprar equipament d'oficina per a poder treballar còmodament. I tenim un IKEA aquí devora, així que vaig decidir reviure els quatre anys que faig fer feina a dues passes de l'IKEA de Mallorca (i si llegeixes això, ja saps perquè). Tant, que intentant aconseguir la cadira d'oficina perfecte, vaig acabar anant a l'IKEA ni més ni menys que cinc vegades en menys de dues setmanes. No vaig aconseguir la cadira, però ja m'he cansat de l'IKEA per tota la resta de temps que visqui aquí.

Setmana 4 – Des de Mallorca amb amor
Ni un mes a Barcelona i ja m'han vengut a visitar (hola Isa!), amb tanta sort que ha coincidit amb les festes de la Mercè, i hem pogut anar de museus de franc, veure castellers en directe, sortir de festa per la ciutat i aprofitant l'excusa d'acompanyar a la meva encantadora convidada a fer turisme varem fer les dues aturades que me vaig saltar quan vaig estar de viatge per aquestes terres: el museu Dalí de Figueres i Cadaqués. Però això serà material per un altre post (amb fotos).

Però tot això no té tanta importància com la meta personal que m'he marcat, superat el meu rècord de permanència fora de Mallorca. I després de Derry, aquesta aventura no s'acabarà fins que pugui tornar a agafar un avió sense retorn a l'estranger, i m'hi quedi tant de temps com hi tengui feina. La darrera oferta va ser per anar a Montreal, i em va fer mal rebutjar-la. Però segur que tornaré a tenir l'oportunitat, i que la propera vegada no dubtaré d'acceptar.

Però de moment, gaudirem de Barcelona mentre duri. Hi estau tots convidats.

Quien se come la pulpa, que chupe los huesos

2008-08-25T20:27:00.003+02:00

Es tiempo de descartes! Como hoy es mi último día en Mallorca, y de alguna manera me parece el final de la aventura con la que empecé este blog (y el principio de otra) es un buen momento para echar mano de aquellos momentos que por alguna razón u otra se quedaron en el suelo de la sala de montaje (por así decirlo), algo así como los contenidos extra de los DVDs, esos que nadie se mira excepto los frikis, la “edición especial” de mi gran aventura irlandesa.

Jueves, 25 de octubre de 2007

Pues sí, fue hace exactamente 10 meses, cuando tenía que tomar el avión más importante de mi vida, el que me llevaría de Palma a Belfast y de ahí un bus a Derry. Lo tenía todo controlado: tenía el billete desde hacía un mes, había hecho la mudanza de mis posesiones en un tiempo record, me había despedido de todos los colegas, y llevaba todo lo que necesitaba encima. Todo, excepto que había olvidado tomar nota del número de referencia de la reserva (esos malditos billetes digitales). Así que llamé a mi hermano por teléfono para que accediera a mi cuenta para darme el código en cuestión. Y cuando me leyó los detalles del billete resultó que mi vuelo salía a las 11 de la mañana. A las 11, no a las 13 como yo había creído todo este tiempo. Había pasado delante del ordenador hasta la medianoche anterior, y me había olvidado de comprobar el único dato realmente importante de aquel viaje. Había perdido el maldito vuelo, y tenía que llegar a Derry aquella misma noche.

Del resto del día, solo tengo flashes. Localicé in extremis un vuelo de BMI que volaba a Belfast vía Londres en menos de una hora, aunque debido al retraso llegaría horas más tarde de lo previsto, ya de noche. Para salir del paso, me puse en contacto con mi futuro jefe (que aún no sabía a la clase de lerdo que había contratado) para explicarle la situación; “una” situación, en todo caso, ya que decoré un poco los detalles para proteger mi reputación (que mentí, vaya). La cosa es que funcionó, enviaron un taxi a recogerme, y aunque con un considerable sofoco (y unos cuantos euros menos) llegué a Derry esa noche, algo más tarde de lo previsto pero en teoría a salvo.

Por razones evidentes, obvié este episodio al público, más que nada por evitarme el escarnio público. Ahora me have gracia. Teniendo en cuenta los eventos posteriores, fue una anécdota sin apenas importancia.

Viernes, 2 de noviembre de 2007

Primera noche en mi nuevo apartamento de Derry. Como aún no estaba muy hecho a las horas de luz irlandesas, me entraba el sueño considerablemente pronto. Y el apartamento, equipado pero básicamente vacío, tenía un punto de lo más inquietante, que ya me había dejado algo intranquilo la noche anterior. Sería la morriña, pensé. Pero esa noche, poco antes de la medianoche, me desperté al oir unos golpes metálicos, que sonaban cercanos, tanto que pensé que llamaban a mi puerta.

Sobresaltado, y considerablemente angustiado, me levanté de la cama, y tras comprobar que los golpes no llamaban a mi apartamento, comprobé que a través del rellano, una mujer estaba llamando a la puerta del vecino de enfrente, usando para ello la cubierta del buzón que allí es costumbre que tengan todas las puertas. No dejó de golpear el buzón de esta manera durante más de diez minutos hasta que le abrió (si no lo entendí mal) su ex-pareja, a quien le reclamó que le devolviera a sus hijos, lo cual hizo después de una acalorada discusión.

Preguntándome a qué clase de vecindario acababa de mudarme, creo que apenas pude pegar ojo en toda la noche. No fue la última.

Sábado, 3 de noviembre de 2007

Había quedado esa tarde con Rory, un compañero de trabajo que se ofreció a hacerme de guía por la ciudad. Agradecido de contar con un poco de compañía, me abstuve de decirle que para entonces me conocía cada palmo del centro, pero en todo caso el hombre resultó saber cosas que no salían en las guías. Él era inglés, y en sus propias palabras, eso en Irlanda del Norte le reservaba “un lugar muy específico” (que deduje que no era uno agradable), pero en todo caso me señaló algunos detalles muy reveladores de la ciudad, en relación a los Troubles, el eufemismo con el que allí se refieren al conflicto armado.

Al ver las altas vallas con las que habían rodeado la muralla por el lado del Bogside (un barrio católico especialmente beligerante) o las torres de vigilancia que delimitaban el barrio unionista junto a la muralla (y en cuyo límite yo vivía, por cierto), entendías hasta qué punto Derry es una ciudad dividida y fronteriza, y cuán profunda es todavía la brecha de la guerra. Hablando de lo cual, paramos a tomar algo más tarde en un pub irlandés (católico) donde un hombre tocaba la guitarra. Pregunté a Rory sobre la canción y me explicó que era una canción de guerra. De guerra? Le pregunté inocente. La guerra con los ingleses, me aclaró.

Como decía, una brecha muy profunda.

Esa noche, otra vez solo en mi apartamento, me empecé a encontrar realmente mal.

Miércoles, 7 de noviembre de 2007

Había pasado el peor domingo de mi vida, el lunes no había mejorado, y el martes me declaré oficialmente desesperado y en un estado mental algo precario, cuando hablé con mi jefe y le comuniqué que volvía a casa para ver a un médico antes de que la cosa pasara a mayores. Puesto que estaba, objetivamente, desesperado, se mostró comprensivo y me deseó que me recuperara. Así que compré mis billetes de vuelta vía Ryanair, y teniendo en cuenta el incidente de unos días atrás, me aseguré de no perder el avión esta vez. Me levanté a las 5 de la mañana. Aunque tanto habría dado: llevaba cuatro noches sin apenas dormir.

La cosa es que el vuelo de Derry a Londres fue tranquilo. La maleta llevaba 4 kg de exceso de equipaje pero me dejaron llevar tanto el portátil como la mochila en cabina. En Londres, el exceso de equipaje de la misma maleta era de 10 kg, y me obligaron a facturar la mochila. Ambos detalles son relevantes para apreciar la ironía de que, a mi llegada a Palma, ambas, maleta y mochila, que facturé separadas, fueron las únicas de todo el vuelo que se habían perdido de camino al avión.

Por supuesto que mis maletas llegaron al día siguiente, pero durante ese día, creí en el karma. Y pensé que algo horrible había tenido que hacer para merecerme tanta insidia en el castigo.
Tres días después mi padre sufrió una embolia y se confirmó mi teoría. El resto es historia.

--

Y en fin, estos han sido los “episodios perdidos” de mis días de ocio en Derry, una experiencia inolvidable que no recomiendo a nadie y que por otro lado no me habría perdido por nada del mundo. Igual que no me habría perdido estos meses de retiro forzoso. Ni siquiera las decepciones que me han llevado a embarcarme mañana con mi coche hacia Barcelona. Después de todo, yo voy a lograr salir de esta isla para viajar y hacer mi trabajo, tal y como había planeado.

Y mi barco zarpa mañana a las 13 horas. Esta vez sí.

Eran siete que la aguantaban...

2008-08-04T11:27:00.005+02:00

"...y aún meaba torcido."

Este va a ser, si no sucede nada importante y nadie lo remedia, mi último post desde Mallorca antes de emprender mi gran aventura catalana. No porque esté a punto de irme, sino porque planeo rascarme las partes nobles durante el resto del agosto, y no es cuestión de ir dando más envidia de la que ya se me tiene sin hacer esfuerzos adicionales. Además, como aún no tengo billete, ni por tanto fecha de partida mantendremos el misterio hasta el final (aunque en otro orden de cosas, si alguien tiene algo extremadamente importante que decirme en persona, que no badi molt).

Hace cosa de diez meses, andaba por Derry echando de menos mi tierra y deseando volver; como ya conté, hoy solo tengo ganas de irme. Hace dos días pensaba en esto, durante una fiesta de cumpleaños en la que me sentía especialmente desubicado: la homenajeada cumplía un año, y todos los invitados, o eran niños, o eran padres. Supongo que me sentía más identificado con los primeros, pero por alguna razón, me parecía inapropiado meterme con ellos en la piscina Toy a pelearnos en manguitos. De ahí pasé a reflexionar que era importante que me fuera pronto a algún lugar donde en las fiestas de cumpleaños a las que me invitaran solo hubiera mayores de edad, y chicas solteras en edad de merecer. Cuando tus amigos treintañeros se dedican a aburguesarse y reproducirse, sabes que es tu señal para emprender viajes, vivir aventuras, y en general hacer lo que el resto de triunfadores que conozco.

Hablando de lo cual, este post está dedicado a un amigo mío, colega veterano de mi anterior trabajo, y que se pasa estas semanas recorriendo la península ibérica a bordo de su moto en plan Easy Rider y al ritmo de Steppenwolf.

Ya decía Morfeo en aquella película: "yo solo puedo enseñarte el camino, a ti te corresponde recorrerlo". Venga idò.

Puedes pensar, que volveré

2008-07-28T10:28:00.004+02:00

Último post desde Barcelona, donde voy a darme el último paseo, tomar los últimos trenes, hacer las últimas compras, para finalmente tomar mañana el ultimo avión - por lo menos de momento. En estas semanas he tenido tiempo de hacer turismo, conocer gente, asistir a un concierto, leer, ver pelis, y hasta de conseguirme un trabajo. No está mal para unas vacaciones, y lo que es mejor, me voy de aquí con mi futuro inmediato arreglado, sabiendo que ya no tendré que preocuparme de encontrar trabajo y casa. Solo me queda hacer las maletas, conseguirme un pasaje para embarcar mi coche dentro de un mes, y tirarme el agosto en Mallorca tomando el sol y saliendo de fiesta. Y al contrario que los turistas, sin tener que pagar un euro por ello. Cómo molo!

(aunque mi primo, el socorrista de playa de Menorca, sigue molando más)

Y como esta vez lo vuelva a estropear alguien (como ésta, o esta otra), mataré a quien haga falta. Pero eso será a partir del próximo 1 de septiembre. Mientras tanto, permaneced atentos para novedades.

Estira que viene pez

2008-07-22T11:51:00.004+02:00

En directo desde Barcelona, 20 días después de salir de Mallorca, y por tanto a punto de establecer una nueva marca personal (lo sé, soy un pringao). Como la verdad es que estas vacaciones se me están haciendo cortas, no podría decir que me esté agobiando de estar aquí, antes al contrario. La verdad es que me traje mi portátil cargado de cine, series y lectura y apenas he podido tocar nada - de hecho, algunas de las cosas que me he traido para ver o leer llevan en cola desde Irlanda, lo que me hace pensar que solo con que me hubiera propuesto quedarme allí hasta que hubiera consumido todas las frikadas de las que iba equipado las cosas habrían podido suceder de otra manera. En fin, lo tendré en cuenta para la próxima vez.

Hablando de lo cual, una de las primeras cosas que hice en Barcelona aparte de mi siesta ritual en el Parc de la Ciutadella (un rincón que a mí personalmente me resulta muy relajante) fue acudir a una entrevista de trabajo a la que me presenté, como ya viene siendo habitual en mí, con la total despreocupación de quien no tiene nada que perder, incluyendo el hecho de que por circunstancias iba de turista, con gorra, bermudas, zapatillas, y por supuesto sin afeitar. Vale que tratándose de trabajar videojuegos la presencia no es el más valorado de los factores (en cierta ocasión, un lead programmer con el que me entrevisté me recibió descalzo - ahí queda), pero tal vez forcé un poco la situación. Pero quién sabe, cosas más extrañas han pasado.

Una vez superado el trámite de la entrevista, el viaje ya se ha justificado por asistir el domingo en el Pueblo Español al concierto de Loreena McKennit, una voz privilegiada donde las haya, y en el que además de disfrutar como hacía mucho tiempo, pude corregir la ironía de no tener un solo CD original suyo a pesar de ser una de mis artistas favoritas. Por si acaso alguien no la conoce, os dejo con una de sus mejores canciones en directo.

Que lo eres, de mezquino

2008-07-15T08:53:00.003+02:00

Parece que apenas fue ayer cuando llegué a Menorca y resulta que mañana ya me voy. Debe ser que he estado muy ocupado o muy a gusto porque en el mismo lapso de tiempo, en Irlanda ya andaba sufriendo de ansiedad. No creo que sea muy representativo, pero en todo caso volver a casa es lo último que está en mi cabeza. De momento, pasaré mi último y relajante día en la playa, y mañana pongo rumbo a Barcelona donde me espera el siguiente monstruo de final de fase (ups, deformación profesional).

Para los que no conozcan Menorca, uno de los hechos más llamativos del carácter menorquín (además de su acento) es la rivalidad entre Maó (actual capital) y Ciutadella (que lo fue en tiempos), a la que voy a aportar mi granito de arena: después de haber recorrido ambas con cierto detenimiento, Ciutadella me parece uno de los rincones más visitables de este lado del mediterráneo. Ayer me la recorrí entera mapa en mano y aunque el día nublado y la música de Camela a tope en el autobús no hacían presagiar nada bueno, me dejé contagiar del encanto de sus casas tradicionales, sus estrechos callejones y sus fragmentos de historia expuestos al visitante (y los chaletazos junto al puerto son impresionantes, también).

(Aquí el puerto de Ciutadella - no he conseguido descargar mis fotos de mi maldito móvil nuevo, así que esto es lo mejor que puedo mostrar)

En una nota relacionada, y aunque no he tenido ocasión de comprobarlo, me apuntan que en el puerto de Ciutadella están los mejores locales de la isla (y en el de Maó los mejores restaurantes) por lo cual la muchachada de Maó salé de marcha por Ciutadella y en caso de encontronazo, las viejas disputas tribales se resuelven por medios prehistóricos.

Y hasta aquí mi crónica de Menorca, que aún tengo mucho estrés que combatir :) Aunque debería mencionar que pese a mis expectativas de antes de venir, no me he encontrado con "La Alegría de los Globos" por más que no he dejado de otear el horizonte. Pero bueno, aún me quedan otras dos semanas de parrandeo, y planeo aprovecharlas bien.

(NOTA: en lugar de las habituales procacidades extraidas del refranero mallorquín, y aprovechando mi último día en tierras menorquinas, mi título de hoy va por la gente de aquí)

Mal lluevan cabezas de santo

2008-07-07T10:31:00.009+02:00

Llegué a Menorca hace cinco días y desde entonces ha estado haciendo un tiempo espléndido, algo así como el mismo sol pegajoso de Mallorca pero sin montañas para aliviar un poco la humedad. Aunque mi propósito original era dedicar un par de horas al día a hacer algo productivo, al final esta apoteosis de mi inopinado año sabático va a terminar siendo tan poco práctica como los meses previos, sobre todo porque con este calor pocas cosas le apetecen hacer a uno aparte de tostarse al sol, leer cómics y tragarse todas las series de televisión del disco duro de mi primo. Que bien pensado, tampoco es tan mal plan, que para eso lo llaman vacaciones.

(Para que no digan que nunca pongo fotos, aquí la playa de Punta Prima donde suelo pasar las tardes)

(y aquí la de Binibèquer, donde estuve este fin de semana)

Pero hoy es un poco distinto porque como mandan las estadísticas ha amanecido nublado, aunque no por ello hace menos calor ni éste es menos pegajoso. Esto puede ser chungo para casi todo el mundo excepto para alguien que trabaje como socorrista (digamos, mi primo). Ya me gustaría a mí trabajar en la playa, relajado, y atendiendo la ocasional picadura de medusa. Y todo por un sueldo bastante decente teniendo en cuenta lo que he ganado yo durante años, con carrera universitaria y todo. Alguien más odia a mi primo?

Trabajar tiene todos los visos de ser, en efecto, un castigo divino. Y aún así yo no creo que fuera capaz de tener un trabajo que requiera tan poca actividad mental, y si me pasara ocho horas al día observando a los bañistas desde una torre de vigilancia terminaría haciendo tiro al blanco con ellos con un rifle, o me estallaría el cerebro. Por supuesto que mi trabajo (tanto el nominal que hago medio bien, como el que hago por vocación, aunque mal; ahí dejo la duda) resulta más creativo, aunque lleno de miserias (a las que algún día dedicaré una serie de posts - preferiblemente cuando esté lo suficientemente lejos de mis ex-compañeros para que no puedan venir a por mí). Hay trabajos más extraños, desde los ya célebres de sexador de pollos o probador de norias hasta los no poco extravagantes, como de recogedor de ropa de stripper (un trabajo real que la gente solía dejar cuando por una emergencia tenían que sustituir a la estrella titular del espectáculo).

Por supuesto todo esto viene a que tengo una entrevista de trabajo en dos semanas y estoy tratando de preparar un portafolio con el que demostrar mis aptitudes. Y todo el proceso me parece tan tedioso que no dejo de preguntarme si no habría algo con lo que ganarme la vida con menos complicaciones. Como paseador de perros. O asesino a sueldo. Seguro que he contado alguna vez que quería dedicarme a programar videojuegos desde que tenía trece años. Veinte años más tarde, me acuerdo de aquella advertencia del pozo del deseos: "Ten cuidado con lo que deseas, que podría hacerse realidad."

Parece mentira lo que la perdiz se estira

2008-06-30T11:45:00.004+02:00

Hoy media España vive anestesiada la victoria en el fútbol. A la otra media o le da igual el fútbol o le da rabia España por motivos políticos. A mí la verdad es que me cuesta sentirme representado por once tíos corriendo detrás de una pelota (me identifiqué más con el Chiki-Chiki, que al menos lo voté) pero está bien que la gente de este país tenga motivos para algo de alegría, con lo malitas que están las cosas... menos para mí, que encima de haberme pegado ocho largos meses sin dar un palo al agua, ahora encima ¡me voy de vacaciones!

Con este motivo, he estado rematando las cosas que tenía pendientes y que no me puedo llevar conmigo de viaje. Así que me he terminado el libro que me compré por Sant Jordi, así como algunas series de televisión. Precisamente me he llevado una agradable sorpresa al ponerme el último episodio de El Internado (una serie tan casposa como adictiva), en versión digital clandestina (si Dios hubiera querido que viéramos las series con publicidad, no habría inventado el Emule). Debí sospechar algo con el título del episodio según el nombre del fichero ("La Alegría de los Globos") pero la pista definitiva de que no era precisamente El Internado lo que iba a ver terminar me la ha dado la chica protagonista de la equívoca grabación, que muestra las tetas a la cámara nada más aparecer en pantalla. Un rato más tarde, y tras ir de compras, hacerse un tatuaje y montar en un kart vistiendo solo un bañador que dejaba poco espacio a la imaginación, mantiene un encuentro íntimo muy explícito con un joven muy bien dotado.

No puedo evitar asombrarme del extraño sentido del humor de los responsables de compartir porno camuflado; después de todo, los que realmente buscan porno tienen donde elegir (y en todo caso, no es lo más raro que me he encontrado camuflado: en una ocasión fue un documental de National Geographic lo que apareció en vez del episodio de Lost que esperaba). Pero a punto de irme de viaje no puedo evitar pensar que tal vez se trate de una extraña premonición: tal vez mis relajantes, pero por demás anodinas, vacaciones puedan terminar deparando alguna sorpresa?

Pues ya os lo contaré dentro de un mes, tras batir mi récord personal de permanencia fuera de Mallorca, que actualmente está en 21 días (lo cual explica muchas cosas), y que después espero sea mucho más largo, si las cosas (y las entrevistas de trabajo) salen como espero. Estos meses me han ayudado a cambiar mi concepto de Mallorca, que ahora en vez de ser el lugar en el que vivo y trabajo se ha convertido en el lugar donde descanso y paso de todo. Demasiadas decepciones han contribuido a ello, incluyendo descubrir lo cabrones que pueden llegar a ser algunos de mis ex-jefes y ex-compañeros de trabajo, a todos los cuales espero poder devolverles algún día el favor.

Porque eso sí que sería "La Alegría de los Globos", definitivamente.

Te daré una que parecerá que el mundo te empuja

2008-06-24T14:38:00.009+02:00

Escoger una película es un arte, y sobre todo escoger la película adecuada para cada estado de ánimo. A modo de servicio público, entre la recomendación y la advertencia, quiero reseñar An American Crime, la negrísima película que se me ocurrió ver anoche y de la que, como en otras ocasiones, salí con peor cuerpo que cuando entré (la última, La Niebla). Yo pensaba que iba a tratarse de una historia de crímenes más o menos cruda pero en el fondo normal, pero lo que me encontré en aquella sala prácticamente vacía (después de todo era noche de San Juan, aunque yo no estaba de humor para celebrarlo) se adscribe al género de la pornografía de la crueldad. Y no, no me refiero a una de esas historias más o menos cafres que buscan impactar entre gritos y casquería (del tipo Matanza de Texas o Saw). Esta película pasó por el festival de Sundance, y eso casi siempre significa algo de profundidad.

No hace mucho el mundo se horrorizaba ante el caso del monstruo austríaco que mantuvo encerrada y abusó de su hija durante más de 20 años. Aunque la historia narrada en la película no llega a este nivel de horror, puedo imaginar que el impacto social que el suceso real en el que se basa, que tuvo lugar en la América Profunda de los años 60, pudo tener en la sociedad un impacto similar. La historia de esta adolescente que sufre toda clase de vejaciones y torturas a manos de una madre de familia perturbada y sus hijos es una de esas que hiela la sangre, entre la rabia, la impotencia y el simple horror ante lo más oculto de la condición humana. Y aunque leo que la película escamotea detalles del caso real (no quiero ni imaginar cuáles) para evitar caer en el horror gratuito, escala fácilmente puestos en el podio del mal rollo cinematográfico, junto a títulos (por otro lado imprescindibles) como Requiem por un sueño o Bailar en la oscuridad. Imprescindibles las interpretaciones de Ellen Page (ver mi reseña de Juno), seguramente la mejor actriz de su generación, y de Catherine Keener (otro nombre solo por el cual yo pagaría una entrada).

Pero si algo hay que aprovechar del mal rato que la cinta nos depara es la indolencia con la que vecinos y conocidos se mantuvieron al margen de los sucesos, pese a los gritos y los rumores. Ahora que la violencia doméstica asoma en los periódicos prácticamente a diario, vale la pena recordar, y prevenir que nadie vuelva a ser cómplice silencioso del horror cotidiano. An American Crime nos recuerda que evitar una historia como la de Sylvia Likens, puede estar en nuestras manos.

Un frío que pela el culo a las liebres

2008-06-09T16:37:00.005+02:00

Tengo una relación extraña con la muerte. No me refiero a la muerte en general, ni como fin de la vida o como parte de un debate filosófico sobre la inmortalidad del alma. Tampoco a que me dé miedo la mía, porque he desarrollado ese instinto de fatalismo según el cual el día que me muera será el día en que podré dejar de preocuparme. Pero me inquieta la muerte como factor de consideración cuando se trata de planificar el futuro, o de confiar en tener tiempo para corregir los errores, o simplemente de afrontar los momentos duros con mayor o menor sentido práctico, en función del tiempo que uno va a tener que dedicar a sufrir.

Puesto que no solemos disfrutar del privilegio de conocer el día exacto en el que dejaremos de respirar, normalmente actuamos en base a la hipótesis de que aún es pronto. Y puede que eso sea lo mejor en el fondo, porque si fuéramos a actuar con la convicción de que vamos a morir mañana, sin tener que asumir la responsabilidad por lo que hemos hecho hoy, el mundo sería un lugar más caótico. Y sin embargo, tomarnos cada día con un cierto sentido de urgencia nos ayuda a valorar y apreciar más cada oportunidad de disfrutar. Y sobre todo, a sentirnos afortunados de seguir vivos al día siguiente.

Afortunados porque si una cosa tiene la muerte, además de ser la única experiencia realmente democrática de la vida, es su infinita arbitrariedad. Y pese a todo, no dejamos de considerar injusta la muerte cuando sucede de repente, a personas que no se la buscaban ni se la merecían, y desafiando el protocolo establecido. De la serie Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), cuyos protagonistas convivían profesionalmente con la muerte, recuerdo una lúcida reflexión: "tenemos un nombre para alguien que ha perdido a sus padres (huérfano) o a su pareja (viudo/a) pero no para un padre que ha perdido a un hijo; tal vez porque lo consideramos algo tan horrible que no queremos ni siquiera nombrarlo." La muerte es triste en todos los casos, pero sabemos que no todas las muertes son iguales. Algunas son más terribles, y dejan un hueco más difícil de llenar. No es lo mismo un anciano que muere rodeado de sus seres queridos, que una chica joven embestida por otro coche en una autopista.

Mi amiga Eva tenía 31 años. Me alegro de haberla conocido.

Y los demás, por favor, conducid con cuidado.

Haz favores a bestias...

2008-05-25T15:55:00.001+02:00

...y te lo pagaran a coces. Así dice al menos el refrán mallorquín, que me viene muy bien para contar el que por segunda vez en menos de seis meses, un tipo que me ofrece un trabajo en la empresa de la que es dueño, se echa atrás porque se olvidó preguntar antes si alguien no estaba de acuerdo. Por lo menos la otra vez me enteré directamente y no por silencio administrativo, pero esa es otra historia.

Una puerta se cierra, y se abre una ventana, por seguir recurriendo a los tópicos. Como uno ya se va acostumbrando a esta clase de desplantes, aprovecharé este verano para hacer de turista en mi tierra, ponerme al día de todas las lecturas, series y demás ocio multimedia, y ya iré pensando luego en el futuro. Hasta entonces, si alguien tiene algo terriblemente importante que decirme en persona, que aproveche ahora.