Si sa fortor fós boira, no hi voríem

Vatuadell, saps que en feia de temps, que no escrivia. Ha estat un mes llarg i complet, i tenc massa coses per contar, així que miraré de ser telegràfic per no avorrir-vos. La primera, deixau que presumeixi per una vegada d'una cosa que he fet bé, enlloc de seguir desgranant les meves ficades de pota. Es titula Hero of Sparta, i va obtenir un 9 el passat dimarts a ign.com (la millor puntuació d'un joc d'iPhone fins ara). Aquí teniu el video per als qui encara no us he donat la pallissa:

I ara que ja he complit amb el meu ego, aquest post és el pagament d'un deute amb la meva amiga Ana, a qui he deixat massa oblidada aquestes darreres setmanes. Per si encara no ho havia contat, a la meva il·licitana favorita la vaig conèixer a través del seu blog, quan cercava dades sobre Derry, on ella havia viscut uns anys enrera. Podria dir-se de fet que és el millor que n'he tret de la frustrada experiència de Derry, així que ho considerarem un senyal del destí que haguem tengut oportunitat de conèixer-nos en persona.

La visita a Elx em va resultar d'allò més educativa, supòs que el fet que n'Ana hagués estat informadora turística va ajudar molt. Coneixia tots els racons i les històries, i la mateixa ciutat compta amb no poques sorpreses, incloent el fet que hi hagi quasi més palmeres que habitants, que s'hi representi una obra sagrada des de fa vuit segles ininterrompudament, o que una de les icones de la ciutat, la Dama d'Elx, no només no ha estat a la ciutat més que durant uns mesos fa uns anys, sinó que amb tota probabilitat ni tant sols és una dona. I supòs que podria seguir desgranant els encants d'aquesta petita gran ciutat, però em limitaré a recomanar-vos fer una visita. Això sí, sense n'Ana, no serà el mateix. Ana: Moltes gràcies, tia, i esper que ens tornem a veure ben aviat, que això s'ha de repetir.

(això sí, passar set hores i mitja a un Talgo entre Barcelona i Elx és la classe de tortura que no li desitjaria al meu pitjor enemic. Supòs que era la penitència que en tocava complir per a tenir un bon cap de setmana, però la propera vegada, agafaré l'Euromed)

I en fi, podria contar moltes coses més però ja se'm va fent llarg, així que només contaré a qui interessi que em queda una setmana a Barcelona, que després estaré a Mallorca a tres setmanes, i que podria ser que el gener sigui el meu darrer mes per aquí, si les coses es desenvolupen com em tem que ho faran. Almenys aquesta vegada no serà una fugida com allò de Derry.

Però si voleu saber més, haureu de seguir llegint...

Tot pot ser menys es collons tornar carabasses

Escric aprofitant les darreres hores de cap de setmana a Mallorca, abans de tornar a les trinxeres de Barcelona i de mirar d'enfrontar amb una mica d'entusiasme l'agònic tancament de projecte que m'espera a partir de demà, i al llarg de les tres pròximes setmanes, amb qualcun dels seus caps de setmana inclòs. Mentre, he aprofitat per a posar-me al dia del poc que encara enyor de la meva terra, incloent una bona ensaïmada de Ca'n Joan de S'Aigo, berenar de cocarrois, un pa amb oli amb pa de veres, i per acabar una marató per a visitar als amics d'aquí per a posar-nos al dia. I també m'he vacunat del grip. Un total de vuit quedades en tres dies que m'han deixat cansat de veure gent, com a mínim, fins el nadal que vé.

És curiós com el temps passa de forma diferent quan no hi ets, que te sembla que han d'haver passat més coses en dos mesos. Ahir anava al tren de cap al Festival Park, i quan vam passar per l'aturada d'Els Caulls, sospitosament semblant a la que jo anava, enlloc de pensar que li havien canviat el nom (com així era) hàbilment vaig deduir que havien fet una aturada nova, amb el resultat de que vaig arribar per error al següent poble i vaig haver de fer cul enrera en el següent tren que tornava. Això sí, en una cosa no han canviat els serveis ferroviaris de Mallorca: el revisor va ser tant bord com el recordava, i no em va perdonar el billet.

(però l'al·loteta que vaig conèixer a l'estació de Santa Maria era encantadora; va valer la pena després de tot)

Però per a nostàlgia, la d'aquest matí quan de camí al meu centre de salut, he passat per davant del meu antic institut de batxillerat, que ara ha canviat de nom i de claustre, i per a celebrar el moment he anat a fer el ritual cafè amb llet a Ca'n Biel, el bar on la nostra generació va perdre tant de temps jugant al bubble bobble. Ja no hi queden ni la vella, i deficitària, màquina de videojocs ni ningú del personal. I el cafè, que era acceptable quan ens hi reuníem l'equip de pràctiques a la universitat, és més aviat terrible. Contemplant l'edifici m'he demanat si els soterranis on feiem les classes de francès encara s'inunden de pixat, si van arreglar el forat de la paret de la biblioteca que va fer un company meu, o si els alumnes encara pengen cadires a les finestres o fan piràmides de taules com feien uns que jo me sé (ja sabeu qui sou). Ara tenc l'edat que tenien els meus professors, i a qualcuns dels meus amics els ha tocat fer de profes d'adolescents molt més salvatges del que ells van ser. El temps no ha passat de bades, i en contra del que em temia, he renovat el meu ferm propòsit de seguir perseguint la meva carrera fora d'aquestes costes.

Almenys, fins que tornin a posar el bubble bobble a Ca'n Biel.

Que saps tú de munyir trutjes si lo més redó que has vist és un meló

(això és el que pensava jo avui a la feina, però per si de cas no seguiré per aquí, que hi ha coses més interessants de què xerrar)

Després d'un parell de caps de setmana tranquils, aquest tocava visita de Sa Roqueta, i amb el meu Ford Fiesta ens embarcarem tots cinc cap a la Vall de Núria, en ple Pirineu gironí. I per això vam triar, justament, la primera setmana de fred hivernal de la temporada. I també el primer cap de setmana de pluges torrencials. Tanta sort que no ens vam deixar arrufar per com pintava de malament el dia, i amb collons (i molt poques feines, tot s'ha de dir) vam agafar el tren cremallera que ens va plantar enmig de la muntanya, plovent, amb un fred que pelava el cul a les llebres, i una boira tant espessa que no hi veies per pixar. I tot així encara el dia se va estirar, i va acabar per fer un dia molt agradable. No tant com per anar d'excursió perquè a més la neu ho feia complicat, però sí per a fer l'annerot i perdre els papers imitant na Julie Andrews.

La resta de fotos, com sempre al meu Facebook. No us perdigueu els paisatges nevats, són impressionants. Anau-hi si podeu. La tornada de Núria va ser més aviat accidentada, tant perquè el GPS ens va guiar fins Olot per una carretera digne d'una mala pel·lícula de Halloween (molt apropiat per al dia que era, i amb una "Vaca de la Curva" inclosa), com perquè el diumenge ens va aplegar la pluja a Besalú, poc avisats i pitjor equipats, i amb això vam donar per acabat el cap de setmana. L'hotel d'Olot ens va resultar molt satisfactori, però.

I prou per aquesta setmana, no sense abans avisar dels meus propers plans, el cap de setmana que vé el passaré a Mallorca, per a agafar forces per al tancament de projecte que estam patint, i en dues o tres setmanes me toca visita guiada a Elx amb la meva colega bloguera Amelche com a cicerone d'excepció. No us ho perdigueu, perquè amb el que tots dos som capaços d'escriure als nostres respectius blogs, em tem que haurem de fer torns per a xerrar :)

Que ho és de puta, es ca des conco

Avui fa dos mesos que em vaig mudar a Barcelona, encara que em sembli que hi duc ja una vida. Han estat nou setmanes intenses i interessants, de les quals n'he pogut treure ja les més importants conclusions: que venir aquí ha estat la meva millor idea en anys, i que no m'hi estaré més que el temps que m'havia planejat.

El darrer mes he tornat a tenir visita de Mallorca (gràcies per l'entrada, Pedro), vaig anar convidat i en primera fila a veure el Cirque de Soleil (IM-PRESSIONANT, MOLTES gràcies per l'entrada, Pedro), a un espectacle de teatre improvisat que us recoman a tots els que em llegiu des de Barcelona, i sobretot a fer feina. Molta, molta feina, que per això estam a punt de tancar projecte a Gameloft. De moment no m'ha tocat treballar en cap de setmana com a qualcuns dels meus companys (al contrari que a Tragnarion, on ja tenia un passi VIP de dissabte) però tot arribarà. De fet, he tengut notícies prometedores per al meu futur professional, que ja contaré quan arribi el moment, i l'oferta del mes ha estat sens dubte una de Crytek (a Frankfurt) que ha vengut de la font més insospitada. Com l'anterior, l'he rebutjada (postposada?) amablement a l'espera de veure com van les coses per aquí.

Mentre, he anat recuperant, poc a poc, les meves rutines de quan la vida era normal, incloent llegir, fer exercici, anar al cine (recomanacions exprés: The Air I Breathe, dramàtica però catàrtica; i Burn After Reading, intrascendent però simpàtica), i seguir estudiar incansablement per a la feina que jo realment voldria fer.

Au, és tot que després em diuen pesat. I respecte a les fotos que vaig prometre, estan al Facebook, on podreu seguir la meva vida pràcticament en temps real.

Ahora va de bo, que de bo va

No idò i si! No, no us heu equivocat de blog. Si escric en català, és que ja visc a Barcelona, i al contrari que l'any passat a Derry, si no he escrit en quasi un mes ha estat perquè tot ha anat bé, la ciutat, el pis, la feina, els amics que he estat fent, i els que ja m'han vengut a visitar. No ho hauria pogut planejar millor, però per a mantenir aquest post breu, me limitaré a resumir.

Setmana 1 – Tornem-hi torna-hi
El dia d'arribada a Barcelona va ser molt mogut perquè no havia dormit massa, ni massa bé, però gràcies a això el viatge en vaixell el vaig passar dormint. I com que encara era agost, vaig trobar molt poc tràfic per arribar a L'Hospitalet, on estic vivint. I tot hi havia un “càrrega i descàrrega” lliure bé davant de la porta, cosa que me va estalviar molts de maldecaps. Vam començar bé, i vaig passar la resta de la setmana passejant i instal·lant-me. Mudar-se de ciutat tenint feina i casa fa que tot sigui molt més fàcil. Prenc nota per si ho he de tornar a fer.
I aquesta setmana me vaig perdre les festes de Gràcia. Vaig badar.

Setmana 2 – Salut i feina (i un bon forat per guardar s'eina)
Va arribar el dia més temut – tornar a la feina després de deu llargs mesos. Per més que havia procurat estar actiu i reciclat, tenia totalment oblidat el ritme d'una jornada laboral. Els primers dies van ser durs, però el tercer dia ja estava escrivint codi com un campió. La raó és tant que em va resultar prou simple com per aprendre ràpid, com que he aterrat a la meva nova feina enmig d'una beta (explicació pels qui no sabeu què és una versió beta: si ets administratiu, és l'equivalent a un tancament comptable, si ets professor, és com uns examens finals; si ets actor porno, és com fer l'escena de l'orgia). Així que encara que l'hora oficial de sortir siguin les 6 i mitja, ja he agafat el (mal) costum de sortir una hora (o dues) tard a diari. Però només fins que passi el període de prova, o tanquem el joc. O això esper...
I per cert, l'11 de septembre, festa nacional de Catalunya, el vaig passar fent feina. Mal senyal...

Setmana 3 – IKEA i jo
Una vegada confirmat que ens quedàvem a viure al pis de l'Hospitalet, era hora de comprar equipament d'oficina per a poder treballar còmodament. I tenim un IKEA aquí devora, així que vaig decidir reviure els quatre anys que faig fer feina a dues passes de l'IKEA de Mallorca (i si llegeixes això, ja saps perquè). Tant, que intentant aconseguir la cadira d'oficina perfecte, vaig acabar anant a l'IKEA ni més ni menys que cinc vegades en menys de dues setmanes. No vaig aconseguir la cadira, però ja m'he cansat de l'IKEA per tota la resta de temps que visqui aquí.

Setmana 4 – Des de Mallorca amb amor
Ni un mes a Barcelona i ja m'han vengut a visitar (hola Isa!), amb tanta sort que ha coincidit amb les festes de la Mercè, i hem pogut anar de museus de franc, veure castellers en directe, sortir de festa per la ciutat i aprofitant l'excusa d'acompanyar a la meva encantadora convidada a fer turisme varem fer les dues aturades que me vaig saltar quan vaig estar de viatge per aquestes terres: el museu Dalí de Figueres i Cadaqués. Però això serà material per un altre post (amb fotos).

Però tot això no té tanta importància com la meta personal que m'he marcat, superat el meu rècord de permanència fora de Mallorca. I després de Derry, aquesta aventura no s'acabarà fins que pugui tornar a agafar un avió sense retorn a l'estranger, i m'hi quedi tant de temps com hi tengui feina. La darrera oferta va ser per anar a Montreal, i em va fer mal rebutjar-la. Però segur que tornaré a tenir l'oportunitat, i que la propera vegada no dubtaré d'acceptar.

Però de moment, gaudirem de Barcelona mentre duri. Hi estau tots convidats.

Quien se come la pulpa, que chupe los huesos

Es tiempo de descartes! Como hoy es mi último día en Mallorca, y de alguna manera me parece el final de la aventura con la que empecé este blog (y el principio de otra) es un buen momento para echar mano de aquellos momentos que por alguna razón u otra se quedaron en el suelo de la sala de montaje (por así decirlo), algo así como los contenidos extra de los DVDs, esos que nadie se mira excepto los frikis, la “edición especial” de mi gran aventura irlandesa.


Jueves, 25 de octubre de 2007

Pues sí, fue hace exactamente 10 meses, cuando tenía que tomar el avión más importante de mi vida, el que me llevaría de Palma a Belfast y de ahí un bus a Derry. Lo tenía todo controlado: tenía el billete desde hacía un mes, había hecho la mudanza de mis posesiones en un tiempo record, me había despedido de todos los colegas, y llevaba todo lo que necesitaba encima. Todo, excepto que había olvidado tomar nota del número de referencia de la reserva (esos malditos billetes digitales). Así que llamé a mi hermano por teléfono para que accediera a mi cuenta para darme el código en cuestión. Y cuando me leyó los detalles del billete resultó que mi vuelo salía a las 11 de la mañana. A las 11, no a las 13 como yo había creído todo este tiempo. Había pasado delante del ordenador hasta la medianoche anterior, y me había olvidado de comprobar el único dato realmente importante de aquel viaje. Había perdido el maldito vuelo, y tenía que llegar a Derry aquella misma noche.

Del resto del día, solo tengo flashes. Localicé in extremis un vuelo de BMI que volaba a Belfast vía Londres en menos de una hora, aunque debido al retraso llegaría horas más tarde de lo previsto, ya de noche. Para salir del paso, me puse en contacto con mi futuro jefe (que aún no sabía a la clase de lerdo que había contratado) para explicarle la situación; “una” situación, en todo caso, ya que decoré un poco los detalles para proteger mi reputación (que mentí, vaya). La cosa es que funcionó, enviaron un taxi a recogerme, y aunque con un considerable sofoco (y unos cuantos euros menos) llegué a Derry esa noche, algo más tarde de lo previsto pero en teoría a salvo.

Por razones evidentes, obvié este episodio al público, más que nada por evitarme el escarnio público. Ahora me have gracia. Teniendo en cuenta los eventos posteriores, fue una anécdota sin apenas importancia.


Viernes, 2 de noviembre de 2007

Primera noche en mi nuevo apartamento de Derry. Como aún no estaba muy hecho a las horas de luz irlandesas, me entraba el sueño considerablemente pronto. Y el apartamento, equipado pero básicamente vacío, tenía un punto de lo más inquietante, que ya me había dejado algo intranquilo la noche anterior. Sería la morriña, pensé. Pero esa noche, poco antes de la medianoche, me desperté al oir unos golpes metálicos, que sonaban cercanos, tanto que pensé que llamaban a mi puerta.

Sobresaltado, y considerablemente angustiado, me levanté de la cama, y tras comprobar que los golpes no llamaban a mi apartamento, comprobé que a través del rellano, una mujer estaba llamando a la puerta del vecino de enfrente, usando para ello la cubierta del buzón que allí es costumbre que tengan todas las puertas. No dejó de golpear el buzón de esta manera durante más de diez minutos hasta que le abrió (si no lo entendí mal) su ex-pareja, a quien le reclamó que le devolviera a sus hijos, lo cual hizo después de una acalorada discusión.

Preguntándome a qué clase de vecindario acababa de mudarme, creo que apenas pude pegar ojo en toda la noche. No fue la última.


Sábado, 3 de noviembre de 2007

Había quedado esa tarde con Rory, un compañero de trabajo que se ofreció a hacerme de guía por la ciudad. Agradecido de contar con un poco de compañía, me abstuve de decirle que para entonces me conocía cada palmo del centro, pero en todo caso el hombre resultó saber cosas que no salían en las guías. Él era inglés, y en sus propias palabras, eso en Irlanda del Norte le reservaba “un lugar muy específico” (que deduje que no era uno agradable), pero en todo caso me señaló algunos detalles muy reveladores de la ciudad, en relación a los Troubles, el eufemismo con el que allí se refieren al conflicto armado.

Al ver las altas vallas con las que habían rodeado la muralla por el lado del Bogside (un barrio católico especialmente beligerante) o las torres de vigilancia que delimitaban el barrio unionista junto a la muralla (y en cuyo límite yo vivía, por cierto), entendías hasta qué punto Derry es una ciudad dividida y fronteriza, y cuán profunda es todavía la brecha de la guerra. Hablando de lo cual, paramos a tomar algo más tarde en un pub irlandés (católico) donde un hombre tocaba la guitarra. Pregunté a Rory sobre la canción y me explicó que era una canción de guerra. De guerra? Le pregunté inocente. La guerra con los ingleses, me aclaró.

Como decía, una brecha muy profunda.

Esa noche, otra vez solo en mi apartamento, me empecé a encontrar realmente mal.


Miércoles, 7 de noviembre de 2007

Había pasado el peor domingo de mi vida, el lunes no había mejorado, y el martes me declaré oficialmente desesperado y en un estado mental algo precario, cuando hablé con mi jefe y le comuniqué que volvía a casa para ver a un médico antes de que la cosa pasara a mayores. Puesto que estaba, objetivamente, desesperado, se mostró comprensivo y me deseó que me recuperara. Así que compré mis billetes de vuelta vía Ryanair, y teniendo en cuenta el incidente de unos días atrás, me aseguré de no perder el avión esta vez. Me levanté a las 5 de la mañana. Aunque tanto habría dado: llevaba cuatro noches sin apenas dormir.

La cosa es que el vuelo de Derry a Londres fue tranquilo. La maleta llevaba 4 kg de exceso de equipaje pero me dejaron llevar tanto el portátil como la mochila en cabina. En Londres, el exceso de equipaje de la misma maleta era de 10 kg, y me obligaron a facturar la mochila. Ambos detalles son relevantes para apreciar la ironía de que, a mi llegada a Palma, ambas, maleta y mochila, que facturé separadas, fueron las únicas de todo el vuelo que se habían perdido de camino al avión.

Por supuesto que mis maletas llegaron al día siguiente, pero durante ese día, creí en el karma. Y pensé que algo horrible había tenido que hacer para merecerme tanta insidia en el castigo.
Tres días después mi padre sufrió una embolia y se confirmó mi teoría. El resto es historia.

--

Y en fin, estos han sido los “episodios perdidos” de mis días de ocio en Derry, una experiencia inolvidable que no recomiendo a nadie y que por otro lado no me habría perdido por nada del mundo. Igual que no me habría perdido estos meses de retiro forzoso. Ni siquiera las decepciones que me han llevado a embarcarme mañana con mi coche hacia Barcelona. Después de todo, yo voy a lograr salir de esta isla para viajar y hacer mi trabajo, tal y como había planeado.

Y mi barco zarpa mañana a las 13 horas. Esta vez sí.

Eran siete que la aguantaban...

"...y aún meaba torcido."

Este va a ser, si no sucede nada importante y nadie lo remedia, mi último post desde Mallorca antes de emprender mi gran aventura catalana. No porque esté a punto de irme, sino porque planeo rascarme las partes nobles durante el resto del agosto, y no es cuestión de ir dando más envidia de la que ya se me tiene sin hacer esfuerzos adicionales. Además, como aún no tengo billete, ni por tanto fecha de partida mantendremos el misterio hasta el final (aunque en otro orden de cosas, si alguien tiene algo extremadamente importante que decirme en persona, que no badi molt).

Hace cosa de diez meses, andaba por Derry echando de menos mi tierra y deseando volver; como ya conté, hoy solo tengo ganas de irme. Hace dos días pensaba en esto, durante una fiesta de cumpleaños en la que me sentía especialmente desubicado: la homenajeada cumplía un año, y todos los invitados, o eran niños, o eran padres. Supongo que me sentía más identificado con los primeros, pero por alguna razón, me parecía inapropiado meterme con ellos en la piscina Toy a pelearnos en manguitos. De ahí pasé a reflexionar que era importante que me fuera pronto a algún lugar donde en las fiestas de cumpleaños a las que me invitaran solo hubiera mayores de edad, y chicas solteras en edad de merecer. Cuando tus amigos treintañeros se dedican a aburguesarse y reproducirse, sabes que es tu señal para emprender viajes, vivir aventuras, y en general hacer lo que el resto de triunfadores que conozco.

Hablando de lo cual, este post está dedicado a un amigo mío, colega veterano de mi anterior trabajo, y que se pasa estas semanas recorriendo la península ibérica a bordo de su moto en plan Easy Rider y al ritmo de Steppenwolf.



Ya decía Morfeo en aquella película: "yo solo puedo enseñarte el camino, a ti te corresponde recorrerlo". Venga idò.