Sa processó és llarga i es ciri és curt

Aquestes darreres han estat un parell de setmanes realment interessants. Encara no tenc feina, per començar. Qualque dia us en parlaré amb calma d'aquest procés, però de moment está resultant una cura de paciència. No només em veig obligat a fer una feina que segurament no serà la que jo voldria, i pitjor pagada, sinó que a més hauré de suplicar per que me la donin? Però com deia, ja us en parlaré, de tot això.

Mentrestant, m'he dedicat a mirar de posar una mica en altres coses. Ja fa vàries setmanes que em vaig desconnectar del Facebook. Això va ser una mesura de lluita contra la procrastinació, i de moment està resultat molt efectiva, i el que és més interessant, no l'estic enyorant.

També he deixat la cafeina. Aquesta va ser una mesura que vaig prendre contra l'ansietat que em començava a provocar la feina intel·lectual. Si ja tenc tota l'excitació que necessit només amb estudiar programació i matemàtiques, per què volia el cafè, llavors? Ara m'he passat al descafeinat, i encara que els matins comencen més lentament, tenc el cap més clar.

I aprofitant que la cerca de feina està resultant més llarga, incerta i infructuosa del que havia imaginat, la setmana passada vaig procedir realitzar un interessant experiment per a mirar d'obtenir una mètrica acurada de l'estat de la meva carrera com a programador. Els detalls tècnics els podeu trobar al meu blog tècnic (per als qui sigueu programadors, o patiu insomni) però les lliçons més importants d'aquest experiment les he apreses, novament, en el camp de l'auto-superació.

El projecte en qüestió consistia, simplement, a fer un joc. Però no només això, sinó que l'havia de fer en només una setmana (cinc dies, vaja), i usant els gràfics i dades dels quals disposava. En definitiva, es tracta d'un d'aquests reptes d'a-veure-de-què-ets-capaç-en-aquest-temps que a les persones creatives tant ens agraden.

Però el meu propòsit, a més de la curiositat i del repte, era un altre. Del que es tractava sobretot era de veure si els meus instints per fer la feina que, recordem, encara estic cercant, es trobaven en bones condicions.

El resultat d'aquest experiment, ja us ho dic, ha estat en general decebedor, però a la vegada revelador. La lliçó més important que n'he tret és que a la feina, igual que a la vida, de fer trampes no en surt res de bo. Deixau-me que us ho expliqui.

Quan vaig entrar a fer feina a Tragnarion el septembre de 2003, no tenia experiència prèvia fent videojocs. Ja vaig confessar aquí que jo i tot l'equip vam pagar per la nostra inexperiència. I que vaig aprendre molt sobre la meva feina de tots els meus errors i despropòsits. Vaig cometre, però, una errada fonamental.

Vaig pensar que d'alguna manera, haver treballat de programador senior en aquella empresa (una categoria que en bona lògica no em corresponia) juntament amb tota la penitència que aquell projecte va suposar, de qualque manera va compensar la meva manca d'experiència anterior. Que si havia passat per tot allò, qualsevol tasca de menys categoria inferior seria fàcil de resoldre.

Oh, sorpresa! M'equivocava.

El costumari popular diu que “més sap el dimoni per vell que per dimoni”. Això pot ser cert quan es tracta de cert tipus de disciplines, però pel que fa als coneixements acadèmics, cap quantitat d'experiència pot compensar una manca de coneixements fonamentals.

És cert que es pot fer carrera sense estar preparat, i es poden saltar passes si saps recolzar-te en les persones adients, i de fet hi ha qui s'ha especialitzat en prosperar damunt els mèrits d'altres (els meus dos darrers caps, sense anar més lluny). Però si del que es tracta és de demostrar-te el que saps, no se'n poden fer, de trampes. Pots enganyar a tot el món, menys a tu mateix.

I per això vaig proposar-me aquest projecte: per demostrar-me a jo mateix quins eren els meus mèrits reals.

Així és com he constatat (perquè ja feia temps que ho sospitava) que hi ha un buit considerable a la meva formació tècnica. I que com a conseqüència d'aquest buit, la meva capacitat de fer aquesta feina és prou més limitada del que havia imaginat. Com pot ser, això?

Supòs que després d'haver treballat en entorns tan caòtics i hostils com els que m'ha tocat, era més fàcil culpar dels meus problemes als caps i a les condicions de la feina que a la meva pròpia habilitat. Però una vegada aïlats tant el factor estrés com la incompetència dels meus caps (que no dubteu eren reals: una cosa no lleva l'altra) tampoc som tant bo.

No es tracta de posar-me aquí en evidència sobre el meu grau de (in)competència, però sí d'acceptar que potser, després de tot, encara me'n queden per aprendre moltes, de coses.

L'autor Cal Newport explica com el procés per desenvolupar una habilitat fins a convertir-se en una autoritat respectada (o almenys en un professional competent) és desenvolupar-la a través d'un sol canal ben definit. Si no ets capaç d'evolucionar i prosperar a través d'aquest canal, difícilment assoliràs fites més exigents. Això ho anomena el mètode Pyramid.

Stephen Covey ho anomena la “llei de la granja”: no es pot fer collita al cap de l'any si no s'ha sembrat i regat el camp. De la mateixa manera, no es pot esperar adquirir coneixements i preparació sense haver fet l'esforç i cobert les etapes requerides.

Què vull dir, que no vaig fer l'esforç, direu, si vaig treballar fins a posar-me malalt?

Hi ha una diferència entre estar allà i fer l'esforç.

“Eighty percent of success is showing up.” - Woody Allen

Potser Woody Allen té raó. Però en el meu cas, vaig descobrir que no hi ha una relació directa entre el número d'hores invertides en la feina i el rendiment. De fet, a partir d'un cert punt aquesta relació pot ser justment inversa.

I aixi és com vaig arribar a la darrera i més sorprenent conclusió del meu experiment: he trobat una relació entre el meu nivell de competència i la meva ansietat. De fet, potser n'he trobat la clau.

Amb tota probabilitat, tots vosaltres teniu el que s'anomena una passió. Qualque cosa que us agrada més que res, i amb la que gaudiu intensament. I segurament es tracta d'una activitat o interés en el que apreneu ràpid i pel que us sentir atrets de forma natural: el cine, el futbol, els còmics, escriure, viatjar, ballar, contar històries, treballar amb nins, seduir dones... la llista de passions és llarga, però només en uns pocs casos, es pot convertir una d'aquestes passions en la teva professió. Quan això passa, un pot sentir-se molt afortunat, i jo definitivament sentia que havia tocat amb un dit en el cel.

Què passa, però, si descobreixes que en realitat la feina no se't dona tant bé com t'agradava pensar? Simplement, que la passió s'esvaeix, fins desaparèixer.

Qualcun de vosaltres seguiria jugant a futbol, o l'esport que sigui, si en fós un jugador terrible? O jugant a videojocs o a escacs si no fossis gaire bo? O escrivint històries? O ballant? O lligant?

I si una vegada constatat que no sou tan bons, t'obligàssis a seguir-ho fent? Com et sentiries?

Tot el que ens han contat sobre les coses que ens apassionen és mentida. Una passió no es desenvolupa mai contracorrent; desenvolupam passions per les coses que sabem fer bé. O almenys, prou bé com per seguir gaudint-les mentre dedicam el temps necessari per millorar.

Si heu estat seguint aquest blog, m'haureu llegit dient que la meva passió és dibuixar. En realitat, el que volia dir és que dibuixar és el que faig prou bé com per gaudir-ho i seguir millorant. I al contrari que programar videojocs, aquesta és una habilitat que he desenvolupat seguint la llei de la granja: aprenent passa a passa i assolint fites cada vegada majors.

Jo no vaig patir ansietat perquè treballàs massa, ni perquè estigués sotmès a massa pressió. Molta gent amb qui he treballat ho feia en les mateixes condicions i no es van col·lapsar.

Vaig patir ansietat perquè feia una feina que no se'm donava bé. I fer-la em costava molt d'esforç i patiment. D'aquí, vaig passar a tèmer que no seria capaç de treure-la. D'aquí, a forçar-me al límit. D'aquí, a cremar-me.

Aquesta revelació implica que ningú pot sentir passió per allò en el que no és prou bo. La conseqüència positiva, però, és que l'inversa també és certa: tothom pot desenvolupar passió per qualsevol cosa que es proposi, suposant que sigui capaç d'aprendre a fer-la molt bé. Tant, almenys, com per no sentir-se abrumat per la responsabilitat de la tasca.

I aquest és el punt on tenc l'oportunitat de decidir què fer-ne de la meva carrera fent videojocs.
Ara que he descobert que la raó per la qual sent la mateixa passió per la meva que la que sentiria per ballar flamenc, és que no en tenc el nivell de competència que la tasca requireix, les meves opcions són simples: o deixar córrer aquesta professió d'una vegada per totes, o aplicar el mètode Pyramid, i reconstruir la meva competència des d'abaix, i en un únic canal.

Amb aquesta redefinició de “passió” recent descoberta, encara és prest per decidir, perquè el que em preocupa ara mateix és trobar feina. Una que pugui fer, almenys.

I si el destí no us posa abans a la cruïlla, us recoman que us prengueu el temps que sigui necessari per a triar quina és la passió (o passions) per les quals estau disposat a llaurar, sembrar, regar, i finalment recollir-ne els fruits.

Si no, no us queixeu de que no us agrada la vostra vida.