Quaranta anys de puta i encara no saps remenar es cul

Deixau-me que compartesqui una cosa al·lucinant que em va passar va un parell d'anys (un parell mallorquí: és a dir tres o més). D'un dia al següent, vaig passar de ser un programador de puta mare, a un complet incompetent. Com va poder passar això, us demanareu? Una lobotomia? No, simplement, un dia vaig descobrir que vàries de les persones amb qui treballava creien que jo era un complet inútil. I arrel d'aquest incident, jo vaig començar a creure-ho, també.

Qualque vegada t'has demanat pel paper de les creences a la teva vida? No em referesc a les creences espirituals o sobrenaturals, em referesc a les creences sobre tu mateix. Creus que ets una bona persona? Creus que ets un/a bon/a professional a la teva feina? Una bona parella si és que en tens? Que ets un bon amic pels teus amics, o que ells ho són per tu? Creus que la teva vida és plena, interessant i rica? Creus que pots aspirar a fer més del que fas, a tenir més del que tens, a ser més del que ets? I el que és més important: canviaria la teva creença si jo o una altra persona et digués que allò que creus no és cert, que t'equivoques? I si enlloc de dir-t'ho, t'ho mostràs?

Les creences no tenen bona premsa. Molta gent pensa que no importa tant el que creus com el que saps. Però la gent sovint confon el que sap amb el que creu que sap. Encara que creença és un terme sovint associat amb la fe, amb allò que no es pot demostrar, el cert és que moltes de les nostres creences estan basades en fets; però sovint estan basades en interpretacions inexactes, quan no totalment falaces, de la realitat. Per exemple, molta gent creu que la seva vida és el que és, que ells són així, i que no poden canviar o aspirar a una altra cosa.

Les creences són el paradigma, les ulleres a través de les quals jutjam i reaccionam. I aquestes ulleres, igual que ens les hem posades una vegada, ens les podem canviar. Les nostres creences no venien enganxades a la nostra vida quan vam néixer: les vam aprendre. I de la mateixa manera que les vam aprendre una vegada, ho podem tornar a fer. Amb la diferència que aquesta vegada, en lloc d'aprendre les creences dels nostres pares, familiars, amics o professors, les podem escollir.

I posats a escollir les teves creences, qui de nosaltres escolliria tenir creences tan limitadores? Per què no triar creure en que pots aconseguir el que et proposis? I enlloc de creure que no és possible, per què no creure en que pots intentar-ho? En que pots canviar? En que pots aprendre?

Si realment penses que les creences no són tan importants a la vida, atura't a pensar a quantes coses has renunciat perquè creies que no era possible. Conec una persona que creia que mai no podria viure fora del lloc on havia nascut. Que no podria practicar exercici ni estar en forma perquè era asmàtic. Que no era prou sociable com per conèixer gent interessant. Que no era prou bo a la seva feina com per a aspirar a ser ell el cap. Que no era prou bon artista com per a atrevir-se a publicar el seu art. Que no era prou carismàtic com per atrevir-se a xerrar en públic. Que no era prou atractiu com per lligar-se una al·lota. Que no viuria més que per morir tot sol i ignorat.

I era cert. Com que no ho creia, per ell era cert, i realment no era prou bo, o no era capaç de totes aquestes coses.

Jo era aquesta persona. Però he deixat de creure en tot allò que no era capaç de fer, i ara em pos a prova cada dia per a demostrar-me que m'equivocava.

I qualsevol imbècil que cregui el contrari, que ho demostri.

Post dedicat a Ismael.

Tu que ets beneit o menges merda?

Una de les lliçons més valuoses que he après durant els dos darrers anys de creixement, per cert els mateixos que fa que vaig abrir aquest blog, ha estat aquesta: tenim poder per triar la vida que volem, i tot allò que tenim a la nostra vida, bo i dolent, hi és perquè ho hem deixat entrar.

No em malinterpreteu, no m'he tornat un hippie seguidor de la Llei de l'Atracció ni d'altres d'aquestes pseudo-doctrines New Age. No crec que les coses dolentes, des de les decepcions fins a les desgràcies, ens passin perquè tenim mals pensaments. Però sí que podem triar la nostra reacció a les coses que ens passen, és a dir, que no som víctimes de les nostres circumstàncies, sinó que tenim el poder per escollir les nostres reaccions. I d'aquesta elecció sorgeix la nostra capacitat per a ser feliços sense importar les circumstàncies. Victor E. Frankl en va dir d'això “la darrera llibertat humana”, la d'escollir la nostra resposta al que la vida ens envia.

Una de les àrees on he descobert més aplicacions d'aquesta idea, ha estat en el camp de les relacions, tant les socials, afectives, laborals, etc. La base d'una bona relació en qualsevol d'aquests aspectes està en el que la psicologia interpersonal denomina assertivitat, que és aquella actitut segons la qual cercam un compromís entre les dues parts, del qual ambdues en surtin afavorides. És el que Steven Covey anomena principi del mutu benefici, o win/win.

La resposta assertiva a un estímul negatiu, a un conflicte, és intencional i escollida, mentre que la resposta reactiva, en canvi, perpetua el conflicte des de la lluita d'egos, la cerca d'una victòria on un dels dos hi surti perdent (la solució win/lose o lose/win, o fins i tot lose/lose).

L'única alternativa a una solució win/win és el que Covey anomena No Deal. I No Deal significa que si no has estat capaç d'arribar a un compromís, de que l'altra persona accepti una solució on tots dos hi sortiu guanyant, llavors és hora de plegar. Si a la teva relació de parella no sou tots dos feliços, és hora de tallar la relació. Si a la teva feina no sents que l'empresa (o el teu cap) està fent per tu el que tu estàs fent per ells, és hora de deixar-ho. Si el teu amic no mostra el mateix respecte per la vostra amistat que hi poses tu, és hora d'acabar amb aquesta amistat. No importa quant de temps, esforç o doblers hagis invertit en una classe particular de relació, has de posar un límit al que estàs disposat a perdre-hi, i tallar-la quan es supera aquest límit.

Posar fi a una relació, de qualsevol tipus, és dolorós quan hi has invertit molt. Però aquest “període de dol”, igual que el que es passa per una persona que se'ns ha mort, és una transició necessària cap a la següent etapa. És com el monstre de final de nivell als videojocs. Una vegada superada, pots seguir endavant. Només enguany, he experimentat aquesta forma de pèrdua, amb el període subseqüent de dol, almenys en tres o quatre ocasions que pugui recordar ara. De cada una d'elles n'he tret una decepció, però també una valuosa lliçó sobre el que vull o no vull en la meva vida.

Si a la teva feina es mostra un menyspreu constant i evident pel teu criteri, experiència i iniciatives, què estàs dient de tu mateix si t'hi quedes? Si a la teva relació de parella renuncies als teus somnis i inquietuts en favor dels de l'altre, què estàs dient sobre tu mateix si hi segueixes? Si et deixes trepitjar per un amic i li toleres que et tracti amb menyspreu o amb manca de respecte, què estàs dient de tu mateix si mantens aquesta persona a la teva vida?

Pretendre tenir relacions sanes a la teva vida i seguir tolerant les que et fan mal és com voler estar en forma i seguir consumint menjar ràpid. Senzillament, no és congruent. I és aquí on entra la teva assertivitat, la teva capacitat per a assolir relacions de mutu benefici, o res. Win/win or No Deal.

Aquest post està dedicat a Anna i Nico, a Núria, a Susana. I a Carl, Fredrik i Sasha, els meus ex-caps. I a qualsevol persona que d'ara endavant no em tracti amb el respecte que meresc, i que crec m'he guanyat. D'això en dic jo Llei de l'Atracció.

Qui no té cap ha de tenir cames

Permeteu-me que avui utilitzi aquest blog per al meu propòsit original, que era pensar en veu alta. Potser recordareu que fa quasi cinc mesos que vaig deixar la meva feina com a programador de videojocs, I que des de llavors he estat dedicant-me a dibuixar, en particular a dibuixar còmics, i a específicament a dibuixar una novel·la gràfica. Una passa com aquesta, encara que digne d'admiració (o almenys jo admiraria a qui la fés) requireix per suposat la motivació i les circumstàncies adequades. Sense cap pla alternatiu, o sense recursos, seria inútil o almenys poc intel·ligent rompre amb la teva carrera professional d'un dia per l'altre per a dedicar-te a una cosa totalment diferent i amb un horitzó no gaire clar. Com que per sort meva, tenc al meu abast ambdues coses, jo com a mínim relativitzaria el risc de l'operació, encara que segueixi essent igual d'admirable.

A mesura que van passant els mesos, però, la meva intenció original d'abandonar, en la mesura del possible, la meva carrera com a programador, o almenys com a programador de videojocs, comença a adquirir les dosis de risc esperables d'una decisió tant radical, i per suposat comença a convidar a pensar en les alternatives de futur. I com que mai havia fet una cosa així, m'he deixat guiar pel testimoni de persones que han passat per experiències semblants. Per aquest motiu, deixau-me avui que us presenti a Steve Pavlina.


Aquest individu tant somrient és un ex-programador de videojocs, a qui vaig descobrir a través de la seva dedicació actual com a expert en creixement personal (auto-ajuda, vaja). Pavlina va crear la seva web en 2004 i des de llavors ha construit una carrera fulgurant en aquest camp, on s'hi guanya molt bé la vida. A la web s'hi poden trobar uns quants gigabytes d'informació útil en forma d'articles, podcasts i entrades de blog, sobre temes que van des de la productivitat i l'auto-discipina fins a l'espiritualitat i les dietes alternatives. Llegint els seus escrits, o escoltant els seus podcasts, un pot entendre que una persona així pugui guanyar-se la vida al camp del desenvolupament personal, i en canvi costa encaixar-lo al camp del desenvolupament de videojocs.

Com que ja deveu veure on vull anar a parar, aniré al gra. En aquest article sobre l'hàbit de posposar tasques, Pavlina proposa que una de les principals raons de la manca de motivació per a la feina és que aquesta feina no et satisfà, o almenys ja no t'inspira com abans. En les seves pròpies paraules:

"For more than a decade I ran a computer game publishing company. That was a dream of mine in my early 20s, and it was wonderful to be able to fulfill that dream. However, as I entered my 30s, I began feeling much less passionate about it. I was competent at what I did, the business was doing well financially, and I enjoyed plenty of free time. But I just didn't care that much about entertainment software anymore."

Podria subscriure cada una d'aquestes paraules, aplicades a la meva pròpia carrera.

Aquests mesos he tengut molt de temps per a considerar les meves opcions, inclosa la de fer la passa enrera, quan les circumstàncies m'hi empenyin (és a dir, se m'acabin els estalvis), de tornar a la meva feina de programador. Però igual que Pavlina, la veritat és que ja no hi tenc molt d'interés en el software d'entreteniment, i després de tants d'anys la veritat és que programar ja no m'atreu gaire. En aquest podcast Pavlina argumenta que l'única font real de felicitat i abundància és fer allò per al qual tenim potencial, i explotar la nostra passió de forma creativa, per d'aquesta manera generar prou valor amb el nostre esforç com per poder guanyar-nos la vida.

No tenc tendència a creure res del que em diuen sense constrastar-ho. Però si he de fer cas d'aquest bon home (i en general he descobert que en aquestes coses no sol equivocar-se), jo mateix faria bé en seguir el seu exemple, donar per acabada la meva carrera com a programador, i concentrar-me en la meva vocació artística, explotar-la i ampliar-la fins a fer-la rendible com per poder viure d'ella.

I la veritat, estic tan orgullós del darrer que he dibuixat, que em puc creure que és cert, que els meus dibuixos poden valer prou com per a mantenir-me, o almenys com per a invertir-hi l'esforç necessari com per a tornar-me realment bo. I en tot cas, si una cosa és certa és aquesta: que mentre jo m'ho passi bé, he de seguir fent el que m'agrada per a seguir en el mateix estat de felicitat creativa en el que he viscut aquests darrers mesos – que poden ser, fàcilment, els més feliços i plens de tota la meva vida. Almenys, fins ara.


Així, per què dubtar? Per què no fer-ho? Per què no rompre definitivament la meva vinculació amb la indústria dels videojocs, del desenvolupament de software en general, i començar de zero una carrera com a il·lustrador, dedicant temps i recursos a millorar la meva habilitat, per a assolir una qualitat per la qual editors o altres empreses pagarien un sou, o almenys un preu just? No va ser un somni semblant el que em va dur en primer lloc a dedicar-me a fer videojocs, quan aquest era un dels meus somnis d'infància? No podria tenir la mateixa immensa sort dues vegades en la mateixa vida?

Hi ha diferents consideracions per que la resposta no sigui tan fàcil. En primer lloc, la meva qualitat com a il·lustrador és prou prometedora, però som prou intel·ligent com per saber que té mancances, tant de qualitat (conec les meves limitacions quant a narrativa, caracterització, fisonomia, anatomia, escenografia, etc.) com de tècnica (només treball llapis i tinta, i em falten coneixements de software de disseny, color, i altres coneixements fonamentals). A més, com artista de còmic la meva imaginació és més aviat limitada, i en tot cas és evident que no sóc guionista ni colorista ni dissenyador, amb totes les mancances que això implica. A això s'ha de sumar l'estat de la indústria del còmic a Espanya, a la qual és molt difícil guanyar-se la vida, sense treballar per a altres paisos o en altres ocupacions, i això tractant-se professionals amb estudis i molts d'any de pràctica, ja no diguem en el meu cas, que he estat dibuixant auto-didacta i a temps parcial, a més de tremendament indisciplinat amb la meva pràctica.

Tot això no deixen de ser pensaments limitadors, i en tot cas poden ser una bona raó per no llençar-se de cap a fer carrera, però no per a deixar la idea totalment de banda.

Steve no és l'únic Pavlina que ha fet fortuna a la web. La seva dona, Erin, se guanya la vida professionalment com a vident (“lectures intuitives”, com en diu eufemísticament), i també té un article amb el qual m'he identificat, del qual n'he extractat el fragment d'una conversa amb un client:

Erin: you’re in a tech field, like software engineering, but you aren’t at all happy anymore. The work is totally draining you. Is that right?
Client: Yes, I’ve been a programmer for 12 years but my heart’s just not in it anymore. If I have to do this another 12 years I’ll go crazy.
Erin: Okay, you became a programmer because it was what you were good at and you knew you could make a good living with it, but that what you really wanted to do was become a therapist and help people who were going through emotional traumas in their lives. Is that right also?
Client: Wow, yes, that’s exactly true. When I got out of high school I was planning to become a psychologist but I talked myself out of it because I figured I would get too emotionally tangled in people’s problems and couldn’t cope. So I went into programming instead.
Erin: You let your head decide your course instead of your heart. And now you’re unhappy, but you have a stable, secure job.
Client: Yes, I have a wife and children to support. I can’t just stop what I’m doing. Can I?

(NOTA: ja sé que tot això de l'ex-programador de jocs ficat a gurú, i casat amb una mèdium, sona a telenovel·la xunga, o a campanya de joc de rol – jo tampoc m'ho acabaria de creure)
(NOTA 2: per cert, si els noms de Steve i Erin Pavlina li sonen de res a qualcun dels meus jugadors de rol, no és per casualitat)

Substituint això de ser psicòleg per ser il·lustrador, jo podria tenir aquesta mateixa conversa.

En definitiva, he descobert que aquesta cruïlla a la qual em trob ara a la meva vida, és una a la qual molta de gent abans que jo ha arribat, tot per haver escoltat la veu de la por, o de la seguretat, quan era jove, en lloc de la veu del seu cor. I essent totalment sincer, m'ho vaig passar prou bé com a programador durant molts d'anys. És només que ja no m'interessa. I a més, tal i com vaig dir al meu cap quan vaig renunciar a la feina, ni tant sols em sent capaç de fer-ho gaire bé.

El problema és que mentre les meves opcions professionals com a il·lustrador són més bé escasses, les que tenc com a desenvolupador són abundants, i molt atractives. Avui mateix me n'ha arribat una altra, ni més ni menys que de Rare, un dels estudis amb més prestigi d'Anglaterra. I sabent com està la indústria, no tenc cap dubte de que un treball com aquest, o un de semblant, me'l donarien.
El més irònic d'aquesta oferta, i de totes les altres, és que el meu perfil encaixa perfectament en tots els requisits per aquesta feina. Tots, excepte el darrer:

"A passion for games."

Sovint m'ha fet gràcia haver treballat rodejat de gent incompetent per a fer videojocs, però prou frikis com per a dedicar-se a jugar moltes hores cada setmana, mentre que en el meu cas, em consider prou professional com per a fer la feina amb certa solvència, però no m'estiren gens els videojocs. Tampoc és que estigui essent un gran lector de còmics en aquests mesos, però en totes les ocasions en què he hagut d'escollir, el 100% de les vegades he triat el còmic sobre la videoconsola.

Hi ha coses sobre les quals un no pot negar l'evidència. La meva vocació professional és una d'elles. I com que he fet tot aquest camí per arribar fins aquí, crec que em meresc, almenys, l'oportunitat de comprovar, més enllà de tot dubte, fins on puc desenvolupar aquesta faceta de la meva vida. Potser descobriré que en realitat tot el que volia era dibuixar el guió del còmic que vaig escriure fa quinze anys. Potser redescobriré la meva passió pels videojocs, la programació i les matemàtiques. Potser la curiositat i el repte de treballar una temporada a l'estranger podran més que la meva creativitat artística. Potser tota aquesta aventura haurà estat només això, i quan s'acabi deixaré de lluitar contra la corrent i em deixaré endur per la inèrcia de la meva vida anterior. O potser hauré d'acceptar el fet que la passió per allò que t'agrada, no sempre significa poder fer realitat els teus somnis – o almenys, no dues vegades en la mateixa vida.

Però almenys, ja mai tornaré a convèncer-me de que això no era el que jo volia, el que vull, el que hauria d'haver estat, si hagués tengut l'estímul per a seguir la veu del meu cor.

"The greatest evil in the world is self-deception,
because self-deception preys on the troubled soul."

Tot lo dia t'ho faria

Per fi som a casa després de passar cinc setmanes a Mallorca. I quines setmanes, amics meus! No és que no hagi tengut temps d'escriure al blog, és que no he tengut temps de res. Per no avorrir al personal amb les meves fetes, me limitaré a resumir que han estat les vacances més intenses que he tengut mai, i que a més de veure a pràcticament tots els meus amics i altres coneguts (i als qui no us he vist, anau reservant hora per la propera). Entre d'altres coses, perquè segur que me'n deixaré qualcuna: aniversari den Piotor, festes a Sant Elm, renovar les targetes i carnets perduts, ruta turística per Palma inclosa la meva primera visita a la Seu (faig peguera: ho sé), exposicions al Gran Hotel i al Solleric, pujada a la Talaia d'Alcúdia amb lluna plena, visita a l'Aquàrium, visita a Marineland (que tampoc hi havia estat mai: què hi hem de fer), excursió al Coll Baix, dia de platja a Banyalbufar (amb picada de grumer inclosa: la primera a la vida, i ha de ser quan vaig de turista), reprendre el quart número del Huérfanos, concert dels Manel (perdona Marc per despertar-te a mitjanit), concert dels Kindergarten a l'Assaig, sopar de matinada al Coyunda, torrada i festes a S'Arracó, una temporada de Muchachada Nui, pujar al Castell de Bellver. Entremig, dotzenes de dinars, sopars i cafès. I al final, carregar el meu cotxe fins dalt amb les meves noses i la taula de dibuix i tornar-me a embarcar cap a casa. I no llistaré a tota la gent que he vist perquè no acabaria avui, i ja n'hi ha prou.

Aquest mes era també la celebració del meu primer any fora de Mallorca, que a més ha estat el més intens i impredecible de la meva vida. Vaig venir aquí per avesar-me a estar fora de l'illa una temporada i preparar-me per a tornar a emprendre la fugida a l'exterior. I en lloc d'això he acabat instal·lat, tornant a dibuixar còmics, i deixant la meva feina. Aquest mes per cert s'ha aixecat el secret sobre el projecte al qual vaig fer feina i que ara us puc contar: es tractava del joc per iPhone basat en la nova pel·lícula de James Cameron, Avatar. Un honor haver estat adjudicat un projecte de tanta envergadura i trascendència, una decepció comprovar que ens el volien fer fer amb mitjans precaris, i una vergonya comprovar com una indústria com la dels videojocs és capaç de cremar i menysprear els mateixos enginyers que necessita per a seguir existint. No sé si mai hi tornaré a fer feina, perquè amb el temps la meva intenció declarada de no tornar a fer aquesta feina mai més potser me l'hauré d'acabar per empassar -- si més no perquè a tots ens agrada menjar i pagar les factures de tant en tant, i després de tot és la menys dolenta de les feines que he fet fins ara, i pel que em diuen la que se'm dona millor. Així que ja veurem.

I amb aquest any he de donar també per acabada la segona temporada d'aquest blog, aquesta vegada sense tomes falses, que per això no us he escatimat cap detall fins ara. Per celebrar-ho, he decidit canviar de format i de títol, i a partir d'ara usaré aquest blog més per a il·lustrar les coses que em passen pel cap més que la meva vida, que els que us en volgueu assabentar, ja sabeu on trobar-me habitualment.

On no n'hi ha que no en cerquin

Ja som a Mallorca. Igual que milions de turistes cada any. Però en el meu cas, a punt he estat de no arribar-hi. Només fa una setmana em van robar (o vaig perdre, qui ho sap) la cartera. Com que ja tenia els billets del vaixell, vaig limitar-te a posar una denúncia als Mossos, i a esperar a venir cap aquí per renovar els papers i les targetes. Fa tres dies al Port de Barcelona, però, em van fer pagar el descompte de resident (perquè sense DNI no podia demostrar d'on era, jo) i a punt vaig estar d'haver de tornar a pagar el billet (perquè no tenia la targeta amb la qual havia pagat el billet per Internet) i si no hagués tengut (de pura casualitat, tot s'ha de dir) el meu passaport, tampoc hauria arribat gaire lluny. Després la policia registrava tots els qui esperàvem per embarcar el cotxe fins al carnet d'identitat (el passaport, en el meu cas) i això que encara no havia passat allò del dijous a Palmanova. Estava tant emparanoiat, que i tot no vaig acabar de reconèixer el paisatge quan tocàrem port, i com que tots els rètols del vaixell estaven en anglès i italià per un moment vaig pensar que havia acabat al port equivocat. Per sort no va ser així, i ara tenc cinc setmanes senceres per gaudir de la meva terra, i tenc intenció d'aprofitar-les.

Vista del port de Palma des del ferry, a les 6:30 del matí.

Per desgràcia el meu primer dia aquí no vaig poder tenir pitjor notícies que les de l'atemptat d'ETA a Palmanova, el primer d'aquesta gravetat a l'illa.Com que no vull parlar d'aquest assumpte per no espatllar el bon rollo amb què he vengut de vacances, em limitaré a dir que segurament aquest és el signe del segle XXI, que ja no hi ha cap lloc segur ni cap paradís on la barbàrie no hi pugui arribar. Des d'aquí el meu record per les víctimes.

Ara que ja és agost i ja tenc (almenys) les meves targetes bancàries, dedicaré el mes a passejar-me, fer visites, dibuixar, llegir, etc. o sigui, més o menys el que ja feia a Barcelona, però a un lloc on el temps passa més a poc a poc. Després de tot, no tothom té l'oportunitat de tornar a casa com a turista. Ja us mantindré informats.

Fa un sol que xapa roques

Ja tornava a fer més d'un mes que no escrivia! Sé el que deveu estar pensant, tant poques feines i tant poques ganes de fer-ne. En realitat he provat d'escriure aquest post mitja dotzena de vegades però mai l'acabava. Si l'estàs llegint, és que per fi ho he aconseguit.

Com ja sabeu el que em seguiu al meu Facebook (sí, Marc, ja sé que no tothom té Facebook) he complit la meva amenaça de recuperar la meva vida de dibuixant i recuperar el temps perdut a base de còmics...

retrats...

paisatges...

...i fins i tot tires còmiques. Tot és ara una excusa per dibuixar, i com a bon artista bohemi pedant he començat a anar pel món amb un bloc d'esbossos i llapissos. No és que de sobte m'hagi convertit en un über-artiste però almenys ara puc dir amb autoritat que bé o malament això és el que faig. De fet, estic pensant i tot de presentar el meu projecte de novel·la gràfica a un concurs – al qual sé perfectament que no tenc cap possibilitat, però només per imaginar la cara del jurat llegint-se la meva història ja valdria la pena. I en tot cas, per alguna part es comença.

Apart d'això, aquest serà amb tota probabilitat el meu darrer post des de Barcelona abans d'anar de vacances a Mallorca. I encara que originalment tenia el pla de només fer una visita ràpida, al final i per circumstàncies logístiques hi acabaré passant tot el mes d'agost, amb cotxe i tot. Serà interessant retrobar-me amb la terra i la gent després d'aquests mesos, però sobretot després de tot el que he viscut. Així que ja ho sabeu els qui m'heu enyorat – teniu tot un mes per veure'm, però avisau amb temps.

I ja n'hi ha prou, que feia molt que no escrivia un post curtet. Ja és estiu, ha passat Sant Joan, fa una calor terrible, i jo me'n vaig a la platja a que me toqui el sol. I a dibuixar, també.

Te fotré una galtada amb sa ma de pixar

Després de dos mesos sense escriure, no sabria ben bé per on començar. Aquests han estat possiblement els dos mesos més llargs de la meva vida, i contar-ho amb detall seria probablement una tasca feixuga i inútil. A més, molts dels que em seguiu al Facebook ja n'estau assabentats, així que per no avorrir-vos, em limitaré a resumir-ne els fets.

Un dels dies més feliços de la meva vida va tenir lloc el 17 d'abril al pub irlandès Michael Collins, vora la Sagrada Família de Barcelona. El vaig passar amb algunes de les persones amb qui he estat compartint penes i alegries aquests darrers mesos, i a qui no puc agrair prou els moments que hem passat junts, i a qui tenc l'orgull de considerar els meus amics.

Gràcies Xisco, Esther, Vane i Sandra, per haver-hi estat quan més em calia.

El 23 d'abril vaig tenir un dia doblement bo, primer perquè vaig passar el meu primer Sant Jordi a Barcelona, i a més de regalar la meva primera rosa, vaig tenir l'ocasió al matí de conèixer en persona alguns dels meus herois personals, els responsables del programa No Somos Nadie de M80, amb el que solia, i encara ho faig, despertar-me als matins. Vaig dir en el meu darrer post abans d'anar a Irlanda que escoltar el No Somos Nadie els matins seria una de les coses que més enyoraria de casa. Imaginau com va ser d'especial per jo conèixer a na Celia Montalbán i el seu equip, i que em firmassin el seu llibre recopilatori. Un dels dies més divertits que puc recordar, i del quan en conserv els millors records i aquesta foto amb na Celia.


Per desgràcia, tota aquesta alegria i bon rollo no solia durar. I normalment s'acabava quan entrava cada matí per la porta de Gameloft.

I per suposat, la decisió que vaig estar prenent al llarg d'aquells tres dies conduint el meu cotxe per la meseta castellana, era la de posar punt i final a aquell patiment que estava consumint la meva alegria i les meves forces. El passat 6 de maig va ser el darrer dia que vaig treballar com a programador de videojocs. I encara que això encara no ho puc dir ben segur, potser va ser el darrer dia que vaig treballar de programador. Finalment, i després de set anys d'universitat, i onze i mig al món laboral, la meva carrera ja ha donat de si tot el que podia, i vaig decidir posar-hi punt i final, assumir les meves pérdues i passar pàgina.

I la meva feina no és l'única cosa que he perdut. De manera sobtada, i sense cap raó aparent, vaig perdre també a dos dels meus millors amics. I al contrari que la de la feina, aquesta sí que va ser una pèrdua dolorosa i humiliant. Però a les nostres vides, les persones van i vénen, i tot el que podem fer és alegrar-nos d'haver-nos conegut, en lloc de lamentar el passat, que ja no tornarà.

I què he estat fent aquest darrer mes? Sobretot, passejar-me, i passar molt de temps amb els meus pensaments, mirant de conciliar la meva vida amb les meves noves circumstàncies, posant en ordre les meves il·lusions, i aprenent a viure potser per primera vegada. No sempre ha estat agradable, i hi ha hagut molt de patiment, nits sense dormir, decepcions i melancolia. Però a canvi, he deixat entrar a la meva vida les infinites possibilitats que el món ens té reservades, i tot i que encara ho estic aprenent a païr, el futur es presenta d'allò més impredecible, i per això mateix interessant.

Fa una setmana vaig estar a Bilbao visitant l'exposició de Takashi Murakami al Guggenheim, i de pas coneixent la ciutat i tastant els seus pintxos. No era un dels viatges que tenia prevists, però ha estat una experiència d'allò més estimulant (tot i no haver dormir gaire ni abans ni durant el viatge; coses de l'ansietat anticipatòria).


Aquest mateix cap de setmana he estat al Saló del Còmic de Barcelona, al qual he pogut anar per primera vegada, i que ha estat una altra experiència estimulant, si més no per reconciliar-me amb el còmic com a lector (que havia estat deixant de banda cada vegada més en favor dels llibres i la televisió) i com autor – o almenys, com a aspirant a tal cosa. He tengut l'ocasió de conèixer un altre dels meus ídols, l'escriptor, dibuixant i tèoric del còmic Scott McCloud, que amb el seu llibre Understanding Comics (del qual em va firmar l'exemplar que ara és un dels meus tresors) em va fer descobrir el còmic com la forma d'art que realment és. Poder donar-li les gràcies en persona ha estat una altra de les meves alegries. Huge thanks, Scott.


I en fi, i filant amb això darrer, aquest ha estat també el mes en què m'he retrobat amb el meu primer amor. Els qui em coneixen saben que abans, molt abans que programador, cinèfil o friki, jo vaig ser dibuixant. He dibuixat còmics des de tenc record, segurament des dels 8 o 9 anys, i mai he deixat de fer-ho, encara que he tengut llargs períodes d'inactivitat. El darrer número de Huérfanos, la sèrie que feia amb el meu amic Enric, es va publicar el 2003, i el quart número es va quedar inacabat aquest any passat, però en podeu veure el que en queda aquí. Potser algun dia l'acabaré.

El treball del qual encara ara em sent més orgullós el vaig acabar vaig ara fa quinze anys, l'estiu de 1994, quan encara anava a la universitat. Es titula La Canción de la Lluvia, el va escriure el meu amic Jaume, i crec que la raó per la qual vaig fer el millor treball possible (encara que lluny de ser perfecte) va ser la sensació de completa llibertat amb què el vaig dibuixar. Rellegint aquella aventura fantàstica (que puc llegir una i altra vegada sense cansar-me) encara sent la mateixa satisfacció que dona la feina ben feta. Per dibuixar aquell còmic, no em va fer falta esforçar-me i obligar-me; senzillament, em vaig deixar anar.

Aquesta classe de llibertat creativa només l'he assolida en els meus períodes de pau, de vacances, de descans entre feines, de no haver de pensar en res més que en jo mateix. Aquests moments, per desgràcia, han estat fins ara escassos, però he decidit canviar això. Ara que he decidit deixar enrera una feina que em consumia les forces, la creativitat i l'alegria, he decidit donar-me l'oportunitat de realitzar-me, i donar-me permís per a tornar ser artista i no deixar de ser-ho mai més. No només m'he apuntat a classes de dibuix, sinó que he recuperat, amb intenció d'acabar-lo, el meu projecte més llarg i ambiciós, una novel·la gràfica titulada Una piscina de mierda en el infierno (sic) i que duc fent entre una cosa i l'altra des de 1993, encara que en vaig acabar el guió el 1999. Potser em durà la resta de l'any, i potser el que vé, acabar aquest treball. Potser en el procés consumiré els meus estalvis i les meves energies. Potser perdré oportunitats professionals, i amb elles experiència, èxit i estabilitat. Potser la meva vida no millorarà, i per defecte es tornarà una mica pitjor i plena de decepcions i patiment. Però si aquest és el preu que he de pagar per perseguir els meus somnis, i potser un dia ser exactament la persona que jo voldria haver estat, aquest sacrifici em sembla un preu petit. Ara, com aquell estiu, estic deixant de preocupar-me i senzillament em deix anar. Aquí en teniu una mostra del resultat.


Us deix amb aquestes paraules, les mateixes amb les quals em vaig despedir dels meus companys de feina fa un mes.

Security is mostly a superstition. It does not exist in nature,
nor do the children of men as a whole experience it.
Avoiding danger is no safer in the long run than outright exposure.
Life is either a daring adventure, or nothing.
To keep our faces toward change and behave like free spirits
in the presence of fate is strength undefeatable.
- Helen Keller

(gràcies a la web de Steve Pavlina)