En ser maça ja picaràs

La següent és una història real.

Va passar a una empresa de desenvolupament de software de la qual no en donaré detalls. Després d'uns anys de creixement, va entrar a l'empresa un nou cap, que s'incorporava per renovar i ampliar la línia del negoci. Durant el temps que va dirigir l'equip productiu, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de doblers de l'empresa i dels seus clients, i finalment dur l'empresa a una retallada massiva de plantilla. L'episodi final, fa dues setmanes, el va protagonitzar abandonant l'empresa i el pais, emportant-se amb ell l'única còpia del codi font del producte, forçant l'empresa a tancar, deixant empleats i clients penjats.

Aquesta altra història també pot ser real.

Pot haver passat a un estudi de videojocs on jo podria o no haver treballat. A aquest estudi hi hauria entrat un nou cap, que s'incorporava per posar ordre en el negoci. Durant el temps que va dirigir l'estudi, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de temps i energia dels treballadors, i finalment provocar una sortida massiva d'empleats. Depenent del lloc del que estigui parlant, aquest cap podria haver pirat deixant l'empresa pitjor del que la va trobar o, encara pitjor, podria seguir al seu lloc.

Podria pensar-se que hi ha un bon tros entre les dues històries. La primera és la crònica d'un frau, una estafa més o menys planejada, i en definitiva un delicte. La segona és una història de simple incompetència - reprobable, és clar, però difícilment denunciable. Després de tot, el país n'està plè, d'ineptes dirigint empreses i projectes. Si la ineptitud fós delicte, tendríem les presons plenes.

Jo no puc ressignar-me a acceptar la incompetència dels managers com una part del món de l'empresa. En primer lloc perquè n'hi ha de bons, cosa que demostra que no sempre són els més ineptes els que arriben adalt. I en segon lloc, perquè malgrat que la feina d'un manager no es pugui perseguir amb la llei, sense adonar-me he convertit en la meva causa lluitar perquè allà on jo treballi, la incompetència d'un cap no es deixi passar.

Encara que el fracàs d'un projecte sigui la mesura més clara de la incapacitat d'un manager, el paràmetre que millor identifica la incompetència és un de més evident - el nivell de satisfacció dels empleats. Podríem fer una predicció acurada de la capacitat de lideratge d'un cap mesurant la moral del personal, i molt particularment l'índex de baixes que l'acompanyen.

Sé de què estic xerrant, perquè jo he deixat voluntàriament totes les empreses on he fet feina, sempre per millorar, i sempre deixant la feina acabada. Sempre, excepte en les dues darreres. Aquestes, les vaig deixar perquè no podia seguir treballant a les ordres d'un imbècil.

Què vull dir, un imbècil? Vull dir qualcú amb qui no es pot parlar, qualcú que no reconeix mai els errors, que no respecta la qualitat de vida del seu equip, que fa valer la seva autoritat per compensar la manca d'experiència, que usa la por i l'amenaça per aconseguir resultats, que menteix per dir el que vols sentir i després en fa una altra cosa, que no admet que es qüestionin les seves decisions.

Cony, i tot persones del meu equip ho han dit de jo, que era un imbècil! I raó no els faltava, he estat un imbècil més vegades de les que m'agrada recordar, i per això mateix sé reconèixer-los.

Quan les conseqüències d'una gestió agressiva i autoritària comencen a resultat en baixes, pèrdua de moral, desmotivació i en definitiva en un deteriorament de la qualitat de la feina, un manager hauria de donar-se per al·ludit. Com s'ho fan, per mantenir-se en el poder?

Supòs que hi ha un grau de tolerància elevat entre els empleats. En l'actual situació econòmica, canviar de feina és difícil, o arriscat. Fins i tot una feina en males condicions és millor que res. I en indústries molt especialitzades com la dels videojocs, hi ha prou entusiasme per la feina com per aguantar moltes incomoditats, i encara que els majors es cremin, sempre hi ha noves remeses de gent jove desitjant que els explotin per fer realitat el seu somni (ho sé, jo era un d'aquests).

Per cada cap autoritari, hi ha un equip de gent disposada a treballar en condicions extremes, incloent dates impossibles, decisions injustes, canvis arbitraris, jornades inhumanes, baixos salaris, etc. Aquestes persones fan possible que un cap sense escrúpols es mantengui al poder i enfonsi la moral de l'equip.

Jo vaig intentar en dues ocasions lluitar contra aquesta situació. Per desgràcia, jo no som William Wallace i les dues vegades em vaig quedar sol en l'intent, encara que vaig atreure l'atenció del manager en qüestió – i en cap de les dues vaig ser despedit. Vaig queixar-me de que mentre unes persones cometien els errors, eren les altres qui en pagaven les conseqüències, o marxaven. Estava disposat a deixar la feina si no em feien cas. I així va anar.

Però no he perdut l'esperança. Tant de bo no hagi de tornar a fer feina per un imbècil, però és un risc que estic disposat a assumir. Encara que pocs s'hi atreveixin, i encara que poca gent em faci cas, la incompetència no es pot deixar passar, perquè afecta a la feina, i per tant a la vida, de les persones que la pateixen. I com li vaig advertir al meu darrer cap, el recurs més valuós amb què compta un projecte no són ni els doblers, ni el temps, ni tant sols el personal. És la moral.

I si treballes a una empresa on el teu cap ha aconseguit matar la moral i l'entusiasme de l'equip, per jo això és tant com si hagués robat el codi font i hagués marxat del país.

Aquesta gent és perillosa. No els podem seguir ignorant.

"People shouldn't be afraid of their governments.
Governments should be afraid of their people.
Freedom! Forever!"
- Alan Moore, V for Vendetta

Calla i menja morena

Avui he començat oficialment el procés de trobar feina remunerada. Feina de programador, és clar, si no és que qualcú em vol pagar per fer de model de Calvin Klein o gogó de discoteca (opcions ambdues altament improbables). Així que, i ja que això de viure dels còmics va per llarg, tornaré a guanyar-me la vida davant d'un ordinador.

I per què, us demanareu, després d'un any donant la pallissa amb aquest tema, tornaré a fer la feina que ja he deixat dues vegades per estrés i burnout?

Hi ha dues raons:

1. Necessit la pasta.
2. Veure raó 1.

Ara que ja ha deixat clar que vendré la meva integritat i els meus principis al millor postor per un plat de faves (si almenys fós per cocarrois...) no vull deixar de trobar-li el costat positiu a aquesta decisió. Després de tot, si el que necessit són els doblers, hi ha altres feines que podria fer. Per què, idò, tornar a programar?

En primer lloc, perquè ja la sé fer, aquesta feina. I això farà que l'experiència sigui menys traumàtica que començar una feina completament nova. En segon lloc, programar és una feina estable i raonablement ben pagada. Això em proporcionarà la classe de tranquilitat que necessitaré aquests pròxims mesos, que seran sens dubte temps de canvis i decisions. En tercer lloc, hi ha prou opcions com per poder trobar-ne una que em permeti tenir una vida més enllà de la feina, i seguir treballant en els meus còmics, que és la meva condició sine qua non per a tornar a treballar. En quart lloc, si aconseguesc, com m'he proposat, ficar-me a qualque lloc on faci feina amb gràfics o videojocs, podré treballar prop d'un equip d'art. Com que no crec que tengui prou temps per a formar-me com artista acadèmicament, aquesta seria la meva millor oportunitat d'aprendre de professionals creatius sense haver d'anar a classes jo mateix (encara que ho tenc pendent, no sé si ja hi seré a temps, a aquestes alçades). I en darrer lloc, la cosa que més apreciaré serà tornar a treballar en grup, amb éssers humans, en una oficina. Encara que l'experiència de fer feina a casa, sol i rodejat d'ordinadors i dibuixos ha estat realment enriquidora, hi ha dies que es fan molt llargs, i ja havia passat prou temps tot sol com per ara passar el dia aïllat del món, que és una cosa molt dolenta – si llegiu aquest blog ho veureu, quants de disbarats es poden escriure per avorriment.

(qualcú malintencionat podría dir que quan em dediqui als còmics tanmateix hauré de fer feina tot sol, i tendria raó; quan passi ja es veurà, ara toca això altre)

Aquest era jo a Tragnarion, durant la setmana santa de 2005.
Apreciau l'entusiasme reflectit a la meva cara.

Tota una col·lecció d'arguments, eh? Qualsevol es pensaria que en el fons em fa il·lusió, quan en realitat el que em fa és molta peresa. Però aquesta no és tota la història.

La veritat és que tenc un deute pendent amb la meva feina.

Després d'haver somiat des de que era petit amb dedicar-me professionalment a fer videojocs, quan ho vaig aconseguir no vaig poder aguantar, i de totes dues experiències (tres, si comptam Derry) en vaig sortir escaldat, i per la porta de darrera. En aquesta feina, he conegut el meu pitjor enemic, i encara no l'he derrotat. De les tres vegades, n'he sortit escapat, i amb cicatrius.

Per això, tenc un compte pendent. Després de tota la feina que he fet aquest darrer any per a superar-me, necessit saber que no ha estat de bades. I que si m'expòs a la mateixa situació, aquesta vegada sabré com sortir-me'n.

El meu enemic no és programar videojocs. És l'ansietat. I si realment he aconseguit superar-la, hauria de ser capaç de tornar a fer la mateixa feina (encara que no al mateix lloc: no som tan estúpid), i no tornar-me a cremar.

Si no, tot el que he viscut, i escrit en aquest blog, durant el darrer any, haurà estat per no res, i tornaré al mateix lloc on vaig començar.

Qualcú em pot dir que no cal posar-me a prova només per demostrar que puc fer-ho, que em bastaria amb ser una mica més conservador a l'hora de cercar feina. Però és que aquest, com vaig dir, no és el final del camí, només el principi. I si d'aquí a un temps, he d'enfrontar-me a proves molt més dures (xerrar davant una multitud, anar-me'n del país, muntar una empresa, tenir una família) cada prova de força que hagi passat haurà valgut la pena.

Ara toca anar a caçar dracs.

“Fairy Tales are more than true;
not because they tell us that dragons exist,
but because they tell us that dragons can be beaten.”
- G.K. Chesterton.

Amb aquest sol l'enterram

Al·lots, això s'acaba!

D'aquí a unes hores estaré embarcant en un vol cap a Mallorca, on m'hi estaré uns dies de vacances, i amb això aquests 14 mesos sabàtics s'hauran acabat. Però crec que puc dir amb tota seguretat que aquests han estat els 14 millors, i més ben aprofitats, mesos de la meva vida.

Aquests dies he estat repassant la meva llista inicial de propòsits per aquest període. Val a dir que no els he complit tots, ni prou fer-hi. He deixat de banda solemnement tots els que tenien que veure amb llegir, estudiar, veure pel·lícules i jugar a videojocs (!). He arribat a la conclusió de que si no n'hi ha ganes no hi ha res a fer, així que em vaig dedicar a procrastinar activament, excedint els meus objectius en les altres àrees.

Així és com he posat en marxa la meva carrera professional no remunerada com a dibuixant, completat el primer cicle de comunicació a Toastmasters, desenvolupat la forma física i la salut mental, i començat la primera (i darrera, esper) relació sentimental de llarga durada. Curiosament, per cap d'aquestes coses no necessitava tenir una llista d'objectius. Les feia i prou.

Aquest darrer cap de setmana he tengut l'ocasió per primera vegada (i darrera, esper) de conèixer els meus sogres, i no podia evitar imaginar com hagués estat la mateixa trobada dos anys enrera, abans de tot això. Abans de Barcelona, de Gameloft, de Toastmasters, de donar a conèixer els meus còmics i d'afaitar-me la barba. Abans de la meva versió 2.0.

Quan fa dos anys em van convidar a les noces a les que aniré demà a Mallorca, no hauria pogut imaginar com seria la meva vida quan aquest moment arribàs, quin aspecte tendria, amb qui aniria i en quines circumstàncies. Com sol dir el meu company de pis, si fa dos anys hagués pogut donar una mirada a aquest futur, no m'ho hagués cregut. O com diu la meva al·lota, no hauria pogut imaginar la seqüència d'events que m'hi duria.

Però aquí estic. I si qualque cosa he après, i voldria trasmetre, d'aquests 14 mesos, és aquesta: que tot és possible, no importa com de difícil, llunyà o improbable sembli.

I si tot és possible en només 14 mesos, imaginau en 2 anys, en 5 anys, en 10 anys, en 50 anys...

Per aixì, permeteu-me corregir el començament d'aquest post:

Al·lots, això comença.

Ets més viu que sa cusseta den Jaume Matas

Com que aquest blog té tan poc tràfic, deixau que comparteixi amb vosaltres una idea milionària.

Es tracta d'un revolucionari sistema de transport cridat a canviar l'aspecte de les nostres ciutats. Consisteix en generalitzar la idea dels arrossegadors de les pistes d'esquí, però a tot l'entorn urbà, en forma de seients individuals sobre rails, que conduirien a l'usuari fins a la seva destinació personalitzada, de forma còmoda, energèticament eficient, sense renou i sense esperes. Qualsevol que vulgui invertir en aquest invent, hi ha molts milions a guanyar-hi.

Aquesta suprema bajanada se m'ha ocorregut arrel d'una pregunta a un fòrum de desenvolupament de jocs. Un cert individu brillant demanava per què és tan difícil trobar desenvolupadors (programadors) de jocs interessats en participar en projectes de cooperació. Per als qui no sàpiguen què és, això, es tracta de que qualcú té una gran idea però no té capacitats tècniques. I com que tampoc té doblers, tu participes de franc en el projecte, invertint el teu treball a canvi d'una generosa participació en els beneficis quan el projecte s'acabi i sigui un èxit. Si és que s'acaba. I si és que és un èxit.

No cal dir que al pobre al·lot que fa aquesta pregunta se'l mengen viu. Qui voldria participar en una cosa així, quan la meva ja és una feina ben pagada? I posats a fer feina de franc per què hauria d'apostar per la idea de qualcú altre, i no per la meva pròpia? I si la teva idea és tan bona, per què no hi inverteixes doblers tu mateix, i així no hauràs de compartir aquests fabulosos beneficis?

Qui més qui menys ha tengut una bona idea de tant en tant. Qualcunes, fins i tot ens haguessin pogut fer milionaris si les haguéssim desenvolupat. I ja es diu que al començament d'un gran negoci, hi ha una bona idea. També existeix la creència molt estesa de que una bona idea s'ha de protegir i mantenir en secret, per evitar que qualcú altre te la robi i la produeixi abans que tu. Les anècdotes de com la història ha robat als seus legítims creadors el mèrit de la invenció de grans idees de la humanitat (el cinema, la bombeta, el facebook) formen part de l'imaginari col·lectiu.

Tothom recorda com invencions tan aparentment simples com el tetrabrik han fet la fortuna dels seus creadors, i amb aquesta inspiració baix el braç, molts es llencen a intentar inventar la següent beguda revolucionària, el següent electrodomèstic del futur, o la següent revolució d'Internet.

Aquesta tendència empitjora exponencialment quan la traslladam als camps de la creació artística, l'entreteniment i (per descomptat) les noves tecnologies.

Supòs que aquests són els camps que més d'aprop he tocat en la meva experiència, professional o amateur, i per això en tenc una opinió molt visceral al respecte: la de que com més accessible és un mitjà, més imbècils l'utilitzaran per a intentar crear la següent gran revolució de la humanitat. Quan la realitat, és que la majoria d'idees que sorgeixen d'aquestes ments creatives privilegiades, són merda.

Encara que no es tractàs de propostes gaire serioses, m'han arribat unes quantes d'aquestes “grans propostes” que tenien a veure amb una web, un joc, un còmic, o una cosa així. Donada la meves competències, a la idea li seguia inevitablement una petició més o menys subtil de col·laboració, que solia anar així: “I no t'agradaria col·laborar en aquest idea?”, que traduida a un llenguatge més planer, volia dir “I no t'agradaria fer tota la feina bruta a canvi de res, amb la vana esperança de que un dia hi guanyem doblers, que ens dividiríem perquè la idea va ser meva?”.

Hi ha dues respostes que automàticament filtraran a la pràctica totalitat de grans pensadors que fan aquestes propostes. Aquestes són:

1. “Podries posar la teva idea per escrit?”
2. “Quants de doblers estaries disposat a invertir, en aquesta idea?”

La majoria de vegades no cal ni arribat a la segona. La sola idea de redactar una proposta tomba a la majoria dels aspirants, però això posa de relleu el que realment s'amaga darrera de les grans idees. Que potser no són tan grans.

Anem a refutar d'una vegada aquesta concepció tan estesa del valor de les idees. Ni un gran negoci necessita una gran idea per començar, ni una gran idea val res per si mateixa.

En efecte, molts grans negocis han sorgit sobre idees velles i molt conegudes. Però amb un bon pla de negoci, un producte de qualitat, i habilitat empresarial, fins i tot idees reciclades poden reportar amples beneficis si s'executen amb rigor. Google no va ser el primer cercador web, però ha aconseguit fer molt bé el que altres ja feien.

Pot resultat més sorprenent que una gran idea no valgui res per ella mateixa, però la realitat és que si un no està disposat a apostar per la seva pròpia idea, difícilment qualcú altre ho farà. Hi ha escriptors enviant guions a Hollywood tots els dies pensant que la seva idea és prou bona com per convèncer un productor. De la mateixa manera que hi ha webs, blogs i milers d'altres continguts digitals sorgint com xampinyons tots els dies a Internet, i molts dels seus autors es pensen que són grans idees.

Quan la realitat els posa al seu lloc i la seva pàgina no aconsegueix l'audiència esperada (si és que arriba a visitar-la qualcú) culpen al sistema, a Google, o a la poca intel·ligència dels internautes, incapaços d'apreciar l'audàcìa d'un creador incomprès i genial.

(He estat seguint qualcuns webcòmics molt populars aquests dies, i creieu-me si us dic que la majoria fan por de mal fets; i així i tot els meus genials i majorment desconeguts webcòmics només els llegeixen els meus contactes i uns pocs despistats que passaven per allà – sé de què xerr)

La realitat de les grans idees és que la majoria són merda. Que la gent que té idees bones de veres no cerca qualcú que les hi faci: les fan ells mateixos, o paguen un preu just a qualcú altre per que les hi faci. Cony, a jo m'han pagat molt bé fins i tot per desenvolupar idees terribles! I al final, aquestes són les persones que escriuen el seu nom a la història, les que passen temps creant, produint, estudiant, organitzant, invertint, o fent el que faci falta per a convertir la seva idea brillant en un èxit.

Com que estic tan acostumat a les idees de merda de la resta de la gent, procur no fer molta publicitat de les bones idees que se m'acuden a jo. Però no per por a que me les robin, en absolut (no existeix tal cosa com robar una idea – només fer-ne qualque cosa abans que la faci un altre). Sinó perquè m'agrada cultivar les meves idees, posar-les per escrit, reflexionar-hi, investigar conceptes semblants ja produits, i deixar-les madurar. Si al final d'aquest procés encara en queda qualque cosa, llavors puc plantejar-me què fer-ne, i amb quines possibilitats reals d'èxit. Sempre tenc una dotzena o dues d'aquestes idees a la recàmera, donant-los voltes fins que, de forma natural, sobreviuen i evolucionen, o moren.

Qualcú em va dir una vegada que jo era la classe de persona que un dia em posaria a pensar i tendria la idea del segle. I jo també ho crec, encara que no estic segur de quin segle.

En tot cas, si qualcun de vosaltres té una idea realment brillant i pensau que un individu com jo pot ajudar-vos a dur-la a terme (una web, un joc, un còmic, ... la veritat és que no sé fer gran cosa més) no us molesteu a contar-me-la, si no està acompanyada d'una oferta econòmica. Quan tengui ganes de perdre el temps desenvolupant una mala idea, almenys faré com el darrer any, i seran les meves pròpies males idees. Que sempre seran més divertides que les vostres.

I així, quan la història sàpiga reconèixer la vertadera genialitat d'un creador incomprès com jo, ni n'hauré de compartir la glòria, ni n'hauré de dividir els beneficis amb cap de vosaltres...

...simples mortals.

BWAH-HA-HA-HA-HA-HA-HA!!!

No hem de passar s'arada davant es bou

Ja està fet. He enviat la meva primera remesa de missatges a diverses editorials de còmics d'Espanya, oferint-los el projecte de la meva novel·la gràfica, a veure si me'l volen publicar. I m'he sentit molt ridícul fent-ho. Després de tot el que he escrit en aquest blog sobre la confiança, la persistència i perseguir els teus somnis fins allà on et duguin, la veritat és que encara em durà temps creure'm que, de veres, jo puc ser un dibuixant professional.

En això pensava quan em dedicava a seleccionar pàgines i il·lustracions per a crear un portfolio de la meva feina, i res del que veia m'agradava prou. Pensava que no tenia prou qualitat, que no estava prou ben acabat, que a la meva edat i sense formació acadèmica no hi tenia res a fer, a aquest món, on hi ha milers d'artistes més preparats i que duen més temps que jo fent això.

Després me n'he donat compte (amb ajuda del meu company de pis) que aquesta veu és la que he estat escoltant al meu cap durant tots aquests anys. Si m'havia acostumat a ignorar-la durant tot un any, què fa que ara torni a estar allà?

És evident, que s'apropa l'estiu, i amb ell el final del meu any sabàtic. I això fa que tot plegat sembli que era una aventura, agoserada i excitant, però en definitiva temporal. D'aquí a tres mesos hauré de trobar feina, probablement fent qualque cosa allunyada dels còmics, si més no per sobreviure i pagar-me els excessos i capritxos (el lloguer, el menjar, la roba, coses així). I com totes les altres vegades, això dels còmics es quedarà en un record, agradable però llunyà, d'un passat millor.

No?

I UNA PUTA MERDA!

Els que em coneixeu sabeu que no recorreria a l'exabrupte si no fós per dir qualque cosa important, i és aquesta:

En aquest camí, no hi ha volta enrera.

Ja quasi no record com era la vida abans de l'any passat. I el que record, no ho enyor. Bé, potser enyor una mica allò de tenir un sou tots els mesos, però sense tota la resta podria viure. És cert que hauré de tornar a fer feina, i que això em deixarà menys temps lliure per dibuixar i fer vida. Però la sensació d'angoixa, d'impotència, d'estar-me perdent qualque cosa, no crec que pugui tornar.

Tenc dos avantatges fonamentals respecte a molta de la gent que intenta fer-se un lloc en treballs tan complicats com el dels còmics, la literatura o el cine.

El primer és que som un pesat.

Per si no ho havieu notat, he estat donant la pallissa amb aquesta història al blog, al Facebook, al Twitter, a Toastmasters i pràcticament a cada lloc on he xerrat o escrit. He publicat i traduit els meus còmics anteriors, els he registrat a tots els índexos de webcomics que he trobat. Els he inclòs al meu perfil professional a LinkedIn. Fins i tot he aconseguit que la cerca pel meu nom a Google (el que s'anomena egosurfing) els primers resultats que hi surten siguin els dels meus còmics, blogs i vídeos.

Supòs que és una qüestió d'ego. Però gràcies a això, i a tot el feedback positiu generat per aquesta invasió del ciberespai, podria seguir insistint indefinidament, encara que mai cap editor s'interessàs per la meva feina. Només amb la sensació d'estar arribant al públic i amb posar el meu treball a l'abast de les persones per qui tengui valor, ja valdria la pena fer-ho, i el meu ego tendria tot l'aliment que podria necessitar.

(Encara que a aquest discurs vaig argumentar que l'ego no se l'hauria d'alimentar, ja em va bé inflar-me'l de tant en tant, si és per una bona causa)

El segon avantatge, és que ja ho he fet abans.

Encara ara llegesc a les pàgines de desenvolupament de videojocs com jovenets sense experiència cerquen desesperadament una oportunitat d'entrar en aquest negoci, i es dediquen a crear demos i enviar curriculums a estudis que els rebutgen perquè el que necessiten són programadors experimentats. Uns intentant entrar on altres intentam sortir.

Però si ja vaig aconseguir fer-ho una vegada per entrar en el món dels videojocs, puc aconseguir-ho una altra vegada amb el món dels còmics. Val, potser aquella vegada vaig tenir una sort difícil de reproduir, però del que es tracta és de saber crear les oportunitats, i estar preparat per quan es presentin. Vaig tardar 15 anys a aconseguir-ho la primera vegada, així que amb una mica de paciència, esper tornar-ho a fer.

Puc esperar, no tenc pressa.

"I don’t know what your own passion is. But I will say this, and you hear me well: no time is wasted spent under the stars. And no time is wasted spent doing what you love."

Phil Plaitt, Bad Astronomy

No hi ha juny sense sol, ni nit sense mussol

No puc imaginar una emoció semblant a la d'apropar-se al final d'un projecte, sobretot d'un projecte llarg. Res com la sensació d'objectiu complit, superar una fita, i pujar de nivell. Aquesta setmana he experimentat aquesta emoció dues vegades.

La primera va passar el dilluns, quan vaig posar la data a la pàgina 187, la darrera de la meva novel·la gràfica, que ara ja està completament dibuixada a llapis.



Per si encara no us he contat la història, vaig començar aquest còmic l'any 1993, el vaig acabar d'escriure, i començar a dibuixar, a finals de 1999, i va esperar 10 anys a un calaix fins que l'any passat el vaig recuperar amb la intenció d'acabar-lo, i d'usar-lo com a argument per a fer-me un lloc en el difícil món de la creació professional de còmics.

Però no estava pensant en els doblers ni en la feina quan m'aixecava cada dematí a dibuixar, estava pensant en la posteritat, i amb ella, amb la meva contribució.

Mai es perd tant com quan es perd el temps. O millor dit, perquè de tot se n'aprèn, quan del temps invertit no en queda res de profit.

En el meu cas, dels 7 anys de la meva carrera universitària i dels 12 de vida professional n'he tret profit, és clar – d'algun lloc han sortit els estalvis que m'han permés agafar-me no un sinó dos anys sabàtics! Però més enllà del benefici econòmic, el que n'ha quedat ha estat sobretot desgast físic i intel·lectual, però poca substància perdurable: una tecnologia defectuosa, ineficient i inacabada que vam batejar amb el molt adient nom de Zombie, i un petit i no gaire trascendent videojoc per iPhone. De la feina que vaig fer a les tres empreses on vaig treballar abans, que jo sàpiga no en queda cap línia de codi útil.

Supòs que aquesta és una de les misèries de treballar en tecnologia, i especialment en desenvolupament de software: es tracta de productes molt efímers, amb molt ràpida caducitat – uns anys, si tens sort: qualcú de vosaltres encara usa el mateix processador de textos que fa 10 anys?

Al contrari que els fruits de la meva feina de programador, els còmics que he dibuixat tots aquests anys sí que són perdurables. Constitueixen el meu legat, sobreviuen al pas del temps, perllonguen la seva vida amb cada nou lector, i si la meva vida s'acabàs demà, serien les meves credencials per a la immortalitat. Val, potser no arriben a tant, però sí que em sobreviurien, i amb ells les meves inquietuts i els meus esforços.

És per això que tot i haver passat molt de temps treballant en aquest projecte, cada minut invertit en la meva novel·la gràfica, o en qualsevol altre còmic passat o futur, tendrà la seva recompensa: la satisfacció d'una feina que podré compartir mentre visqui, i potser més enllà.

El meu afany de trascendir compta aquests dies amb una eina amb la qual ni somiava quan vaig començar en això de dibuixar, fa més de 25 anys. La xarxa digital ha ampliat el nostre públic potencial a tot el món, amb la possibilitat de fer-ho al marge dels canals de difusió i promoció tradicionals. D'aquí la promesa de que a Internet, mentre siguis prou bo, i et promocionis prou bé, tothom pot aconseguir l'èxit i la fama, i potser amb això fer fortuna.

De moment no és l'èxit i la fortuna el que em preocupa, del que es tracta és de fer la millor difusió de que sigui capaç del meu treball. Per això Enric i jo vam crear una web per al nostre còmic Huérfanos (que si encara no l'heu llegit, ja estau tardant), i per això he decidit, 15 anys després, publicar el que encara és el treball del qual em sent més orgullós, un còmic de fantasia i aventures de 64 pàgines, que vaig acabar l'estiu de 1995, i que va escriure el meu amic Jaume Albertí (avui orgullós propietari de Gotham Còmics).

Si res ho impedeix, publicarem La Canción de la Lluvia, que així es titula, en edició digital a través del portal Bubok.com, aquest mes de juny, en edició revisada i amb una introducció del guionista. El còmic podrà descarregar-se gratuitament en format digital, o comprar-ne una edició impresa per encàrrec a un preu molt assequible. Aquesta és la màgia d'Internet, la possibilitat d'arribar a lectors que mai no hauríem pogut tenir fa 15 anys, a més del benefici afegit de tenir una mostra prou decent de la meva feina a l'abast de tots els editors a qui els pugui interessar. D'això, jo en dic un win/win.

Ara que he arribat al final de la primera fase de la meva novel·la gràfica, posar aquesta obra d'aprenentatge a l'abast de nous lectors resulta una experiència encoratjadora. Els pròxims mesos seran molt intensos, treballant a la vegada per acabar la meva novel·la, investigar les possibilitats d'edició tradicional, tornar a fer feina remunerada, i planejar el meu futur en molts d'altres aspectes.

Així que aquesta oportunitat, encara que també alimentarà el meu ego i sentiment d'importància, també em proporcionarà força i estímul per seguir endavant en els moments difícils.

Parlant de la qual cosa, havia dit que he acomplit amb dos objectius aquesta setmana, i el segon va ser aquest dimecres, quan vaig fer la meva desena presentació al meu club Toastmasters de Barcelona, marcant el final del meu primer “curs” en aquesta organització.

Aquesta presentació era molt especial per jo, en primer lloc perquè tenia la sensació de tancar un cicle, el que vaig començar amb el meu icebreaker, el passat 5 de juliol. I en segon lloc, perquè vaig voler aprofitar els 10 minuts que aquesta oportunitat em regalava, per posar en paraules, imatges i emocions, les lliçons més importants apreses a la meva vida, des de ben petit, fins aquest darrer any de renaixement, passant pel moment frontissa de la meva experiència a Irlanda, que va donar lloc a aquest blog.

Esper que aquest discurs, i la meva trajectòria, sigui per vosaltres tant inspirador com ho ha estat per jo preparar-lo i compartir-lo amb vosaltres.

I el dedic, com no podia ser menys, a la memòria de la meva amiga Eva. Avui 4 de juny fa dos anys de la seva mort.

No ho crec pare, que vós sigueu Déu

“Hola, som jo, Déu.” Amb aquestes paraules se'm va presentar ni més ni menys que sa Divinitat Celestial, Déu en persona. Bé, en persona no, ja sabeu que Déu manté aquesta política de no fer aparicions públiques més que en èpoques molt concretes, com si fós J.D. Salinger. Així que la trobada va tenir lloc en somnis. En ella em va revelar entre d'altres la identitat de Jack “el Destripador”, una versió millorada del final del meu còmic, i la data de la meva mort (però no l'any, ja s'ha de ser cabró). Potser aquestes dades semblen trivials, però com que aquests dies no faig més que dibuixar, no tenia el cap per fer preguntes trascendentals i en això vam quedar. Respecte al seu aspecte, que em va sobtar molt, venia a ser una cosa així.

Què voleu dir, que no us creieu que he parlat amb Déu? Quina part d'aquesta història us sembla inversemblant? És, potser, perquè som ateu?

Val, és cert. Som ateu. No crec en Déu. Ni en la vida eterna. Ni en el cel i l'infern, ni en àngels i dimonis, ni miracles ni sants. No crec en l'ànima immortal, la resurrecció dels morts, el misteri de la santíssima trinitat, ni la segona venguda de Jesucrist – i tenc els meus dubtes sobre la primera.

Què voleu que hi faci? Em sap greu, però jo no som fàcil, de convèncer. Necessit proves, d'aquestes coses! Igual que necessit proves per creure en fantasmes, extraterrestres, conspiracions, poders paranormals i medicines alternatives. Per què hauria d'exigir menys credibilitat dels creients en el sobrenatural de la que exigiria dels meus pares, professors, o caps? Més encara, per què hi ha gent que qüestiona sense pietat als polítics, la premsa o els científics, i no qüestionen amb la mateixa severitat allò que diuen i fan els seus líders religiosos i espirituals?

He d'admetre que per als frikis, la religió i la superstició té qualque cosa que la fa molt atractiva com a fantasia. Després de tot, consumim llibres sobre elfs, hobbits i anells màgics, però almenys, no creiem que aquests siguin reals només “perquè he llegit sobre ells a un llibre”, cosa que no es pot dir dels seguidors de les religions petites i grosses del planeta. I mentre a la majoria ens resulten una mica ridícules les religions (reals) dels cavallers Jedi o del Monstre Spaguetti Volador, la seva mitologia no té bàsicament més fonaments històrics que la de la tradició judeo-cristiana.

Jo vaig ésser educat com a catòlic, però som ateu des de que tenc ús de raó. Supòs que per jo no tenia gaire sentit mantenir sense qüestionar la creença en la religió que qualcú altre havia escollit per jo. A cada època de la nostra vida tenim creences que anam deixant enrera, i així, successivament deixam de creure en Santa Claus, la política i l'amor vertader. Per això em sobta que hi hagui gent capaç de conservar les creences, i fins i tot les pràctiques, religioses al llarg de tota la seva vida. Com és possible, em deman?

Sobretot, perquè l'ateisme té molts avantatges com a opció. Per començar, és l'estat natural de l'ésser humà. Que jo sàpiga, neixem sense creences religioses, de la mateixa manera que es neix sense llengua ni coneixements, i tot el que els creients saben sobre la seva religió ho saben perquè els ha estat ensenyat. Sense la convenient pressió de l'entorn, per defecte tots seríem ateus.

Un altre avantatge de ser ateu és que l'ateisme és l'única opció religiosa a la qual la realitat s'encarrega de donar la raó. Així, si posam a prova el que creiem els ateus (o el que no creiem, més ben dit), no trobaríem cap fet que ens contradigui de forma reproduïble i demostrable, o que suggereixi l'existència de cap ésser diví, ànimes immortals ni vida després de la mort. Aquesta és una diferència fonamental: les religions requireixen fe, l'ateisme només observació.

Però l'avantatge definitiu és que, i degut als dos anteriors, l'ateisme no requireix de líders ni de sacerdots, ni de doctrines, cultes o congregacions. Com que cada ateu és lliure de creure en allò que vol, no hi ha organització ni representant que valgui. Com si diguéssim, cada ateu és el sacerdot suprem de la seva pròpia religió.

En realitat, això no és exactament cert. Encara que nominalment no pertanyem a cap confessió, i depenent del nostre nivell de militància, els ateus sí que tenim algunes figures prominents de la defensa no ja de l'ateisme sinó de la raó, en contra del sectarisme, la superstició i la irracionalitat. Un dels més reconeguts gurús del moviment anomenat escèptic és Michael Shermer, fundador de la revista Skeptic, i militant als Estats Units contra una perillosa tendència que, des de certs grups fonamentalistes, fomenta no només creences religioses infundades, sinó la negació de idees científiques amplament acceptades i demostrades – molt particularment, l'evolució. Us en recoman la lectura del seu popular assaig God is only a theory.

Molts podran argumentar que Shermer, o Carl Sagan, Isaac Asimov o ja posats Isaac Newton i Galileu, no són més que sacerdots de la religió de la ciència, i que això em converteix en un creient com qualsevol altre, amb fe en unes idees enlloc d'unes altres. M'agradaria corregir-los amb una apreciació: jo no crec en la raó i la ciència a causa del que em digui cap científic, sinó al revés. Em crec als científics sempre i quan em proporcionin evidències de que la realitat suporta les seves idees. Cap religió pot oferir-me això. Del contrari, no seria religió.

És per això que crec que la millor educació possible que es pot donar sobre la naturalesa de la realitat és l'humanisme secular. Contràriament a allò de què se'ns acusa popularment als ateus, no és que no tenguem valors ni creguem en res. Abans al contrari: creiem en els bens suprems com qualsevol bon cristià: la llibertat, la veritat, la justícia, la dignitat, la solidaritat. I creiem que és la nostra responsabilitat com a humans defensar-les i difondre-les. I no perquè cap Déu venjador ens castigui si no ho feim, ni per salvar la nostra ànima immortal. Ho feim perquè és el correcte. Cap religió pot dir-ho, això. Almenys, no sense perdre els seus adeptes.

Perquè, acceptem la realitat: què és en realitat una religió?

Una religió no és un conjunt de creences més o menys fantàstiques. Tothom té dret a tenir-les, aquestes, i de fet molta gent les té. Però si fós per aquestes, no n'estaríem parlant, d'aquest tema. A jo, la veritat, tant m'és en el que cregueu.

Una religió és una estructura de poder. És un mecanisme per al quals unes persones controlen a unes altres. No és diferent que els estats, les empreses, o els mitjans de comunicació.

Una religió consisteix en un conjunt de persones que decideixen pels altres en què creure, com viure, com relacionar-se, què és bo i què és dolent. I per això no dubten en aprofitar-se de necessitats tan íntimes de les persones com són l'espiritualitat i la de pertanyença a un grup.

I aquest és el punt en què els ateus no ens deixen més opcions: o observar sense dir res, o prendre partit. I també el punt on he de demanar una mica d'indulgència als meus lectors seguidors d'una determinada religió, per que segueixin llegint fins al final.

El país en què vivim és de tradició catòlica. Però és un fet que en realitat, molt poca gent és practicant habitual d'aquesta religió, tret d'ocasions especials. Això no resulta un obstacle perquè l'esglèsia catòlica proclami seguir essent la majoritària, amen de l'única vertadera (quina religió no ho proclama, això?). I això tampoc ha aturat a la jerarquia de l'esglèsia en el seu conjunt, des de la Conferència Episcopal Espanyola, fins al mateix Vaticà, de decidir, sempre en nom de Déu, com hauria de ser el món, la societat i la família. No els ha impedit condemnar, per contraris a la natura i la llei de Déu, a la família no tradicional, el divorci, la masturbació, la pornografia, l'homosexualitat, l'avortament, l'eutanàsia, les relacions sexuals fora del matrimoni i els mètodes anti-conceptius.

Això em remet al començament d'aquest post. Què és exactament el que fa que la jerarquia de qualsevol esglèsia tengui més autoritat moral que qualsevol altre il·luminat, líder de secta o gurú? Per què si jo anàs dient que Déu se m'ha aparegut en somnis se'm tendria per boig, o per idiota, mentre als líders d'aquesta institucions se'ls dona crèdit, i amb ell el poder per decidir sobre la vida dels seus fidels?

Hem de recordar que aquesta és la mateixa esglèsia que va jutjar a Galileu, crear la inquisició, invadir terra santa a la caça d'infidels no una ni dues sinó nou vegades, evangelitzar el Nou Món a sang i foc, o esperar al segle XIX a reconèixer oficialment que la terra girava al voltant del sol.

Val, potser això és anar una mica lluny en el temps, direu (encara que l'Esglèsia no s'hagui disculpat oficialment, per aquests fets). En anys més recents, és la mateixa esglèsia que va mantenir un silenci còmplice amb el Tercer Reich, a més d'una ampla connivència amb la dictadura a Espanya. Una connivència que encara avui patim, en plena democràcia, quan la religió (catòlica) se segueix impartint a les escoles públiques, mentre s'embutxaquen una generosa aportació de l'estat, en base a un acord signat amb el vaticà per l'antic règim en 1953.

I dels abusos sexuals a menors comesos per religiosos, i ocultats durant dècades per la jerarquia catòlica, per altra banda auto-proclamada guardiana de la moral, ja ni en parlaré. És massa fàcil.

L'escriptor Dan Brown va dir, sortint al pas de les crítiques que el titllaven d'anticatòlic: “L'esglèsia catòlica ha sobreviscut a vint segles de lluita i persecució. Ben segur que cal més que un simple autor de Nova Anglaterra per acabar amb ella”.

Aquesta és una lúcida reflexió, encara que vengui d'un escriptor mediocre com Brown. És cert, cal molt més que un home per acabar amb l'esglèsia. Una tasca tant colossal requireix de la participació de tots nosaltres.

I per això, Déu va inventar l'apostasia.

L'apostasia és el procediment legal pel qual tots els ateus tenim dret a fer oficial el que ja és una realitat de facto: que no pertanyem a l'esglèsia, i que per tant no volem seguir essent considerats part de la mateixa, només perquè un capellà ens va donar un bany quan érem nadons.

L'apostasia hauria de ser pràcticament obligatòria per als ateus. Però per als mateixos catòlics, també hauria de ser desitjable que tots aquells catòlics nominals que ni creuen ni van a missa ni ténen cap relació amb l'esglèsia, es donassin de baixa. Això els proporcionaria dades més acurades sobre amb quanta gent comparteixen realment la seva fe. Després de tot, si fins i tot un ateu com jo el compten com a catòlic a efectes de les estadístiques, el valor de ser un vertader i devot catòlic es veuria devaluat, no creieu?

Però apostatar hauria de ser una necessitat no només per als ateus, sinó també per als propis catòlics. Independentment de les vostres creences, apostatar és la forma de rebutjar una institució responsable, no només de fomentar la intolerància i difondre doctrines alienes a la realitat i el sentit comú, sinó també de crims contra la humanitat. La recent onada d'apòstates a Alemanya com a conseqüència dels escàndols de pederastia n'és una bona demostració.

I deixa-me que deixi ben clar que no és el meu propòsit convertir a ningú a l'ateisme. Tenc present que la necessitat d'una vida espiritual és tan humana com menjar o dormir. I que cal no menys que un salt de fe per passar de creure en Déu (o en el que sigui) a creure que en un univers sense Déu ni propòsit ni eternitat, encara val la pena viure, i potser amb més intensitat. És cert que per molta gent, cal menys fe per creure en Déu, que en ells mateixos.

Però si del que es tracta és de creure en qualque cosa, apost la meva ànima immortal a aquesta carta: la de que la meva existència s'acabarà exactament en el moment en que el meu cor deixi de bategar, i a que no hi haurà ni Déu ni res esperant-me a l'altre costat.

Confiau en jo. Tenc línia directa amb Déu, recordau? Amen.

Per aquells de vosaltres interessats en apostatar, heu de tramitar una carta a la vostra diòcesi i a la parròquia on vau ser batejats sol·licitant la baixa dels registres oficials de l'esglèsia. Com que l'ignoraran (com ja ha estat denunciat davant la llei) heu de tramitar la corresponent denúncia al jutjat per infracció de la normativa vigent de protecció de dades. Podeu trobar tota la informació que necessitau en aquesta pàgina: http://www.apostasia.es/