dissabte, 13 d’agost de 2016

Si no arregles sa gotera, hauràs d'arreglar sa teulada

(traducción al español para lectores internacionales, más abajo)


Des de fa ja uns quants mesos, si veniu a la meva feina de bon matí, o just després de dinar, és habitual trobar-me assegut a una terrasseta, amb els ulls tancats, i uns auriculars a les orelles. Però en contra del que podríeu pensar, no estic dormint ni escoltant música ni (per descomptat) resant.

Però abans d'explicar-vos de què va tot això, deixau que vos conti com va començar.

Ja he parlat prou en aquest blog de la meva història personal amb l'ansietat, una condició que tenc controlada, però que de forma més o menys subtil sempre està allà, com una mosca vironera que mai se n'acaba d'anar.

I com ja havia contat aquí, aquesta ansietat no és més que un símptoma de qualque cosa no acaba de funcionar més endins, com el pilot de l'oli del cotxe. De res serveix queixar-se de que s'hagi encès la llumeta, el que t'hauries de fer és canviar l'oli. I resulta que d'un temps ençà, jo anava perdent oli.

(potser aquesta frase no ha sortit com l'havia imaginada, però vos deixaré fer-ne broma una estona, ja enteneu el que vull dir)

Com ja vos vaig contar una vegada, un no ha d'esperar a tenir un infart per a començar a fer dieta i exercici. I de la mateixa manera, no has d'esperar a tenir un atac de pànic per a començar a fer dieta i exercici, en aquest cas mental. I així és com vaig descobrir la meditació.

Per als qui em coneguin, la idea de la meditació (tipus amb túniques, músiques zen i “oms”) pot resultar antitètica amb la meva coneguda postura escèptica, racional i gens espiritual. I no us equivocaríeu, a mi tampoc em va emocionar la idea (sobretot per desconeixement, com després vaig descobrir).


Recomanat per una amiga, la primavera de l'any passat vaig apuntar-me a un curset de meditació i mindfulness. L'experiència va ser divertida, però molt poc seriosa. La professora, que a demés d'aquestes classes practica el reiki i el tarot (true story) era una xarlatana del mateix pelatge que els vidents amb els que vaig treballar fa tants d'anys.

Però aquesta és la part interessant: encara que el rerefons de les seves sessions no tenia ni cap ni peus, la pràctica del mindfulness em va resultar molt interessant. Així que una vegada acabat el curs, vaig fer el que qualsevol faria, cercar a internet què hi havia de veritat i què de superstició darrera de tota aquella parafernàlia d'encens, mantres i cançonetes en sànscrit. I com de costum, internet no em va decebre.

Resulta que encara que la meditació està tradicionalment associada a certes pràctiques espirituals (notablement les budistes) des de fa uns quants anys s'ha estat investigant de forma rigorosa i científica què hi ha de cert i saludable en aquesta pràctica. I ho sé per experiència pròpia, resulta que molt.

Per començar, oblidau-vos dels mantres, les túniques i l'encens. El mindfulness es practica fonamentalment en silenci, en qualsevol lloc i sense cap equipament especial. No has de posar-te en cap postura especial (només que estiguis còmode i amb l'esquena recta, més que res per no dormir-se) ni has de recitar cap text sagrat. De fet ni tant sols has de xerrar.

Tot el que has de fer és tancar els ulls i respirar. Literalment, tancar els ulls i respirar.


Per als que no ho conegueu, jo em vaig quedar amb la mateixa cara de beneit quan ho vaig llegir. Resulta que el remei més eficaç que ha trobat la ciència en els darrers anys per a combatre l'estrès, l'insomni, certes addiccions i trastorns mentals crònics com l'ansietat i la depressió... és una antiga tècnica practicada pels budistes des de fa 3000 anys, i que a més és gratuïta?

Com que el meu esperit escèptic és ben conegut, abans d'arriscar-me a perdre el temps practicant pseudomedicina, vaig documentar-me sobre el fons de la història. Vaig llegir llibres d'autors com Mark Epstein, Sharon Salzberg o Sam Harris, que abundaven tant en la tècnica com en els principis psicològics en què es basa (i Sam Harris és un reconegut autor escèptic) i sobretot un llibre del periodista americà Dan Harris, que conta el seu viatge cap a la meditació partint del punt més reticent possible.

Però el que em va acabar de convèncer dels beneficis de meditar no va ser cap llibre, sinó la pràctica diària. Amb certa incomoditat al principi (no tothom et mira com si el que estàs fent fos el més normal del món) i després amb tota naturalitat, vaig adoptar l'hàbit diari, vaig començar a usar una aplicació pel mòbil (Headspace, si us interessa) i en poques setmanes vaig començar a experimentar els beneficis.


I aquí és on vaig haver de començar a deixar enrere moltes de les meves creences sobre com funciona la ment, i la meva en particular, i el que la meditació podia fer per jo. Tal i com explica Andy Puddicombe, creador i narrador de Headspace, la meditació ni és el mateix que relaxació (encara que és una bona forma de relaxar-se), ni es tracta de deixar de pensar (que és impossible), ni pretén canviar els nostres pensament i emocions (que per qualcuns de nosaltres requeriria més aviat d'un electroxoc).

El propòsit de la meditació és desenvolupar una habilitat que molta gent ignora, que és la de l'atenció. Amb això vull dir no només estar atent (a un llibre, a una pel·lícula, a una conversa) sinó estar completament present, en el moment actual, sense que la teva ment estigui constantment pensant en el passat, en el futur, en un altre lloc o situació, o en qualsevol altra cosa que no sigui el que està passant aquí i ara.

Aquesta qualitat de la presència ha estat explorada per nombrosos autors (notablement Eckhart Tolle a The Power of Now) però per més que puguis llegir sobre el tema, només la pràctica formal ens pot ajudar a estar ni que sigui una mica més presents amb el que estam fent, i amb el que ens està passant, i el que sentim, en el moment.

I si et penses que prestar atenció és fàcil i no té cap secret, prova a fer-ho ara mateix. Només cinc minuts. Només tanca els ulls i concentra't en una sola cosa, com ara el batec del cor, o la teva respiració. No hi pensis, no ho analitzis, no intentis canviar-ho, només observa. I em jugaré el que vulguis en que no tardaràs ni mig minut a perdre el focus i posar-te en pensar en quaranta-mil altres coses.

Però tornar-se conscient de la teva pobra habilitat de posar atenció és només el principi. Diuen els budistes que “la ment és la font de tot patiment”. Jo ho he experimentat en persona, si no fos per les meves pors imaginàries i irracionals, hauria pogut tenir una vida totalment lliure de patiment.

I això és el que està fent per jo aquest hàbit que fa més d'un any que he adoptat (quasi) a diari.

Meditar no ha eliminat les emocions negatives, ni els pensaments obsessius. Meditar no et fa més feliç, ni més creatiu, ni més productiu, ni més pacient, ni més afectuós. Qualsevol llibre o curset que us conti això, menteix. I segurament després parlarà de txakres, mantres i cossos astrals.


El vertader regal de la meditació consisteix en descobrir que ja som feliços. I creatius, pacients i afectuosos. I que ja estam en pau i harmonia amb nosaltres mateixos. No cal cercar-ho a fora, només aprendre a observar i reconèixer tots aquest niguls de tempesta que, en forma de pensaments i pors, angoixes i laments, ens tapen l'espectacle del cel clar que ja tenim a dins. Observar-los amb curiositat, acceptar-los, i deixar-los passar igual que una vaca veu passar el tren. No intentar canviar-los, ni analitzar-los, ni molt menys deixar-se endur per ells – ni actuar empès per ells.

Després de tota una vida atrapat dins el meu cap, meditar m'ha descobert la possibilitat d'un futur diferent. Si puc aprendre a acceptar les meves pors i angoixes, a reconèixer les meves emocions i deixar-les passar, si puc estar completament present en lloc de lamentar el passat, témer el futur, i preferir la fantasia a enfrontar la realitat – llavors potser un dia podré ser lliure.

Tot el que he de fer és prestar atenció.

I si jo puc aconseguir-ho, em podeu creure que tots vosaltres també.

Ommmmm... ;)

Bibliografia:
Jon Kabat-Zinn, Wherever You Go, There You Are Mindfulness Meditation In Everyday Life
Sharon Salzberg, Real Happiness: The Power of Meditation
Joseph Goldstein, Mindfulness; A Practical Guide to Awakening
Sam Harris, Waking Up: A Guide to Spirituality Without Religion
Mark Epstein, Going to Pieces without Falling Apart A Buddhist Perspective on Wholeness
Dan Harris, 10% Happier: How I Tamed the Voice in My Head, Reduced Stress Without Losing My Edge, and Found Self-Help That Actually Works - A True Story

--

Desde hace ya varios meses, si vienes a mi trabajo por la mañana, o justo después de comer, es habitual encontrarme sentado en una terraza, con los ojos cerrados, y unos auriculares en los oídos. Pero en contra de lo que podría pensarse, no estoy durmiendo ni escuchando música ni rezando.

Pero antes de explicaros de qué va todo esto, dejad que os cuente cómo comenzó.

Ya he hablado bastante en este blog de mi historia personal con la ansiedad, una condición que tengo controlada, pero que de forma más o menos sutil siempre está allí, como una mosca cojonera que nunca se acaba de ir.

Y como ya había contado aquí, esta ansiedad no es más que un síntoma de algo no acaba de funcionar más adentro, como el piloto del aceite del coche. De nada sirve quejarse de que se haya encendido la lucecita, lo que deberías hacer es cambiar el aceite. Y resulta que de un tiempo a esta parte, yo iba perdiendo aceite.

(Quizás esta frase no ha salido como pretendía, pero os dejaré hacer broma un rato, ya entendéis lo que quiero decir)

Como ya conté una vez, uno no debe esperar a tener un infarto para empezar a hacer dieta y ejercicio. Y del mismo modo, no tienes que esperar a tener un ataque de pánico para empezar a hacer dieta y ejercicio, en este caso mental. Y así es como descubrí la meditación.

Para los que me conozcan, la idea de la meditación (tipo con túnicas, músicas zen y "oms") puede resultar antitética con mi conocida postura escéptica, racional y nada espiritual. Y no se equivocarían, a mí tampoco me emocionó la idea (sobre todo por desconocimiento, como después descubrí).

Recomendado para una amiga, la primavera del año pasado me apunté a un curso de meditación y mindfulness. La experiencia fue divertida, pero muy poco seria. La profesora, que además de estas clases practica el reiki y el tarot (true story) era una charlatana del mismo pelaje que los videntes con los que trabajé hace tantos años.

Pero esta es la parte interesante: aunque el trasfondo de sus sesiones no tenía ni pies ni cabeza, la práctica del mindfulness me resultó muy interesante. Así que una vez terminado el curso, hice lo que cualquiera haría, buscar en internet que había de verdad y qué de superstición detrás de toda aquella parafernalia de incienso, mantras y canciones en sánscrito. Y como de costumbre, internet no me decepcionó.

Resulta que aunque la meditación está tradicionalmente asociada a ciertas prácticas espirituales (notablemente las budistas) desde hace varios años se ha estado investigando de forma rigurosa y científica que hay de cierto y saludable en esta práctica. Y lo sé por experiencia propia, resulta que mucho.

Para empezar, olvivaos de los mantras, las túnicas y el incienso. El mindfulness se practica fundamentalmente en silencio, en cualquier lugar y sin ningún equipamiento especial. No tienes que ponerte en ninguna postura especial (sólo que estés cómodo y con la espalda recta, más que nada para no dormirse) ni debes recitar ningún texto sagrado. De hecho ni siquiera tienes que hablar.

Todo lo que tienes que hacer es cerrar los ojos y respirar. Literalmente, cerrar los ojos y respirar.

Para los que no lo conozcáis, yo me quedé con la misma cara de tonto cuando lo leí. Resulta que el remedio más eficaz que ha encontrado la ciencia en los últimos años para combatir el estrés, el insomnio, ciertas adicciones y trastornos mentales crónicos como la ansiedad y la depresión ... es una antigua técnica practicada por los budistas desde hace 3000 años, y que además es gratuita?

Como mi espíritu escéptico es bien conocido, antes de arriesgarme a perder el tiempo practicando pseudomedicina, me documenté sobre el fondo de la historia. Leí libros de autores como Mark Epstein, Sharon Salzberg o Sam Harris, que abundaban tanto en la técnica como en los principios psicológicos en que se basa (y Sam Harris es un reconocido autor escéptico) y sobre todo un libro del periodista estadounidense Dan Harris , que cuenta su viaje hacia la meditación partiendo del punto más reticente posible.

Pero lo que me terminó de convencer de los beneficios de meditar no fue ningún libro, sino la práctica diaria. Con cierta incomodidad al principio (no todo el mundo te mira como si lo que estás haciendo fuera lo más normal del mundo) y después con toda naturalidad, adopté el hábito diario, empecé a usar una aplicación para el móvil (Headspace, por si os interesa) y en pocas semanas empecé a experimentar los beneficios.

Y aquí es donde tuve que empezar a dejar atrás muchas de mis creencias sobre cómo funciona la mente, y la mia en particular, y lo que la meditación podía hacer por mí. Tal y como explica Andy Puddicombe, creador y narrador de Headspace, la meditación ni es lo mismo que relajación (aunque es una buena forma de relajarse), ni se trata de dejar de pensar (que es imposible), ni pretende cambiar nuestros pensamiento y emociones (que para alguno de nosotros requeriría más bien de un electroshock).

El propósito de la meditación es desarrollar una habilidad que mucha gente ignora, que es la de la atención. Con esto no sólo quiero decir estar atento (a un libro, una película, a una conversación) sino estar completamente presente, en el momento actual, sin que tu mente esté constantemente pensando en el pasado, en el futuro, en otro lugar o situación, o en cualquier otra cosa que no sea lo que está pasando aquí y ahora.

Esta cualidad de la presencia ha sido explorada por numerosos autores (notablemente Eckhart Tolle en The Power of Now) pero por más que puedas leer sobre el tema, sólo la práctica formal puede ayudarnos a estar ni que sea un poco más presentes en lo estamos haciendo, y con lo que nos está pasando, y lo que sentimos, en el momento.

Y si crees que prestar atención es fácil y no tiene ningún secreto, prueba a hacerlo ahora mismo. Sólo cinco minutos. Sólo cierra los ojos y concéntrate en una sola cosa, como el latido del corazón, o tu respiración. No pienses, no lo analices, no intentes cambiarlo, sólo observa. Y me voy a apostar lo que quieras a que no tardarás ni medio minuto a perder el foco y ponerte en pensar en cuarenta y mil otras cosas.

Pero volverse consciente de tu pobre habilidad de poner atención es sólo el principio. Dicen los budistas que "la mente es la fuente de todo sufrimiento". Yo lo he experimentado en persona, si no fuera por mis miedos imaginarias e irracionales, habría podido tener una vida totalmente libre de sufrimiento.

Y eso es lo que está haciendo por mí este hábito que hace más de un año que he adoptado (casi) a diario.

Meditar no ha eliminado las emociones negativas, ni los pensamientos obsesivos. Meditar no te hace más feliz, ni más creativo, ni más productivo, ni más paciente, ni más cariñoso. Cualquier libro o curso que te cuente esto, miente. Y seguramente después hablará de chakras, mantras y cuerpos astrales.

El verdadero regalo de la meditación consiste en descubrir que ya somos felices. Y creativos, pacientes y cariñosos. Y que ya estamos en paz y armonía con nosotros mismos. No hay que buscarlo fuera, sólo aprender a observar y reconocer todas esas nubes de tormenta que, en forma de pensamientos y miedos, angustias y lamentos, ocultan el espectáculo del cielo despejado que ya tenemos dentro. Observarlos con curiosidad, aceptarlos, y dejarlos pasar igual que una vaca ve pasar el tren. No intentar cambiarlos, ni analizarlos, ni mucho menos dejarse llevar por ellos - ni actuar empujado por ellos.

Después de toda una vida atrapado en mi cabeza, meditar me ha descubierto la posibilidad de un futuro diferente. Si puedo aprender a aceptar mis miedos y angustias, a reconocer mis emociones y dejarlas pasar, si puedo estar completamente presente en lugar de lamentar el pasado, temer el futuro, y preferir la fantasía a enfrentar la realidad - entonces tal vez un día podré ser libre.

Todo lo que tengo que hacer es prestar atención.


Y si yo puedo lograrlo, me puede creer que todos vosotros también.

Ommmm... ;)

Bibliografía:

Jon Kabat-Zinn, Wherever You Go, There You Are Mindfulness Meditation In Everyday Life
Sharon Salzberg, Real Happiness: The Power of Meditation
Joseph Goldstein, Mindfulness; A Practical Guide to Awakening
Sam Harris, Waking Up: A Guide to Spirituality Without Religion
Mark Epstein, Going to Pieces without Falling Apart A Buddhist Perspective on Wholeness
Dan Harris, 10% Happier: How I Tamed the Voice in My Head, Reduced Stress Without Losing My Edge, and Found Self-Help That Actually Works - A True Story

dimarts, 1 de març de 2016

Tant li és pegar a n'es clau com a sa ferradura

(versión en español para lectores internacionales más abajo)

Ja han passat sis mesos des de la meva darrera remesa de propòsitsd'any nou (que com tothom sap comença el setembre), aquella on per primera vegada no em feia cap propòsit concret, sinó que ho deixava tot al que el destí em tengués preparat... o això almenys és el que us vaig voler fer creure.

Siguem sincers, un no perd l'hàbit de fer-se propostes concretes d'un dia per un altre, i enguany no va ser cap excepció. El que no vaig fer aquesta vegada va ser posar-los per escrit ni publicar-los com a mesura de pressió. Potser la majoria de la gent necessita tècniques d'automotivació, fer llistes, posar-se objectius concrets, amb dates d'entrega, i si pot tenir la pressió social de qualcú empenyent-lo encara millor.



Ara fa poc justamente escrivia sobre això al meu blog de còmics, i ja hi deixava clar que la gent que necessita trampes per a fer qualque cosa (jo mateix, uns anys enrera) el que té són les prioritats girades, o el que es pitjor, les seves intencions no estan alineades amb els seus desitjos. Aquestes intencions som com la somera que volem fer estirar d'un carro. Pero la somera no té ganes d'estirar, té ganes de menjar o de jeure o de boixar, o de fer lo que els faci ganes fer a les someres. Per això a la somera l'hem de fermar, i l'hem de fuetejar. Si la somera volgués estirar del carro per ella mateixa, no mos faria falta tanta comèdia.

Si t'has pensat que no ets cap somera, però no trobes mai el temps o les ganes de posar-te a fer les coses que t'agradaria, torna a pensar. I especialment, mira a veure si aquests són els teus projectes o els de qualcú altre. Mira que no t'hagin enganxat a un carro del qual realment no tens cap ganes d'estirar.

Jo en aquests sis mesos des de l'1 de setembre, he començat un curs de còmic, he estat dibuixant el següent episodi del Huérfanos, vaig fer neteja de quasi tota la meva col·lecció de còmics regalant-los als amics o posant-los a la venda, però també he llegit més còmics (digitals, sobretot) que en els sis anys anteriors. I just fa una setmana donava un discur a un event Ignite on xerrava... sobre còmics.

Que hi notau cap patró?

No, no es tracta de cap obsessió, i tampoc és l'única cosa que he estat fent. També he segut fent feina programant videojocs, i al contrari que en altres èpoques, fins i tot ho he gaudit. He estat fent exercici, veient els amics, anant a Toastmasters (molt menys, però el que s'ha pogut), veient sèries i pel·lícules, i passant temps amb la meva dona que m'estima molt i que em dona suport per totes les meves bogeries – i que s'enfada si no surt almenys una vegada a cada post del meu blog; ja he complit per aquest. I en fi, moltes altres coses sense importància.

Però el més important que he estat fent els darrers mesos no ha estat res d'això. I per molt que m'agradin els còmics o la meva dona (i no per aquest ordre) l'activitat més rellevant a la que he dedicat pràcticament tot el meu temps ha estat una de ben diferent.

M'he dedicat a respirar.

Però aquesta és una altra història que es mereix una altra ocasió per ella tota sola.

--

Ya han pasado seis meses desde mi última remesa de propósitos de añonuevo (que como todo el mundo sabe comienza en septiembre), aquella donde por primera vez no me hacía ningún propósito concreto, sino que lo dejaba todo a lo que el destino me tuviera preparado ... o eso al menos es lo que os quería hacer creer.

Seamos sinceros, uno no pierde el hábito de hacerse propuestas concretas de un día para otro, y este año no fue una excepción. Lo que no hice esta vez fue ponerlos por escrito ni publicarlos como medida de presión. Quizás la mayoría de la gente necesita técnicas de automotivación, hacer listas, ponerse objetivos concretos, con fechas de entrega, y si puede tener la presión social de alguien empujándolo aún mejor.



Hace poco escribía justo sobre esto en mi blog de cómics, y ya dejaba claro que la gente que necesita trampas para hacer algo (yo mismo, unos años atrás) lo que tiene son las prioridades giradas, o lo que es peor , sus intenciones no están alineadas con sus deseos. Estas intenciones son como el burro que queremos hacer tirar de un carro. Pero el burro no tiene ganas de estirar, tiene ganas de comer o de echarse o de aparearse, o lo que sea que les haga ganas hacer a los burros. Por eso al burro lo hemos de atar y azotar. Si el burro quisiera tirar del carro por sí mismo, no nos haría falta tanta complicación.

Si has pensado que no eres ningún burro, pero no encuentras nunca el tiempo o las ganas de ponerte a hacer las cosas que te gustaría, vuelve a pensar. Y especialmente, mira a ver si esos son tus proyectos o los de otro. Cuidado que no te hayan enganchado a un carro del que realmente no tienes ganas de estirar.

Yo en estos seis meses desde el 1 de septiembre, he empezado un curso de cómic, he estado dibujando el siguiente episodio de Huérfanos, hice limpieza de casi toda mi colección de cómics regalándolos a los amigos o poniéndolos a la venta, pero también he leído más cómics (digitales, sobre todo) que en los seis años anteriores. Y justo hace una semana daba un discurso en un evento Ignite donde charlaba ... sobre cómics.

¿Alguien ha notado algún patrón?

No, no se trata de ninguna obsesión, y tampoco es lo único que he estado haciendo. También he seguido trabajando programando videojuegos, y al contrario que en otras épocas, incluso lo he disfrutado. He estado haciendo ejercicio, viendo a los amigos, yendo a Toastmasters (mucho menos, pero lo que se ha podido), viendo series y películas, y pasando tiempo con mi mujer, que me quiere mucho y que me apoya en todas mis locuras - y que se enfada si no sale al menos una vez cada post de mi blog; ya he cumplido por éste. Y en fin, muchas cosas sin importancia.

Pero lo más importante que he estado haciendo en los últimos meses no ha sido nada de esto. Y por mucho que me gusten los cómics o mi mujer (y no por este orden) la actividad más relevante a la que he dedicado prácticamente todo mi tiempo ha sido una muy diferente.

Me he dedicado a respirar.

Pero esta es otra historia que merece otra ocasión para ella sola.

dimarts, 1 de setembre de 2015

Tot pot ser menos es collons tornar carabasses

(versión en español para lectores internacionales, abajo)

Un any més, un altre 1 de setembre. Ja sabeu com va això, els meus anys productius, des de la meva època escolar (o sigui des de sempre) comencen el setembre, així que després d'unes merescudes vacances, torna a tocar fer inventari dels meus objectius acomplits (o no) aquest any passat, i de proposar-me en què centrar els meus esforços durant els pròxims dotze mesos. I aquest darrer ha estat un any intens i ple de fites. Sense ser exhaustiu, des del passat 1 de setembre:
  • he fet de professor a la universitat (una xerrada al grau i tres classes al màster de videojocs de la UPC)
  • he corregut la meva primera mitja marató
  • he baixat 8 kg a base de dieta i exercici (encara que aquestes darreres vacances he desfet una mica d'aquest camí, hehe)
  • he acabat el número 5 d'un còmic per primera vegada, fita que he celebrat amb un tom recopilatori que vam presentar amb gran èxit (fotos aquí)
  • he afegit dues noves ciutats al meu mapa de viatges, Amsterdam i Dublin
  • i el més important, m'han fet padrí jove d'una nina preciosa, que nom Fátima i que em recorda cada dia des de la pantalla del meu mòbil que per mal dia que tingui, sempre hi ha esperança en el futur
Ha estat un any ple d'experiències, reptes i fites assolides. Un any intens. I un any que m'ha deixat una mica més esgotat del que hauria volgut. No és fàcil perseguir tota classe de metes durant tant de temps seguit, i encara menys perseguir-se a un mateix, sense que el cos, i sobretot el cap no acabin per dir basta i demanar un descans. I de vegades, més que demanar-ho, ho exigeixen.

Per això, la meva llista de propòsits per aquest any que ara comença és una mica més curta:
  • fer el que em doni la gana.
Ok, potser tenc projectes específics que qualque dia us compartiré, però ara mateix el que vull és experimentar la sensació de llibertat que dóna tenir obertes totes les opcions, i gaudir del moment sense haver de tenir el cap constantment fixat en complir objectius, assolir reptes i demostrar-li al món del que som capaç. Crec que ja ha quedat prou clar, del que som capaç, i ara em meresc un any, o dos, o vint, de disfrutar sense la pressió d'estar constantment assolint fites cada vegada més altes. Ja n'he tengut prou, de carreres i lluites. Què tal si ara em dedic només a ser feliç?

Al cap i a la fi, que no era d'això del que es tractava?

Feliç any a tots ;)

--




Otro año, otro 1 de septiembre. Ya sabéis cómo va esto, mis años productivos, desde mi época escolar (o sea desde siempre) comienzan en septiembre, así que después de unas merecidas vacaciones, vuelve a tocar hacer inventario de mis objetivos cumplidos (o no) este año pasado, y de proponerme en qué centrar mis esfuerzos durante los próximos doce meses. Y este último ha sido un año intenso y lleno de hitos. Sin ser exhaustivo, desde el pasado 1 de septiembre:
  • he hecho de profesor en la universidad (una charla en el grado y tres clases en el máster de videojuegos de la UPC)
  • he corrido mi primera media maratón
  • he bajado 8 kg a base de dieta y ejercicio (aunque estas últimas vacaciones he deshecho un poco de este camino, jeje)
  • he terminado el número 5 de un cómic por primera vez, hito que he celebrado con un tomo recopilatorio que presentamos con gran éxito (fotos aquí)
  • he añadido dos nuevas ciudades a mi mapa de viajes, Amsterdam y Dublín
  • y lo más importante, me han hecho padrino de una niña preciosa, que se llama Fátima y que me recuerda cada día desde la pantalla de mi móvil que por mal día que tenga, siempre hay esperanza en el futuro
Ha sido un año lleno de experiencias, retos y logros. Un año intenso. Y un año que me ha dejado un poco más agotado de lo que hubiera querido. No es fácil perseguir toda clase de metas durante tanto tiempo seguido, y menos perseguirse a uno mismo, sin que el cuerpo, y sobre todo la cabeza no terminen para decir basta y pedir un descanso. Y a veces, más que pedirlo, lo exigen.

Por ello, mi lista de propósitos para este año que ahora comienza es un poco más corta:

  • hacer lo que me dé la gana
Ok, tal vez tengo proyectos específicos que algún día os compartiré, pero ahora mismo lo que quiero es experimentar la sensación de libertad que da tener abiertas todas las opciones, y disfrutar del momento sin tener que tener la cabeza constantemente fijada en cumplir objetivos, alcanzar retos y demostrarle al mundo de lo que soy capaz. Creo que ya ha quedado suficientemente claro, de lo que soy capaz, y ahora me merezco un año, o dos, o veinte, de disfrutar sin la presión de estar constantemente logrando metas cada vez más altas. Ya he tenido suficiente, de carreras y luchas. ¿Qué tal si ahora me dedico sólo a ser feliz?

Al fin y al cabo, ¿no era de eso de lo que se trataba?

Feliz año nuevo a todos ;)



dimecres, 14 de gener de 2015

S'ha d'aprofitar sa cera quan cau

(versión en castellano para lectores internacionales, abajo)


I finalment va arribar. El dia que tant de temps havia anat anticipant. El meu 40è aniversari ha vengut i se n'ha anat. Ja he canviat de dècada, senyores i senyors. A partir d'aquí, tot és costa abaix. Ja només queda gaudir de les fites assolides, consolidar els èxits i preparar-se per a l'inevitable declivi. A partir d'ara el cervell perd la plasticitat, les articulacions suporten malament l'exercici, i la teva vida ja està més o menys encaminada. Sic transit gloria mundi.

O no és així?

Els qui em seguiu des de fa temps ja deveu saber que si una cosa se'm dona malament, és conformar-me amb l'inevitable. Ja vaig passar per aquest procés ara fa 10 anys, quan vaig celebrar els 30, amb el convenciment de que ja no em faltava res per aconseguir, i preparat per a enfrontar la maduresa amb resignació. Tot aquest temps després, me'n record amb tendresa d'aquell al·lotet innocent que no tenia ni idea de tot el que se li venia a damunt. Me'n record de tota la gent amb qui vaig celebrar aquell aniversari, dels qui ja no hi són, o s'han perdut de vista – i molts d'altres que hi segueixen estant, tot i la distància (almenys en això, sempre li estaré agrait al Facebook). I no em deixa de resultar irònic que la persona que ara és la més important de la meva vida, i amb qui he passat aquest darrer aniversari a soles, en aquell moment ni tant sols la coneixia. Si com diu la meva dona, aquell 2005 hagués pogut mirar al futur, al dia d'avui, com qui guaita darrera d'una cortina, no hauria estat capaç d'entendre com havia arribat fins aquí. Una altra vegada, el destí demostra que si hi ha una cosa segura del futur, és que no hi ha res de segur.

Per a aquest aniversari, em vaig posar com a repte complir els 40 amb l’agenda buida, sense cap compromís, viatge o cita amb data fixa. Aquest passat any he tengut 6 bodes i 7 viatges, i la veritat, ja necessitava arribar a casa sense saber quan seria la pròxima vegada que hauria d’agafar un avió o posar-me un traje. Tot i així, aquest any que comença no em ressignaré a veure-les venir. Aquest aniversari marca també el punt d'arribada dels meus objectius “d'any nou” d'aquell setembre de 2013 en què, com deia John Lennon, la vida va tornar ser el que em passa mentre feia uns altres plans.

Ja vaig confessar aquí que en aquell moment les meves previsions van anar una mica errades pel que fa als meus projectes, però sempre és millor fer plans encara que et surtin torts, o que arribin tard, que no fer-ne cap i que el temps se te'n vagi. Ho diu l’autor de la novel·la gràfica dels 20 anys, així que creu-me que sé de què estic xerrant.

Per això, i per a la meva probable vergonya futura, he tornat a fer-me uns propòsits d'any nou (del meu any nou, si més no), a veure fins on puc arribar.

  1. acabar i publicar un còmic (Huérfanos nº5), i començar-ne un altre.
  2. llegir tots els llibres i còmics que tenc a casa.
  3. continuar la meva carrera en paral·lel fent classes.
  4. mantenir els meus hàbits de dieta i exercici, i córrer la meva primera mitja marató
  5. preparar-me per al futur
Aquesta darrera segurament necessita qualque explicació, perquè bàsicament això ho feim tots sense haver-nos-ho de proposar, no? Quan xerr del futur, em referesc a les voltes que, amb tota probabilitat, farà la vida durant els propers 5 o 10 anys, i que com vaig comprovar en aquell juliol de 2013, encara no estic preparat per a enfrontar. Estic xerrant de Derry, de Helsinki, de l’ansietat, del Dark Muppet, i de seguir empenyent per a sortir-me dels meus límits i ser lliure de viure allà on em vengui de gust, sense que els meus fantasmes imaginaris ho decideixin per jo.

Segurament, aquest no és un projecte per un any ni per dos (o sí, mai se sap) però s’ha convertit en el centre dels meus plans de vida a mig i llarg termini. No puc ni imaginar què hi trobaria si guaitàs darrera d’aquella cortina al futur que deia la meva dona, i em vegés a jo mateix el dia en què compliré els 50. Però igual que he superat moltes proves que no imaginava que passaria quan en vaig complir 30, no puc imaginar que 10 anys en el futur, aquesta ferida segueixi oberta.

Ja ho vaig escriure al seu moment: el Dark Muppet ha de morir, i la crònica d’aquesta mort anunciada ja ha començat.

Aquest darrer mes, a més d’unes merescudes vacances, he tengut l’oportunitat de conèixer a una altra criatura que no tenc cap dubte que qualque dia serà molt important a la meva vida. Ara tot just mideix uns 50 cm i no xerra gaire.


La meva primera fillola nom Fátima, és la segona filla dels meus cunyats Santiago i Lorena, que ens han triat a na Pili i a jo com a padrins (padrins joves si em llegiu des de Mallorca) per a vetllar pel seu benestar interior, i ser-ne guies de moral i bones conductes. Encara que allà d'on jo venc ser  padrí no implica gaire responsabilitat, em prenc molt seriosament la tasca de ser el referent d’aquesta nina, que un dia creixerà i s’enfrontarà a tots els dubtes, pors i frustracions que la vida ens té reservats. Ho sé, perquè als meus 40 anys jo encara m’hi estic enfrontant. I per això, un dia hauré de tenir l’autoritat de donar consells a la meva fillola sobre el que significa somiar, esforçar-se, superar-se, vèncer les teves pors i arribar on t’havien dit que no se podia.

I tot això, que encara no ho he aconseguit per jo mateix, ho vull fer per na Fátima. Perquè quan un dia em miri als ulls i em demani: “tu qualque vegada has tengut por?” li pugui contestar: “És clar que sí. Però no la vaig deixar guanyar”.

Barcelona, gener 2015
--

Y finalmente llegó. El día que tanto tiempo había ido anticipando. Mi 40 aniversario ha llegado y se ha ido. Ya he cambiado de década, señoras y señores. A partir de ahí, todo es cuesta abajo. Ya sólo queda disfrutar de los logros alcanzados, consolidar los éxitos y prepararse para el inevitable declive. A partir de ahora el cerebro pierde la plasticidad, las articulaciones soportan mal el ejercicio, y tu vida ya está más o menos encaminada. Sic transit gloria mundi.

¿O no es así?

Los que me seguís desde hace tiempo ya debéis saber que si algo se me da mal, es conformarme con lo inevitable. Ya pasé por este proceso hace 10 años, cuando celebré los 30, con el convencimiento de que ya no me faltaba nada para conseguir, y preparado para enfrentar la madurez con resignación. Todo este tiempo después, me acuerdo con ternura de aquel joven inocente que no tenía ni idea de todo lo que se le venía encima. Me acuerdo de toda la gente con la que celebré aquel cumpleaños, de los que ya no están, o se han perdido de vista - y muchos otros que siguen estando, a pesar de la distancia (al menos en eso, siempre le estaré agradecido a Facebook). Y no deja de resultar irónico que la persona que ahora es la más importante de mi vida, y con el que he pasado este último cumpleaños a solas, en ese momento ni siquiera la conocía. Si como dice mi mujer, aquel 2005 hubiera podido mirar al futuro, al día de hoy, como quien se asoma tras una cortina, no habría sido capaz de entender cómo había llegado hasta aquí. Una vez más, el destino demuestra que si hay algo seguro del futuro, es que no hay nada seguro.

Para este aniversario, me puse como reto cumplir los 40 con la agenda vacía, sin ningún compromiso, viaje o cita con fecha fija. Este pasado año he tenido 6 bodas y 7 viajes, y la verdad, ya necesitaba llegar a casa sin saber cuándo sería la próxima vez que tendría que coger un avión o ponerme un traje. Sin embargo, este año que comienza no me resignaré a verlas venir. Este aniversario marca también el punto de llegada de mis objetivos "de año nuevo" de aquel septiembre de 2013 en el que, como decía John Lennon, la vida volvió fue lo que me pasa mientras hacía otros planes.

Ya confesé aquí que en ese momento mis previsiones fueron algo inexactas con respecto a mis proyectos, pero siempre es mejor hacer planes aunque te salgan torcidos, o que lleguen tarde, que no hacer ninguno y que el tiempo se te vaya. Lo dice el autor de la novela gráfica de los 20 años, así que creedme que sé de qué estoy hablando.

Por ello, y para mi probable vergüenza futura, he vuelto a hacerme unos propósitos de año nuevo (de mi año nuevo, por lo menos), a ver hasta dónde puedo llegar.
  1.   terminar y publicar un cómic (Huérfanos n.5), y comenzar otro.
  2.   leer todos los libros y cómics que tengo en casa.
  3.   consolidar mi carrera en paralelo dando clases.
  4.   mantener mis hábitos de dieta y ejercicio, y correr mi primera media maratón
  5.   prepararme para el futuro
Esta última seguramente necesita algún explicación, porque básicamente eso lo hacemos todos sin habérnoslo de proponer, verdad? Cuando hablo del futuro, me refiero a las vueltas que con toda probabilidad dará la vida durante los próximos 5 o 10 años, y que como comprobé en aquel julio de 2013, aún no estoy del todo preparado para afrentar. Estoy hablando de Derry, de Helsinki, de la ansiedad, del Dark Muppet, y de seguir empujando para salir de mis límites y ser libre para vivir allí donde me venga en gana, sin que mis fantasmas imaginarios lo decidan por mí.

Seguramente, este no es un proyecto para un año ni para dos (o sí, nunca se sabe) pero se ha convertido en el centro de mis planes de vida a medio y largo plazo. No puedo ni imaginar qué encontraría si me asomase tras aquella cortina al futuro que decía mi mujer, y me viera a mí mismo el día en que cumpliré 50 años. Pero al igual que he superado muchas pruebas que no imaginaba cuando cumplí los 30, no puedo concebir que otros 10 años en el futuro, esta herida siga abierta.

Ya lo escribí en su momento: El Dark Muppet debe morir, y la crónica de esta muerte anunciada ya ha comenzado.

Este último mes, además de unas merecidas vacaciones, he tenido la oportunidad de conocer a otra criatura que no tengo ninguna duda de que algún día será muy importante en mi vida. Ahora apenas mide unos 50 cm y no habla mucho.

 

Mi primera ahijada se llama Fátima, es la segunda hija de mis cuñados Santiago y Lorena, que nos han elegido a Pili y a mí como padrinos para velar por su bienestar interior, y ser guías de moral y buenas conductas. Aunque de donde yo vengo ser padrino no implica mucha responsabilidad, me tomo muy en serio la tarea de ser el referente de esta niña, que un día crecerá y se enfrentará a todas las dudas, miedos y frustraciones que la vida nos tiene reservados. Lo sé, porque a mis 40 años yo todavía estoy en ello. Y por eso, un día tendré que tener la autoridad de dar consejos a mi ahijada sobre lo que significa soñar, esforzarse, superarse, vencer tus miedos y llegar donde te habían dicho que no se podía.

Y todo ello, que todavía no he conseguido para mí mismo, quiero hacerlo por Fátima. Porque cuando un día me mire a los ojos y me pregunte: "padrino, tú alguna vez has tenido miedo?" Le pueda responder: "Claro que sí. Pero no le dejé ganar".

Barcelona, enero 2015

dilluns, 1 de setembre de 2014

La mar quant més té, més brama

(versión en castellano más abajo)


Pròleg

Aquest passat 21 d'agost, vaig acomiadar-me d'un vell amic després de 12 anys. Amb ell vaig passar molts de bons moments, vaig viure experiències, i vaig compartir amistats. Però al final, quan ja no em servia de res, i mantenir-lo em costava més que desfer-me'n, vaig fer el que hauria d'haver fet fa molt de temps, i me'l vaig treure de damunt. Per si qualcú s'ha pensat que som una persona horrible, aquest és el meu amic:


Vaig vendre el meu Ford Fiesta per una dècima part del que em va costar, i encara en don gràcies. Aquests darrers anys, vaig haver-me d'avesar a anar cada setmana a moure el maleit cotxe (que tenia aparcat a L'Hospitalet, lluny de ca meva i de la feina) per a evitar que se li descarregàs la bateria. Apart d'aquesta carrera de manteniment (l'equivalent mecànic de treure a passejar el ca), aquest darrer any només el vaig fer servir quatre vegades. Per això, ni em sap greu ni sent nostàlgia d'haver venut el cotxe. El que sent, és alleujament.

. . . . .

Ara fa un any vos proposava els meus projectes per a l'any nou (que com tothom que ha estudiat sap, comença l'1 de setembre), i revisant-los ara que es compleix la data que m'havia marcat, me'n don compte que vaig ser més aviat optimista, com a qualsevol bona llista de bons propòsits.

En lloc d'un llibre al mes, he llegit menys de dos llibres en tot aquest any, i encara estic encallat al 81% del segon (A Dance With Dragons, si en tenies la curiositat). El número 5 de Huérfanos està molt avençat – llapis complet i 12 pàgines a tinta – però encara queda feina per a publicar-lo. He après a dibuixar digitalment – el Huérfanos 5 està completament entintat amb Manga Studio – però em queda molt per aprendre. Seguesc fent la mateixa feina, encara que no a la mateixa empresa (vaig canviar d'estudi el passat abril) encara que he après almenys una tecnologia nova. Respecte a la dieta i l'exercici, he millorat molt respecte al punt on vaig començar, però aquest matí encara estava als 75 Kg, i només em queden 4 mesos per a complir el meu propòsit – 70 Kg l'11 de gener de 2015 – amb dos períodes de vacances inclosos: una boda i un nadal, les pitjors èpoques per a mantenir la línia.

A canvi de tot el que no he fet, vaig tornar a Toastmasters el passat setembre, on he fet tots els discursos que em faltaven dels meus manuals avençats, i amb això he completat el meu ACB (Advanced Communicator Bronze). I també he estat desenvolupant unes idees per a futurs còmics – projectes que suposadament havia descartat per manca de temps. El canvi de feina ha suposat un trasbals a la meva rutina, però m'ha tornat a estimular intel·lectualment, que em feia falta per a evitar la sensació d'estancament. Vaig estar a Las Vegas el desembre, i a Londres el març. També he anat a cinc bodes – entre el 3 de maig i el 21 de juny!

Si hagués de decidir quins plans tenia l'univers per a impedir-me deixar el país l'estiu passat, tota aquesta activitat frenètica (sobretot les cinc bodes) podria ser una bona raó. Potser no hauria fet tots aquests discursos, ni dibuixat un nou còmic, ni començat aquesta nova feina, ni estaria tan en forma, i venir a totes aquestes bodes hauria estat un repte logístic més complicat. Potser ni tant sols tindria un smartphone!

Però no us enganyaré, ni a vosaltres ni a jo mateix. L'univers no en tenia cap, de pla, ni per jo ni per ningú. He fet totes aquestes coses perquè vaig decidir treure'n el millor de la fatalitat, i que ja que vaig haver de canviar de plans, que almenys valgués la pena.

Però que quedi clar, no va ser l'univers qui em va fer quedar a Barcelona. Va ser l'ansietat.

L'any passat per aquestes dates jo m'havia d'haver mudat a Helsinki, Finlàndia, on el 2 de setembre havia de començar a treballar a Rovio (els dels Angry Birds) com a Lead Programmer d'un selecte equip de desenvolupament de nous projectes. Tant si sortia bé com si no, aquesta havia de ser una de les experiències, professional i vital, més importants de la meva vida.

Però com ja vaig contar extensament, el Dark Muppet tenia altres plans.

Si, ha estat un bon any. Sí, ha valgut la pena quedar-me a Barcelona. No hauria volgut perdre'm totes aquestes coses bones. No em penedesc en absolut de la meva decisió de rendir-me a l'ansietat i quedar-me. Si no vaig seguir endavant, és perquè no estava preparat.

Però aquesta història no s'acaba aquí. Mentre jo no aconsegueixi complir amb el meus plans de passar un temps vivint a l'estranger, i superar de una vegada per totes l'ansietat que em genera aquesta experiència (o com va passar l'any passat, només la idea!), la meva lluita no s'haurà acabat.

No importa quants còmics dibuixi, quants discursos faci, quants kilòmetres corri.

El Dark Muppet ha de morir.

I per a matar-lo, un dia hauré de fer les maletes, preparar-me per marxar – a un altre lloc, a una altra ciutat, a un altre país – i esperar a que surti. I he d'estar preparat per a passar-ho pitjor que totes les vegades anteriors – aquesta és la força de l'ansietat: cada vegada que et rendeixes, es fa més forta.

Però avui no és aquest dia. Aquesta setmana quan feia els tràmits de traspàs del meu cotxe, un tràmit burocràtic se'ns va encallar, i només aquest inconvenient – que es va arreglar amb vàries cridades i corregudes – em va provocar un enorme estrès. Si en lloc de vendre el meu cotxe, m'hagués posat a desmuntar ca meva i fer les maletes per a anar-me'n a Helsinki, no vull ni imaginar fins a on se m'hauria disparat la serotonina.

Definitivament, avui no és el dia en què faig les maletes. Però aquest any que comença, quan estic a pocs mesos de complir els 40, vull fer un propòsit d'any nou molt especial, per als anys vinents: el de preparar-me – física, mental i psicològicament – per a guanyar la meva batalla més important: la de la meva ment contra les meves pors imaginàries, el Dr. Jekyll contra Mr. Hyde. M.A. Garcías contra el Dark Muppet.

I no importa quant de temps, esforç o patiment em calgui, aquesta batalla l'he de lluitar, una vegada i una altra, fins que la guanyi. Si vaig dedicar 20 anys i grans esforços a dibuixar una novel·la gràfica, assolir el meu major repte vital no es pot merèixer menys que seguir-ho intentant, costi el que costi.

I com va dir el Winston Churchill: "mai, mai, mai rendir-se".


dimarts, 24 de desembre de 2013

Encara no has vist el món per un forat

(Versión en castellano más abajo)

Ja fa cinc anys. Cinc anys que me'n vaig anar de la meva illa per venir a Barcelona.
I encara que només venia aquí a estar-me una curta temporada, devers un any, mira com han anat, les coses.
Casat, dibuixant els meus còmics, fent vida social, superant reptes. Feliç.
Però ja no en xerraré més, d'aquestes coses.
En lloc d'això, vull xerrar de trens. De trens, i de monstres.

Aquest estiu passat, vaig estar a punt d'agafar un tren.
Era un tren que duia un temps esperant que passàs, i finalment es va presentar.
Aquest tren anava a un lloc una mica enfora. Un lloc anomenat Caunaputa.
Caunaputa és un lloc ple de promeses i esperances. Un lloc ple d'emoció, aventura i risc.
Però Caunaputa té coses dolentes, també.
Per començar, Caunaputa (com indica el seu nom) está lluny.
A més és un lloc fred, desconegut, on les coses no són ben bé com les que coneixem.
Amb el temps, Caunaputa pot ser un lloc tan acollidor i entranyable com ca nostra.
Però mentre un s'hi va avesant, Caunaputa pot resultar tot un repte.
I no tots els dies són agradables a Caunaputa. De fet, hi ha dies molt durs.
S'ha d'estar molt segur, per anar a Caunaputa. I no tothom està preparat.

Com vos deia, aquest estiu finalment vaig decidir agafar aquest tren a Caunaputa.
Però quan ja només quedava fer la darrera passa, una cosa m'ho va impedir.
Comença com una petita molèstia, com una mosca vironera que no fa més que emprenyar.
Poc a poc, la petita molèstia creix, i es va fent més i més incòmoda, com un gra al cul.
No tarda molt a estar amb tu a totes hores, tocant els nassos, sense deixar-te descansar.
Sense deixar-te que te n'oblidis de la seva presència.
I així segueix creixent.
I com més creix, més intentes ignorar-lo. I menys ho aconsegueixes.
Fins que un dia, comença a cridar.
I no és un crit qualsevol. És un crit que no pots fer callar.
I no pots fer res més que escoltar lo que vol.
I sigui el que sigui, estás disposat a donar-li, per tal de que se calli.

L'heu tenguda mai, aquesta sensació?
La de que dins del vostre cap hi ha una altra veu, una que no se calla i que no pots ignorar?
Jo per desgràcia, ja la conec bé, aquesta veu. Som vells coneguts. Vells enemics.
Jo li he posat un nom, a la meva. En dic el Dark Muppet.

El Dark Muppet és com una d'aquelles titelles de la televisió, peluda i amb la boca gran.
Però el Dark Muppet no el pots veure ni tocar. El Dark Muppet nomes el pots sentir.
I quan el Dark Muppet vol que el sentis, té maneres de fer-se escoltar.

Qui és, aquesta veu? Des de quan ens coneixem, el Dark Muppet i jo?
La primera vegada que ens vam trobar va ser en els meus primers anys d'universitat.
Estudiar a la universitat va ser una experiència traumàtica per jo.
Em va treure de la zona de comfort que havien estat sempre els meus estudis.
De sobte, em trobava en un territori desconegut.
Allà va ser on ens vàrem conèixer, el Dark Muppet i jo.

No és que fós una gran companyia. I sens dubte, no m'ajudava gaire.
Però em vaig acostumar a la seva presència, i tampoc molestava gaire.
Almenys, no molestava fins el 1999.
A finals d'agost d'aquell any, vaig deixar la meva feina, la meva casa i la meva illa, per anar-me'n a Madrid.
A estudiar. I a fer feina. A viure experiències. I a tenir aventures.
Però no me'n vaig anar tot sol. El Dark Muppet m'hi va acompanyar.
I en un temps extraordinàriament breu de 23 dies, vaig tornar-me'n a casa.
Però no vaig ser jo, qui ho va decidir. Va ser el Dark Muppet.
I jo vaig decidir fer-li cas, deixar-ho anar i reprendre la vida que havia deixat.
Acabar la carrera, tornar a fer feina, i (vés per on) començar a dibuixar un còmic que havia començat a escriure uns anys abans. Però aquesta és una altra historia...

El Dark Muppet va desaparéixer de la meva vida durant una llarga temporada.
Però seguia visitant-me de tant en tant.
Ho va fer quan vaig preferir estar tot sol abans que arriscar-me a ser ferit per amor.
Ho va tornar a fer quan vaig anar-me'n a viure a un lloc allunyat de tothom.
Hi va tornar un diumenge qualsevol d'estiu, mentre conduïa el meu cotxe.
I ho heu endevinat. Va venir amb jo de viatge. Una setmana d'octubre de 2007...
El Dark Muppet va venir amb jo a Irlanda.
I allà va ser quan vaig saber del que era capaç.
Allà va ser quan el vaig sentir cridar.

El pitjor del Dark Muppet no és que cridi. El pitjor és que s'espera a fer-ho.
Els primers dies d'endinsar-te, lluny de la zona de comfort, el Dark Muppet sembla que no hi sigui.
Tu estàs massa ocupat, pensant en tot el que t'envolta, acostumant-te les noves sensacions.
I mentre tens el cap en totes aquestes coses, el Dark Muppet et deixa estar.
Supòs que pensa que estàs de vacances, que això és temporal.
Però un dia en que el Dark Muppet se'n dona compte de que l'has enredat.
De que l'has ficat en un lloc on no vol estar, per qualque raó que només ell sap.
I és llavors quan el Dark Muppet comença a cridar.

No us penseu que el Dark Muppet sigui gaire valent. En realitat, és al contrari.
El Dark Muppet només es creix quan et proposes ser agoserat, espontani i lliure.
És clar que de natural jo no ho som, cap d'aquestes coses. M'hi he d'obligar.
Les persones que mai han deixat de ser agoserats, d'assumir riscs i de llençar-se, mai han hagut de sentir cridar al Dark Muppet.
O potser sí, però una altra veu a dins crida més fort.
O senzillament, han après a no deixar-se enredar per aquest ninot emprenyós.
I quan apareix, tanquen els ulls, apreten les dents, i tremolen d'excitació.
Fan el que haguin de fer, però no s'aturen d'anar endavant.
Perquè això és el que vol el Dark Muppet, que et quedis on estàs. Un lloc segur i conegut.

Després de tornar d'Irlanda, el Dark Muppet em va deixar tranquil. Almenys per un temps.
I a més vaig tenir oportunitat de parlar molt sobre ell. En aquest blog, concretament
I així va ser com vaig començar a entendre què era, el Dark Muppet, i perquè estava aquí.
El Dark Muppet no apareix espontàniament.
El Dark Muppet neix i creix. I per a crèixer, necessita alimentar-se.
I què menja, el Dark Muppet, us demanareu?
Bona pregunta. Perquè el Dark Muppet s'alimenta de tot allò que no hauríeu de menjar vosaltres.
Hamburgueses? Pastissos? Muffins? No ben bé, però aprop.

Igual que menjar porqueries ens fa crèixer la panxa, la cintura, el cul i les cuixes, però no resulta gaire nutritiu (que m'ho diguin a jo darrerament...)
Consumir porqueries mentals tampoc resulta gaire nutritiu per a la ment.
Saps quan voldries saltar a una piscina però et fas enrera pel que pugui passar?
Saps quan voldries demanar una cita a una al·lota (o al·lot) i no t'hi atreveixes per no patir un rebuig?
Saps quan tries els estudis amb més sortides en lloc del que realment t'apassiona?
Saps quan et deixes ofendre per un company agressiu sense plantar-li cara?
Saps quan no demanes el que cerques per no quedar malament?
Quan deixes que el teu cap abusi de la seva posició?
Quan no crides als teus amics si et trobes malament per no molestar?
Quan no li dius al teu amic que t'ha ofès?
Quan no li dius als teus pares que els estimes?

Tot el que feim, el que vivim, ens deixa una marca. Es converteix en part del que som.
El que hem fet bé, el que hem fet malament. El que no hem fet però voldriem.
I totes aquestes coses alimenten parts de nosaltres.
El que llegim o estudiam, alimenta el nostre intelecte.
Els nostres esforços alimenten l'autoestima, la nostra voluntat.
Els nostres èxits alimenten la nostra seguretat, els fracasos la humilitat.
Les persones de les que cuidam alimenten el nostre afecte, i la nostra responsabilitat.
I al contrari, cada trampa que feim, cada mentida que deim, o cada persona que decebem ens priva una mica de totes aquestes coses.

I què passa amb els nostres dubtes? Les nostres angoixes? Els somnis que no hem perseguit?
Què alimenten aquests? No és com si haguéssim robat o matat a qualcú, no pot ser tan dolent.
Sí i no. No és cap delicte, tenir por i viure amb dubtes i complexos.
Però no us equivoqueu, sí que ténen conseqüències. Son porqueries que vos ficau al cap, i han d'anar-se a qualque lloc, igual que el greix als mitxelins.
El Dark Muppet és com els mitxelins de l'ànima. El resultat inútil i lleig d'una mala alimentació.
I no importa com estiguis de sa, mentre estigui allà, qualsevol dia podrà passar-te factura.

Tot això era per explicar-vos la història del tren.
Idò jo estava allà, preparat per agafar aquell tren a Caunaputa.
Havia fet els deures, estava preparat, estava decidit.
Tot el que havia de fer era comprar els billets.
I després d'anys sense haver sabut res d'ell, va tornar. El Dark Muppet.
I aquesta vegada no se va aguantar. Va cridar des del primer dia.
Supòs que el Dark Muppet, com jo, ja s'ha fet major, i no està per molts de pròlegs.
Simplement va aparèixer del no res, i em va dir: “Te n'havies oblidat, de jo? Te pensaves que no me tornaries a veure?”
I com quan et retrobes amb un vell enemic, tu intentes plantar cara, i evitar una baralla.
“Tu ja no hauries de ser, aquí. No t'he alimentat des de fa anys, no pots seguir amb jo.”
“Això és el que et pensaves, però és que he vist que te'n volies anar a Caunaputa. És cert, això?”
“Sí, és cert. Me'n vaig a Caunaputa, és una oportunitat que he estat esperant molt de temps i ningú m'ho impedirà. Ni tant sols tu.”
“N'estàs segur, d'això?”

I al final no ho pots evitar, hi ha una baralla.
Per desgràcia, és una batalla desigual, perquè mentre la lluites, tu has de fer la teva vida.
Però el Dark Muppet no te res més que fer que tocar-te els collons.
Un dia darrera de l'altre. Nit darrera nit. I aquí és on ja comences a entendre què no serà tan fàcil agafar-lo, aquest tren.
Quan el Dark Muppet es proposa una cosa, és molt difícil dur-li la contrària.
Almenys, no sense ajuda.

Aixi que això és el que vaig fer, vaig demanar ajuda per enfrontar-me al Dark Muppet.
Però està vist que em vaig equivocar de moment.
No és quan un té un infart, que s'ha de posar a dieta i a fer exercici.
Al Dark Muppet no se'l pot derrotar quan ja ha començat a cridar.
Així que ja no era una qüestió de si podria agafar-lo, aquest tren. Era una qüestió de quan tardaria el Dark Muppet a derrotar-me.
I va ser el 1 de juliol passat, ara fa dos mesos. Em va guanyar per K.O.
Em va dur uns dies més acceptar la meva derrota en veu alta.
Però al final ho vaig haver de reconèixer: Va tornar a guanyar, i no el vaig agafar, aquell tren.

Però aquest no és el final de la història.
El Dark Muppet ha guanyat, però aquesta vegada he après una cosa molt important.
Finalment, li he vist la cara. Ja sé qui és, el Dark Muppet.

Va passar al llarg d'aquelles nits d'insomni interminables.
El Dark Muppet no aturava de cridar, dia i nit.
I jo vaig fer el que qualsevol faria en aquestes circunstàncies: tancar els ulls i anar-me a un altre lloc.
I aquesta va ser una experiència profunda, sorprenent, i a la vegada molt familiar.
Vaig tornar enrera en el temps.
Ja sé que això pot semblar una cosa estranya a fer, quan no et deixa dormir una criatura invisible que només tu pots sentir cridar.
Però així és com va anar. I el que vaig descobrir va ser revelador.

No hi vaig trobar res de fosc, terrible ni dolorós al meu passat.
No havia patit cap experiencia traumàtica, cap privació ni cap tragèdia.
Al meu passat no hi havia més que bons records, anècdotes memorables i moments tendres.
És clar que havia passat per coses que a ningú li agrada havia viscut.
Crèixer és dur, és clar. Hi ha decepcions, dubtes, conflictes i períodes complicats. No sempre les coses estaven tot lo bé que t'agradaria.
Però sabeu què? Al final tot va sortir bé. Pot ser més tard, de forma inesperada, i al lloc menys sospitat. Però al final tot estava on havia d'estar.
Els meus amics, la meva família, els meus còmics, la meva feina. Tot estava on havia d'estar.
Potser no on jo hauria imaginat que estaria, però no estava malament.

Però som jo qui vaig les coses complicades. Jo, i la meva mania de pensar.
Si, m'heu entès bé, pensar fa les coses complicades. Pensar massa, concretament.
Llegint el meu blog no tendreu cap dubte de que som una persona reflexiva, que li dona voltes a les coses i mira d'entendre-les i donar-los un sentit.
Perquè això és el que fan les persones sensates, no? Entendre les coses que els passen, meditar les decisions importants, i donar-li moltes voltes a les situacions, anticipant tot el que pugui passar.
No consisteix en això, fer-se adult?
La resposta, la sabeu tant bé com jo. Això en el que consisteix, es en fer-se bolles al cap.
I aquestes bolles alimenten el Dark Muppet. O almenys, això era el que jo pensava.
Perquè en aquelles nits de juliol, quan el meu cap tornava al passat, vaig conèixer al Dark Muppet.

Potser qualcun de vosaltres recorda una història que he contat vàries vegades.
Fa anys, la meva amiga Cristina em va dir que se n'havia enrecordat de jo llegint un llibre: “El Dr. Jekyll i Mr. Hyde”.
I el que li havia recordat a jo d'aquest llibre era com semblava que tenia dues personalitats, i que de tant en tant la fosca sortia a la llum.
Supòs que els qui hagueu llegit la meva novel·la gràfica haureu pensat el mateix.
Però sí que hi ha qualque cosa de cert, en això del Dr. Jekyll i Mr. Hyde.
I el Dark Muppet m'ho va recordar.

Quan vaig tornar al passat fugint del Dark Muppet, em vaig trobar amb el meu jo més jove.
Tècnicament, no el vaig trobar, és que era jo mateix, s'entén, no?
O no ho era?
Quan vaig recórrer el paisatge mental de la meva vida, de la meva infantesa i dels meus records, era com si no fóssin meus. Com si fóssin els de qualcú altre... Com el Dr. Jekyll i...
Oh vaja.
Aixi va ser com vaig trobar el meu nèmesis. Estava allà mateix, mirant-me des de l'altre costat del mirall.

Tot aquest temps pensant que el Dark Muppet era el meu enemic, i era al revés.
Jo era el Dark Muppet.
Jo era el que m'havia estat alimentant d'hamburgueses mentals, de dubtes, angoixes, i paranoies.
De pensaments circulars, d'incerteses absurdes, de conflictes imaginaris.
I de por, sobretot això. Molta por.
I així va ser com vaig convertir el que podia haver estat una experiència emocionant ... en una qüestió de vida o mort.
I així és com el Dark Muppet va tornar.
Jo em vaig convertir en el Dark Muppet. Una altra vegada.
I així és com vaig deixar passar el tren que anava a Caunaputa.
I així com va venir, el Dark Muppet se'n va tornar a anar.
Però ara almenys, sabia una cosa. Sabia que mai se n'aniria del tot. Que mai se n'havia anat.
I que no se'n podia anar, perquè el Dark Muppet no era més que un producte de la meva ment analítica i reflexiva, duita fins a les seves darreres conseqüències.

I ara què passarà? Ja no me n'aniré a Caunaputa? O a qualsevol lloc?
Idò ara lo que toca fer és lo mateix que si fumàs, begués i menjàs massa, i hagués tengut un infart.
Ara toca recuperar-se, descansar, i tornar-me a posar en forma.
Fer dieta, fer exercici, i treure tota la merda que hi tenc a dins del cos, o en el meu cas, de la ment.
No pensar tant en el futur, disfrutar del moment i fer les coses que em fan ganes, aquí i ara.
Tornar a dibuixar còmics, llegir bons llibres, posar-me en forma, millorar en la meva feina, veure els meus amics, estar amb la meva dona, i moltes més coses que se m'aniran ocorreguent.
Atrevir-me a tenir experiències noves, donar-me permis per equivocar-me, per ser espontani.
Caunaputa, com la Viena de Billy Joel, pot esperar-me.

Perquè Caunaputa no és un lloc real, Caunaputa és un estat d'ànim.
Caunaputa és el desig íntim de canviar, sigui de lloc, de feina o de vida.
Caunaputa és anar-se de ca els pares, començar una nova feina, començar una relació.
Caunaputa és mudar-se a Barcelona, deixar una feina tòxica, dibuixar una novel·la gràfica i casar-se.
Però Caunaputa també és Madrid, Derry o el lloc que sigui. Llocs estranys, llunyans i fascinants, però per als quals un ha d'estar preparat.
Perquè el tren que va a Caunaputa només és d'anada.
Pots agafar un avió a la Xina, a Suïssa o a Finlàndia, pots trobar la millor feina del món o conèixer a la persona perfecta.
Però per a poder-t'hi quedar, primer has d'anar-te'n a Caunaputa.
La teva ment ha d'estar allà, abans que el teu cos en pugui viure l'experiència.
I mentre el Dark Muppet no em deixi, no me n'hi aniré mai, a Caunaputa.

Ara que ja sé qui és, el Dark Muppet, i de què té tanta por, no puc ignorar-lo per més temps.
I ja no puc alimentar-lo més. Prou de reflexions, prou de filosofia.
I per desgracia, això vol dir, prou d'aquest blog. Almenys, en aquest format.
Vaig començar l'aventura d'escriure aquest diari quan me n'anava a Irlanda, per estar en contacte amb els meus amics, però ja fa un temps que s'ha convertit en una altra cosa.
Aquest blog m'ha ajudat a posar en ordre les meves idees, compartir les meves sensacions, i esperava que a animar a molts de vosaltres a millorar.
El problema és que totes aquestes reflexions i meditacions han acabat per disparar-se per la culata.
I no puc córrer el risc de tornar a alimentar al Dark Muppet.

Seguiré escrivint, és clar, però em concentraré en els meus còmics.
Si la meva novel·la gràfica m'ha ensenyat qualque cosa, és que tenc moltes coses que contar.
I qui sap, potser un dia en podré fer qualque cosa, d'aquestes històries que he compartit aqui.
Crec que són bones històries, i esper que les hagueu disfrutat.
I potser un dia tornaré a contar-ne, quan sàpiga que el Dark Muppet ja no pot tornar.
Però ara mateix, aquest és un risc que no puc córrer.
Així que a partir d'ara, em podeu seguir al Twitter, al Facebook personal i al de còmics, i al meu blog de còmics. I per e-mail, per telèfon, per whatsapp, i per tots els llocs tradicionals.
I ja sabeu on trobar-me per prendre un cafè, fer una xerrada, o menjar un bon sopar (light).

I a tots aquells a qui aquesta història del Dark Muppet li resulti familiar, recordau que tots tenim un Dark Muppet a dins.
I que alimentar-lo i fer-lo crèixer, només depèn de nosaltres.
I encara que no sigui una visita agradable, als qui hagueu tengut la mala sort de conèixer-lo, recordau que no està aquí per fer-vos la vida impossible.
El Dark Muppet està aquí per recordar-nos que en qualque punt al llarg del camí, hem agafat la bifurcació equivocada.
Aixi que feu-li cas i tornau enrera.
Perquè mai és massa tard, per anar-vos a Caunaputa.

M.A. Garcias
Barcelona, 30 Agost 2013

--

Ya hace cinco años. Cinco años que me fui de mi isla para venir a Barcelona.
Y aunque solo venía aquí a pasar una breve temporada, alrededor de un año, mira como han salido las cosas.
Casado, dibujando mis comics, haciendo vida social, superando retos. Feliz.
Pero ya no hablaré más de estas cosas.
En lugar de eso, quiero hablar de trenes. De trenes, y de monstruos.

Este verano estuve a punto de tomar un tren.
Era un tren que llevaba algún tiempo esperando a que pasara, y finalmente apareció.
Este tren iba a un lugar un poco lejano. Un lugar llamado Tomarporsaco.
Tomarporsaco es un lugar lleno de promesas y esperanzas. Un lugar lleno de emociones, aventura y riesgo.
Pero Tomarporsaco tiene cosas malas también.
Para empezar, Tomarporsaco (como indica su nombre) está lejos.
Además es un lugar frío, desconocido, donde las cosas no son exactamente como las que conocemos.
Con el tiempo, Tomarporsaco puede llegar a ser un lugar tan acogedor y entrañable como nuestra propia casa.
Pero mientras uno se acostumbra, Tomarporsaco puede resultar todo un reto.
Y no todos los días son agradables en Tomarporsaco. De hecho, hay días muy duros.
Se ha de estar muy seguro, para irse a Tomarporsaco. Y no todo el mundo está preparado.

Como os decía, este verano finalmente decidí tomar ese tren a Tomarporsaco.
Pero cuando solo me faltaba dar el último paso, algo me lo impidió.
Empieza como una pequeña molestia, como una mosca cojonera que no hace más que fastidiar.
Poco a poco, la pequeña molestia crece, y va haciéndose más y más incómoda, como un grano en el culo.
No tarda mucho en estar contigo a todas horas, tocando las narices, sin dejarte descansar.
Sin dejar que te olvides de su presencia.
Y así sigue creciendo.
Y cuanto más crece, más intentas ignorarlo. Y menos lo consigues.
Hasta que un día empieza a gritar.
Y no es un grito cualquiera. Es un grito que no puedes hacer callar.
Y no puedes hacer más que escuchar lo que quiere.
Y sea lo que sea, estás dispuesto a dárselo con tal de que se calle.

Alguna vez habéis tenido esa sensación?
La de que dentro de vuestra cabeza hay otra voz, una que no se calla, y no puedes ignorar?
Yo por desgracia, conozco bien esa voz. Somos viejos conocidos. Viejos enemigos.
Yo le he puesto nombre a la mía. La llamo El Dark Muppet.

El Dark Muppet es como uno de esos muñecos de la televisión, peludo y con la boca grande.
Pero al Dark Muppet no lo puedes ver ni tocar. Al Dark Muppet sólo lo puedes oír.
Y cuando el Dark Muppet quiere que lo oigas, tiene formas de hacerse escuchar.

Quién es esa voz? Desde cuándo nos conocemos el Dark Muppet y yo?
La primera vez que nos encontramos fue en los primeros años de universidad.
Estudiar en la universidad fue una experiencia traumática para mí.
Me sacó de la zona de confort que siempre habían sido mis estudios.
De repente, me encontraba en territorio desconocido.
Ahí fue donde el Dark Muppet y yo nos conocimos.

No es que fuera una gran compañía. Y sin duda, no me ayudaba mucho.
Pero me acostumbré a su presencia, y tampoco molestaba tanto.
Al menos, no molestaba hasta el verano de 1999.
A finales de aquel agosto, dejé mi trabajo, mi casa y mi isla, para irme a Madrid.
A estudiar, y a trabajar. A vivir experiencias, y a tener aventuras.
Pero no me fui solo. El Dark Muppet me acompañó.
Y en el plazo extraordinariamente breve de 23 días, me volví a casa.
Pero no fui yo quien lo decidí. Fue el Dark Muppet.
Y yo decidí hacerle caso, dejarlo correr y retomar la vida que había dejado.
Acabar la carrera, volver a trabajar, y (mira tú por dónde) empezar a dibujar un cómic que había empezado a escribir unos años antes. Pero esa es otra historia...

El Dark Muppet desapareció de mi vida durante una larga temporada.
Pero me seguía visitando de vez en cuando.
Lo hizo cuando preferí estar solo antes arriesgarme a sufrir por amor.
Volvió a hacerlo cuando me fui a vivir a un lugar alejado de todos.
Y otra vez un domingo cualquiera de verano, mientras conducía mi coche.
Y lo habéis adivinado. Vino conmigo de viaje, una semana de octubre de 2007.
El Dark Muppet vino conmigo a Irlanda.
Y allí fue cuando supe de qué era capaz.
Allí fue cuando lo oí gritar.

Lo peor del Dark Muppet no es que grite. Lo peor es que se espera a hacerlo.
Los primeros días de internarse lejos de la zona de confort, el Dark Muppet parece que no esté.
Tú estás demasiado ocupado, pensando en todo lo que te rodea, acostumbrándote a las nuevas sensaciones.
Y mientras tienes la cabeza en todas estas cosas, el Dark Muppet te deja tranquilo.
Supongo que cree que estás de vacaciones, que esto es temporal.
Pero llega un día en el que el Dark Muppet se da cuenta de lo has engañado.
De que lo has metido en un lugar en el que no quiere estar, por alguna razón que sólo él conoce.
Y es entonces cuando el Dark Muppet empieza a gritar.

No penséis que el Dark Muppet sea muy valiente. En realidad es al revés.
El Dark Muppet solo se crece cuando te propones ser atrevido, espontáneo y libre.
Claro que de natural yo no soy ninguna de estas cosas. Me tengo que obligar.
Las personas que nunca han dejado de ser atrevidas, de asumir riesgos y de lanzarse, nunca han oído gritar al Dark Muppet.
O quizás sí, pero otra voz dentro de ellos grita más fuerte.
O simplemente, han aprendido a no dejarse enredar por este muñeco pesado.
Y cuando aparece, cierran los ojos, aprietan los dientes y tiemblan de emoción.
Hacen lo que haga falta, pero no dejan de avanzar.
Porque eso es lo que quiere el Dark Muppet, que te quedes donde estás. Un lugar seguro y conocido.

Después de regresar de Irlanda, el Dark Muppet me dejó tranquilo. Un tiempo al menos.
Y además tuve oportunidad de hablar mucho sobre él. En este blog, concretamente.
Y así fue como empecé a entender qué era el Dark Muppet, y por qué estaba aquí.
El Dark Muppet no aparece espontáneamente.
El Dark Muppet nace y crece. Y para crecer, necesita alimentarse.
Y qué come el Dark Muppet, os preguntaréis?
Buena pregunta. Porque el Dark Muppet se alimenta de todo aquello que no deberíais comer vosotros.
Hamburguesas? Pasteles? Muffins? No exactamente, pero cerca.

Igual que comer porquerías nos hace crecer la barriga, la cintura, el trasero y los muslos, pero no resulta demasiado nutritivo (que me lo digan a mí últimamente...)
Consumir porquerías mentales tampoco resulta demasiado nutritivo para la mente.
Sabes cuando querrías saltar a la piscina pero te echas atrás por lo que pueda pasar?
Sabes cuando querrías pedir una cita a una chica (o chico) y no te atreves para que no te rechace?
Sabes cuando escoges los estudios con más salida en lugar de los que realmente te apasiona?
Sabes cuando te dejas ofender por un compañero agresivo sin plantar cara?
Sabes cuando no pides por lo que buscas para no quedar mal?
Cuando dejas que un mal jefe abuse de su posición?
Cuando no llamas a tus amigos si te encuentras mal para no molestar?
Cuando no le dices a un amigo que te ha ofendido?
Cuando no dices a tus padres que los quieres?

Todo lo que hacemos, todo lo que vivimos, nos deja una marca. Se convierte en parte de lo que somos.
Lo que hemos hecho bien, lo que hemos hecho mal. Lo que no hemos hecho pero querríamos.
Y todas esas cosas alimentan partes de nosotros.
Lo que leemos o estudiamos, alimenta nuestro intelecto.
Nuestros esfuerzos alimentan nuestra autoestima, nuestra voluntad.
Nuestros éxitos alimentan nuestra seguridad, los fracasos la humildad.
Las personas de las que cuidamos alimentan nuestro afecto y nuestra responsabilidad.
Y al contrario, cada trampa que hacemos, cada mentira que decimos, o cada persona que decepcionamos nos priva un poco de todas estas cosas.

Y qué pasa con nuestras dudas? Nuestras angustias? Los sueños que no hemos perseguido?
Qué alimentan estos? No es como si hubiéramos robado o matado a alguien, no puede ser tan malo.
Sí y no. No es ningún crimen tener miedo y vivir con dudas y complejos.
Pero no os equivoqueis, sí que tienen consecuencias. Son porquerías que te metes en la cabeza, y han de irse a alguna parte, igual que la grasa a los michelines.
El Dark Muppet, la ansiedad, es como los michelines del alma. El resultado feo e inútil de una mala alimentación.
Y no importa como estés de sano, mientras estén ahi cualquier día podrán pasarte factura.

Todo esto era para contaros la historia del tren.
Pues ahí estaba yo, preparado para tomar aquel tren a Tomarporsaco.
Había hecho mis deberes, estaba preparado, estaba decidido.
Todo lo que tenía que hacer era comprar los billetes.
Y después de años sin haber sabido nada de él, regresó. El Dark Muppet.
Y esta vez no se contuvo. Gritó desde el primer día.
Supongo que el Dark Muppet, como yo, se ha hecho mayor, y no está para muchos prolegómenos.
Simplemente apareció de la nada, y me dijo: "te habías olvidado de mí? Pensabas que no volverías a verme?"
Y como cuando te reencuentras con un viejo enemigo, tú intentas plantar cara, y evitar una pelea.
"Tú ya no deberías estar aquí. No te he alimentado desde hace años, no puedes seguir aquí conmigo"
"Eso es lo que tú creías, pero es que he visto que te querías ir a Tomarporsaco. Es cierto?"
"Sí, es cierto. Me voy a Tomarporsaco, es una oportunidad que he estado esperando mucho tiempo y nadie me lo impedirá. Ni siquiera tú."
"Estás seguro de eso?"

Y al final no puedes evitarlo, hay una pelea.
Por desgracia, es una lucha desigual, porque mientras la libras tú has de hacer tu propia vida.
Pero el Dark Muppet no tiene nada mejor que hacer que tocarte las pelotas.
Un día tras otro. Noche tras noche. Y aquí es donde empiezas a entender que no será tan fácil tomar ese tren.
Cuando el Dark Muppet se propone algo, es muy difícil llevarle la contraria.
Al menos, no sin ayuda.

Así que eso fue lo que hice, pedí ayuda para enfrentarme al Dark Muppet.
Pero está visto que me equivoqué de momento.
No es cuando uno tiene un infarto, que tiene que ponerse a dieta y a hacer ejercicio.
Al Dark Muppet no se le puede derrotar cuando ya ha empezado a gritar.
Así que ya no era una cuestión de si podría tomar ese tren. Era cuestión de cuánto tardaría el Dark Muppet en derrotarme.
Y fue el pasado 1 de julio, hace dos meses, cuando me ganó por K.O.
Me llevó unos días aceptar mi derrota en voz alta.
Pero al final tuve que reconocerlo. Volvió a ganar, y no me subí a aquel tren.

Pero este no es el final de la historia.
El Dark Muppet ha ganado, pero esta vez he aprendido algo muy importante.
Finalmente le he visto la cara. Ya sé quien es el Dark Muppet.

Pasó a lo largo de aquellas noches de insomnio interminables.
El Dark Muppet no paraba de gritar, día y noche.
Y yo hice lo que cualquiera en aquellas circunstancias: cerrar los ojos e irme a otro lugar.
Y fue una experiencia profunda, sorprendente, y a la vez muy familiar. Volví atrás en el tiempo.
Ya sé que esto puede resultar algo extraño que hacer, cuando no te deja dormir una criatura invisible que solo tú puedes oír gritar.
Pero eso fue lo que pasó. Y lo que descubrí fue revelador.

No encontré nada oscuro, terrible ni doloroso en mi pasado.
No había sufrido ninguna experiencia traumática, ninguna privación ni tragedia.
En mi pasado no había más que buenos recuerdos, anécdotas memorables y momentos tiernos.
Claro que había pasado por cosas que a nadie le gusta haber vivido.
Crecer es duro, claro. Hay decepciones, dudas, conflictos y períodos complicados. No siempre las cosas estaban tan bien como me habría gustado.
Pero sabéis qué? Al final salió todo bien. Puede que más tarde, de forma inesperada, y en el sitio menos pensado. Pero al final todo estaba donde debía.
Mis amigos, mi familia, mis cómics, mi trabajo, todo estaba donde tenia que estar.
Puede que no donde yo habría imaginado, pero no estaba nada mal.

Pero fui yo el que hizo las cosas complicadas. Yo, y mi manía de pensar.
Si, lo habéis leído bien, pensar hace las cosas complicadas. Pensar demasiado, concretamente.
Leyendo mi blog no os cabrán dudas de que soy una persona reflexiva, que les doy vueltas a las cosas, que trata de entenderlas y darles un sentido.
Porque eso es lo que hacen las personas sensatas, no? Entender las cosas que les pasan, meditar las decisiones importantes, y darles muchas vueltas a las situaciones, anticipando todo lo que te pueda pasar.
No consiste en eso, hacerse adulto?
La respuesta la conocéis tan bien como yo. Eso es en lo que consiste hacerse bolas en la cabeza.
Y estas bolas alimentan al Dark Muppet. O al menos, eso era lo que yo pensaba.
Porque en aquellas noches de junio, cuando mi cabeza volvía al pasado, conocí al Dark Muppet.

Hace años mi amiga Cristina me dijo que se acordó de mí leyendo un libro: "El Dr. Jekyll y Mr. Hyde"
Me dijo que le parecía que yo tenía dos personalidades, y que de vez en cuando mi parte oscura salía a la luz.
Supongo que los que hayáis leído mi novela gráfica habréis pensado lo mismo.
Pero sí que hay algo de cierto, en eso del Dr. Jekyll y Mr. Hyde.
Y el Dark Muppet me lo volvió a recordar.

Cuando volví al pasado huyendo del Dark Muppet, me encontré con mi yo más joven.
Técnicamente no lo encontré, es que era yo mismo, se entiende, no?
O no lo era?
Cuando recorrí el paisaje mental de mi vida, de mi infancia y de mis recuerdos, era como si no fueran los míos. Como si fueran los de otra persona, como el Dr. Jekyll y...
Oh vaya.
Así fue como encontré a mi némesis. Estaba allí mismo, mirándome desde el otro lado del espejo.

Todo este tiempo creyendo que el Dark Muppet era mi enemigo, y era al revés.
Yo era el Dark Muppet.
Yo era el que me había estado alimentando de hamburguesas mentales, de dudas, angustias y paranoias.
De pensamientos circulares, de incertidumbres absurdas, de conflictos imaginarios.
Y de miedo, sobre todo. Mucho miedo.
Y así fue como convertí lo que podía haber sido una experiencia emocionante... En una cuestión de vida o muerte.
Y así fue como el Dark Muppet regresó.
Yo me convertí en el Dark Muppet. Otra vez.
Y así fue como dejé pasar el tren que iba a Tomarporsaco.
Y así como vino, el Dark Muppet se volvió a ir.
Pero esta vez al menos, sabía algo. Sabía que nunca se iría del todo. Que nunca se había ido.
Y que no se podía marchar, porque el Dark Muppet no era más que un producto de mi mente analítica y reflexiva, llevada a sus ultimas consecuencias.

Y ahora qué va a pasar? Ya no me iré a Tomarporsaco? O a cualquier sitio?
Pues lo que toca hacer ahora es lo mismo que si fumara, bebiera y comiera demasiado, y hubiera tenido un infarto.
Ahora toca recuperarse, descansar, y volver a ponerme en forma.
Hacer dieta, hacer ejercicio, y sacar toda la basura que tengo en el cuerpo, o en mi caso, en la cabeza.
No pensar tanto en el futuro, disfrutar el momento y hacer las cosas que me apetece, aquí y ahora.
Volver a dibujar cómics, leer buenos libros, ponerme en forma, mejorar en mi trabajo, ver a los amigos, estar con mi esposa, y muchas más cosas que se me irán ocurriendo.
Atreverme a tener experiencias nuevas, darme permiso para equivocarme, para ser espontáneo.
Y Tomarporsaco, como la Viena de Billy Joel, puede esperarme.

Porque Tomarporsaco no es un lugar real, es un estado de ánimo.
Tomarporsaco es el deseo íntimo de cambiar, sea de lugar, de casa o de vida.
Tomarporsaco es irse de casa de los padres, empezar un nuevo trabajo, iniciar una relación.
Tomarporsaco es mudarse a Barcelona, dejar un trabajo tóxico, dibujar una novela gráfica y casarse.
Pero Tomarporsaco también es Madrid, Derry o el lugar que sea. Lugares extraños, lejanos y fascinantes, pero para los cuales uno ha de estar preparado.
Porque el tren a Tomarporsaco es solo de ida.
Puedes tomar un avión a China, a Suiza o a Finlandia, puedes encontrar el mejor trabajo del mundo o conocer a la persona perfecta.
Pero para poderte quedar, que dure, primero has de irte a Tomarporsaco.
Tu mente ha de estar allí, antes de que tu cuerpo pueda vivir la experiencia.
Y mientras el Dark Muppet no me deje, nunca me iré a Tomarporsaco.

Ahora que ya sé quién es el Dark Muppet, y de qué tiene tanto miedo, no puedo ignorarlo por más tiempo.
Y ya no puedo alimentarlo más. Basta de reflexiones, basta de filosofía.
Y por lo tanto, basta de este blog. Al menos, en este formato.
Empecé la aventura de escribir este diario cuando me iba a Irlanda, para estar en contacto con los amigos, pero ya hace tiempo que se ha convertido en otra cosa.
Este blog me ha ayudado a poner en orden mis ideas, compartir mis sensaciones, y espero que a animar a muchos de vosotros a mejorar.
El problema que todas estas reflexiones y meditaciones han acabado por dispararse por la culata.
Y no puedo el riesgo de seguir alimentando al Dark Muppet.

Seguiré escribiendo, claro, pero me concentraré en los comics.
Si mi novela gráfica me ha enseñado algo, es que tengo muchas cosas que contar.
Y quien sabe, puede un día pueda hacer algo con las historias que he compartido aquí.
Creo que son buenas historias, y espero que las hayáis disfrutado.
Y puede que un día vuelva a contar otras, cuando sepa que el Dark Muppet ya no puede volver.
Pero ahora mismo, este es un riesgo que no puedo correr.
Así que desde ahora, me podéis seguir en twitter, facebook, y por email, teléfono, Whatsapp, y demás medios tradicionales.
Y ya sabéis donde encontrarme para tomar un café, charlar o comer una buena cena (light).

Y a todos aquellos a quienes esta historia del Dark Muppet les resulte familiar, recordad que todos tenemos un Dark Muppet dentro.
Y que alimentarlo y hacerlo crecer, solo depende de nosotros.
Y aunque no sea una visita agradable, a los que hayáis tenido la mala fortuna de conocerlo, recordad que no está aquí para haceros la vida imposible.
El Dark Muppet está aquí para recordarnos que en algún punto a lo largo del camino, hemos tomado la bifurcación equivocada.
Así que hacedle caso y volved atrás.
Porque nunca es demasiado tarde, para iros a Tomarporsaco.

M.A. Garcias
Barcelona, 30 Agost 2013