diumenge, 12 de març de 2017

Per davallar tots els sants ajuden

(versión en castellano para lectores internacionales más abajo)


És 11 de març i encara no vos havia felicitat l'any nou! Costa de creure que ja estiguem al 2017, no? Si l’any 2015 ja ens costava creure que estàvem a l'any on passava Regreso al Futuro 2, ara estem a l'any de Perseguido (The Running Man). El futur ja és aquí, i com ja deia en el meu èpic discurs "Dude, where's my future?", aquest futur deixa molt que desitjar. Això sol ser així quan ens esperam a que les coses simplement acabin passant, que mai compleixen les nostres expectatives. Excepte potser la fi del món, que en el nou ordre mundial potser arribarà abans del que esperàvem.


Quan el prospecte del futur és la destrucció del planeta i/o l'aniquilació de l'espècie, potser els objectius personals resulten d'una certa frivolitat. Però per si de cas resulta que encara puc sobreviure uns anys abans de l'inevitable extinció, aquests darrers mesos he procurat mantenir-me ocupat. I he descobert que quan et mantens en marxa, el temps és relatiu. Segurament Einstein ho va explicar millor, però tenc la sensació que he descobert una norma fonamental de la realitat que val la pena conèixer.


El passat mes de setembre, com molta gent fa després de l'estiu, em vaig apuntar a un gimnàs. Res d'especial. si no fós perquè als meus 41 anys mai no havia fet mai. Sis mesos després, vaig al gimnàs tres vegades per setmana sense pensar-hi - per hàbit. Però això és ara, perquè quan m'hi vaig apuntar m’assaltaven tota classe de dubtes sobre la meva habilitat per a usar les màquines, la meva capacitat per tenir accidents, i sobretot: d'on trauria el temps?


El mateix mes també vaig canviar el metro per la bicicleta. Res d’especial, si no fós perquè no havia anat en bicicleta des de feia uns 25 anys. Per sort, és cert el que diuen de que no s’oblida, i ara hi vaig cada dia sense pensar-hi. Però en el primer moment, vaig tardar setmanes entre que vaig tenir la tarja del bicing i que vaig començar a usar-lo. Novament, totes les meves pors a no saber circular per aquells carrils tan estrets, o atropellar vianants, van fer acte de presència.


Ara fa tres setmanes, vaig córrer la mitja marató de Barcelona. Abans d’això, ja havia corregut la Mercè i la Jean Bouin, i el mes que vé toquen la Nocturna de L’Hospitalet, la dels Bombers i la de El Corte Inglés. També surto a córrer 10 km cada diumenge. Això no tendria res d’especial però és que havia estat anant a córrer regularment durant 15 anys abans de decidir-me a apuntar-me a participar en curses oficials.


Aquesta setmana passada vaig acabar el número 6 de Huérfanos. Ja vos n’enrecordau, de Huérfanos? És aquell còmic que vaig començar a fer i publicar com a fanzine amb el meu amic Enric l’any 2002. I pel qual ningú apostava que duràs més d’un parell de números, fins que se’ns passàs la tonteria. 15 anys després, el projecte segueix endavant - el podeu llegir aquí: http://huerfanos.subcultura.es/tira/126.


Compte que no estic dient res del meu rendiment. Per descomptat que ni aixecant peses ni corrent curses faig unes marques gaire impressionants, són més aviat mediocres. Vaig arribar en el lloc 11586 (de 18000) a la mitja marató. Però de tots els meus coneguts, sóc el que millor marca va fer, només perquè ningú que jo conegui hi va participar.


El mateix es pot dir del meu còmic. Per descomptat que no faig el millor còmic que pogueu llegir, però com recordareu estic estudiant un curs de còmic a l’escola Joso de Barcelona, i dels meus companys, la majoria dels quals dibuixa millor que jo, només un ha fet un còmic complet. (i és una història curta, jo amb 20 anys ja havia fet La Canción de la Lluvia).


Encara que pugui semblar una altra cosa, jo sóc bastant humil, i molt exigent amb jo mateix. La veritat, mai em sent satisfet de quasi res del que faig. Ni del que dibuixo, ni del que escric, ni de la meva feina o el meu rendiment esportiu. Però hi ha una cosa en la que estic invariablement per sobre de la mitja del meu entorn, i és en la meva persistència. Quan em proposo una cosa, sé que la faré fins el final. Això després em causa altres problemes, però almenys sé que si em comprometo amb un projecte no el deixaré a mitges.


Va passar així quan vaig començar a córrer o a meditar, perquè ja ho m’havia passat, dibuixant còmics o fent videojocs. I tenc la confiança de que seguirà essent així, que si és el projecte correcte (i això en sí ja és un art), m’hi comprometré fins al final. I aquesta és una habilitat que és potser la meva única qualitat realment excepcional. I és l’única que he intentar contagiar infructuosament a la gent del meu entorn, tota la que comença les coses i no les acaba, o la que admira el que han aconseguit altres que en molts de casos tot el que han hagut de fer és comparéixer cada dia.


Perquè comparèixer, com diu Woody Allen, és el 80% de l’èxit.


Tot el que el futur ens té reservat és la destrucció del planeta i l’aniquilació de l’espècie. Si vols fer còmics, o meditar, o córrer maratons, o escriure llibres, o aprendre un idioma, o tocar un instrument, o tenir una feina millor, o follar més o el que sigui, no esperis a que passi. No deixis que un pringat mediocre com jo et guanyi només amb posar el peu fora de casa.


Who knows what could happen. 
Do what you do, just keep on laughing 
One thing's true, there's always a brand new day 

So you go and make it happen 
Do your best just keep on laughing 
It's all on you, there's always a brand new day 
Avril Lavigne, "Who Knows"

--

Es 11 de marzo y aún no os había felicitado el año nuevo! Cuesta creer que ya estemos en 2017, no? Si en 2015 ya nos costaba creer que estábamos en el año donde pasaba Regreso al Futuro 2, ahora estamos en el año de Perseguido (The Running Man). El futuro ya está aquí, y como ya decía en mi épico discurso "Dude, where s my future?", Este futuro deja mucho que desear. Esto suele ser así cuando nos esperamos a que las cosas simplemente acaben pasando, que nunca cumplen nuestras expectativas. Excepto quizás el fin del mundo, que en el nuevo orden mundial tal vez llegará antes de lo que esperábamos.

Cuando el prospecto del futuro es la destrucción del planeta y/o la aniquilación de la especie, tal vez los objetivos personales resultan de una cierta frivolidad. Pero por si acaso resulta que todavía puedo sobrevivir unos años antes de la inevitable extinción, estos últimos meses he procurado mantenerme ocupado. Y he descubierto que cuando te mantienes en marcha, el tiempo es relativo. Seguramente Einstein lo explicó mejor, pero tengo la sensación de que he descubierto una norma fundamental de la realidad que vale la pena conocer.

El pasado mes de septiembre, como mucha gente hace después del verano, me apunté a un gimnasio. Nada especial. si no fuera porque a mis 41 años nunca había hecho. Seis meses después, voy al gimnasio tres veces por semana sin pensar - por hábito. Pero eso es ahora, porque cuando me apunté me asaltaban toda clase de dudas sobre mi habilidad para usar las máquinas, mi capacidad para tener accidentes, y sobre todo: ¿de dónde sacaría el tiempo?

El mismo mes también cambié el metro por la bicicleta. Nada especial, si no fuera porque no había ido en bicicleta desde hacía unos 25 años. Por suerte, es cierto lo que dicen de que no se olvida, y ahora voy cada día sin pensar en ello. Pero en el primer momento, tardé semanas entre que tuve la tarjeta del bicing y que empecé a usarlo. Nuevamente, todos mis miedos a no saber circular por esos carriles tan estrechos, o atropellar peatones, hicieron acto de presencia.

Hace tres semanas, corrí la media maratón de Barcelona. Antes de eso, ya había corrido las carrera de la Mercè y la Jean Bouin, y el mes que viene tocan la Nocturna de L'Hospitalet, la de los Bomberos y la de El Corte Inglés. También salgo a correr 10 km cada domingo. Esto no tendría nada de especial pero es que había estado yendo a correr regularmente durante 15 años antes de decidirme a apuntarme a participar en carreras oficiales.

Esta semana pasada terminé el número 6 de Huérfanos. Os acordáis de Huérfanos? Es aquel cómic que empecé a hacer y publicar como fanzine con mi amigo Enric en 2002. Y por el que nadie apostaba que llegaría a tener más de un par de números, hasta que se nos pasara la tontería. 15 años después, el proyecto sigue adelante - lo puedes leer aquí: http://huerfanos.subcultura.es/tira/126.

Ojo que no estoy diciendo nada de mi rendimiento. Por supuesto que ni levantando pesas ni corriendo en carreras hago unas marcas muy impresionantes, son más bien mediocres. Llegué en el lugar 11586 (de 18000) en la media maratón. Pero de todos mis conocidos, soy el que mejor marca hizo, sólo para que nadie que yo conozca participó.

Lo mismo se puede decir de mi cómic. Por supuesto que no hago el mejor cómic que podáis leer, pero como recordaréis estoy estudiando un curso de cómic en la escuela Joso de Barcelona, ​​y de todos mis compañeros, la mayoría de los cuales dibujan mejor que yo, sólo uno ha hecho un cómic completo . (Y es una historia corta, yo con 20 años ya había hecho La Canción de la Lluvia).

Aunque pueda parecer otra cosa, yo soy bastante humilde, y muy exigente conmigo mismo. La verdad, nunca me siento satisfecho de casi nada de lo que hago. Ni de lo que dibujo, ni de lo que escribo, ni de mi trabajo o mi rendimiento deportivo. Pero hay algo en lo que estoy invariablemente por encima de la media de mi entorno, y es en mi persistencia. Cuando me propongo algo, sé que la haré hasta el final. Esto después me causa otros problemas, pero al menos sé que si me comprometo con un proyecto no lo dejaré a medias.

Pasó así cuando empecé a correr o meditar, porque ya lo había vivido dibujando cómics o haciendo videojuegos. Y tengo la confianza de que seguirá siendo así, que con el proyecto correcto (y eso en sí ya es un arte), me comprometeré hasta el final. Y esta es una habilidad que es quizás mi única cualidad realmente excepcional. Y es la única que he intentado contagiar infructuosamente a la gente a mi alrededor, toda la que empieza las cosas y no las termina, o la que admira lo que han conseguido otros que en muchos casos todo lo que han tenido que hacer es comparecer cada día.

Porque comparecer, como dice Woody Allen, es el 80% del éxito.

Todo lo que el futuro nos tiene reservado es la destrucción del planeta y la aniquilación de la especie. Si quieres hacer cómics, o meditar, o correr maratones, o escribir libros, o aprender un idioma, o tocar un instrumento, o tener un trabajo mejor, o follar más o lo que sea, no esperes a que pase. No dejes que un pringado mediocre como yo te gane sólo con poner el pie fuera de casa.



Who knows what could happen. 
Do what you do, just keep on laughing 
One thing's true, there's always a brand new day 

So you go and make it happen 
Do your best just keep on laughing 
It's all on you, there's always a brand new day  

Avril Lavigne, "Who Knows"

dijous, 1 de setembre de 2016

Val més ser cap d'arengada que coa de pagell

(versión en castellano para lectores internacionales, más abajo)


Jueves 1 de septiembre de 2016

Otra vez es septiembre, y eso quiere decir que es año nuevo, al menos por lo que se refiere a los objetivos de mi vida.

Hoy se cumplen 19 años desde que empecé a trabajar como programador, y 13 desde que empecé a programar videojuegos. Si me retirara a los 60 años, ya no tendría forma de haber pasado más tiempo dibujando cómics que programando, así que más vale que me ponga las pilas en mi proyecto de cambiar de carrera, como llevo tantos años diciendo que quería hacer. Parece que dejar atrás un montón de decisiones que tomé cuando era joven e inconsciente no será tan fácil.

Pero por si algo recordaré este año 2015-2016 será por haber estado haciendo mi primer curso oficial para aprender a dibujar cómics. Fueron 8 meses muy bien aprovechados, en los cuales tal vez no aprendí gran cosa que no supiera ya, pero conocí a mucha buena gente, y parece que estoy dibujando mejor que antes.

Eso sí, no he acabado ningún cómic nuevo durante este año, una cosa vaya por la otra.

Por otro lado, este año he aprendido muchas cosas sobre mí mismo, he casi completado un nuevo proyecto en mi trabajo (el oficial) y he ganados 6 kilos que antes no tenía. Ugh.


¿Y ahora qué? ¿Qué es lo que puedo proponerme hacer ahora que comienza el nuevo año?

Para empezar, terminar lo que he empezado. No sólo mi curso de cómic y el número de Huérfanos que estoy dibujando ahora. Seguir adelante en mi propósito de cambiar de carrera profesional, sin importar cuánto tiempo me lleve. Seguir aprendiendo cosas sobre mí mismo, y poner a prueba mis creencias más arraigadas.

Viajar. Este año, cortesía de mi esposa, he sumado Copenhague y Malmö a la lista de ciudades que conozco, y tengo intención de añadir algunas más. Para empezar, Angoulème, donde se celebra el año que viene el salón de cómic más importante de Europa. Os mantendré informados.

Ponerme en forma, que buena falta me hace. Recuperar mi ritmo de ejercicio y volver a correr 10 km en una hora, como era capaz de hacer hasta hace unos meses, cuando me empezó a crecer la tripa y el trasero.

Pero si tengo que hacerme un propósito de año nuevo realmente importante, sería el de recuperar las fuerzas. Estos últimos meses han sido en general agotadores, y he acabado cada día con sensación de estar drenado de energía. No ha sido tanto por la sensación de haber estado haciendo muchas cosas sino por tener un poco sensación de que no...


...estaba progresando. Este último año quizás he perdido un poco del entusiasmo que solía tener en años anteriores. Tal vez sea que me estoy haciendo mayor. Tal vez sea que no me estoy poniendo objetivos que realmente me estimulen. Algo que he aprendido de mí mismo es que con la motivación adecuada, nada me ha detenido de hacer cosas, ir a sitios y cumplir objetivos.

Y tengo la inmensa suerte de tener en casa el mejor modelo posible, una persona que además de una paciencia infinita, tiene la habilidad de llegar hasta donde se propone, cueste lo que cueste. La misma que ha leído más de 70 libros este año, y que hace tantos años se inventó una excusa para venir a vivir a Barcelona, y cada año se inventa otra para pasar su cumpleaños en otro país. En un mundo donde vivimos rodeados de gente que se acomoda o se conforma, tengo la suerte de vivir con una persona que nunca se rinde, y que un año tras otro me inspira a sacar la mejor de mí mismo. E incluso cuando yo mismo no estoy seguro de lo que soy capaz de hacer, ella siempre me recuerda que nunca ha dejado de creer en mí, incluso cuando yo ya no estoy tan seguro.

¿Mi deseo de año nuevo? Que encontréis a una persona en vuestra vida que os inspire tanto como a mí mi mujer. Va por ti, Pili :)

dissabte, 13 d’agost de 2016

Si no arregles sa gotera, hauràs d'arreglar sa teulada

(traducción al español para lectores internacionales, más abajo)


Des de fa ja uns quants mesos, si veniu a la meva feina de bon matí, o just després de dinar, és habitual trobar-me assegut a una terrasseta, amb els ulls tancats, i uns auriculars a les orelles. Però en contra del que podríeu pensar, no estic dormint ni escoltant música ni (per descomptat) resant.

Però abans d'explicar-vos de què va tot això, deixau que vos conti com va començar.

Ja he parlat prou en aquest blog de la meva història personal amb l'ansietat, una condició que tenc controlada, però que de forma més o menys subtil sempre està allà, com una mosca vironera que mai se n'acaba d'anar.

I com ja havia contat aquí, aquesta ansietat no és més que un símptoma de qualque cosa no acaba de funcionar més endins, com el pilot de l'oli del cotxe. De res serveix queixar-se de que s'hagi encès la llumeta, el que t'hauries de fer és canviar l'oli. I resulta que d'un temps ençà, jo anava perdent oli.

(potser aquesta frase no ha sortit com l'havia imaginada, però vos deixaré fer-ne broma una estona, ja enteneu el que vull dir)

Com ja vos vaig contar una vegada, un no ha d'esperar a tenir un infart per a començar a fer dieta i exercici. I de la mateixa manera, no has d'esperar a tenir un atac de pànic per a començar a fer dieta i exercici, en aquest cas mental. I així és com vaig descobrir la meditació.

Per als qui em coneguin, la idea de la meditació (tipus amb túniques, músiques zen i “oms”) pot resultar antitètica amb la meva coneguda postura escèptica, racional i gens espiritual. I no us equivocaríeu, a mi tampoc em va emocionar la idea (sobretot per desconeixement, com després vaig descobrir).


Recomanat per una amiga, la primavera de l'any passat vaig apuntar-me a un curset de meditació i mindfulness. L'experiència va ser divertida, però molt poc seriosa. La professora, que a demés d'aquestes classes practica el reiki i el tarot (true story) era una xarlatana del mateix pelatge que els vidents amb els que vaig treballar fa tants d'anys.

Però aquesta és la part interessant: encara que el rerefons de les seves sessions no tenia ni cap ni peus, la pràctica del mindfulness em va resultar molt interessant. Així que una vegada acabat el curs, vaig fer el que qualsevol faria, cercar a internet què hi havia de veritat i què de superstició darrera de tota aquella parafernàlia d'encens, mantres i cançonetes en sànscrit. I com de costum, internet no em va decebre.

Resulta que encara que la meditació està tradicionalment associada a certes pràctiques espirituals (notablement les budistes) des de fa uns quants anys s'ha estat investigant de forma rigorosa i científica què hi ha de cert i saludable en aquesta pràctica. I ho sé per experiència pròpia, resulta que molt.

Per començar, oblidau-vos dels mantres, les túniques i l'encens. El mindfulness es practica fonamentalment en silenci, en qualsevol lloc i sense cap equipament especial. No has de posar-te en cap postura especial (només que estiguis còmode i amb l'esquena recta, més que res per no dormir-se) ni has de recitar cap text sagrat. De fet ni tant sols has de xerrar.

Tot el que has de fer és tancar els ulls i respirar. Literalment, tancar els ulls i respirar.


Per als que no ho conegueu, jo em vaig quedar amb la mateixa cara de beneit quan ho vaig llegir. Resulta que el remei més eficaç que ha trobat la ciència en els darrers anys per a combatre l'estrès, l'insomni, certes addiccions i trastorns mentals crònics com l'ansietat i la depressió... és una antiga tècnica practicada pels budistes des de fa 3000 anys, i que a més és gratuïta?

Com que el meu esperit escèptic és ben conegut, abans d'arriscar-me a perdre el temps practicant pseudomedicina, vaig documentar-me sobre el fons de la història. Vaig llegir llibres d'autors com Mark Epstein, Sharon Salzberg o Sam Harris, que abundaven tant en la tècnica com en els principis psicològics en què es basa (i Sam Harris és un reconegut autor escèptic) i sobretot un llibre del periodista americà Dan Harris, que conta el seu viatge cap a la meditació partint del punt més reticent possible.

Però el que em va acabar de convèncer dels beneficis de meditar no va ser cap llibre, sinó la pràctica diària. Amb certa incomoditat al principi (no tothom et mira com si el que estàs fent fos el més normal del món) i després amb tota naturalitat, vaig adoptar l'hàbit diari, vaig començar a usar una aplicació pel mòbil (Headspace, si us interessa) i en poques setmanes vaig començar a experimentar els beneficis.


I aquí és on vaig haver de començar a deixar enrere moltes de les meves creences sobre com funciona la ment, i la meva en particular, i el que la meditació podia fer per jo. Tal i com explica Andy Puddicombe, creador i narrador de Headspace, la meditació ni és el mateix que relaxació (encara que és una bona forma de relaxar-se), ni es tracta de deixar de pensar (que és impossible), ni pretén canviar els nostres pensament i emocions (que per qualcuns de nosaltres requeriria més aviat d'un electroxoc).

El propòsit de la meditació és desenvolupar una habilitat que molta gent ignora, que és la de l'atenció. Amb això vull dir no només estar atent (a un llibre, a una pel·lícula, a una conversa) sinó estar completament present, en el moment actual, sense que la teva ment estigui constantment pensant en el passat, en el futur, en un altre lloc o situació, o en qualsevol altra cosa que no sigui el que està passant aquí i ara.

Aquesta qualitat de la presència ha estat explorada per nombrosos autors (notablement Eckhart Tolle a The Power of Now) però per més que puguis llegir sobre el tema, només la pràctica formal ens pot ajudar a estar ni que sigui una mica més presents amb el que estam fent, i amb el que ens està passant, i el que sentim, en el moment.

I si et penses que prestar atenció és fàcil i no té cap secret, prova a fer-ho ara mateix. Només cinc minuts. Només tanca els ulls i concentra't en una sola cosa, com ara el batec del cor, o la teva respiració. No hi pensis, no ho analitzis, no intentis canviar-ho, només observa. I em jugaré el que vulguis en que no tardaràs ni mig minut a perdre el focus i posar-te en pensar en quaranta-mil altres coses.

Però tornar-se conscient de la teva pobra habilitat de posar atenció és només el principi. Diuen els budistes que “la ment és la font de tot patiment”. Jo ho he experimentat en persona, si no fos per les meves pors imaginàries i irracionals, hauria pogut tenir una vida totalment lliure de patiment.

I això és el que està fent per jo aquest hàbit que fa més d'un any que he adoptat (quasi) a diari.

Meditar no ha eliminat les emocions negatives, ni els pensaments obsessius. Meditar no et fa més feliç, ni més creatiu, ni més productiu, ni més pacient, ni més afectuós. Qualsevol llibre o curset que us conti això, menteix. I segurament després parlarà de txakres, mantres i cossos astrals.


El vertader regal de la meditació consisteix en descobrir que ja som feliços. I creatius, pacients i afectuosos. I que ja estam en pau i harmonia amb nosaltres mateixos. No cal cercar-ho a fora, només aprendre a observar i reconèixer tots aquest niguls de tempesta que, en forma de pensaments i pors, angoixes i laments, ens tapen l'espectacle del cel clar que ja tenim a dins. Observar-los amb curiositat, acceptar-los, i deixar-los passar igual que una vaca veu passar el tren. No intentar canviar-los, ni analitzar-los, ni molt menys deixar-se endur per ells – ni actuar empès per ells.

Després de tota una vida atrapat dins el meu cap, meditar m'ha descobert la possibilitat d'un futur diferent. Si puc aprendre a acceptar les meves pors i angoixes, a reconèixer les meves emocions i deixar-les passar, si puc estar completament present en lloc de lamentar el passat, témer el futur, i preferir la fantasia a enfrontar la realitat – llavors potser un dia podré ser lliure.

Tot el que he de fer és prestar atenció.

I si jo puc aconseguir-ho, em podeu creure que tots vosaltres també.

Ommmmm... ;)

Bibliografia:
Jon Kabat-Zinn, Wherever You Go, There You Are Mindfulness Meditation In Everyday Life
Sharon Salzberg, Real Happiness: The Power of Meditation
Joseph Goldstein, Mindfulness; A Practical Guide to Awakening
Sam Harris, Waking Up: A Guide to Spirituality Without Religion
Mark Epstein, Going to Pieces without Falling Apart A Buddhist Perspective on Wholeness
Dan Harris, 10% Happier: How I Tamed the Voice in My Head, Reduced Stress Without Losing My Edge, and Found Self-Help That Actually Works - A True Story

--

Desde hace ya varios meses, si vienes a mi trabajo por la mañana, o justo después de comer, es habitual encontrarme sentado en una terraza, con los ojos cerrados, y unos auriculares en los oídos. Pero en contra de lo que podría pensarse, no estoy durmiendo ni escuchando música ni rezando.

Pero antes de explicaros de qué va todo esto, dejad que os cuente cómo comenzó.

Ya he hablado bastante en este blog de mi historia personal con la ansiedad, una condición que tengo controlada, pero que de forma más o menos sutil siempre está allí, como una mosca cojonera que nunca se acaba de ir.

Y como ya había contado aquí, esta ansiedad no es más que un síntoma de algo no acaba de funcionar más adentro, como el piloto del aceite del coche. De nada sirve quejarse de que se haya encendido la lucecita, lo que deberías hacer es cambiar el aceite. Y resulta que de un tiempo a esta parte, yo iba perdiendo aceite.

(Quizás esta frase no ha salido como pretendía, pero os dejaré hacer broma un rato, ya entendéis lo que quiero decir)

Como ya conté una vez, uno no debe esperar a tener un infarto para empezar a hacer dieta y ejercicio. Y del mismo modo, no tienes que esperar a tener un ataque de pánico para empezar a hacer dieta y ejercicio, en este caso mental. Y así es como descubrí la meditación.

Para los que me conozcan, la idea de la meditación (tipo con túnicas, músicas zen y "oms") puede resultar antitética con mi conocida postura escéptica, racional y nada espiritual. Y no se equivocarían, a mí tampoco me emocionó la idea (sobre todo por desconocimiento, como después descubrí).

Recomendado para una amiga, la primavera del año pasado me apunté a un curso de meditación y mindfulness. La experiencia fue divertida, pero muy poco seria. La profesora, que además de estas clases practica el reiki y el tarot (true story) era una charlatana del mismo pelaje que los videntes con los que trabajé hace tantos años.

Pero esta es la parte interesante: aunque el trasfondo de sus sesiones no tenía ni pies ni cabeza, la práctica del mindfulness me resultó muy interesante. Así que una vez terminado el curso, hice lo que cualquiera haría, buscar en internet que había de verdad y qué de superstición detrás de toda aquella parafernalia de incienso, mantras y canciones en sánscrito. Y como de costumbre, internet no me decepcionó.

Resulta que aunque la meditación está tradicionalmente asociada a ciertas prácticas espirituales (notablemente las budistas) desde hace varios años se ha estado investigando de forma rigurosa y científica que hay de cierto y saludable en esta práctica. Y lo sé por experiencia propia, resulta que mucho.

Para empezar, olvivaos de los mantras, las túnicas y el incienso. El mindfulness se practica fundamentalmente en silencio, en cualquier lugar y sin ningún equipamiento especial. No tienes que ponerte en ninguna postura especial (sólo que estés cómodo y con la espalda recta, más que nada para no dormirse) ni debes recitar ningún texto sagrado. De hecho ni siquiera tienes que hablar.

Todo lo que tienes que hacer es cerrar los ojos y respirar. Literalmente, cerrar los ojos y respirar.

Para los que no lo conozcáis, yo me quedé con la misma cara de tonto cuando lo leí. Resulta que el remedio más eficaz que ha encontrado la ciencia en los últimos años para combatir el estrés, el insomnio, ciertas adicciones y trastornos mentales crónicos como la ansiedad y la depresión ... es una antigua técnica practicada por los budistas desde hace 3000 años, y que además es gratuita?

Como mi espíritu escéptico es bien conocido, antes de arriesgarme a perder el tiempo practicando pseudomedicina, me documenté sobre el fondo de la historia. Leí libros de autores como Mark Epstein, Sharon Salzberg o Sam Harris, que abundaban tanto en la técnica como en los principios psicológicos en que se basa (y Sam Harris es un reconocido autor escéptico) y sobre todo un libro del periodista estadounidense Dan Harris , que cuenta su viaje hacia la meditación partiendo del punto más reticente posible.

Pero lo que me terminó de convencer de los beneficios de meditar no fue ningún libro, sino la práctica diaria. Con cierta incomodidad al principio (no todo el mundo te mira como si lo que estás haciendo fuera lo más normal del mundo) y después con toda naturalidad, adopté el hábito diario, empecé a usar una aplicación para el móvil (Headspace, por si os interesa) y en pocas semanas empecé a experimentar los beneficios.

Y aquí es donde tuve que empezar a dejar atrás muchas de mis creencias sobre cómo funciona la mente, y la mia en particular, y lo que la meditación podía hacer por mí. Tal y como explica Andy Puddicombe, creador y narrador de Headspace, la meditación ni es lo mismo que relajación (aunque es una buena forma de relajarse), ni se trata de dejar de pensar (que es imposible), ni pretende cambiar nuestros pensamiento y emociones (que para alguno de nosotros requeriría más bien de un electroshock).

El propósito de la meditación es desarrollar una habilidad que mucha gente ignora, que es la de la atención. Con esto no sólo quiero decir estar atento (a un libro, una película, a una conversación) sino estar completamente presente, en el momento actual, sin que tu mente esté constantemente pensando en el pasado, en el futuro, en otro lugar o situación, o en cualquier otra cosa que no sea lo que está pasando aquí y ahora.

Esta cualidad de la presencia ha sido explorada por numerosos autores (notablemente Eckhart Tolle en The Power of Now) pero por más que puedas leer sobre el tema, sólo la práctica formal puede ayudarnos a estar ni que sea un poco más presentes en lo estamos haciendo, y con lo que nos está pasando, y lo que sentimos, en el momento.

Y si crees que prestar atención es fácil y no tiene ningún secreto, prueba a hacerlo ahora mismo. Sólo cinco minutos. Sólo cierra los ojos y concéntrate en una sola cosa, como el latido del corazón, o tu respiración. No pienses, no lo analices, no intentes cambiarlo, sólo observa. Y me voy a apostar lo que quieras a que no tardarás ni medio minuto a perder el foco y ponerte en pensar en cuarenta y mil otras cosas.

Pero volverse consciente de tu pobre habilidad de poner atención es sólo el principio. Dicen los budistas que "la mente es la fuente de todo sufrimiento". Yo lo he experimentado en persona, si no fuera por mis miedos imaginarias e irracionales, habría podido tener una vida totalmente libre de sufrimiento.

Y eso es lo que está haciendo por mí este hábito que hace más de un año que he adoptado (casi) a diario.

Meditar no ha eliminado las emociones negativas, ni los pensamientos obsesivos. Meditar no te hace más feliz, ni más creativo, ni más productivo, ni más paciente, ni más cariñoso. Cualquier libro o curso que te cuente esto, miente. Y seguramente después hablará de chakras, mantras y cuerpos astrales.

El verdadero regalo de la meditación consiste en descubrir que ya somos felices. Y creativos, pacientes y cariñosos. Y que ya estamos en paz y armonía con nosotros mismos. No hay que buscarlo fuera, sólo aprender a observar y reconocer todas esas nubes de tormenta que, en forma de pensamientos y miedos, angustias y lamentos, ocultan el espectáculo del cielo despejado que ya tenemos dentro. Observarlos con curiosidad, aceptarlos, y dejarlos pasar igual que una vaca ve pasar el tren. No intentar cambiarlos, ni analizarlos, ni mucho menos dejarse llevar por ellos - ni actuar empujado por ellos.

Después de toda una vida atrapado en mi cabeza, meditar me ha descubierto la posibilidad de un futuro diferente. Si puedo aprender a aceptar mis miedos y angustias, a reconocer mis emociones y dejarlas pasar, si puedo estar completamente presente en lugar de lamentar el pasado, temer el futuro, y preferir la fantasía a enfrentar la realidad - entonces tal vez un día podré ser libre.

Todo lo que tengo que hacer es prestar atención.


Y si yo puedo lograrlo, me puede creer que todos vosotros también.

Ommmm... ;)

Bibliografía:

Jon Kabat-Zinn, Wherever You Go, There You Are Mindfulness Meditation In Everyday Life
Sharon Salzberg, Real Happiness: The Power of Meditation
Joseph Goldstein, Mindfulness; A Practical Guide to Awakening
Sam Harris, Waking Up: A Guide to Spirituality Without Religion
Mark Epstein, Going to Pieces without Falling Apart A Buddhist Perspective on Wholeness
Dan Harris, 10% Happier: How I Tamed the Voice in My Head, Reduced Stress Without Losing My Edge, and Found Self-Help That Actually Works - A True Story

dimarts, 1 de març de 2016

Tant li és pegar a n'es clau com a sa ferradura

(versión en español para lectores internacionales más abajo)

Ja han passat sis mesos des de la meva darrera remesa de propòsitsd'any nou (que com tothom sap comença el setembre), aquella on per primera vegada no em feia cap propòsit concret, sinó que ho deixava tot al que el destí em tengués preparat... o això almenys és el que us vaig voler fer creure.

Siguem sincers, un no perd l'hàbit de fer-se propostes concretes d'un dia per un altre, i enguany no va ser cap excepció. El que no vaig fer aquesta vegada va ser posar-los per escrit ni publicar-los com a mesura de pressió. Potser la majoria de la gent necessita tècniques d'automotivació, fer llistes, posar-se objectius concrets, amb dates d'entrega, i si pot tenir la pressió social de qualcú empenyent-lo encara millor.



Ara fa poc justamente escrivia sobre això al meu blog de còmics, i ja hi deixava clar que la gent que necessita trampes per a fer qualque cosa (jo mateix, uns anys enrera) el que té són les prioritats girades, o el que es pitjor, les seves intencions no estan alineades amb els seus desitjos. Aquestes intencions som com la somera que volem fer estirar d'un carro. Pero la somera no té ganes d'estirar, té ganes de menjar o de jeure o de boixar, o de fer lo que els faci ganes fer a les someres. Per això a la somera l'hem de fermar, i l'hem de fuetejar. Si la somera volgués estirar del carro per ella mateixa, no mos faria falta tanta comèdia.

Si t'has pensat que no ets cap somera, però no trobes mai el temps o les ganes de posar-te a fer les coses que t'agradaria, torna a pensar. I especialment, mira a veure si aquests són els teus projectes o els de qualcú altre. Mira que no t'hagin enganxat a un carro del qual realment no tens cap ganes d'estirar.

Jo en aquests sis mesos des de l'1 de setembre, he començat un curs de còmic, he estat dibuixant el següent episodi del Huérfanos, vaig fer neteja de quasi tota la meva col·lecció de còmics regalant-los als amics o posant-los a la venda, però també he llegit més còmics (digitals, sobretot) que en els sis anys anteriors. I just fa una setmana donava un discur a un event Ignite on xerrava... sobre còmics.

Que hi notau cap patró?

No, no es tracta de cap obsessió, i tampoc és l'única cosa que he estat fent. També he segut fent feina programant videojocs, i al contrari que en altres èpoques, fins i tot ho he gaudit. He estat fent exercici, veient els amics, anant a Toastmasters (molt menys, però el que s'ha pogut), veient sèries i pel·lícules, i passant temps amb la meva dona que m'estima molt i que em dona suport per totes les meves bogeries – i que s'enfada si no surt almenys una vegada a cada post del meu blog; ja he complit per aquest. I en fi, moltes altres coses sense importància.

Però el més important que he estat fent els darrers mesos no ha estat res d'això. I per molt que m'agradin els còmics o la meva dona (i no per aquest ordre) l'activitat més rellevant a la que he dedicat pràcticament tot el meu temps ha estat una de ben diferent.

M'he dedicat a respirar.

Però aquesta és una altra història que es mereix una altra ocasió per ella tota sola.

--

Ya han pasado seis meses desde mi última remesa de propósitos de añonuevo (que como todo el mundo sabe comienza en septiembre), aquella donde por primera vez no me hacía ningún propósito concreto, sino que lo dejaba todo a lo que el destino me tuviera preparado ... o eso al menos es lo que os quería hacer creer.

Seamos sinceros, uno no pierde el hábito de hacerse propuestas concretas de un día para otro, y este año no fue una excepción. Lo que no hice esta vez fue ponerlos por escrito ni publicarlos como medida de presión. Quizás la mayoría de la gente necesita técnicas de automotivación, hacer listas, ponerse objetivos concretos, con fechas de entrega, y si puede tener la presión social de alguien empujándolo aún mejor.



Hace poco escribía justo sobre esto en mi blog de cómics, y ya dejaba claro que la gente que necesita trampas para hacer algo (yo mismo, unos años atrás) lo que tiene son las prioridades giradas, o lo que es peor , sus intenciones no están alineadas con sus deseos. Estas intenciones son como el burro que queremos hacer tirar de un carro. Pero el burro no tiene ganas de estirar, tiene ganas de comer o de echarse o de aparearse, o lo que sea que les haga ganas hacer a los burros. Por eso al burro lo hemos de atar y azotar. Si el burro quisiera tirar del carro por sí mismo, no nos haría falta tanta complicación.

Si has pensado que no eres ningún burro, pero no encuentras nunca el tiempo o las ganas de ponerte a hacer las cosas que te gustaría, vuelve a pensar. Y especialmente, mira a ver si esos son tus proyectos o los de otro. Cuidado que no te hayan enganchado a un carro del que realmente no tienes ganas de estirar.

Yo en estos seis meses desde el 1 de septiembre, he empezado un curso de cómic, he estado dibujando el siguiente episodio de Huérfanos, hice limpieza de casi toda mi colección de cómics regalándolos a los amigos o poniéndolos a la venta, pero también he leído más cómics (digitales, sobre todo) que en los seis años anteriores. Y justo hace una semana daba un discurso en un evento Ignite donde charlaba ... sobre cómics.

¿Alguien ha notado algún patrón?

No, no se trata de ninguna obsesión, y tampoco es lo único que he estado haciendo. También he seguido trabajando programando videojuegos, y al contrario que en otras épocas, incluso lo he disfrutado. He estado haciendo ejercicio, viendo a los amigos, yendo a Toastmasters (mucho menos, pero lo que se ha podido), viendo series y películas, y pasando tiempo con mi mujer, que me quiere mucho y que me apoya en todas mis locuras - y que se enfada si no sale al menos una vez cada post de mi blog; ya he cumplido por éste. Y en fin, muchas cosas sin importancia.

Pero lo más importante que he estado haciendo en los últimos meses no ha sido nada de esto. Y por mucho que me gusten los cómics o mi mujer (y no por este orden) la actividad más relevante a la que he dedicado prácticamente todo mi tiempo ha sido una muy diferente.

Me he dedicado a respirar.

Pero esta es otra historia que merece otra ocasión para ella sola.

dimarts, 1 de setembre de 2015

Tot pot ser menos es collons tornar carabasses

(versión en español para lectores internacionales, abajo)

Un any més, un altre 1 de setembre. Ja sabeu com va això, els meus anys productius, des de la meva època escolar (o sigui des de sempre) comencen el setembre, així que després d'unes merescudes vacances, torna a tocar fer inventari dels meus objectius acomplits (o no) aquest any passat, i de proposar-me en què centrar els meus esforços durant els pròxims dotze mesos. I aquest darrer ha estat un any intens i ple de fites. Sense ser exhaustiu, des del passat 1 de setembre:
  • he fet de professor a la universitat (una xerrada al grau i tres classes al màster de videojocs de la UPC)
  • he corregut la meva primera mitja marató
  • he baixat 8 kg a base de dieta i exercici (encara que aquestes darreres vacances he desfet una mica d'aquest camí, hehe)
  • he acabat el número 5 d'un còmic per primera vegada, fita que he celebrat amb un tom recopilatori que vam presentar amb gran èxit (fotos aquí)
  • he afegit dues noves ciutats al meu mapa de viatges, Amsterdam i Dublin
  • i el més important, m'han fet padrí jove d'una nina preciosa, que nom Fátima i que em recorda cada dia des de la pantalla del meu mòbil que per mal dia que tingui, sempre hi ha esperança en el futur
Ha estat un any ple d'experiències, reptes i fites assolides. Un any intens. I un any que m'ha deixat una mica més esgotat del que hauria volgut. No és fàcil perseguir tota classe de metes durant tant de temps seguit, i encara menys perseguir-se a un mateix, sense que el cos, i sobretot el cap no acabin per dir basta i demanar un descans. I de vegades, més que demanar-ho, ho exigeixen.

Per això, la meva llista de propòsits per aquest any que ara comença és una mica més curta:
  • fer el que em doni la gana.
Ok, potser tenc projectes específics que qualque dia us compartiré, però ara mateix el que vull és experimentar la sensació de llibertat que dóna tenir obertes totes les opcions, i gaudir del moment sense haver de tenir el cap constantment fixat en complir objectius, assolir reptes i demostrar-li al món del que som capaç. Crec que ja ha quedat prou clar, del que som capaç, i ara em meresc un any, o dos, o vint, de disfrutar sense la pressió d'estar constantment assolint fites cada vegada més altes. Ja n'he tengut prou, de carreres i lluites. Què tal si ara em dedic només a ser feliç?

Al cap i a la fi, que no era d'això del que es tractava?

Feliç any a tots ;)

--




Otro año, otro 1 de septiembre. Ya sabéis cómo va esto, mis años productivos, desde mi época escolar (o sea desde siempre) comienzan en septiembre, así que después de unas merecidas vacaciones, vuelve a tocar hacer inventario de mis objetivos cumplidos (o no) este año pasado, y de proponerme en qué centrar mis esfuerzos durante los próximos doce meses. Y este último ha sido un año intenso y lleno de hitos. Sin ser exhaustivo, desde el pasado 1 de septiembre:
  • he hecho de profesor en la universidad (una charla en el grado y tres clases en el máster de videojuegos de la UPC)
  • he corrido mi primera media maratón
  • he bajado 8 kg a base de dieta y ejercicio (aunque estas últimas vacaciones he deshecho un poco de este camino, jeje)
  • he terminado el número 5 de un cómic por primera vez, hito que he celebrado con un tomo recopilatorio que presentamos con gran éxito (fotos aquí)
  • he añadido dos nuevas ciudades a mi mapa de viajes, Amsterdam y Dublín
  • y lo más importante, me han hecho padrino de una niña preciosa, que se llama Fátima y que me recuerda cada día desde la pantalla de mi móvil que por mal día que tenga, siempre hay esperanza en el futuro
Ha sido un año lleno de experiencias, retos y logros. Un año intenso. Y un año que me ha dejado un poco más agotado de lo que hubiera querido. No es fácil perseguir toda clase de metas durante tanto tiempo seguido, y menos perseguirse a uno mismo, sin que el cuerpo, y sobre todo la cabeza no terminen para decir basta y pedir un descanso. Y a veces, más que pedirlo, lo exigen.

Por ello, mi lista de propósitos para este año que ahora comienza es un poco más corta:

  • hacer lo que me dé la gana
Ok, tal vez tengo proyectos específicos que algún día os compartiré, pero ahora mismo lo que quiero es experimentar la sensación de libertad que da tener abiertas todas las opciones, y disfrutar del momento sin tener que tener la cabeza constantemente fijada en cumplir objetivos, alcanzar retos y demostrarle al mundo de lo que soy capaz. Creo que ya ha quedado suficientemente claro, de lo que soy capaz, y ahora me merezco un año, o dos, o veinte, de disfrutar sin la presión de estar constantemente logrando metas cada vez más altas. Ya he tenido suficiente, de carreras y luchas. ¿Qué tal si ahora me dedico sólo a ser feliz?

Al fin y al cabo, ¿no era de eso de lo que se trataba?

Feliz año nuevo a todos ;)



dimecres, 14 de gener de 2015

S'ha d'aprofitar sa cera quan cau

(versión en castellano para lectores internacionales, abajo)


I finalment va arribar. El dia que tant de temps havia anat anticipant. El meu 40è aniversari ha vengut i se n'ha anat. Ja he canviat de dècada, senyores i senyors. A partir d'aquí, tot és costa abaix. Ja només queda gaudir de les fites assolides, consolidar els èxits i preparar-se per a l'inevitable declivi. A partir d'ara el cervell perd la plasticitat, les articulacions suporten malament l'exercici, i la teva vida ja està més o menys encaminada. Sic transit gloria mundi.

O no és així?

Els qui em seguiu des de fa temps ja deveu saber que si una cosa se'm dona malament, és conformar-me amb l'inevitable. Ja vaig passar per aquest procés ara fa 10 anys, quan vaig celebrar els 30, amb el convenciment de que ja no em faltava res per aconseguir, i preparat per a enfrontar la maduresa amb resignació. Tot aquest temps després, me'n record amb tendresa d'aquell al·lotet innocent que no tenia ni idea de tot el que se li venia a damunt. Me'n record de tota la gent amb qui vaig celebrar aquell aniversari, dels qui ja no hi són, o s'han perdut de vista – i molts d'altres que hi segueixen estant, tot i la distància (almenys en això, sempre li estaré agrait al Facebook). I no em deixa de resultar irònic que la persona que ara és la més important de la meva vida, i amb qui he passat aquest darrer aniversari a soles, en aquell moment ni tant sols la coneixia. Si com diu la meva dona, aquell 2005 hagués pogut mirar al futur, al dia d'avui, com qui guaita darrera d'una cortina, no hauria estat capaç d'entendre com havia arribat fins aquí. Una altra vegada, el destí demostra que si hi ha una cosa segura del futur, és que no hi ha res de segur.

Per a aquest aniversari, em vaig posar com a repte complir els 40 amb l’agenda buida, sense cap compromís, viatge o cita amb data fixa. Aquest passat any he tengut 6 bodes i 7 viatges, i la veritat, ja necessitava arribar a casa sense saber quan seria la pròxima vegada que hauria d’agafar un avió o posar-me un traje. Tot i així, aquest any que comença no em ressignaré a veure-les venir. Aquest aniversari marca també el punt d'arribada dels meus objectius “d'any nou” d'aquell setembre de 2013 en què, com deia John Lennon, la vida va tornar ser el que em passa mentre feia uns altres plans.

Ja vaig confessar aquí que en aquell moment les meves previsions van anar una mica errades pel que fa als meus projectes, però sempre és millor fer plans encara que et surtin torts, o que arribin tard, que no fer-ne cap i que el temps se te'n vagi. Ho diu l’autor de la novel·la gràfica dels 20 anys, així que creu-me que sé de què estic xerrant.

Per això, i per a la meva probable vergonya futura, he tornat a fer-me uns propòsits d'any nou (del meu any nou, si més no), a veure fins on puc arribar.

  1. acabar i publicar un còmic (Huérfanos nº5), i començar-ne un altre.
  2. llegir tots els llibres i còmics que tenc a casa.
  3. continuar la meva carrera en paral·lel fent classes.
  4. mantenir els meus hàbits de dieta i exercici, i córrer la meva primera mitja marató
  5. preparar-me per al futur
Aquesta darrera segurament necessita qualque explicació, perquè bàsicament això ho feim tots sense haver-nos-ho de proposar, no? Quan xerr del futur, em referesc a les voltes que, amb tota probabilitat, farà la vida durant els propers 5 o 10 anys, i que com vaig comprovar en aquell juliol de 2013, encara no estic preparat per a enfrontar. Estic xerrant de Derry, de Helsinki, de l’ansietat, del Dark Muppet, i de seguir empenyent per a sortir-me dels meus límits i ser lliure de viure allà on em vengui de gust, sense que els meus fantasmes imaginaris ho decideixin per jo.

Segurament, aquest no és un projecte per un any ni per dos (o sí, mai se sap) però s’ha convertit en el centre dels meus plans de vida a mig i llarg termini. No puc ni imaginar què hi trobaria si guaitàs darrera d’aquella cortina al futur que deia la meva dona, i em vegés a jo mateix el dia en què compliré els 50. Però igual que he superat moltes proves que no imaginava que passaria quan en vaig complir 30, no puc imaginar que 10 anys en el futur, aquesta ferida segueixi oberta.

Ja ho vaig escriure al seu moment: el Dark Muppet ha de morir, i la crònica d’aquesta mort anunciada ja ha començat.

Aquest darrer mes, a més d’unes merescudes vacances, he tengut l’oportunitat de conèixer a una altra criatura que no tenc cap dubte que qualque dia serà molt important a la meva vida. Ara tot just mideix uns 50 cm i no xerra gaire.


La meva primera fillola nom Fátima, és la segona filla dels meus cunyats Santiago i Lorena, que ens han triat a na Pili i a jo com a padrins (padrins joves si em llegiu des de Mallorca) per a vetllar pel seu benestar interior, i ser-ne guies de moral i bones conductes. Encara que allà d'on jo venc ser  padrí no implica gaire responsabilitat, em prenc molt seriosament la tasca de ser el referent d’aquesta nina, que un dia creixerà i s’enfrontarà a tots els dubtes, pors i frustracions que la vida ens té reservats. Ho sé, perquè als meus 40 anys jo encara m’hi estic enfrontant. I per això, un dia hauré de tenir l’autoritat de donar consells a la meva fillola sobre el que significa somiar, esforçar-se, superar-se, vèncer les teves pors i arribar on t’havien dit que no se podia.

I tot això, que encara no ho he aconseguit per jo mateix, ho vull fer per na Fátima. Perquè quan un dia em miri als ulls i em demani: “tu qualque vegada has tengut por?” li pugui contestar: “És clar que sí. Però no la vaig deixar guanyar”.

Barcelona, gener 2015
--

Y finalmente llegó. El día que tanto tiempo había ido anticipando. Mi 40 aniversario ha llegado y se ha ido. Ya he cambiado de década, señoras y señores. A partir de ahí, todo es cuesta abajo. Ya sólo queda disfrutar de los logros alcanzados, consolidar los éxitos y prepararse para el inevitable declive. A partir de ahora el cerebro pierde la plasticidad, las articulaciones soportan mal el ejercicio, y tu vida ya está más o menos encaminada. Sic transit gloria mundi.

¿O no es así?

Los que me seguís desde hace tiempo ya debéis saber que si algo se me da mal, es conformarme con lo inevitable. Ya pasé por este proceso hace 10 años, cuando celebré los 30, con el convencimiento de que ya no me faltaba nada para conseguir, y preparado para enfrentar la madurez con resignación. Todo este tiempo después, me acuerdo con ternura de aquel joven inocente que no tenía ni idea de todo lo que se le venía encima. Me acuerdo de toda la gente con la que celebré aquel cumpleaños, de los que ya no están, o se han perdido de vista - y muchos otros que siguen estando, a pesar de la distancia (al menos en eso, siempre le estaré agradecido a Facebook). Y no deja de resultar irónico que la persona que ahora es la más importante de mi vida, y con el que he pasado este último cumpleaños a solas, en ese momento ni siquiera la conocía. Si como dice mi mujer, aquel 2005 hubiera podido mirar al futuro, al día de hoy, como quien se asoma tras una cortina, no habría sido capaz de entender cómo había llegado hasta aquí. Una vez más, el destino demuestra que si hay algo seguro del futuro, es que no hay nada seguro.

Para este aniversario, me puse como reto cumplir los 40 con la agenda vacía, sin ningún compromiso, viaje o cita con fecha fija. Este pasado año he tenido 6 bodas y 7 viajes, y la verdad, ya necesitaba llegar a casa sin saber cuándo sería la próxima vez que tendría que coger un avión o ponerme un traje. Sin embargo, este año que comienza no me resignaré a verlas venir. Este aniversario marca también el punto de llegada de mis objetivos "de año nuevo" de aquel septiembre de 2013 en el que, como decía John Lennon, la vida volvió fue lo que me pasa mientras hacía otros planes.

Ya confesé aquí que en ese momento mis previsiones fueron algo inexactas con respecto a mis proyectos, pero siempre es mejor hacer planes aunque te salgan torcidos, o que lleguen tarde, que no hacer ninguno y que el tiempo se te vaya. Lo dice el autor de la novela gráfica de los 20 años, así que creedme que sé de qué estoy hablando.

Por ello, y para mi probable vergüenza futura, he vuelto a hacerme unos propósitos de año nuevo (de mi año nuevo, por lo menos), a ver hasta dónde puedo llegar.
  1.   terminar y publicar un cómic (Huérfanos n.5), y comenzar otro.
  2.   leer todos los libros y cómics que tengo en casa.
  3.   consolidar mi carrera en paralelo dando clases.
  4.   mantener mis hábitos de dieta y ejercicio, y correr mi primera media maratón
  5.   prepararme para el futuro
Esta última seguramente necesita algún explicación, porque básicamente eso lo hacemos todos sin habérnoslo de proponer, verdad? Cuando hablo del futuro, me refiero a las vueltas que con toda probabilidad dará la vida durante los próximos 5 o 10 años, y que como comprobé en aquel julio de 2013, aún no estoy del todo preparado para afrentar. Estoy hablando de Derry, de Helsinki, de la ansiedad, del Dark Muppet, y de seguir empujando para salir de mis límites y ser libre para vivir allí donde me venga en gana, sin que mis fantasmas imaginarios lo decidan por mí.

Seguramente, este no es un proyecto para un año ni para dos (o sí, nunca se sabe) pero se ha convertido en el centro de mis planes de vida a medio y largo plazo. No puedo ni imaginar qué encontraría si me asomase tras aquella cortina al futuro que decía mi mujer, y me viera a mí mismo el día en que cumpliré 50 años. Pero al igual que he superado muchas pruebas que no imaginaba cuando cumplí los 30, no puedo concebir que otros 10 años en el futuro, esta herida siga abierta.

Ya lo escribí en su momento: El Dark Muppet debe morir, y la crónica de esta muerte anunciada ya ha comenzado.

Este último mes, además de unas merecidas vacaciones, he tenido la oportunidad de conocer a otra criatura que no tengo ninguna duda de que algún día será muy importante en mi vida. Ahora apenas mide unos 50 cm y no habla mucho.

 

Mi primera ahijada se llama Fátima, es la segunda hija de mis cuñados Santiago y Lorena, que nos han elegido a Pili y a mí como padrinos para velar por su bienestar interior, y ser guías de moral y buenas conductas. Aunque de donde yo vengo ser padrino no implica mucha responsabilidad, me tomo muy en serio la tarea de ser el referente de esta niña, que un día crecerá y se enfrentará a todas las dudas, miedos y frustraciones que la vida nos tiene reservados. Lo sé, porque a mis 40 años yo todavía estoy en ello. Y por eso, un día tendré que tener la autoridad de dar consejos a mi ahijada sobre lo que significa soñar, esforzarse, superarse, vencer tus miedos y llegar donde te habían dicho que no se podía.

Y todo ello, que todavía no he conseguido para mí mismo, quiero hacerlo por Fátima. Porque cuando un día me mire a los ojos y me pregunte: "padrino, tú alguna vez has tenido miedo?" Le pueda responder: "Claro que sí. Pero no le dejé ganar".

Barcelona, enero 2015

dilluns, 1 de setembre de 2014

La mar quant més té, més brama

(versión en castellano más abajo)


Pròleg

Aquest passat 21 d'agost, vaig acomiadar-me d'un vell amic després de 12 anys. Amb ell vaig passar molts de bons moments, vaig viure experiències, i vaig compartir amistats. Però al final, quan ja no em servia de res, i mantenir-lo em costava més que desfer-me'n, vaig fer el que hauria d'haver fet fa molt de temps, i me'l vaig treure de damunt. Per si qualcú s'ha pensat que som una persona horrible, aquest és el meu amic:


Vaig vendre el meu Ford Fiesta per una dècima part del que em va costar, i encara en don gràcies. Aquests darrers anys, vaig haver-me d'avesar a anar cada setmana a moure el maleit cotxe (que tenia aparcat a L'Hospitalet, lluny de ca meva i de la feina) per a evitar que se li descarregàs la bateria. Apart d'aquesta carrera de manteniment (l'equivalent mecànic de treure a passejar el ca), aquest darrer any només el vaig fer servir quatre vegades. Per això, ni em sap greu ni sent nostàlgia d'haver venut el cotxe. El que sent, és alleujament.

. . . . .

Ara fa un any vos proposava els meus projectes per a l'any nou (que com tothom que ha estudiat sap, comença l'1 de setembre), i revisant-los ara que es compleix la data que m'havia marcat, me'n don compte que vaig ser més aviat optimista, com a qualsevol bona llista de bons propòsits.

En lloc d'un llibre al mes, he llegit menys de dos llibres en tot aquest any, i encara estic encallat al 81% del segon (A Dance With Dragons, si en tenies la curiositat). El número 5 de Huérfanos està molt avençat – llapis complet i 12 pàgines a tinta – però encara queda feina per a publicar-lo. He après a dibuixar digitalment – el Huérfanos 5 està completament entintat amb Manga Studio – però em queda molt per aprendre. Seguesc fent la mateixa feina, encara que no a la mateixa empresa (vaig canviar d'estudi el passat abril) encara que he après almenys una tecnologia nova. Respecte a la dieta i l'exercici, he millorat molt respecte al punt on vaig començar, però aquest matí encara estava als 75 Kg, i només em queden 4 mesos per a complir el meu propòsit – 70 Kg l'11 de gener de 2015 – amb dos períodes de vacances inclosos: una boda i un nadal, les pitjors èpoques per a mantenir la línia.

A canvi de tot el que no he fet, vaig tornar a Toastmasters el passat setembre, on he fet tots els discursos que em faltaven dels meus manuals avençats, i amb això he completat el meu ACB (Advanced Communicator Bronze). I també he estat desenvolupant unes idees per a futurs còmics – projectes que suposadament havia descartat per manca de temps. El canvi de feina ha suposat un trasbals a la meva rutina, però m'ha tornat a estimular intel·lectualment, que em feia falta per a evitar la sensació d'estancament. Vaig estar a Las Vegas el desembre, i a Londres el març. També he anat a cinc bodes – entre el 3 de maig i el 21 de juny!

Si hagués de decidir quins plans tenia l'univers per a impedir-me deixar el país l'estiu passat, tota aquesta activitat frenètica (sobretot les cinc bodes) podria ser una bona raó. Potser no hauria fet tots aquests discursos, ni dibuixat un nou còmic, ni començat aquesta nova feina, ni estaria tan en forma, i venir a totes aquestes bodes hauria estat un repte logístic més complicat. Potser ni tant sols tindria un smartphone!

Però no us enganyaré, ni a vosaltres ni a jo mateix. L'univers no en tenia cap, de pla, ni per jo ni per ningú. He fet totes aquestes coses perquè vaig decidir treure'n el millor de la fatalitat, i que ja que vaig haver de canviar de plans, que almenys valgués la pena.

Però que quedi clar, no va ser l'univers qui em va fer quedar a Barcelona. Va ser l'ansietat.

L'any passat per aquestes dates jo m'havia d'haver mudat a Helsinki, Finlàndia, on el 2 de setembre havia de començar a treballar a Rovio (els dels Angry Birds) com a Lead Programmer d'un selecte equip de desenvolupament de nous projectes. Tant si sortia bé com si no, aquesta havia de ser una de les experiències, professional i vital, més importants de la meva vida.

Però com ja vaig contar extensament, el Dark Muppet tenia altres plans.

Si, ha estat un bon any. Sí, ha valgut la pena quedar-me a Barcelona. No hauria volgut perdre'm totes aquestes coses bones. No em penedesc en absolut de la meva decisió de rendir-me a l'ansietat i quedar-me. Si no vaig seguir endavant, és perquè no estava preparat.

Però aquesta història no s'acaba aquí. Mentre jo no aconsegueixi complir amb el meus plans de passar un temps vivint a l'estranger, i superar de una vegada per totes l'ansietat que em genera aquesta experiència (o com va passar l'any passat, només la idea!), la meva lluita no s'haurà acabat.

No importa quants còmics dibuixi, quants discursos faci, quants kilòmetres corri.

El Dark Muppet ha de morir.

I per a matar-lo, un dia hauré de fer les maletes, preparar-me per marxar – a un altre lloc, a una altra ciutat, a un altre país – i esperar a que surti. I he d'estar preparat per a passar-ho pitjor que totes les vegades anteriors – aquesta és la força de l'ansietat: cada vegada que et rendeixes, es fa més forta.

Però avui no és aquest dia. Aquesta setmana quan feia els tràmits de traspàs del meu cotxe, un tràmit burocràtic se'ns va encallar, i només aquest inconvenient – que es va arreglar amb vàries cridades i corregudes – em va provocar un enorme estrès. Si en lloc de vendre el meu cotxe, m'hagués posat a desmuntar ca meva i fer les maletes per a anar-me'n a Helsinki, no vull ni imaginar fins a on se m'hauria disparat la serotonina.

Definitivament, avui no és el dia en què faig les maletes. Però aquest any que comença, quan estic a pocs mesos de complir els 40, vull fer un propòsit d'any nou molt especial, per als anys vinents: el de preparar-me – física, mental i psicològicament – per a guanyar la meva batalla més important: la de la meva ment contra les meves pors imaginàries, el Dr. Jekyll contra Mr. Hyde. M.A. Garcías contra el Dark Muppet.

I no importa quant de temps, esforç o patiment em calgui, aquesta batalla l'he de lluitar, una vegada i una altra, fins que la guanyi. Si vaig dedicar 20 anys i grans esforços a dibuixar una novel·la gràfica, assolir el meu major repte vital no es pot merèixer menys que seguir-ho intentant, costi el que costi.

I com va dir el Winston Churchill: "mai, mai, mai rendir-se".