Vés-te'n a porgar fum

Avui fa dues setmanes que vaig començar amb el meu experiment vegetarià, i encara que ja us en faré un informe complet quan acabi l'experiment, us avançaré que la major resistència que he trobat no ha vengut de dins meu, sinó de com reaccionava la gent davant de la idea. Encara que he rebut missatges de suport, altres han estat menys amables, i de vegades transmetien desaprovació, des dels que advertien dels perills per la salut, fins els que em recordaven com està de bona la carn.

Aquesta resposta (no generalitzada però sí significativa) m'ha recordat molt a la que vaig rebre fa uns anys quan vaig adoptar una dieta hipoglucèmica, que ara en gran mesura encara seguesc, i des de sempre, quan vaig triar abstenir-me de l'alcohol, el tabac i altres drogues “dures” (la cafeina i el treball en són les notables excepcions).

Moltes persones es resisteixen a acceptar els canvis en les seves vides. És natural i lògic: el canvi implica risc, el desconegut, incertesa i inseguretat, mentre que el conegut és familiar, predecible, fins i tot en el cas del dolent conegut (com diu la dita popular). Però com que aquest és el meu blog, i aquí el que importa és el que jo cregui, els dic que s'equivoquen, i que amb tota probabilitat són covards, conformistes, i que no ténen els nassos de prendre responsabilitat per les seves vides.

Deixau que aclareixi que quan jo escull ser abstemi (o vegetarià, o el que sigui) no ho faig ni per donar lliçons a ningú, ni per afany de sentir-me superior; més encara, els qui ho fan em fant tanta ràbia com els reactius. Les eleccions que jo faig, són meves i per les meves raons. Les prenc baix la meva responsabilitat i amb respecte, i esper el mateix tractament. I mentre no faci mal a ningú, no veig ni perquè li hauria d'importar a ningú el que jo faci.

Excepte, és clar, perquè importa. Si ets insegur, reactiu, i et sents una víctima, t'importa veure com altres en les teves circumstàncies prenen decisions i fan canvis. Et recorda que tu podries estar fent el mateix, però no ho fas:

• Has tengut companys de feina que estiguin malament al seu lloc de treball? Estan cercant alternatives o proposant canvis?

• Tens amics (o amigues) que es queixen de com van de malament de relacions i parelles? Fan alguna cosa per canviar els seus hàbits socials o la teva forma de relacionar-te?

• Coneixes gent que es queixa de la seva baixa forma física? Estan fent dietes, exercici o activitat física?

• Saps de qualcú que es queixi de la seva situació financera? Està estudiant, planejant un negoci, o fent qualque inversió de futur?

Puc fer aquestes preguntes indefinidament (gent que no li agrada la seva casa, els seus amics, la seva família, la seva societat, el món en general) i a la segona pregunta un alt percentatge de casos contestarien que no. Ho sé, jo era d'aquests.

He experimentat tanta resistència al canvi com la majoria de la gent, i sé el que és trobar-se fora de la teva zona de confort, en territori desconegut, sense suport explícit, i carregant amb les teves aparenment insalvables limitacions. Una de les darreres que puc recordar, ara fa dos anys, a un apartament a Derry, Irlanda del Nord.

He recorregut un llarg camí des d'aquell novembre. Un camí sembrat de dubtes, decepcions, inseguretat i rebuig. Per això entenc les persones que es resisteixen al canvi, i que fins i tot es senten amenaçades quan veuen els altres canviar. Ningú ha dit que canviar sigui fàcil, sobretot quan no ho has fet mai. És un camí difícil, llarg i ple de patiment. I sovint és un camí solitari, una travessa pel desert.

Però el que sí que us puc prometre és que val totalment la pena. Així que deixau-me que reprodueixi aquesta cita al final de la pel·lícula Wanted:

- Six weeks ago I was ordinary and pathetic. Just like you. Who am I now? An account manager, an assassin, just another tool that was mind fucked into killing his father. I'm all of these, and I'm none of these. Who am I now? This is not me fulfilling my destiny. This is not me falling in my fathers footsteps. This is definitely not me saving the world.
- Still trying to figure out how you are?
- This is not me. This is just a motherfucking decoy.
- Oh fuck.
- This is me taking control from Sloane, from the fraternity, from Janice from billing reports, from ergonomic keyboards, from cheating girlfriends and sack a shit best friends. This is me taking back control of my life. What the fuck have you done lately?

Ets ben curro!

Per si no ha quedat clar als darrers posts, aquests darrers mesos m'he estat dedicant, entre altres coses, a fer exercicis de creixement personal. No només he tallat amb relacions perjudicials (inclosa la meva feina), dedicat esforços a les meves inquietuts artístiques, o explorat les meves habilitats socials i afectives, sinó que també he estat fent importants esforços de millora física. He estat practicant exercici regularment, i en general he treballat en millorar la meva estètica personal. Aquesta setmana, fins i tot he començat a experimentar una dieta vegetariana durant un mes.

Els qui em coneixen només des dels darrers mesos, poden pensar que jo sempre he tengut aquest aspecte. Els que em coneixen des de que visc a Barcelona, saben que una de les primeres coses que vaig fer el maig en deixar la feina, va ser rapar-me el cap i afaitar-me la barba. I els que em coneixen de fa molts més anys, segurament recorden com fa uns anys vaig començar a vestir amb una mica més de gust del que era habitual en jo als meus 20 i pico anys.

Es pot dir que cada vegada que he cremat una etapa de la meva vida, he fet visible aquest canvi a través del meu aspecte. Si no em creieu, comparau les meves fotos de quan tenia 21 anys...


30 anys...


o ara als meus 34...


Al llarg d'aquests darrers 10 anys, he descobert dues bones raons per canviar el meu aspecte. Una té a veure amb reflectir el meu interior, és a dir, en donar una imatge més congruent de com em sentia jo per dins. Quan jo era adolescent, no tenia gaire orgull en el meu aspecte: tenia sobrepès, no feia exercici, i vestia amb poca gràcia (per dir alguna cosa). Fa uns 8 anys, arrel de començar a anar d'excursió, ampliar el meu cercle social i variar les meves activitats, vaig començar a cuidar una mica més el meu cos, fent exercici regular i moderant la meva dieta. I quan vaig començar a sentir-me més còmode amb el meu cos del que havia estat mai, vaig fer un canvi de forma de vestir que tots els meus amics encara recorden. Fins i tot vaig llençar tota la meva roba vella al fems. La raó per fer això era que ja no m'identificava amb aquell friki grasset i sense gaire sentit de l'estètica que havia estat abans, així que vaig fer l'esforç de posar la meva apariència en consonància amb els canvis de la meva vida.

La segona, i potser més important, raó per a cuidar del meu aspecte té a veure amb els canvis en si. Enguany he fet propòsit d'esmena de molts errors, i estic aprenent molt sobre jo mateix i vivint noves experiències. I he descobert que per a progressar conscientment per damunt de la persona que jo solia ser, un canvi d'imatge té un enorme efecte psicològic. Bàsicament, si la persona que et mira des del mirall és diferent a aquella amb la que t'identifiques (el que a Matrix en deien "auto-imatge residual"), els canvis que intentes dur a terme a la teva vida es veuen reforçats. Alguns autors parlen del "canvi d'identitat" que té lloc quan transformes la teva vida. I que una de les formes més immediates de reforçar aquesta nova identitat és a través d'un aspecte renovat. Enguany he conegut de primera ma varis casos de canvis d'identitat que venien reforçats, i sovint precedits, per canvis d'apariència en alguns casos extrems: una gran pèrdua de pes (de 40 Kg i més), canvi d'estètica tant en el vestir com quant a pentinats, sabates i complements, etc.

Per suposat que hi ha persones que han duit la preocupació per la seva apariència al límit de que és allò que més els preocupa, i l'únic que el seu aspecte reflecteix és la seva inseguretat, frivolitat i superficialitat. Assumesc que tu no ets una d'aquestes persones.

Cuidar el teu aspecte, i en general el teu cos, té nombroses avantatges, més enllà de les obvies (millor salut, atractiu personal, etc.) Un aspecte cuidat transmet, als altres però també a tu mateix, una major seguretat i confiança. Mantenir hàbits saludables de dieta i exercici és una de les formes més simples d'educar la teva voluntat i disciplina. Vestir amb una major elegància, o almenys de forma cuidada, i sobretot congruent amb la teva identitat, reforça la teva auto-estima i consciència de tu mateix.

Però el més important és que el nostre cos és l'instrument més poderós de què mai disposarem. És l'únic vehicle que ens durarà tota la vida. ÉS la nostra primera forma de presentar-nos davant dels altres, el primer que coneixeran de nosaltres. Així que, per què no dedicar-li els esforços que es mereix, i usar-lo per reflectir, i reforçar, el que sentim per dins?

Quaranta anys de puta i encara no saps remenar es cul

Deixau-me que compartesqui una cosa al·lucinant que em va passar va un parell d'anys (un parell mallorquí: és a dir tres o més). D'un dia al següent, vaig passar de ser un programador de puta mare, a un complet incompetent. Com va poder passar això, us demanareu? Una lobotomia? No, simplement, un dia vaig descobrir que vàries de les persones amb qui treballava creien que jo era un complet inútil. I arrel d'aquest incident, jo vaig començar a creure-ho, també.

Qualque vegada t'has demanat pel paper de les creences a la teva vida? No em referesc a les creences espirituals o sobrenaturals, em referesc a les creences sobre tu mateix. Creus que ets una bona persona? Creus que ets un/a bon/a professional a la teva feina? Una bona parella si és que en tens? Que ets un bon amic pels teus amics, o que ells ho són per tu? Creus que la teva vida és plena, interessant i rica? Creus que pots aspirar a fer més del que fas, a tenir més del que tens, a ser més del que ets? I el que és més important: canviaria la teva creença si jo o una altra persona et digués que allò que creus no és cert, que t'equivoques? I si enlloc de dir-t'ho, t'ho mostràs?

Les creences no tenen bona premsa. Molta gent pensa que no importa tant el que creus com el que saps. Però la gent sovint confon el que sap amb el que creu que sap. Encara que creença és un terme sovint associat amb la fe, amb allò que no es pot demostrar, el cert és que moltes de les nostres creences estan basades en fets; però sovint estan basades en interpretacions inexactes, quan no totalment falaces, de la realitat. Per exemple, molta gent creu que la seva vida és el que és, que ells són així, i que no poden canviar o aspirar a una altra cosa.

Les creences són el paradigma, les ulleres a través de les quals jutjam i reaccionam. I aquestes ulleres, igual que ens les hem posades una vegada, ens les podem canviar. Les nostres creences no venien enganxades a la nostra vida quan vam néixer: les vam aprendre. I de la mateixa manera que les vam aprendre una vegada, ho podem tornar a fer. Amb la diferència que aquesta vegada, en lloc d'aprendre les creences dels nostres pares, familiars, amics o professors, les podem escollir.

I posats a escollir les teves creences, qui de nosaltres escolliria tenir creences tan limitadores? Per què no triar creure en que pots aconseguir el que et proposis? I enlloc de creure que no és possible, per què no creure en que pots intentar-ho? En que pots canviar? En que pots aprendre?

Si realment penses que les creences no són tan importants a la vida, atura't a pensar a quantes coses has renunciat perquè creies que no era possible. Conec una persona que creia que mai no podria viure fora del lloc on havia nascut. Que no podria practicar exercici ni estar en forma perquè era asmàtic. Que no era prou sociable com per conèixer gent interessant. Que no era prou bo a la seva feina com per a aspirar a ser ell el cap. Que no era prou bon artista com per a atrevir-se a publicar el seu art. Que no era prou carismàtic com per atrevir-se a xerrar en públic. Que no era prou atractiu com per lligar-se una al·lota. Que no viuria més que per morir tot sol i ignorat.

I era cert. Com que no ho creia, per ell era cert, i realment no era prou bo, o no era capaç de totes aquestes coses.

Jo era aquesta persona. Però he deixat de creure en tot allò que no era capaç de fer, i ara em pos a prova cada dia per a demostrar-me que m'equivocava.

I qualsevol imbècil que cregui el contrari, que ho demostri.

Post dedicat a Ismael.

Tu que ets beneit o menges merda?

Una de les lliçons més valuoses que he après durant els dos darrers anys de creixement, per cert els mateixos que fa que vaig abrir aquest blog, ha estat aquesta: tenim poder per triar la vida que volem, i tot allò que tenim a la nostra vida, bo i dolent, hi és perquè ho hem deixat entrar.

No em malinterpreteu, no m'he tornat un hippie seguidor de la Llei de l'Atracció ni d'altres d'aquestes pseudo-doctrines New Age. No crec que les coses dolentes, des de les decepcions fins a les desgràcies, ens passin perquè tenim mals pensaments. Però sí que podem triar la nostra reacció a les coses que ens passen, és a dir, que no som víctimes de les nostres circumstàncies, sinó que tenim el poder per escollir les nostres reaccions. I d'aquesta elecció sorgeix la nostra capacitat per a ser feliços sense importar les circumstàncies. Victor E. Frankl en va dir d'això “la darrera llibertat humana”, la d'escollir la nostra resposta al que la vida ens envia.

Una de les àrees on he descobert més aplicacions d'aquesta idea, ha estat en el camp de les relacions, tant les socials, afectives, laborals, etc. La base d'una bona relació en qualsevol d'aquests aspectes està en el que la psicologia interpersonal denomina assertivitat, que és aquella actitut segons la qual cercam un compromís entre les dues parts, del qual ambdues en surtin afavorides. És el que Steven Covey anomena principi del mutu benefici, o win/win.

La resposta assertiva a un estímul negatiu, a un conflicte, és intencional i escollida, mentre que la resposta reactiva, en canvi, perpetua el conflicte des de la lluita d'egos, la cerca d'una victòria on un dels dos hi surti perdent (la solució win/lose o lose/win, o fins i tot lose/lose).

L'única alternativa a una solució win/win és el que Covey anomena No Deal. I No Deal significa que si no has estat capaç d'arribar a un compromís, de que l'altra persona accepti una solució on tots dos hi sortiu guanyant, llavors és hora de plegar. Si a la teva relació de parella no sou tots dos feliços, és hora de tallar la relació. Si a la teva feina no sents que l'empresa (o el teu cap) està fent per tu el que tu estàs fent per ells, és hora de deixar-ho. Si el teu amic no mostra el mateix respecte per la vostra amistat que hi poses tu, és hora d'acabar amb aquesta amistat. No importa quant de temps, esforç o doblers hagis invertit en una classe particular de relació, has de posar un límit al que estàs disposat a perdre-hi, i tallar-la quan es supera aquest límit.

Posar fi a una relació, de qualsevol tipus, és dolorós quan hi has invertit molt. Però aquest “període de dol”, igual que el que es passa per una persona que se'ns ha mort, és una transició necessària cap a la següent etapa. És com el monstre de final de nivell als videojocs. Una vegada superada, pots seguir endavant. Només enguany, he experimentat aquesta forma de pèrdua, amb el període subseqüent de dol, almenys en tres o quatre ocasions que pugui recordar ara. De cada una d'elles n'he tret una decepció, però també una valuosa lliçó sobre el que vull o no vull en la meva vida.

Si a la teva feina es mostra un menyspreu constant i evident pel teu criteri, experiència i iniciatives, què estàs dient de tu mateix si t'hi quedes? Si a la teva relació de parella renuncies als teus somnis i inquietuts en favor dels de l'altre, què estàs dient sobre tu mateix si hi segueixes? Si et deixes trepitjar per un amic i li toleres que et tracti amb menyspreu o amb manca de respecte, què estàs dient de tu mateix si mantens aquesta persona a la teva vida?

Pretendre tenir relacions sanes a la teva vida i seguir tolerant les que et fan mal és com voler estar en forma i seguir consumint menjar ràpid. Senzillament, no és congruent. I és aquí on entra la teva assertivitat, la teva capacitat per a assolir relacions de mutu benefici, o res. Win/win or No Deal.

Aquest post està dedicat a Anna i Nico, a Núria, a Susana. I a Carl, Fredrik i Sasha, els meus ex-caps. I a qualsevol persona que d'ara endavant no em tracti amb el respecte que meresc, i que crec m'he guanyat. D'això en dic jo Llei de l'Atracció.

Qui no té cap ha de tenir cames

Permeteu-me que avui utilitzi aquest blog per al meu propòsit original, que era pensar en veu alta. Potser recordareu que fa quasi cinc mesos que vaig deixar la meva feina com a programador de videojocs, I que des de llavors he estat dedicant-me a dibuixar, en particular a dibuixar còmics, i a específicament a dibuixar una novel·la gràfica. Una passa com aquesta, encara que digne d'admiració (o almenys jo admiraria a qui la fés) requireix per suposat la motivació i les circumstàncies adequades. Sense cap pla alternatiu, o sense recursos, seria inútil o almenys poc intel·ligent rompre amb la teva carrera professional d'un dia per l'altre per a dedicar-te a una cosa totalment diferent i amb un horitzó no gaire clar. Com que per sort meva, tenc al meu abast ambdues coses, jo com a mínim relativitzaria el risc de l'operació, encara que segueixi essent igual d'admirable.

A mesura que van passant els mesos, però, la meva intenció original d'abandonar, en la mesura del possible, la meva carrera com a programador, o almenys com a programador de videojocs, comença a adquirir les dosis de risc esperables d'una decisió tant radical, i per suposat comença a convidar a pensar en les alternatives de futur. I com que mai havia fet una cosa així, m'he deixat guiar pel testimoni de persones que han passat per experiències semblants. Per aquest motiu, deixau-me avui que us presenti a Steve Pavlina.


Aquest individu tant somrient és un ex-programador de videojocs, a qui vaig descobrir a través de la seva dedicació actual com a expert en creixement personal (auto-ajuda, vaja). Pavlina va crear la seva web en 2004 i des de llavors ha construit una carrera fulgurant en aquest camp, on s'hi guanya molt bé la vida. A la web s'hi poden trobar uns quants gigabytes d'informació útil en forma d'articles, podcasts i entrades de blog, sobre temes que van des de la productivitat i l'auto-discipina fins a l'espiritualitat i les dietes alternatives. Llegint els seus escrits, o escoltant els seus podcasts, un pot entendre que una persona així pugui guanyar-se la vida al camp del desenvolupament personal, i en canvi costa encaixar-lo al camp del desenvolupament de videojocs.

Com que ja deveu veure on vull anar a parar, aniré al gra. En aquest article sobre l'hàbit de posposar tasques, Pavlina proposa que una de les principals raons de la manca de motivació per a la feina és que aquesta feina no et satisfà, o almenys ja no t'inspira com abans. En les seves pròpies paraules:

"For more than a decade I ran a computer game publishing company. That was a dream of mine in my early 20s, and it was wonderful to be able to fulfill that dream. However, as I entered my 30s, I began feeling much less passionate about it. I was competent at what I did, the business was doing well financially, and I enjoyed plenty of free time. But I just didn't care that much about entertainment software anymore."

Podria subscriure cada una d'aquestes paraules, aplicades a la meva pròpia carrera.

Aquests mesos he tengut molt de temps per a considerar les meves opcions, inclosa la de fer la passa enrera, quan les circumstàncies m'hi empenyin (és a dir, se m'acabin els estalvis), de tornar a la meva feina de programador. Però igual que Pavlina, la veritat és que ja no hi tenc molt d'interés en el software d'entreteniment, i després de tants d'anys la veritat és que programar ja no m'atreu gaire. En aquest podcast Pavlina argumenta que l'única font real de felicitat i abundància és fer allò per al qual tenim potencial, i explotar la nostra passió de forma creativa, per d'aquesta manera generar prou valor amb el nostre esforç com per poder guanyar-nos la vida.

No tenc tendència a creure res del que em diuen sense constrastar-ho. Però si he de fer cas d'aquest bon home (i en general he descobert que en aquestes coses no sol equivocar-se), jo mateix faria bé en seguir el seu exemple, donar per acabada la meva carrera com a programador, i concentrar-me en la meva vocació artística, explotar-la i ampliar-la fins a fer-la rendible com per poder viure d'ella.

I la veritat, estic tan orgullós del darrer que he dibuixat, que em puc creure que és cert, que els meus dibuixos poden valer prou com per a mantenir-me, o almenys com per a invertir-hi l'esforç necessari com per a tornar-me realment bo. I en tot cas, si una cosa és certa és aquesta: que mentre jo m'ho passi bé, he de seguir fent el que m'agrada per a seguir en el mateix estat de felicitat creativa en el que he viscut aquests darrers mesos – que poden ser, fàcilment, els més feliços i plens de tota la meva vida. Almenys, fins ara.


Així, per què dubtar? Per què no fer-ho? Per què no rompre definitivament la meva vinculació amb la indústria dels videojocs, del desenvolupament de software en general, i començar de zero una carrera com a il·lustrador, dedicant temps i recursos a millorar la meva habilitat, per a assolir una qualitat per la qual editors o altres empreses pagarien un sou, o almenys un preu just? No va ser un somni semblant el que em va dur en primer lloc a dedicar-me a fer videojocs, quan aquest era un dels meus somnis d'infància? No podria tenir la mateixa immensa sort dues vegades en la mateixa vida?

Hi ha diferents consideracions per que la resposta no sigui tan fàcil. En primer lloc, la meva qualitat com a il·lustrador és prou prometedora, però som prou intel·ligent com per saber que té mancances, tant de qualitat (conec les meves limitacions quant a narrativa, caracterització, fisonomia, anatomia, escenografia, etc.) com de tècnica (només treball llapis i tinta, i em falten coneixements de software de disseny, color, i altres coneixements fonamentals). A més, com artista de còmic la meva imaginació és més aviat limitada, i en tot cas és evident que no sóc guionista ni colorista ni dissenyador, amb totes les mancances que això implica. A això s'ha de sumar l'estat de la indústria del còmic a Espanya, a la qual és molt difícil guanyar-se la vida, sense treballar per a altres paisos o en altres ocupacions, i això tractant-se professionals amb estudis i molts d'any de pràctica, ja no diguem en el meu cas, que he estat dibuixant auto-didacta i a temps parcial, a més de tremendament indisciplinat amb la meva pràctica.

Tot això no deixen de ser pensaments limitadors, i en tot cas poden ser una bona raó per no llençar-se de cap a fer carrera, però no per a deixar la idea totalment de banda.

Steve no és l'únic Pavlina que ha fet fortuna a la web. La seva dona, Erin, se guanya la vida professionalment com a vident (“lectures intuitives”, com en diu eufemísticament), i també té un article amb el qual m'he identificat, del qual n'he extractat el fragment d'una conversa amb un client:

Erin: you’re in a tech field, like software engineering, but you aren’t at all happy anymore. The work is totally draining you. Is that right?
Client: Yes, I’ve been a programmer for 12 years but my heart’s just not in it anymore. If I have to do this another 12 years I’ll go crazy.
Erin: Okay, you became a programmer because it was what you were good at and you knew you could make a good living with it, but that what you really wanted to do was become a therapist and help people who were going through emotional traumas in their lives. Is that right also?
Client: Wow, yes, that’s exactly true. When I got out of high school I was planning to become a psychologist but I talked myself out of it because I figured I would get too emotionally tangled in people’s problems and couldn’t cope. So I went into programming instead.
Erin: You let your head decide your course instead of your heart. And now you’re unhappy, but you have a stable, secure job.
Client: Yes, I have a wife and children to support. I can’t just stop what I’m doing. Can I?

(NOTA: ja sé que tot això de l'ex-programador de jocs ficat a gurú, i casat amb una mèdium, sona a telenovel·la xunga, o a campanya de joc de rol – jo tampoc m'ho acabaria de creure)
(NOTA 2: per cert, si els noms de Steve i Erin Pavlina li sonen de res a qualcun dels meus jugadors de rol, no és per casualitat)

Substituint això de ser psicòleg per ser il·lustrador, jo podria tenir aquesta mateixa conversa.

En definitiva, he descobert que aquesta cruïlla a la qual em trob ara a la meva vida, és una a la qual molta de gent abans que jo ha arribat, tot per haver escoltat la veu de la por, o de la seguretat, quan era jove, en lloc de la veu del seu cor. I essent totalment sincer, m'ho vaig passar prou bé com a programador durant molts d'anys. És només que ja no m'interessa. I a més, tal i com vaig dir al meu cap quan vaig renunciar a la feina, ni tant sols em sent capaç de fer-ho gaire bé.

El problema és que mentre les meves opcions professionals com a il·lustrador són més bé escasses, les que tenc com a desenvolupador són abundants, i molt atractives. Avui mateix me n'ha arribat una altra, ni més ni menys que de Rare, un dels estudis amb més prestigi d'Anglaterra. I sabent com està la indústria, no tenc cap dubte de que un treball com aquest, o un de semblant, me'l donarien.
El més irònic d'aquesta oferta, i de totes les altres, és que el meu perfil encaixa perfectament en tots els requisits per aquesta feina. Tots, excepte el darrer:

"A passion for games."

Sovint m'ha fet gràcia haver treballat rodejat de gent incompetent per a fer videojocs, però prou frikis com per a dedicar-se a jugar moltes hores cada setmana, mentre que en el meu cas, em consider prou professional com per a fer la feina amb certa solvència, però no m'estiren gens els videojocs. Tampoc és que estigui essent un gran lector de còmics en aquests mesos, però en totes les ocasions en què he hagut d'escollir, el 100% de les vegades he triat el còmic sobre la videoconsola.

Hi ha coses sobre les quals un no pot negar l'evidència. La meva vocació professional és una d'elles. I com que he fet tot aquest camí per arribar fins aquí, crec que em meresc, almenys, l'oportunitat de comprovar, més enllà de tot dubte, fins on puc desenvolupar aquesta faceta de la meva vida. Potser descobriré que en realitat tot el que volia era dibuixar el guió del còmic que vaig escriure fa quinze anys. Potser redescobriré la meva passió pels videojocs, la programació i les matemàtiques. Potser la curiositat i el repte de treballar una temporada a l'estranger podran més que la meva creativitat artística. Potser tota aquesta aventura haurà estat només això, i quan s'acabi deixaré de lluitar contra la corrent i em deixaré endur per la inèrcia de la meva vida anterior. O potser hauré d'acceptar el fet que la passió per allò que t'agrada, no sempre significa poder fer realitat els teus somnis – o almenys, no dues vegades en la mateixa vida.

Però almenys, ja mai tornaré a convèncer-me de que això no era el que jo volia, el que vull, el que hauria d'haver estat, si hagués tengut l'estímul per a seguir la veu del meu cor.

"The greatest evil in the world is self-deception,
because self-deception preys on the troubled soul."

Tot lo dia t'ho faria

Per fi som a casa després de passar cinc setmanes a Mallorca. I quines setmanes, amics meus! No és que no hagi tengut temps d'escriure al blog, és que no he tengut temps de res. Per no avorrir al personal amb les meves fetes, me limitaré a resumir que han estat les vacances més intenses que he tengut mai, i que a més de veure a pràcticament tots els meus amics i altres coneguts (i als qui no us he vist, anau reservant hora per la propera). Entre d'altres coses, perquè segur que me'n deixaré qualcuna: aniversari den Piotor, festes a Sant Elm, renovar les targetes i carnets perduts, ruta turística per Palma inclosa la meva primera visita a la Seu (faig peguera: ho sé), exposicions al Gran Hotel i al Solleric, pujada a la Talaia d'Alcúdia amb lluna plena, visita a l'Aquàrium, visita a Marineland (que tampoc hi havia estat mai: què hi hem de fer), excursió al Coll Baix, dia de platja a Banyalbufar (amb picada de grumer inclosa: la primera a la vida, i ha de ser quan vaig de turista), reprendre el quart número del Huérfanos, concert dels Manel (perdona Marc per despertar-te a mitjanit), concert dels Kindergarten a l'Assaig, sopar de matinada al Coyunda, torrada i festes a S'Arracó, una temporada de Muchachada Nui, pujar al Castell de Bellver. Entremig, dotzenes de dinars, sopars i cafès. I al final, carregar el meu cotxe fins dalt amb les meves noses i la taula de dibuix i tornar-me a embarcar cap a casa. I no llistaré a tota la gent que he vist perquè no acabaria avui, i ja n'hi ha prou.

Aquest mes era també la celebració del meu primer any fora de Mallorca, que a més ha estat el més intens i impredecible de la meva vida. Vaig venir aquí per avesar-me a estar fora de l'illa una temporada i preparar-me per a tornar a emprendre la fugida a l'exterior. I en lloc d'això he acabat instal·lat, tornant a dibuixar còmics, i deixant la meva feina. Aquest mes per cert s'ha aixecat el secret sobre el projecte al qual vaig fer feina i que ara us puc contar: es tractava del joc per iPhone basat en la nova pel·lícula de James Cameron, Avatar. Un honor haver estat adjudicat un projecte de tanta envergadura i trascendència, una decepció comprovar que ens el volien fer fer amb mitjans precaris, i una vergonya comprovar com una indústria com la dels videojocs és capaç de cremar i menysprear els mateixos enginyers que necessita per a seguir existint. No sé si mai hi tornaré a fer feina, perquè amb el temps la meva intenció declarada de no tornar a fer aquesta feina mai més potser me l'hauré d'acabar per empassar -- si més no perquè a tots ens agrada menjar i pagar les factures de tant en tant, i després de tot és la menys dolenta de les feines que he fet fins ara, i pel que em diuen la que se'm dona millor. Així que ja veurem.

I amb aquest any he de donar també per acabada la segona temporada d'aquest blog, aquesta vegada sense tomes falses, que per això no us he escatimat cap detall fins ara. Per celebrar-ho, he decidit canviar de format i de títol, i a partir d'ara usaré aquest blog més per a il·lustrar les coses que em passen pel cap més que la meva vida, que els que us en volgueu assabentar, ja sabeu on trobar-me habitualment.

On no n'hi ha que no en cerquin

Ja som a Mallorca. Igual que milions de turistes cada any. Però en el meu cas, a punt he estat de no arribar-hi. Només fa una setmana em van robar (o vaig perdre, qui ho sap) la cartera. Com que ja tenia els billets del vaixell, vaig limitar-te a posar una denúncia als Mossos, i a esperar a venir cap aquí per renovar els papers i les targetes. Fa tres dies al Port de Barcelona, però, em van fer pagar el descompte de resident (perquè sense DNI no podia demostrar d'on era, jo) i a punt vaig estar d'haver de tornar a pagar el billet (perquè no tenia la targeta amb la qual havia pagat el billet per Internet) i si no hagués tengut (de pura casualitat, tot s'ha de dir) el meu passaport, tampoc hauria arribat gaire lluny. Després la policia registrava tots els qui esperàvem per embarcar el cotxe fins al carnet d'identitat (el passaport, en el meu cas) i això que encara no havia passat allò del dijous a Palmanova. Estava tant emparanoiat, que i tot no vaig acabar de reconèixer el paisatge quan tocàrem port, i com que tots els rètols del vaixell estaven en anglès i italià per un moment vaig pensar que havia acabat al port equivocat. Per sort no va ser així, i ara tenc cinc setmanes senceres per gaudir de la meva terra, i tenc intenció d'aprofitar-les.

Vista del port de Palma des del ferry, a les 6:30 del matí.

Per desgràcia el meu primer dia aquí no vaig poder tenir pitjor notícies que les de l'atemptat d'ETA a Palmanova, el primer d'aquesta gravetat a l'illa.Com que no vull parlar d'aquest assumpte per no espatllar el bon rollo amb què he vengut de vacances, em limitaré a dir que segurament aquest és el signe del segle XXI, que ja no hi ha cap lloc segur ni cap paradís on la barbàrie no hi pugui arribar. Des d'aquí el meu record per les víctimes.

Ara que ja és agost i ja tenc (almenys) les meves targetes bancàries, dedicaré el mes a passejar-me, fer visites, dibuixar, llegir, etc. o sigui, més o menys el que ja feia a Barcelona, però a un lloc on el temps passa més a poc a poc. Després de tot, no tothom té l'oportunitat de tornar a casa com a turista. Ja us mantindré informats.