dilluns, 1 de juny del 2009

Te fotré una galtada amb sa ma de pixar

Després de dos mesos sense escriure, no sabria ben bé per on començar. Aquests han estat possiblement els dos mesos més llargs de la meva vida, i contar-ho amb detall seria probablement una tasca feixuga i inútil. A més, molts dels que em seguiu al Facebook ja n'estau assabentats, així que per no avorrir-vos, em limitaré a resumir-ne els fets.

Un dels dies més feliços de la meva vida va tenir lloc el 17 d'abril al pub irlandès Michael Collins, vora la Sagrada Família de Barcelona. El vaig passar amb algunes de les persones amb qui he estat compartint penes i alegries aquests darrers mesos, i a qui no puc agrair prou els moments que hem passat junts, i a qui tenc l'orgull de considerar els meus amics.


Gràcies Xisco, Esther, Vane i Sandra, per haver-hi estat quan més em calia.

El 23 d'abril vaig tenir un dia doblement bo, primer perquè vaig passar el meu primer Sant Jordi a Barcelona, i a més de regalar la meva primera rosa, vaig tenir l'ocasió al matí de conèixer en persona alguns dels meus herois personals, els responsables del programa No Somos Nadie de M80, amb el que solia, i encara ho faig, despertar-me als matins. Vaig dir en el meu darrer post abans d'anar a Irlanda que escoltar el No Somos Nadie els matins seria una de les coses que més enyoraria de casa. Imaginau com va ser d'especial per jo conèixer a na Celia Montalbán i el seu equip, i que em firmassin el seu llibre recopilatori. Un dels dies més divertits que puc recordar, i del quan en conserv els millors records i aquesta foto amb na Celia.


Per desgràcia, tota aquesta alegria i bon rollo no solia durar. I normalment s'acabava quan entrava cada matí per la porta de Gameloft.

I per suposat, la decisió que vaig estar prenent al llarg d'aquells tres dies conduint el meu cotxe per la meseta castellana, era la de posar punt i final a aquell patiment que estava consumint la meva alegria i les meves forces. El passat 6 de maig va ser el darrer dia que vaig treballar com a programador de videojocs. I encara que això encara no ho puc dir ben segur, potser va ser el darrer dia que vaig treballar de programador. Finalment, i després de set anys d'universitat, i onze i mig al món laboral, la meva carrera ja ha donat de si tot el que podia, i vaig decidir posar-hi punt i final, assumir les meves pérdues i passar pàgina.

I la meva feina no és l'única cosa que he perdut. De manera sobtada, i sense cap raó aparent, vaig perdre també a dos dels meus millors amics. I al contrari que la de la feina, aquesta sí que va ser una pèrdua dolorosa i humiliant. Però a les nostres vides, les persones van i vénen, i tot el que podem fer és alegrar-nos d'haver-nos conegut, en lloc de lamentar el passat, que ja no tornarà.

I què he estat fent aquest darrer mes? Sobretot, passejar-me, i passar molt de temps amb els meus pensaments, mirant de conciliar la meva vida amb les meves noves circumstàncies, posant en ordre les meves il·lusions, i aprenent a viure potser per primera vegada. No sempre ha estat agradable, i hi ha hagut molt de patiment, nits sense dormir, decepcions i melancolia. Però a canvi, he deixat entrar a la meva vida les infinites possibilitats que el món ens té reservades, i tot i que encara ho estic aprenent a païr, el futur es presenta d'allò més impredecible, i per això mateix interessant.

Fa una setmana vaig estar a Bilbao visitant l'exposició de Takashi Murakami al Guggenheim, i de pas coneixent la ciutat i tastant els seus pintxos. No era un dels viatges que tenia prevists, però ha estat una experiència d'allò més estimulant (tot i no haver dormir gaire ni abans ni durant el viatge; coses de l'ansietat anticipatòria).


Aquest mateix cap de setmana he estat al Saló del Còmic de Barcelona, al qual he pogut anar per primera vegada, i que ha estat una altra experiència estimulant, si més no per reconciliar-me amb el còmic com a lector (que havia estat deixant de banda cada vegada més en favor dels llibres i la televisió) i com autor – o almenys, com a aspirant a tal cosa. He tengut l'ocasió de conèixer un altre dels meus ídols, l'escriptor, dibuixant i tèoric del còmic Scott McCloud, que amb el seu llibre Understanding Comics (del qual em va firmar l'exemplar que ara és un dels meus tresors) em va fer descobrir el còmic com la forma d'art que realment és. Poder donar-li les gràcies en persona ha estat una altra de les meves alegries. Huge thanks, Scott.


I en fi, i filant amb això darrer, aquest ha estat també el mes en què m'he retrobat amb el meu primer amor. Els qui em coneixen saben que abans, molt abans que programador, cinèfil o friki, jo vaig ser dibuixant. He dibuixat còmics des de tenc record, segurament des dels 8 o 9 anys, i mai he deixat de fer-ho, encara que he tengut llargs períodes d'inactivitat. El darrer número de Huérfanos, la sèrie que feia amb el meu amic Enric, es va publicar el 2003, i el quart número es va quedar inacabat aquest any passat, però en podeu veure el que en queda aquí. Potser algun dia l'acabaré.

El treball del qual encara ara em sent més orgullós el vaig acabar vaig ara fa quinze anys, l'estiu de 1994, quan encara anava a la universitat. Es titula La Canción de la Lluvia, el va escriure el meu amic Jaume, i crec que la raó per la qual vaig fer el millor treball possible (encara que lluny de ser perfecte) va ser la sensació de completa llibertat amb què el vaig dibuixar. Rellegint aquella aventura fantàstica (que puc llegir una i altra vegada sense cansar-me) encara sent la mateixa satisfacció que dona la feina ben feta. Per dibuixar aquell còmic, no em va fer falta esforçar-me i obligar-me; senzillament, em vaig deixar anar.

Aquesta classe de llibertat creativa només l'he assolida en els meus períodes de pau, de vacances, de descans entre feines, de no haver de pensar en res més que en jo mateix. Aquests moments, per desgràcia, han estat fins ara escassos, però he decidit canviar això. Ara que he decidit deixar enrera una feina que em consumia les forces, la creativitat i l'alegria, he decidit donar-me l'oportunitat de realitzar-me, i donar-me permís per a tornar ser artista i no deixar de ser-ho mai més. No només m'he apuntat a classes de dibuix, sinó que he recuperat, amb intenció d'acabar-lo, el meu projecte més llarg i ambiciós, una novel·la gràfica titulada Una piscina de mierda en el infierno (sic) i que duc fent entre una cosa i l'altra des de 1993, encara que en vaig acabar el guió el 1999. Potser em durà la resta de l'any, i potser el que vé, acabar aquest treball. Potser en el procés consumiré els meus estalvis i les meves energies. Potser perdré oportunitats professionals, i amb elles experiència, èxit i estabilitat. Potser la meva vida no millorarà, i per defecte es tornarà una mica pitjor i plena de decepcions i patiment. Però si aquest és el preu que he de pagar per perseguir els meus somnis, i potser un dia ser exactament la persona que jo voldria haver estat, aquest sacrifici em sembla un preu petit. Ara, com aquell estiu, estic deixant de preocupar-me i senzillament em deix anar. Aquí en teniu una mostra del resultat.


Us deix amb aquestes paraules, les mateixes amb les quals em vaig despedir dels meus companys de feina fa un mes.
Security is mostly a superstition. It does not exist in nature,
nor do the children of men as a whole experience it.
Avoiding danger is no safer in the long run than outright exposure.
Life is either a daring adventure, or nothing.
To keep our faces toward change and behave like free spirits
in the presence of fate is strength undefeatable.
- Helen Keller
(gràcies a la web de Steve Pavlina)