dijous, 22 de juliol del 2010

Calla i menja morena

Avui he començat oficialment el procés de trobar feina remunerada. Feina de programador, és clar, si no és que qualcú em vol pagar per fer de model de Calvin Klein o gogó de discoteca (opcions ambdues altament improbables). Així que, i ja que això de viure dels còmics va per llarg, tornaré a guanyar-me la vida davant d'un ordinador.

I per què, us demanareu, després d'un any donant la pallissa amb aquest tema, tornaré a fer la feina que ja he deixat dues vegades per estrés i burnout?

Hi ha dues raons:


1. Necessit la pasta.
2. Veure raó 1.

Ara que ja ha deixat clar que vendré la meva integritat i els meus principis al millor postor per un plat de faves (si almenys fós per cocarrois...) no vull deixar de trobar-li el costat positiu a aquesta decisió. Després de tot, si el que necessit són els doblers, hi ha altres feines que podria fer. Per què, idò, tornar a programar?

En primer lloc, perquè ja la sé fer, aquesta feina. I això farà que l'experiència sigui menys traumàtica que començar una feina completament nova. En segon lloc, programar és una feina estable i raonablement ben pagada. Això em proporcionarà la classe de tranquilitat que necessitaré aquests pròxims mesos, que seran sens dubte temps de canvis i decisions. En tercer lloc, hi ha prou opcions com per poder trobar-ne una que em permeti tenir una vida més enllà de la feina, i seguir treballant en els meus còmics, que és la meva condició sine qua non per a tornar a treballar. En quart lloc, si aconseguesc, com m'he proposat, ficar-me a qualque lloc on faci feina amb gràfics o videojocs, podré treballar prop d'un equip d'art. Com que no crec que tengui prou temps per a formar-me com artista acadèmicament, aquesta seria la meva millor oportunitat d'aprendre de professionals creatius sense haver d'anar a classes jo mateix (encara que ho tenc pendent, no sé si ja hi seré a temps, a aquestes alçades). I en darrer lloc, la cosa que més apreciaré serà tornar a treballar en grup, amb éssers humans, en una oficina. Encara que l'experiència de fer feina a casa, sol i rodejat d'ordinadors i dibuixos ha estat realment enriquidora, hi ha dies que es fan molt llargs, i ja havia passat prou temps tot sol com per ara passar el dia aïllat del món, que és una cosa molt dolenta – si llegiu aquest blog ho veureu, quants de disbarats es poden escriure per avorriment.

(qualcú malintencionat podría dir que quan em dediqui als còmics tanmateix hauré de fer feina tot sol, i tendria raó; quan passi ja es veurà, ara toca això altre)




Aquest era jo a Tragnarion, durant la setmana santa de 2005.
Apreciau l'entusiasme reflectit a la meva cara.


Tota una col·lecció d'arguments, eh? Qualsevol es pensaria que en el fons em fa il·lusió, quan en realitat el que em fa és molta peresa. Però aquesta no és tota la història.

La veritat és que tenc un deute pendent amb la meva feina.

Després d'haver somiat des de que era petit amb dedicar-me professionalment a fer videojocs, quan ho vaig aconseguir no vaig poder aguantar, i de totes dues experiències (tres, si comptam Derry) en vaig sortir escaldat, i per la porta de darrera. En aquesta feina, he conegut el meu pitjor enemic, i encara no l'he derrotat. De les tres vegades, n'he sortit escapat, i amb cicatrius.

Per això, tenc un compte pendent. Després de tota la feina que he fet aquest darrer any per a superar-me, necessit saber que no ha estat de bades. I que si m'expòs a la mateixa situació, aquesta vegada sabré com sortir-me'n.

El meu enemic no és programar videojocs. És l'ansietat. I si realment he aconseguit superar-la, hauria de ser capaç de tornar a fer la mateixa feina (encara que no al mateix lloc: no som tan estúpid), i no tornar-me a cremar.

Si no, tot el que he viscut, i escrit en aquest blog, durant el darrer any, haurà estat per no res, i tornaré al mateix lloc on vaig començar.

Qualcú em pot dir que no cal posar-me a prova només per demostrar que puc fer-ho, que em bastaria amb ser una mica més conservador a l'hora de cercar feina. Però és que aquest, com vaig dir, no és el final del camí, només el principi. I si d'aquí a un temps, he d'enfrontar-me a proves molt més dures (xerrar davant una multitud, anar-me'n del país, muntar una empresa, tenir una família) cada prova de força que hagi passat haurà valgut la pena.

Ara toca anar a caçar dracs.

“Fairy Tales are more than true;
not because they tell us that dragons exist,
but because they tell us that dragons can be beaten.”
- G.K. Chesterton.

dijous, 8 de juliol del 2010

Amb aquest sol l'enterram

Al·lots, això s'acaba!

D'aquí a unes hores estaré embarcant en un vol cap a Mallorca, on m'hi estaré uns dies de vacances, i amb això aquests 14 mesos sabàtics s'hauran acabat. Però crec que puc dir amb tota seguretat que aquests han estat els 14 millors, i més ben aprofitats, mesos de la meva vida.

Aquests dies he estat repassant la meva llista inicial de propòsits per aquest període. Val a dir que no els he complit tots, ni prou fer-hi. He deixat de banda solemnement tots els que tenien que veure amb llegir, estudiar, veure pel·lícules i jugar a videojocs (!). He arribat a la conclusió de que si no n'hi ha ganes no hi ha res a fer, així que em vaig dedicar a procrastinar activament, excedint els meus objectius en les altres àrees.

Així és com he posat en marxa la meva carrera professional no remunerada com a dibuixant, completat el primer cicle de comunicació a Toastmasters, desenvolupat la forma física i la salut mental, i començat la primera (i darrera, esper) relació sentimental de llarga durada. Curiosament, per cap d'aquestes coses no necessitava tenir una llista d'objectius. Les feia i prou.

Aquest darrer cap de setmana he tengut l'ocasió per primera vegada (i darrera, esper) de conèixer els meus sogres, i no podia evitar imaginar com hagués estat la mateixa trobada dos anys enrera, abans de tot això. Abans de Barcelona, de Gameloft, de Toastmasters, de donar a conèixer els meus còmics i d'afaitar-me la barba. Abans de la meva versió 2.0.

Quan fa dos anys em van convidar a les noces a les que aniré demà a Mallorca, no hauria pogut imaginar com seria la meva vida quan aquest moment arribàs, quin aspecte tendria, amb qui aniria i en quines circumstàncies. Com sol dir el meu company de pis, si fa dos anys hagués pogut donar una mirada a aquest futur, no m'ho hagués cregut. O com diu la meva al·lota, no hauria pogut imaginar la seqüència d'events que m'hi duria.

Però aquí estic. I si qualque cosa he après, i voldria trasmetre, d'aquests 14 mesos, és aquesta: que tot és possible, no importa com de difícil, llunyà o improbable sembli.

I si tot és possible en només 14 mesos, imaginau en 2 anys, en 5 anys, en 10 anys, en 50 anys...

Per aixì, permeteu-me corregir el començament d'aquest post:

Al·lots, això comença.