dissabte, 11 de desembre de 2010

Allà on va sa corda va es poal










* De fet no sé si és cert, però no n'he pogut trobar un altre, i sempre està bé dir que ets el primer en qualque cosa...

dijous, 4 de novembre de 2010

No m'hi duràs, a escoltar es sermó

Ja s'ha abaixat el teló, ja han sortit els crèdits, i els músics ja han fet dos bisos. Fins aquí el que ha donat de si el meu any de festa, creixement i emocions, i tots els que m'heu estat envejant ja podeu deixar de fer-ho: ara som un de vosaltres, m'he d'aixecar a les 7 del matí per anar a fer feina, i no precisament el que se'm dona millor fer, sinó el que ha estat possible. Però no voldria donar per acabat aquest període sense donar, a tots aquells que els pugui servir, qualcunes fonts d'inspiració.

Si heu estat seguint aquest blog des de fa temps, no se us haurà escapat que d'un temps enrera he estat expressant-me com una mescla de mestre zen, el senyor Miyagi, el Morfeu de Matrix i Groucho Marx. I no se us haurà passat que els temes de què he parlat són de la classe que es pot trobar en la secció d'auto-ajuda de qualsevol llibreria: prendre decisions, creences, salut i físic, resistència, amistat, productivitat, relacions, coratge, socialització, atzar i destí, estrés, doblers i valors, religió, objectius, oportunitat, geni, etc.

I no us equivocaríeu, he après molt sobre creixement personal durant aquest any i mig i moltes d'aquestes idees les he tretes d'innumerables blogs, conferències i llibres. I per què, podeu demanar-vos, un home intel·ligent com jo necessita llegir en un llibre com viure la seva vida? Quin autor podria saber millor que jo mateix què puc fer-ne, de la meva vida en qualsevol dels seus aspectes?

Per suposat, tots els que em llegiu ja ho sabeu, com viure. Tots i cada un de vosaltres gaudeix d'una vida perfecta i equilibrada, plena de fortuna, felicitat i plenitud. I si no, és que estau treballant per aconseguir-ho. No us cal cap llibre ni cap seminari. Tot el que necessitau saber ja ho sabeu. L'única auto-ajuda que realment compta no vé escrita en llibres, sinó la que s'administra un mateix. Els llibres d'auto-ajuda són per crèduls, marujas i friquis.

Això era almenys el que pensava jo. No és que la meva vida fós com per tirar coets, ara fa uns tres anys. Però si no era capaç de fer-la anar bé jo mateix, no trobaria cap fórmula per fer-ho en un altre lloc, molt menys en un llibre o un blog. Això pensava, almenys, fins que vaig descobrir a Steve Pavlina.

Això va passar, quasi per casualitat, quan treballava a Tragnarion. L'estrés ja havia començat a fer mossa en la meva moral, i la meva productivitat estava baix mínims. Així que vaig fer el que qualsevol bon procrastinador faria en aquestes circumstàncies: cercar a Google. I qui sap per quina raó, la cerca que se'm va ocórrer fer va ser: “hard work”. Feina dura.



Encara avui, l'article d'Steve Pavlina sobre aquesta qüestió, part d'una sèrie sobre l'auto-disciplina, és el primer resultat de la cerca. Va ser el primer article de Pavlina que vaig llegir, i no va ser el darrer que en vaig llegir aquella setmana. Amb creixent curiositat i fascinació, vaig llegir-me dotzenes d'entrades dedicades a temes diversos de creixement personal, i qualcunes d'aquestes han acabat per convertir-se en referents meus. Dels articles vaig saltar als podcasts i d'aquí als llibres.

Aquests darrers anys he llegit almenys una dotzena de llibres (qualcuns dues vegades) sobre temes que podrien etiquetar-se com a d'auto-ajuda, a més de nombrosos articles a blogs. I per què? Què he pogut descobrir en aquestes lectures que no fós prou evident?

Tant trist, i exagerat, com pugui semblar, he descobert que anava ben errat en qualcunes de les coses més importants que creia sobre la vida. He llegit amb incredulitat sobre coses que no pensava que es posguessin aprendre als llibres: sobre l'amistat, l'efectivitat, la proactivitat, el coratge, els sentiments, les relacions, la fortuna i la felicitat; i també sobre la por, la negavititat, el victimisme, la culpa, la desesperació, l'estrés i la desgràcia. I gràcies a totes aquestes lectures, he après a mirar el món amb uns altres ulls. No he estat capaç de canviar el món (encara) però almenys sí que estic començant a comprendre millor com funciona en realitat.

Però no vull que sembli que aquesta nova actitut l'he apresa llegint llibres i escoltant seminaris. Abans, tot el meu sistema de creences es va haver de col·lapsar baix l'evidència de que hi havia qualque cosa que anava molt malament, i que es va fer prou evident ara fa tres anys, en una petita ciutat d'Irlanda del Nord. I després d'obrir-me a la possibilitat d'aprendre sobre totes aquestes coses, no les he acceptades només per haver-les llegides (quina classe d'escèptic seria, si no?), sinó que les he posat a prova i experimentat. El resultat, ha estat el període més emocionant, fructífer i feliç de la meva vida – de bon tros. En els texts només he trobat les receptes, a jo m'ha tocat cuinar.

I avui, després de tots aquests mesos de creixement i experimentació, vull tancar aquesta temporada que he tancat aquesta setmana reincorporant-me al món laboral compartint la meva petita biblioteca de creixement personal amb vosaltres, no per que la necessiteu (no tenc cap dubte de ja que teniu tot l'èxit i felicitat que podríeu demanar) sinó per donar-vos a conèixer qualcuns dels autors que m'han inspirat a veure la vida amb un color diferent.

Venint d'on jo venia, a jo aquests autors realment m'han canviat la vida. Potser hi podríeu trobar qualque inspiració vosaltres – qui ho sap?
  • Dale Carnegie, “How to win friends and influence people” (1931), “How to stop worrying and start living” (1944). Amb només un o dos llibres de Carnegie, ja hauria tengut prou materal per a canviar la meva vida. És l'autor clàssic de la literatura de superació personal, i encara que ténen regust d'antic (ja ténen uns anys, després de tot) tot el que Carnegie va escriure es pot trobar avui, explicat amb molta menys eloqüència. Del primer he après a tractar amb la gent de forma molt més efectiva. Del segon, a gestionar les emocions negatives d'estrés i preocupació. Imprescindibles.
  • Susan Jeffers, “Feel the fear and do it anyway” (1987). El text on he trobat escrit amb una precisió quasi inquietant les meves emocions quan m'enfrontava a multitut de situacions i circumstàncies de la meva vida, en pràcticament totes les àrees: la por pot ser pràcticament el nostre propi pitjor enemic per a viure una vida completa i conscient – i jo en tenia un màster, en això. Seguirà essent el meu enemic durant molt de temps, però ara ja sé com fer-li front.
  • Stephen Covey, “The Seven Habits of Highly Effective People” (1989). Aquest és un llibre tan popular, tan citat, tan llegit i en realitat tan desconegut, que mai està de més tornar a llegir-lo i recomanar-lo. La recepta per una vida efectiva, en set lliçons mestres que et proporcionen un model completament nou d'experimentar l'existència, un nou paradigma a tots els nivells. Imprescindible, almenys, conèixer-lo.
  • Susan Leiberman, “The Joy of Burnout” (2002). Aquest és per suposat una recomanació personal, una guia de viatge per al camí sense retorn que va de l'estrés a una vida completament nova més enllà de l'eficiència, les obligacions i la reputació. Només per a persones atrapades en una feina o situació personal que els ha duit a un carreró sense sortida. Aquest és un mapa per a tornar al lloc d'on veníem: al centre de la nostra pròpia felicitat.
  • Steve Levinson, Pete Greider, “Following Through” (2007). Si hagués de dir quin dels llibres que he llegit enguany m'ha deixat més empremta, seria aquesta guia sobre les bones intencions, els mites sobre la força interior i la voluntat, i les eines realment eficaces per a acabar allò que començam i dur a terme allò que ens proposam. L'única guia pràctica que conec sobre la vertadera eficàcia – si qualcú vol una recepta real per a l'èxit de les seves intencions, que sigui aquesta.
I fins aquí. Segur que hi ha molts més llibres i autors que podria haver citat, però el meu propòsit no ha estat en cap cas fer-me un expert en el món de l'auto-ajuda. Per tot el que a jo respecte, només hi ha una persona a la que m'interessa (i som capaç) d'ajudar, i és a jo mateix. I amb mitja dotzena de llibres en tenc més que prou per a tota una vida.

Potser un dia tornaré a llegir sobre aquestes coses, però no vull fer-ho sense abans posar a provar l'eficàcia a llarg termini d'aquestes lliçons. Però si a qualcun de vosaltres li agradaria recomanar qualque autor, llibre, blog o el que sigui que ens podria resultat a tots d'inspiració, que no ho dubti i ho digui als comentaris.

El que no vull deixar sense comentar són aquests altres llibres, que solen compartir secció a les llibreries amb aquests que he resenyat, i que segurament són responsables de la mala fama que l'auto-ajuda té entre el públic en general (i jo mateix en particular). Són allò que en diuen llibres de creixement espiritual i new age, un matxembrat de creences pseudo-filosòfiques i metafísiques, escrites sovint per autors sense més formació que la seva pròpia imaginació, i que no són més que un rosari de supersticions i rituals disfressats de nova ciència – sobre energies de l'univers, el destí, guies espirituals, mètodes d'adivinació, diverses formes de meditació, i per suposat aquesta farsa col·lectiva de sorprenent (i un punt ofensiu) èxit mediàtic titolat
The Secret amb la seva “llei de l'atracció”, una fal·làcia victimista segons la qual tot el que ens passa a la vida, bo o dolent, ho atreim a nosaltres amb els nostres pensaments – una idea que a més totalment delirant, pot conduir a persones ja prou desesperades a la culpa i la impotència

Tothom és lliure de triar en quines tonteries vol creure, per suposat (i no tornaré a xerrar de religió, que ja n'he parlat prou), però si als autors d'aquests llibres, iguals que a tots els presumptes gurús, vidents, il·luminats i totes les diferents variacions de guia espiritual els fessin una prova per a demostrar que allò de què parlen és real i funciona, tots aquests llibres acabarien a la secció de fantasia, on realment pertanyen.

Si realment estau interessats en noves idees sobre com gaudir de la vostra vida, la vostra feina, les vostres relacions o els vostres somnis, podeu estar segurs de que en trobareu en multitud de llibres i altres publicacions. Però crèixer, superar-se i realitzar-se no és una tasca fàcil que es pugui aprendre amb unes quantes lliçons ràpides apreses a llibres i seminaris. És una tasca llarga, feixuga i sovint frustrant. És la tasca d'una vida completa, viscuda sense límits al que podem aconseguir. Jo almenys, no puc imaginar res més important que fer amb la meva.

I tu?

divendres, 29 d’octubre de 2010

Més just que sa pell des cul

Fa tot just una setmana, el meu futur professional era incert, i amb ell bona part de la meva situació personal. Fa tot just una setmana, feia tres mesos que cercava feina infructuosament, en una ciutat i en un sector on hauria esperat tenir moltes oportunitats donada la meva experiència. Fa tot just una setmana, estava disposat a anar fins on fés falta per a poder tornar a tenir una feina, encara que per això me n'hagués d'anar de la ciutat o, arribats al cas, del país. Però fa tot just una setmana, tot va canviar en uns pocs dies. Just a temps. O com diu el meu títol d'avui, més just que sa pell des cul.

Amb aquest d'avui hauran estat 6 els articles que he dedicat a parlar d'aquest procés tediós i frustrant de trobar un lloc de feina, prova de que ha estat un procés llarg, desgastant, que m'ha consumit molt de temps i energia. Sobretot, han estat mesos d'incertesa, d'inquietut, i de decepció. A ningú li agrada descobrir que després de 12 anys de dedicar-te a una professió, per poques ganes que tengui de tornar a fer-ho, pugui resultar tan difícil trobar una empresa que considera la teva experiència com un recurs valuós. I no obstant, aquesta ha estat la realitat.

Durant aquest temps he descobert que el meu curriculum, que des de 2003 l'ocupen els anys que he dedicat a programar videojocs, automàticament em descarta per feines en altres àrees, o pitjor, em situen immediatament a una categoria inferior. He descobert que de totes les tecnologies amb què havia treballat fins a aquell any, la majoria estaven desfasades o havien estat reemplaçades. He descobert que tenir 12 anys d'experiència pot fins i tot ser un hàndicap per a accedir a feines amb menors requeriments: les empreses assumeixen que voldràs guanyar molt, o que tens moltes ofertes i podries anar-te'n i deixar-los tirats en qualsevol moment – i ja no es molesten en demanar. He descobert amb tristesa el món de les consultores tecnològiques, anomenades
“càrnicas” en el mundillo informàtic, i que no són més que ETTs amb apariència de respectabilitat i que subcontraten feines tècniques especialitzades a baix cost, en benefici de les empreses i en perjudici dels professionals. I després es queixen de que falten informàtics – potser és que els que hi ha prefereixen anar-se del país abans que fer feina en aquestes condicions.

I finalment he descobert, en fi, que potser encara tenc una flor al cul.

Jo el nadal del 2005. Eren altres temps.

Ha vengut de no res perquè com ja vaig advertir, l'1 de novembre expirava el plaç que m'havia marcat per trobar feina, o estava disposat a eixamplar la meva àrea de cerca fora més enllà de la frontera. I vés per on que just quan començava a pensar en fer les maletes, el pròxim dia 1 (o bé, el 2 ja que l'1 de novembre és festa) serà el meu primer dia de feina després de 18 mesos. I avui és, per tant, el darrer dia laborable d'aquest intens any sabàtic. Començaré a treballar com a programador d'interfaces gràfiques a una empresa de Barcelona, Blit Software, amb prou bones condicions, incloent un horari privilegiat.

Vaig trobar aquesta feina a través del mateix procés pel qual hagués pogut trobar qualsevol altra, un anunci a una pàgina d'ofertes. El que és interessant – i qualcuns dirien que més que una simple casualitat – és que en realitat, aquesta va ser la primera empresa on vaig cercar feina per començar. Efectivament, el passat juliol em vaig adreçar directament a un dels caps d'aquesta empresa, de qui tenia coneixement a través d'un ex-company de feina. De fet, era ell qui s'havia interessat per jo l'any anterior, quan jo encara treballava a Gameloft. Però en cap d'aquestes dues ocasions ens vam poder creuar. Però just la setmana passada, en el moment més oportú, aquesta empresa va publicar aquesta oferta, i en qüestió de dies he tengut dues entrevistes i una oferta. Que he acceptat sense dubtar. I així és com va anar.

Supòs que qualcun dels meus lectors podria argumentar que ha estat l'univers qui s'ha posat d'acord per a proporcionar-me aquesta oportunitat just quan la necessitava (eh, David?). I d'altres podrien pensar que senzillament som un cabró amb sort. I això, no us ho discutiré.

Almenys, he tengut prou sort per trobar feina en el plaç que m'havia marcat. Potser era demanar massa, però per jo la sort hagués estat trobar-la molt abans, sense haver hagut de fer totes aquestes voltes, enviar curriculums i perdre el temps amb entrevistes que no anaven enlloc. I en tot cas, fins i tot si a l'univers li importàs el més mínim el que a jo em passi, aquí qui ha hagut de picar pedra per tenir aquesta oportunitat he estat jo. Cap quantitat de sort pot reemplaçar una bona preparació. I encara que l'atzar hagui volgut que sigui aquesta empresa on finalment acabi, d'això no en dic jo sincronicitat – sinó simple estadística.

I què hagués passat si no hagués tengut aquesta sort? Per suposat, tenia un pla B en marxa, pel que hagués pogut ésser. Aquesta mateixa setmana vaig mantenir una entrevista telefònica amb un estudi d'Anglaterra, i si no hagués arribat aquesta oferta, estava disposat a anar-me del pais sense dubtar, i sense mirar enrera. Exposat a la possibilitat de quedar-me sense estalvis, ni la meva experiència desafortunada a Derry m'hagués impedit fer aquesta passa. I com ja he contat vàries vegades, aquest compte encara està pendent. Ja no serà enguany, però.

I què passa ara? És aquest el final d'un cicle? Idò no, almenys no per jo.

Amb aquesta feina comença una nova fase del projecte que vaig començar fa un any i mig, el dia en què vaig decidir deixar la feina – el projecte de reinventar-me, realitzar-me i convertir-me en la millor versió possible de jo mateix, una mena de versió 2.0 o almenys un
refactoring amb els bugs arreglats (picada d'ull per als geeks que em llegiu). I si heu estat seguint aquest blog des de l'any passat (més o menys des d'aquest post) no podreu dir que no he fet qualcunes passes ben importants.

Després d'haver redefinit la meva situació en tots els aspectes de què he estat capaç en aquest temps (un propòsit que en realitat durarà tota la vida), el meu propòsit per aquest nou any no era trobar feina. Això era només un argument econòmic per seguir endavant amb els meus projectes sense tota la pressió de guanyar-se la vida.

"Money is like gasoline during a road trip. You don’t want to run out of gas on your trip, but you’re not doing a tour of gas stations." — Tim O'Reilly

El que té de bon aquesta feina (a l'espera de veure com em va) és que tant la cultura de l'empresa com l'horari com l'ubicació fan molt possible poder seguir endavant amb la resta de projectes – sobretot, acabar d'una vegada la meva novel·la gràfica, que ha estat el meu gran argument durant tot aquest any.

Però això, no ho puc fer jo tot sol.

La veritat és que em conec prou com per saber que no se'm dona gaire bé tenir el cap a varis llocs a la vegada, ni aprendre a desconnectar. I ja he après prou com per no tornar a confiar en que màgicament, aquesta vegada seré capaç de fer-ho. Així que vull acabar aquest any sabàtic demanant la vostra col·laboració.

A tots aquells que m'hagueu conegut aquest any, o a tots els que em coneixieu d'abans però us agrada més aquesta nova versió, vos deman per favor: no deixeu de recodar-me què era el que estava fent, no deixeu d'animar-me a seguir endavant amb els meus projectes, no deixeu que torni als vells hàbits i no permeteu que un dia em justifiqui dient que no era tan important.

Perquè és així d'important. És important per jo, i per tothom, no perdre mai el control sobre la nostra vida ni deixar que les circumstàncies, o la inèrcia, siguin els qui prenguin per defecte una decisió que em toca, ens toca, prendre a nosaltres mateixos: Life is either a daring adventure or nothing.

I amb aquest pensament inspirador, don per acabada la tercera temporada de “la meva vida en forma de telecomèdia absurda”, com diu a la capçalera d'aquest blog. A partir de la propera, potser em dedicaré un poc menys a la filosofia i la reflexió narcissista, i tornaré a xerrar del que em passa i de les coses que faig, sense donar-hi més voltes. Ja he escrit prou històries de superació personal per una bona temporada. A veure si a partir d'ara us puc fer riure una mica, per variar. Abans però, em queda un article pendent com a epíleg. Fins ben aviat.

dijous, 21 d’octubre de 2010

A una casa oberta fa molt mal entrar

“Si no ho fas, mai sabràs el que hagués pogut passar.” “D'aquí a vint anys, lamentaràs més les coses que no vas fer que les que sí.” “La fortuna afavoreix els audaços.” “Has de fer allò que tens por de fer.” “Qui no s'arrisca no pisca.” ...

El refranyer popular és ric en dites sobre l'audàcia i el coratge, sobre que és millor intentar-ho i fracassar, que no arriscar-se i demanar-se què hagués passat. Puc estar en general d'acord amb aquesta filosofia, però també inclou la seva pròpia trampa: la falsa creença de que en qualsevol cruïlla, en qualsevol decisió de la nostra vida, hi ha una opció correcta, i la resta estan equivocades.

No tornaré a repetir el que ja vaig dir en aquest discurs: no existeixen les decisions simples si totes les opcions ténen qualque cosa de dolent.

Tot això vé a compte d'una d'aquestes situacions “no-win” que se m'han presentat aquesta setmana a causa d'una oferta de treball (si pensau que ja estava tardant a treure el tema, tenieu raó: i tot el que us queda).

Es tracta d'una feina de desenvolupador de gràfics 3D per a projectes de realitat augmentada amb una mica de visió per computador (per als qui no coneguin els termes, són coses molt sofisticades i ben divertides que es fan amb ordinadors). El projecte i la tecnologia em van semblar apassionants, i posats a fer feina, aquesta és un camp fantàstic on fer-ho.

Només hi havia un problema. Es tracta (una altra vegada) d'un projecte freelance. I la data de lliurament és el 1 de desembre. I en aquest mes i 10 dies que tendria per fer-la, hauria d'estudiar com funcionen els sistemes de gràfics i visió per computador que usa l'empresa, a més de fer la feina pròpiament dita. I això, començant aquesta mateixa setmana, és poc menys que una locura. No es tracta de que jo no sigui capaç de fer aquesta feina (que no ho sé, la veritat), sinó de que no tenc ni idea de si és tant sols possible fer-la en un plaç de temps tan curt.

Així, quines eren les meves opcions? Acceptar la feina implicava comprometre'm a uns resultats per una data determinada, no disposar de temps per estudiar, dibuixar, o per anar a entrevistes per altres feines. En el millor dels casos, amb el que guanyàs amb la feina podria comprar més temps per trobar-ne d'altres, però el desembre tornaria a estar bàsicament en la mateixa situació que ara, amb el desgastament afegit d'un treball tan precipitat. En el pitjor, podria no acabar la feina a temps, i en aquest cas no cobraria res, i hauria perdut temps i oportunitats (a més de possibles responsabilitats per incompliment de contracte).

Aquesta decisió era, objectivament, inacceptable per arriscada. No puc evitar, però, quedar-me amb la sensació de que podria haver-ho aconseguit. I és aquí on he de combatre la fal·làcia que deia abans, la de la “única opció correcta”. Mai hi ha una única opció correcta, i totes les decisions que prenguem seguint aquest fals principi estan condemnades a fer-nos patir.

Una altra forma de veure-ho és el que Susan Jeffers suggereix: a qualsevol d'aquests dilemes, totes les opcions ténen “goodies”, punts bons que justifiquen tant unes com les altres. Acceptar la feina hauria estat una experiència d'aprenentatge, un repte professional, i em podria obrir noves opcions de carrera; en el pitjor cas, tendria més informació sobre el meu nivell de competència. No acceptar-la em permet seguir estudiant, concentrar-me en els meus projectes, i deixar oberta la porta a millors opcions sense l'estrés afegit de les dates de lliurament.

Al final, cap d'aquestes perspectives ha estat la que m'ha fet decidir. La única pregunta que havia de respondre era: “què vull?”

Per si a aquestes alçades no havia quedat clar, la raó per la qual estic cercant feina és bàsicament econòmica. Però apart dels doblers, del que es tracta és de tenir una estabilitat que em permeti gaudir de la meva vida aquí sense la urgència de no tenir ingressos. Tota la resta era accidental.
I aquesta feina no complia amb aquests requisits. M'hagués encantat fer aquest projecte, segur, igual que m'hagués agradat seguir a qualcuns dels que he deixat. Però no a qualsevol preu. I per arribar a la data límit del projecte, hagués hagut de fer una forta inversió de temps i esforç, i això sense cap garantia de resultats ni de continuitat.

Això per jo, és un No Deal.

Ja sé que he escrit abans sobre prendre riscs, tirar-se a la piscina i enfrontar-se després a les conseqüències. I encara ho crec, i admir encara més a la gent que ho fa habitualment sense dubtar. És una de les habilitats que m'agradaria tenir.

Però ara he de triar molt bé les meves batalles, perquè no tenc gaire marge de maniobra. Si la feina tengués garanties de continuitat que justificassin la inversió, o si tengués l'oportunitat de corregir un possible retard, potser ho hauria fet. En el passat, he pres decisions d'aquestes impulsivament i sense garanties d'èxit perquè el repte i les oportunitats eren prou estimulants. Si el que m'haguessin oferit fós una feina d'il·lustrador, ni tant sols ho hagués dubtat.

I aquesta és la gran lliçó que he après sobre les decisions importants. Les coses que realment valen la pena, per difícils que puguin semblar, no són difícils d'escollir si són el que realment volem. Haurem de resoldre problemes logístics, per suposat. Però prenim la decisió amb la confiança de que ens en sortirem, de que trobarem la forma, de que és el que realment volem.

Jo he experimentat aquesta sensació en múltiples ocasions al llarg dels anys, quan vaig unir-me al Klub Kaximba (una història digna de contar-se), quan vaig entrar a fer feina a Tragnarion, quan vaig mudar-me a Barcelona, quan vaig deixar Gameloft, quan vaig unir-me a Toastmasters, quan vaig tornar a dibuixar els meus còmics, quan vaig declarar-me a la meva al·lota.

Tot el que cal és estar preparat, i quan ens trobem de cara amb la situació, sabrem el que hem de fer, per més que ens costi un món decidir-nos. Si dubtam, potser és una senyal de que encara no estam preparats. De que, de qualque manera, encara no hem recollit totes les lliçons necessàries per pujar de nivell.

Richard Carlson diu: “If someone throws you a ball, you don't have to catch it”.

Estic obert a moltes opcions de feina, però no a qualsevol preu. No vull enviar el missatge de que estic desesperat, de que no tenc opcions. Tenc clares quines són les línies vermelles que no estic disposat a trepitjar. I sobretot, tenc clar que si finalment el meu camí m'ha de dur fora d'aquí, serà per una bona raó, i que trobaré la manera de fer-ho. He sortit de coses pitjors.

Però d'això, en parlaré al següent post, el pròxim 1 de novembre. Podeu estar segurs de que, d'una manera o l'altra, tendré una bona història per contar.

dijous, 30 de setembre de 2010

Qui no vol pols que no vagi a s'era

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres un dels episodis més lamentables de la meva vida (i venint de jo, el llistó està molt alt).

El dimarts 7 de novembre de 2006, vaig sortir a la tele. I això no tendria res d'especial si no fós perquè ho vaig fer en un infam programa de debat d'IB3, la tele pública balear. A més de la vergonya de sortir rodejat de
freaks que no em deixaven xerrar, la combinació del micro i el meu jersei negre feia que a la tele semblàs que anava vestit de capellà. L'única gravació en DVD d'aquest event està baix la meva custòdia, però tenc una foto per recordar aquell event:


Foto cortesia dels meus amics Aitor i Manuel

I quin va ser el motiu de que jo sortigués a un debat cutre a la tele, us demanareu? La història és llarga d'explicar, però per resumir, la raó per la qual jo estava allà era per defensar la posició de que la feina, treballar, és un càstig.

A més de guanyar-me
300 euros (!!!) per xerrar uns escassos dos minuts en pantalla, el més curiós d'aquesta història és que en aquell moment jo encara estava a Tragnarion, i la veritat és que encara era feliç amb la meva feina. Però quasi com si hagués estat una profecia, avui defensaria la mateixa postura, però amb millors arguments. El que no faria és tornar sortir a la tele :)

I ara que ja tenc la vostra atenció, no era d'aquest episodi lamentable del que volia xerrar, sinó de la meva cerca de feina. Ja fa quasi dos mesos que vaig començar amb aquesta operació, i la veritat és que ja n'estic cansadet. No, cansat no.
N'estic fins els collons.

Quan vaig deixar Gameloft l'any passat, ja sabia que per més que m'esforçàs, difícilment no hauria de tornar a cercar feina. En el pitjor dels casos, sabia que si una cosa no m'havia faltat mai eren les ofertes, i que a un lloc o a un altre, aconseguiria col·locar-me. Després de tot, 12 anys d'experiència han de valer per qualque cosa, no?

No ben bé. Potser en un altre país, però no en aquest, i certament no en aquesta ciutat. He enviat vàries dotzenes de curriculums a altres tantes ofertes, amb l'únic resultat d'una única entrevista (de la qual no n'he tornat a saber res), a més d'aquella altra que ja vaig explicar aquí. De la resta de sol·licituds, n'ha quedat qualque cridada telefònica que no ha tengut continuitat i un munt d'ofertes a portals web de cerca de feina que s'han quedat perpètuament
“en proceso”.

No m'entengueu malament, ja sé que en temps de crisi s'ha de tenir paciència, donar temps a les empreses a fer la selecció a la vegada que segueixen produint, i no ser ni massa exigent ni massa rígid amb els criteris de cerca. És per això que ja fa setmanes que vaig eixamplar el meu rang de cerca, i vaig passar de sol·licitar només les feines que m'agradaven, a totes aquelles que fós capaç de fer amb els meus coneixements actuals, per poques ganes que en tengués.

Però el resultat ha estat el mateix, i cada dia que passa resulta més frustrant seguir amb aquest procés. Perquè que no em contestin ni per rebutjar-me em fa dubtar de si tant sols se l'han llegit, el meu curriculum. Perquè sé que la meva qualificació excedeix el que aquestes empreses necessiten. Perquè la incertesa de no saber si, i quan, trobaré feina a temps fa impossible fer cap classe de plans.

I perquè, per començar, ni tant sols tenc ganes de fer-les, aquestes feines: posats a tornar a fer feina, el que jo volia era reprendre la meva carrera fent videojocs en el punt on la vaig deixar, almenys durant el temps que necessiti per a fer carrera com dibuixant (o que em mori, el que passi abans).

Entendreu per tant que no em sobri l'entusiasme a l'hora d'enviar curriculums. El que em reté ara a Barcelona són els meus projectes inacabats, i poder gaudir, almenys durant uns mesos més, de tot el que m'he construit aquí, abans d'haver d'encetar una nova etapa. No tenc cap altre motivació, i fer feina és només un argument per quedar-me.

Sense aquest argument, l'únic camí és cap endavant.

El dia que jo vulgui, puc tornar-me a posar en contacte amb mitja dotzena de
recruiters que em poden trobar feina a qualque lloc d'Europa, a dues hores en avió de Barcelona o de Mallorca, més valorada i millor pagada que qualsevol d'aquí. Tot el que em cal per a prendre aquesta decisió és que els meus estalvis davallin del punt sense retorn, el que podríem anomenar la meva zona de comfort financera.

I el dia en que davallaré d'aquesta xifra serà el pròxim 1 de novembre. Just després de pagar el lloguer, concretament.

Posar aquesta data m'ha proporcionat tota la serenitat que ara mateix necessitava. Per començar, puc relaxar-me i fer plans, ni que sigui a curt plaç. Així, he seguit treballant en els meus còmics, estudiant matemàtiques, programant demos, aprenent 3ds Max i Photoshop, llegint llibres, participant a Toastmasters, i en general gaudint del meu temps.

En aquest fantàstic article, Steve Pavlina explica perquè mai no hauríem de cercar una feina, i en lloc d'això, cercar la manera de guanyar doblers no a canvi del nostre temps, sinó a canvi del valor passiu que siguem capaços de generar, fins i tot quan no hi som. Tim Ferriss i altres autors també en parlen, d'aquestes coses, i n'han fet tot un negoci d'explicar als altres com guanyar-se bé la vida. Si haguéssim de seguir el seu exemple, tots escriuríem llibres d'auto-ajuda, i llavors ja ningú necessitaria fer-ne, de feina.

Encara que la idea d'ingressos passius és atractiva i molt real per a molts d'emprenedors, la realitat és que el sentit comú recomana tenir una font d'ingressos abans d'emprendre projectes professionals de risc. L'exitós autor japonès Haruki Murakami conta al seu darrer llibre com va esperar a tenir varis llibres publicats abans de deixar la seva feina per dedicar-se en exclusiva a escriure.

I aquest és en realitat el meu pla. Estic desenvolupant varis projectes per a posar en marxa tant aviat com pugui estabilitzar la meva situació laboral, i després de l'experiència de tirar endavant els meus còmics al llarg de tants d'anys, no tenc cap dubte que en faré qualque cosa, d'aquestes idees.

Si aquest pròxim mes em surt una feina a Barcelona, molt bé. Si no, igual de bé. No tenc intenció de perdre el temps i les forces lamentant-me de que les empreses no sàpiguen apreciar i valorar la meva experiència, no més del que em vaig lamentar de que no ho fés el meu ex-cap. Això que se perden.

Al que sí que dedicaré el meu temps és a construir qualque cosa de profit, que em permeti un dia no haver de demanar a cap empresa que em faci el favor de contratar-me. I tenc intenció de fer-ho tan bé, com diu Steve Martin, que no puguin ignorar-me.

“Be so good they can’t ignore you.”
- Steve Martin

dilluns, 20 de setembre de 2010

Sa processó és llarga i es ciri és curt

Aquestes darreres han estat un parell de setmanes realment interessants. Encara no tenc feina, per començar. Qualque dia us en parlaré amb calma d'aquest procés, però de moment está resultant una cura de paciència. No només em veig obligat a fer una feina que segurament no serà la que jo voldria, i pitjor pagada, sinó que a més hauré de suplicar per que me la donin? Però com deia, ja us en parlaré, de tot això.

Mentrestant, m'he dedicat a mirar de posar una mica en altres coses. Ja fa vàries setmanes que em vaig desconnectar del Facebook. Això va ser una mesura de lluita contra la procrastinació, i de moment està resultat molt efectiva, i el que és més interessant, no l'estic enyorant.

També he deixat la cafeina. Aquesta va ser una mesura que vaig prendre contra l'ansietat que em començava a provocar la feina intel·lectual. Si ja tenc tota l'excitació que necessit només amb estudiar programació i matemàtiques, per què volia el cafè, llavors? Ara m'he passat al descafeinat, i encara que els matins comencen més lentament, tenc el cap més clar.

I aprofitant que la cerca de feina està resultant més llarga, incerta i infructuosa del que havia imaginat, la setmana passada vaig procedir realitzar un interessant experiment per a mirar d'obtenir una mètrica acurada de l'estat de la meva carrera com a programador. Els detalls tècnics els podeu trobar al meu blog tècnic (per als qui sigueu programadors, o patiu insomni) però les lliçons més importants d'aquest experiment les he apreses, novament, en el camp de l'auto-superació.

El projecte en qüestió consistia, simplement, a fer un joc. Però no només això, sinó que l'havia de fer en només una setmana (cinc dies, vaja), i usant els gràfics i dades dels quals disposava. En definitiva, es tracta d'un d'aquests reptes d'a-veure-de-què-ets-capaç-en-aquest-temps que a les persones creatives tant ens agraden.

Però el meu propòsit, a més de la curiositat i del repte, era un altre. Del que es tractava sobretot era de veure si els meus instints per fer la feina que, recordem, encara estic cercant, es trobaven en bones condicions.

El resultat d'aquest experiment, ja us ho dic, ha estat en general decebedor, però a la vegada revelador. La lliçó més important que n'he tret és que a la feina, igual que a la vida, de fer trampes no en surt res de bo. Deixau-me que us ho expliqui.

Quan vaig entrar a fer feina a Tragnarion el septembre de 2003, no tenia experiència prèvia fent videojocs. Ja vaig confessar aquí que jo i tot l'equip vam pagar per la nostra inexperiència. I que vaig aprendre molt sobre la meva feina de tots els meus errors i despropòsits. Vaig cometre, però, una errada fonamental.

Vaig pensar que d'alguna manera, haver treballat de programador senior en aquella empresa (una categoria que en bona lògica no em corresponia) juntament amb tota la penitència que aquell projecte va suposar, de qualque manera va compensar la meva manca d'experiència anterior. Que si havia passat per tot allò, qualsevol tasca de menys categoria inferior seria fàcil de resoldre.

Oh, sorpresa! M'equivocava.

El costumari popular diu que “més sap el dimoni per vell que per dimoni”. Això pot ser cert quan es tracta de cert tipus de disciplines, però pel que fa als coneixements acadèmics, cap quantitat d'experiència pot compensar una manca de coneixements fonamentals.

És cert que es pot fer carrera sense estar preparat, i es poden saltar passes si saps recolzar-te en les persones adients, i de fet hi ha qui s'ha especialitzat en prosperar damunt els mèrits d'altres (els meus dos darrers caps, sense anar més lluny). Però si del que es tracta és de demostrar-te el que saps, no se'n poden fer, de trampes. Pots enganyar a tot el món, menys a tu mateix.

I per això vaig proposar-me aquest projecte: per demostrar-me a jo mateix quins eren els meus mèrits reals.

Així és com he constatat (perquè ja feia temps que ho sospitava) que hi ha un buit considerable a la meva formació tècnica. I que com a conseqüència d'aquest buit, la meva capacitat de fer aquesta feina és prou més limitada del que havia imaginat. Com pot ser, això?

Supòs que després d'haver treballat en entorns tan caòtics i hostils com els que m'ha tocat, era més fàcil culpar dels meus problemes als caps i a les condicions de la feina que a la meva pròpia habilitat. Però una vegada aïlats tant el factor estrés com la incompetència dels meus caps (que no dubteu eren reals: una cosa no lleva l'altra) tampoc som tant bo.

No es tracta de posar-me aquí en evidència sobre el meu grau de (in)competència, però sí d'acceptar que potser, després de tot, encara me'n queden per aprendre moltes, de coses.

L'autor Cal Newport explica com el procés per desenvolupar una habilitat fins a convertir-se en una autoritat respectada (o almenys en un professional competent) és desenvolupar-la a través d'un sol canal ben definit. Si no ets capaç d'evolucionar i prosperar a través d'aquest canal, difícilment assoliràs fites més exigents. Això ho anomena el mètode Pyramid.

Stephen Covey ho anomena la “llei de la granja”: no es pot fer collita al cap de l'any si no s'ha sembrat i regat el camp. De la mateixa manera, no es pot esperar adquirir coneixements i preparació sense haver fet l'esforç i cobert les etapes requerides.

Què vull dir, que no vaig fer l'esforç, direu, si vaig treballar fins a posar-me malalt?

Hi ha una diferència entre estar allà i fer l'esforç.

“Eighty percent of success is showing up.” - Woody Allen

Potser Woody Allen té raó. Però en el meu cas, vaig descobrir que no hi ha una relació directa entre el número d'hores invertides en la feina i el rendiment. De fet, a partir d'un cert punt aquesta relació pot ser justment inversa.

I aixi és com vaig arribar a la darrera i més sorprenent conclusió del meu experiment: he trobat una relació entre el meu nivell de competència i la meva ansietat. De fet, potser n'he trobat la clau.

Amb tota probabilitat, tots vosaltres teniu el que s'anomena una
passió. Qualque cosa que us agrada més que res, i amb la que gaudiu intensament. I segurament es tracta d'una activitat o interés en el que apreneu ràpid i pel que us sentir atrets de forma natural: el cine, el futbol, els còmics, escriure, viatjar, ballar, contar històries, treballar amb nins, seduir dones... la llista de passions és llarga, però només en uns pocs casos, es pot convertir una d'aquestes passions en la teva professió. Quan això passa, un pot sentir-se molt afortunat, i jo definitivament sentia que havia tocat amb un dit en el cel.

Què passa, però, si descobreixes que en realitat la feina no se't dona tant bé com t'agradava pensar? Simplement, que la passió s'esvaeix, fins desaparèixer.

Qualcun de vosaltres seguiria jugant a futbol, o l'esport que sigui, si en fós un jugador terrible? O jugant a videojocs o a escacs si no fossis gaire bo? O escrivint històries? O ballant? O lligant?

I si una vegada constatat que no sou tan bons, t'obligàssis a seguir-ho fent? Com et sentiries?

Tot el que ens han contat sobre les coses que ens apassionen és mentida. Una passió no es desenvolupa mai contracorrent; desenvolupam passions per les coses que sabem fer bé. O almenys, prou bé com per seguir gaudint-les mentre dedicam el temps necessari per millorar.

Si heu estat seguint aquest blog, m'haureu llegit dient que la meva passió és dibuixar. En realitat, el que volia dir és que dibuixar és el que faig prou bé com per gaudir-ho i seguir millorant. I al contrari que programar videojocs, aquesta és una habilitat que he desenvolupat seguint la llei de la granja: aprenent passa a passa i assolint fites cada vegada majors.

Jo no vaig patir ansietat perquè treballàs massa, ni perquè estigués sotmès a massa pressió. Molta gent amb qui he treballat ho feia en les mateixes condicions i no es van col·lapsar.

Vaig patir ansietat perquè feia una feina que no se'm donava bé. I fer-la em costava molt d'esforç i patiment. D'aquí, vaig passar a tèmer que no seria capaç de treure-la. D'aquí, a forçar-me al límit. D'aquí, a cremar-me.

Aquesta revelació implica que ningú pot sentir passió per allò en el que no és prou bo. La conseqüència positiva, però, és que l'inversa també és certa: tothom pot desenvolupar passió per qualsevol cosa que es proposi, suposant que sigui capaç d'aprendre a fer-la molt bé. Tant, almenys, com per no sentir-se abrumat per la responsabilitat de la tasca.

I aquest és el punt on tenc l'oportunitat de decidir què fer-ne de la meva carrera fent videojocs.
Ara que he descobert que la raó per la qual sent la mateixa passió per la meva que la que sentiria per ballar flamenc, és que no en tenc el nivell de competència que la tasca requireix, les meves opcions són simples: o deixar córrer aquesta professió d'una vegada per totes, o aplicar el mètode Pyramid, i reconstruir la meva competència des d'abaix, i en un únic canal.

Amb aquesta redefinició de “passió” recent descoberta, encara és prest per decidir, perquè el que em preocupa ara mateix és trobar feina. Una que pugui fer, almenys.

I si el destí no us posa abans a la cruïlla, us recoman que us prengueu el temps que sigui necessari per a triar quina és la passió (o passions) per les quals estau disposat a llaurar, sembrar, regar, i finalment recollir-ne els fruits.

Si no, no us queixeu de que no us agrada la vostra vida.

divendres, 3 de setembre de 2010

Qui es pa no sap tallar, és que no el sap guanyar

Cercar feina pot ser més divertit del que imaginam. En teoria és un exercici de paciència, esforç, voluntat i marketing. I potser quan ja dugui molt més temps cercant feina (que esper que no) aquestes seran les qualitats que més hauré d'utilitzar. Aquests dies, però, estic enfrontant la cerca de feina des d'una perspectiva molt diferent, la de la curiositat, la sorpresa i fins a cert punt l'admiració.

Quan has passat molt temps amb el cap ficat només al teu àmbit professional, i no coneixes gaire com es fan les coses a altres llocs, pots acabar assumint que tothom treballa més o menys igual. La comptabilitat es gestiona igual a totes les empreses, els ordinadors s'arreglen de la mateixa manera, tots els petits comerços s'assemblen. De la mateixa manera, jo pensava que totes les feines de programació s'assemblaven molt unes a altres, o almenys, a qualcuna de les que he fet, i ja fa uns anys que em dedic a aquestes coses.

És per això que pensava que havia perdut la capacitat de sorprendre'm. Però en això, també m'equivocava.


Deixau-me compartir amb vosaltres a manera d'alleujament un descobriment que vaig tenir ahir al matí a una empresa que em va entrevistar. Ja us puc anticipar que no vaig agafar la feina, però el canvi de paradigma que em va provocar mereix esser compartit.

Com a breu informació de context, l'empresa és un centre d'arts visuals on es dediquen a proporcionar els mitjans materials i tècnics per que artistes i divulgadors puguin montar obres i exposicions. El treball pel que cercaven un programador 3d amb experiència era una instal·lació per una exposició divulgativa que s'inaugurarà l'octubre a Barcelona. Consisteix d'una càmera que és capaç de reconèixer una targeta codificada (una espècie de codi de barres), i un petit sistema de visualització que genera una representació 3D de l'organisme codificat en aquesta targeta. La instal·lació vol mostrar els avantatges de la diversitat genètica en la biologia - o una cosa així.

Els detalls de l'obra són irrellevants, perquè el que em va sobtar del projecte és que aquest centre havia acceptat aquest encàrrec sense tenir coneixement previ de les tecnologies involucrades en una simulació com aquesta, que per petita que sigui, inclou algunes peces no especialment simples de manejar: un sistema de reconeixement d'imatges, un petit simulador de física i un generador de gràfics en 3D.

La part realment al·lucinant del projecte no són els seus detalls tècnics, sinó el fet de que les 2 (dues) persones que l'han estat fent durant el darrer mes, no en tenien ni idea, d'aquestes coses, fins que s'hi van posar. És a dir, que encara que a jo em costi d'entendre, van acceptar el projecte abans de tenir la competència necessària per executar-lo, i no després.

“Sometimes you just have to take the leap, and build your wings on the way down.”
- Steve Pavlina


Sembla que hi ha gent que ha fet d'això la seu filosofia professional: en un entorn on les comandes poden venir de molts de llocs, és impossible estar preparat per totes les eventualitats, així que el que fan és tirar-se a la piscina, i confiar en que, de qualque manera, seran capaços de sortir-se'n.

(I si no, sempre poden cercar qualcú que els acabi de donar una ma en les tres darreres setmanes del projecte...)

La meva reacció instintiva a la gent que ven la pell de l'ós abans de caçar-lo és d'escepticisme i desconfiança. Però en una reflexió més serena, aquesta reacció diu molt poc de la meva actitut.

En realitat, són aquesta gent els que van bé. Aquesta és la gent que es posa en una situació on han d'espavilar, cercar-se la vida i aprendre el que necessitin per sortir-se'n. I els que anam malament, som els altres. El que mai ens ficam en cap projecte que caigui fora del que coneixem. Els que jugam sobre segur a canvi d'un guany limitat però garantit. Els que, en definitiva, mai assumim riscs.

És clar que no em referesc a comercials que venen productes mancats de les característiques que ells prometen. Al que em referesc és a aquells que venen la seva habilitat abans de tenir-la, que és molt diferent. I si ho pens, encara que en aquell moment no en fós conscient, jo també l'he feta, aquesta venda. Quan vaig començar a treballar fent videojocs, sense anar més lluny...

Encara que vaig rebutjar aquesta feina (perquè treballar en una cosa així per tres setmanes no em resol cap problema, i tampoc volia perdre altres oportunitats) sí que em vaig oferir a donar-los suport si necessitaven consultar o resoldre dubtes tècnics que estiguin en la meva àrea d'experiència.

Perquè aquesta és la gent a la que hauríem d'admirar, donar suport i si podem i ens atrevim, imitar. Aquests són els que se'n duen totes les batacades però en canvi són els que, quan les coses els surten bé (i a la gent amb iniciativa i seguretat, les coses sempre els acaben sortint bé) se'n duen les bones feines, inicien revolucions, rompen amb l'establert, i obren el camí als altres.

Des d'aquí vull reivindicar a aquestes persones. I vull manifestar públicament que vull convertir-me en un d'ells. I ara que ja és setembre, el mes en què començ el meu any nou laboral (vaig començar a fer feina un 1 de setembre, fa 13 anys), he ficat aquest desig a la meva llista de bons propòsits de futur professional: la de desenvolupar l'habilitat d'enfrontar-me a projectes per als quals no en tenc la preparació per endavant, amb la confiança i la seguretat de que puc fer el que calgui per sortir-me'n.

Qui sap? Potser ho provaré a la pròxima entrevista de feina...

"We can never really be prepared for that which is wholly new. We have to adjust , ourselves, and every radical adjustment is a crisis in selfesteem: we undergo a test, we have to prove ourselves. It needs subordinate self-confidence to face drastic change without inner trembling."
- Eric Hoffer

Seth Godin: Quieting the Lizard Brain from 99% on Vimeo.

dilluns, 23 d’agost de 2010

No en fot ni brot

Ja ho deia en Garfield, els dilluns sempre són dies complicats per fer feina. Però els dilluns després de tornar d'un viatge ho són encara més.

Ahir a aquesta hora estava a l'aeroport de Ginebra, esperant un vol per tornar a casa, després de tres dies de conèixer la ciutat, gaudint de la ONU, la Creu Roja, el Llac Léman i les delícies de Suïssa, el formatge i la xocolata. I moltes altres coses. Encara que cada dia d'un viatge així s'arriba a fer cansat, tant per la fatiga com per la saturació d'experiències, enfrontar-se a un dia de turisme no li fa mandra a ningú, i ens vam aixecar cada dia plens d'entusiasme i energia.

Durant el darrer any que he passat dedicat sobretot a dibuixar, aquesta havia estat la meva rutina habitual. M'aixecava cada dematí amb entusiasme i energia, sabent exactament el que volia fer, i amb moltes ganes de fer-ho. De fet, vaig haver d'arribar a posar-me límits per no acabar fent més hores de les recomanables, respectant les hores d'oci i descans.

Les coses han canviat. Des de que aquest mes vaig decidir recuperar la meva carrera de programador, i posar-me al dia per a poder reincorporar-me al món laboral en condicions, la major part del meu dia transcorre en aquest lloc sortit d'un malson de Kafka.



Aquesta habitació de 2 per 3 metres, sense llum natural ni corrent d'aire, i amb un ordinador encès que fa l'efecte d'estufa, és la meva oficina a casa. És aquí on em dedic a estudiar matemàtiques, programar gràfics en temps real i aprendre a usar eines d'art gràfic. És el meu laboratori, el meu estudi i la meva sala de jocs.

Llavors per què no és un lloc divertit? Per què al que s'assembla de veres és a això altre?



Al contrari del que em passava quan m'asseia a dibuixar cada dematí, el meu “uptime” per a començar a fer qualque cosa productiva pot arribar a ser de dues hores. I quan finalment aconseguesc posar-m'hi, la meva productivitat és ínfima, per comparació amb la que tenia quan dibuixava. I això, tenint 7 llargues hores de feina cada dia per a dedicar-me a aquestes coses, i sense tenir que encarregar-me ni de feines de la casa, ni de cap altre qüestió. Com és possible?

La raó s'anomena “procrastinació”, que és l'art de deixar les coses més endavant, badar, romancejar, perdre el temps, amb l'objectiu d'evitar fer allò que en realitat no ens fa ganes fer. Així que quan el que hauria d'estar fent és estudiar i avençar un projecte, em dedic a mirar el correu, ordenar papers, consultar el facebook, llegir còmics, o el que sigui. Tots ho heu fet qualque vegada, així que no em mireu així.

He intentat tot el que se m'ha ocorregut per evitar procrastinar, o al menys per fer-ho només dins uns límits. He provat a tancar-me al “zulo” aquest que heu vist, sense connexió a Internet, ni més llibres que els que em calen per estudiar. He apagat tots els programes que no necessitava. He fet llistes d'objectius clars i definits (m'agrada més fer llistes de les coses que he de fer, que fer-les). M'he posat alarmes per a evitar sortir abans d'haver fet almenys un temps determinat de feina. M'he auto-amenaçat amb privar-me de, o auto-incentivat amb premiar-me amb, qualque cosa de menjar, o forma d'oci. He llegit tots els articles sobre com lluitar contra la procrastinació que he trobat. I mentre feia tot això, el que he aconseguit ha estat el que realment volia, que era estalviar-me fer la feina.

Cony, fins i tot escriure aquest article és una forma de procrastinar!

En realitat, no crec que totes les formes de procrastinació siguin negatives. Per exemple, amb l'excusa de no fer una cosa que no te fa ganes, en pots acabar fent una altra que calia fer de totes maneres. Sense anar més lluny, el meu darrer any, per productiu i inspirador que pugui resultar, ha estat en el fons una forma sofisticada i extrema de procrastinació: la necessitat de trobar una activitat que pogués servir d'excusa per a no treballar durant tot el temps que em pogués permetre deixar de fer-ho. I no podreu dir que no ha funcionat.

La veritat és que després de tot l'esforç de disciplina i superació que he fet aquest darrer any, pensava que tornar a fer feina em resultaria molt més fàcil, o si més no, almenys estimulant. Però veig que m'equivocava, i que la sensació de tedi, emboirament i confusió, és exactament la mateixa que recordava. I també sé el que signfica.

La nostra ment està prou adaptada i evolucionada com per estalviar-nos patiment i esforços innecessaris. I enfrontada al patiment i l'esforç que la meva ment té associats a la tasca d'estudiar, programar, i treballar amb l'ordinador, la meva reacció instintiva és la de desviar l'atenció a qualsevol altra tasca, que fins i tot pot resultar més feixuga (“fent feina per no fer-ne”, com deim a Mallorca) per tal no deixar-me fer la que m'he proposat.

Així que no em queda més remei que atacar la procrastinació amb tota l'artilleria, i deixar de dedicar un sol minut a res que no sigui la tasca que tenc entre mans. Així que no espereu veure gaire activitat durant les pròximes setmanes ni a aquest blog ni al meu perfil de la vostra xarxa social preferida, perquè estaré fent una cosa més important.

Tant si la meva ment estúpida ho vol, com si no.

. . .

Us deix amb unes cites inspiradores, per si a qualcun de vosaltres això li passa mai. I si teniu històries de procrastinació per compartir, o les vostres trampes per combatre-la, deixau-les als comentaris.

"If you want to make an easy job seem mighty hard, just keep putting off doing it."
Olin Miller

"We are what we repeatelly do. Excellence, then, is not an act, but a habit"
Aristòtil

"The difference between a successful person and others is not a lack of strength, not a lack of knowledge, but rather a lack of will."
Vincent T. Lombardi

"Successful people form the habit of doing what failures don’t like to do. They like the results they get by doing what they don’t necessarily enjoy."
Earl Nightingale

divendres, 6 d’agost de 2010

En ser maça ja picaràs

La següent és una història real.

Va passar a una empresa de desenvolupament de software de la qual no en donaré detalls. Després d'uns anys de creixement, va entrar a l'empresa un nou cap, que s'incorporava per renovar i ampliar la línia del negoci. Durant el temps que va dirigir l'equip productiu, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de doblers de l'empresa i dels seus clients, i finalment dur l'empresa a una retallada massiva de plantilla. L'episodi final, fa dues setmanes, el va protagonitzar abandonant l'empresa i el pais, emportant-se amb ell l'única còpia del codi font del producte, forçant l'empresa a tancar, deixant empleats i clients penjats.

Aquesta altra història també pot ser real.

Pot haver passat a un estudi de videojocs on jo podria o no haver treballat. A aquest estudi hi hauria entrat un nou cap, que s'incorporava per posar ordre en el negoci. Durant el temps que va dirigir l'estudi, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de temps i energia dels treballadors, i finalment provocar una sortida massiva d'empleats. Depenent del lloc del que estigui parlant, aquest cap podria haver pirat deixant l'empresa pitjor del que la va trobar o, encara pitjor, podria seguir al seu lloc.

Podria pensar-se que hi ha un bon tros entre les dues històries. La primera és la crònica d'un frau, una estafa més o menys planejada, i en definitiva un delicte. La segona és una història de simple incompetència - reprobable, és clar, però difícilment denunciable. Després de tot, el país n'està plè, d'ineptes dirigint empreses i projectes. Si la ineptitud fós delicte, tendríem les presons plenes.

Jo no puc ressignar-me a acceptar la incompetència dels managers com una part del món de l'empresa. En primer lloc perquè n'hi ha de bons, cosa que demostra que no sempre són els més ineptes els que arriben adalt. I en segon lloc, perquè malgrat que la feina d'un manager no es pugui perseguir amb la llei, sense adonar-me he convertit en la meva causa lluitar perquè allà on jo treballi, la incompetència d'un cap no es deixi passar.

Encara que el fracàs d'un projecte sigui la mesura més clara de la incapacitat d'un manager, el paràmetre que millor identifica la incompetència és un de més evident - el nivell de satisfacció dels empleats. Podríem fer una predicció acurada de la capacitat de lideratge d'un cap mesurant la moral del personal, i molt particularment l'índex de baixes que l'acompanyen.

Sé de què estic xerrant, perquè jo he deixat voluntàriament totes les empreses on he fet feina, sempre per millorar, i sempre deixant la feina acabada. Sempre, excepte en les dues darreres. Aquestes, les vaig deixar perquè no podia seguir treballant a les ordres d'un imbècil.

Què vull dir, un imbècil? Vull dir qualcú amb qui no es pot parlar, qualcú que no reconeix mai els errors, que no respecta la qualitat de vida del seu equip, que fa valer la seva autoritat per compensar la manca d'experiència, que usa la por i l'amenaça per aconseguir resultats, que menteix per dir el que vols sentir i després en fa una altra cosa, que no admet que es qüestionin les seves decisions.

Cony, i tot persones del meu equip ho han dit de jo, que era un imbècil! I raó no els faltava, he estat un imbècil més vegades de les que m'agrada recordar, i per això mateix sé reconèixer-los.

Quan les conseqüències d'una gestió agressiva i autoritària comencen a resultat en baixes, pèrdua de moral, desmotivació i en definitiva en un deteriorament de la qualitat de la feina, un manager hauria de donar-se per al·ludit. Com s'ho fan, per mantenir-se en el poder?

Supòs que hi ha un grau de tolerància elevat entre els empleats. En l'actual situació econòmica, canviar de feina és difícil, o arriscat. Fins i tot una feina en males condicions és millor que res. I en indústries molt especialitzades com la dels videojocs, hi ha prou entusiasme per la feina com per aguantar moltes incomoditats, i encara que els majors es cremin, sempre hi ha noves remeses de gent jove desitjant que els explotin per fer realitat el seu somni (ho sé, jo era un d'aquests).

Per cada cap autoritari, hi ha un equip de gent disposada a treballar en condicions extremes, incloent dates impossibles, decisions injustes, canvis arbitraris, jornades inhumanes, baixos salaris, etc. Aquestes persones fan possible que un cap sense escrúpols es mantengui al poder i enfonsi la moral de l'equip.

Jo vaig intentar en dues ocasions lluitar contra aquesta situació. Per desgràcia, jo no som William Wallace i les dues vegades em vaig quedar sol en l'intent, encara que vaig atreure l'atenció del manager en qüestió – i en cap de les dues vaig ser despedit. Vaig queixar-me de que mentre unes persones cometien els errors, eren les altres qui en pagaven les conseqüències, o marxaven. Estava disposat a deixar la feina si no em feien cas. I així va anar.

Però no he perdut l'esperança. Tant de bo no hagi de tornar a fer feina per un imbècil, però és un risc que estic disposat a assumir. Encara que pocs s'hi atreveixin, i encara que poca gent em faci cas, la incompetència no es pot deixar passar, perquè afecta a la feina, i per tant a la vida, de les persones que la pateixen. I com li vaig advertir al meu darrer cap, el recurs més valuós amb què compta un projecte no són ni els doblers, ni el temps, ni tant sols el personal. És la moral.

I si treballes a una empresa on el teu cap ha aconseguit matar la moral i l'entusiasme de l'equip, per jo això és tant com si hagués robat el codi font i hagués marxat del país.

Aquesta gent és perillosa. No els podem seguir ignorant.



"People shouldn't be afraid of their governments.
Governments should be afraid of their people.
Freedom! Forever!"
- Alan Moore, V for Vendetta

dijous, 22 de juliol de 2010

Calla i menja morena

Avui he començat oficialment el procés de trobar feina remunerada. Feina de programador, és clar, si no és que qualcú em vol pagar per fer de model de Calvin Klein o gogó de discoteca (opcions ambdues altament improbables). Així que, i ja que això de viure dels còmics va per llarg, tornaré a guanyar-me la vida davant d'un ordinador.

I per què, us demanareu, després d'un any donant la pallissa amb aquest tema, tornaré a fer la feina que ja he deixat dues vegades per estrés i burnout?

Hi ha dues raons:


1. Necessit la pasta.
2. Veure raó 1.

Ara que ja ha deixat clar que vendré la meva integritat i els meus principis al millor postor per un plat de faves (si almenys fós per cocarrois...) no vull deixar de trobar-li el costat positiu a aquesta decisió. Després de tot, si el que necessit són els doblers, hi ha altres feines que podria fer. Per què, idò, tornar a programar?

En primer lloc, perquè ja la sé fer, aquesta feina. I això farà que l'experiència sigui menys traumàtica que començar una feina completament nova. En segon lloc, programar és una feina estable i raonablement ben pagada. Això em proporcionarà la classe de tranquilitat que necessitaré aquests pròxims mesos, que seran sens dubte temps de canvis i decisions. En tercer lloc, hi ha prou opcions com per poder trobar-ne una que em permeti tenir una vida més enllà de la feina, i seguir treballant en els meus còmics, que és la meva condició sine qua non per a tornar a treballar. En quart lloc, si aconseguesc, com m'he proposat, ficar-me a qualque lloc on faci feina amb gràfics o videojocs, podré treballar prop d'un equip d'art. Com que no crec que tengui prou temps per a formar-me com artista acadèmicament, aquesta seria la meva millor oportunitat d'aprendre de professionals creatius sense haver d'anar a classes jo mateix (encara que ho tenc pendent, no sé si ja hi seré a temps, a aquestes alçades). I en darrer lloc, la cosa que més apreciaré serà tornar a treballar en grup, amb éssers humans, en una oficina. Encara que l'experiència de fer feina a casa, sol i rodejat d'ordinadors i dibuixos ha estat realment enriquidora, hi ha dies que es fan molt llargs, i ja havia passat prou temps tot sol com per ara passar el dia aïllat del món, que és una cosa molt dolenta – si llegiu aquest blog ho veureu, quants de disbarats es poden escriure per avorriment.

(qualcú malintencionat podría dir que quan em dediqui als còmics tanmateix hauré de fer feina tot sol, i tendria raó; quan passi ja es veurà, ara toca això altre)




Aquest era jo a Tragnarion, durant la setmana santa de 2005.
Apreciau l'entusiasme reflectit a la meva cara.


Tota una col·lecció d'arguments, eh? Qualsevol es pensaria que en el fons em fa il·lusió, quan en realitat el que em fa és molta peresa. Però aquesta no és tota la història.

La veritat és que tenc un deute pendent amb la meva feina.

Després d'haver somiat des de que era petit amb dedicar-me professionalment a fer videojocs, quan ho vaig aconseguir no vaig poder aguantar, i de totes dues experiències (tres, si comptam Derry) en vaig sortir escaldat, i per la porta de darrera. En aquesta feina, he conegut el meu pitjor enemic, i encara no l'he derrotat. De les tres vegades, n'he sortit escapat, i amb cicatrius.

Per això, tenc un compte pendent. Després de tota la feina que he fet aquest darrer any per a superar-me, necessit saber que no ha estat de bades. I que si m'expòs a la mateixa situació, aquesta vegada sabré com sortir-me'n.

El meu enemic no és programar videojocs. És l'ansietat. I si realment he aconseguit superar-la, hauria de ser capaç de tornar a fer la mateixa feina (encara que no al mateix lloc: no som tan estúpid), i no tornar-me a cremar.

Si no, tot el que he viscut, i escrit en aquest blog, durant el darrer any, haurà estat per no res, i tornaré al mateix lloc on vaig començar.

Qualcú em pot dir que no cal posar-me a prova només per demostrar que puc fer-ho, que em bastaria amb ser una mica més conservador a l'hora de cercar feina. Però és que aquest, com vaig dir, no és el final del camí, només el principi. I si d'aquí a un temps, he d'enfrontar-me a proves molt més dures (xerrar davant una multitud, anar-me'n del país, muntar una empresa, tenir una família) cada prova de força que hagi passat haurà valgut la pena.

Ara toca anar a caçar dracs.

“Fairy Tales are more than true;
not because they tell us that dragons exist,
but because they tell us that dragons can be beaten.”
- G.K. Chesterton.

dijous, 8 de juliol de 2010

Amb aquest sol l'enterram

Al·lots, això s'acaba!

D'aquí a unes hores estaré embarcant en un vol cap a Mallorca, on m'hi estaré uns dies de vacances, i amb això aquests 14 mesos sabàtics s'hauran acabat. Però crec que puc dir amb tota seguretat que aquests han estat els 14 millors, i més ben aprofitats, mesos de la meva vida.

Aquests dies he estat repassant la meva llista inicial de propòsits per aquest període. Val a dir que no els he complit tots, ni prou fer-hi. He deixat de banda solemnement tots els que tenien que veure amb llegir, estudiar, veure pel·lícules i jugar a videojocs (!). He arribat a la conclusió de que si no n'hi ha ganes no hi ha res a fer, així que em vaig dedicar a procrastinar activament, excedint els meus objectius en les altres àrees.

Així és com he posat en marxa la meva carrera professional no remunerada com a dibuixant, completat el primer cicle de comunicació a Toastmasters, desenvolupat la forma física i la salut mental, i començat la primera (i darrera, esper) relació sentimental de llarga durada. Curiosament, per cap d'aquestes coses no necessitava tenir una llista d'objectius. Les feia i prou.

Aquest darrer cap de setmana he tengut l'ocasió per primera vegada (i darrera, esper) de conèixer els meus sogres, i no podia evitar imaginar com hagués estat la mateixa trobada dos anys enrera, abans de tot això. Abans de Barcelona, de Gameloft, de Toastmasters, de donar a conèixer els meus còmics i d'afaitar-me la barba. Abans de la meva versió 2.0.

Quan fa dos anys em van convidar a les noces a les que aniré demà a Mallorca, no hauria pogut imaginar com seria la meva vida quan aquest moment arribàs, quin aspecte tendria, amb qui aniria i en quines circumstàncies. Com sol dir el meu company de pis, si fa dos anys hagués pogut donar una mirada a aquest futur, no m'ho hagués cregut. O com diu la meva al·lota, no hauria pogut imaginar la seqüència d'events que m'hi duria.

Però aquí estic. I si qualque cosa he après, i voldria trasmetre, d'aquests 14 mesos, és aquesta: que tot és possible, no importa com de difícil, llunyà o improbable sembli.

I si tot és possible en només 14 mesos, imaginau en 2 anys, en 5 anys, en 10 anys, en 50 anys...

Per aixì, permeteu-me corregir el començament d'aquest post:

Al·lots, això comença.

dimarts, 29 de juny de 2010

Ets més viu que sa cusseta den Jaume Matas

Com que aquest blog té tan poc tràfic, deixau que comparteixi amb vosaltres una idea milionària.

Es tracta d'un revolucionari sistema de transport cridat a canviar l'aspecte de les nostres ciutats. Consisteix en generalitzar la idea dels arrossegadors de les pistes d'esquí, però a tot l'entorn urbà, en forma de seients individuals sobre rails, que conduirien a l'usuari fins a la seva destinació personalitzada, de forma còmoda, energèticament eficient, sense renou i sense esperes. Qualsevol que vulgui invertir en aquest invent, hi ha molts milions a guanyar-hi.

Aquesta suprema bajanada se m'ha ocorregut arrel d'una pregunta a un fòrum de desenvolupament de jocs. Un cert individu brillant demanava per què és tan difícil trobar desenvolupadors (programadors) de jocs interessats en participar en projectes de cooperació. Per als qui no sàpiguen què és, això, es tracta de que qualcú té una gran idea però no té capacitats tècniques. I com que tampoc té doblers, tu participes de franc en el projecte, invertint el teu treball a canvi d'una generosa participació en els beneficis quan el projecte s'acabi i sigui un èxit. Si és que s'acaba. I si és que és un èxit.

No cal dir que al pobre al·lot que fa aquesta pregunta se'l mengen viu. Qui voldria participar en una cosa així, quan la meva ja és una feina ben pagada? I posats a fer feina de franc per què hauria d'apostar per la idea de qualcú altre, i no per la meva pròpia? I si la teva idea és tan bona, per què no hi inverteixes doblers tu mateix, i així no hauràs de compartir aquests fabulosos beneficis?

Qui més qui menys ha tengut una bona idea de tant en tant. Qualcunes, fins i tot ens haguessin pogut fer milionaris si les haguéssim desenvolupat. I ja es diu que al començament d'un gran negoci, hi ha una bona idea. També existeix la creència molt estesa de que una bona idea s'ha de protegir i mantenir en secret, per evitar que qualcú altre te la robi i la produeixi abans que tu. Les anècdotes de com la història ha robat als seus legítims creadors el mèrit de la invenció de grans idees de la humanitat (el cinema, la bombeta, el facebook) formen part de l'imaginari col·lectiu.

Tothom recorda com invencions tan aparentment simples com el tetrabrik han fet la fortuna dels seus creadors, i amb aquesta inspiració baix el braç, molts es llencen a intentar inventar la següent beguda revolucionària, el següent electrodomèstic del futur, o la següent revolució d'Internet.

Aquesta tendència empitjora exponencialment quan la traslladam als camps de la creació artística, l'entreteniment i (per descomptat) les noves tecnologies.

Supòs que aquests són els camps que més d'aprop he tocat en la meva experiència, professional o amateur, i per això en tenc una opinió molt visceral al respecte: la de que com més accessible és un mitjà, més imbècils l'utilitzaran per a intentar crear la següent gran revolució de la humanitat. Quan la realitat, és que la majoria d'idees que sorgeixen d'aquestes ments creatives privilegiades, són merda.

Encara que no es tractàs de propostes gaire serioses, m'han arribat unes quantes d'aquestes “grans propostes” que tenien a veure amb una web, un joc, un còmic, o una cosa així. Donada la meves competències, a la idea li seguia inevitablement una petició més o menys subtil de col·laboració, que solia anar així: “I no t'agradaria col·laborar en aquest idea?”, que traduida a un llenguatge més planer, volia dir “I no t'agradaria fer tota la feina bruta a canvi de res, amb la vana esperança de que un dia hi guanyem doblers, que ens dividiríem perquè la idea va ser meva?”.

Hi ha dues respostes que automàticament filtraran a la pràctica totalitat de grans pensadors que fan aquestes propostes. Aquestes són:

  1. “Podries posar la teva idea per escrit?”
  2. “Quants de doblers estaries disposat a invertir, en aquesta idea?”

La majoria de vegades no cal ni arribat a la segona. La sola idea de redactar una proposta tomba a la majoria dels aspirants, però això posa de relleu el que realment s'amaga darrera de les grans idees. Que potser no són tan grans.

Anem a refutar d'una vegada aquesta concepció tan estesa del valor de les idees. Ni un gran negoci necessita una gran idea per començar, ni una gran idea val res per si mateixa.

En efecte, molts grans negocis han sorgit sobre idees velles i molt conegudes. Però amb un bon pla de negoci, un producte de qualitat, i habilitat empresarial, fins i tot idees reciclades poden reportar amples beneficis si s'executen amb rigor. Google no va ser el primer cercador web, però ha aconseguit fer molt bé el que altres ja feien.

Pot resultat més sorprenent que una gran idea no valgui res per ella mateixa, però la realitat és que si un no està disposat a apostar per la seva pròpia idea, difícilment qualcú altre ho farà. Hi ha escriptors enviant guions a Hollywood tots els dies pensant que la seva idea és prou bona com per convèncer un productor. De la mateixa manera que hi ha webs, blogs i milers d'altres continguts digitals sorgint com xampinyons tots els dies a Internet, i molts dels seus autors es pensen que són grans idees.

Quan la realitat els posa al seu lloc i la seva pàgina no aconsegueix l'audiència esperada (si és que arriba a visitar-la qualcú) culpen al sistema, a Google, o a la poca intel·ligència dels internautes, incapaços d'apreciar l'audàcìa d'un creador incomprès i genial.

(He estat seguint qualcuns webcòmics molt populars aquests dies, i creieu-me si us dic que la majoria fan por de mal fets; i així i tot els meus genials i majorment desconeguts webcòmics només els llegeixen els meus contactes i uns pocs despistats que passaven per allà – sé de què xerr)

La realitat de les grans idees és que la majoria són merda. Que la gent que té idees bones de veres no cerca qualcú que les hi faci: les fan ells mateixos, o paguen un preu just a qualcú altre per que les hi faci. Cony, a jo m'han pagat molt bé fins i tot per desenvolupar idees terribles! I al final, aquestes són les persones que escriuen el seu nom a la història, les que passen temps creant, produint, estudiant, organitzant, invertint, o fent el que faci falta per a convertir la seva idea brillant en un èxit.

Com que estic tan acostumat a les idees de merda de la resta de la gent, procur no fer molta publicitat de les bones idees que se m'acuden a jo. Però no per por a que me les robin, en absolut (no existeix tal cosa com robar una idea – només fer-ne qualque cosa abans que la faci un altre). Sinó perquè m'agrada cultivar les meves idees, posar-les per escrit, reflexionar-hi, investigar conceptes semblants ja produits, i deixar-les madurar. Si al final d'aquest procés encara en queda qualque cosa, llavors puc plantejar-me què fer-ne, i amb quines possibilitats reals d'èxit. Sempre tenc una dotzena o dues d'aquestes idees a la recàmera, donant-los voltes fins que, de forma natural, sobreviuen i evolucionen, o moren.

Qualcú em va dir una vegada que jo era la classe de persona que un dia em posaria a pensar i tendria la idea del segle. I jo també ho crec, encara que no estic segur de quin segle.

En tot cas, si qualcun de vosaltres té una idea realment brillant i pensau que un individu com jo pot ajudar-vos a dur-la a terme (una web, un joc, un còmic, ... la veritat és que no sé fer gran cosa més) no us molesteu a contar-me-la, si no està acompanyada d'una oferta econòmica. Quan tengui ganes de perdre el temps desenvolupant una mala idea, almenys faré com el darrer any, i seran les meves pròpies males idees. Que sempre seran més divertides que les vostres.

I així, quan la història sàpiga reconèixer la vertadera genialitat d'un creador incomprès com jo, ni n'hauré de compartir la glòria, ni n'hauré de dividir els beneficis amb cap de vosaltres...

...simples mortals.

BWAH-HA-HA-HA-HA-HA-HA!!!