Deixau-me que compartesqui una cosa al·lucinant que em va passar va un parell d'anys (un parell mallorquí: és a dir tres o més). D'un dia al següent, vaig passar de ser un programador de puta mare, a un complet incompetent. Com va poder passar això, us demanareu? Una lobotomia? No, simplement, un dia vaig descobrir que vàries de les persones amb qui treballava creien que jo era un complet inútil. I arrel d'aquest incident, jo vaig començar a creure-ho, també.
Qualque vegada t'has demanat pel paper de les creences a la teva vida? No em referesc a les creences espirituals o sobrenaturals, em referesc a les creences sobre tu mateix. Creus que ets una bona persona? Creus que ets un/a bon/a professional a la teva feina? Una bona parella si és que en tens? Que ets un bon amic pels teus amics, o que ells ho són per tu? Creus que la teva vida és plena, interessant i rica? Creus que pots aspirar a fer més del que fas, a tenir més del que tens, a ser més del que ets? I el que és més important: canviaria la teva creença si jo o una altra persona et digués que allò que creus no és cert, que t'equivoques? I si enlloc de dir-t'ho, t'ho mostràs?
Les creences no tenen bona premsa. Molta gent pensa que no importa tant el que creus com el que saps. Però la gent sovint confon el que sap amb el que creu que sap. Encara que creença és un terme sovint associat amb la fe, amb allò que no es pot demostrar, el cert és que moltes de les nostres creences estan basades en fets; però sovint estan basades en interpretacions inexactes, quan no totalment falaces, de la realitat. Per exemple, molta gent creu que la seva vida és el que és, que ells són així, i que no poden canviar o aspirar a una altra cosa.
Les creences són el paradigma, les ulleres a través de les quals jutjam i reaccionam. I aquestes ulleres, igual que ens les hem posades una vegada, ens les podem canviar. Les nostres creences no venien enganxades a la nostra vida quan vam néixer: les vam aprendre. I de la mateixa manera que les vam aprendre una vegada, ho podem tornar a fer. Amb la diferència que aquesta vegada, en lloc d'aprendre les creences dels nostres pares, familiars, amics o professors, les podem escollir.
I posats a escollir les teves creences, qui de nosaltres escolliria tenir creences tan limitadores? Per què no triar creure en que pots aconseguir el que et proposis? I enlloc de creure que no és possible, per què no creure en que pots intentar-ho? En que pots canviar? En que pots aprendre?
Si realment penses que les creences no són tan importants a la vida, atura't a pensar a quantes coses has renunciat perquè creies que no era possible. Conec una persona que creia que mai no podria viure fora del lloc on havia nascut. Que no podria practicar exercici ni estar en forma perquè era asmàtic. Que no era prou sociable com per conèixer gent interessant. Que no era prou bo a la seva feina com per a aspirar a ser ell el cap. Que no era prou bon artista com per a atrevir-se a publicar el seu art. Que no era prou carismàtic com per atrevir-se a xerrar en públic. Que no era prou atractiu com per lligar-se una al·lota. Que no viuria més que per morir tot sol i ignorat.
I era cert. Com que no ho creia, per ell era cert, i realment no era prou bo, o no era capaç de totes aquestes coses.
Jo era aquesta persona. Però he deixat de creure en tot allò que no era capaç de fer, i ara em pos a prova cada dia per a demostrar-me que m'equivocava.
I qualsevol imbècil que cregui el contrari, que ho demostri.
Post dedicat a Ismael.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada