divendres, 24 d’agost del 2018

Cent mil llamps forcats penjats d’un garrover empeltat de prunera borda

(Versión en español para lectores internacionales, más abajo)

"Tal dia farà un any", diuen en català per treure importància a una cosa. En el meu cas han estat deu. Un darrera l'altre han anat passant els aniversaris dels fets, més desgraciats o afortunats segons se miri, que m'han duit fins aquí. Deu anys des de que vaig obrir aquest blog. Deu anys des de que vaig deixar la meva feina a Tragnarion, deu anys des de que me'n vaig anar a treballar a Derry, i deu anys des de que en vaig tornar ("el pitjor dia de la meva vida", recordau?). Deu anys des de que vaig passar una temporada forçosa de retir vivint amb els meus pares, amb mon pare recuperant-se d'un ictus. Deu anys des de que la meva amiga Eva va morir en un absurd accident de cotxe - el fet que més em va marcar, i que em va empènyer a prendre per primera vegada control de la meva vida i deixar enrera la meva terra.

I just avui fa deu anys que vaig embarcar-me cap a Barcelona, pel que bàsicament ha estat viure tot el que no havia viscut mai abans.

Quasi tot ha canviat des d'aquell agost de 2008. Tenc menys pèl (molt menys) i el que tenc és molt més blanc. He dibuixat uns quants còmics, inclòs un que havia començat feia 20 anys. He visitat un bon grapat de ciutats que no coneixia. He estudiat tres anys per a ser dibuixant de còmics. He corregut un munt de curses i quatre mitges maratons, inclosa una a París. La majoria dels meus amics estan casats, o ténen fills. Tenc catorze nebots, inclosa una de part del meu germà. Una dona que no coneixia fa deu anys em fa prometre estar junts per sempre - i això fa que tota la resta valgui la pena.

Sí, la vida canvia molt en deu anys, però encara no he acabat. Potser he dibuixat i après molt durant tot aquest temps, però encara faig feina fent videojocs. Potser he viatjat molt, però encara no he viscut en cap altre lloc. Potser he crescut, viscut coses noves i superat moltes pors, però encara no he superat la meva ansietat. Avui potser és un dia per mirar enrera i estar orgullós del progrés, però he pujat prou muntanyes i corregut prou curses com per saber que el realment interessant, el vertader repte, és el que vé ara.

Vaig dir a tothom quan vaig venir a Barcelona que no venia amb intenció de quedar-me, que aquest només era un primer pas, un trampolí per a fer la meva vida en un altre lloc. Tenia les mires tan estretes que pensava que tot el que em quedava per fer era tenir èxit en la meva carrera professional, quan el que realment em faltava era tota la resta. Vaig entendre que havia començat a construir la meva casa per la teulada, i amb materials reciclats. Que havia estat vivint una vida que no era meva, sinó la que em pensava que s'esperava de mi. I quan fer el que havia fet sempre havia fallat, em vaig fer una pregunta, una que ningú m'havia fet mai, i que ho va canviar tot:

"I tu què vols?"

I aquesta és la pregunta més perillosa que us podeu fer, perquè si respons amb honestedat, no el que s'espera de tu, no el que et convé, no el que és còmode, sinó allò que sincerament vols de la teva vida, només queden dues opcions. O lluites per aconseguir-ho, o tens una vida miserable lamentant tot el que hauria pogut ser. Recordau la meva cita de Helen Keller? "Life is a daring adventure, or nothing".

Si us heu fet mai un propòsit d'any nou, i sabeu com costen de complir, imagina com ha de ser fer-te un propòsit a deu anys, i a més anunciar-lo en públic, amb el risc que tothom et pugui veure fracassar. Idò aquí està la meva resposta a aquella pregunta. Què vull? Idò com cantava Freddie Mercury, ho vull tot.

Vull entrenar-me físicament, perdre tots els quilos que em sobren, posar-me fort, fer el Camino de Santiago i córrer una marató (com a mínim)
Vull sortir d'aquest país, no només viatjar molt, sinó quedar-me a viure en una altra ciutat (com a mínim)
Vull deixar de programar, dedicar-me a dibuixar, que la gent conegui el meu nom pels meus còmics i tenir gent fent cua per la meva firma en una Comic-Con (com a mínim)

I no m'importa el que costi, això és el que vull i no m'aturaré fins aconseguir-ho, o morir en l'intent. Et sembla que estic apuntant massa amunt? Creus que no en soc capaç, que no m'ho meresc?


I tu, què vols?

I wanna hang with the greatest gotta
Way to go, but it's worth the wait, no
You haven't seen the best of me
I'm still working on my masterpiece

Jessie J, Masterpiece

--

"Tal día hará un año", dicen en catalán para quitar importancia a algo. En mi caso han sido diez. Uno tras otro han ido pasando los aniversarios de los hechos, más desgraciados o afortunados según se mire, que me han llevado hasta aquí. Diez años desde que abrí este blog. Diez años desde que dejé mi trabajo en Tragnarion, diez años desde que me fui a trabajar en Derry, y diez años desde que volví ("el peor día de mi vida", recuerdas?). Diez años desde que pasé una temporada forzosa de retiro viviendo con mis padres, con mi padre recuperándose de un ictus. Diez años desde que mi amiga Eva murió en un absurdo accidente de coche - el hecho de que más me marcó, y que me empujó a tomar por primera vez control de mi vida y dejar atrás mi tierra.

Y justo hoy hace diez años que embarqué hacia Barcelona, para lo que básicamente ha sido vivir todo lo que no había vivido nunca antes.

Casi todo ha cambiado desde aquel agosto de 2008. Tengo menos pelo (mucho menos) y el que tengo es mucho más blanco. He dibujado varios cómics, incluido uno que había comenzado hacía 20 años. He visitado un buen número de ciudades que no conocía. He estudiado tres años para ser dibujante de cómics. He corrido un montón de carreras y cuatro medias maratones, incluida una en París. La mayoría de mis amigos están casados, o tienen hijos. Tengo catorce sobrinos, incluida una de parte de mi hermano. Una mujer que no conocía hace diez años me prometió estar juntos para siempre - y eso hace que todo lo demás valga la pena.

Sí, la vida cambia mucho en diez años, pero todavía no he acabado. Quizás he dibujado y aprendido mucho durante todo este tiempo, pero todavía trabajo haciendo videojuegos. Quizás he viajado mucho, pero todavía no he vivido en ningún otro lugar. Quizás he crecido, vivido cosas nuevas y superado muchos miedos, pero todavía no he superado mi ansiedad. Hoy quizá es un día para mirar atrás y estar orgulloso del progreso, pero he subido bastantes montañas y corrido bastantes carreras como para saber que lo realmente interesante, el verdadero reto, es lo que viene ahora.

Dije a todos cuando vine a Barcelona que no venía con intención de quedarme, que éste sólo era un primer paso, un trampolín para hacer mi vida en otro lugar. Tenía las miras tan estrechas que pensaba que todo lo que me quedaba por hacer era tener éxito en mi carrera profesional, cuando lo que realmente me faltaba era todo lo demás. Entendí que había empezado a construir mi casa por el tejado, y con materiales reciclados. Que había estado viviendo una vida que no era mía, sino la que pensaba que se esperaba de mí. Y cuando hacer lo que siempre había hecho había fallado, me hice una pregunta, una que nadie me había hecho nunca, y que lo cambió todo:

"¿Y tú qué quieres?"

Y esta es la pregunta más peligrosa que te puedes hacer, porque si respondes con honestidad, no lo que se espera de ti, no lo que te conviene, no lo que es cómodo, sino lo que sinceramente quieres de tu vida, sólo quedan dos opciones. O luchas por conseguirlo, o tienes una vida miserable lamentando todo lo que habría podido ser. Recuerdas mi cita de Helen Keller? "Life is a Daring adventure, or nothing".

Si te has hecho un propósito de año nuevo, y sabes cuánto cuestan de cumplir, imagina cómo ha de ser un propósito a diez años, y además anunciarlo en público, con el riesgo de que todo el mundo te pueda ver fracasar. Pues aquí está mi respuesta a esa pregunta. ¿Qué quiero? Pues como cantaba Freddie Mercury, lo quiero todo.

Quiero entrenar físicamente, perder todos los kilos que me sobran, ponerme fuerte, hacer el Camino de Santiago y correr una maratón (como mínimo)
Quiero salir de este país, no sólo viajar mucho, sino quedarme a vivir en otra ciudad (como mínimo)
Quiero dejar de programar, dedicarme a dibujar, que la gente conozca mi nombre por mis cómics y tener gente haciendo cola por mi firma en una Comic-Con (como mínimo)

Y no me importa lo que cueste, eso es lo que quiero y no me detendré hasta conseguirlo, o morir en el intento. Te parece que estoy apuntando demasiado arriba? Crees que no soy capaz, que no me lo merezco?




I wanna hang with the greatest gotta
Way to go, but it's worth the wait, no
You haven't seen the best of me
I'm still working on my masterpiece

Jessie J, Masterpiece