dimecres, 17 de febrer del 2010

Sempre has de ficar cullerada

M'he casat. He deixat la parella. Esper un fill. Hem perdut el fill que esperàvem. M'han fotut fora de la feina i els meus caps són uns cabrons. M'han diagnosticat un càncer. Ha mort ma mare. Em fa mal el braç de tant pelar-me-la.

De vegades m'espanta pensar en totes les intimitats que he arribat a llegir a l'estat de Facebook d'alguns dels meus contactes, coses que no és que m'importi saber, però que encara em sorprèn descobrir que a la gent no els importa fer-les públiques a través d'un mitjà tant impersonal i públic com Internet. Val que Facebook proporciona la relativa intimitat de que només els teus amics poden llegir el que hi escrius, però siguem sincers, molta gent té al Facebook (o a la seva xarxa social preferida) una guarda de contactes amb els quals no té el nivell d'intimitat corresponent a aquestes revelacions. I sincerament, encara que el tengui, hi ha coses que s'han d'explicar directament.

No m'entengueu malament, m'encanta saber de les vostres vides sense haver d'estar xerrant amb vosaltres o escrivint-vos cada setmana, i no tenc cap incovenient en saber aquestes coses (excepte allò del braç, que s'ho hagués pogut estalviar). Però crec que el poder d'Internet com a mitjà de comunicació s'ha extra-limitat per una qüestió de conveniència, i l'ús que se n'arriba a fer de les noves tecnologies comença a resultar digne d'una sàtira futurista.

En algunes empreses s'acomiada a la gent per SMS (les que no poden permetre's enviar George Clooney). Un ex-cap meu es comunicava amb el seu equip per e-mail, inclòs jo que estava assegut al seu costat. Conec una parella que va rompre la relació per telèfon. Realment és això el futur? Tenim tantes maneres de comunicar-nos que hem decidit prescindir de les tradicionals? En un memorable episodi de Sex and the City, a la protagonista la deixava el nòvio mitjançant un post-it, i tothom va poder apreciar la immaduresa d'aquest comportament. I almenys estava escrit a ma!

Tot això pot resultar xocant o hipòcrita venint de qualcú que ha estat fent pública la seva vida en un blog des de fa més de dos anys. La meva excusa és que consider que el que he compartit és la part realment pública de la meva vida, la que tenia a veure amb els meus viatges, la meva feina, la meva evolució personal (de la qual crec que molta gent se'n pot beneficiar) i els meus projectes professionals, en especial com a dibuixant. El que no he contat, però, han estat totes les coses que consider massa privades, sobretot quan involucren a altres persones. Durant aquest darrer any, m'han passat un grapat de coses molt importants, trascendents i íntimes a la meva vida, i teniu per segur que només les he compartides directament. I les que sí que he publicat, creieu-me que no devien ser tan privades.

L'era de la informació reclama de tots una major responsabilitat quant a la informació personal que distribuim. I no em referesc a les teories conspiratives segons les quals la CIA es dedica a comprar dades de Facebook: no us doneu tanta importància, la vostra informació personal i les vostres fotos tant els fot, a la CIA, i pràcticament a tothom. El que vull dir és que cap mitjà de comunicació us ha de fer perdre el sentit de comunitat i intimitat que el contacte personal ens proporciona. I que la propera vegada que us passi alguna cosa realment trascendent, faceu l'esforç de quedar per fer un cafè, agafar el telèfon, o fins i tot escriure una carta (d'aquelles amb paper i segell, les recordau) abans que recórrer a l'e-mail, messenger o SMS.

Per la meva part, he decidit seguir fent pública una part de la meva vida, especialment la que té a veure amb les meves experiències de creixement i els meus projectes creatius. El problema és que he estat descobrint que tenc aquesta informació escampada per tants de llocs (a més d'aquest blog, el meu blog de tecnologia, la web de Huérfanos, el meu àlbum de Flickr i la meva pàgina de còmics a Facebook). Així que ha arribat el moment d'unificar tota la meva vida digital baix una única capçalera, i per això m'agradaria tenir la vostra col·laboració.

A partir d'aquest moment s'obre la meva enquesta online per a triar el nom del meu domini web. Podeu votar pel vostre preferit al blog, o proposar-ne d'altres als comentaris. Aquesta és la meva idea d'una vida pública digital participativa.

I al qui torni a escriure al Facebook que li fa mal el braç de tant pelar-se-la, l'estic esperant...

dilluns, 8 de febrer del 2010

No te pudirà, s'alè

Els qui em coneixen, saben que mai he tengut cap problema per xerrar en públic. Més bé el que em costa és seure i callar. Per això quan he explicat als meus coneguts que m'havia fet membre d'un club on practicar l'habilitat de xerrar en públic, l'únic que els ha vengut de nou ha estat descobrir que una organització com aquesta existia.

Vaig sentir xerrar per primera vegada de Toastmasters, com de tantes altres coses, gràcies a la web de Steve Pavlina, que a més de bloguer i autor, és membre de l'organització a Las Vegas. Pavlina assegura que hi ha més gent al món amb por a xerrar amb públic que a la mort. Això no ho puc assegurar, però sí que he experimentat que exposar-se a una audiència pot ser una experiència que posi a prova la seguretat, confiança i sentit del ridícul de la persona.

Jo pensava que en realitat no em calia aprendre a xerrar en públic. No només havia exercit d'orador en més ocasions de les que hauria estat desitjable (per als qui m'escoltaven, si més no) sinó que ja havia posat a prova el meu sentit del ridícul durant els anys que vaig jugar a jocs rol i participat a activitats d'esplai. I com a membre del Klub de Rol Kaximba i del col·lectiu The Elitist, ja vaig tenir tota l'exposició pública que un home necessita durant la seva vida.

Però no va ser la passió per xerrar en públic el que em va dur a Toastmasters. Va ser senzillament el desig de trobar una activitat, i un grup de gent amb qui compartir-la, que em proporcionàs una raó per fer alguna cosa més que feina durant la primavera passada. En aquest propòsit, vaig fracassar: vaig descobrir l'existència del club de Toastmasters Barcelona durant el març de l'any passat, i tot el que havia de fer era trobar un dimecres en què pogués sortir una mica més prest de l'acostumat, a temps per arribar al carrer Aragó abans de les 8 de la nit, però no en vaig ser capaç. Així que amb aquella feina horrible on vaig deixar-me la salut, l'orgull i el meu temps lliure, vaig aconseguir també tancar-me aquesta porta.

Per això la primera setmana després de deixar Gameloft, vaig anar de convidat a la meva primera sessió de Toastmasters, un club del qual no en sabia quasi res, i on no hi coneixia ningú. Encara record aquella primera sessió amb la il·lusió d'un nin que va al circ per primera vegada. Potser aquest no és un bon exemple perquè a jo no m'agrada el circ. I perquè no hi havia ni lleons ni gent volant per l'aire. Metàfores apart, vaig descobrir en aquest lloc una sensació de familiaritat que en aquell moment no vaig ser capaç d'identificar. Ara sé què era. Encara que podria semblar d'una altra manera, a Toastmasters la majoria d'oradors surten a xerrar amb un nus a l'estómac i el cor accelerat. I el que exposen darrera del faristol no és el tema de la seva xerrada, sinó algunes de les seves pors més íntimes, com ara a ser el centre d'atenció, a fer el ridícul, a ser rebutjats, o a fracassar.

Tots aquests mesos després, entenc amb molta claredat la importància de la missió d'un club com Toastmasters: proporcionar un entorn amigable i relativament segur on desenvolupar no només les habilitats de comunicació, sinó la seguretat, confiança i auto-estima que són fonamentals d'una vida conscient i agoserada. Life is either a daring adventure or nothing, ho recordau?

Set discursos després, més diverses participacions a múltiples sessions, he estat mentor de un nou membre, part del comité directiu del club, i estic a punt de participar en la competició de xerrades, ... tot això m'ha aportat aquest club, a més d'un grapat de nous (i bons) amics, hores de converses en bona companyia, un lloc on contribuir i a la vegada aprendre, i fins i tot una petita col·laboració professional... no està gens malament per un lloc del qual tot el que esperava era una excusa per escapar-me de la feina a la meva hora per una vegada a la setmana.

I quan em pensava que ja no podia demanar més, aquest club encara m'ha fet un altre regal... però aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)

Post dedicat... bé, ja sabeu qui sou :P