dijous, 31 de desembre de 2009

Arrencada de cavall, arribada d'ase

Estic de celebració, just he acabat les 100 primeres pàgines (a llapis) de la meva novel·la gràfica! Ara només me'n queden les altres 80. Quan els explic als amics el que estic fent, el comentari més habitual que em fan és: com ho fas per seguir endavant sense desmotivar-te?

La resposta és evident: una pàgina cada vegada.

És curiós que aquesta obvietat se li escapi a tanta gent, que evita abordar projectes massa ambiciosos, amb l'excusa de que els requerirà molt de temps acabar-los. I és cert, qualsevol projecte vertaderament important requireix temps. I què? Tens la resta de la teva vida per acabar-lo. O és que tens qualque cosa millor a fer?

El principal problema que tots tenim per a dur a terme projectes grossos, és la impaciència, i l'anticipació de tot el patiment i esforç. I certament, si intentam abordar un objectiu a llarg termini des d'aquesta perspectiva, i no tenim cap obligació de fer-lo, tots sabem com acaben aquests objectius. Després de tot, “el camí de l'infern està empedrat de bones intencions”.

Jo era dels que solia queixar-me quan no dibuixava de que el projecte era massa ambiciós, o de que no em sentia inspirat. Per sort, una vegada em van donar un bon consell sobre això: la inspiració consisteix en fer feina cada dia. No és com si Déu et tocàs amb un dit i de sobte et sentissis miraculosament inspirat, sinó que si t'hi poses a diari, uns dies faràs millor feina que d'altres, però estadísticament, el progrés serà millor que si no fas res “per falta d'inspiració”.

I per experiència, sé que el resultat promig tendeix a millorar: una de les meves pàgines dolentes d'ara que dibuix tots el dies (sis dies a la setmana) és molt millor que les de quan ho feia esporàdicament. Ara ja sé que la “falta de inspiració” és pura mandra, i que no existeix tal cosa si de veres ets un artista.

Per cert, la persona que em va donar aquest consell ja no dibuixa, mai; “qui molt xerra, qualcuna n'erra” ;)

Per altra banda, encara que la motivació no sigui excusa, tots som culpables de perdre de vista les bones intencions de tant en tant. És clar que quan has deixat la feina per poder fer una cosa, cada matí just despertar-te tens un recordatori permanent del que hauries d'estar fent. Però per si de cas, és important mantenir un cert nivell de control sobre el teu progrés, sobretot quan la teva data de lliurament no la marquen els editors, sinó els estalvis minvants del teu compte bancari.

És per això que (i en això se'm nota el background d'enginyer) tenc a la vista al meu estudi un full de progrés on vaig registrant puntualment les pàgines que vaig acabant, tant a llapis com a tinta. Ara mateix té aquest aspecte.


Ja he advertit que aquest era un projecte ambiciós, com qualsevol cosa que val la pena a la vida. I aquesta senzilla eina de control ha estat tan efectiva, tant per la meva disciplina com per mantenir present els meus objectius, que vaig decidir també aplicar-la a la resta del que faig.

Això ho faig a través del que en diuen un self-assessment, és a dir una auto-avaluació de diverses àrees de la meva vida, que em mantengui constantment informat, i conscient, de com em van les coses. Es tracta d'un breu formulari el qual emplèn totes les setmanes (normalment el diumenge vespre) contestant una sèrie de preguntes sobre les àrees de la vida que m'interessa mantenir vigilades. Per a la vostra curiositat, aquest formulari va així:

  • Quants dies m'he aixecat més tard de les 8, o anat a dormir més tard de les 12?
  • Quantes pàgines he dibuixat a llapis? I a tinta / photoshop?
  • Quantes hores de treball informàtic he fet?
  • Quantes vegades he menjat fora de casa, o en excés?
  • Quantes vegades he fet exercici?
  • He reduit de pes, o m'he mantigut per davall dels 75 Kg?
  • Quantes despeses excepcionals he fet?
  • Quantes hores he dedicat a veure la tele, o jugant a la consola / PC?
  • He estat al dia del correu / blogs / notícies?
  • Quant de temps he dedicat a llegir llibres / còmics?
  • M'he posat en contacte amb algun/a amic/ga amb qui fa temps que no xerrava?
  • Tenc l'habitació recollida / la roba neta / necessit afaitar o tallar el cabell?
(si alguna d'aquestes preguntes resulta sorprenent, és perquè es tracta d'objectius que m'he posat, o d'hàbits que tenia tendència a descuidar, sobretot quan treballava)

Del que es tracta és de demanar-se, amb tota honestedat, què tal ho estàs fent en les coses en què saps que necessites mantenir ordre. Després d'emplenar-lo, escull les dues o tres on estic pitjor, i faig el propòsit de donar-los una major atenció durant la setmana que entra.

Els resultats d'aquesta revisió periòdica han resultat espectaculars. Les primeres setmanes era més un passa-temps, però l'enèssima vegada que et demanes si tens la teva habitació endreçada, la teva atenció cada vegada que hi entres canvia, i al final la pressió interna (saps que hauria d'estar fent una cosa, però no l'has feta) acaba per fer-te actuar.

Us sembla una mica exagerat, tot això? Tenint en compte que molta gent no sabria dir ni quin és el saldo del seu compte bancari, esperar saber què tal ho estan fent a la vida en general pot semblar esperar massa.

Però la meva vida no és un concurs de popularitat, per mi del que es tracta és de mantenir un alt nivell de disciplina, garantir tant l'efectivitat com una certa satisfacció personal, i això mai ens vé donat de fora. No és el camí fàcil, però és que el camí fàcil ja sé on condueix. I per fer el camí difícil tenc la resta de la meva vida.



And you know that when the truth is told
that you can get what you want or you can just get old
You're gonna kick off before you even get half through
Why don't you realize, Vienna waits for you
Billy Joel, “Vienna”

Dedicat a tots els bons propòsits d'any nou que van morir massa joves.
Feliç 2010 a tots!

dimarts, 8 de desembre de 2009

Amb ses herbes molles s'hi torquen es cul

Ahir havia de ser un dia molt especial. Era un d'aquells dies que esperava recordar tota la vida, on esperava poder tancar una història que vaig deixar oberta fa més de 10 anys. Però com deim a Mallorca, uns comptes fa s'ase i ets altres es traginer.

El septembre passat va fer 10 anys d'un incident que a la meva vida ja s'ha guanyat la denominació de "allò de Madrid". Per resumir, perquè sé que molts ja coneixeu la història, els fets varen anar més o manco així: l'estiu de 1999 vaig mudar-me a estudiar i treballar a Madrid, vaig anar a compartir pis amb una bona amiga i el seu nòvio, després de tres setmanes la meva amiga va marxar sense avisar deixant-me tirat, i al dia següent jo me'n vaig tornar a Mallorca sense avisar, i cap dels dos vam tornar a saber mai més un de l'altre. Almenys fins ara.

Encara que resumida així no ho sembli, tot aquest incident em va marcar profundament durant molt de temps. Jo tenia 24 anys, era molt innocent, tenia molt poc món, i era la primera vegada que sortia de ca'ls meus pares i no diguem ja de Mallorca. I si allò era el món exterior, vaig concloure, més em valia deixar les aventures, fer la meva vida, i no tornar a sortir de la meva illa segura i confortable, no fós cosa que prenent riscs acabàs per tornar-me a equivocar. Per suposat, aquesta actitut derrotista i de víctima no m'havia de dur molt lluny. De fet, encara que les circumstàncies fóssin ben diferents, vaig tenir la mateixa sensació de fugida quan vaig tornar de Derry, ara ha fet dos anys.

Si una cosa he après al llarg d'aquests anys, és que fugint de les coses que et fan por, et perdràs molt del que la vida et pot oferir. Però si tota aquesta història ha tornat a l'actualitat, ha estat perquè fa uns mesos, vaig decidir intentar localitzar a aquella amiga, amb el bon propòsit de saber què havia estat d'ella i fer les paus amb el meu passat. Com que cap dels telèfons i adreces que conservava no havien duit enlloc, la vaig trobar al Facebook. I així és com ens vam posar en contacte, fins que vam poder concertar l'esperat retrobament, que havia de produir-se exactament ahir horabaixa a Barcelona.

I va tornar a passar el mateix.


10 anys després, em va tornar a deixar tirat sense avisar, i sense que hagi tornat a saber res d'ella, ni m'hagi tornat les cridades i els missatges.


Si us pensàveu que aquest post no contendria un dels meus habituals discursos d'auto-ajuda, anàveu eqivocats. He après dues coses d'aquesta història, i potser us poden servir també a vosaltres.


Una, que no serveix de res viure al passat, i que l'única persona que pot tancar les ferides velles del meu ego som jo mateix. He entès finalment que tornar a veure a aquesta al·lota no em donaria la pau interior que cercava, si no me la concedia jo mateix. Que al contrari que als llibres i les pel·lícules, hi ha històries que no s'acaben, preguntes que no ténen resposta, i persones que mai canvien. Aquesta ha estat la darrera vegada que he fet l'esforç de donar-li una segona oportunitat a una persona que m'ha decebut. No n'hi haurà d'altra. Win/win or No Deal, recordau?.


En segon lloc, que tenc massa “amics” al Facebook. Aquesta feta m'ha fet repassar amb esperit crític la meva llista d'amics, a la qual sempre havia tengut la norma de només acceptar a aquelles persones a les quals hagués conegut personalment, però més enllà d'això, no tenia gaire més filtre. El Facebook m'ha estat extremadament útil fins ara per mantenir el contacte amb les meves amistats, coneguts, ex-companys d'estudis i feina, etc., de forma no intrussiva, és a dir sense haver d'estar enviant e-mails o fent cridades. Però com em va dir una amiga l'altre dia, més de 250 “amics” és evidentment una exageració, si no és que ets una celebritat. Així que he procedit a eliminar sumàriament a totes aquelles persones que no passassin el filtre d'aquestes tres preguntes: És un amic/ga de veres? Em cau bé? Tenc qualque interès en mantenir-hi el contacte?


I és clar, ara tenc 100 amics menys al Facebook, però amb la garantia que es tracta de persones per les quals sent apreci i respecte (i de les quals n'esper el mateix). Si ets un dels afortunats, ara estic encantat de dir-te “amic”.


I si ets dels altres... en fi, ja saps com va això, no? Però sempre pots fer-te fan dels meus còmics!


Post dedicat, és clar, a Ana M.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Vés-te'n a porgar fum

Avui fa dues setmanes que vaig començar amb el meu experiment vegetarià, i encara que ja us en faré un informe complet quan acabi l'experiment, us avançaré que la major resistència que he trobat no ha vengut de dins meu, sinó de com reaccionava la gent davant de la idea. Encara que he rebut missatges de suport, altres han estat menys amables, i de vegades transmetien desaprovació, des dels que advertien dels perills per la salut, fins els que em recordaven com està de bona la carn.

Aquesta resposta (no generalitzada però sí significativa) m'ha recordat molt a la que vaig rebre fa uns anys quan vaig adoptar una dieta hipoglucèmica, que ara en gran mesura encara seguesc, i des de sempre, quan vaig triar abstenir-me de l'alcohol, el tabac i altres drogues “dures” (la cafeina i el treball en són les notables excepcions).

Moltes persones es resisteixen a acceptar els canvis en les seves vides. És natural i lògic: el canvi implica risc, el desconegut, incertesa i inseguretat, mentre que el conegut és familiar, predecible, fins i tot en el cas del dolent conegut (com diu la dita popular). Però com que aquest és el meu blog, i aquí el que importa és el que jo cregui, els dic que s'equivoquen, i que amb tota probabilitat són covards, conformistes, i que no ténen els nassos de prendre responsabilitat per les seves vides.

Deixau que aclareixi que quan jo escull ser abstemi (o vegetarià, o el que sigui) no ho faig ni per donar lliçons a ningú, ni per afany de sentir-me superior; més encara, els qui ho fan em fant tanta ràbia com els reactius. Les eleccions que jo faig, són meves i per les meves raons. Les prenc baix la meva responsabilitat i amb respecte, i esper el mateix tractament. I mentre no faci mal a ningú, no veig ni perquè li hauria d'importar a ningú el que jo faci.

Excepte, és clar, perquè importa. Si ets insegur, reactiu, i et sents una víctima, t'importa veure com altres en les teves circumstàncies prenen decisions i fan canvis. Et recorda que tu podries estar fent el mateix, però no ho fas:
  • Has tengut companys de feina que estiguin malament al seu lloc de treball? Estan cercant alternatives o proposant canvis?
  • Tens amics (o amigues) que es queixen de com van de malament de relacions i parelles? Fan alguna cosa per canviar els seus hàbits socials o la teva forma de relacionar-te?
  • Coneixes gent que es queixa de la seva baixa forma física? Estan fent dietes, exercici o activitat física?
  • Saps de qualcú que es queixi de la seva situació financera? Està estudiant, planejant un negoci, o fent qualque inversió de futur?
Puc fer aquestes preguntes indefinidament (gent que no li agrada la seva casa, els seus amics, la seva família, la seva societat, el món en general) i a la segona pregunta un alt percentatge de casos contestarien que no. Ho sé, jo era d'aquests.

He experimentat tanta resistència al canvi com la majoria de la gent, i sé el que és trobar-se fora de la teva zona de confort, en territori desconegut, sense suport explícit, i carregant amb les teves aparenment insalvables limitacions. Una de les darreres que puc recordar, ara fa dos anys, a un apartament a Derry, Irlanda del Nord.

He recorregut un llarg camí des d'aquell novembre. Un camí sembrat de dubtes, decepcions, inseguretat i rebuig. Per això entenc les persones que es resisteixen al canvi, i que fins i tot es senten amenaçades quan veuen els altres canviar. Ningú ha dit que canviar sigui fàcil, sobretot quan no ho has fet mai. És un camí difícil, llarg i ple de patiment. I sovint és un camí solitari, una travessa pel desert.

Però el que sí que us puc prometre és que val totalment la pena. Així que deixau-me que reprodueixi aquesta cita al final de la pel·lícula Wanted:

This is me taking back control of my life. What the fuck have you done lately?

dilluns, 16 de novembre de 2009

Ets ben curro!

Per si no ha quedat clar als darrers posts, aquests darrers mesos m'he estat dedicant, entre altres coses, a fer exercicis de creixement personal. No només he tallat amb relacions perjudicials (inclosa la meva feina), dedicat esforços a les meves inquietuts artístiques, o explorat les meves habilitats socials i afectives, sinó que també he estat fent importants esforços de millora física. He estat practicant exercici regularment, i en general he treballat en millorar la meva estètica personal. Aquesta setmana, fins i tot he començat a experimentar una dieta vegetariana durant un mes.

Els qui em coneixen només des dels darrers mesos, poden pensar que jo sempre he tengut aquest aspecte. Els que em coneixen des de que visc a Barcelona, saben que una de les primeres coses que vaig fer el maig en deixar la feina, va ser rapar-me el cap i afaitar-me la barba. I els que em coneixen de fa molts més anys, segurament recorden com fa uns anys vaig començar a vestir amb una mica més de gust del que era habitual en jo als meus 20 i pico anys.

Es pot dir que cada vegada que he cremat una etapa de la meva vida, he fet visible aquest canvi a través del meu aspecte. Si no em creieu, comparau les meves fotos de quan tenia 21 anys...


30 anys...


o ara als meus 34...


Al llarg d'aquests darrers 10 anys, he descobert dues bones raons per canviar el meu aspecte. Una té a veure amb reflectir el meu interior, és a dir, en donar una imatge més congruent de com em sentia jo per dins. Quan jo era adolescent, no tenia gaire orgull en el meu aspecte: tenia sobrepès, no feia exercici, i vestia amb poca gràcia (per dir alguna cosa). Fa uns 8 anys, arrel de començar a anar d'excursió, ampliar el meu cercle social i variar les meves activitats, vaig començar a cuidar una mica més el meu cos, fent exercici regular i moderant la meva dieta. I quan vaig començar a sentir-me més còmode amb el meu cos del que havia estat mai, vaig fer un canvi de forma de vestir que tots els meus amics encara recorden. Fins i tot vaig llençar tota la meva roba vella al fems. La raó per fer això era que ja no m'identificava amb aquell friki grasset i sense gaire sentit de l'estètica que havia estat abans, així que vaig fer l'esforç de posar la meva apariència en consonància amb els canvis de la meva vida.

La segona, i potser més important, raó per a cuidar del meu aspecte té a veure amb els canvis en si. Enguany he fet propòsit d'esmena de molts errors, i estic aprenent molt sobre jo mateix i vivint noves experiències. I he descobert que per a progressar conscientment per damunt de la persona que jo solia ser, un canvi d'imatge té un enorme efecte psicològic. Bàsicament, si la persona que et mira des del mirall és diferent a aquella amb la que t'identifiques (el que a Matrix en deien "auto-imatge residual"), els canvis que intentes dur a terme a la teva vida es veuen reforçats. Alguns autors parlen del "canvi d'identitat" que té lloc quan transformes la teva vida. I que una de les formes més immediates de reforçar aquesta nova identitat és a través d'un aspecte renovat. Enguany he conegut de primera ma varis casos de canvis d'identitat que venien reforçats, i sovint precedits, per canvis d'apariència en alguns casos extrems: una gran pèrdua de pes (de 40 Kg i més), canvi d'estètica tant en el vestir com quant a pentinats, sabates i complements, etc.

Per suposat que hi ha persones que han duit la preocupació per la seva apariència al límit de que és allò que més els preocupa, i l'únic que el seu aspecte reflecteix és la seva inseguretat, frivolitat i superficialitat. Assumesc que tu no ets una d'aquestes persones.


Cuidar el teu aspecte, i en general el teu cos, té nombroses avantatges, més enllà de les obvies (millor salut, atractiu personal, etc.) Un aspecte cuidat transmet, als altres però també a tu mateix, una major seguretat i confiança. Mantenir hàbits saludables de dieta i exercici és una de les formes més simples d'educar la teva voluntat i disciplina. Vestir amb una major elegància, o almenys de forma cuidada, i sobretot congruent amb la teva identitat, reforça la teva auto-estima i consciència de tu mateix.

Però el més important és que el nostre cos és l'instrument més poderós de què mai disposarem. És l'únic vehicle que ens durarà tota la vida. ÉS la nostra primera forma de presentar-nos davant dels altres, el primer que coneixeran de nosaltres. Així que, per què no dedicar-li els esforços que es mereix, i usar-lo per reflectir, i reforçar, el que sentim per dins?

dissabte, 7 de novembre de 2009

Quaranta anys de puta i encara no saps remenar es cul


Deixau-me que compartesqui una cosa al·lucinant que em va passar va un parell d'anys (un parell mallorquí: és a dir tres o més). D'un dia al següent, vaig passar de ser un programador de puta mare, a un complet incompetent. Com va poder passar això, us demanareu? Una lobotomia? No, simplement, un dia vaig descobrir que vàries de les persones amb qui treballava creien que jo era un complet inútil. I arrel d'aquest incident, jo vaig començar a creure-ho, també.

Qualque vegada t'has demanat pel paper de les creences a la teva vida? No em referesc a les creences espirituals o sobrenaturals, em referesc a les creences sobre tu mateix. Creus que ets una bona persona? Creus que ets un/a bon/a professional a la teva feina? Una bona parella si és que en tens? Que ets un bon amic pels teus amics, o que ells ho són per tu? Creus que la teva vida és plena, interessant i rica? Creus que pots aspirar a fer més del que fas, a tenir més del que tens, a ser més del que ets? I el que és més important: canviaria la teva creença si jo o una altra persona et digués que allò que creus no és cert, que t'equivoques? I si enlloc de dir-t'ho, t'ho mostràs?

Les creences no tenen bona premsa. Molta gent pensa que no importa tant el que creus com el que saps. Però la gent sovint confon el que sap amb el que creu que sap. Encara que creença és un terme sovint associat amb la fe, amb allò que no es pot demostrar, el cert és que moltes de les nostres creences estan basades en fets; però sovint estan basades en interpretacions inexactes, quan no totalment falaces, de la realitat. Per exemple, molta gent creu que la seva vida és el que és, que ells són així, i que no poden canviar o aspirar a una altra cosa.

Les creences són el paradigma, les ulleres a través de les quals jutjam i reaccionam. I aquestes ulleres, igual que ens les hem posades una vegada, ens les podem canviar. Les nostres creences no venien enganxades a la nostra vida quan vam néixer: les vam aprendre. I de la mateixa manera que les vam aprendre una vegada, ho podem tornar a fer. Amb la diferència que aquesta vegada, en lloc d'aprendre les creences dels nostres pares, familiars, amics o professors, les podem escollir.

I posats a escollir les teves creences, qui de nosaltres escolliria tenir creences tan limitadores? Per què no triar creure en que pots aconseguir el que et proposis? I enlloc de creure que no és possible, per què no creure en que pots intentar-ho? En que pots canviar? En que pots aprendre?

Si realment penses que les creences no són tan importants a la vida, atura't a pensar a quantes coses has renunciat perquè creies que no era possible. Conec una persona que creia que mai no podria viure fora del lloc on havia nascut. Que no podria practicar exercici ni estar en forma perquè era asmàtic. Que no era prou sociable com per conèixer gent interessant. Que no era prou bo a la seva feina com per a aspirar a ser ell el cap. Que no era prou bon artista com per a atrevir-se a publicar el seu art. Que no era prou carismàtic com per atrevir-se a xerrar en públic. Que no era prou atractiu com per lligar-se una al·lota. Que no viuria més que per morir tot sol i ignorat.

I era cert. Com que no ho creia, per ell era cert, i realment no era prou bo, o no era capaç de totes aquestes coses.

Jo era aquesta persona. Però he deixat de creure en tot allò que no era capaç de fer, i ara em pos a prova cada dia per a demostrar-me que m'equivocava.

I qualsevol imbècil que cregui el contrari, que ho demostri.

Post dedicat a Ismael.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Tu que ets beneit o menges merda?

Una de les lliçons més valuoses que he après durant els dos darrers anys de creixement, per cert els mateixos que fa que vaig abrir aquest blog, ha estat aquesta: tenim poder per triar la vida que volem, i tot allò que tenim a la nostra vida, bo i dolent, hi és perquè ho hem deixat entrar.

No em malinterpreteu, no m'he tornat un hippie seguidor de la Llei de l'Atracció ni d'altres d'aquestes pseudo-doctrines New Age. No crec que les coses dolentes, des de les decepcions fins a les desgràcies, ens passin perquè tenim mals pensaments. Però sí que podem triar la nostra reacció a les coses que ens passen, és a dir, que no som víctimes de les nostres circumstàncies, sinó que tenim el poder per escollir les nostres reaccions. I d'aquesta elecció sorgeix la nostra capacitat per a ser feliços sense importar les circumstàncies. Victor E. Frankl en va dir d'això “la darrera llibertat humana”, la d'escollir la nostra resposta al que la vida ens envia.

Una de les àrees on he descobert més aplicacions d'aquesta idea, ha estat en el camp de les relacions, tant les socials, afectives, laborals, etc. La base d'una bona relació en qualsevol d'aquests aspectes està en el que la psicologia interpersonal denomina assertivitat, que és aquella actitut segons la qual cercam un compromís entre les dues parts, del qual ambdues en surtin afavorides. És el que Steven Covey anomena principi del mutu benefici, o win/win.

La resposta assertiva a un estímul negatiu, a un conflicte, és intencional i escollida, mentre que la resposta reactiva, en canvi, perpetua el conflicte des de la lluita d'egos, la cerca d'una victòria on un dels dos hi surti perdent (la solució win/lose o lose/win, o fins i tot lose/lose).

L'única alternativa a una solució win/win és el que Covey anomena No Deal. I No Deal significa que si no has estat capaç d'arribar a un compromís, de que l'altra persona accepti una solució on tots dos hi sortiu guanyant, llavors és hora de plegar. Si a la teva relació de parella no sou tots dos feliços, és hora de tallar la relació. Si a la teva feina no sents que l'empresa (o el teu cap) està fent per tu el que tu estàs fent per ells, és hora de deixar-ho. Si el teu amic no mostra el mateix respecte per la vostra amistat que hi poses tu, és hora d'acabar amb aquesta amistat. No importa quant de temps, esforç o doblers hagis invertit en una classe particular de relació, has de posar un límit al que estàs disposat a perdre-hi, i tallar-la quan es supera aquest límit.

Posar fi a una relació, de qualsevol tipus, és dolorós quan hi has invertit molt. Però aquest “període de dol”, igual que el que es passa per una persona que se'ns ha mort, és una transició necessària cap a la següent etapa. És com el monstre de final de nivell als videojocs. Una vegada superada, pots seguir endavant. Només enguany, he experimentat aquesta forma de pèrdua, amb el període subseqüent de dol, almenys en tres o quatre ocasions que pugui recordar ara. De cada una d'elles n'he tret una decepció, però també una valuosa lliçó sobre el que vull o no vull en la meva vida.

Si a la teva feina es mostra un menyspreu constant i evident pel teu criteri, experiència i iniciatives, què estàs dient de tu mateix si t'hi quedes? Si a la teva relació de parella renuncies als teus somnis i inquietuts en favor dels de l'altre, què estàs dient sobre tu mateix si hi segueixes? Si et deixes trepitjar per un amic i li toleres que et tracti amb menyspreu o amb manca de respecte, què estàs dient de tu mateix si mantens aquesta persona a la teva vida?


Pretendre tenir relacions sanes a la teva vida i seguir tolerant les que et fan mal és com voler estar en forma i seguir consumint menjar ràpid. Senzillament, no és congruent. I és aquí on entra la teva assertivitat, la teva capacitat per a assolir relacions de mutu benefici, o res. Win/win or No Deal.

Aquest post està dedicat a Anna i Nico, a Núria, a Susana. I a Carl, Fredrik i Sasha, els meus ex-caps. I a qualsevol persona que d'ara endavant no em tracti amb el respecte que meresc, i que crec m'he guanyat. D'això en dic jo Llei de l'Atracció.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Qui no té cap ha de tenir cames

Permeteu-me que avui utilitzi aquest blog per al meu propòsit original, que era pensar en veu alta. Potser recordareu que fa quasi cinc mesos que vaig deixar la meva feina com a programador de videojocs, I que des de llavors he estat dedicant-me a dibuixar, en particular a dibuixar còmics, i a específicament a dibuixar una novel·la gràfica. Una passa com aquesta, encara que digne d'admiració (o almenys jo admiraria a qui la fés) requireix per suposat la motivació i les circumstàncies adequades. Sense cap pla alternatiu, o sense recursos, seria inútil o almenys poc intel·ligent rompre amb la teva carrera professional d'un dia per l'altre per a dedicar-te a una cosa totalment diferent i amb un horitzó no gaire clar. Com que per sort meva, tenc al meu abast ambdues coses, jo com a mínim relativitzaria el risc de l'operació, encara que segueixi essent igual d'admirable.

A mesura que van passant els mesos, però, la meva intenció original d'abandonar, en la mesura del possible, la meva carrera com a programador, o almenys com a programador de videojocs, comença a adquirir les dosis de risc esperables d'una decisió tant radical, i per suposat comença a convidar a pensar en les alternatives de futur. I com que mai havia fet una cosa així, m'he deixat guiar pel testimoni de persones que han passat per experiències semblants. Per aquest motiu, deixau-me avui que us presenti a Steve Pavlina.



Aquest individu tant somrient és un ex-programador de videojocs, a qui vaig descobrir a través de la seva dedicació actual com a expert en creixement personal (auto-ajuda, vaja). Pavlina va crear la seva web en 2004 i des de llavors ha construit una carrera fulgurant en aquest camp, on s'hi guanya molt bé la vida. A la web s'hi poden trobar uns quants gigabytes d'informació útil en forma d'articles, podcasts i entrades de blog, sobre temes que van des de la productivitat i l'auto-discipina fins a l'espiritualitat i les dietes alternatives. Llegint els seus escrits, o escoltant els seus podcasts, un pot entendre que una persona així pugui guanyar-se la vida al camp del desenvolupament personal, i en canvi costa encaixar-lo al camp del desenvolupament de videojocs.

Com que ja deveu veure on vull anar a parar, aniré al gra. En aquest article sobre l'hàbit de posposar tasques, Pavlina proposa que una de les principals raons de la manca de motivació per a la feina és que aquesta feina no et satisfà, o almenys ja no t'inspira com abans. En les seves pròpies paraules:

"For more than a decade I ran a computer game publishing company. That was a dream of mine in my early 20s, and it was wonderful to be able to fulfill that dream. However, as I entered my 30s, I began feeling much less passionate about it. I was competent at what I did, the business was doing well financially, and I enjoyed plenty of free time. But I just didn't care that much about entertainment software anymore."

Podria subscriure cada una d'aquestes paraules, aplicades a la meva pròpia carrera.

Aquests mesos he tengut molt de temps per a considerar les meves opcions, inclosa la de fer la passa enrera, quan les circumstàncies m'hi empenyin (és a dir, se m'acabin els estalvis), de tornar a la meva feina de programador. Però igual que Pavlina, la veritat és que ja no hi tenc molt d'interés en el software d'entreteniment, i després de tants d'anys la veritat és que programar ja no m'atreu gaire. En aquest podcast Pavlina argumenta que l'única font real de felicitat i abundància és fer allò per al qual tenim potencial, i explotar la nostra passió de forma creativa, per d'aquesta manera generar prou valor amb el nostre esforç com per poder guanyar-nos la vida.

No tenc tendència a creure res del que em diuen sense constrastar-ho. Però si he de fer cas d'aquest bon home (i en general he descobert que en aquestes coses no sol equivocar-se), jo mateix faria bé en seguir el seu exemple, donar per acabada la meva carrera com a programador, i concentrar-me en la meva vocació artística, explotar-la i ampliar-la fins a fer-la rendible com per poder viure d'ella.


I la veritat, estic tan orgullós del darrer que he dibuixat, que em puc creure que és cert, que els meus dibuixos poden valer prou com per a mantenir-me, o almenys com per a invertir-hi l'esforç necessari com per a tornar-me realment bo. I en tot cas, si una cosa és certa és aquesta: que mentre jo m'ho passi bé, he de seguir fent el que m'agrada per a seguir en el mateix estat de felicitat creativa en el que he viscut aquests darrers mesos – que poden ser, fàcilment, els més feliços i plens de tota la meva vida. Almenys, fins ara.


Així, per què dubtar? Per què no fer-ho? Per què no rompre definitivament la meva vinculació amb la indústria dels videojocs, del desenvolupament de software en general, i començar de zero una carrera com a il·lustrador, dedicant temps i recursos a millorar la meva habilitat, per a assolir una qualitat per la qual editors o altres empreses pagarien un sou, o almenys un preu just? No va ser un somni semblant el que em va dur en primer lloc a dedicar-me a fer videojocs, quan aquest era un dels meus somnis d'infància? No podria tenir la mateixa immensa sort dues vegades en la mateixa vida?

Hi ha diferents consideracions per que la resposta no sigui tan fàcil. En primer lloc, la meva qualitat com a il·lustrador és prou prometedora, però som prou intel·ligent com per saber que té mancances, tant de qualitat (conec les meves limitacions quant a narrativa, caracterització, fisonomia, anatomia, escenografia, etc.) com de tècnica (només treball llapis i tinta, i em falten coneixements de software de disseny, color, i altres coneixements fonamentals). A més, com artista de còmic la meva imaginació és més aviat limitada, i en tot cas és evident que no sóc guionista ni colorista ni dissenyador, amb totes les mancances que això implica. A això s'ha de sumar l'estat de la indústria del còmic a Espanya, a la qual és molt difícil guanyar-se la vida, sense treballar per a altres paisos o en altres ocupacions, i això tractant-se professionals amb estudis i molts d'any de pràctica, ja no diguem en el meu cas, que he estat dibuixant auto-didacta i a temps parcial, a més de tremendament indisciplinat amb la meva pràctica.

Tot això no deixen de ser pensaments limitadors, i en tot cas poden ser una bona raó per no llençar-se de cap a fer carrera, però no per a deixar la idea totalment de banda.


Steve no és l'únic Pavlina que ha fet fortuna a la web. La seva dona, Erin, se guanya la vida professionalment com a vident (“lectures intuitives”, com en diu eufemísticament), i també té un article amb el qual m'he identificat, del qual n'he extractat el fragment d'una conversa amb un client:

Erin: you’re in a tech field, like software engineering, but you aren’t at all happy anymore. The work is totally draining you. Is that right?
Client: Yes, I’ve been a programmer for 12 years but my heart’s just not in it anymore. If I have to do this another 12 years I’ll go crazy.
Erin: Okay, you became a programmer because it was what you were good at and you knew you could make a good living with it, but that what you really wanted to do was become a therapist and help people who were going through emotional traumas in their lives. Is that right also?
Client: Wow, yes, that’s exactly true. When I got out of high school I was planning to become a psychologist but I talked myself out of it because I figured I would get too emotionally tangled in people’s problems and couldn’t cope. So I went into programming instead.
Erin: You let your head decide your course instead of your heart. And now you’re unhappy, but you have a stable, secure job.
Client: Yes, I have a wife and children to support. I can’t just stop what I’m doing. Can I?

(NOTA: ja sé que tot això de l'ex-programador de jocs ficat a gurú, i casat amb una mèdium, sona a telenovel·la xunga, o a campanya de joc de rol – jo tampoc m'ho acabaria de creure)

(NOTA 2: per cert, si els noms de Steve i Erin Pavlina li sonen de res a qualcun dels meus jugadors de rol, no és per casualitat)

Substituint això de ser psicòleg per ser il·lustrador, jo podria tenir aquesta mateixa conversa.

En definitiva, he descobert que aquesta cruïlla a la qual em trob ara a la meva vida, és una a la qual molta de gent abans que jo ha arribat, tot per haver escoltat la veu de la por, o de la seguretat, quan era jove, en lloc de la veu del seu cor. I essent totalment sincer, m'ho vaig passar prou bé com a programador durant molts d'anys. És només que ja no m'interessa. I a més, tal i com vaig dir al meu cap quan vaig renunciar a la feina, ni tant sols em sent capaç de fer-ho gaire bé.

El problema és que mentre les meves opcions professionals com a il·lustrador són més bé escasses, les que tenc com a desenvolupador són abundants, i molt atractives. Avui mateix me n'ha arribat una altra, ni més ni menys que de Rare, un dels estudis amb més prestigi d'Anglaterra. I sabent com està la indústria, no tenc cap dubte de que un treball com aquest, o un de semblant, me'l donarien.
El més irònic d'aquesta oferta, i de totes les altres, és que el meu perfil encaixa perfectament en tots els requisits per aquesta feina. Tots, excepte el darrer:

"A passion for games."

Sovint m'ha fet gràcia haver treballat rodejat de gent incompetent per a fer videojocs, però prou frikis com per a dedicar-se a jugar moltes hores cada setmana, mentre que en el meu cas, em consider prou professional com per a fer la feina amb certa solvència, però no m'estiren gens els videojocs. Tampoc és que estigui essent un gran lector de còmics en aquests mesos, però en totes les ocasions en què he hagut d'escollir, el 100% de les vegades he triat el còmic sobre la videoconsola.


Hi ha coses sobre les quals un no pot negar l'evidència. La meva vocació professional és una d'elles. I com que he fet tot aquest camí per arribar fins aquí, crec que em meresc, almenys, l'oportunitat de comprovar, més enllà de tot dubte, fins on puc desenvolupar aquesta faceta de la meva vida. Potser descobriré que en realitat tot el que volia era dibuixar el guió del còmic que vaig escriure fa quinze anys. Potser redescobriré la meva passió pels videojocs, la programació i les matemàtiques. Potser la curiositat i el repte de treballar una temporada a l'estranger podran més que la meva creativitat artística. Potser tota aquesta aventura haurà estat només això, i quan s'acabi deixaré de lluitar contra la corrent i em deixaré endur per la inèrcia de la meva vida anterior. O potser hauré d'acceptar el fet que la passió per allò que t'agrada, no sempre significa poder fer realitat els teus somnis – o almenys, no dues vegades en la mateixa vida.

Però almenys, ja mai tornaré a convèncer-me de que això no era el que jo volia, el que vull, el que hauria d'haver estat, si hagués tengut l'estímul per a seguir la veu del meu cor.

"The greatest evil in the world is self-deception,
because self-deception preys on the troubled soul."

dilluns, 7 de setembre de 2009

Tot lo dia t'ho faria

Per fi som a casa després de passar cinc setmanes a Mallorca. I quines setmanes, amics meus! No és que no hagi tengut temps d'escriure al blog, és que no he tengut temps de res. Per no avorrir al personal amb les meves fetes, me limitaré a resumir que han estat les vacances més intenses que he tengut mai, i que a més de veure a pràcticament tots els meus amics i altres coneguts (i als qui no us he vist, anau reservant hora per la propera). Entre d'altres coses, perquè segur que me'n deixaré qualcuna: aniversari den Piotor, festes a Sant Elm, renovar les targetes i carnets perduts, ruta turística per Palma inclosa la meva primera visita a la Seu (faig peguera: ho sé), exposicions al Gran Hotel i al Solleric, pujada a la Talaia d'Alcúdia amb lluna plena, visita a l'Aquàrium, visita a Marineland (que tampoc hi havia estat mai: què hi hem de fer), excursió al Coll Baix, dia de platja a Banyalbufar (amb picada de grumer inclosa: la primera a la vida, i ha de ser quan vaig de turista), reprendre el quart número del Huérfanos, concert dels Manel (perdona Marc per despertar-te a mitjanit), concert dels Kindergarten a l'Assaig, sopar de matinada al Coyunda, torrada i festes a S'Arracó, una temporada de Muchachada Nui, pujar al Castell de Bellver. Entremig, dotzenes de dinars, sopars i cafès. I al final, carregar el meu cotxe fins dalt amb les meves noses i la taula de dibuix i tornar-me a embarcar cap a casa. I no llistaré a tota la gent que he vist perquè no acabaria avui, i ja n'hi ha prou.

Aquest mes era també la celebració del meu primer any fora de Mallorca, que a més ha estat el més intens i impredecible de la meva vida. Vaig venir aquí per avesar-me a estar fora de l'illa una temporada i preparar-me per a tornar a emprendre la fugida a l'exterior. I en lloc d'això he acabat instal·lat, tornant a dibuixar còmics, i deixant la meva feina. Aquest mes per cert s'ha aixecat el secret sobre el projecte al qual vaig fer feina i que ara us puc contar: es tractava del joc per iPhone basat en la nova pel·lícula de James Cameron, Avatar. Un honor haver estat adjudicat un projecte de tanta envergadura i trascendència, una decepció comprovar que ens el volien fer fer amb mitjans precaris, i una vergonya comprovar com una indústria com la dels videojocs és capaç de cremar i menysprear els mateixos enginyers que necessita per a seguir existint. No sé si mai hi tornaré a fer feina, perquè amb el temps la meva intenció declarada de no tornar a fer aquesta feina mai més potser me l'hauré d'acabar per empassar -- si més no perquè a tots ens agrada menjar i pagar les factures de tant en tant, i després de tot és la menys dolenta de les feines que he fet fins ara, i pel que em diuen la que se'm dona millor. Així que ja veurem.

I amb aquest any he de donar també per acabada la segona temporada d'aquest blog, aquesta vegada sense tomes falses, que per això no us he escatimat cap detall fins ara. Per celebrar-ho, he decidit canviar de format i de títol, i a partir d'ara usaré aquest blog més per a il·lustrar les coses que em passen pel cap més que la meva vida, que els que us en volgueu assabentar, ja sabeu on trobar-me habitualment.

dissabte, 1 d’agost de 2009

On no n'hi ha que no en cerquin

Ja som a Mallorca. Igual que milions de turistes cada any. Però en el meu cas, a punt he estat de no arribar-hi. Només fa una setmana em van robar (o vaig perdre, qui ho sap) la cartera. Com que ja tenia els billets del vaixell, vaig limitar-te a posar una denúncia als Mossos, i a esperar a venir cap aquí per renovar els papers i les targetes. Fa tres dies al Port de Barcelona, però, em van fer pagar el descompte de resident (perquè sense DNI no podia demostrar d'on era, jo) i a punt vaig estar d'haver de tornar a pagar el billet (perquè no tenia la targeta amb la qual havia pagat el billet per Internet) i si no hagués tengut (de pura casualitat, tot s'ha de dir) el meu passaport, tampoc hauria arribat gaire lluny. Després la policia registrava tots els qui esperàvem per embarcar el cotxe fins al carnet d'identitat (el passaport, en el meu cas) i això que encara no havia passat allò del dijous a Palmanova. Estava tant emparanoiat, que i tot no vaig acabar de reconèixer el paisatge quan tocàrem port, i com que tots els rètols del vaixell estaven en anglès i italià per un moment vaig pensar que havia acabat al port equivocat. Per sort no va ser així, i ara tenc cinc setmanes senceres per gaudir de la meva terra, i tenc intenció d'aprofitar-les.

Vista del port de Palma des del ferry, a les 6:30 del matí.

Per desgràcia el meu primer dia aquí no vaig poder tenir pitjor notícies que les de l'atemptat d'ETA a Palmanova, el primer d'aquesta gravetat a l'illa.Com que no vull parlar d'aquest assumpte per no espatllar el bon rollo amb què he vengut de vacances, em limitaré a dir que segurament aquest és el signe del segle XXI, que ja no hi ha cap lloc segur ni cap paradís on la barbàrie no hi pugui arribar. Des d'aquí el meu record per les víctimes.

Ara que ja és agost i ja tenc (almenys) les meves targetes bancàries, dedicaré el mes a passejar-me, fer visites, dibuixar, llegir, etc. o sigui, més o menys el que ja feia a Barcelona, però a un lloc on el temps passa més a poc a poc. Després de tot, no tothom té l'oportunitat de tornar a casa com a turista. Ja us mantindré informats.

diumenge, 12 de juliol de 2009

Fa un sol que xapa roques

Ja tornava a fer més d'un mes que no escrivia! Sé el que deveu estar pensant, tant poques feines i tant poques ganes de fer-ne. En realitat he provat d'escriure aquest post mitja dotzena de vegades però mai l'acabava. Si l'estàs llegint, és que per fi ho he aconseguit.

Com ja sabeu el que em seguiu al meu Facebook (sí, Marc, ja sé que no tothom té Facebook) he complit la meva amenaça de recuperar la meva vida de dibuixant i recuperar el temps perdut a base de còmics...



paisatges...



...i fins i tot tires còmiques. Tot és ara una excusa per dibuixar, i com a bon artista bohemi pedant he començat a anar pel món amb un bloc d'esbossos i llapissos. No és que de sobte m'hagi convertit en un über-artiste però almenys ara puc dir amb autoritat que bé o malament això és el que faig. De fet, estic pensant i tot de presentar el meu projecte de novel·la gràfica a un concurs – al qual sé perfectament que no tenc cap possibilitat, però només per imaginar la cara del jurat llegint-se la meva història ja valdria la pena. I en tot cas, per alguna part es comença.

Apart d'això, aquest serà amb tota probabilitat el meu darrer post des de Barcelona abans d'anar de vacances a Mallorca. I encara que originalment tenia el pla de només fer una visita ràpida, al final i per circumstàncies logístiques hi acabaré passant tot el mes d'agost, amb cotxe i tot. Serà interessant retrobar-me amb la terra i la gent després d'aquests mesos, però sobretot després de tot el que he viscut. Així que ja ho sabeu els qui m'heu enyorat – teniu tot un mes per veure'm, però avisau amb temps.

I ja n'hi ha prou, que feia molt que no escrivia un post curtet. Ja és estiu, ha passat Sant Joan, fa una calor terrible, i jo me'n vaig a la platja a que me toqui el sol. I a dibuixar, també.

dilluns, 1 de juny de 2009

Te fotré una galtada amb sa ma de pixar

Després de dos mesos sense escriure, no sabria ben bé per on començar. Aquests han estat possiblement els dos mesos més llargs de la meva vida, i contar-ho amb detall seria probablement una tasca feixuga i inútil. A més, molts dels que em seguiu al Facebook ja n'estau assabentats, així que per no avorrir-vos, em limitaré a resumir-ne els fets.

Un dels dies més feliços de la meva vida va tenir lloc el 17 d'abril al pub irlandès Michael Collins, vora la Sagrada Família de Barcelona. El vaig passar amb algunes de les persones amb qui he estat compartint penes i alegries aquests darrers mesos, i a qui no puc agrair prou els moments que hem passat junts, i a qui tenc l'orgull de considerar els meus amics.


Gràcies Xisco, Esther, Vane i Sandra, per haver-hi estat quan més em calia.

El 23 d'abril vaig tenir un dia doblement bo, primer perquè vaig passar el meu primer Sant Jordi a Barcelona, i a més de regalar la meva primera rosa, vaig tenir l'ocasió al matí de conèixer en persona alguns dels meus herois personals, els responsables del programa No Somos Nadie de M80, amb el que solia, i encara ho faig, despertar-me als matins. Vaig dir en el meu darrer post abans d'anar a Irlanda que escoltar el No Somos Nadie els matins seria una de les coses que més enyoraria de casa. Imaginau com va ser d'especial per jo conèixer a na Celia Montalbán i el seu equip, i que em firmassin el seu llibre recopilatori. Un dels dies més divertits que puc recordar, i del quan en conserv els millors records i aquesta foto amb na Celia.


Per desgràcia, tota aquesta alegria i bon rollo no solia durar. I normalment s'acabava quan entrava cada matí per la porta de Gameloft.

I per suposat, la decisió que vaig estar prenent al llarg d'aquells tres dies conduint el meu cotxe per la meseta castellana, era la de posar punt i final a aquell patiment que estava consumint la meva alegria i les meves forces. El passat 6 de maig va ser el darrer dia que vaig treballar com a programador de videojocs. I encara que això encara no ho puc dir ben segur, potser va ser el darrer dia que vaig treballar de programador. Finalment, i després de set anys d'universitat, i onze i mig al món laboral, la meva carrera ja ha donat de si tot el que podia, i vaig decidir posar-hi punt i final, assumir les meves pérdues i passar pàgina.

I la meva feina no és l'única cosa que he perdut. De manera sobtada, i sense cap raó aparent, vaig perdre també a dos dels meus millors amics. I al contrari que la de la feina, aquesta sí que va ser una pèrdua dolorosa i humiliant. Però a les nostres vides, les persones van i vénen, i tot el que podem fer és alegrar-nos d'haver-nos conegut, en lloc de lamentar el passat, que ja no tornarà.

I què he estat fent aquest darrer mes? Sobretot, passejar-me, i passar molt de temps amb els meus pensaments, mirant de conciliar la meva vida amb les meves noves circumstàncies, posant en ordre les meves il·lusions, i aprenent a viure potser per primera vegada. No sempre ha estat agradable, i hi ha hagut molt de patiment, nits sense dormir, decepcions i melancolia. Però a canvi, he deixat entrar a la meva vida les infinites possibilitats que el món ens té reservades, i tot i que encara ho estic aprenent a païr, el futur es presenta d'allò més impredecible, i per això mateix interessant.

Fa una setmana vaig estar a Bilbao visitant l'exposició de Takashi Murakami al Guggenheim, i de pas coneixent la ciutat i tastant els seus pintxos. No era un dels viatges que tenia prevists, però ha estat una experiència d'allò més estimulant (tot i no haver dormir gaire ni abans ni durant el viatge; coses de l'ansietat anticipatòria).


Aquest mateix cap de setmana he estat al Saló del Còmic de Barcelona, al qual he pogut anar per primera vegada, i que ha estat una altra experiència estimulant, si més no per reconciliar-me amb el còmic com a lector (que havia estat deixant de banda cada vegada més en favor dels llibres i la televisió) i com autor – o almenys, com a aspirant a tal cosa. He tengut l'ocasió de conèixer un altre dels meus ídols, l'escriptor, dibuixant i tèoric del còmic Scott McCloud, que amb el seu llibre Understanding Comics (del qual em va firmar l'exemplar que ara és un dels meus tresors) em va fer descobrir el còmic com la forma d'art que realment és. Poder donar-li les gràcies en persona ha estat una altra de les meves alegries. Huge thanks, Scott.


I en fi, i filant amb això darrer, aquest ha estat també el mes en què m'he retrobat amb el meu primer amor. Els qui em coneixen saben que abans, molt abans que programador, cinèfil o friki, jo vaig ser dibuixant. He dibuixat còmics des de tenc record, segurament des dels 8 o 9 anys, i mai he deixat de fer-ho, encara que he tengut llargs períodes d'inactivitat. El darrer número de Huérfanos, la sèrie que feia amb el meu amic Enric, es va publicar el 2003, i el quart número es va quedar inacabat aquest any passat, però en podeu veure el que en queda aquí. Potser algun dia l'acabaré.

El treball del qual encara ara em sent més orgullós el vaig acabar vaig ara fa quinze anys, l'estiu de 1994, quan encara anava a la universitat. Es titula La Canción de la Lluvia, el va escriure el meu amic Jaume, i crec que la raó per la qual vaig fer el millor treball possible (encara que lluny de ser perfecte) va ser la sensació de completa llibertat amb què el vaig dibuixar. Rellegint aquella aventura fantàstica (que puc llegir una i altra vegada sense cansar-me) encara sent la mateixa satisfacció que dona la feina ben feta. Per dibuixar aquell còmic, no em va fer falta esforçar-me i obligar-me; senzillament, em vaig deixar anar.

Aquesta classe de llibertat creativa només l'he assolida en els meus períodes de pau, de vacances, de descans entre feines, de no haver de pensar en res més que en jo mateix. Aquests moments, per desgràcia, han estat fins ara escassos, però he decidit canviar això. Ara que he decidit deixar enrera una feina que em consumia les forces, la creativitat i l'alegria, he decidit donar-me l'oportunitat de realitzar-me, i donar-me permís per a tornar ser artista i no deixar de ser-ho mai més. No només m'he apuntat a classes de dibuix, sinó que he recuperat, amb intenció d'acabar-lo, el meu projecte més llarg i ambiciós, una novel·la gràfica titulada Una piscina de mierda en el infierno (sic) i que duc fent entre una cosa i l'altra des de 1993, encara que en vaig acabar el guió el 1999. Potser em durà la resta de l'any, i potser el que vé, acabar aquest treball. Potser en el procés consumiré els meus estalvis i les meves energies. Potser perdré oportunitats professionals, i amb elles experiència, èxit i estabilitat. Potser la meva vida no millorarà, i per defecte es tornarà una mica pitjor i plena de decepcions i patiment. Però si aquest és el preu que he de pagar per perseguir els meus somnis, i potser un dia ser exactament la persona que jo voldria haver estat, aquest sacrifici em sembla un preu petit. Ara, com aquell estiu, estic deixant de preocupar-me i senzillament em deix anar. Aquí en teniu una mostra del resultat.


Us deix amb aquestes paraules, les mateixes amb les quals em vaig despedir dels meus companys de feina fa un mes.
Security is mostly a superstition. It does not exist in nature,
nor do the children of men as a whole experience it.
Avoiding danger is no safer in the long run than outright exposure.
Life is either a daring adventure, or nothing.
To keep our faces toward change and behave like free spirits
in the presence of fate is strength undefeatable.
- Helen Keller
(gràcies a la web de Steve Pavlina)

dijous, 9 d’abril de 2009

Més caparrut que una trutja sorda (II)

Us devia la segona part de la meva improvisada aventura castellana, i aquí està.

Dia 2. Valladolid-Alcobendas. Pot resultar un itinerari un poc estrany però bàsicament vaig dedicar el matí a visitar Salamanca - la millor del recorregut, i de la qual us deix amb una panoràmica de la Plaça Major, més que res per deixar constància de que hi vaig ser, perquè és un lloc que no us podeu perdre.


La cosa era que feia molt fred, i que essent diumenge l'entrada a Madrid tendria una retenció considerable si m'esperava a la nit, així que vaig decidir deixar per l'endemà la resta de llocs que m'interessaven i vaig enfilar cap a Madrid amb tota la intenció d'agafar la carretera de Burgos i arribar a Alcobendas sense entrar a la M-40 (un malson de carretera que em recordava massa a les meves setmanes a la capital, deu anys enrera).

Per suposat no ho vaig aconseguir i a més vaig haver de xuclar-me la carretera de la Sierra, després del qual vaig descobrir que la ja de per sí hostil, grisa i contaminada panoràmica de Madrid havia adquirit una tonalitat encara més ominosa gràcies a quatre gratacels que semblen concebits a Mordor. Potser va ser aquí quan vaig decidir que tot i les meves millors intencions, no seria aquest el cap de setmana en què davallaria a Madrid a retrobar-me amb els paisatges que vaig arribar a conèixer, i odiar.


Enlloc d'això, vaig acabar fent l'horabaixa a Alcobendas, visitant en Carles, na Marijose i na Martina que ja té un anyet, i posant-nos al dia de les nostres coses se'ns va fer hora d'anar a dormir, això sí, molt tard. Estava escrit que l'únic que no seria capaç de fer gaire durant aquest viatge era dormir.

Dia 3. Alcobendas-Barcelona. Val, això inclou Segovia i Ávila, exactament en aquest ordre, l'invers del que hauria tengut sentit si hagués estat capaç de seguir les indicacions de la carretera una mica millor. La veritat és que totes dues ciutats són dignes de visitar-se, sobretot si com jo sou dels que us agrada veure pedres (vaja: murades, catedrals, coses així) però tampoc vaig tenir gaire ganes de recórrer-les amb paciència: no tenia temps, i a més les visites a llocs (no el passejar-se pel carrer) es fan millor acompanyat. A Segovia vaig descobrir que del famós cochinillo asado no en serveixen racions individuals, vaig comprar un pongo per unes senyoretes encantadores (anava a comprar-lo per jo, però vaig recordar que la definició exigeix que el pongo sigui lleig, inútil... i regalat; preniu nota), vaig descobrir que l'Alcázar de Segovia es el més semblant a un Exin Castillos que podeu trobar a tamany real (veure la foto), i vaig tastar un plat típic de la regió, que respon al nom de patatas machaconas, i que no tenia mal gust tot i la seva textura de vòmit.

Després de dinar vaig emprendre la tornada, enfilant una altra vegada cap a terres sorianas, aturant a fer unes fotos de les muntanyes nevades, d'un encantador poble d'aspecte medieval anomenat Ayllón, i ja que hi era, dels meus fidels companys d'aventura (veure les fotos). Per cert que un lloc anomenat Arcones, perdut a qualque lloc de Soria, vaig entrar en un bar que és el més semblant a The Slaughtered Lamb, la taverna que sortia a la pel·lícula An American Werewolf in London. També vaig aprofitar per fer una visita que em feia una il·lusió especial: el poble de Tarazona, a la província de Zaragoza, d'on amb tota probabilitat sigui originari el meu segon llinatge. A la foto, amb el meu inesgotable Ford Fiesta al fons.


Aquí vaig enfilar finalment cap a casa. I aquí va ser quan el viatge, que fins llavors havia estat una simple escapada de cap de setmana, va començar a adquirir tota la seva trascendència. No havia tengut gaire temps per a pensar durant els dos dies anteriors, més bé vaig dedicar-me a gaudir del paisatge, de la música, dels pistatxos (fastucs, en diuen aquí) i en general de la sensació de llibertat de la qual jo sabia que quedava poc per acabar-se. Era hora de començar a pensar en el futur, que era del que aquest viatge anava després de tot (ja que no hi va haver ocasió d'afaitar-se).

Així que, obligant-me a seguir només carreteres nacionals, vaig passar les següents dues hores darrera una cua de camions que anaven a unes 70-80 per hora i als quals era impossible avançar. I vaig fer això primer perquè m'havia proposat fer tot el recorregut sense pagar peatge, i després perquè necessitava aprendre una lliçó sobre la vida que la majoria de vegades anam massa aviat com per assimilar: que de vegades, el camí més ràpid pren dreceres per les quals es perd el vertader sentit de l'aventura, que amb pressa s'arriba abans, però no es gaudeix del camí, i que quan el teu és un cotxe petit en una carretera plena de camions, és el moment de tenir paciència. Potser ara no sabeu de què va tot això, però ho sabreu, esper, ben aviat.


El cas es que les darreres tres hores de camí les vaig fer sense aturar, fent més imprudències i infringint més límits de velocitat del que un home assenyat hauria de permetre's, escoltant tres vegades el mateix CD de The Who per no aturar a donar-li la volta, i al final amb pluja (i els rentaparabrisas en no gaire bon estat) i amb una son i una gana considerables. Quan finalment vaig arribar a casa, ja quasi a mitjanit, me vaig empassar en dues mossegades les torrijas que havia comprat a Soria, i que en aquelles circumstàncies em van saber més delicioses que tot.

De les dues setmanes de feina de merda que he tengut després ja no en xerraré. Només que quan un ha assaborit la llibertat, el vent a la cara i la sensació d'infinites possibilitats, tornar a una rutina tant poc estimulant com la de la meva feina, pot resultar traumàtic; gairebé inacceptable. Però d'això, i del que vé després, ja en xerrarem...

Us deix amb uns versos de Jordi Cornudella:

"Sense la fosca la llum seria vana
si no caminés mai a les palpentes
no trabaria mai la llum de l'alba"

(gràcies, Susana)

dimecres, 1 d’abril de 2009

Més caparrut que una trutja sorda (I)

Per a tots aquells que es van queixar de que no escrivia gaire a aquest blog, aquí teniu la meva crònica sense abreviar (i venint de jo ja sabeu això el que significa) del meu darrer viatge de descobriment i reflexió. 2300 Km en tres dies i en el meu Ford Fiesta, que m'han servit per a recarregar les piles, prendre qualcunes decisions, visitar qualcuns llocs excepcionals i retrobar-me amb qualcunes persones meravelloses.

Dia 1: Barcelona-Valladolid. Com ja us vaig contar, el meu objectiu era emprendre viatge sense rumb ni destí específic, així que vaig decidir enfilar cap a l'Oest. El dia no va començar bé: després d'una setmana de sol esplèndid, es va fotre a ploure, però jo vaig decidir (apostar més bé) que amb tota probabilitat deixaria la pluja i el fred darrera. Si heu sortit al carrer aquest cap de setmana, ja sabeu que no ha estat així: si els que em llegiu des de Catalunya o Mallorca heu passat fred, imaginau el que feia a les voreres del Moncayo o la serra de Madrid. Idò sí, “un fred que pela es cul a ses llebres”, el títol que hauria tengut aquesta entrada si no fós que ja l'he usat.

Aquest primer dia no vaig fer gaire turisme ja que tenia hora d'arribada a Valladolid, on havia de trobar-me amb la meva estimada Isa, que en una feliç sincronia del destí, estava allà fins just aquell dia visitant la seva família. Així que vaig limitar-me a conduir i gaudir de la música, el paisatge català, aragonès i castellà - sense agafar autopistes ni peatges, que és com el camí es gaudeix més, i d'això era del que es tractava.

Per aquells que no el conegueu, el paisatge castellà és d'allò més monòton i desolat. Pots circular durant 50 Km sense veure una casa ni cap rastre de vida. Juan Herrera solia dir que “el ostracismo es un pueblecito de Soria”, i ara entenc el que volia dir. A Soria, per cert, em va nevar, i quan vas en Ford Fiesta per una carretera que no coneixes, la situació és emocionant però no gaire divertida. En vaig fer una foto per enrecordar-me'n.



Un altre contrast del paisatge castellà és com canvia d'un moment a l'altre. Entrar a Valladolid es deu semblar molt a entrar a Las Vegas des del desert: un minut ets enmig d'una plana desolada, creues un túnel, i al següent minut ets al bell mig d'una ciutat del tamany de Palma. Més tard em contaren que la gent d'aquestes ciutats, contràriament al que hauria cregut, no solia visitar les capitals de província veinades: només de veure aquelles terres planes i monòtones, puc entendre el sentiment. Però ja va valer la pena fer el camí, en primer lloc i fonamentalment per veure a n'Isa, a qui abans hauria esperat tornar a veure a Canadà que a la seva terra, i que a més d'allotjar-me i dur-me de marxa, em va presentar als seus amics i germans, que es va portar fenomenalment bé i que m'han convidat a tornar en voler; i en segon però destacat lloc, perquè per aquelles terres altra cosa no però menjar es menja molt bé. Ja m'havia moderat durant el dia sabent que el vespre tocava anar de tapas, així que tenia una fam considerable, però com que amb l'excusa de treure'ns el fred ens vam posar fins el cul de tostas y torreznos, vaig acabar que em feia oi tant de menjar. El mosto va ser excel·lent, també. I la digestió de després (tristament) inoblidable. Però va valer la pena.

En una nota al peu, no tenc més fotos d'aquest dia perquè, no estant avesat a tenir càmera nova, me la deixava al cotxe tot el temps, així que no vaig poder deixar constància de la feliç trobada. I en tot cas, la meva càmera va tenir menys recorregut del que hauria estat desitjable, perquè no vaig tenir ganes d'averiguar com canviar-li la tarja de memòria (perquè em recordava molt a fer feina) i només vaig tenir espai per a 19 fotos, a les quals a més hi sortia amb cara de colló, raó per la qual me l'he pixelat com als polícies de les notícies. Tanmateix ja sabeu quina cara tenc, no?


(les fotos com sempre al meu Facebook)

Continuarà...

divendres, 27 de març de 2009

Ara ha caigut de sa figuera

Sé el que estau pensant tots, després de tant de temps sense donar senyals de vida per aquí, ara què putes he d'anar a contar-vos jo. Idò res, que he tengut una espècie de mala ratxa que ja dura vàries setmanes, tant per feina com per coses que no me feia ganes explicar aquí, incloses que no em va agradar Watchmen tant com esperava (ni tant poc com em temia, s'ha de dir), que els recruiters de la indústria dels videojocs s'estan posant molt pesadets (encara que molt temptadors), i en general que, en paraules immortals dels Stones, "I saw it was a time for a change".

És per això que aquest cap de setmana he decidit agafar-me'l per a fer un viatge iniciàtic. Per aquells no familiaritzats amb el new age, els jocs de rol o els programes d'Iker Jiménez, el que vull dir és que vaig a fer una petita aventura per a passar una mica de temps amb jo mateix. Per això, he preparat el següent kit per a viatgers iniciàtics principiants:
  • Cotxe
  • Provisions (incloent Quelitas)
  • Càmera de fotos
  • Mapa de carreteres d'Espanya
  • "On the Road" de Jack Kerouac
  • Fulletes d'afaitar (ben esmolades) ;)
El resultat d'aquesta combinació és imprevisible. Poden passar moltes coses, com ara que em perdi, que no trobi on dormir, o que qualque cosa lamentable o sorprenent em passi com cada vegada que em faig lluny de casa (a recordar: l'espasa de llum de Star Wars amb què vaig tornar de Londres). A més aquest serà el meu primer viatge d'aventura des d'allò de Derry que ara em sembla tant llunyà, i no serà el darrer. No esper emular el meu amic Mateu (el meu ídol i prototip d'home alfa postmodern) fent voltes pel món en moto, però sí despertar l'esperit aventurer i pioner que tots duim dedins i que a uns més que els altres se'ns ha dormit, perdut entre els llibres d'informàtica i les sèries de televisió.

(Què bona que és Lost, per cert) :P

Però aquesta és una altra història.

diumenge, 8 de febrer de 2009

Això és de pell de fava de cotxer

El propósit original d'aquest blog era contar-vos com era la meva nova vida a un lloc estrany i diferent. Ara que la meva vida a Barcelona ha deixat de ser una cosa estranya i diferent per passar a ser senzillament el que faig, no sent aquella necessitat que vaig tenir a Derry d'escriure a diari per a contar tot el que m'anava passant. Ara em passen deu vegades més coses que en tot l'any passat, però simplement ja no els don tanta importància. Un s'avesa a tot, fins i tot a l'extraordinari.

Per exemple, vaig tenir un viatge, improvisat i quasi precipitat a València fa tres setmanes, que sense cap pla concret va acabar essent una experiència inoblidable – moltes gràcies Cris, Noelia, José Antonio, Julio, David, Sara i Fernando, els millors companys de viatge que hauria pogut desitjar, i un agraiment molt especial per n'Ana, que es va molestar a venir des d'Elx per a fer-me de guia i fer d'aquell un dissabte tant especial.

(novament, el punt fosc el va posar el cony de tren; aquesta vegada va ser l'Euromed que va fer dues hores tard per culpa del mal temps, això ja comença a ser costum)

Però si València va ser especial, mai no m'acabaré de cansar de Barcelona, on sempre hi ha coses a fer i persones especials que conèixer. Aquest mes per fi vaig anar a veure Spamalot, el musical dels Monty Python que em vaig perdre al seu moment a Londres, i que duia en darrer veure des de que em vaig mudar. L'espera va valer la pena. També va valer la pena el videojoc que em vaig decidir a obrir des de que el vaig comprar l'estiu passat; els divendres escoltant música en directe al Michael Collins i les al·lotes encantadores que vaig conèixer allà; l'obra de teatre amateur que vam anar a veure aquesta setmana; els moments entre amics a la xampanyeria Ca'n Paixano; les darres pel·lícules que he vist al cinema (Milk i The Curious Case of Benjamin Button), i que us recoman molt; els diumenges regirant llibres vells al mercat de Sant Antoni; ... he dit ja que no me cans de Barcelona?

Deu ser per això que el que hauria d'haver estat la pitjor notícia del mes hagi estat tant ben rebuda: la resposta de Frankfurt finalment canviant d'idea al respecte de la feina que ells mateixos m'havien oferit (i ja van tres en un any, veure aquí i aquí), i gràcies a la qual tenc un mínim de 10 mesos mes d'estar-me aquí, que tenc intenció d'aprofitar tant com pugui, sobretot per a viatjar i conèixer tot el que m'he perdut aquests anys vivint a Sa Roqueta. Pròximes aturades si no passa res que ho impedeixi: Madrid, Londres, Amsterdam i Berlin. I potser qualque altre lloc si es presenta l'ocasió.

Oh, i encara no he contat que tenim tele nova a casa i per celebrar això, i que la vida és meravellosa, feim una festa d'inauguració a casa el dissabte que vé, amb karaoke inclòs...

Però això, com deia aquell altre, és una altra història i etc. etc.


A la foto: jo a Elx - ja us havia dit que n'hi ha de moltes allà, de palmeres?
(gràcies Ana!)

diumenge, 11 de gener de 2009

Mirau quin pebre li fa coure es cul

En primer lloc, bon any a tots! Aquest primer post del 2009 està dedicat a na Laura, que no sé qui és però que és la propietària de la connexió wifi que vaig estar usant durant els meus 18 dies de vacances a Mallorca. Gràcies a ella vaig poder llegir el meu correu però per desgràcia mai durava prou com per escriure un post sencer al blog. Així que fa més d'un mes que no havia escrit res, així que miraré de ser breu.

Fet 1: Abans de les vacances, vaig celebrar l'arribada del nadal dues vegades amb els meus companys de feina, una oficialment i convidats per l'empresa, l'altra entre colegues i, el més important, sense que el nostre estimat cap estigués allà per enterar-se del que vam dir d'ell. A més de la bona connexió amb els meus companys, a destacar el local del Raval on vam acabar fent uns beures a les 2 de la matinada, un bar gay anomenat “El Burdel” on els cambrers anaven trasvestits. No tenc paraules per a descriure l'experiència. L'heu de veure en persona.

Fet 2: Mallorca pot acabar per ser un lloc molt avorrit en hivern si no hi tens res a fer. D'entrada, em vaig posar malalt només arribar-hi i el costipat em va durar tota la setmana de nadal. Després, la retrobada amb els amics i les diferents celebracions van fer que valgués la pena al final, però al final tot avorreix. I, sense tenir connexió a Internet ni una taula on estudiar, no vaig poder dedicar-me a res útil del que m'havia proposat. Però vaig acabar-me de llegir la sèrie de còmics que havia deixat a mitges l'estiu passat, això sí.

Fet 3: Vaig fer l'horabaixa del dia de Nadal a un bar de heavies on vam participar en un quiz per equips, amb preguntes nadalenques i frikis a parts iguals. I gràcies a preguntes com “Cómo se llamaba el edificio de Jungla de Cristal” o “Qué ponía en el botón que hacia volar al coche fantástico” vam guanyar. Reivindicació des d'aquí dels coneixements inútils.

Fet 4: La nit de cap d'any vam anar a una antiga talaia costanera a la tramontana mallorquina, des d'on no hi havia gaire vista però sí bona companyia i una xocolata excel·lent. Gràcies des d'aquí a en Martí, na Noelia i na Cecília per haver ajudat a fer durar la nit fins la sortida del sol, cosa que no havia aconseguit des de feia molts d'anys.

Fet 5: La nit friki de les festes la vam fer a ca en Musa i en Flofly (no sé en quin moment vaig començar a conèixer els meus amics pel seu nick, però és el que hi ha) on ens vam dedicar a rememorar la nostra infància fent una (per desgràcia breu) marató de velles pel·lícules vuitanteres: Willow, La Princesa Prometida i sobretot, Los Goonies! Als amfitrions, així com a en Piotor, na Marga, en Muzzol, i tots els altres, gràcies per apuntar-vos a participar a la meva modesta iniciativa.

Fet 6: Em vaig passar totes les vacances esperant un e-mail que no arribava. Quan he tornat he aclarit que eren ells qui estaven pendents del meu e-mail, i ara que l'he enviat torn a estar pendent d'ells. Almenys tenc bones vibracions, les necessàries per fer el que he de fer. I no contaré més de moment a l'espera de més notícies. Seguiu atentament aquest blog per més novetats. Però a les persones que em llegeixen i a qui no vaig tenir l'oportunitat de veure'm aquestes festes, que sàpiguen que potser tardaran a tornar a tenir l'oportunitat.

I fins aquí les novetats. Bé, encara que no sigui novetat, avui som oficialment un any més vell, i he de donar les gràcies als meus encantadors veinats pel dinar i per haver-me fet sentir com a casa, sobretot si com em tem em queden pocs mesos, si no setmanes, d'estar-me aquí. Ara que ja he passat els 33 i sobreviscut al meu viacrucis particular, qui sap on em durà la vida una vegada que he decidit deixar de lluitar contra la corrent.

El meu desig d'aniversari és una cita que us dedic a tots vosaltres:


“If you deliberately set out to be less than you are capable, you'll be unhappy for the rest of your life”

- Abraham Maslow