dilluns, 26 d’octubre de 2009

Tu que ets beneit o menges merda?

Una de les lliçons més valuoses que he après durant els dos darrers anys de creixement, per cert els mateixos que fa que vaig abrir aquest blog, ha estat aquesta: tenim poder per triar la vida que volem, i tot allò que tenim a la nostra vida, bo i dolent, hi és perquè ho hem deixat entrar.

No em malinterpreteu, no m'he tornat un hippie seguidor de la Llei de l'Atracció ni d'altres d'aquestes pseudo-doctrines New Age. No crec que les coses dolentes, des de les decepcions fins a les desgràcies, ens passin perquè tenim mals pensaments. Però sí que podem triar la nostra reacció a les coses que ens passen, és a dir, que no som víctimes de les nostres circumstàncies, sinó que tenim el poder per escollir les nostres reaccions. I d'aquesta elecció sorgeix la nostra capacitat per a ser feliços sense importar les circumstàncies. Victor E. Frankl en va dir d'això “la darrera llibertat humana”, la d'escollir la nostra resposta al que la vida ens envia.

Una de les àrees on he descobert més aplicacions d'aquesta idea, ha estat en el camp de les relacions, tant les socials, afectives, laborals, etc. La base d'una bona relació en qualsevol d'aquests aspectes està en el que la psicologia interpersonal denomina assertivitat, que és aquella actitut segons la qual cercam un compromís entre les dues parts, del qual ambdues en surtin afavorides. És el que Steven Covey anomena principi del mutu benefici, o win/win.

La resposta assertiva a un estímul negatiu, a un conflicte, és intencional i escollida, mentre que la resposta reactiva, en canvi, perpetua el conflicte des de la lluita d'egos, la cerca d'una victòria on un dels dos hi surti perdent (la solució win/lose o lose/win, o fins i tot lose/lose).

L'única alternativa a una solució win/win és el que Covey anomena No Deal. I No Deal significa que si no has estat capaç d'arribar a un compromís, de que l'altra persona accepti una solució on tots dos hi sortiu guanyant, llavors és hora de plegar. Si a la teva relació de parella no sou tots dos feliços, és hora de tallar la relació. Si a la teva feina no sents que l'empresa (o el teu cap) està fent per tu el que tu estàs fent per ells, és hora de deixar-ho. Si el teu amic no mostra el mateix respecte per la vostra amistat que hi poses tu, és hora d'acabar amb aquesta amistat. No importa quant de temps, esforç o doblers hagis invertit en una classe particular de relació, has de posar un límit al que estàs disposat a perdre-hi, i tallar-la quan es supera aquest límit.

Posar fi a una relació, de qualsevol tipus, és dolorós quan hi has invertit molt. Però aquest “període de dol”, igual que el que es passa per una persona que se'ns ha mort, és una transició necessària cap a la següent etapa. És com el monstre de final de nivell als videojocs. Una vegada superada, pots seguir endavant. Només enguany, he experimentat aquesta forma de pèrdua, amb el període subseqüent de dol, almenys en tres o quatre ocasions que pugui recordar ara. De cada una d'elles n'he tret una decepció, però també una valuosa lliçó sobre el que vull o no vull en la meva vida.

Si a la teva feina es mostra un menyspreu constant i evident pel teu criteri, experiència i iniciatives, què estàs dient de tu mateix si t'hi quedes? Si a la teva relació de parella renuncies als teus somnis i inquietuts en favor dels de l'altre, què estàs dient sobre tu mateix si hi segueixes? Si et deixes trepitjar per un amic i li toleres que et tracti amb menyspreu o amb manca de respecte, què estàs dient de tu mateix si mantens aquesta persona a la teva vida?


Pretendre tenir relacions sanes a la teva vida i seguir tolerant les que et fan mal és com voler estar en forma i seguir consumint menjar ràpid. Senzillament, no és congruent. I és aquí on entra la teva assertivitat, la teva capacitat per a assolir relacions de mutu benefici, o res. Win/win or No Deal.

Aquest post està dedicat a Anna i Nico, a Núria, a Susana. I a Carl, Fredrik i Sasha, els meus ex-caps. I a qualsevol persona que d'ara endavant no em tracti amb el respecte que meresc, i que crec m'he guanyat. D'això en dic jo Llei de l'Atracció.

5 comentaris:

Xisco ha dit...

Aplaudeixo.

Ja fa temps que admiro sa teva capacitat de síntesi i raonament, però sa condesació d'experiència, reflexió i coneixement que hi ha en aquest post el faria mereixedor de ser publicat com a referent del que és créixer. Enhorabona.

Comisario Gordon ha dit...

Leído.

papapep ha dit...

Enhorabona, Muzzol. Arribar a aquest punt de consciència ja és un èxit en sí mateix.

Marmack ha dit...

Gràcies, Papapep! No som en Muzzol (encara que sé qui és, què petit és el món) però s'agraeix el suport.

papapep ha dit...

Ostres, el que fa obrir l'ordinador sense haver-se despertat de veres...
És que he llegit el teu apunt passant per un feed seu, i, evidentment, he badat. :)

Salut, i ànims, Marmack.