dimarts, 29 de setembre de 2009

Qui no té cap ha de tenir cames

Permeteu-me que avui utilitzi aquest blog per al meu propòsit original, que era pensar en veu alta. Potser recordareu que fa quasi cinc mesos que vaig deixar la meva feina com a programador de videojocs, I que des de llavors he estat dedicant-me a dibuixar, en particular a dibuixar còmics, i a específicament a dibuixar una novel·la gràfica. Una passa com aquesta, encara que digne d'admiració (o almenys jo admiraria a qui la fés) requireix per suposat la motivació i les circumstàncies adequades. Sense cap pla alternatiu, o sense recursos, seria inútil o almenys poc intel·ligent rompre amb la teva carrera professional d'un dia per l'altre per a dedicar-te a una cosa totalment diferent i amb un horitzó no gaire clar. Com que per sort meva, tenc al meu abast ambdues coses, jo com a mínim relativitzaria el risc de l'operació, encara que segueixi essent igual d'admirable.

A mesura que van passant els mesos, però, la meva intenció original d'abandonar, en la mesura del possible, la meva carrera com a programador, o almenys com a programador de videojocs, comença a adquirir les dosis de risc esperables d'una decisió tant radical, i per suposat comença a convidar a pensar en les alternatives de futur. I com que mai havia fet una cosa així, m'he deixat guiar pel testimoni de persones que han passat per experiències semblants. Per aquest motiu, deixau-me avui que us presenti a Steve Pavlina.



Aquest individu tant somrient és un ex-programador de videojocs, a qui vaig descobrir a través de la seva dedicació actual com a expert en creixement personal (auto-ajuda, vaja). Pavlina va crear la seva web en 2004 i des de llavors ha construit una carrera fulgurant en aquest camp, on s'hi guanya molt bé la vida. A la web s'hi poden trobar uns quants gigabytes d'informació útil en forma d'articles, podcasts i entrades de blog, sobre temes que van des de la productivitat i l'auto-discipina fins a l'espiritualitat i les dietes alternatives. Llegint els seus escrits, o escoltant els seus podcasts, un pot entendre que una persona així pugui guanyar-se la vida al camp del desenvolupament personal, i en canvi costa encaixar-lo al camp del desenvolupament de videojocs.

Com que ja deveu veure on vull anar a parar, aniré al gra. En aquest article sobre l'hàbit de posposar tasques, Pavlina proposa que una de les principals raons de la manca de motivació per a la feina és que aquesta feina no et satisfà, o almenys ja no t'inspira com abans. En les seves pròpies paraules:

"For more than a decade I ran a computer game publishing company. That was a dream of mine in my early 20s, and it was wonderful to be able to fulfill that dream. However, as I entered my 30s, I began feeling much less passionate about it. I was competent at what I did, the business was doing well financially, and I enjoyed plenty of free time. But I just didn't care that much about entertainment software anymore."

Podria subscriure cada una d'aquestes paraules, aplicades a la meva pròpia carrera.

Aquests mesos he tengut molt de temps per a considerar les meves opcions, inclosa la de fer la passa enrera, quan les circumstàncies m'hi empenyin (és a dir, se m'acabin els estalvis), de tornar a la meva feina de programador. Però igual que Pavlina, la veritat és que ja no hi tenc molt d'interés en el software d'entreteniment, i després de tants d'anys la veritat és que programar ja no m'atreu gaire. En aquest podcast Pavlina argumenta que l'única font real de felicitat i abundància és fer allò per al qual tenim potencial, i explotar la nostra passió de forma creativa, per d'aquesta manera generar prou valor amb el nostre esforç com per poder guanyar-nos la vida.

No tenc tendència a creure res del que em diuen sense constrastar-ho. Però si he de fer cas d'aquest bon home (i en general he descobert que en aquestes coses no sol equivocar-se), jo mateix faria bé en seguir el seu exemple, donar per acabada la meva carrera com a programador, i concentrar-me en la meva vocació artística, explotar-la i ampliar-la fins a fer-la rendible com per poder viure d'ella.


I la veritat, estic tan orgullós del darrer que he dibuixat, que em puc creure que és cert, que els meus dibuixos poden valer prou com per a mantenir-me, o almenys com per a invertir-hi l'esforç necessari com per a tornar-me realment bo. I en tot cas, si una cosa és certa és aquesta: que mentre jo m'ho passi bé, he de seguir fent el que m'agrada per a seguir en el mateix estat de felicitat creativa en el que he viscut aquests darrers mesos – que poden ser, fàcilment, els més feliços i plens de tota la meva vida. Almenys, fins ara.


Així, per què dubtar? Per què no fer-ho? Per què no rompre definitivament la meva vinculació amb la indústria dels videojocs, del desenvolupament de software en general, i començar de zero una carrera com a il·lustrador, dedicant temps i recursos a millorar la meva habilitat, per a assolir una qualitat per la qual editors o altres empreses pagarien un sou, o almenys un preu just? No va ser un somni semblant el que em va dur en primer lloc a dedicar-me a fer videojocs, quan aquest era un dels meus somnis d'infància? No podria tenir la mateixa immensa sort dues vegades en la mateixa vida?

Hi ha diferents consideracions per que la resposta no sigui tan fàcil. En primer lloc, la meva qualitat com a il·lustrador és prou prometedora, però som prou intel·ligent com per saber que té mancances, tant de qualitat (conec les meves limitacions quant a narrativa, caracterització, fisonomia, anatomia, escenografia, etc.) com de tècnica (només treball llapis i tinta, i em falten coneixements de software de disseny, color, i altres coneixements fonamentals). A més, com artista de còmic la meva imaginació és més aviat limitada, i en tot cas és evident que no sóc guionista ni colorista ni dissenyador, amb totes les mancances que això implica. A això s'ha de sumar l'estat de la indústria del còmic a Espanya, a la qual és molt difícil guanyar-se la vida, sense treballar per a altres paisos o en altres ocupacions, i això tractant-se professionals amb estudis i molts d'any de pràctica, ja no diguem en el meu cas, que he estat dibuixant auto-didacta i a temps parcial, a més de tremendament indisciplinat amb la meva pràctica.

Tot això no deixen de ser pensaments limitadors, i en tot cas poden ser una bona raó per no llençar-se de cap a fer carrera, però no per a deixar la idea totalment de banda.


Steve no és l'únic Pavlina que ha fet fortuna a la web. La seva dona, Erin, se guanya la vida professionalment com a vident (“lectures intuitives”, com en diu eufemísticament), i també té un article amb el qual m'he identificat, del qual n'he extractat el fragment d'una conversa amb un client:

Erin: you’re in a tech field, like software engineering, but you aren’t at all happy anymore. The work is totally draining you. Is that right?
Client: Yes, I’ve been a programmer for 12 years but my heart’s just not in it anymore. If I have to do this another 12 years I’ll go crazy.
Erin: Okay, you became a programmer because it was what you were good at and you knew you could make a good living with it, but that what you really wanted to do was become a therapist and help people who were going through emotional traumas in their lives. Is that right also?
Client: Wow, yes, that’s exactly true. When I got out of high school I was planning to become a psychologist but I talked myself out of it because I figured I would get too emotionally tangled in people’s problems and couldn’t cope. So I went into programming instead.
Erin: You let your head decide your course instead of your heart. And now you’re unhappy, but you have a stable, secure job.
Client: Yes, I have a wife and children to support. I can’t just stop what I’m doing. Can I?

(NOTA: ja sé que tot això de l'ex-programador de jocs ficat a gurú, i casat amb una mèdium, sona a telenovel·la xunga, o a campanya de joc de rol – jo tampoc m'ho acabaria de creure)

(NOTA 2: per cert, si els noms de Steve i Erin Pavlina li sonen de res a qualcun dels meus jugadors de rol, no és per casualitat)

Substituint això de ser psicòleg per ser il·lustrador, jo podria tenir aquesta mateixa conversa.

En definitiva, he descobert que aquesta cruïlla a la qual em trob ara a la meva vida, és una a la qual molta de gent abans que jo ha arribat, tot per haver escoltat la veu de la por, o de la seguretat, quan era jove, en lloc de la veu del seu cor. I essent totalment sincer, m'ho vaig passar prou bé com a programador durant molts d'anys. És només que ja no m'interessa. I a més, tal i com vaig dir al meu cap quan vaig renunciar a la feina, ni tant sols em sent capaç de fer-ho gaire bé.

El problema és que mentre les meves opcions professionals com a il·lustrador són més bé escasses, les que tenc com a desenvolupador són abundants, i molt atractives. Avui mateix me n'ha arribat una altra, ni més ni menys que de Rare, un dels estudis amb més prestigi d'Anglaterra. I sabent com està la indústria, no tenc cap dubte de que un treball com aquest, o un de semblant, me'l donarien.
El més irònic d'aquesta oferta, i de totes les altres, és que el meu perfil encaixa perfectament en tots els requisits per aquesta feina. Tots, excepte el darrer:

"A passion for games."

Sovint m'ha fet gràcia haver treballat rodejat de gent incompetent per a fer videojocs, però prou frikis com per a dedicar-se a jugar moltes hores cada setmana, mentre que en el meu cas, em consider prou professional com per a fer la feina amb certa solvència, però no m'estiren gens els videojocs. Tampoc és que estigui essent un gran lector de còmics en aquests mesos, però en totes les ocasions en què he hagut d'escollir, el 100% de les vegades he triat el còmic sobre la videoconsola.


Hi ha coses sobre les quals un no pot negar l'evidència. La meva vocació professional és una d'elles. I com que he fet tot aquest camí per arribar fins aquí, crec que em meresc, almenys, l'oportunitat de comprovar, més enllà de tot dubte, fins on puc desenvolupar aquesta faceta de la meva vida. Potser descobriré que en realitat tot el que volia era dibuixar el guió del còmic que vaig escriure fa quinze anys. Potser redescobriré la meva passió pels videojocs, la programació i les matemàtiques. Potser la curiositat i el repte de treballar una temporada a l'estranger podran més que la meva creativitat artística. Potser tota aquesta aventura haurà estat només això, i quan s'acabi deixaré de lluitar contra la corrent i em deixaré endur per la inèrcia de la meva vida anterior. O potser hauré d'acceptar el fet que la passió per allò que t'agrada, no sempre significa poder fer realitat els teus somnis – o almenys, no dues vegades en la mateixa vida.

Però almenys, ja mai tornaré a convèncer-me de que això no era el que jo volia, el que vull, el que hauria d'haver estat, si hagués tengut l'estímul per a seguir la veu del meu cor.

"The greatest evil in the world is self-deception,
because self-deception preys on the troubled soul."