Ahir havia de ser un dia molt especial. Era un d'aquells dies que esperava recordar tota la vida, on esperava poder tancar una història que vaig deixar oberta fa més de 10 anys. Però com deim a Mallorca, uns comptes fa s'ase i ets altres es traginer.
El septembre passat va fer 10 anys d'un incident que a la meva vida ja s'ha guanyat la denominació de "allò de Madrid". Per resumir, perquè sé que molts ja coneixeu la història, els fets varen anar més o manco així: l'estiu de 1999 vaig mudar-me a estudiar i treballar a Madrid, vaig anar a compartir pis amb una bona amiga i el seu nòvio, després de tres setmanes la meva amiga va marxar sense avisar deixant-me tirat, i al dia següent jo me'n vaig tornar a Mallorca sense avisar, i cap dels dos vam tornar a saber mai més un de l'altre. Almenys fins ara.
Encara que resumida així no ho sembli, tot aquest incident em va marcar profundament durant molt de temps. Jo tenia 24 anys, era molt innocent, tenia molt poc món, i era la primera vegada que sortia de ca'ls meus pares i no diguem ja de Mallorca. I si allò era el món exterior, vaig concloure, més em valia deixar les aventures, fer la meva vida, i no tornar a sortir de la meva illa segura i confortable, no fós cosa que prenent riscs acabàs per tornar-me a equivocar. Per suposat, aquesta actitut derrotista i de víctima no m'havia de dur molt lluny. De fet, encara que les circumstàncies fóssin ben diferents, vaig tenir la mateixa sensació de fugida quan vaig tornar de Derry, ara ha fet dos anys.
Si una cosa he après al llarg d'aquests anys, és que fugint de les coses que et fan por, et perdràs molt del que la vida et pot oferir. Però si tota aquesta història ha tornat a l'actualitat, ha estat perquè fa uns mesos, vaig decidir intentar localitzar a aquella amiga, amb el bon propòsit de saber què havia estat d'ella i fer les paus amb el meu passat. Com que cap dels telèfons i adreces que conservava no havien duit enlloc, la vaig trobar al Facebook. I així és com ens vam posar en contacte, fins que vam poder concertar l'esperat retrobament, que havia de produir-se exactament ahir horabaixa a Barcelona.
I va tornar a passar el mateix.
10 anys després, em va tornar a deixar tirat sense avisar, i sense que hagi tornat a saber res d'ella, ni m'hagi tornat les cridades i els missatges.
Si us pensàveu que aquest post no contendria un dels meus habituals discursos d'auto-ajuda, anàveu eqivocats. He après dues coses d'aquesta història, i potser us poden servir també a vosaltres.
Una, que no serveix de res viure al passat, i que l'única persona que pot tancar les ferides velles del meu ego som jo mateix. He entès finalment que tornar a veure a aquesta al·lota no em donaria la pau interior que cercava, si no me la concedia jo mateix. Que al contrari que als llibres i les pel·lícules, hi ha històries que no s'acaben, preguntes que no ténen resposta, i persones que mai canvien. Aquesta ha estat la darrera vegada que he fet l'esforç de donar-li una segona oportunitat a una persona que m'ha decebut. No n'hi haurà d'altra. Win/win or No Deal, recordau?.
En segon lloc, que tenc massa “amics” al Facebook. Aquesta feta m'ha fet repassar amb esperit crític la meva llista d'amics, a la qual sempre havia tengut la norma de només acceptar a aquelles persones a les quals hagués conegut personalment, però més enllà d'això, no tenia gaire més filtre. El Facebook m'ha estat extremadament útil fins ara per mantenir el contacte amb les meves amistats, coneguts, ex-companys d'estudis i feina, etc., de forma no intrussiva, és a dir sense haver d'estar enviant e-mails o fent cridades. Però com em va dir una amiga l'altre dia, més de 250 “amics” és evidentment una exageració, si no és que ets una celebritat. Així que he procedit a eliminar sumàriament a totes aquelles persones que no passassin el filtre d'aquestes tres preguntes: És un amic/ga de veres? Em cau bé? Tenc qualque interès en mantenir-hi el contacte?
I és clar, ara tenc 100 amics menys al Facebook, però amb la garantia que es tracta de persones per les quals sent apreci i respecte (i de les quals n'esper el mateix). Si ets un dels afortunats, ara estic encantat de dir-te “amic”.
I si ets dels altres... en fi, ja saps com va això, no? Però sempre pots fer-te fan dels meus còmics!
Post dedicat, és clar, a Ana M.
1 comentari:
M'encanta es titol. Es contingut no m'ha sorprès gaire...és lo que té viure junts. Esper amb molta ansietat es proper post...i m'estic imaginant de què tractarà. Ciao!
Publica un comentari a l'entrada