Això és de pell de fava de cotxer

El propósit original d'aquest blog era contar-vos com era la meva nova vida a un lloc estrany i diferent. Ara que la meva vida a Barcelona ha deixat de ser una cosa estranya i diferent per passar a ser senzillament el que faig, no sent aquella necessitat que vaig tenir a Derry d'escriure a diari per a contar tot el que m'anava passant. Ara em passen deu vegades més coses que en tot l'any passat, però simplement ja no els don tanta importància. Un s'avesa a tot, fins i tot a l'extraordinari.

Per exemple, vaig tenir un viatge, improvisat i quasi precipitat a València fa tres setmanes, que sense cap pla concret va acabar essent una experiència inoblidable – moltes gràcies Cris, Noelia, José Antonio, Julio, David, Sara i Fernando, els millors companys de viatge que hauria pogut desitjar, i un agraiment molt especial per n'Ana, que es va molestar a venir des d'Elx per a fer-me de guia i fer d'aquell un dissabte tant especial.

(novament, el punt fosc el va posar el cony de tren; aquesta vegada va ser l'Euromed que va fer dues hores tard per culpa del mal temps, això ja comença a ser costum)

Però si València va ser especial, mai no m'acabaré de cansar de Barcelona, on sempre hi ha coses a fer i persones especials que conèixer. Aquest mes per fi vaig anar a veure Spamalot, el musical dels Monty Python que em vaig perdre al seu moment a Londres, i que duia en darrer veure des de que em vaig mudar. L'espera va valer la pena. També va valer la pena el videojoc que em vaig decidir a obrir des de que el vaig comprar l'estiu passat; els divendres escoltant música en directe al Michael Collins i les al·lotes encantadores que vaig conèixer allà; l'obra de teatre amateur que vam anar a veure aquesta setmana; els moments entre amics a la xampanyeria Ca'n Paixano; les darres pel·lícules que he vist al cinema (Milk i The Curious Case of Benjamin Button), i que us recoman molt; els diumenges regirant llibres vells al mercat de Sant Antoni; ... he dit ja que no me cans de Barcelona?

Deu ser per això que el que hauria d'haver estat la pitjor notícia del mes hagi estat tant ben rebuda: la resposta de Frankfurt finalment canviant d'idea al respecte de la feina que ells mateixos m'havien oferit (i ja van tres en un any, veure aquí i aquí), i gràcies a la qual tenc un mínim de 10 mesos mes d'estar-me aquí, que tenc intenció d'aprofitar tant com pugui, sobretot per a viatjar i conèixer tot el que m'he perdut aquests anys vivint a Sa Roqueta. Pròximes aturades si no passa res que ho impedeixi: Madrid, Londres, Amsterdam i Berlin. I potser qualque altre lloc si es presenta l'ocasió.

Oh, i encara no he contat que tenim tele nova a casa i per celebrar això, i que la vida és meravellosa, feim una festa d'inauguració a casa el dissabte que vé, amb karaoke inclòs...

Però això, com deia aquell altre, és una altra història i etc. etc.

A la foto: jo a Elx - ja us havia dit que n'hi ha de moltes allà, de palmeres?
(gràcies Ana!)