divendres, 6 d’agost de 2010

En ser maça ja picaràs

La següent és una història real.

Va passar a una empresa de desenvolupament de software de la qual no en donaré detalls. Després d'uns anys de creixement, va entrar a l'empresa un nou cap, que s'incorporava per renovar i ampliar la línia del negoci. Durant el temps que va dirigir l'equip productiu, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de doblers de l'empresa i dels seus clients, i finalment dur l'empresa a una retallada massiva de plantilla. L'episodi final, fa dues setmanes, el va protagonitzar abandonant l'empresa i el pais, emportant-se amb ell l'única còpia del codi font del producte, forçant l'empresa a tancar, deixant empleats i clients penjats.

Aquesta altra història també pot ser real.

Pot haver passat a un estudi de videojocs on jo podria o no haver treballat. A aquest estudi hi hauria entrat un nou cap, que s'incorporava per posar ordre en el negoci. Durant el temps que va dirigir l'estudi, va aconseguir enfonsar la moral de l'equip, tudar una gran quantitat de temps i energia dels treballadors, i finalment provocar una sortida massiva d'empleats. Depenent del lloc del que estigui parlant, aquest cap podria haver pirat deixant l'empresa pitjor del que la va trobar o, encara pitjor, podria seguir al seu lloc.

Podria pensar-se que hi ha un bon tros entre les dues històries. La primera és la crònica d'un frau, una estafa més o menys planejada, i en definitiva un delicte. La segona és una història de simple incompetència - reprobable, és clar, però difícilment denunciable. Després de tot, el país n'està plè, d'ineptes dirigint empreses i projectes. Si la ineptitud fós delicte, tendríem les presons plenes.

Jo no puc ressignar-me a acceptar la incompetència dels managers com una part del món de l'empresa. En primer lloc perquè n'hi ha de bons, cosa que demostra que no sempre són els més ineptes els que arriben adalt. I en segon lloc, perquè malgrat que la feina d'un manager no es pugui perseguir amb la llei, sense adonar-me he convertit en la meva causa lluitar perquè allà on jo treballi, la incompetència d'un cap no es deixi passar.

Encara que el fracàs d'un projecte sigui la mesura més clara de la incapacitat d'un manager, el paràmetre que millor identifica la incompetència és un de més evident - el nivell de satisfacció dels empleats. Podríem fer una predicció acurada de la capacitat de lideratge d'un cap mesurant la moral del personal, i molt particularment l'índex de baixes que l'acompanyen.

Sé de què estic xerrant, perquè jo he deixat voluntàriament totes les empreses on he fet feina, sempre per millorar, i sempre deixant la feina acabada. Sempre, excepte en les dues darreres. Aquestes, les vaig deixar perquè no podia seguir treballant a les ordres d'un imbècil.

Què vull dir, un imbècil? Vull dir qualcú amb qui no es pot parlar, qualcú que no reconeix mai els errors, que no respecta la qualitat de vida del seu equip, que fa valer la seva autoritat per compensar la manca d'experiència, que usa la por i l'amenaça per aconseguir resultats, que menteix per dir el que vols sentir i després en fa una altra cosa, que no admet que es qüestionin les seves decisions.

Cony, i tot persones del meu equip ho han dit de jo, que era un imbècil! I raó no els faltava, he estat un imbècil més vegades de les que m'agrada recordar, i per això mateix sé reconèixer-los.

Quan les conseqüències d'una gestió agressiva i autoritària comencen a resultat en baixes, pèrdua de moral, desmotivació i en definitiva en un deteriorament de la qualitat de la feina, un manager hauria de donar-se per al·ludit. Com s'ho fan, per mantenir-se en el poder?

Supòs que hi ha un grau de tolerància elevat entre els empleats. En l'actual situació econòmica, canviar de feina és difícil, o arriscat. Fins i tot una feina en males condicions és millor que res. I en indústries molt especialitzades com la dels videojocs, hi ha prou entusiasme per la feina com per aguantar moltes incomoditats, i encara que els majors es cremin, sempre hi ha noves remeses de gent jove desitjant que els explotin per fer realitat el seu somni (ho sé, jo era un d'aquests).

Per cada cap autoritari, hi ha un equip de gent disposada a treballar en condicions extremes, incloent dates impossibles, decisions injustes, canvis arbitraris, jornades inhumanes, baixos salaris, etc. Aquestes persones fan possible que un cap sense escrúpols es mantengui al poder i enfonsi la moral de l'equip.

Jo vaig intentar en dues ocasions lluitar contra aquesta situació. Per desgràcia, jo no som William Wallace i les dues vegades em vaig quedar sol en l'intent, encara que vaig atreure l'atenció del manager en qüestió – i en cap de les dues vaig ser despedit. Vaig queixar-me de que mentre unes persones cometien els errors, eren les altres qui en pagaven les conseqüències, o marxaven. Estava disposat a deixar la feina si no em feien cas. I així va anar.

Però no he perdut l'esperança. Tant de bo no hagi de tornar a fer feina per un imbècil, però és un risc que estic disposat a assumir. Encara que pocs s'hi atreveixin, i encara que poca gent em faci cas, la incompetència no es pot deixar passar, perquè afecta a la feina, i per tant a la vida, de les persones que la pateixen. I com li vaig advertir al meu darrer cap, el recurs més valuós amb què compta un projecte no són ni els doblers, ni el temps, ni tant sols el personal. És la moral.

I si treballes a una empresa on el teu cap ha aconseguit matar la moral i l'entusiasme de l'equip, per jo això és tant com si hagués robat el codi font i hagués marxat del país.

Aquesta gent és perillosa. No els podem seguir ignorant.



"People shouldn't be afraid of their governments.
Governments should be afraid of their people.
Freedom! Forever!"
- Alan Moore, V for Vendetta

1 comentari:

Pau A. Monserrat ha dit...

M'agrada molt tant la forma com el fons de l'aticle.