dijous, 22 de juliol de 2010

Calla i menja morena

Avui he començat oficialment el procés de trobar feina remunerada. Feina de programador, és clar, si no és que qualcú em vol pagar per fer de model de Calvin Klein o gogó de discoteca (opcions ambdues altament improbables). Així que, i ja que això de viure dels còmics va per llarg, tornaré a guanyar-me la vida davant d'un ordinador.

I per què, us demanareu, després d'un any donant la pallissa amb aquest tema, tornaré a fer la feina que ja he deixat dues vegades per estrés i burnout?

Hi ha dues raons:


1. Necessit la pasta.
2. Veure raó 1.

Ara que ja ha deixat clar que vendré la meva integritat i els meus principis al millor postor per un plat de faves (si almenys fós per cocarrois...) no vull deixar de trobar-li el costat positiu a aquesta decisió. Després de tot, si el que necessit són els doblers, hi ha altres feines que podria fer. Per què, idò, tornar a programar?

En primer lloc, perquè ja la sé fer, aquesta feina. I això farà que l'experiència sigui menys traumàtica que començar una feina completament nova. En segon lloc, programar és una feina estable i raonablement ben pagada. Això em proporcionarà la classe de tranquilitat que necessitaré aquests pròxims mesos, que seran sens dubte temps de canvis i decisions. En tercer lloc, hi ha prou opcions com per poder trobar-ne una que em permeti tenir una vida més enllà de la feina, i seguir treballant en els meus còmics, que és la meva condició sine qua non per a tornar a treballar. En quart lloc, si aconseguesc, com m'he proposat, ficar-me a qualque lloc on faci feina amb gràfics o videojocs, podré treballar prop d'un equip d'art. Com que no crec que tengui prou temps per a formar-me com artista acadèmicament, aquesta seria la meva millor oportunitat d'aprendre de professionals creatius sense haver d'anar a classes jo mateix (encara que ho tenc pendent, no sé si ja hi seré a temps, a aquestes alçades). I en darrer lloc, la cosa que més apreciaré serà tornar a treballar en grup, amb éssers humans, en una oficina. Encara que l'experiència de fer feina a casa, sol i rodejat d'ordinadors i dibuixos ha estat realment enriquidora, hi ha dies que es fan molt llargs, i ja havia passat prou temps tot sol com per ara passar el dia aïllat del món, que és una cosa molt dolenta – si llegiu aquest blog ho veureu, quants de disbarats es poden escriure per avorriment.

(qualcú malintencionat podría dir que quan em dediqui als còmics tanmateix hauré de fer feina tot sol, i tendria raó; quan passi ja es veurà, ara toca això altre)




Aquest era jo a Tragnarion, durant la setmana santa de 2005.
Apreciau l'entusiasme reflectit a la meva cara.


Tota una col·lecció d'arguments, eh? Qualsevol es pensaria que en el fons em fa il·lusió, quan en realitat el que em fa és molta peresa. Però aquesta no és tota la història.

La veritat és que tenc un deute pendent amb la meva feina.

Després d'haver somiat des de que era petit amb dedicar-me professionalment a fer videojocs, quan ho vaig aconseguir no vaig poder aguantar, i de totes dues experiències (tres, si comptam Derry) en vaig sortir escaldat, i per la porta de darrera. En aquesta feina, he conegut el meu pitjor enemic, i encara no l'he derrotat. De les tres vegades, n'he sortit escapat, i amb cicatrius.

Per això, tenc un compte pendent. Després de tota la feina que he fet aquest darrer any per a superar-me, necessit saber que no ha estat de bades. I que si m'expòs a la mateixa situació, aquesta vegada sabré com sortir-me'n.

El meu enemic no és programar videojocs. És l'ansietat. I si realment he aconseguit superar-la, hauria de ser capaç de tornar a fer la mateixa feina (encara que no al mateix lloc: no som tan estúpid), i no tornar-me a cremar.

Si no, tot el que he viscut, i escrit en aquest blog, durant el darrer any, haurà estat per no res, i tornaré al mateix lloc on vaig començar.

Qualcú em pot dir que no cal posar-me a prova només per demostrar que puc fer-ho, que em bastaria amb ser una mica més conservador a l'hora de cercar feina. Però és que aquest, com vaig dir, no és el final del camí, només el principi. I si d'aquí a un temps, he d'enfrontar-me a proves molt més dures (xerrar davant una multitud, anar-me'n del país, muntar una empresa, tenir una família) cada prova de força que hagi passat haurà valgut la pena.

Ara toca anar a caçar dracs.

“Fairy Tales are more than true;
not because they tell us that dragons exist,
but because they tell us that dragons can be beaten.”
- G.K. Chesterton.

4 comentaris:

amelche ha dit...

Ja ens contaràs. Molta sort.

Pau A. Monserrat ha dit...

Escrius molt bé, en serio t'ho dic.

amelche ha dit...

Me voy mañana a Irlanda. Nos vemos a la vuelta.

amelche ha dit...

De vacaciones, claro. :-)