dijous, 17 de juny de 2010

No hem de passar s'arada davant es bou

Ja està fet. He enviat la meva primera remesa de missatges a diverses editorials de còmics d'Espanya, oferint-los el projecte de la meva novel·la gràfica, a veure si me'l volen publicar. I m'he sentit molt ridícul fent-ho. Després de tot el que he escrit en aquest blog sobre la confiança, la persistència i perseguir els teus somnis fins allà on et duguin, la veritat és que encara em durà temps creure'm que, de veres, jo puc ser un dibuixant professional.

En això pensava quan em dedicava a seleccionar pàgines i il·lustracions per a crear un portfolio de la meva feina, i res del que veia m'agradava prou. Pensava que no tenia prou qualitat, que no estava prou ben acabat, que a la meva edat i sense formació acadèmica no hi tenia res a fer, a aquest món, on hi ha milers d'artistes més preparats i que duen més temps que jo fent això.

Després me n'he donat compte (amb ajuda del meu company de pis) que aquesta veu és la que he estat escoltant al meu cap durant tots aquests anys. Si m'havia acostumat a ignorar-la durant tot un any, què fa que ara torni a estar allà?

És evident, que s'apropa l'estiu, i amb ell el final del meu any sabàtic. I això fa que tot plegat sembli que era una aventura, agoserada i excitant, però en definitiva temporal. D'aquí a tres mesos hauré de trobar feina, probablement fent qualque cosa allunyada dels còmics, si més no per sobreviure i pagar-me els excessos i capritxos (el lloguer, el menjar, la roba, coses així). I com totes les altres vegades, això dels còmics es quedarà en un record, agradable però llunyà, d'un passat millor.

No?

I UNA PUTA MERDA!

Els que em coneixeu sabeu que no recorreria a l'exabrupte si no fós per dir qualque cosa important, i és aquesta:

En aquest camí, no hi ha volta enrera.

Ja quasi no record com era la vida abans de l'any passat. I el que record, no ho enyor. Bé, potser enyor una mica allò de tenir un sou tots els mesos, però sense tota la resta podria viure. És cert que hauré de tornar a fer feina, i que això em deixarà menys temps lliure per dibuixar i fer vida. Però la sensació d'angoixa, d'impotència, d'estar-me perdent qualque cosa, no crec que pugui tornar.

Tenc dos avantatges fonamentals respecte a molta de la gent que intenta fer-se un lloc en treballs tan complicats com el dels còmics, la literatura o el cine.

El primer és que som un pesat.

Per si no ho havieu notat, he estat donant la pallissa amb aquesta història al blog, al Facebook, al Twitter, a Toastmasters i pràcticament a cada lloc on he xerrat o escrit. He publicat i traduit els meus còmics anteriors, els he registrat a tots els índexos de webcomics que he trobat. Els he inclòs al meu perfil professional a LinkedIn. Fins i tot he aconseguit que la cerca pel meu nom a Google (el que s'anomena
egosurfing) els primers resultats que hi surten siguin els dels meus còmics, blogs i vídeos.

Supòs que és una qüestió d'ego. Però gràcies a això, i a tot el feedback positiu generat per aquesta invasió del ciberespai, podria seguir insistint indefinidament, encara que mai cap editor s'interessàs per la meva feina. Només amb la sensació d'estar arribant al públic i amb posar el meu treball a l'abast de les persones per qui tengui valor, ja valdria la pena fer-ho, i el meu ego tendria tot l'aliment que podria necessitar.

(Encara que a aquest discurs vaig argumentar que l'ego no se l'hauria d'alimentar, ja em va bé inflar-me'l de tant en tant, si és per una bona causa)

El segon avantatge, és que ja ho he fet abans.

Encara ara llegesc a les pàgines de desenvolupament de videojocs com jovenets sense experiència cerquen desesperadament una oportunitat d'entrar en aquest negoci, i es dediquen a crear demos i enviar curriculums a estudis que els rebutgen perquè el que necessiten són programadors experimentats. Uns intentant entrar on altres intentam sortir.

Però si ja vaig aconseguir fer-ho una vegada per entrar en el món dels videojocs, puc aconseguir-ho una altra vegada amb el món dels còmics. Val, potser aquella vegada vaig tenir una sort difícil de reproduir, però del que es tracta és de saber crear les oportunitats, i estar preparat per quan es presentin. Vaig tardar 15 anys a aconseguir-ho la primera vegada, així que amb una mica de paciència, esper tornar-ho a fer.

Puc esperar, no tenc pressa.

"I don’t know what your own passion is. But I will say this, and you hear me well: no time is wasted spent under the stars. And no time is wasted spent doing what you love."

Phil Plaitt, Bad Astronomy

3 comentaris:

amelche ha dit...

Good luck!

MAGarcias ha dit...

I'll keep you posted!

Martí ha dit...

WOW, tio! Ja ets a punt d'aconseguir el nivell més alt. Les dues millors frases, i ho dic ben de bon de veres i prescindint de l'humor barroer que em caracteritza:
-I UNA PUTA MERDA!
-...saber crear les oportunitats, i estar preparat per quan es presentin.

Realment, crear les oportunitats te molt a veure amb la intenció sincera i profunda que roman sempre a dins nosaltres i que es bona de trobar quan hom defuig les disfreses i les màsqueres que de vegades ens posam fins i tot per a nosaltres mateixos/es. Un pic determinada la intenció sincera, les oportunitats venen, o almenys en el meu cas. El que resta és un combinat de paciència i d'intuició, per poder detectar rapidament quan ets davant d'una oportunitat, i creu-me, si comences a dominar la tècnica, ben aviat saps quan en tens una just al teu enfront.

Crec que vas pel bon camí, el que et porta cap endavant. Felicitats, segueix essent sempre tu mateix, i tot i que les circumstàncies t'obliguin una mica més que en aquest darrer any, pensa en tot el que has gaudit i que et servirà per aquest nou periode que, qui sap quines noves aventures et depara! I sobre tot, no renunciis als teus somnis...

Fins aviat