dimarts, 29 de juny de 2010

Ets més viu que sa cusseta den Jaume Matas

Com que aquest blog té tan poc tràfic, deixau que comparteixi amb vosaltres una idea milionària.

Es tracta d'un revolucionari sistema de transport cridat a canviar l'aspecte de les nostres ciutats. Consisteix en generalitzar la idea dels arrossegadors de les pistes d'esquí, però a tot l'entorn urbà, en forma de seients individuals sobre rails, que conduirien a l'usuari fins a la seva destinació personalitzada, de forma còmoda, energèticament eficient, sense renou i sense esperes. Qualsevol que vulgui invertir en aquest invent, hi ha molts milions a guanyar-hi.

Aquesta suprema bajanada se m'ha ocorregut arrel d'una pregunta a un fòrum de desenvolupament de jocs. Un cert individu brillant demanava per què és tan difícil trobar desenvolupadors (programadors) de jocs interessats en participar en projectes de cooperació. Per als qui no sàpiguen què és, això, es tracta de que qualcú té una gran idea però no té capacitats tècniques. I com que tampoc té doblers, tu participes de franc en el projecte, invertint el teu treball a canvi d'una generosa participació en els beneficis quan el projecte s'acabi i sigui un èxit. Si és que s'acaba. I si és que és un èxit.

No cal dir que al pobre al·lot que fa aquesta pregunta se'l mengen viu. Qui voldria participar en una cosa així, quan la meva ja és una feina ben pagada? I posats a fer feina de franc per què hauria d'apostar per la idea de qualcú altre, i no per la meva pròpia? I si la teva idea és tan bona, per què no hi inverteixes doblers tu mateix, i així no hauràs de compartir aquests fabulosos beneficis?

Qui més qui menys ha tengut una bona idea de tant en tant. Qualcunes, fins i tot ens haguessin pogut fer milionaris si les haguéssim desenvolupat. I ja es diu que al començament d'un gran negoci, hi ha una bona idea. També existeix la creència molt estesa de que una bona idea s'ha de protegir i mantenir en secret, per evitar que qualcú altre te la robi i la produeixi abans que tu. Les anècdotes de com la història ha robat als seus legítims creadors el mèrit de la invenció de grans idees de la humanitat (el cinema, la bombeta, el facebook) formen part de l'imaginari col·lectiu.

Tothom recorda com invencions tan aparentment simples com el tetrabrik han fet la fortuna dels seus creadors, i amb aquesta inspiració baix el braç, molts es llencen a intentar inventar la següent beguda revolucionària, el següent electrodomèstic del futur, o la següent revolució d'Internet.

Aquesta tendència empitjora exponencialment quan la traslladam als camps de la creació artística, l'entreteniment i (per descomptat) les noves tecnologies.

Supòs que aquests són els camps que més d'aprop he tocat en la meva experiència, professional o amateur, i per això en tenc una opinió molt visceral al respecte: la de que com més accessible és un mitjà, més imbècils l'utilitzaran per a intentar crear la següent gran revolució de la humanitat. Quan la realitat, és que la majoria d'idees que sorgeixen d'aquestes ments creatives privilegiades, són merda.

Encara que no es tractàs de propostes gaire serioses, m'han arribat unes quantes d'aquestes “grans propostes” que tenien a veure amb una web, un joc, un còmic, o una cosa així. Donada la meves competències, a la idea li seguia inevitablement una petició més o menys subtil de col·laboració, que solia anar així: “I no t'agradaria col·laborar en aquest idea?”, que traduida a un llenguatge més planer, volia dir “I no t'agradaria fer tota la feina bruta a canvi de res, amb la vana esperança de que un dia hi guanyem doblers, que ens dividiríem perquè la idea va ser meva?”.

Hi ha dues respostes que automàticament filtraran a la pràctica totalitat de grans pensadors que fan aquestes propostes. Aquestes són:

  1. “Podries posar la teva idea per escrit?”
  2. “Quants de doblers estaries disposat a invertir, en aquesta idea?”

La majoria de vegades no cal ni arribat a la segona. La sola idea de redactar una proposta tomba a la majoria dels aspirants, però això posa de relleu el que realment s'amaga darrera de les grans idees. Que potser no són tan grans.

Anem a refutar d'una vegada aquesta concepció tan estesa del valor de les idees. Ni un gran negoci necessita una gran idea per començar, ni una gran idea val res per si mateixa.

En efecte, molts grans negocis han sorgit sobre idees velles i molt conegudes. Però amb un bon pla de negoci, un producte de qualitat, i habilitat empresarial, fins i tot idees reciclades poden reportar amples beneficis si s'executen amb rigor. Google no va ser el primer cercador web, però ha aconseguit fer molt bé el que altres ja feien.

Pot resultat més sorprenent que una gran idea no valgui res per ella mateixa, però la realitat és que si un no està disposat a apostar per la seva pròpia idea, difícilment qualcú altre ho farà. Hi ha escriptors enviant guions a Hollywood tots els dies pensant que la seva idea és prou bona com per convèncer un productor. De la mateixa manera que hi ha webs, blogs i milers d'altres continguts digitals sorgint com xampinyons tots els dies a Internet, i molts dels seus autors es pensen que són grans idees.

Quan la realitat els posa al seu lloc i la seva pàgina no aconsegueix l'audiència esperada (si és que arriba a visitar-la qualcú) culpen al sistema, a Google, o a la poca intel·ligència dels internautes, incapaços d'apreciar l'audàcìa d'un creador incomprès i genial.

(He estat seguint qualcuns webcòmics molt populars aquests dies, i creieu-me si us dic que la majoria fan por de mal fets; i així i tot els meus genials i majorment desconeguts webcòmics només els llegeixen els meus contactes i uns pocs despistats que passaven per allà – sé de què xerr)

La realitat de les grans idees és que la majoria són merda. Que la gent que té idees bones de veres no cerca qualcú que les hi faci: les fan ells mateixos, o paguen un preu just a qualcú altre per que les hi faci. Cony, a jo m'han pagat molt bé fins i tot per desenvolupar idees terribles! I al final, aquestes són les persones que escriuen el seu nom a la història, les que passen temps creant, produint, estudiant, organitzant, invertint, o fent el que faci falta per a convertir la seva idea brillant en un èxit.

Com que estic tan acostumat a les idees de merda de la resta de la gent, procur no fer molta publicitat de les bones idees que se m'acuden a jo. Però no per por a que me les robin, en absolut (no existeix tal cosa com robar una idea – només fer-ne qualque cosa abans que la faci un altre). Sinó perquè m'agrada cultivar les meves idees, posar-les per escrit, reflexionar-hi, investigar conceptes semblants ja produits, i deixar-les madurar. Si al final d'aquest procés encara en queda qualque cosa, llavors puc plantejar-me què fer-ne, i amb quines possibilitats reals d'èxit. Sempre tenc una dotzena o dues d'aquestes idees a la recàmera, donant-los voltes fins que, de forma natural, sobreviuen i evolucionen, o moren.

Qualcú em va dir una vegada que jo era la classe de persona que un dia em posaria a pensar i tendria la idea del segle. I jo també ho crec, encara que no estic segur de quin segle.

En tot cas, si qualcun de vosaltres té una idea realment brillant i pensau que un individu com jo pot ajudar-vos a dur-la a terme (una web, un joc, un còmic, ... la veritat és que no sé fer gran cosa més) no us molesteu a contar-me-la, si no està acompanyada d'una oferta econòmica. Quan tengui ganes de perdre el temps desenvolupant una mala idea, almenys faré com el darrer any, i seran les meves pròpies males idees. Que sempre seran més divertides que les vostres.

I així, quan la història sàpiga reconèixer la vertadera genialitat d'un creador incomprès com jo, ni n'hauré de compartir la glòria, ni n'hauré de dividir els beneficis amb cap de vosaltres...

...simples mortals.

BWAH-HA-HA-HA-HA-HA-HA!!!

1 comentari:

Piotor ha dit...

Cuando sea el momento de darte una colleja y bajarte del monte olimpo, o sacarte de la fortaleza de la soledad, o evitar que reclutes una horda de esbirros avísame.

Un placer.