divendres, 4 de juny de 2010

No hi ha juny sense sol, ni nit sense mussol

No puc imaginar una emoció semblant a la d'apropar-se al final d'un projecte, sobretot d'un projecte llarg. Res com la sensació d'objectiu complit, superar una fita, i pujar de nivell. Aquesta setmana he experimentat aquesta emoció dues vegades.

La primera va passar el dilluns, quan vaig posar la data a la pàgina 187, la darrera de la meva novel·la gràfica, que ara ja està completament dibuixada a llapis.



Per si encara no us he contat la història, vaig començar aquest còmic l'any 1993, el vaig acabar d'escriure, i començar a dibuixar, a finals de 1999, i va esperar 10 anys a un calaix fins que l'any passat el vaig recuperar amb la intenció d'acabar-lo, i d'usar-lo com a argument per a fer-me un lloc en el difícil món de la creació professional de còmics.

Però no estava pensant en els doblers ni en la feina quan m'aixecava cada dematí a dibuixar, estava pensant en la posteritat, i amb ella, amb la meva contribució.

Mai es perd tant com quan es perd el temps. O millor dit, perquè de tot se n'aprèn, quan del temps invertit no en queda res de profit.

En el meu cas, dels 7 anys de la meva carrera universitària i dels 12 de vida professional n'he tret profit, és clar – d'algun lloc han sortit els estalvis que m'han permés agafar-me no un sinó dos anys sabàtics! Però més enllà del benefici econòmic, el que n'ha quedat ha estat sobretot desgast físic i intel·lectual, però poca substància perdurable: una tecnologia defectuosa, ineficient i inacabada que vam batejar amb el molt adient nom de Zombie, i un petit i no gaire trascendent videojoc per iPhone. De la feina que vaig fer a les tres empreses on vaig treballar abans, que jo sàpiga no en queda cap línia de codi útil.

Supòs que aquesta és una de les misèries de treballar en tecnologia, i especialment en desenvolupament de software: es tracta de productes molt efímers, amb molt ràpida caducitat – uns anys, si tens sort: qualcú de vosaltres encara usa el mateix processador de textos que fa 10 anys?

Al contrari que els fruits de la meva feina de programador, els còmics que he dibuixat tots aquests anys sí que són perdurables. Constitueixen el meu legat, sobreviuen al pas del temps, perllonguen la seva vida amb cada nou lector, i si la meva vida s'acabàs demà, serien les meves credencials per a la immortalitat. Val, potser no arriben a tant, però sí que em sobreviurien, i amb ells les meves inquietuts i els meus esforços.

És per això que tot i haver passat molt de temps treballant en aquest projecte, cada minut invertit en la meva novel·la gràfica, o en qualsevol altre còmic passat o futur, tendrà la seva recompensa: la satisfacció d'una feina que podré compartir mentre visqui, i potser més enllà.

El meu afany de trascendir compta aquests dies amb una eina amb la qual ni somiava quan vaig començar en això de dibuixar, fa més de 25 anys. La xarxa digital ha ampliat el nostre públic potencial a tot el món, amb la possibilitat de fer-ho al marge dels canals de difusió i promoció tradicionals. D'aquí la promesa de que a Internet, mentre siguis prou bo, i et promocionis prou bé, tothom pot aconseguir l'èxit i la fama, i potser amb això fer fortuna.

De moment no és l'èxit i la fortuna el que em preocupa, del que es tracta és de fer la millor difusió de que sigui capaç del meu treball. Per això Enric i jo vam crear una web per al nostre còmic Huérfanos (que si encara no l'heu llegit, ja estau tardant), i per això he decidit, 15 anys després, publicar el que encara és el treball del qual em sent més orgullós, un còmic de fantasia i aventures de 64 pàgines, que vaig acabar l'estiu de 1995, i que va escriure el meu amic Jaume Albertí (avui orgullós propietari de Gotham Còmics).

Si res ho impedeix, publicarem La Canción de la Lluvia, que així es titula, en edició digital a través del portal Bubok.com, aquest mes de juny, en edició revisada i amb una introducció del guionista. El còmic podrà descarregar-se gratuitament en format digital, o comprar-ne una edició impresa per encàrrec a un preu molt assequible. Aquesta és la màgia d'Internet, la possibilitat d'arribar a lectors que mai no hauríem pogut tenir fa 15 anys, a més del benefici afegit de tenir una mostra prou decent de la meva feina a l'abast de tots els editors a qui els pugui interessar. D'això, jo en dic un win/win.

Ara que he arribat al final de la primera fase de la meva novel·la gràfica, posar aquesta obra d'aprenentatge a l'abast de nous lectors resulta una experiència encoratjadora. Els pròxims mesos seran molt intensos, treballant a la vegada per acabar la meva novel·la, investigar les possibilitats d'edició tradicional, tornar a fer feina remunerada, i planejar el meu futur en molts d'altres aspectes.

Així que aquesta oportunitat, encara que també alimentarà el meu ego i sentiment d'importància, també em proporcionarà força i estímul per seguir endavant en els moments difícils.

Parlant de la qual cosa, havia dit que he acomplit amb dos objectius aquesta setmana, i el segon va ser aquest dimecres, quan vaig fer la meva desena presentació al meu club Toastmasters de Barcelona, marcant el final del meu primer “curs” en aquesta organització.


Aquesta presentació era molt especial per jo, en primer lloc perquè tenia la sensació de tancar un cicle, el que vaig començar amb el meu icebreaker, el passat 5 de juliol. I en segon lloc, perquè vaig voler aprofitar els 10 minuts que aquesta oportunitat em regalava, per posar en paraules, imatges i emocions, les lliçons més importants apreses a la meva vida, des de ben petit, fins aquest darrer any de renaixement, passant pel moment frontissa de la meva experiència a Irlanda, que va donar lloc a aquest blog.

Esper que aquest discurs, i la meva trajectòria, sigui per vosaltres tant inspirador com ho ha estat per jo preparar-lo i compartir-lo amb vosaltres.

I el dedic, com no podia ser menys, a la memòria de la meva amiga Eva. Avui 4 de juny fa dos anys de la seva mort.


2 comentaris:

Jaume ha dit...

Yo sigo empleando el mismo procesador de textos que tenía hace 10 años. Aunque supongo que ya lo imaginabas.

David ha dit...

una trayectoria magnifica, y un gran futuro prometedor como dibujante, el esfuerzo ha valido la pena!! enhorabuena :-)