Qui es pa no sap tallar, és que no el sap guanyar

Cercar feina pot ser més divertit del que imaginam. En teoria és un exercici de paciència, esforç, voluntat i marketing. I potser quan ja dugui molt més temps cercant feina (que esper que no) aquestes seran les qualitats que més hauré d'utilitzar. Aquests dies, però, estic enfrontant la cerca de feina des d'una perspectiva molt diferent, la de la curiositat, la sorpresa i fins a cert punt l'admiració.

Quan has passat molt temps amb el cap ficat només al teu àmbit professional, i no coneixes gaire com es fan les coses a altres llocs, pots acabar assumint que tothom treballa més o menys igual. La comptabilitat es gestiona igual a totes les empreses, els ordinadors s'arreglen de la mateixa manera, tots els petits comerços s'assemblen. De la mateixa manera, jo pensava que totes les feines de programació s'assemblaven molt unes a altres, o almenys, a qualcuna de les que he fet, i ja fa uns anys que em dedic a aquestes coses.

És per això que pensava que havia perdut la capacitat de sorprendre'm. Però en això, també m'equivocava.

Deixau-me compartir amb vosaltres a manera d'alleujament un descobriment que vaig tenir ahir al matí a una empresa que em va entrevistar. Ja us puc anticipar que no vaig agafar la feina, però el canvi de paradigma que em va provocar mereix esser compartit.

Com a breu informació de context, l'empresa és un centre d'arts visuals on es dediquen a proporcionar els mitjans materials i tècnics per que artistes i divulgadors puguin montar obres i exposicions. El treball pel que cercaven un programador 3d amb experiència era una instal·lació per una exposició divulgativa que s'inaugurarà l'octubre a Barcelona. Consisteix d'una càmera que és capaç de reconèixer una targeta codificada (una espècie de codi de barres), i un petit sistema de visualització que genera una representació 3D de l'organisme codificat en aquesta targeta. La instal·lació vol mostrar els avantatges de la diversitat genètica en la biologia - o una cosa així.

Els detalls de l'obra són irrellevants, perquè el que em va sobtar del projecte és que aquest centre havia acceptat aquest encàrrec sense tenir coneixement previ de les tecnologies involucrades en una simulació com aquesta, que per petita que sigui, inclou algunes peces no especialment simples de manejar: un sistema de reconeixement d'imatges, un petit simulador de física i un generador de gràfics en 3D.

La part realment al·lucinant del projecte no són els seus detalls tècnics, sinó el fet de que les 2 (dues) persones que l'han estat fent durant el darrer mes, no en tenien ni idea, d'aquestes coses, fins que s'hi van posar. És a dir, que encara que a jo em costi d'entendre, van acceptar el projecte abans de tenir la competència necessària per executar-lo, i no després.

“Sometimes you just have to take the leap, and build your wings on the way down.”

- Steve Pavlina

Sembla que hi ha gent que ha fet d'això la seu filosofia professional: en un entorn on les comandes poden venir de molts de llocs, és impossible estar preparat per totes les eventualitats, així que el que fan és tirar-se a la piscina, i confiar en que, de qualque manera, seran capaços de sortir-se'n.

(I si no, sempre poden cercar qualcú que els acabi de donar una ma en les tres darreres setmanes del projecte...)

La meva reacció instintiva a la gent que ven la pell de l'ós abans de caçar-lo és d'escepticisme i desconfiança. Però en una reflexió més serena, aquesta reacció diu molt poc de la meva actitut.

En realitat, són aquesta gent els que van bé. Aquesta és la gent que es posa en una situació on han d'espavilar, cercar-se la vida i aprendre el que necessitin per sortir-se'n. I els que anam malament, som els altres. El que mai ens ficam en cap projecte que caigui fora del que coneixem. Els que jugam sobre segur a canvi d'un guany limitat però garantit. Els que, en definitiva, mai assumim riscs.

És clar que no em referesc a comercials que venen productes mancats de les característiques que ells prometen. Al que em referesc és a aquells que venen la seva habilitat abans de tenir-la, que és molt diferent. I si ho pens, encara que en aquell moment no en fós conscient, jo també l'he feta, aquesta venda. Quan vaig començar a treballar fent videojocs, sense anar més lluny...

Encara que vaig rebutjar aquesta feina (perquè treballar en una cosa així per tres setmanes no em resol cap problema, i tampoc volia perdre altres oportunitats) sí que em vaig oferir a donar-los suport si necessitaven consultar o resoldre dubtes tècnics que estiguin en la meva àrea d'experiència.

Perquè aquesta és la gent a la que hauríem d'admirar, donar suport i si podem i ens atrevim, imitar. Aquests són els que se'n duen totes les batacades però en canvi són els que, quan les coses els surten bé (i a la gent amb iniciativa i seguretat, les coses sempre els acaben sortint bé) se'n duen les bones feines, inicien revolucions, rompen amb l'establert, i obren el camí als altres.

Des d'aquí vull reivindicar a aquestes persones. I vull manifestar públicament que vull convertir-me en un d'ells. I ara que ja és setembre, el mes en què començ el meu any nou laboral (vaig començar a fer feina un 1 de setembre, fa 13 anys), he ficat aquest desig a la meva llista de bons propòsits de futur professional: la de desenvolupar l'habilitat d'enfrontar-me a projectes per als quals no en tenc la preparació per endavant, amb la confiança i la seguretat de que puc fer el que calgui per sortir-me'n.

Qui sap? Potser ho provaré a la pròxima entrevista de feina...

"We can never really be prepared for that which is wholly new. We have to adjust , ourselves, and every radical adjustment is a crisis in selfesteem: we undergo a test, we have to prove ourselves. It needs subordinate self-confidence to face drastic change without inner trembling."

- Eric Hoffer

Seth Godin: Quieting the Lizard Brain from 99% on Vimeo.