divendres, 3 de setembre del 2010

Qui es pa no sap tallar, és que no el sap guanyar

Cercar feina pot ser més divertit del que imaginam. En teoria és un exercici de paciència, esforç, voluntat i marketing. I potser quan ja dugui molt més temps cercant feina (que esper que no) aquestes seran les qualitats que més hauré d'utilitzar. Aquests dies, però, estic enfrontant la cerca de feina des d'una perspectiva molt diferent, la de la curiositat, la sorpresa i fins a cert punt l'admiració.

Quan has passat molt temps amb el cap ficat només al teu àmbit professional, i no coneixes gaire com es fan les coses a altres llocs, pots acabar assumint que tothom treballa més o menys igual. La comptabilitat es gestiona igual a totes les empreses, els ordinadors s'arreglen de la mateixa manera, tots els petits comerços s'assemblen. De la mateixa manera, jo pensava que totes les feines de programació s'assemblaven molt unes a altres, o almenys, a qualcuna de les que he fet, i ja fa uns anys que em dedic a aquestes coses.

És per això que pensava que havia perdut la capacitat de sorprendre'm. Però en això, també m'equivocava.


Deixau-me compartir amb vosaltres a manera d'alleujament un descobriment que vaig tenir ahir al matí a una empresa que em va entrevistar. Ja us puc anticipar que no vaig agafar la feina, però el canvi de paradigma que em va provocar mereix esser compartit.

Com a breu informació de context, l'empresa és un centre d'arts visuals on es dediquen a proporcionar els mitjans materials i tècnics per que artistes i divulgadors puguin montar obres i exposicions. El treball pel que cercaven un programador 3d amb experiència era una instal·lació per una exposició divulgativa que s'inaugurarà l'octubre a Barcelona. Consisteix d'una càmera que és capaç de reconèixer una targeta codificada (una espècie de codi de barres), i un petit sistema de visualització que genera una representació 3D de l'organisme codificat en aquesta targeta. La instal·lació vol mostrar els avantatges de la diversitat genètica en la biologia - o una cosa així.

Els detalls de l'obra són irrellevants, perquè el que em va sobtar del projecte és que aquest centre havia acceptat aquest encàrrec sense tenir coneixement previ de les tecnologies involucrades en una simulació com aquesta, que per petita que sigui, inclou algunes peces no especialment simples de manejar: un sistema de reconeixement d'imatges, un petit simulador de física i un generador de gràfics en 3D.

La part realment al·lucinant del projecte no són els seus detalls tècnics, sinó el fet de que les 2 (dues) persones que l'han estat fent durant el darrer mes, no en tenien ni idea, d'aquestes coses, fins que s'hi van posar. És a dir, que encara que a jo em costi d'entendre, van acceptar el projecte abans de tenir la competència necessària per executar-lo, i no després.

“Sometimes you just have to take the leap, and build your wings on the way down.”
- Steve Pavlina


Sembla que hi ha gent que ha fet d'això la seu filosofia professional: en un entorn on les comandes poden venir de molts de llocs, és impossible estar preparat per totes les eventualitats, així que el que fan és tirar-se a la piscina, i confiar en que, de qualque manera, seran capaços de sortir-se'n.

(I si no, sempre poden cercar qualcú que els acabi de donar una ma en les tres darreres setmanes del projecte...)

La meva reacció instintiva a la gent que ven la pell de l'ós abans de caçar-lo és d'escepticisme i desconfiança. Però en una reflexió més serena, aquesta reacció diu molt poc de la meva actitut.

En realitat, són aquesta gent els que van bé. Aquesta és la gent que es posa en una situació on han d'espavilar, cercar-se la vida i aprendre el que necessitin per sortir-se'n. I els que anam malament, som els altres. El que mai ens ficam en cap projecte que caigui fora del que coneixem. Els que jugam sobre segur a canvi d'un guany limitat però garantit. Els que, en definitiva, mai assumim riscs.

És clar que no em referesc a comercials que venen productes mancats de les característiques que ells prometen. Al que em referesc és a aquells que venen la seva habilitat abans de tenir-la, que és molt diferent. I si ho pens, encara que en aquell moment no en fós conscient, jo també l'he feta, aquesta venda. Quan vaig començar a treballar fent videojocs, sense anar més lluny...

Encara que vaig rebutjar aquesta feina (perquè treballar en una cosa així per tres setmanes no em resol cap problema, i tampoc volia perdre altres oportunitats) sí que em vaig oferir a donar-los suport si necessitaven consultar o resoldre dubtes tècnics que estiguin en la meva àrea d'experiència.

Perquè aquesta és la gent a la que hauríem d'admirar, donar suport i si podem i ens atrevim, imitar. Aquests són els que se'n duen totes les batacades però en canvi són els que, quan les coses els surten bé (i a la gent amb iniciativa i seguretat, les coses sempre els acaben sortint bé) se'n duen les bones feines, inicien revolucions, rompen amb l'establert, i obren el camí als altres.

Des d'aquí vull reivindicar a aquestes persones. I vull manifestar públicament que vull convertir-me en un d'ells. I ara que ja és setembre, el mes en què començ el meu any nou laboral (vaig començar a fer feina un 1 de setembre, fa 13 anys), he ficat aquest desig a la meva llista de bons propòsits de futur professional: la de desenvolupar l'habilitat d'enfrontar-me a projectes per als quals no en tenc la preparació per endavant, amb la confiança i la seguretat de que puc fer el que calgui per sortir-me'n.

Qui sap? Potser ho provaré a la pròxima entrevista de feina...

"We can never really be prepared for that which is wholly new. We have to adjust , ourselves, and every radical adjustment is a crisis in selfesteem: we undergo a test, we have to prove ourselves. It needs subordinate self-confidence to face drastic change without inner trembling."
- Eric Hoffer

Seth Godin: Quieting the Lizard Brain from 99% on Vimeo.

5 comentaris:

David ha dit...

yo creia que estas cosas pasaban solo en empresas (como en la que yo estaba antes) que eran un caos per se, pero quizas tienes razon, es un paradigma y una forma de trabajar, que si lo pienso bien, tambien me ha servido alguna vez, sobre todo cuando pido fondos para proyectos de los cuales solo tengo un esbozo y cuatro lineas :-) animo con la busqueda de curro!

M.A. Garcías ha dit...

Por supuesto que esto pasa en muchos sitios, y no siempre es positivo: en particular, cuando el que vende la moto no es el que tiene que hacer el trabajo. De esa clase de jefes, comerciales, consultores y otra chusma que se dedica a apostar con el tiempo de los demás, tengo otra opinión muy distinta... ;)

aigam ha dit...

Bueno, entenc el que dius, pero no estic del tot d'acord.
Es important tirarse a la piscina,si, pero ho has de fer sabent on testa's ficant.
Senzillament hi ha habilitats que son impossibles d'adquirir sense uns coneixements previs.
Una cosa es posar-se a una empresa de videojocs tenint coneixements de programació, i aprendre les tècniques especifiques amb el temps (per aixo existeixen categories com senior, per indicar que es te aquesta experiència), i una molt diferent es ficar-se en un projecte sense les bases de coneixement necesaries, especialment si els marges de temps son extremadament curts.

Ojo, no dic que no tinguis rao. Pero una cosa es fer com pixar, tirar-te al desconegut pero tenim unes bases solides per a fer-ho, i un altre molt diferent es acceptar un projecte del que no tens ni puta idea, amb uns marges de temps impossibles (en aquest cas tampoc importa molt, es una obra artística subvencionada, i per experiència se quin es el nivell de qualitat requerit en aquests projectes, i que si el resultat "da el pego", doncs ya esta)

M.A. Garcías ha dit...

Aigam: tens tota la raó i de fet era el que volia dir, encara que no ho hagui expressat massa bé. Quan dic assumir riscs em referesc a fer-ho amb confiança i responsabilitat.
Crec que agafar una feina totalment fora de la teva àrea de coneixement cau en la categoria d'engany al client, i en cap cas és admirable.
Però en el meu cas, he dubtat de jo mateix en feines que estaven perfectament al meu abast per inseguretat i una mica de sobèrbia, i per aquí ni s'evoluciona, ni s'eixamplen els teus límits.
Gràcies pel teu comentari!
PS. Qui cony ets? ;)

aigam ha dit...

Totalment d'acord!

PD: Ahhh perdona, soc el roger, programador d'on estabas abans, ya estic aoctsumbrat que la gent hem conegui per el meu nick xd