Gat escaldat fuig d'aigo calenta

Acab de rebutjar una oferta de treball excel·lent. Lead Game Programmer a Sony London. 50.000 lliures anuals, més bonus i altres beneficis.

I he contestat que no, gràcies. Que estic treballant en un projecte que m'impedirà tornar a treballar abans de septembre.
La veritat és que encara em sorprèn que m'ofereixin aquestes feines. El que pot sorprendre a qui em llegeixi és que les rebutgi. Per entendre-ho, us he d'explicar abans la meva relació amb els doblers (“diners”, per als qui em llegiu fora de Mallorca) i el valor més que relatiu que els don a la meva vida.

Pregunta: Què faries amb la teva vida si no t'haguessis de preocupar pels doblers?

Sé que molta gent es dedicaria a gaudir, a “fer vida” com se sol dir: viatjar, anar de festa, comprar coses, o plaers més o menys confessables. Uns altres pensarien en els que els envolten i intentarien ajudar a persones desfavorides, a millorar el món, a lluitar contra la injustícia. Finalment, uns altres dedicarien el temps a ells mateixos, a l'activitat creativa, intel·lectual o d'oci amb la que més gaudeixen. Supòs que molts triarien una combinació de les tres, és clar. Però de la teva opció predominant podria saber moltes coses de la teva actitut respecte als doblers. Basta que em diguis a què sols dedicar els períodes de vacances, o d'atur (o a què els dedicaries si t'ho poguessis permetre).

Jo, no és cap secret, pertany al tercer grup. Tant, que no només he dedicat la majoria de les meves vacances i períodes sabàtics a activitats creatives (a dibuixar, sobretot), sinó que ara mateix estic gaudint d'uns mesos de baixa laboral voluntària, comprada amb els meus estalvis, per a dedicar el temps a dibuixar els còmics per als quals la feina no em deixava prou temps.

Això no vol dir que no entengui ni respecti l'actitut dels més hedonistes (el primer grup) o els més solidaris (el segon). Però he arribat a un cert punt d'il·luminació sobre valor real de les coses que es poden comprar amb doblers. Així, he descobert que el recurs més valuós que es pot comprar amb doblers, perquè és el més escàs, i a més quans se'ns acabi no en tendrem més, és el temps.

Per aquells de nosaltres que vivim (o hem viscut) d'un sou, el que es compra amb aquest sou és el nostre temps (que valdrà més o menys en funció de la nostra experiència, etc.) I que per tant la forma de seguir guanyant aquests doblers és dedicar hores de la nostra vida diària a una certa activitat “productiva” (una paraula molt ampla perquè engloba també el que fan els comentaristes esportius). La majoria de les feines que la humanitat ha fet des dels seus origens es basen en aquest principi.

Tot això pot sonar completament obvi però té una conseqüència que ens preocupa a aquells que tenim un afany de trascendència: que el treball generat com a resultat de l'esforç és efímer. I que l'única forma de seguir generant treball d'aquesta forma és seguir-hi dedicant temps i esforç. En definitiva, la supeditació d'una part important del nostre temps a la necessitat de guanyar-nos la vida. Si sumam el temps que dedicar a treballar més el que dedicam a dormir, menjar i altres tasques logístiques (higiene, desplaçaments, etc.) el temps que ens queda per al que se'n diu “fer vida” (socialització, recreació, etc.) és, a més d'escàs, caríssim en termes de les hores que calen per a pagar-lo. D'això, jo en dic un mal negoci.

En general estic d'acord en les frases motivadores que afirmen que no som la nostra feina ni els doblers o possessions que tenim, i que per tant no som (no hauríem de ser) esclaus de la nostra necessitat de guanyar-nos la vida. Entenc que això és bo per entendre que una vida d'abundància no ha de ser necessàriament més feliç que una d'humil. Però si aquesta afirmació es du al límit, ja no ho tenc tant clar.

És cert que no hem nascut necessitant dos cotxes (ni un, de fet) ni anar de vacances, ni una tele d'alta definició, ni una casa de 200 metres, ni un iphone. És cert que som nosaltres qui triam treballar, i potser endeutar-nos, per a tenir aquestes coses. I ténen raó els hippies anti-sistema (amb perdó dels que em llegeixen) quan recórren a aquests tòpics per a denunciar el consumisme, el materialisme, el capitalisme i altres “ismes” que ténen a veure amb la injusta distribució de la riquesa.

Amb el que sí que hem nascut és amb un cos que necessita alimentar, vestir i mantenir sa i estalvi. I a poc que ens facem el propòsit de viure en aquest tros de món, tenir (i guanyar) doblers és la manera més efectiva de complir amb aquesta necessitat fonamental. Potser no necessitam un iphone, cert, però quan el que perilla és el pagament del lloguer o hipoteca de la casa que ens acull, o la compra d'aliments i medicines, sobren els tòpics. Que els ho demanin als nins desnodrides del tercer món (un altre tòpic, ho sé).

Però tornant a la nostra (i meva) necessitat de subsistir, hi ha un principi inamovible a la naturalesa que ha regulat la supervivència de les espècies des del principi dels temps: la selecció natural.

Per més que la civilització occidental hagui violentat aquesta norma, aquesta segueix vigent, però mentre que a la naturalesa el que decideix la selecció natural és la supervivència dels individus amb una millor genètica, a la nostra societat regula l'estatus dels individus amb més recursos.

I aquí per recursos no em referesc només als doblers, el poder o la influència. Per suposat que aquells que gaudeixin d'aquests ho tendran més fàcil per a viure amb comoditat. Però per aquells de nosaltres que no hem nascut rics, nobles o amb privilegis, el nostre principal recurs el tenim al cap. A dins, específicament.

We want your homes, we want your lives
We want the things you won't allow us.
We won't use guns, we won't use bombs
We'll use the one thing we've got more of - that's our minds.

- Pulp, "Mis-Shapes"

Tenc el privilegi de ser intel·ligent, enginyer, programador, i a més tenir experiència en la indústria dels videojocs. Això em converteix en un recurs escàs i valuós, i així el preu el meu temps, venut de forma mercenària i a preu de mercat, és prou més elevat que el d'altres feines. Però el meu model de negoci segueix consistint en vendre el meu temps per un preu. Una feina més agraïda que picar pedra, per descomptat, però conceptualment igual de dependent.

En un altre camp, som un dibuixant poc experimentat, desconegut i sense publicar. Això fa que els meus còmics, per més treball i devoció que hi dediqui, no valguin res. És a dir, que del meu esforç no en pugui treure un rendiment que em permeti sobreviure.

El primer model potser és un mal negoci. El segon, és un suicidi.

És entre aquests dos extrems que he estat desenvolupant al llarg de aquest darrer any la meva Teoria Econòmica General, que es pot enunciar en els següents principis:

• viure davall un pont no és una opció raonable. Tampoc ho és viure a una cova i caçar per menjar.
• treballar per altres és una inversió temporal que estic disposat a fer en funció del cost econòmic de les meves necessitats vitals
• treballar en els meus propis projectes és una inversió en el meu desenvolupament i estabilitat futurs, el rendiment de la qual s'estendrà més enllà del temps invertit

La clau del tercer punt és el que s'anomenen ingressos passius, i la clau de la generació passiva de recursos és la creació de valor.

El valor és un concepte que va més enllà del cost, el benefici i el rendiment. El valor té a veure amb el que l'esforç aporta a les persones. Si us agrada més, digau-ne contribució. Jo en dic legat.

Ja he dit que som un home amb afany de trascendència. El temps del que disposam en aquest món és prou limitat. I una vegada satisfeta la nostra supervivència, no em sembla prudent dedicar-lo a guanyar doblers només per invertir-los en bens i experiències que no ens sobreviuran, i en la nostra comoditat.

No vull dir amb això que no m'agradi una mica de plaer mundà com al que més. És només que la idea de treballar i sobreviure només per treballar i sobreviure una mica més és massa limitada. En el meu cas, crec que puc fer alguna cosa més amb la meva vida. I estic segur de que tots vosaltres també en sou capaços.

Cada persona té capacitat per contribuir, d'aportar qualque cosa al seu entorn. I si aquesta contribució, aquest valor, el posa en forma tangible, reutilitzable i reproduible, i el posa en mans de la gent per qui aquesta contribució té valor, acabarà generant ingressos. Aquests es converteixen en creadors.

Aquells que desconeixen, o ignoren, la seva capacitat per contribuir, per defecte es converteixen en consumidors.

Aquests termes poden molestar a tots aquells que treballin per un sou (que són la majoria) i els pot fer sentir ofesos. També s'ha de recordar que professions molt ben pagades (per exemple, controlador aeri) entrarien en la categoria de consumidor, i no per això són menyspreables. I per suposat, la meva hipocresia suprema és la de parlar de contribució com si jo fós una mescla de Jesucrist, Einstein i Chuck Norris, quan em guanyava la vida fent videojocs, i ara em dedic a dibuixar còmics, ambdues activitats que difícilment contribueixen al progrés de l'humanitat.

Però no és a això el que vull dir quan xerr d'afany de transcendència. Al que em referesc és a que els resultats del meu esforç vagin més enllà del rendiment econòmic immediat, al que aporta a la vida d'altres persones, i al que quedarà del meu treball quan el meu temps s'hagi acabat.

En aquests termes, contribució és la de tots aquells que comparteixen les seves experiències i coneixements als seus llibres, blogs, o altres medi de difusió. Els artistes que creen obres o històries que comparteixen amb el seu públic. Els programadors que col·laboren en projectes oberts. Els voluntaris que treballen per solidaritat.

La contribució té mala fama com a negoci perquè sembla que del que es tracta és de fer feina de franc. I per als qui necessiten que la gent segueixi creient que l'única font de valor és el temps, ja els va bé que sigui així.

Però la realitat s'encarrega de corregir-los. Darrera d'aquestes contribucions, sovint hi ha persones que han trobat la forma de guanyar doblers a canvi del valor generat. I per suposat, aquestes persones van haver de pagar el temps invertit en aquestes contribucions amb sous guanyats amb la seva feina. D'una forma o l'altre, hi ha doblers implicats.

Però aquesta és precisament la meva gran oportunitat. No sé quin rendiment en pugui treure directament dels còmic que pugui dibuixar, però encara que no aconsegueixi que me'ls publiquin, ja serien part de la meva contribució. Com també ho són la tecnologia i els coneixements que vaig treure del meu pas per Tragnarion i Gameloft, els quals encara no he explotat en el meu benefici com hauria pogut. He considerat les opcions d'establir-me com a consultor, professor, desenvolupador independent, d'auto-publicar els meus còmics per internet per generar tràfic i publicitat. I tot m'han suggerit que segueixi el camí d'altres bloguers i intenti treure partit de les meves habilitats de comunicació, i dels meus coneixements sobre desenvolupament personal i professional, fent de coach, donant xerrades i seminaris, o escrivint llibres i blogs.

En qualsevol dels casos, som conscient de que la meva és una situació privilegiada. De que no tothom pot permetre's deixar una feina en plena crisi, que molta gent no compta més que amb la seva professió per guanyar-se la vida, que no ténen doblers ni temps per invertir en cap contribució quan ja ténen prou feines amb pagar l'hipoteca i mantenir la seva família.

Però si aquest és el teu cas, i creus que tu també pots fer una contribució, no deixis que la teva situació es converteixi en una excusa a llarg plaç. Potser una crisi econòmica global no és el millor moment per prendre riscs, però en realitat, mai és un bon moment per això. I si qualque cosa bona ha tengut aquesta crisi, són les oportunitats que ha obert a tots aquells que han vist trontollar la seva seguretat, i descobert que, en realitat, mai tenim res segur, i per tant, no tenim res segur a perdre.

I si arriba el cas, serà un plaer convidar-vos a visitar-me quan visqui davall un pont :)

Dedicat, amb agraïment i admiració a David González, Abraham Pazos i Manuel F. Lara.