diumenge, 2 de maig de 2010

Aigo de maig, tot l'any dura es raig

Estic d'aniversari! Aquesta setmana fa un any que vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida, la de deixar una feina que no anava enlloc, i posar en marxa una carrera com dibuixant. Ara tot pot semblar molt guapo, però en aquell moment ni la decisió va ser fàcil, ni les circumstàncies agradables. És un bon dia per recordar-ho.

Aquell passat 1 de maig (per cert, irònicament dia del treball) vaig tenir una altra d'aquelles nits en que no vaig poder dormir. Ja feia setmanes que tornava a patir ansietat per culpa de la feina, a més d'altres circumstàncies que no vénen al cas. Diguem només que va semblar que tothom es va posar d'acord per tocar-me els collons, i que aquella havia estat una setmana especialment surrealista.


Van passar moltes coses durant aquell cap de setmana. Va ser el cap de setmana en què el Barça va marcar 6 gols al Real Madrid – jo em trobava tant esgotat i desconnectat del món, que fins i tot vaig veure (i gaudir) aquell partit que per altra banda no m'importava el més mínim. I el diumenge següent al matí, en una platja de Castelldefels, vaig decidir que ja n'havia tengut prou de la trampa en la qual jo mateix m'havia ficat, rompre amb el patró, i planejar un futur distint.

I aquell dilluns era el dia escollit per començar.

Tenc el privilegi de poder dir que he deixat totes les meves feines voluntàriament, sempre per millorar, i sempre despedint-me dels meus caps i companys en bons termes, fins i tot quan ells eren els responsables de la meva defecció. Ja diuen que convé tenir amics fins a l'infern.

Però per alguna raó, la decisió sempre em fa sentir culpable. No vaig poder dormir en tota aquella nit, així que per curar-me en salut i no caure en la temptació de canviar d'idea, vaig enviar l'e-mail amb la meva renúncia a les 6 del matí. Encara record les paraules que vaig escollir: “Comunico que voy a causar baja voluntaria en la empresa y a todos los efectos legales lo notifico con la antelación estipulada en mi contrato”. Tot molt formal, molt corporatiu, ni una paraula amb el mínim component emocional. Si alguna vegada heu passat per una decisió com aquesta, sabeu la sensació d'alivi que comporta, més enllà de la incertesa que l'acompanya.

En aquell moment hi va haver qui em va dir que hagués pogut intentar aconseguir una baixa mèdica per l'ansietat que estava patint. Que hagués pogut pactar un acomiadament, encara que sense indemnització, amb els beneficis legals que això comportava. Em van oferir agafar-me un temps de descans, re-incorporar-me a un altre projecte menys exigent, considerar els avantatges de continuar amb la meva carrera. Qualsevol cosa abans que anar-me, interrompre la meva carrera i tornar a començar de zero.

Aquest, amics meus, és sempre el gran perill de prendre la decisió conscient de fer canvis a la teva vida, sobretot quan els canvis són profunds i afecten a moltes àrees de la vida. S'ha de vèncer molta resistència, interior, però també exterior. Ja vaig explicar aquí la causa d'aquesta reacció: molta gent no vol que els recordin que podrien estar fent canvis a la seva vida, però no els fan, per por, comoditat o inseguretat. Per això prefereixen deixar en evidència el seu conformisme i justificar la seva pròpia passivitat qüestionant el que feim els altres. Després de tot, la inèrcia i el manteniment de l'status quo té molts avantatges (el payoff, ho anomena Susan Jeffers) mentre que canviar significa vèncer molta resistència.

I per això cal tenir un pla.


Una vegada superat l'incòmode ritual pel qual els caps renten la seva consciència oferint-te totes les millores i canvis que no han fet en els mesos anteriors (cum laude, a jutjar pels resultats) s'havia de passar a la fase 2.

Vaig explicar aquí que la millor forma de que un canvi sigui permanent és fer-lo coherent amb la teva identitat. O bé el canvi encaixa en qui ja ets, o bé et converteixes en una persona consistent amb aquest canvi; i això implica fer canvis en totes les àrees de la vida.

En el seu darrer post, Steve Pavlina explica la clau per a fer canvis permanents i dur a terme els teus bons propòsits: requireixen instal·lar hàbits consistents amb els teus objectius. En les seves pròpies paraules, si el teu passat no és consistent amb el futur que imagines, canvia el teu passat. És a dir, comença a crear un nou passat a partir d'ara. Fés-ho al present, és clar. Si esperes prou temps, serà el teu passat, i les teves prediccions sobre el teu futur podran semblar-se més a les teves intencions.

Si intentes predir el teu futur d'aquí a un any en base al teu passat recent, proposa Pavlina, com creus que seria?
Si fa un any jo hagués hagut de predir el meu futur en funció del meu passat, el més probable és que hagués estat molt poc consolador: estaria atrapat en una feina que detestaria, o de baixa per depressió a causa d'aquesta mateixa feina; em sentiria sol i aïllat, no tendria gaire més amics que els que ja tenia; hauria descuidat el meu aspecte, la meva forma física i la meva salut; segurament em seguiria queixant de no tenir el temps i la inspiració per dibuixar els meus còmics; seguiria queixant-me de que no hi havia cap persona especial a la meva vida.

Tots aquells de vosaltres que heu estat seguint el meu blog des de l'any passat ja coneixen la resta d'aquesta història. Ja sabeu que és possible donar un gir a la vostra vida, adoptar nous hàbits i mantenir aquesta inèrcia. I els qui em coneixen saben que si ho he aconseguit jo, quan la meva vida semblava perfectament encaminada en una direcció molt previsible, tothom pot aconseguir-ho.

Però aquests canvis no vénen sols, ni són de franc.


S'han de prendre una sèrie de decisions, petites i grosses, i moltes d'elles ens posen en situacions de risc i incertesa. S'han de sacrificar parts del teu passat per a deixar lloc a les que han de venir. S'ha de passar per un període de transició, de dol en definitiva, per deixar enrera la persona que eres. I s'ha d'exercitar el coratge per a trepitjar a diari fora de la teva zona de comfort, aquell espai que ens rodetja on tot sembla segur, previsible i conegut, i entrar en el territori del desconegut, l'imprevisible, l'arriscat. En definitiva, l'aventura. Life is either a daring adventure, or nothing.

Don't die without embracing the daring adventure your life is meant to be. You may go broke. You may experience failure and rejection repeatedly. You may endure multiple dysfunctional relationships. But these are all milestones along the path of a life lived courageously. They are your private victories, carving a deeper space within you to be filled with an abundance of joy, happiness, and fulfillment. So go ahead and feel the fear - then summon the courage to follow your dreams anyway. That is strength undefeatable.
- Steve Pavlina.

3 comentaris:

muzzol ha dit...

"molta gent no vol que els recordin que podrien estar fent canvis a la seva vida, però no els fan, per por, comoditat o inseguretat. Per això prefereixen deixar en evidència el seu conformisme i justificar la seva pròpia passivitat qüestionant el que feim els altres."

en això per jo, rau la clau de tot.

quan la gent que suposadament t'hauria d'ajudar és la que més t'enfonsa, perds una mica el nord. jo he fet molts canvis a la meva vida i la majoria no pretenien ser tant radicals com l'entorn m'ha obligat a fer-los.

la incompresió genera conflicte i el conflicte realimenta la incomprensió.

vaig llegir fa temps una frase que resumeix tot això molt be:

s'ha d'esser valent per ser feliç

sort per tu que ets tant valent

MAGarcias ha dit...

T'entenc perfectament, muzzol. Per moure't cap endavant, cal deixar coses (i gent) enrera. Considera-ho part del sacrifici, i amb el temps, descobriràs que el buit que deixen l'ompliran altres.
Ànim, i no miris enrera.

amelche ha dit...

Aigua de maig fa créixer un raig es el refrán aquí. Pero no te calientes tanto la cabeza con teorías. Cada uno decide lo que mejor le conviene en el momento que le parece y ya está.