Sé el que estau pensant tots, després de tant de temps sense donar senyals de vida per aquí, ara què putes he d'anar a contar-vos jo. Idò res, que he tengut una espècie de mala ratxa que ja dura vàries setmanes, tant per feina com per coses que no me feia ganes explicar aquí, incloses que no em va agradar Watchmen tant com esperava (ni tant poc com em temia, s'ha de dir), que els recruiters de la indústria dels videojocs s'estan posant molt pesadets (encara que molt temptadors), i en general que, en paraules immortals dels Stones, "I saw it was a time for a change".
És per això que aquest cap de setmana he decidit agafar-me'l per a fer un viatge iniciàtic. Per aquells no familiaritzats amb el new age, els jocs de rol o els programes d'Iker Jiménez, el que vull dir és que vaig a fer una petita aventura per a passar una mica de temps amb jo mateix. Per això, he preparat el següent kit per a viatgers iniciàtics principiants:
Cotxe
Provisions (incloent Quelitas)
Càmera de fotos
Mapa de carreteres d'Espanya
"On the Road" de Jack Kerouac
Fulletes d'afaitar (ben esmolades) ;)
El resultat d'aquesta combinació és imprevisible. Poden passar moltes coses, com ara que em perdi, que no trobi on dormir, o que qualque cosa lamentable o sorprenent em passi com cada vegada que em faig lluny de casa (a recordar: l'espasa de llum de Star Wars amb què vaig tornar de Londres). A més aquest serà el meu primer viatge d'aventura des d'allò de Derry que ara em sembla tant llunyà, i no serà el darrer. No esper emular el meu amic Mateu (el meu ídol i prototip d'home alfa postmodern) fent voltes pel món en moto, però sí despertar l'esperit aventurer i pioner que tots duim dedins i que a uns més que els altres se'ns ha dormit, perdut entre els llibres d'informàtica i les sèries de televisió.
El propósit original d'aquest blog era contar-vos com era la meva nova vida a un lloc estrany i diferent. Ara que la meva vida a Barcelona ha deixat de ser una cosa estranya i diferent per passar a ser senzillament el que faig, no sent aquella necessitat que vaig tenir a Derry d'escriure a diari per a contar tot el que m'anava passant. Ara em passen deu vegades més coses que en tot l'any passat, però simplement ja no els don tanta importància. Un s'avesa a tot, fins i tot a l'extraordinari.
Per exemple, vaig tenir un viatge, improvisat i quasi precipitat a València fa tres setmanes, que sense cap pla concret va acabar essent una experiència inoblidable – moltes gràcies Cris, Noelia, José Antonio, Julio, David, Sara i Fernando, els millors companys de viatge que hauria pogut desitjar, i un agraiment molt especial per n'Ana, que es va molestar a venir des d'Elx per a fer-me de guia i fer d'aquell un dissabte tant especial.
(novament, el punt fosc el va posar el cony de tren; aquesta vegada va ser l'Euromed que va fer dues hores tard per culpa del mal temps, això ja comença a ser costum)
Però si València va ser especial, mai no m'acabaré de cansar de Barcelona, on sempre hi ha coses a fer i persones especials que conèixer. Aquest mes per fi vaig anar a veure Spamalot, el musical dels Monty Python que em vaig perdre al seu moment a Londres, i que duia en darrer veure des de que em vaig mudar. L'espera va valer la pena.També va valer la pena el videojoc que em vaig decidir a obrir des de que el vaig comprar l'estiu passat; els divendres escoltant música en directe al Michael Collins i les al·lotes encantadores que vaig conèixer allà; l'obra de teatre amateur que vam anar a veure aquesta setmana; els moments entre amics a la xampanyeria Ca'n Paixano; les darres pel·lícules que he vist al cinema (Milk i The Curious Case of Benjamin Button), i que us recoman molt; els diumenges regirant llibres vells al mercat de Sant Antoni; ... he dit ja que no me cans de Barcelona?
Deu ser per això que el que hauria d'haver estat la pitjor notícia del mes hagi estat tant ben rebuda: la resposta de Frankfurt finalment canviant d'idea al respecte de la feina que ells mateixos m'havien oferit (i ja van tres en un any, veure aquí i aquí), i gràcies a la qual tenc un mínim de 10 mesos mes d'estar-me aquí, que tenc intenció d'aprofitar tant com pugui, sobretot per a viatjar i conèixer tot el que m'he perdut aquests anys vivint a Sa Roqueta. Pròximes aturades si no passa res que ho impedeixi: Madrid, Londres, Amsterdam i Berlin. I potser qualque altre lloc si es presenta l'ocasió.
Oh, i encara no he contat que tenim tele nova a casa i per celebrar això, i que la vida és meravellosa, feim una festa d'inauguració a casa el dissabte que vé, amb karaoke inclòs...
Però això, com deia aquell altre, és una altra història i etc. etc.
A la foto: jo a Elx - ja us havia dit que n'hi ha de moltes allà, de palmeres? (gràcies Ana!)
En primer lloc, bon any a tots! Aquest primer post del 2009 està dedicat a na Laura, que no sé qui és però que és la propietària de la connexió wifi que vaig estar usant durant els meus 18 dies de vacances a Mallorca. Gràcies a ella vaig poder llegir el meu correu però per desgràcia mai durava prou com per escriure un post sencer al blog. Així que fa més d'un mes que no havia escrit res, així que miraré de ser breu.
Fet 1: Abans de les vacances, vaig celebrar l'arribada del nadal dues vegades amb els meus companys de feina, una oficialment i convidats per l'empresa, l'altra entre colegues i, el més important, sense que el nostre estimat cap estigués allà per enterar-se del que vam dir d'ell. A més de la bona connexió amb els meus companys, a destacar el local del Raval on vam acabar fent uns beures a les 2 de la matinada, un bar gay anomenat “El Burdel” on els cambrers anaven trasvestits. No tenc paraules per a descriure l'experiència. L'heu de veure en persona.
Fet 2: Mallorca pot acabar per ser un lloc molt avorrit en hivern si no hi tens res a fer. D'entrada, em vaig posar malalt només arribar-hi i el costipat em va durar tota la setmana de nadal. Després, la retrobada amb els amics i les diferents celebracions van fer que valgués la pena al final, però al final tot avorreix. I, sense tenir connexió a Internet ni una taula on estudiar, no vaig poder dedicar-me a res útil del que m'havia proposat. Però vaig acabar-me de llegir la sèrie de còmics que havia deixat a mitges l'estiu passat, això sí.
Fet 3: Vaig fer l'horabaixa del dia de Nadal a un bar de heavies on vam participar en un quiz per equips, amb preguntes nadalenques i frikis a parts iguals. I gràcies a preguntes com “Cómo se llamaba el edificio de Jungla de Cristal” o “Qué ponía en el botón que hacia volar al coche fantástico” vam guanyar. Reivindicació des d'aquí dels coneixements inútils.
Fet 4: La nit de cap d'any vam anar a una antiga talaia costanera a la tramontana mallorquina, des d'on no hi havia gaire vista però sí bona companyia i una xocolata excel·lent. Gràcies des d'aquí a en Martí, na Noelia i na Cecília per haver ajudat a fer durar la nit fins la sortida del sol, cosa que no havia aconseguit des de feia molts d'anys.
Fet 5: La nit friki de les festes la vam fer a ca en Musa i en Flofly (no sé en quin moment vaig començar a conèixer els meus amics pel seu nick, però és el que hi ha) on ens vam dedicar a rememorar la nostra infància fent una (per desgràcia breu) marató de velles pel·lícules vuitanteres: Willow, La Princesa Prometida i sobretot, Los Goonies! Als amfitrions, així com a en Piotor, na Marga, en Muzzol, i tots els altres, gràcies per apuntar-vos a participar a la meva modesta iniciativa.
Fet 6: Em vaig passar totes les vacances esperant un e-mail que no arribava. Quan he tornat he aclarit que eren ells qui estaven pendents del meu e-mail, i ara que l'he enviat torn a estar pendent d'ells. Almenys tenc bones vibracions, les necessàries per fer el que he de fer. I no contaré més de moment a l'espera de més notícies. Seguiu atentament aquest blog per més novetats. Però a les persones que em llegeixen i a qui no vaig tenir l'oportunitat de veure'm aquestes festes, que sàpiguen que potser tardaran a tornar a tenir l'oportunitat.
I fins aquí les novetats. Bé, encara que no sigui novetat, avui som oficialment un any més vell, i he de donar les gràcies als meus encantadors veinats pel dinar i per haver-me fet sentir com a casa, sobretot si com em tem em queden pocs mesos, si no setmanes, d'estar-me aquí. Ara que ja he passat els 33 i sobreviscut al meu viacrucis particular, qui sap on em durà la vida una vegada que he decidit deixar de lluitar contra la corrent.
El meu desig d'aniversari és una cita que us dedic a tots vosaltres:
“If you deliberately set out to be less than you are capable, you'll be unhappy for the rest of your life”
Vatuadell, saps que en feia de temps, que no escrivia. Ha estat un mes llarg i complet, i tenc massa coses per contar, així que miraré de ser telegràfic per no avorrir-vos. La primera, deixau que presumeixi per una vegada d'una cosa que he fet bé, enlloc de seguir desgranant les meves ficades de pota. Es titula Hero of Sparta, i va obtenir un 9 el passat dimarts a ign.com (la millor puntuació d'un joc d'iPhone fins ara). Aquí teniu el video per als qui encara no us he donat la pallissa:
I ara que ja he complit amb el meu ego, aquest post és el pagament d'un deute amb la meva amiga Ana, a qui he deixat massa oblidada aquestes darreres setmanes. Per si encara no ho havia contat, a la meva il·licitana favorita la vaig conèixer a través del seu blog, quan cercava dades sobre Derry, on ella havia viscut uns anys enrera. Podria dir-se de fet que és el millor que n'he tret de la frustrada experiència de Derry, així que ho considerarem un senyal del destí que haguem tengut oportunitat de conèixer-nos en persona.
La visita a Elx em va resultar d'allò més educativa, supòs que el fet que n'Ana hagués estat informadora turística va ajudar molt. Coneixia tots els racons i les històries, i la mateixa ciutat compta amb no poques sorpreses, incloent el fet que hi hagi quasi més palmeres que habitants, que s'hi representi una obra sagrada des de fa vuit segles ininterrompudament, o que una de les icones de la ciutat, la Dama d'Elx, no només no ha estat a la ciutat més que durant uns mesos fa uns anys, sinó que amb tota probabilitat ni tant sols és una dona. I supòs que podria seguir desgranant els encants d'aquesta petita gran ciutat, però em limitaré a recomanar-vos fer una visita. Això sí, sense n'Ana, no serà el mateix. Ana: Moltes gràcies, tia, i esper que ens tornem a veure ben aviat, que això s'ha de repetir.
(això sí, passar set hores i mitja a un Talgo entre Barcelona i Elx és la classe de tortura que no li desitjaria al meu pitjor enemic. Supòs que era la penitència que en tocava complir per a tenir un bon cap de setmana, però la propera vegada, agafaré l'Euromed)
I en fi, podria contar moltes coses més però ja se'm va fent llarg, així que només contaré a qui interessi que em queda una setmana a Barcelona, que després estaré a Mallorca a tres setmanes, i que podria ser que el gener sigui el meu darrer mes per aquí, si les coses es desenvolupen com em tem que ho faran. Almenys aquesta vegada no serà una fugida com allò de Derry.
Però si voleu saber més, haureu de seguir llegint...
Escric aprofitant les darreres hores de cap de setmana a Mallorca, abans de tornar a les trinxeres de Barcelona i de mirar d'enfrontar amb una mica d'entusiasme l'agònic tancament de projecte que m'espera a partir de demà, i al llarg de les tres pròximes setmanes, amb qualcun dels seus caps de setmana inclòs. Mentre, he aprofitat per a posar-me al dia del poc que encara enyor de la meva terra, incloent una bona ensaïmada de Ca'n Joan de S'Aigo, berenar de cocarrois, un pa amb oli amb pa de veres, i per acabar una marató per a visitar als amics d'aquí per a posar-nos al dia. I també m'he vacunat del grip. Un total de vuit quedades en tres dies que m'han deixat cansat de veure gent, com a mínim, fins el nadal que vé.
És curiós com el temps passa de forma diferent quan no hi ets, que te sembla que han d'haver passat més coses en dos mesos. Ahir anava al tren de cap al Festival Park, i quan vam passar per l'aturada d'Els Caulls, sospitosament semblant a la que jo anava, enlloc de pensar que li havien canviat el nom (com així era) hàbilment vaig deduir que havien fet una aturada nova, amb el resultat de que vaig arribar per error al següent poble i vaig haver de fer cul enrera en el següent tren que tornava. Això sí, en una cosa no han canviat els serveis ferroviaris de Mallorca: el revisor va ser tant bord com el recordava, i no em va perdonar el billet.
(però l'al·loteta que vaig conèixer a l'estació de Santa Maria era encantadora; va valer la pena després de tot)
Però per a nostàlgia, la d'aquest matí quan de camí al meu centre de salut, he passat per davant del meu antic institut de batxillerat, que ara ha canviat de nom i de claustre, i per a celebrar el moment he anat a fer el ritual cafè amb llet a Ca'n Biel, el bar on la nostra generació va perdre tant de temps jugant al bubble bobble. Ja no hi queden ni la vella, i deficitària, màquina de videojocs ni ningú del personal. I el cafè, que era acceptable quan ens hi reuníem l'equip de pràctiques a la universitat, és més aviat terrible. Contemplant l'edifici m'he demanat si els soterranis on feiem les classes de francès encara s'inunden de pixat, si van arreglar el forat de la paret de la biblioteca que va fer un company meu, o si els alumnes encara pengen cadires a les finestres o fan piràmides de taules com feien uns que jo me sé (ja sabeu qui sou). Ara tenc l'edat que tenien els meus professors, i a qualcuns dels meus amics els ha tocat fer de profes d'adolescents molt més salvatges del que ells van ser. El temps no ha passat de bades, i en contra del que em temia, he renovat el meu ferm propòsit de seguir perseguint la meva carrera fora d'aquestes costes.
Almenys, fins que tornin a posar el bubble bobble a Ca'n Biel.
(això és el que pensava jo avui a la feina, però per si de cas no seguiré per aquí, que hi ha coses més interessants de què xerrar)
Després d'un parell de caps de setmana tranquils, aquest tocava visita de Sa Roqueta, i amb el meu Ford Fiesta ens embarcarem tots cinc cap a la Vall de Núria, en ple Pirineu gironí. I per això vam triar, justament, la primera setmana de fred hivernal de la temporada. I també el primer cap de setmana de pluges torrencials. Tanta sort que no ens vam deixar arrufar per com pintava de malament el dia, i amb collons (i molt poques feines, tot s'ha de dir) vam agafar el tren cremallera que ens va plantar enmig de la muntanya, plovent, amb un fred que pelava el cul a les llebres, i una boira tant espessa que no hi veies per pixar. I tot així encara el dia se va estirar, i va acabar per fer un dia molt agradable. No tant com per anar d'excursió perquè a més la neu ho feia complicat, però sí per a fer l'annerot i perdre els papers imitant na Julie Andrews.
La resta de fotos, com sempre al meu Facebook. No us perdigueu els paisatges nevats, són impressionants. Anau-hi si podeu.La tornada de Núria va ser més aviat accidentada, tant perquè el GPS ens va guiar fins Olot per una carretera digne d'una mala pel·lícula de Halloween (molt apropiat per al dia que era, i amb una "Vaca de la Curva" inclosa), com perquè el diumenge ens va aplegar la pluja a Besalú, poc avisats i pitjor equipats, i amb això vam donar per acabat el cap de setmana. L'hotel d'Olot ens va resultar molt satisfactori, però.
I prou per aquesta setmana, no sense abans avisar dels meus propers plans, el cap de setmana que vé el passaré a Mallorca, per a agafar forces per al tancament de projecte que estam patint, i en dues o tres setmanes me toca visita guiada a Elx amb la meva colega bloguera Amelche com a cicerone d'excepció. No us ho perdigueu, perquè amb el que tots dos som capaços d'escriure als nostres respectius blogs, em tem que haurem de fer torns per a xerrar :)
Avui fa dos mesos que em vaig mudar a Barcelona, encara que em sembli que hi duc ja una vida. Han estat nou setmanes intenses i interessants, de les quals n'he pogut treure ja les més importants conclusions: que venir aquí ha estat la meva millor idea en anys, i que no m'hi estaré més que el temps que m'havia planejat.
El darrer mes he tornat a tenir visita de Mallorca (gràcies per l'entrada, Pedro), vaig anar convidat i en primera fila a veure el Cirque de Soleil (IM-PRESSIONANT, MOLTES gràcies per l'entrada, Pedro), a un espectacle de teatre improvisat que us recoman a tots els que em llegiu des de Barcelona, i sobretot a fer feina. Molta, molta feina, que per això estam a punt de tancar projecte a Gameloft. De moment no m'ha tocat treballar en cap de setmana com a qualcuns dels meus companys (al contrari que a Tragnarion, on ja tenia un passi VIP de dissabte) però tot arribarà. De fet, he tengut notícies prometedores per al meu futur professional, que ja contaré quan arribi el moment, i l'oferta del mes ha estat sens dubte una de Crytek (a Frankfurt) que ha vengut de la font més insospitada. Com l'anterior, l'he rebutjada (postposada?) amablement a l'espera de veure com van les coses per aquí.
Mentre, he anat recuperant, poc a poc, les meves rutines de quan la vida era normal, incloent llegir, fer exercici, anar al cine (recomanacions exprés: The Air I Breathe, dramàtica però catàrtica; i Burn After Reading, intrascendent però simpàtica), i seguir estudiar incansablement per a la feina que jo realment voldria fer.
Au, és tot que després em diuen pesat. I respecte a les fotos que vaig prometre, estan al Facebook, on podreu seguir la meva vida pràcticament en temps real.
