Qui no vol pols que no vagi a s'era

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres un dels episodis més lamentables de la meva vida (i venint de jo, el llistó està molt alt).

El dimarts 7 de novembre de 2006, vaig sortir a la tele. I això no tendria res d'especial si no fós perquè ho vaig fer en un infam programa de debat d'IB3, la tele pública balear. A més de la vergonya de sortir rodejat de freaks que no em deixaven xerrar, la combinació del micro i el meu jersei negre feia que a la tele semblàs que anava vestit de capellà. L'única gravació en DVD d'aquest event està baix la meva custòdia, però tenc una foto per recordar aquell event:

Foto cortesia dels meus amics Aitor i Manuel

I quin va ser el motiu de que jo sortigués a un debat cutre a la tele, us demanareu? La història és llarga d'explicar, però per resumir, la raó per la qual jo estava allà era per defensar la posició de que la feina, treballar, és un càstig.

A més de guanyar-me 300 euros (!!!) per xerrar uns escassos dos minuts en pantalla, el més curiós d'aquesta història és que en aquell moment jo encara estava a Tragnarion, i la veritat és que encara era feliç amb la meva feina. Però quasi com si hagués estat una profecia, avui defensaria la mateixa postura, però amb millors arguments. El que no faria és tornar sortir a la tele :)

I ara que ja tenc la vostra atenció, no era d'aquest episodi lamentable del que volia xerrar, sinó de la meva cerca de feina. Ja fa quasi dos mesos que vaig començar amb aquesta operació, i la veritat és que ja n'estic cansadet. No, cansat no. N'estic fins els collons.

Quan vaig deixar Gameloft l'any passat, ja sabia que per més que m'esforçàs, difícilment no hauria de tornar a cercar feina. En el pitjor dels casos, sabia que si una cosa no m'havia faltat mai eren les ofertes, i que a un lloc o a un altre, aconseguiria col·locar-me. Després de tot, 12 anys d'experiència han de valer per qualque cosa, no?

No ben bé. Potser en un altre país, però no en aquest, i certament no en aquesta ciutat. He enviat vàries dotzenes de curriculums a altres tantes ofertes, amb l'únic resultat d'una única entrevista (de la qual no n'he tornat a saber res), a més d'aquella altra que ja vaig explicar aquí. De la resta de sol·licituds, n'ha quedat qualque cridada telefònica que no ha tengut continuitat i un munt d'ofertes a portals web de cerca de feina que s'han quedat perpètuament “en proceso”.

No m'entengueu malament, ja sé que en temps de crisi s'ha de tenir paciència, donar temps a les empreses a fer la selecció a la vegada que segueixen produint, i no ser ni massa exigent ni massa rígid amb els criteris de cerca. És per això que ja fa setmanes que vaig eixamplar el meu rang de cerca, i vaig passar de sol·licitar només les feines que m'agradaven, a totes aquelles que fós capaç de fer amb els meus coneixements actuals, per poques ganes que en tengués.

Però el resultat ha estat el mateix, i cada dia que passa resulta més frustrant seguir amb aquest procés. Perquè que no em contestin ni per rebutjar-me em fa dubtar de si tant sols se l'han llegit, el meu curriculum. Perquè sé que la meva qualificació excedeix el que aquestes empreses necessiten. Perquè la incertesa de no saber si, i quan, trobaré feina a temps fa impossible fer cap classe de plans.

I perquè, per començar, ni tant sols tenc ganes de fer-les, aquestes feines: posats a tornar a fer feina, el que jo volia era reprendre la meva carrera fent videojocs en el punt on la vaig deixar, almenys durant el temps que necessiti per a fer carrera com dibuixant (o que em mori, el que passi abans).

Entendreu per tant que no em sobri l'entusiasme a l'hora d'enviar curriculums. El que em reté ara a Barcelona són els meus projectes inacabats, i poder gaudir, almenys durant uns mesos més, de tot el que m'he construit aquí, abans d'haver d'encetar una nova etapa. No tenc cap altre motivació, i fer feina és només un argument per quedar-me.

Sense aquest argument, l'únic camí és cap endavant.

El dia que jo vulgui, puc tornar-me a posar en contacte amb mitja dotzena de recruiters que em poden trobar feina a qualque lloc d'Europa, a dues hores en avió de Barcelona o de Mallorca, més valorada i millor pagada que qualsevol d'aquí. Tot el que em cal per a prendre aquesta decisió és que els meus estalvis davallin del punt sense retorn, el que podríem anomenar la meva zona de comfort financera.

I el dia en que davallaré d'aquesta xifra serà el pròxim 1 de novembre. Just després de pagar el lloguer, concretament.

Posar aquesta data m'ha proporcionat tota la serenitat que ara mateix necessitava. Per començar, puc relaxar-me i fer plans, ni que sigui a curt plaç. Així, he seguit treballant en els meus còmics, estudiant matemàtiques, programant demos, aprenent 3ds Max i Photoshop, llegint llibres, participant a Toastmasters, i en general gaudint del meu temps.

En aquest fantàstic article, Steve Pavlina explica perquè mai no hauríem de cercar una feina, i en lloc d'això, cercar la manera de guanyar doblers no a canvi del nostre temps, sinó a canvi del valor passiu que siguem capaços de generar, fins i tot quan no hi som. Tim Ferriss i altres autors també en parlen, d'aquestes coses, i n'han fet tot un negoci d'explicar als altres com guanyar-se bé la vida. Si haguéssim de seguir el seu exemple, tots escriuríem llibres d'auto-ajuda, i llavors ja ningú necessitaria fer-ne, de feina.

Encara que la idea d'ingressos passius és atractiva i molt real per a molts d'emprenedors, la realitat és que el sentit comú recomana tenir una font d'ingressos abans d'emprendre projectes professionals de risc. L'exitós autor japonès Haruki Murakami conta al seu darrer llibre com va esperar a tenir varis llibres publicats abans de deixar la seva feina per dedicar-se en exclusiva a escriure.

I aquest és en realitat el meu pla. Estic desenvolupant varis projectes per a posar en marxa tant aviat com pugui estabilitzar la meva situació laboral, i després de l'experiència de tirar endavant els meus còmics al llarg de tants d'anys, no tenc cap dubte que en faré qualque cosa, d'aquestes idees.

Si aquest pròxim mes em surt una feina a Barcelona, molt bé. Si no, igual de bé. No tenc intenció de perdre el temps i les forces lamentant-me de que les empreses no sàpiguen apreciar i valorar la meva experiència, no més del que em vaig lamentar de que no ho fés el meu ex-cap. Això que se perden.

Al que sí que dedicaré el meu temps és a construir qualque cosa de profit, que em permeti un dia no haver de demanar a cap empresa que em faci el favor de contratar-me. I tenc intenció de fer-ho tan bé, com diu Steve Martin, que no puguin ignorar-me.

“Be so good they can’t ignore you.”
- Steve Martin