Com que aquest blog té tan poc tràfic, deixau que comparteixi amb vosaltres una idea milionària.
Es tracta d'un revolucionari sistema de transport cridat a canviar l'aspecte de les nostres ciutats. Consisteix en generalitzar la idea dels arrossegadors de les pistes d'esquí, però a tot l'entorn urbà, en forma de seients individuals sobre rails, que conduirien a l'usuari fins a la seva destinació personalitzada, de forma còmoda, energèticament eficient, sense renou i sense esperes. Qualsevol que vulgui invertir en aquest invent, hi ha molts milions a guanyar-hi.
Aquesta suprema bajanada se m'ha ocorregut arrel d'una pregunta a un fòrum de desenvolupament de jocs. Un cert individu brillant demanava per què és tan difícil trobar desenvolupadors (programadors) de jocs interessats en participar en projectes de cooperació. Per als qui no sàpiguen què és, això, es tracta de que qualcú té una gran idea però no té capacitats tècniques. I com que tampoc té doblers, tu participes de franc en el projecte, invertint el teu treball a canvi d'una generosa participació en els beneficis quan el projecte s'acabi i sigui un èxit. Si és que s'acaba. I si és que és un èxit.
No cal dir que al pobre al·lot que fa aquesta pregunta se'l mengen viu. Qui voldria participar en una cosa així, quan la meva ja és una feina ben pagada? I posats a fer feina de franc per què hauria d'apostar per la idea de qualcú altre, i no per la meva pròpia? I si la teva idea és tan bona, per què no hi inverteixes doblers tu mateix, i així no hauràs de compartir aquests fabulosos beneficis?
Qui més qui menys ha tengut una bona idea de tant en tant. Qualcunes, fins i tot ens haguessin pogut fer milionaris si les haguéssim desenvolupat. I ja es diu que al començament d'un gran negoci, hi ha una bona idea. També existeix la creència molt estesa de que una bona idea s'ha de protegir i mantenir en secret, per evitar que qualcú altre te la robi i la produeixi abans que tu. Les anècdotes de com la història ha robat als seus legítims creadors el mèrit de la invenció de grans idees de la humanitat (el cinema, la bombeta, el facebook) formen part de l'imaginari col·lectiu.
Tothom recorda com invencions tan aparentment simples com el tetrabrik han fet la fortuna dels seus creadors, i amb aquesta inspiració baix el braç, molts es llencen a intentar inventar la següent beguda revolucionària, el següent electrodomèstic del futur, o la següent revolució d'Internet.
Aquesta tendència empitjora exponencialment quan la traslladam als camps de la creació artística, l'entreteniment i (per descomptat) les noves tecnologies.
Supòs que aquests són els camps que més d'aprop he tocat en la meva experiència, professional o amateur, i per això en tenc una opinió molt visceral al respecte: la de que com més accessible és un mitjà, més imbècils l'utilitzaran per a intentar crear la següent gran revolució de la humanitat. Quan la realitat, és que la majoria d'idees que sorgeixen d'aquestes ments creatives privilegiades, són merda.
Encara que no es tractàs de propostes gaire serioses, m'han arribat unes quantes d'aquestes “grans propostes” que tenien a veure amb una web, un joc, un còmic, o una cosa així. Donada la meves competències, a la idea li seguia inevitablement una petició més o menys subtil de col·laboració, que solia anar així: “I no t'agradaria col·laborar en aquest idea?”, que traduida a un llenguatge més planer, volia dir “I no t'agradaria fer tota la feina bruta a canvi de res, amb la vana esperança de que un dia hi guanyem doblers, que ens dividiríem perquè la idea va ser meva?”.
Hi ha dues respostes que automàticament filtraran a la pràctica totalitat de grans pensadors que fan aquestes propostes. Aquestes són:
“Podries posar la teva idea per escrit?”
“Quants de doblers estaries disposat a invertir, en aquesta idea?”
La majoria de vegades no cal ni arribat a la segona. La sola idea de redactar una proposta tomba a la majoria dels aspirants, però això posa de relleu el que realment s'amaga darrera de les grans idees. Que potser no són tan grans.
Anem a refutar d'una vegada aquesta concepció tan estesa del valor de les idees. Ni un gran negoci necessita una gran idea per començar, ni una gran idea val res per si mateixa.
En efecte, molts grans negocis han sorgit sobre idees velles i molt conegudes. Però amb un bon pla de negoci, un producte de qualitat, i habilitat empresarial, fins i tot idees reciclades poden reportar amples beneficis si s'executen amb rigor. Google no va ser el primer cercador web, però ha aconseguit fer molt bé el que altres ja feien.
Pot resultat més sorprenent que una gran idea no valgui res per ella mateixa, però la realitat és que si un no està disposat a apostar per la seva pròpia idea, difícilment qualcú altre ho farà. Hi ha escriptors enviant guions a Hollywood tots els dies pensant que la seva idea és prou bona com per convèncer un productor. De la mateixa manera que hi ha webs, blogs i milers d'altres continguts digitals sorgint com xampinyons tots els dies a Internet, i molts dels seus autors es pensen que són grans idees.
Quan la realitat els posa al seu lloc i la seva pàgina no aconsegueix l'audiència esperada (si és que arriba a visitar-la qualcú) culpen al sistema, a Google, o a la poca intel·ligència dels internautes, incapaços d'apreciar l'audàcìa d'un creador incomprès i genial.
(He estat seguint qualcuns webcòmics molt populars aquests dies, i creieu-me si us dic que la majoria fan por de mal fets; i així i tot els meus genials i majorment desconeguts webcòmics només els llegeixen els meus contactes i uns pocs despistats que passaven per allà – sé de què xerr)
La realitat de les grans idees és que la majoria són merda. Que la gent que té idees bones de veres no cerca qualcú que les hi faci: les fan ells mateixos, o paguen un preu just a qualcú altre per que les hi faci. Cony, a jo m'han pagat molt bé fins i tot per desenvolupar idees terribles! I al final, aquestes són les persones que escriuen el seu nom a la història, les que passen temps creant, produint, estudiant, organitzant, invertint, o fent el que faci falta per a convertir la seva idea brillant en un èxit.
Com que estic tan acostumat a les idees de merda de la resta de la gent, procur no fer molta publicitat de les bones idees que se m'acuden a jo. Però no per por a que me les robin, en absolut (no existeix tal cosa com robar una idea – només fer-ne qualque cosa abans que la faci un altre). Sinó perquè m'agrada cultivar les meves idees, posar-les per escrit, reflexionar-hi, investigar conceptes semblants ja produits, i deixar-les madurar. Si al final d'aquest procés encara en queda qualque cosa, llavors puc plantejar-me què fer-ne, i amb quines possibilitats reals d'èxit. Sempre tenc una dotzena o dues d'aquestes idees a la recàmera, donant-los voltes fins que, de forma natural, sobreviuen i evolucionen, o moren.
Qualcú em va dir una vegada que jo era la classe de persona que un dia em posaria a pensar i tendria la idea del segle. I jo també ho crec, encara que no estic segur de quin segle.
En tot cas, si qualcun de vosaltres té una idea realment brillant i pensau que un individu com jo pot ajudar-vos a dur-la a terme (una web, un joc, un còmic, ... la veritat és que no sé fer gran cosa més) no us molesteu a contar-me-la, si no està acompanyada d'una oferta econòmica. Quan tengui ganes de perdre el temps desenvolupant una mala idea, almenys faré com el darrer any, i seran les meves pròpies males idees. Que sempre seran més divertides que les vostres.
I així, quan la història sàpiga reconèixer la vertadera genialitat d'un creador incomprès com jo, ni n'hauré de compartir la glòria, ni n'hauré de dividir els beneficis amb cap de vosaltres...
Ja està fet. He enviat la meva primera remesa de missatges a diverses editorials de còmics d'Espanya, oferint-los el projecte de la meva novel·la gràfica, a veure si me'l volen publicar. I m'he sentit molt ridícul fent-ho. Després de tot el que he escrit en aquest blog sobre la confiança, la persistència i perseguir els teus somnis fins allà on et duguin, la veritat és que encara em durà temps creure'm que, de veres, jo puc ser un dibuixant professional.
En això pensava quan em dedicava a seleccionar pàgines i il·lustracions per a crear un portfolio de la meva feina, i res del que veia m'agradava prou. Pensava que no tenia prou qualitat, que no estava prou ben acabat, que a la meva edat i sense formació acadèmica no hi tenia res a fer, a aquest món, on hi ha milers d'artistes més preparats i que duen més temps que jo fent això.
Després me n'he donat compte (amb ajuda del meu company de pis) que aquesta veu és la que he estat escoltant al meu cap durant tots aquests anys. Si m'havia acostumat a ignorar-la durant tot un any, què fa que ara torni a estar allà?
És evident, que s'apropa l'estiu, i amb ell el final del meu any sabàtic. I això fa que tot plegat sembli que era una aventura, agoserada i excitant, però en definitiva temporal. D'aquí a tres mesos hauré de trobar feina, probablement fent qualque cosa allunyada dels còmics, si més no per sobreviure i pagar-me els excessos i capritxos (el lloguer, el menjar, la roba, coses així). I com totes les altres vegades, això dels còmics es quedarà en un record, agradable però llunyà, d'un passat millor.
No?
I UNA PUTA MERDA!
Els que em coneixeu sabeu que no recorreria a l'exabrupte si no fós per dir qualque cosa important, i és aquesta:
En aquest camí, no hi ha volta enrera.
Ja quasi no record com era la vida abans de l'any passat. I el que record, no ho enyor. Bé, potser enyor una mica allò de tenir un sou tots els mesos, però sense tota la resta podria viure. És cert que hauré de tornar a fer feina, i que això em deixarà menys temps lliure per dibuixar i fer vida. Però la sensació d'angoixa, d'impotència, d'estar-me perdent qualque cosa, no crec que pugui tornar.
Tenc dos avantatges fonamentals respecte a molta de la gent que intenta fer-se un lloc en treballs tan complicats com el dels còmics, la literatura o el cine.
El primer és que som un pesat.
Per si no ho havieu notat, he estat donant la pallissa amb aquesta història al blog, al Facebook, al Twitter, a Toastmasters i pràcticament a cada lloc on he xerrat o escrit. He publicat i traduit els meus còmics anteriors, els he registrat a tots els índexos de webcomics que he trobat. Els he inclòs al meu perfil professional a LinkedIn. Fins i tot he aconseguit que la cerca pel meu nom a Google (el que s'anomena egosurfing) els primers resultats que hi surten siguin els dels meus còmics, blogs i vídeos.
Supòs que és una qüestió d'ego. Però gràcies a això, i a tot el feedback positiu generat per aquesta invasió del ciberespai, podria seguir insistint indefinidament, encara que mai cap editor s'interessàs per la meva feina. Només amb la sensació d'estar arribant al públic i amb posar el meu treball a l'abast de les persones per qui tengui valor, ja valdria la pena fer-ho, i el meu ego tendria tot l'aliment que podria necessitar.
(Encara que a aquest discurs vaig argumentar que l'ego no se l'hauria d'alimentar, ja em va bé inflar-me'l de tant en tant, si és per una bona causa)
El segon avantatge, és que ja ho he fet abans.
Encara ara llegesc a les pàgines de desenvolupament de videojocs com jovenets sense experiència cerquen desesperadament una oportunitat d'entrar en aquest negoci, i es dediquen a crear demos i enviar curriculums a estudis que els rebutgen perquè el que necessiten són programadors experimentats. Uns intentant entrar on altres intentam sortir.
Però si ja vaig aconseguir fer-ho una vegada per entrar en el món dels videojocs, puc aconseguir-ho una altra vegada amb el món dels còmics. Val, potser aquella vegada vaig tenir una sort difícil de reproduir, però del que es tracta és de saber crear les oportunitats, i estar preparat per quan es presentin. Vaig tardar 15 anys a aconseguir-ho la primera vegada, així que amb una mica de paciència, esper tornar-ho a fer.
Puc esperar, no tenc pressa.
"I don’t know what your own passion is. But I will say this, and you hear me well: no time is wasted spent under the stars. And no time is wasted spent doing what you love."
No puc imaginar una emoció semblant a la d'apropar-se al final d'un projecte, sobretot d'un projecte llarg. Res com la sensació d'objectiu complit, superar una fita, i pujar de nivell. Aquesta setmana he experimentat aquesta emoció dues vegades.
La primera va passar el dilluns, quan vaig posar la data a la pàgina 187, la darrera de la meva novel·la gràfica, que ara ja està completament dibuixada a llapis.
Per si encara no us he contat la història, vaig començar aquest còmic l'any 1993, el vaig acabar d'escriure, i començar a dibuixar, a finals de 1999, i va esperar 10 anys a un calaix fins que l'any passat el vaig recuperar amb la intenció d'acabar-lo, i d'usar-lo com a argument per a fer-me un lloc en el difícil món de la creació professional de còmics.
Però no estava pensant en els doblers ni en la feina quan m'aixecava cada dematí a dibuixar, estava pensant en la posteritat, i amb ella, amb la meva contribució.
Mai es perd tant com quan es perd el temps. O millor dit, perquè de tot se n'aprèn, quan del temps invertit no en queda res de profit.
En el meu cas, dels 7 anys de la meva carrera universitària i dels 12 de vida professional n'he tret profit, és clar – d'algun lloc han sortit els estalvis que m'han permés agafar-me no un sinó dos anys sabàtics! Però més enllà del benefici econòmic, el que n'ha quedat ha estat sobretot desgast físic i intel·lectual, però poca substància perdurable: una tecnologia defectuosa, ineficient i inacabada que vam batejar amb el molt adient nom de Zombie, i un petit i no gaire trascendent videojoc per iPhone. De la feina que vaig fer a les tres empreses on vaig treballar abans, que jo sàpiga no en queda cap línia de codi útil.
Supòs que aquesta és una de les misèries de treballar en tecnologia, i especialment en desenvolupament de software: es tracta de productes molt efímers, amb molt ràpida caducitat – uns anys, si tens sort: qualcú de vosaltres encara usa el mateix processador de textos que fa 10 anys?
Al contrari que els fruits de la meva feina de programador, els còmics que he dibuixat tots aquests anys sí que són perdurables. Constitueixen el meu legat, sobreviuen al pas del temps, perllonguen la seva vida amb cada nou lector, i si la meva vida s'acabàs demà, serien les meves credencials per a la immortalitat. Val, potser no arriben a tant, però sí que em sobreviurien, i amb ells les meves inquietuts i els meus esforços.
És per això que tot i haver passat molt de temps treballant en aquest projecte, cada minut invertit en la meva novel·la gràfica, o en qualsevol altre còmic passat o futur, tendrà la seva recompensa: la satisfacció d'una feina que podré compartir mentre visqui, i potser més enllà.
El meu afany de trascendir compta aquests dies amb una eina amb la qual ni somiava quan vaig començar en això de dibuixar, fa més de 25 anys. La xarxa digital ha ampliat el nostre públic potencial a tot el món, amb la possibilitat de fer-ho al marge dels canals de difusió i promoció tradicionals. D'aquí la promesa de que a Internet, mentre siguis prou bo, i et promocionis prou bé, tothom pot aconseguir l'èxit i la fama, i potser amb això fer fortuna.
De moment no és l'èxit i la fortuna el que em preocupa, del que es tracta és de fer la millor difusió de que sigui capaç del meu treball. Per això Enric i jo vam crear una web per al nostre còmic Huérfanos (que si encara no l'heu llegit, ja estau tardant), i per això he decidit, 15 anys després, publicar el que encara és el treball del qual em sent més orgullós, un còmic de fantasia i aventures de 64 pàgines, que vaig acabar l'estiu de 1995, i que va escriure el meu amic Jaume Albertí (avui orgullós propietari de Gotham Còmics).
Si res ho impedeix, publicarem La Canción de la Lluvia, que així es titula, en edició digital a través del portal Bubok.com, aquest mes de juny, en edició revisada i amb una introducció del guionista. El còmic podrà descarregar-se gratuitament en format digital, o comprar-ne una edició impresa per encàrrec a un preu molt assequible. Aquesta és la màgia d'Internet, la possibilitat d'arribar a lectors que mai no hauríem pogut tenir fa 15 anys, a més del benefici afegit de tenir una mostra prou decent de la meva feina a l'abast de tots els editors a qui els pugui interessar. D'això, jo en dic un win/win.
Ara que he arribat al final de la primera fase de la meva novel·la gràfica, posar aquesta obra d'aprenentatge a l'abast de nous lectors resulta una experiència encoratjadora. Els pròxims mesos seran molt intensos, treballant a la vegada per acabar la meva novel·la, investigar les possibilitats d'edició tradicional, tornar a fer feina remunerada, i planejar el meu futur en molts d'altres aspectes.
Així que aquesta oportunitat, encara que també alimentarà el meu ego i sentiment d'importància, també em proporcionarà força i estímul per seguir endavant en els moments difícils.
Parlant de la qual cosa, havia dit que he acomplit amb dos objectius aquesta setmana, i el segon va ser aquest dimecres, quan vaig fer la meva desena presentació al meu club Toastmasters de Barcelona, marcant el final del meu primer “curs” en aquesta organització.
Aquesta presentació era molt especial per jo, en primer lloc perquè tenia la sensació de tancar un cicle, el que vaig començar amb el meu icebreaker, el passat 5 de juliol. I en segon lloc, perquè vaig voler aprofitar els 10 minuts que aquesta oportunitat em regalava, per posar en paraules, imatges i emocions, les lliçons més importants apreses a la meva vida, des de ben petit, fins aquest darrer any de renaixement, passant pel moment frontissa de la meva experiència a Irlanda, que va donar lloc a aquest blog.
Esper que aquest discurs, i la meva trajectòria, sigui per vosaltres tant inspirador com ho ha estat per jo preparar-lo i compartir-lo amb vosaltres.
I el dedic, com no podia ser menys, a la memòria de la meva amiga Eva. Avui 4 de juny fa dos anys de la seva mort.
“Hola, som jo, Déu.” Amb aquestes paraules se'm va presentar ni més ni menys que sa Divinitat Celestial, Déu en persona. Bé, en persona no, ja sabeu que Déu manté aquesta política de no fer aparicions públiques més que en èpoques molt concretes, com si fós J.D. Salinger. Així que la trobada va tenir lloc en somnis. En ella em va revelar entre d'altres la identitat de Jack “el Destripador”, una versió millorada del final del meu còmic, i la data de la meva mort (però no l'any, ja s'ha de ser cabró). Potser aquestes dades semblen trivials, però com que aquests dies no faig més que dibuixar, no tenia el cap per fer preguntes trascendentals i en això vam quedar. Respecte al seu aspecte, que em va sobtar molt, venia a ser una cosa així.
Què voleu dir, que no us creieu que he parlat amb Déu? Quina part d'aquesta història us sembla inversemblant? És, potser, perquè som ateu?
Val, és cert. Som ateu. No crec en Déu. Ni en la vida eterna. Ni en el cel i l'infern, ni en àngels i dimonis, ni miracles ni sants. No crec en l'ànima immortal, la resurrecció dels morts, el misteri de la santíssima trinitat, ni la segona venguda de Jesucrist – i tenc els meus dubtes sobre la primera.
Què voleu que hi faci? Em sap greu, però jo no som fàcil, de convèncer. Necessit proves, d'aquestes coses! Igual que necessit proves per creure en fantasmes, extraterrestres, conspiracions, poders paranormals i medicines alternatives. Per què hauria d'exigir menys credibilitat dels creients en el sobrenatural de la que exigiria dels meus pares, professors, o caps? Més encara, per què hi ha gent que qüestiona sense pietat als polítics, la premsa o els científics, i no qüestionen amb la mateixa severitat allò que diuen i fan els seus líders religiosos i espirituals? He d'admetre que per als frikis, la religió i la superstició té qualque cosa que la fa molt atractiva com a fantasia. Després de tot, consumim llibres sobre elfs, hobbits i anells màgics, però almenys, no creiem que aquests siguin reals només “perquè he llegit sobre ells a un llibre”, cosa que no es pot dir dels seguidors de les religions petites i grosses del planeta. I mentre a la majoria ens resulten una mica ridícules les religions (reals) dels cavallers Jedi o del Monstre Spaguetti Volador, la seva mitologia no té bàsicament més fonaments històrics que la de la tradició judeo-cristiana.
Jo vaig ésser educat com a catòlic, però som ateu des de que tenc ús de raó. Supòs que per jo no tenia gaire sentit mantenir sense qüestionar la creença en la religió que qualcú altre havia escollit per jo. A cada època de la nostra vida tenim creences que anam deixant enrera, i així, successivament deixam de creure en Santa Claus, la política i l'amor vertader. Per això em sobta que hi hagui gent capaç de conservar les creences, i fins i tot les pràctiques, religioses al llarg de tota la seva vida. Com és possible, em deman?
Sobretot, perquè l'ateisme té molts avantatges com a opció. Per començar, és l'estat natural de l'ésser humà. Que jo sàpiga, neixem sense creences religioses, de la mateixa manera que es neix sense llengua ni coneixements, i tot el que els creients saben sobre la seva religió ho saben perquè els ha estat ensenyat. Sense la convenient pressió de l'entorn, per defecte tots seríem ateus.
Un altre avantatge de ser ateu és que l'ateisme és l'única opció religiosa a la qual la realitat s'encarrega de donar la raó. Així, si posam a prova el que creiem els ateus (o el que no creiem, més ben dit), no trobaríem cap fet que ens contradigui de forma reproduïble i demostrable, o que suggereixi l'existència de cap ésser diví, ànimes immortals ni vida després de la mort. Aquesta és una diferència fonamental: les religions requireixen fe, l'ateisme només observació.
Però l'avantatge definitiu és que, i degut als dos anteriors, l'ateisme no requireix de líders ni de sacerdots, ni de doctrines, cultes o congregacions. Com que cada ateu és lliure de creure en allò que vol, no hi ha organització ni representant que valgui. Com si diguéssim, cada ateu és el sacerdot suprem de la seva pròpia religió.
En realitat, això no és exactament cert. Encara que nominalment no pertanyem a cap confessió, i depenent del nostre nivell de militància, els ateus sí que tenim algunes figures prominents de la defensa no ja de l'ateisme sinó de la raó, en contra del sectarisme, la superstició i la irracionalitat. Un dels més reconeguts gurús del moviment anomenat escèptic és Michael Shermer, fundador de la revista Skeptic, i militant als Estats Units contra una perillosa tendència que, des de certs grups fonamentalistes, fomenta no només creences religioses infundades, sinó la negació de idees científiques amplament acceptades i demostrades – molt particularment, l'evolució. Us en recoman la lectura del seu popular assaig God is only a theory.
Molts podran argumentar que Shermer, o Carl Sagan, Isaac Asimov o ja posats Isaac Newton i Galileu, no són més que sacerdots de la religió de la ciència, i que això em converteix en un creient com qualsevol altre, amb fe en unes idees enlloc d'unes altres. M'agradaria corregir-los amb una apreciació: jo no crec en la raó i la ciència a causa del que em digui cap científic, sinó al revés. Em crec als científics sempre i quan em proporcionin evidències de que la realitat suporta les seves idees. Cap religió pot oferir-me això. Del contrari, no seria religió.
És per això que crec que la millor educació possible que es pot donar sobre la naturalesa de la realitat és l'humanisme secular. Contràriament a allò de què se'ns acusa popularment als ateus, no és que no tenguem valors ni creguem en res. Abans al contrari: creiem en els bens suprems com qualsevol bon cristià: la llibertat, la veritat, la justícia, la dignitat, la solidaritat. I creiem que és la nostra responsabilitat com a humans defensar-les i difondre-les. I no perquè cap Déu venjador ens castigui si no ho feim, ni per salvar la nostra ànima immortal. Ho feim perquè és el correcte. Cap religió pot dir-ho, això. Almenys, no sense perdre els seus adeptes.
Perquè, acceptem la realitat: què és en realitat una religió?
Una religió no és un conjunt de creences més o menys fantàstiques. Tothom té dret a tenir-les, aquestes, i de fet molta gent les té. Però si fós per aquestes, no n'estaríem parlant, d'aquest tema. A jo, la veritat, tant m'és en el que cregueu.
Una religió és una estructura de poder. És un mecanisme per al quals unes persones controlen a unes altres. No és diferent que els estats, les empreses, o els mitjans de comunicació.
Una religió consisteix en un conjunt de persones que decideixen pels altres en què creure, com viure, com relacionar-se, què és bo i què és dolent. I per això no dubten en aprofitar-se de necessitats tan íntimes de les persones com són l'espiritualitat i la de pertanyença a un grup.
I aquest és el punt en què els ateus no ens deixen més opcions: o observar sense dir res, o prendre partit. I també el punt on he de demanar una mica d'indulgència als meus lectors seguidors d'una determinada religió, per que segueixin llegint fins al final.
El país en què vivim és de tradició catòlica. Però és un fet que en realitat, molt poca gent és practicant habitual d'aquesta religió, tret d'ocasions especials. Això no resulta un obstacle perquè l'esglèsia catòlica proclami seguir essent la majoritària, amen de l'única vertadera (quina religió no ho proclama, això?). I això tampoc ha aturat a la jerarquia de l'esglèsia en el seu conjunt, des de la Conferència Episcopal Espanyola, fins al mateix Vaticà, de decidir, sempre en nom de Déu, com hauria de ser el món, la societat i la família. No els ha impedit condemnar, per contraris a la natura i la llei de Déu, a la família no tradicional, el divorci, la masturbació, la pornografia, l'homosexualitat, l'avortament, l'eutanàsia, les relacions sexuals fora del matrimoni i els mètodes anti-conceptius.
Això em remet al començament d'aquest post. Què és exactament el que fa que la jerarquia de qualsevol esglèsia tengui més autoritat moral que qualsevol altre il·luminat, líder de secta o gurú? Per què si jo anàs dient que Déu se m'ha aparegut en somnis se'm tendria per boig, o per idiota, mentre als líders d'aquesta institucions se'ls dona crèdit, i amb ell el poder per decidir sobre la vida dels seus fidels?
Hem de recordar que aquesta és la mateixa esglèsia que va jutjar a Galileu, crear la inquisició, invadir terra santa a la caça d'infidels no una ni dues sinó nou vegades, evangelitzar el Nou Món a sang i foc, o esperar al segle XIX a reconèixer oficialment que la terra girava al voltant del sol.
Val, potser això és anar una mica lluny en el temps, direu (encara que l'Esglèsia no s'hagui disculpat oficialment, per aquests fets). En anys més recents, és la mateixa esglèsia que va mantenir un silenci còmplice amb el Tercer Reich, a més d'una ampla connivència amb la dictadura a Espanya. Una connivència que encara avui patim, en plena democràcia, quan la religió (catòlica) se segueix impartint a les escoles públiques, mentre s'embutxaquen una generosa aportació de l'estat, en base a un acord signat amb el vaticà per l'antic règim en 1953.
I dels abusos sexuals a menors comesos per religiosos, i ocultats durant dècades per la jerarquia catòlica, per altra banda auto-proclamada guardiana de la moral, ja ni en parlaré. És massa fàcil.
L'escriptor Dan Brown va dir, sortint al pas de les crítiques que el titllaven d'anticatòlic: “L'esglèsia catòlica ha sobreviscut a vint segles de lluita i persecució. Ben segur que cal més que un simple autor de Nova Anglaterra per acabar amb ella”.
Aquesta és una lúcida reflexió, encara que vengui d'un escriptor mediocre com Brown. És cert, cal molt més que un home per acabar amb l'esglèsia. Una tasca tant colossal requireix de la participació de tots nosaltres.
I per això, Déu va inventar l'apostasia.
L'apostasia és el procediment legal pel qual tots els ateus tenim dret a fer oficial el que ja és una realitat de facto: que no pertanyem a l'esglèsia, i que per tant no volem seguir essent considerats part de la mateixa, només perquè un capellà ens va donar un bany quan érem nadons.
L'apostasia hauria de ser pràcticament obligatòria per als ateus. Però per als mateixos catòlics, també hauria de ser desitjable que tots aquells catòlics nominals que ni creuen ni van a missa ni ténen cap relació amb l'esglèsia, es donassin de baixa. Això els proporcionaria dades més acurades sobre amb quanta gent comparteixen realment la seva fe. Després de tot, si fins i tot un ateu com jo el compten com a catòlic a efectes de les estadístiques, el valor de ser un vertader i devot catòlic es veuria devaluat, no creieu?
Però apostatar hauria de ser una necessitat no només per als ateus, sinó també per als propis catòlics. Independentment de les vostres creences, apostatar és la forma de rebutjar una institució responsable, no només de fomentar la intolerància i difondre doctrines alienes a la realitat i el sentit comú, sinó també de crims contra la humanitat. La recent onada d'apòstates a Alemanya com a conseqüència dels escàndols de pederastia n'és una bona demostració.
I deixa-me que deixi ben clar que no és el meu propòsit convertir a ningú a l'ateisme. Tenc present que la necessitat d'una vida espiritual és tan humana com menjar o dormir. I que cal no menys que un salt de fe per passar de creure en Déu (o en el que sigui) a creure que en un univers sense Déu ni propòsit ni eternitat, encara val la pena viure, i potser amb més intensitat. És cert que per molta gent, cal menys fe per creure en Déu, que en ells mateixos.
Però si del que es tracta és de creure en qualque cosa, apost la meva ànima immortal a aquesta carta: la de que la meva existència s'acabarà exactament en el moment en que el meu cor deixi de bategar, i a que no hi haurà ni Déu ni res esperant-me a l'altre costat.
Confiau en jo. Tenc línia directa amb Déu, recordau? Amen.
Per aquells de vosaltres interessats en apostatar, heu de tramitar una carta a la vostra diòcesi i a la parròquia on vau ser batejats sol·licitant la baixa dels registres oficials de l'esglèsia. Com que l'ignoraran (com ja ha estat denunciat davant la llei) heu de tramitar la corresponent denúncia al jutjat per infracció de la normativa vigent de protecció de dades. Podeu trobar tota la informació que necessitau en aquesta pàgina: http://www.apostasia.es/
Estic d'aniversari! Aquesta setmana fa un any que vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida, la de deixar una feina que no anava enlloc, i posar en marxa una carrera com dibuixant. Ara tot pot semblar molt guapo, però en aquell moment ni la decisió va ser fàcil, ni les circumstàncies agradables. És un bon dia per recordar-ho.
Aquell passat 1 de maig (per cert, irònicament dia del treball) vaig tenir una altra d'aquelles nits en que no vaig poder dormir. Ja feia setmanes que tornava a patir ansietat per culpa de la feina, a més d'altres circumstàncies que no vénen al cas. Diguem només que va semblar que tothom es va posar d'acord per tocar-me els collons, i que aquella havia estat una setmana especialment surrealista.
Van passar moltes coses durant aquell cap de setmana. Va ser el cap de setmana en què el Barça va marcar 6 gols al Real Madrid – jo em trobava tant esgotat i desconnectat del món, que fins i tot vaig veure (i gaudir) aquell partit que per altra banda no m'importava el més mínim. I el diumenge següent al matí, en una platja de Castelldefels, vaig decidir que ja n'havia tengut prou de la trampa en la qual jo mateix m'havia ficat, rompre amb el patró, i planejar un futur distint.
I aquell dilluns era el dia escollit per començar.
Tenc el privilegi de poder dir que he deixat totes les meves feines voluntàriament, sempre per millorar, i sempre despedint-me dels meus caps i companys en bons termes, fins i tot quan ells eren els responsables de la meva defecció. Ja diuen que convé tenir amics fins a l'infern.
Però per alguna raó, la decisió sempre em fa sentir culpable. No vaig poder dormir en tota aquella nit, així que per curar-me en salut i no caure en la temptació de canviar d'idea, vaig enviar l'e-mail amb la meva renúncia a les 6 del matí. Encara record les paraules que vaig escollir: “Comunico que voy a causar baja voluntaria en la empresa y a todos los efectos legales lo notifico con la antelación estipulada en mi contrato”. Tot molt formal, molt corporatiu, ni una paraula amb el mínim component emocional. Si alguna vegada heu passat per una decisió com aquesta, sabeu la sensació d'alivi que comporta, més enllà de la incertesa que l'acompanya.
En aquell moment hi va haver qui em va dir que hagués pogut intentar aconseguir una baixa mèdica per l'ansietat que estava patint. Que hagués pogut pactar un acomiadament, encara que sense indemnització, amb els beneficis legals que això comportava. Em van oferir agafar-me un temps de descans, re-incorporar-me a un altre projecte menys exigent, considerar els avantatges de continuar amb la meva carrera. Qualsevol cosa abans que anar-me, interrompre la meva carrera i tornar a començar de zero.
Aquest, amics meus, és sempre el gran perill de prendre la decisió conscient de fer canvis a la teva vida, sobretot quan els canvis són profunds i afecten a moltes àrees de la vida. S'ha de vèncer molta resistència, interior, però també exterior. Ja vaig explicar aquí la causa d'aquesta reacció: molta gent no vol que els recordin que podrien estar fent canvis a la seva vida, però no els fan, per por, comoditat o inseguretat. Per això prefereixen deixar en evidència el seu conformisme i justificar la seva pròpia passivitat qüestionant el que feim els altres. Després de tot, la inèrcia i el manteniment de l'status quo té molts avantatges (el payoff, ho anomena Susan Jeffers) mentre que canviar significa vèncer molta resistència.
I per això cal tenir un pla.
Una vegada superat l'incòmode ritual pel qual els caps renten la seva consciència oferint-te totes les millores i canvis que no han fet en els mesos anteriors (cum laude, a jutjar pels resultats) s'havia de passar a la fase 2.
Vaig explicar aquí que la millor forma de que un canvi sigui permanent és fer-lo coherent amb la teva identitat. O bé el canvi encaixa en qui ja ets, o bé et converteixes en una persona consistent amb aquest canvi; i això implica fer canvis en totes les àrees de la vida.
En el seu darrer post, Steve Pavlina explica la clau per a fer canvis permanents i dur a terme els teus bons propòsits: requireixen instal·lar hàbits consistents amb els teus objectius. En les seves pròpies paraules, si el teu passat no és consistent amb el futur que imagines, canvia el teu passat.És a dir, comença a crear un nou passat a partir d'ara. Fés-ho al present, és clar. Si esperes prou temps, serà el teu passat, i les teves prediccions sobre el teu futur podran semblar-se més a les teves intencions.
Si intentes predir el teu futur d'aquí a un any en base al teu passat recent, proposa Pavlina, com creus que seria?Si fa un any jo hagués hagut de predir el meu futur en funció del meu passat, el més probable és que hagués estat molt poc consolador: estaria atrapat en una feina que detestaria, o de baixa per depressió a causa d'aquesta mateixa feina; em sentiria sol i aïllat, no tendria gaire més amics que els que ja tenia; hauria descuidat el meu aspecte, la meva forma física i la meva salut; segurament em seguiria queixant de no tenir el temps i la inspiració per dibuixar els meus còmics; seguiria queixant-me de que no hi havia cap persona especial a la meva vida.
Tots aquells de vosaltres que heu estat seguint el meu blog des de l'any passat ja coneixen la resta d'aquesta història. Ja sabeu que és possible donar un gir a la vostra vida, adoptar nous hàbits i mantenir aquesta inèrcia. I els qui em coneixen saben que si ho he aconseguit jo, quan la meva vida semblava perfectament encaminada en una direcció molt previsible, tothom pot aconseguir-ho. Però aquests canvis no vénen sols, ni són de franc.
S'han de prendre una sèrie de decisions, petites i grosses, i moltes d'elles ens posen en situacions de risc i incertesa. S'han de sacrificar parts del teu passat per a deixar lloc a les que han de venir. S'ha de passar per un període de transició, de dol en definitiva, per deixar enrera la persona que eres. I s'ha d'exercitar el coratge per a trepitjar a diari fora de la teva zona de comfort, aquell espai que ens rodetja on tot sembla segur, previsible i conegut, i entrar en el territori del desconegut, l'imprevisible, l'arriscat. En definitiva, l'aventura. Life is either a daring adventure, or nothing.
Don't die without embracing the daring adventure your life is meant to be. You may go broke. You may experience failure and rejection repeatedly. You may endure multiple dysfunctional relationships. But these are all milestones along the path of a life lived courageously. They are your private victories, carving a deeper space within you to be filled with an abundance of joy, happiness, and fulfillment. So go ahead and feel the fear - then summon the courage to follow your dreams anyway. That is strength undefeatable.
Acab de rebutjar una oferta de treball excel·lent. Lead Game Programmer a Sony London. 50.000 lliures anuals, més bonus i altres beneficis.
I he contestat que no, gràcies. Que estic treballant en un projecte que m'impedirà tornar a treballar abans de septembre. La veritat és que encara em sorprèn que m'ofereixin aquestes feines. El que pot sorprendre a qui em llegeixi és que les rebutgi. Per entendre-ho, us he d'explicar abans la meva relació amb els doblers (“diners”, per als qui em llegiu fora de Mallorca) i el valor més que relatiu que els don a la meva vida.
Pregunta: Què faries amb la teva vida si no t'haguessis de preocupar pels doblers?
Sé que molta gent es dedicaria a gaudir, a “fer vida” com se sol dir: viatjar, anar de festa, comprar coses, o plaers més o menys confessables. Uns altres pensarien en els que els envolten i intentarien ajudar a persones desfavorides, a millorar el món, a lluitar contra la injustícia. Finalment, uns altres dedicarien el temps a ells mateixos, a l'activitat creativa, intel·lectual o d'oci amb la que més gaudeixen. Supòs que molts triarien una combinació de les tres, és clar. Però de la teva opció predominant podria saber moltes coses de la teva actitut respecte als doblers. Basta que em diguis a què sols dedicar els períodes de vacances, o d'atur (o a què els dedicaries si t'ho poguessis permetre).
Jo, no és cap secret, pertany al tercer grup. Tant, que no només he dedicat la majoria de les meves vacances i períodes sabàtics a activitats creatives (a dibuixar, sobretot), sinó que ara mateix estic gaudint d'uns mesos de baixa laboral voluntària, comprada amb els meus estalvis, per a dedicar el temps a dibuixar els còmics per als quals la feina no em deixava prou temps.
Això no vol dir que no entengui ni respecti l'actitut dels més hedonistes (el primer grup) o els més solidaris (el segon). Però he arribat a un cert punt d'il·luminació sobre valor real de les coses que es poden comprar amb doblers. Així, he descobert que el recurs més valuós que es pot comprar amb doblers, perquè és el més escàs, i a més quans se'ns acabi no en tendrem més, és el temps.
Per aquells de nosaltres que vivim (o hem viscut) d'un sou, el que es compra amb aquest sou és el nostre temps (que valdrà més o menys en funció de la nostra experiència, etc.) I que per tant la forma de seguir guanyant aquests doblers és dedicar hores de la nostra vida diària a una certa activitat “productiva” (una paraula molt ampla perquè engloba també el que fan els comentaristes esportius). La majoria de les feines que la humanitat ha fet des dels seus origens es basen en aquest principi.
Tot això pot sonar completament obvi però té una conseqüència que ens preocupa a aquells que tenim un afany de trascendència: que el treball generat com a resultat de l'esforç és efímer. I que l'única forma de seguir generant treball d'aquesta forma és seguir-hi dedicant temps i esforç. En definitiva, la supeditació d'una part important del nostre temps a la necessitat de guanyar-nos la vida. Si sumam el temps que dedicar a treballar més el que dedicam a dormir, menjar i altres tasques logístiques (higiene, desplaçaments, etc.) el temps que ens queda per al que se'n diu “fer vida” (socialització, recreació, etc.) és, a més d'escàs, caríssim en termes de les hores que calen per a pagar-lo. D'això, jo en dic un mal negoci.
En general estic d'acord en les frases motivadores que afirmen que no som la nostra feina ni els doblers o possessions que tenim, i que per tant no som (no hauríem de ser) esclaus de la nostra necessitat de guanyar-nos la vida. Entenc que això és bo per entendre que una vida d'abundància no ha de ser necessàriament més feliç que una d'humil. Però si aquesta afirmació es du al límit, ja no ho tenc tant clar.
És cert que no hem nascut necessitant dos cotxes (ni un, de fet) ni anar de vacances, ni una tele d'alta definició, ni una casa de 200 metres, ni un iphone. És cert que som nosaltres qui triam treballar, i potser endeutar-nos, per a tenir aquestes coses. I ténen raó els hippies anti-sistema (amb perdó dels que em llegeixen) quan recórren a aquests tòpics per a denunciar el consumisme, el materialisme, el capitalisme i altres “ismes” que ténen a veure amb la injusta distribució de la riquesa.
Amb el que sí que hem nascut és amb un cos que necessita alimentar, vestir i mantenir sa i estalvi. I a poc que ens facem el propòsit de viure en aquest tros de món, tenir (i guanyar) doblers és la manera més efectiva de complir amb aquesta necessitat fonamental. Potser no necessitam un iphone, cert, però quan el que perilla és el pagament del lloguer o hipoteca de la casa que ens acull, o la compra d'aliments i medicines, sobren els tòpics. Que els ho demanin als nins desnodrides del tercer món (un altre tòpic, ho sé).
Però tornant a la nostra (i meva) necessitat de subsistir, hi ha un principi inamovible a la naturalesa que ha regulat la supervivència de les espècies des del principi dels temps: la selecció natural.
Per més que la civilització occidental hagui violentat aquesta norma, aquesta segueix vigent, però mentre que a la naturalesa el que decideix la selecció natural és la supervivència dels individus amb una millor genètica, a la nostra societat regula l'estatus dels individus amb més recursos.
I aquí per recursos no em referesc només als doblers, el poder o la influència. Per suposat que aquells que gaudeixin d'aquests ho tendran més fàcil per a viure amb comoditat. Però per aquells de nosaltres que no hem nascut rics, nobles o amb privilegis, el nostre principal recurs el tenim al cap. A dins, específicament.
We want your homes, we want your lives We want the things you won't allow us. We won't use guns, we won't use bombs We'll use the one thing we've got more of - that's our minds.
- Pulp, "Mis-Shapes"
Tenc el privilegi de ser intel·ligent, enginyer, programador, i a més tenir experiència en la indústria dels videojocs. Això em converteix en un recurs escàs i valuós, i així el preu el meu temps, venut de forma mercenària i a preu de mercat, és prou més elevat que el d'altres feines. Però el meu model de negoci segueix consistint en vendre el meu temps per un preu. Una feina més agraïda que picar pedra, per descomptat, però conceptualment igual de dependent.
En un altre camp, som un dibuixant poc experimentat, desconegut i sense publicar. Això fa que els meus còmics, per més treball i devoció que hi dediqui, no valguin res. És a dir, que del meu esforç no en pugui treure un rendiment que em permeti sobreviure.
El primer model potser és un mal negoci. El segon, és un suicidi.
És entre aquests dos extrems que he estat desenvolupant al llarg de aquest darrer any la meva Teoria Econòmica General, que es pot enunciar en els següents principis:
viure davall un pont no és una opció raonable. Tampoc ho és viure a una cova i caçar per menjar.
treballar per altres és una inversió temporal que estic disposat a fer en funció del cost econòmic de les meves necessitats vitals
treballar en els meus propis projectes és una inversió en el meu desenvolupament i estabilitat futurs, el rendiment de la qual s'estendrà més enllà del temps invertit
La clau del tercer punt és el que s'anomenen ingressos passius, i la clau de la generació passiva de recursos és la creació de valor.
El valor és un concepte que va més enllà del cost, el benefici i el rendiment. El valor té a veure amb el que l'esforç aporta a les persones. Si us agrada més, digau-ne contribució. Jo en dic legat.
Ja he dit que som un home amb afany de trascendència. El temps del que disposam en aquest món és prou limitat. I una vegada satisfeta la nostra supervivència, no em sembla prudent dedicar-lo a guanyar doblers només per invertir-los en bens i experiències que no ens sobreviuran, i en la nostra comoditat.
No vull dir amb això que no m'agradi una mica de plaer mundà com al que més. És només que la idea de treballar i sobreviure només per treballar i sobreviure una mica més és massa limitada. En el meu cas, crec que puc fer alguna cosa més amb la meva vida. I estic segur de que tots vosaltres també en sou capaços.
Cada persona té capacitat per contribuir, d'aportar qualque cosa al seu entorn. I si aquesta contribució, aquest valor, el posa en forma tangible, reutilitzable i reproduible, i el posa en mans de la gent per qui aquesta contribució té valor, acabarà generant ingressos. Aquests es converteixen en creadors.
Aquells que desconeixen, o ignoren, la seva capacitat per contribuir, per defecte es converteixen en consumidors.
Aquests termes poden molestar a tots aquells que treballin per un sou (que són la majoria) i els pot fer sentir ofesos. També s'ha de recordar que professions molt ben pagades (per exemple, controlador aeri) entrarien en la categoria de consumidor, i no per això són menyspreables. I per suposat, la meva hipocresia suprema és la de parlar de contribució com si jo fós una mescla de Jesucrist, Einstein i Chuck Norris, quan em guanyava la vida fent videojocs, i ara em dedic a dibuixar còmics, ambdues activitats que difícilment contribueixen al progrés de l'humanitat.
Però no és a això el que vull dir quan xerr d'afany de transcendència. Al que em referesc és a que els resultats del meu esforç vagin més enllà del rendiment econòmic immediat, al que aporta a la vida d'altres persones, i al que quedarà del meu treball quan el meu temps s'hagi acabat.
En aquests termes, contribució és la de tots aquells que comparteixen les seves experiències i coneixements als seus llibres, blogs, o altres medi de difusió. Els artistes que creen obres o històries que comparteixen amb el seu públic. Els programadors que col·laboren en projectes oberts. Els voluntaris que treballen per solidaritat.
La contribució té mala fama com a negoci perquè sembla que del que es tracta és de fer feina de franc. I per als qui necessiten que la gent segueixi creient que l'única font de valor és el temps, ja els va bé que sigui així.
Però la realitat s'encarrega de corregir-los. Darrera d'aquestes contribucions, sovint hi ha persones que han trobat la forma de guanyar doblers a canvi del valor generat. I per suposat, aquestes persones van haver de pagar el temps invertit en aquestes contribucions amb sous guanyats amb la seva feina. D'una forma o l'altre, hi ha doblers implicats.
Però aquesta és precisament la meva gran oportunitat. No sé quin rendiment en pugui treure directament dels còmic que pugui dibuixar, però encara que no aconsegueixi que me'ls publiquin, ja serien part de la meva contribució. Com també ho són la tecnologia i els coneixements que vaig treure del meu pas per Tragnarion i Gameloft, els quals encara no he explotat en el meu benefici com hauria pogut. He considerat les opcions d'establir-me com a consultor, professor, desenvolupador independent, d'auto-publicar els meus còmics per internet per generar tràfic i publicitat. I tot m'han suggerit que segueixi el camí d'altres bloguers i intenti treure partit de les meves habilitats de comunicació, i dels meus coneixements sobre desenvolupament personal i professional, fent de coach, donant xerrades i seminaris, o escrivint llibres i blogs.
En qualsevol dels casos, som conscient de que la meva és una situació privilegiada. De que no tothom pot permetre's deixar una feina en plena crisi, que molta gent no compta més que amb la seva professió per guanyar-se la vida, que no ténen doblers ni temps per invertir en cap contribució quan ja ténen prou feines amb pagar l'hipoteca i mantenir la seva família.
Però si aquest és el teu cas, i creus que tu també pots fer una contribució, no deixis que la teva situació es converteixi en una excusa a llarg plaç. Potser una crisi econòmica global no és el millor moment per prendre riscs, però en realitat, mai és un bon moment per això. I si qualque cosa bona ha tengut aquesta crisi, són les oportunitats que ha obert a tots aquells que han vist trontollar la seva seguretat, i descobert que, en realitat, mai tenim res segur, i per tant, no tenim res segur a perdre.
I si arriba el cas, serà un plaer convidar-vos a visitar-me quan visqui davall un pont :)
“Si la feina fós salut, els rics la voldrien tota per ells.”
Aquesta dita anònima resumeix molt bé el que he après a través de dotze anys de vida professional, i sobretot els quatre anys i vuit mesos que vaig treballar en total com a programador de videojocs (fins a la meva retirada, que ja vaig relatar aquí).
Vull contar com he estat una víctima de dos mals arrelats a la cultura professional de la societat de la informació, que constitueixen pràcticament una plaga a la indústria dels videojocs: el workaholism (addicció a la feina) i la seva conseqüència natural, el burnout (cremar-se, com se sol dir).
Però abans d'explicar com vaig arribar a patir aquestes dolències (auto-infligides, he d'afegir) us he de contar una mica la meva història.
La Fàbrica de Xocolata
Jo volia ser programador de videojocs des de que tenia 13 anys, quan em van regalar el meu primer ordinador. És clar que per un nin això era quasi tant com voler ser astronauta. Partia d'un raonament que a jo m'agrada anomenar “fal·làcia de la fàbrica de xocolata”, que vé a dir el següent: si la xocolata és una cosa tan bona, una fàbrica de xocolata ha de ser el lloc més meravellós del món. Roald Dahl, ja sabeu, en va fer un conte infantil, d'aquesta fantasia. Adaptat, la meva versió venia a ser: si els videojocs són tan divertits, fer videojocs ha de ser la millor feina del món.
Qui m'hagués dit a jo que 15 anys més tard tendria l'oportunitat de posar a prova aquella teoria. Abans, però, i sense aquella feina de fantasia gaire present, vaig haver d'estudiar una complicada (i majorment inútil) enginyeria, i treballar subseqüentment a una caixa d'estalvis, i com a programador de webs i software de gestió. I en cada una d'aquestes feines, quan em trobava davant d'una crisi, d'un problema aparentment insalvable, o simplement tenia un dia dolent, solia queixar-me dient: “Jo el que volia era programar videojocs!”
I així va ser com va arribar l'any 2003, i tal i com vaig explicar al darrer post, la Loteria Universal em va posar de front la meva feina somiada. El lloc es deia (es diu, vaja) Tragnarion Studios, el projecte es deia Renaissance (ha acabat per dir-se Scourge) i els artífexs es deien... bé, els artífexs ja sabeu qui sóu.
No us vull avorrir amb els detalls. Tal i com diuen les dades publicades, Tragnarion va ser creada com a part del grup d'empreses establertes a Mallorca i les Canàries pel nostre Willy Wonka particular, un empresari només unes setmanes més gran que jo, a qui anomenarem Fred. Amb qualcuns dels seus col·laboradors propers com a responsables creatius del projecte, i un grapat de nerds que ens encarregueríem de la part tècnica i artística.
Tret del cap d'art i un dels programadors, a l'equip original cap de nosaltres tenia experiència fent videojocs. Jo vaig acabar, he d'admetre que amb entusiasme, al front de l'equip tècnic de gràfics, una feina que mai havia fet, i de la qual no en tenia més que un coneixement teòric. Aquestes dues dades haurien de donar una idea de la classe d'audàcia que suposava embarcar-se a aquest projecte. Si més no per Fred, ja que els demés poca cosa hi arriscàvem, mentre que ell s'hi jugava els quartos.
I ara que ja us he presentat l'escenari, deixau que us parli de la meva vida com a Oompa Loompa.
No volies brou? Tassa i mitja!
“Vés alerta amb el que demanes, que es podria fer realitat”
Aquesta advertència que segons els contes prevenia sobre el perill de formular un desig al Pou dels ídem podria ser el lema d'aquells primers anys a Tragnarion. El meu somni d'infància s'havia fet realitat, jo tenia la feina que volia fer, i el que era el millor, em pagaven per fer-la! Així que tot el que ara havia de fer era esforçar-me en estar a l'alçada del repte. És a dir, aprendre a fer-la.
La realitat és que no m'ho creia. No importava quants d'anys dugués somiant amb aquell moment, o quantes hores hagués dedicat a estudiar matemàtiques, algoritmes i teoria de gràfics. Pensava que no era realment la persona més qualificada per fer aquella feina. I és cert, no ho era, però en aquell moment vaig decidir no pensar-hi massa i esforçar-me en cobrir la distància entre la meva situació i les expectatives de la feina. Expectatives, s'ha de dir, no gaire definides, però aquesta és una altra part de la història, i no vull avançar esdeveniments.
La qüestió és que vaig decidir prendre'm molt seriosament aquella tasca. De fet, me la vaig prendre com una cosa personal. Tant, que no content amb cobrir les meves hores de feina, vaig començar a invertir-hi hores extres. Primer entre setmana, i després els caps de setmana. I després me'n duia feina a casa. I després vaig començar a treballar a casa en vacances (estudiar i investigar, més que res, però feina després de tot). Com que va coincidir en l'època en que vaig mudar-me a viure sol a un poble perdut de la Mallorca profunda, tampoc hi tenia gran cosa a fer, a casa. I com que el projecte va començar a endarrerir-se de forma preocupant, vaig començar a trobar-me irritable i frustrat. I a patir mal d'esquena. I a no dormir bé.
Ara sé que aquests són els primers símptomes del workaholism, l'addicció a la feina.
I així va ser com vaig patir el primer atac d'ansietat, un diumenge d'estiu de 2005.
Encara que en aquell moment no li vaig donar la importància que mereixia, aquesta hauria d'haver estat la primera senyal de que no estava fent bé alguna cosa. Però la decisió d'invertir en aquella feina fins a la darrera de les meves forces ja estava presa. I en tot cas, estava massa capficat en aquell projecte com per deixar que res m'aturàs.
Res, és clar, excepte la incompetència. La meva, però sobretot, la dels altres.
Posau-vos els impermeables, perquè la sang us pot esquitxar.
Un coet al buit
Quan era petit, m'apassionaven les històries de viatges a l'espai. En una d'aquestes, vaig descobrir que per enviar una nau a un altre planeta, la nau s'havia de llençar, no al lloc on es troba ara el planeta, sinó al lloc on estarà quan la nau arribi a la seva òrbita. Si els científics s'equivocaven en els càlculs, la nau només trobaria el buit i es perdria per sempre.
Els videojocs moderns, almenys els de PC i consoles, ténen cicles de desenvolupament llargs, tant com dos o més anys. Per tant, és raonable imaginar que el procés de planificar un projecte tan llarg sigui almenys tan complex i acurat com el d'enviar un coet a Saturn. Quan es tracta de tecnologia, i d'un sector tan competitiu com el dels videojocs, s'ha d'apuntar al punt del futur on es completarà el joc, i si aquesta previsió no es compleix, tot el projecte ha de revisar-se: o s'ha de retallar el contingut, o s'han d'afegir temps i recursos.
Per això encara m'admira que al llarg de més de dos anys del desenvolupament del projecte on vaig treballar, l'objectiu no va arribar a estar mai ben definit. Que no hi havia pla, vaja. Que tant era que anàssim a Saturn que a Plutó.
No em malinterpreteu. Allà la majoria teníem la mateixa experiència fent jocs (o sigui, cap). I encara que els qui en tenien podien donar la seva opinió, qui tenia la darrera paraula era qui posava els doblers. En definitiva aquella era la seva inversió, i per tant la seva jugueta, i en podia fer el que volgués. Tant si era raonable, com si no.
El projecte abans conegut com Renaissance no havia estat mai especialment humil, ni en la part creativa ni en la tecnològica. De fet si d'alguna cosa pecava era d'ambició. El problema va ser que l'aparent abundància de temps, recursos i entusiasme ens va fer confiar-nos a tots, els objectius variaven totes les setmanes, s'afegien noves característiques, l'equip s'ampliava amb professionals amb experiència (per fi). Fins i tot va començar un segon projecte abans que el primer tengués cara i ulls!
Supòs que el punt d'inflexió va ser quan va començar a anar-se gent.
Més o menys durant els primers dos anys d'existència de Tragnarion, l'equip s'havia anat ampliant, fins a una plantilla de més de 50 persones. L'1 de septembre de 2005, el dia en que l'estudi complia dos anys, vam donar a conèixer la nostra existència al món, amb una foto que ja s'ha fet mítica.
No sé en quin moment va passar, però la inexperiència, fins a l'extrem de la incompetència, va acabar per fer mossa a la moral de l'equip. I he d'admetre que aquí m'hi he d'incloure jo mateix. Encara que he tengut tant defensors com detractors de la meva feina, la realitat és que en aquells temps en que treballava fins a 12 hores diàries de dilluns a dissabte per a treure el projecte endavant, els nostres esforços encara semblaven insuficients. Anàvem fent coses, sí. Però el final del projecte no semblava ni remotament més aprop que quan havíem començat. De fet, fins i tot semblava més lluny.
I aquí va ser quan va començar a anar-se la gent. Un èxode que ja no tenia aturall. Dos anys més tard, quan jo vaig deixar l'estudi, dels que surten a aquesta foto no en quedaven ni la meitat. Però abans, la fàbrica de xocolata ens deparava una darrera sorpresa (a jo, almenys).
Aguanta i seràs cabo
Encara que ara pugui semblar una altra cosa, en aquells temps jo encara estava gaudint de la feina. Digau-me masoquista, però tot i que el projecte anava sense rumb, i el joc no tenia disseny definitiu ni data límit realista, jo m'ho estava passant pipa. Després de tot tenia l'ordinador més potent de l'oficina, dotzenes de llibres de consulta i cap objectiu raonable. Què podia anar malament?
Perdonau la grolleria, però aquesta vinyeta captura prou bé el meu sentiment quan Fred va posar al capdavant de l'estudi un productor experimentat, que venia a posar ordre al nostre caòtic univers. Per mantenir el seu anonimat, l'anomenaré Mr. Jones.
Si un mèrit va tenir Mr. Jones en la seva etapa com a Studio Manager de Tragnarion va ser aconseguir el que ningú havia estat capaç, que va ser posar-nos d'acord en una cosa: tots l'odiàvem.
A uns els va dur més temps que als altres, però al final, es va aconseguir guanyar l'antipatia generalitzada de tot l'equip. Tant, que ja no hi és. Uns dos anys més tard, malauradament després de que jo me n'hagués anat, Mr. Jones va deixar la feina. Mai sabré si per decisió pròpia o forçat (i si ho sabés no podria contar-ho), però en tot cas no crec que ningú a Tragnarion el trobàs gaire a faltar.
Dir que Mr. Jones ha estat el pitjor cap que he tengut seria faltar a la veritat. En primer lloc perquè gràcies a ell vaig acabar de cremar-me d'aquella feina, la qual cosa m'ha duit aquí on estic ara, que no és un mal lloc. I en segon lloc, en fi, perquè després n'hi ha hagut, almenys, un de pitjor.
L'altre gran aportació de Mr. Jones a la història de Tragnarion, i a la meva carrera, va ser ben diferent. Cada vegada que m'han entrevistat després per una feina, la pregunta habitual “quin ha estat el seu pitjor moment professional?” tenia la mateixa resposta: “Quan el meu cap d'estudi va decidir llençar la meva feina de tres anys”.
Això va passar el gener de 2007 (l'any que vaig definir com el pitjor de la meva vida, ho recordau?) en un moment especialment dolç, de tornada d'unes llargues vacances. Un mal dia, ens van comunicar que tot el desenvolupament que havíem fet des de septembre de 2003 fins llavors acabava de ser cancel·lat. L'empresa havia decidit comprar una tecnologia externa per fer el joc. Tota la feina que havíem fet, totes les hores extres, els caps de setmana, les llargues nits, els maldecaps, havien estat per no res.
Per no res? Bé, en realitat no diria tant. A aquelles alçades, sense cap dubte, jo ja era un expert. Havia comès tots els errors imaginables. Havia treballat en múltiples aspectes de la feina. Havia encaixat més crítiques del que hauria pogut imaginar. Tota aquesta experiència és la que m'ha obert les portes dels llocs on he treballat després, i amb tota probabilitat d'aquells on treballaré al futur. Si hi pens, aquesta experiència no té preu.
En aquell moment, però, no ho vaig viure ben bé així. I no vaig ser l'únic.
Qui juga amb foc, se crema
I així arribam al sèptim cercle de la meva davallada a l'infern.
Vaig caure víctima del burnout no tant arrel de la decepció i la frustració de veure la meva feina menyspreada i inservible després de dedicar-hi tot aquell temps i energia, sinó de comprovar com el canvi tampoc havia servit per res.
Un hauria esperat que després d'invertir la no menyspreable xifra que Tragnarion va pagar per Unreal Engine, les coses millorarien. Si més no, la moral. Ben al contrari, ni aquesta tecnologia va resultar ser la panacea que ens havíem imaginat, ni el projecte estava millor encaminat que en els tres anys anteriors. O almenys així va ser durant els sis mesos que vaig aguantar.
No sabria dir en quin moment em vaig cremar del tot. Potser va ser quan la nostra feina va començar a ser un simple copiar i aferrar de codi aliè. Potser quan ens van posar a tots a fer feines que no ens pertocaven. Potser quan una dotzena de companys van deixar l'estudi en pocs mesos.
El que sé és que el meu rendiment havia tocat fons, juntament amb la meva moral. Vaig començar a fantasejar amb la idea de prendre'm un any sabàtic. Al final em vaig deixar endur i vaig cercar feina a l'estranger, i així va ser com vaig acabar a Derry. La resta és història.
Passar per Tragnarion ha acabat per ser una de les experiències més intenses de la meva vida. Vaig tenir l'oportunitat, no gaire habitual, de complir amb un somni d'infància. I com he dit, m'ha obert les portes del meu futur professional.
Però a quin preu? Durant un temps em va costar el temps lliure, la vida social, els meus còmics i finalment la salut. I de tot això no en van tenir la culpa ni Mr. Jones ni Fred ni ningú. El workaholism i el burnout, com he dit, són auto-infligits. Són el producte d'una vida desequilibrada en favor de la feina, on quan aquesta va malament, la resta d'aspectes de la vida trontollen. No importa que tenguis la millor feina del món.
Sobre tot això vaig llegir a un llibre titulat The Joy of Burnout, un títol aparentment contradictori on vaig aprendre dues coses importants: a posar nom als errors comesos durant la meva etapa a Tragnarion; i que tot el que he fet en aquests darrers mesos per reconquerir la meva vida ha estat en la direcció correcta. Sempre és un alivi.
Però no puc acabar sense una nota de justícia. Tragnarion Studios em va donar moltes alegries i decepcions, però les coses han canviat molt. Avui 9 d'abril de 2010 és finalment el dia en que surt a la venda The Scourge Project, el títol amb què finalment es publica el projecte en què vaig treballar durant els meus anys a Tragnarion (encara que no hi quedi ni una línia del meu codi).
Al final les coses van sortir bé, els responsables del projecte van fer bé la seva feina, i un equip renovat ha aconseguit el que semblava impossible, 6 anys, 7 mesos i 8 dies després de començar. Enhorabona a tot l'equip, i en especial a Cristóbal, Micky, Omar i Rafa, que han estat allà fins al final exactament des del primer dia.
De moliner mudaràs, però de lladre no en sortiràs
I no voldria acabar aquest post, que ja ha estat prou llarg, sense referir-me breument al meu pas per Gameloft a Barcelona, amb el respecte i la prudència que les circumstàncies exigeixen. Tot el que puc dir és que vaig aconseguir la notable fita de repetir els elements clau del meu pas per Tragnarion (producció caòtica, temps de feina llençat, cap d'estudi qüestionable), però comprimits en només vuit mesos, i amb la diferència notable de que vaig veure publicat almenys un dels projectes en què vaig participar.
Així que sabeu que us sé dir? Que a la propera feina, si he de tornar a dedicar-me a això de fer jocs, seré jo el qui organitzi el projecte, prengui les decisions i doni les ordres. Perquè ja he vist fer-ho malament moltes vegades. I perquè per fer-ho bé, he tengut els millors mestres.
Post dedicat a Marina, Abraham, Pedro, Mateu i Catalin, els millors caps d'equip que un podria desitjar.
Com que aquest blog té tan poc tràfic, deixau que comparteixi amb vosaltres una idea milionària.
