Estic d'aniversari! Aquesta setmana fa un any que vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida, la de deixar una feina que no anava enlloc, i posar en marxa una carrera com dibuixant. Ara tot pot semblar molt guapo, però en aquell moment ni la decisió va ser fàcil, ni les circumstàncies agradables. És un bon dia per recordar-ho.
Aquell passat 1 de maig (per cert, irònicament dia del treball) vaig tenir una altra d'aquelles nits en que no vaig poder dormir. Ja feia setmanes que tornava a patir ansietat per culpa de la feina, a més d'altres circumstàncies que no vénen al cas. Diguem només que va semblar que tothom es va posar d'acord per tocar-me els collons, i que aquella havia estat una setmana especialment surrealista.
Van passar moltes coses durant aquell cap de setmana. Va ser el cap de setmana en què el Barça va marcar 6 gols al Real Madrid – jo em trobava tant esgotat i desconnectat del món, que fins i tot vaig veure (i gaudir) aquell partit que per altra banda no m'importava el més mínim. I el diumenge següent al matí, en una platja de Castelldefels, vaig decidir que ja n'havia tengut prou de la trampa en la qual jo mateix m'havia ficat, rompre amb el patró, i planejar un futur distint.
I aquell dilluns era el dia escollit per començar.
Tenc el privilegi de poder dir que he deixat totes les meves feines voluntàriament, sempre per millorar, i sempre despedint-me dels meus caps i companys en bons termes, fins i tot quan ells eren els responsables de la meva defecció. Ja diuen que convé tenir amics fins a l'infern.
Però per alguna raó, la decisió sempre em fa sentir culpable. No vaig poder dormir en tota aquella nit, així que per curar-me en salut i no caure en la temptació de canviar d'idea, vaig enviar l'e-mail amb la meva renúncia a les 6 del matí. Encara record les paraules que vaig escollir: “Comunico que voy a causar baja voluntaria en la empresa y a todos los efectos legales lo notifico con la antelación estipulada en mi contrato”. Tot molt formal, molt corporatiu, ni una paraula amb el mínim component emocional. Si alguna vegada heu passat per una decisió com aquesta, sabeu la sensació d'alivi que comporta, més enllà de la incertesa que l'acompanya.
En aquell moment hi va haver qui em va dir que hagués pogut intentar aconseguir una baixa mèdica per l'ansietat que estava patint. Que hagués pogut pactar un acomiadament, encara que sense indemnització, amb els beneficis legals que això comportava. Em van oferir agafar-me un temps de descans, re-incorporar-me a un altre projecte menys exigent, considerar els avantatges de continuar amb la meva carrera. Qualsevol cosa abans que anar-me, interrompre la meva carrera i tornar a començar de zero.
Aquest, amics meus, és sempre el gran perill de prendre la decisió conscient de fer canvis a la teva vida, sobretot quan els canvis són profunds i afecten a moltes àrees de la vida. S'ha de vèncer molta resistència, interior, però també exterior. Ja vaig explicar aquí la causa d'aquesta reacció: molta gent no vol que els recordin que podrien estar fent canvis a la seva vida, però no els fan, per por, comoditat o inseguretat. Per això prefereixen deixar en evidència el seu conformisme i justificar la seva pròpia passivitat qüestionant el que feim els altres. Després de tot, la inèrcia i el manteniment de l'status quo té molts avantatges (el payoff, ho anomena Susan Jeffers) mentre que canviar significa vèncer molta resistència.
I per això cal tenir un pla.
Una vegada superat l'incòmode ritual pel qual els caps renten la seva consciència oferint-te totes les millores i canvis que no han fet en els mesos anteriors (cum laude, a jutjar pels resultats) s'havia de passar a la fase 2.
Vaig explicar aquí que la millor forma de que un canvi sigui permanent és fer-lo coherent amb la teva identitat. O bé el canvi encaixa en qui ja ets, o bé et converteixes en una persona consistent amb aquest canvi; i això implica fer canvis en totes les àrees de la vida.
En el seu darrer post, Steve Pavlina explica la clau per a fer canvis permanents i dur a terme els teus bons propòsits: requireixen instal·lar hàbits consistents amb els teus objectius. En les seves pròpies paraules, si el teu passat no és consistent amb el futur que imagines, canvia el teu passat.És a dir, comença a crear un nou passat a partir d'ara. Fés-ho al present, és clar. Si esperes prou temps, serà el teu passat, i les teves prediccions sobre el teu futur podran semblar-se més a les teves intencions.
Si intentes predir el teu futur d'aquí a un any en base al teu passat recent, proposa Pavlina, com creus que seria?Si fa un any jo hagués hagut de predir el meu futur en funció del meu passat, el més probable és que hagués estat molt poc consolador: estaria atrapat en una feina que detestaria, o de baixa per depressió a causa d'aquesta mateixa feina; em sentiria sol i aïllat, no tendria gaire més amics que els que ja tenia; hauria descuidat el meu aspecte, la meva forma física i la meva salut; segurament em seguiria queixant de no tenir el temps i la inspiració per dibuixar els meus còmics; seguiria queixant-me de que no hi havia cap persona especial a la meva vida.
Tots aquells de vosaltres que heu estat seguint el meu blog des de l'any passat ja coneixen la resta d'aquesta història. Ja sabeu que és possible donar un gir a la vostra vida, adoptar nous hàbits i mantenir aquesta inèrcia. I els qui em coneixen saben que si ho he aconseguit jo, quan la meva vida semblava perfectament encaminada en una direcció molt previsible, tothom pot aconseguir-ho. Però aquests canvis no vénen sols, ni són de franc.
S'han de prendre una sèrie de decisions, petites i grosses, i moltes d'elles ens posen en situacions de risc i incertesa. S'han de sacrificar parts del teu passat per a deixar lloc a les que han de venir. S'ha de passar per un període de transició, de dol en definitiva, per deixar enrera la persona que eres. I s'ha d'exercitar el coratge per a trepitjar a diari fora de la teva zona de comfort, aquell espai que ens rodetja on tot sembla segur, previsible i conegut, i entrar en el territori del desconegut, l'imprevisible, l'arriscat. En definitiva, l'aventura. Life is either a daring adventure, or nothing.
Don't die without embracing the daring adventure your life is meant to be. You may go broke. You may experience failure and rejection repeatedly. You may endure multiple dysfunctional relationships. But these are all milestones along the path of a life lived courageously. They are your private victories, carving a deeper space within you to be filled with an abundance of joy, happiness, and fulfillment. So go ahead and feel the fear - then summon the courage to follow your dreams anyway. That is strength undefeatable.
Acab de rebutjar una oferta de treball excel·lent. Lead Game Programmer a Sony London. 50.000 lliures anuals, més bonus i altres beneficis.
I he contestat que no, gràcies. Que estic treballant en un projecte que m'impedirà tornar a treballar abans de septembre. La veritat és que encara em sorprèn que m'ofereixin aquestes feines. El que pot sorprendre a qui em llegeixi és que les rebutgi. Per entendre-ho, us he d'explicar abans la meva relació amb els doblers (“diners”, per als qui em llegiu fora de Mallorca) i el valor més que relatiu que els don a la meva vida.
Pregunta: Què faries amb la teva vida si no t'haguessis de preocupar pels doblers?
Sé que molta gent es dedicaria a gaudir, a “fer vida” com se sol dir: viatjar, anar de festa, comprar coses, o plaers més o menys confessables. Uns altres pensarien en els que els envolten i intentarien ajudar a persones desfavorides, a millorar el món, a lluitar contra la injustícia. Finalment, uns altres dedicarien el temps a ells mateixos, a l'activitat creativa, intel·lectual o d'oci amb la que més gaudeixen. Supòs que molts triarien una combinació de les tres, és clar. Però de la teva opció predominant podria saber moltes coses de la teva actitut respecte als doblers. Basta que em diguis a què sols dedicar els períodes de vacances, o d'atur (o a què els dedicaries si t'ho poguessis permetre).
Jo, no és cap secret, pertany al tercer grup. Tant, que no només he dedicat la majoria de les meves vacances i períodes sabàtics a activitats creatives (a dibuixar, sobretot), sinó que ara mateix estic gaudint d'uns mesos de baixa laboral voluntària, comprada amb els meus estalvis, per a dedicar el temps a dibuixar els còmics per als quals la feina no em deixava prou temps.
Això no vol dir que no entengui ni respecti l'actitut dels més hedonistes (el primer grup) o els més solidaris (el segon). Però he arribat a un cert punt d'il·luminació sobre valor real de les coses que es poden comprar amb doblers. Així, he descobert que el recurs més valuós que es pot comprar amb doblers, perquè és el més escàs, i a més quans se'ns acabi no en tendrem més, és el temps.
Per aquells de nosaltres que vivim (o hem viscut) d'un sou, el que es compra amb aquest sou és el nostre temps (que valdrà més o menys en funció de la nostra experiència, etc.) I que per tant la forma de seguir guanyant aquests doblers és dedicar hores de la nostra vida diària a una certa activitat “productiva” (una paraula molt ampla perquè engloba també el que fan els comentaristes esportius). La majoria de les feines que la humanitat ha fet des dels seus origens es basen en aquest principi.
Tot això pot sonar completament obvi però té una conseqüència que ens preocupa a aquells que tenim un afany de trascendència: que el treball generat com a resultat de l'esforç és efímer. I que l'única forma de seguir generant treball d'aquesta forma és seguir-hi dedicant temps i esforç. En definitiva, la supeditació d'una part important del nostre temps a la necessitat de guanyar-nos la vida. Si sumam el temps que dedicar a treballar més el que dedicam a dormir, menjar i altres tasques logístiques (higiene, desplaçaments, etc.) el temps que ens queda per al que se'n diu “fer vida” (socialització, recreació, etc.) és, a més d'escàs, caríssim en termes de les hores que calen per a pagar-lo. D'això, jo en dic un mal negoci.
En general estic d'acord en les frases motivadores que afirmen que no som la nostra feina ni els doblers o possessions que tenim, i que per tant no som (no hauríem de ser) esclaus de la nostra necessitat de guanyar-nos la vida. Entenc que això és bo per entendre que una vida d'abundància no ha de ser necessàriament més feliç que una d'humil. Però si aquesta afirmació es du al límit, ja no ho tenc tant clar.
És cert que no hem nascut necessitant dos cotxes (ni un, de fet) ni anar de vacances, ni una tele d'alta definició, ni una casa de 200 metres, ni un iphone. És cert que som nosaltres qui triam treballar, i potser endeutar-nos, per a tenir aquestes coses. I ténen raó els hippies anti-sistema (amb perdó dels que em llegeixen) quan recórren a aquests tòpics per a denunciar el consumisme, el materialisme, el capitalisme i altres “ismes” que ténen a veure amb la injusta distribució de la riquesa.
Amb el que sí que hem nascut és amb un cos que necessita alimentar, vestir i mantenir sa i estalvi. I a poc que ens facem el propòsit de viure en aquest tros de món, tenir (i guanyar) doblers és la manera més efectiva de complir amb aquesta necessitat fonamental. Potser no necessitam un iphone, cert, però quan el que perilla és el pagament del lloguer o hipoteca de la casa que ens acull, o la compra d'aliments i medicines, sobren els tòpics. Que els ho demanin als nins desnodrides del tercer món (un altre tòpic, ho sé).
Però tornant a la nostra (i meva) necessitat de subsistir, hi ha un principi inamovible a la naturalesa que ha regulat la supervivència de les espècies des del principi dels temps: la selecció natural.
Per més que la civilització occidental hagui violentat aquesta norma, aquesta segueix vigent, però mentre que a la naturalesa el que decideix la selecció natural és la supervivència dels individus amb una millor genètica, a la nostra societat regula l'estatus dels individus amb més recursos.
I aquí per recursos no em referesc només als doblers, el poder o la influència. Per suposat que aquells que gaudeixin d'aquests ho tendran més fàcil per a viure amb comoditat. Però per aquells de nosaltres que no hem nascut rics, nobles o amb privilegis, el nostre principal recurs el tenim al cap. A dins, específicament.
We want your homes, we want your lives We want the things you won't allow us. We won't use guns, we won't use bombs We'll use the one thing we've got more of - that's our minds.
- Pulp, "Mis-Shapes"
Tenc el privilegi de ser intel·ligent, enginyer, programador, i a més tenir experiència en la indústria dels videojocs. Això em converteix en un recurs escàs i valuós, i així el preu el meu temps, venut de forma mercenària i a preu de mercat, és prou més elevat que el d'altres feines. Però el meu model de negoci segueix consistint en vendre el meu temps per un preu. Una feina més agraïda que picar pedra, per descomptat, però conceptualment igual de dependent.
En un altre camp, som un dibuixant poc experimentat, desconegut i sense publicar. Això fa que els meus còmics, per més treball i devoció que hi dediqui, no valguin res. És a dir, que del meu esforç no en pugui treure un rendiment que em permeti sobreviure.
El primer model potser és un mal negoci. El segon, és un suicidi.
És entre aquests dos extrems que he estat desenvolupant al llarg de aquest darrer any la meva Teoria Econòmica General, que es pot enunciar en els següents principis:
viure davall un pont no és una opció raonable. Tampoc ho és viure a una cova i caçar per menjar.
treballar per altres és una inversió temporal que estic disposat a fer en funció del cost econòmic de les meves necessitats vitals
treballar en els meus propis projectes és una inversió en el meu desenvolupament i estabilitat futurs, el rendiment de la qual s'estendrà més enllà del temps invertit
La clau del tercer punt és el que s'anomenen ingressos passius, i la clau de la generació passiva de recursos és la creació de valor.
El valor és un concepte que va més enllà del cost, el benefici i el rendiment. El valor té a veure amb el que l'esforç aporta a les persones. Si us agrada més, digau-ne contribució. Jo en dic legat.
Ja he dit que som un home amb afany de trascendència. El temps del que disposam en aquest món és prou limitat. I una vegada satisfeta la nostra supervivència, no em sembla prudent dedicar-lo a guanyar doblers només per invertir-los en bens i experiències que no ens sobreviuran, i en la nostra comoditat.
No vull dir amb això que no m'agradi una mica de plaer mundà com al que més. És només que la idea de treballar i sobreviure només per treballar i sobreviure una mica més és massa limitada. En el meu cas, crec que puc fer alguna cosa més amb la meva vida. I estic segur de que tots vosaltres també en sou capaços.
Cada persona té capacitat per contribuir, d'aportar qualque cosa al seu entorn. I si aquesta contribució, aquest valor, el posa en forma tangible, reutilitzable i reproduible, i el posa en mans de la gent per qui aquesta contribució té valor, acabarà generant ingressos. Aquests es converteixen en creadors.
Aquells que desconeixen, o ignoren, la seva capacitat per contribuir, per defecte es converteixen en consumidors.
Aquests termes poden molestar a tots aquells que treballin per un sou (que són la majoria) i els pot fer sentir ofesos. També s'ha de recordar que professions molt ben pagades (per exemple, controlador aeri) entrarien en la categoria de consumidor, i no per això són menyspreables. I per suposat, la meva hipocresia suprema és la de parlar de contribució com si jo fós una mescla de Jesucrist, Einstein i Chuck Norris, quan em guanyava la vida fent videojocs, i ara em dedic a dibuixar còmics, ambdues activitats que difícilment contribueixen al progrés de l'humanitat.
Però no és a això el que vull dir quan xerr d'afany de transcendència. Al que em referesc és a que els resultats del meu esforç vagin més enllà del rendiment econòmic immediat, al que aporta a la vida d'altres persones, i al que quedarà del meu treball quan el meu temps s'hagi acabat.
En aquests termes, contribució és la de tots aquells que comparteixen les seves experiències i coneixements als seus llibres, blogs, o altres medi de difusió. Els artistes que creen obres o històries que comparteixen amb el seu públic. Els programadors que col·laboren en projectes oberts. Els voluntaris que treballen per solidaritat.
La contribució té mala fama com a negoci perquè sembla que del que es tracta és de fer feina de franc. I per als qui necessiten que la gent segueixi creient que l'única font de valor és el temps, ja els va bé que sigui així.
Però la realitat s'encarrega de corregir-los. Darrera d'aquestes contribucions, sovint hi ha persones que han trobat la forma de guanyar doblers a canvi del valor generat. I per suposat, aquestes persones van haver de pagar el temps invertit en aquestes contribucions amb sous guanyats amb la seva feina. D'una forma o l'altre, hi ha doblers implicats.
Però aquesta és precisament la meva gran oportunitat. No sé quin rendiment en pugui treure directament dels còmic que pugui dibuixar, però encara que no aconsegueixi que me'ls publiquin, ja serien part de la meva contribució. Com també ho són la tecnologia i els coneixements que vaig treure del meu pas per Tragnarion i Gameloft, els quals encara no he explotat en el meu benefici com hauria pogut. He considerat les opcions d'establir-me com a consultor, professor, desenvolupador independent, d'auto-publicar els meus còmics per internet per generar tràfic i publicitat. I tot m'han suggerit que segueixi el camí d'altres bloguers i intenti treure partit de les meves habilitats de comunicació, i dels meus coneixements sobre desenvolupament personal i professional, fent de coach, donant xerrades i seminaris, o escrivint llibres i blogs.
En qualsevol dels casos, som conscient de que la meva és una situació privilegiada. De que no tothom pot permetre's deixar una feina en plena crisi, que molta gent no compta més que amb la seva professió per guanyar-se la vida, que no ténen doblers ni temps per invertir en cap contribució quan ja ténen prou feines amb pagar l'hipoteca i mantenir la seva família.
Però si aquest és el teu cas, i creus que tu també pots fer una contribució, no deixis que la teva situació es converteixi en una excusa a llarg plaç. Potser una crisi econòmica global no és el millor moment per prendre riscs, però en realitat, mai és un bon moment per això. I si qualque cosa bona ha tengut aquesta crisi, són les oportunitats que ha obert a tots aquells que han vist trontollar la seva seguretat, i descobert que, en realitat, mai tenim res segur, i per tant, no tenim res segur a perdre.
I si arriba el cas, serà un plaer convidar-vos a visitar-me quan visqui davall un pont :)
“Si la feina fós salut, els rics la voldrien tota per ells.”
Aquesta dita anònima resumeix molt bé el que he après a través de dotze anys de vida professional, i sobretot els quatre anys i vuit mesos que vaig treballar en total com a programador de videojocs (fins a la meva retirada, que ja vaig relatar aquí).
Vull contar com he estat una víctima de dos mals arrelats a la cultura professional de la societat de la informació, que constitueixen pràcticament una plaga a la indústria dels videojocs: el workaholism (addicció a la feina) i la seva conseqüència natural, el burnout (cremar-se, com se sol dir).
Però abans d'explicar com vaig arribar a patir aquestes dolències (auto-infligides, he d'afegir) us he de contar una mica la meva història.
La Fàbrica de Xocolata
Jo volia ser programador de videojocs des de que tenia 13 anys, quan em van regalar el meu primer ordinador. És clar que per un nin això era quasi tant com voler ser astronauta. Partia d'un raonament que a jo m'agrada anomenar “fal·làcia de la fàbrica de xocolata”, que vé a dir el següent: si la xocolata és una cosa tan bona, una fàbrica de xocolata ha de ser el lloc més meravellós del món. Roald Dahl, ja sabeu, en va fer un conte infantil, d'aquesta fantasia. Adaptat, la meva versió venia a ser: si els videojocs són tan divertits, fer videojocs ha de ser la millor feina del món.
Qui m'hagués dit a jo que 15 anys més tard tendria l'oportunitat de posar a prova aquella teoria. Abans, però, i sense aquella feina de fantasia gaire present, vaig haver d'estudiar una complicada (i majorment inútil) enginyeria, i treballar subseqüentment a una caixa d'estalvis, i com a programador de webs i software de gestió. I en cada una d'aquestes feines, quan em trobava davant d'una crisi, d'un problema aparentment insalvable, o simplement tenia un dia dolent, solia queixar-me dient: “Jo el que volia era programar videojocs!”
I així va ser com va arribar l'any 2003, i tal i com vaig explicar al darrer post, la Loteria Universal em va posar de front la meva feina somiada. El lloc es deia (es diu, vaja) Tragnarion Studios, el projecte es deia Renaissance (ha acabat per dir-se Scourge) i els artífexs es deien... bé, els artífexs ja sabeu qui sóu.
No us vull avorrir amb els detalls. Tal i com diuen les dades publicades, Tragnarion va ser creada com a part del grup d'empreses establertes a Mallorca i les Canàries pel nostre Willy Wonka particular, un empresari només unes setmanes més gran que jo, a qui anomenarem Fred. Amb qualcuns dels seus col·laboradors propers com a responsables creatius del projecte, i un grapat de nerds que ens encarregueríem de la part tècnica i artística.
Tret del cap d'art i un dels programadors, a l'equip original cap de nosaltres tenia experiència fent videojocs. Jo vaig acabar, he d'admetre que amb entusiasme, al front de l'equip tècnic de gràfics, una feina que mai havia fet, i de la qual no en tenia més que un coneixement teòric. Aquestes dues dades haurien de donar una idea de la classe d'audàcia que suposava embarcar-se a aquest projecte. Si més no per Fred, ja que els demés poca cosa hi arriscàvem, mentre que ell s'hi jugava els quartos.
I ara que ja us he presentat l'escenari, deixau que us parli de la meva vida com a Oompa Loompa.
No volies brou? Tassa i mitja!
“Vés alerta amb el que demanes, que es podria fer realitat”
Aquesta advertència que segons els contes prevenia sobre el perill de formular un desig al Pou dels ídem podria ser el lema d'aquells primers anys a Tragnarion. El meu somni d'infància s'havia fet realitat, jo tenia la feina que volia fer, i el que era el millor, em pagaven per fer-la! Així que tot el que ara havia de fer era esforçar-me en estar a l'alçada del repte. És a dir, aprendre a fer-la.
La realitat és que no m'ho creia. No importava quants d'anys dugués somiant amb aquell moment, o quantes hores hagués dedicat a estudiar matemàtiques, algoritmes i teoria de gràfics. Pensava que no era realment la persona més qualificada per fer aquella feina. I és cert, no ho era, però en aquell moment vaig decidir no pensar-hi massa i esforçar-me en cobrir la distància entre la meva situació i les expectatives de la feina. Expectatives, s'ha de dir, no gaire definides, però aquesta és una altra part de la història, i no vull avançar esdeveniments.
La qüestió és que vaig decidir prendre'm molt seriosament aquella tasca. De fet, me la vaig prendre com una cosa personal. Tant, que no content amb cobrir les meves hores de feina, vaig començar a invertir-hi hores extres. Primer entre setmana, i després els caps de setmana. I després me'n duia feina a casa. I després vaig començar a treballar a casa en vacances (estudiar i investigar, més que res, però feina després de tot). Com que va coincidir en l'època en que vaig mudar-me a viure sol a un poble perdut de la Mallorca profunda, tampoc hi tenia gran cosa a fer, a casa. I com que el projecte va començar a endarrerir-se de forma preocupant, vaig començar a trobar-me irritable i frustrat. I a patir mal d'esquena. I a no dormir bé.
Ara sé que aquests són els primers símptomes del workaholism, l'addicció a la feina.
I així va ser com vaig patir el primer atac d'ansietat, un diumenge d'estiu de 2005.
Encara que en aquell moment no li vaig donar la importància que mereixia, aquesta hauria d'haver estat la primera senyal de que no estava fent bé alguna cosa. Però la decisió d'invertir en aquella feina fins a la darrera de les meves forces ja estava presa. I en tot cas, estava massa capficat en aquell projecte com per deixar que res m'aturàs.
Res, és clar, excepte la incompetència. La meva, però sobretot, la dels altres.
Posau-vos els impermeables, perquè la sang us pot esquitxar.
Un coet al buit
Quan era petit, m'apassionaven les històries de viatges a l'espai. En una d'aquestes, vaig descobrir que per enviar una nau a un altre planeta, la nau s'havia de llençar, no al lloc on es troba ara el planeta, sinó al lloc on estarà quan la nau arribi a la seva òrbita. Si els científics s'equivocaven en els càlculs, la nau només trobaria el buit i es perdria per sempre.
Els videojocs moderns, almenys els de PC i consoles, ténen cicles de desenvolupament llargs, tant com dos o més anys. Per tant, és raonable imaginar que el procés de planificar un projecte tan llarg sigui almenys tan complex i acurat com el d'enviar un coet a Saturn. Quan es tracta de tecnologia, i d'un sector tan competitiu com el dels videojocs, s'ha d'apuntar al punt del futur on es completarà el joc, i si aquesta previsió no es compleix, tot el projecte ha de revisar-se: o s'ha de retallar el contingut, o s'han d'afegir temps i recursos.
Per això encara m'admira que al llarg de més de dos anys del desenvolupament del projecte on vaig treballar, l'objectiu no va arribar a estar mai ben definit. Que no hi havia pla, vaja. Que tant era que anàssim a Saturn que a Plutó.
No em malinterpreteu. Allà la majoria teníem la mateixa experiència fent jocs (o sigui, cap). I encara que els qui en tenien podien donar la seva opinió, qui tenia la darrera paraula era qui posava els doblers. En definitiva aquella era la seva inversió, i per tant la seva jugueta, i en podia fer el que volgués. Tant si era raonable, com si no.
El projecte abans conegut com Renaissance no havia estat mai especialment humil, ni en la part creativa ni en la tecnològica. De fet si d'alguna cosa pecava era d'ambició. El problema va ser que l'aparent abundància de temps, recursos i entusiasme ens va fer confiar-nos a tots, els objectius variaven totes les setmanes, s'afegien noves característiques, l'equip s'ampliava amb professionals amb experiència (per fi). Fins i tot va començar un segon projecte abans que el primer tengués cara i ulls!
Supòs que el punt d'inflexió va ser quan va començar a anar-se gent.
Més o menys durant els primers dos anys d'existència de Tragnarion, l'equip s'havia anat ampliant, fins a una plantilla de més de 50 persones. L'1 de septembre de 2005, el dia en que l'estudi complia dos anys, vam donar a conèixer la nostra existència al món, amb una foto que ja s'ha fet mítica.
No sé en quin moment va passar, però la inexperiència, fins a l'extrem de la incompetència, va acabar per fer mossa a la moral de l'equip. I he d'admetre que aquí m'hi he d'incloure jo mateix. Encara que he tengut tant defensors com detractors de la meva feina, la realitat és que en aquells temps en que treballava fins a 12 hores diàries de dilluns a dissabte per a treure el projecte endavant, els nostres esforços encara semblaven insuficients. Anàvem fent coses, sí. Però el final del projecte no semblava ni remotament més aprop que quan havíem començat. De fet, fins i tot semblava més lluny.
I aquí va ser quan va començar a anar-se la gent. Un èxode que ja no tenia aturall. Dos anys més tard, quan jo vaig deixar l'estudi, dels que surten a aquesta foto no en quedaven ni la meitat. Però abans, la fàbrica de xocolata ens deparava una darrera sorpresa (a jo, almenys).
Aguanta i seràs cabo
Encara que ara pugui semblar una altra cosa, en aquells temps jo encara estava gaudint de la feina. Digau-me masoquista, però tot i que el projecte anava sense rumb, i el joc no tenia disseny definitiu ni data límit realista, jo m'ho estava passant pipa. Després de tot tenia l'ordinador més potent de l'oficina, dotzenes de llibres de consulta i cap objectiu raonable. Què podia anar malament?
Perdonau la grolleria, però aquesta vinyeta captura prou bé el meu sentiment quan Fred va posar al capdavant de l'estudi un productor experimentat, que venia a posar ordre al nostre caòtic univers. Per mantenir el seu anonimat, l'anomenaré Mr. Jones.
Si un mèrit va tenir Mr. Jones en la seva etapa com a Studio Manager de Tragnarion va ser aconseguir el que ningú havia estat capaç, que va ser posar-nos d'acord en una cosa: tots l'odiàvem.
A uns els va dur més temps que als altres, però al final, es va aconseguir guanyar l'antipatia generalitzada de tot l'equip. Tant, que ja no hi és. Uns dos anys més tard, malauradament després de que jo me n'hagués anat, Mr. Jones va deixar la feina. Mai sabré si per decisió pròpia o forçat (i si ho sabés no podria contar-ho), però en tot cas no crec que ningú a Tragnarion el trobàs gaire a faltar.
Dir que Mr. Jones ha estat el pitjor cap que he tengut seria faltar a la veritat. En primer lloc perquè gràcies a ell vaig acabar de cremar-me d'aquella feina, la qual cosa m'ha duit aquí on estic ara, que no és un mal lloc. I en segon lloc, en fi, perquè després n'hi ha hagut, almenys, un de pitjor.
L'altre gran aportació de Mr. Jones a la història de Tragnarion, i a la meva carrera, va ser ben diferent. Cada vegada que m'han entrevistat després per una feina, la pregunta habitual “quin ha estat el seu pitjor moment professional?” tenia la mateixa resposta: “Quan el meu cap d'estudi va decidir llençar la meva feina de tres anys”.
Això va passar el gener de 2007 (l'any que vaig definir com el pitjor de la meva vida, ho recordau?) en un moment especialment dolç, de tornada d'unes llargues vacances. Un mal dia, ens van comunicar que tot el desenvolupament que havíem fet des de septembre de 2003 fins llavors acabava de ser cancel·lat. L'empresa havia decidit comprar una tecnologia externa per fer el joc. Tota la feina que havíem fet, totes les hores extres, els caps de setmana, les llargues nits, els maldecaps, havien estat per no res.
Per no res? Bé, en realitat no diria tant. A aquelles alçades, sense cap dubte, jo ja era un expert. Havia comès tots els errors imaginables. Havia treballat en múltiples aspectes de la feina. Havia encaixat més crítiques del que hauria pogut imaginar. Tota aquesta experiència és la que m'ha obert les portes dels llocs on he treballat després, i amb tota probabilitat d'aquells on treballaré al futur. Si hi pens, aquesta experiència no té preu.
En aquell moment, però, no ho vaig viure ben bé així. I no vaig ser l'únic.
Qui juga amb foc, se crema
I així arribam al sèptim cercle de la meva davallada a l'infern.
Vaig caure víctima del burnout no tant arrel de la decepció i la frustració de veure la meva feina menyspreada i inservible després de dedicar-hi tot aquell temps i energia, sinó de comprovar com el canvi tampoc havia servit per res.
Un hauria esperat que després d'invertir la no menyspreable xifra que Tragnarion va pagar per Unreal Engine, les coses millorarien. Si més no, la moral. Ben al contrari, ni aquesta tecnologia va resultar ser la panacea que ens havíem imaginat, ni el projecte estava millor encaminat que en els tres anys anteriors. O almenys així va ser durant els sis mesos que vaig aguantar.
No sabria dir en quin moment em vaig cremar del tot. Potser va ser quan la nostra feina va començar a ser un simple copiar i aferrar de codi aliè. Potser quan ens van posar a tots a fer feines que no ens pertocaven. Potser quan una dotzena de companys van deixar l'estudi en pocs mesos.
El que sé és que el meu rendiment havia tocat fons, juntament amb la meva moral. Vaig començar a fantasejar amb la idea de prendre'm un any sabàtic. Al final em vaig deixar endur i vaig cercar feina a l'estranger, i així va ser com vaig acabar a Derry. La resta és història.
Passar per Tragnarion ha acabat per ser una de les experiències més intenses de la meva vida. Vaig tenir l'oportunitat, no gaire habitual, de complir amb un somni d'infància. I com he dit, m'ha obert les portes del meu futur professional.
Però a quin preu? Durant un temps em va costar el temps lliure, la vida social, els meus còmics i finalment la salut. I de tot això no en van tenir la culpa ni Mr. Jones ni Fred ni ningú. El workaholism i el burnout, com he dit, són auto-infligits. Són el producte d'una vida desequilibrada en favor de la feina, on quan aquesta va malament, la resta d'aspectes de la vida trontollen. No importa que tenguis la millor feina del món.
Sobre tot això vaig llegir a un llibre titulat The Joy of Burnout, un títol aparentment contradictori on vaig aprendre dues coses importants: a posar nom als errors comesos durant la meva etapa a Tragnarion; i que tot el que he fet en aquests darrers mesos per reconquerir la meva vida ha estat en la direcció correcta. Sempre és un alivi.
Però no puc acabar sense una nota de justícia. Tragnarion Studios em va donar moltes alegries i decepcions, però les coses han canviat molt. Avui 9 d'abril de 2010 és finalment el dia en que surt a la venda The Scourge Project, el títol amb què finalment es publica el projecte en què vaig treballar durant els meus anys a Tragnarion (encara que no hi quedi ni una línia del meu codi).
Al final les coses van sortir bé, els responsables del projecte van fer bé la seva feina, i un equip renovat ha aconseguit el que semblava impossible, 6 anys, 7 mesos i 8 dies després de començar. Enhorabona a tot l'equip, i en especial a Cristóbal, Micky, Omar i Rafa, que han estat allà fins al final exactament des del primer dia.
De moliner mudaràs, però de lladre no en sortiràs
I no voldria acabar aquest post, que ja ha estat prou llarg, sense referir-me breument al meu pas per Gameloft a Barcelona, amb el respecte i la prudència que les circumstàncies exigeixen. Tot el que puc dir és que vaig aconseguir la notable fita de repetir els elements clau del meu pas per Tragnarion (producció caòtica, temps de feina llençat, cap d'estudi qüestionable), però comprimits en només vuit mesos, i amb la diferència notable de que vaig veure publicat almenys un dels projectes en què vaig participar.
Així que sabeu que us sé dir? Que a la propera feina, si he de tornar a dedicar-me a això de fer jocs, seré jo el qui organitzi el projecte, prengui les decisions i doni les ordres. Perquè ja he vist fer-ho malament moltes vegades. I perquè per fer-ho bé, he tengut els millors mestres.
Post dedicat a Marina, Abraham, Pedro, Mateu i Catalin, els millors caps d'equip que un podria desitjar.
No sé si us he contat mai com vaig trobar la meva primera feina fent videojocs. O millor dit, com la feina em va trobar a jo.
Va passar ara fa set anys, el febrer de 2003, quan per jo fer videojocs era com tocar amb un dit en el cel (ja us contaré un dia com va acabar, aquesta fantasia). Jo tenia aquesta il·lusió des de petit, havia dedicat molt del meu temps lliure a estudiar programació de gràfics, i per què no dir-ho, ja em venia de gust un canvi de feina. Va ser just en aquest moment quan a un empresari estranger amb negocis a Mallorca se li va ocórrer la “brillant” idea de muntar un estudi de videojocs, el primer, i encara únic, de l'illa (com he dit, ja us la contaré sencera un dia, aquesta història). Aquest fet de per si ja era improbable. Com que jo encara no tenia cap experiència en la indústria, era encara més improbable que em pogués enterar de tot això, o que ells s'interessassin per jo. I encara més que em donassin la feina. I encara més que em donassin exactament el treball amb què havia somiat, com a programador de gràfics. Gràcies al qual vaig adquirir l'experiència que em permetria trobar, quatre anys més tard, una feina com a programador senior de gràfics a un estudi de Derry, a Irlanda del Nord (que va ser quan vaig començar a escriure aquest blog). La resta és història.
És a dir: que una sèrie de sucessos improbables, que van tenir lloc en la seqüència correcta, i en el moment més oportú, van transformar la meva vida. I voleu saber quin va ser el fet que els va posar en marxa? Un vell amic i company d'estudis, esperant un bus a Menorca que l'havia de conduir a una convenció, va conèixer un informàtic que treballava pel que seria el meu cap. I la raó per la qual es van conèixer, i començar a xerrar, i fer-se saber de l'existència d'aquesta feina, va ser que el bus que esperaven arribava deu minuts tard.
Si aquell bus hagués arribat deu minuts abans, tota aquesta cadena d'events s'hagués pogut truncar, i la meva vida durant els set anys següents hauria pogut ésser ben distinta. I tot, degut a un fet totalment atzarós.
No menys atzarós va ser un event que va tenir lloc anys més tard. Vaig tornar a Mallorca des d'Irlanda en el que em va semblar en aquell moment una de les pitjors experiències de la meva vida. Tres dies després, el meu pare va patir una embòlia. Em costa interpretar el quadre d'ansietat que em va fer tornar a casa com a “bona sort”, però dins de la desgràcia, el que jo acabàs de tornar a Mallorca va ser providencial per a poder ajudar a la meva família.
Uns mesos més tard, vaig decidir traslladar-me a Barcelona després de que el meu ex-cap m'hagués oferit una feina per després rebutjar-me (com vaig contar aquí), i allò ho vaig considerar totalment desafortunat. Tot aquest temps després, i després de viure el millor any i mig de la meva vida, ja no ho tenc tant clar, que fós mala sort.
I sabeu en aquest cas quin va ser el fet detonant? Recentment me n'he pogut assabentar: uns ex-companys de l'estudi on treballava s'havien oposat a que em contractassin. Pensaven que jo era una persona molt negativa (s'equivocaven) i es temien que em donassin la feina per contactes i no per mèrits (que no era cert). Tot plegat, un altre fet atzarós, però que ha desencadenat tota una sèrie d'inesperades, i afortunades, conseqüències. De no ser per ells, potser m'hauria perdut tot el que he viscut a Barcelona.
És realment aixì? La nostra vida no és més que un cúmul d'incidents aleatoris, i nosaltres el resultat d'un seguit de casualitats?
El meu amic David Topí, per qui acab d'il·lustrar el llibre “Una respuesta del universo” (per cert, una altra feliç coincidència; veure les meves il·lustracions aquí) pensa que a l'univers, l'atzar no existeix; que la realitat és de fet una manifestació de l'inconscient col·lectiu, i que els events aparentment casuals de la nostra existència es produeixen perquè de qualque manera els hem atret, a través del nostre pensament. O una cosa així...
Fa anys, jo havia arribat a pensar que això podia ser cert. Que tot ens passava per una raó, que les coincidències, sobretot quan venien tant ben donades, quasi com el guió perfecte d'una intriga de novel·la negra, només podien respondre a un pla perfectament organitzat. Que de qualque forma, l'univers ens enviava les senyals que ens convidaven a complir amb el nostre destí. Que de qualque manera que no enteníem, tot allò que estàvem predestinats a viure (jo, si més no), ho viuríem.
Potser m'he tornat vell, o cínic, o pràctic – o les tres coses – però ja no puc creure en una cosa així. Més encara, em sembla que té fins i tot un punt de sobèrbia pensar que qualsevol de nosaltres pot ser tan important en l'ordre de les coses com per que l'univers ho faci venir bé per a concedir-nos el que desitjam, per enviar-nos senyals, per definir el nostre destí, o en general, per a treballar per nosaltres. Jo, senzillament, no em don tanta importància.
Crec que som nosaltres qui donam significat a les casualitats. Que per l'univers, això és tot el que són: un conjunt d'events desconnectats. I que som nosaltres els qui ens encarregam, dins de la nostra visió limitada, de filtrar els fets que semblen tenir la clau del futur, i posar-los l'etiqueta més adient: “bona sort”, “mala sort”, “destí”, o com s'anomena en el món de les creences paracientífiques a aquests cúmuls de casualitats improbables: “sincronicitats” o “serendípies” -- ho sé, sóc fan d'Iker Jiménez :)
Més enllà de l'anècdota, pot arribar a ser perillós donar-li a la predestinació un lloc massa important a les nostres vides. Ja hi ha massa gent que recorre a la vidència, l'astrologia i altres supersticions per a prendre decisions. Fins i tot moltes religions inclouen una idea subjacent de l'inevitable, de la supeditació de la nostra voluntat a uns designis superiors a nosaltres.
Entenc perfectament totes aquestes visions de la realitat. Fins i tot, entenc que és humà mesurar l'univers amb la nostra pròpia escala, i donar-li a fets fortuits un significat del qual possiblement estan mancats per ells mateixos. I en certa manera, és reconfortant pensar així, descarregant d'aquesta forma la nostra pròpia responsabilitat en circumstàncies, coincidències o plans fora del nostre control.
I almenys en un sentit, és cert. L'atzar és part integral de la nostra vida, tant si és degut a un pla universal, com a la més prosaica probabilística. I faríem bé de no menysprear el paper que la sort (o el que entenem per sort, sigui bona o dolenta) juga en el nostre destí. Però d'aquí a cedir a la sort la nostra responsabilitat, hi ha un bon tros.
No va ser la sort la que em va fer estar preparat per a fer aquella feina, ni per adquirir el coneixement i experiència. No va ser sort quan vaig triar arreglar la meva vida quan havia tocat fons. No ho va ser estar preparat per la feina que vaig trobar a Barcelona. Ni quan vaig decidir deixar-la. Ni quan vaig decidir dedicar-me a dibuixar. O quan vaig entrar a Toastmasters. O quan vaig declarar-me a una persona especial.
La sort, això sí, va ajudar a que les circumstàncies fossin favorables. Però van ser les meves decisions i el meu esforç el que em van dur a poder-les aprofitar. La sort, sense la preparació per reconèixer-la i aprofitar-la, és com “donar pa a un que no té dents”.
La sort, crec jo, no podem controlar-la. El que feim amb ella, sí. Fins i tot amb la dolenta.
Vaig contar aquí com aquell estiu de 2008, la meva amiga Eva va morir en un accident de cotxe, aturada en un embós de l'autopista, quan un conductor despistat va frenar tard. Si realment som responsables del nostre destí, no puc imaginar quin sentit donar a un fet tan tràgic.
I tot i així, aquest va ser el fet que em va fer reaccionar, posar-me en marxa, i entendre què és realment l'atzar i la sort. És un cotxe que no veim venir, i que quan ens colpeja, tot el que podem fer és estar preparats, acceptar l'inevitable, i decidir què volem estar fent amb la nostra vida quan el destí, finalment, ens surti al pas.
Cada any des de fa 21, aquesta és una de les meves nits més especials. És nit d'óscars! I encara que aquest sigui un vici no compartit amb (quasi) ningú, em segueix fent la mateixa il·lusió. I aquesta és una tradició que he seguit tant quan podia seguir la cerimònia de lliurament a través de la tele en obert, com en codificat, pirata, a la ràdio, o com la darrera vegada (i avui també) directament de la retransmissió de l'ABC a través d'Internet. Pura afició malaltissa, ho sé. Però m'encanta.
I no només em prenc la nit lliure i no me'n vaig a dormir fins que s'ha acabat la cerimònia, aquesta és l'única nit de l'any en què s'anul·len les normes i em permet el petit privilegi d'alimentar-me de porqueries, a saber: nachos, quicos, galetes de xocolata, i altres aliments rics en greixos i sucres.
Ara ja fa dos anys que ja vaig tenir l'oportunitat de parlar dels òscars en aquest blog per primera vegada, però en aquella ocasió va ser una crònica a posteriori. Ara aprofitaré aquesta hora i mitja que em queda abans de que comenci la consagració anual de Hollywood als seus propis altars, per a fer les meves apostes, i compartir alguns pensaments.
He repetit ja moltes vegades que els òscars no ténen res a veure amb el millor del cine de l'any. De tant en tant coincideixen, però no hi ha cap relació causal entre les dues coses. Tot i així, els òscars són un termòmetre excel·lent de la salut de la indústria nord-americana, i sobretot de la seva auto-imatge, així com un auguri del seu futur. Vull dir que els òscars s'han de llegir sempre en termes de tendències, i en termes de l'aprovació que l'acadèmia del cine de Hollywood (un lobby com qualsevol altre, però disfressat amb la respectabilitat d'agrupar a la majoria de grans talents del cine actual) dona a les apostes de futur de productors i creadors. És només en aquesta clau que es poden entendre, en anys recents, els òscars a Gladiator, A Beautiful Mind, Forrest Gump, Shakespeare in Love, Chicago o sobretot Slumdog Millionaire.
També s'ha d'entendre de manera molt especial la forma que té Hollywood d'agrair les aportaciones de les pel·lícules independents, trasgressores o incòmodes, sovint més mereixedores dels premis grossos que les finalment guanyadores, i que solen anar-se a casa amb algun premi d'interpretació, o el més comú, al guió original. Els casos de Pulp Fiction, Fargo, Lost in Translation, Gods and Monsters o Juno són paradigmàtics d'aquesta tendència.Les llistes de favorits per als premis d'enguany no deixen gaire lloc a dubte de que el guió no s'allunyarà massa d'aquestes línies, cosa que no contribueix gaire a l'interés de la llista final de guanyadors.
A mi personalment tant m'és que finalment sigui Avatar o The Hurt Locker qui s'emporti a casa més estatuetes daurades (la premsa ni considera que l'honor pugui anar a ningú més), sinó el nivell d'aprovació que la conservadora (almenys en les formes) acadèmia puguin donar a les darreres, i agoserades, propostes de Quentin Tarantino, Jason Reitman, els germans Coen, la factoria Pixar o els responsables de la imprescindible District 9.
La meva aposta personals és que Avatar guanyarà tant el premi a la millor a la millor pel·lícula com un grapat de premis tècnics (aquests raonablement merescuts, això no es discuteix) però no el de millor director, que aniria a parar a mans de Kathryn Bigelow (i ara toca dir: ja sabeu, la ex de James Cameron, la qual cosa faria el gest molt més significatiu, i que a més seria la primera dona en aconseguir aquest premi). Quant als actors, estaria d'acord amb totes les preferències en que la cruesa i lletjor de Precious recompensarà a les seves actrius protagonista i secundària, mentre que Jeff Bridges i Christoph Waltz se'n duran els dels actors. Els altres premis importants, els de guió, i tenint en compte el que deia abans, anirien a parar a The Hurt Locker (original) i Up in the Air (adaptat).
Respecte a l'altre premi del qual sol xerrar-se molt, el de pel·lícula en parla estrangera... o no-anglesa com diuen fora d'Amèrica, no crec que calgui rebaixar-se a fer-ne cap aposta. Sempre he considerat ofensiva aquesta competència entre cintes seleccionades per les autoritats locals de cada país per a barallar-se entre ells per les miques del banquet de Hollywood. Prou dolent em va semblar l'any passat premiar una pel·lícula tan qüestionable com Slumdog Millionaire, com per considerar meritori per una pel·lícula i un país, guanyar un premi en la categoria de "la millor d'entre tot el que fan els altres".
Respecte a la meva preferència personal, les pel·lícules amb què jo personalment he gaudit més enguany han estat Whatever works, Le premier jour du reste de ta vie, Still walking, Up i District 9. Sorprenentment, dues d'aquestes són candidates als òscars. Una coincidència com una altra.
Va, que això comença d'aquí a una estona. Hora d'encetar els filipinos... :)
I ara, segueixin gaudint de la programació habitual...
M'he casat. He deixat la parella. Esper un fill. Hem perdut el fill que esperàvem. M'han fotut fora de la feina i els meus caps són uns cabrons. M'han diagnosticat un càncer. Ha mort ma mare. Em fa mal el braç de tant pelar-me-la.
De vegades m'espanta pensar en totes les intimitats que he arribat a llegir a l'estat de Facebook d'alguns dels meus contactes, coses que no és que m'importi saber, però que encara em sorprèn descobrir que a la gent no els importa fer-les públiques a través d'un mitjà tant impersonal i públic com Internet. Val que Facebook proporciona la relativa intimitat de que només els teus amics poden llegir el que hi escrius, però siguem sincers, molta gent té al Facebook (o a la seva xarxa social preferida) una guarda de contactes amb els quals no té el nivell d'intimitat corresponent a aquestes revelacions. I sincerament, encara que el tengui, hi ha coses que s'han d'explicar directament.
No m'entengueu malament, m'encanta saber de les vostres vides sense haver d'estar xerrant amb vosaltres o escrivint-vos cada setmana, i no tenc cap incovenient en saber aquestes coses (excepte allò del braç, que s'ho hagués pogut estalviar). Però crec que el poder d'Internet com a mitjà de comunicació s'ha extra-limitat per una qüestió de conveniència, i l'ús que se n'arriba a fer de les noves tecnologies comença a resultar digne d'una sàtira futurista.
En algunes empreses s'acomiada a la gent per SMS (les que no poden permetre's enviar George Clooney). Un ex-cap meu es comunicava amb el seu equip per e-mail, inclòs jo que estava assegut al seu costat. Conec una parella que va rompre la relació per telèfon. Realment és això el futur? Tenim tantes maneres de comunicar-nos que hem decidit prescindir de les tradicionals? En un memorable episodi de Sex and the City, a la protagonista la deixava el nòvio mitjançant un post-it, i tothom va poder apreciar la immaduresa d'aquest comportament. I almenys estava escrit a ma!
Tot això pot resultar xocant o hipòcrita venint de qualcú que ha estat fent pública la seva vida en un blog des de fa més de dos anys. La meva excusa és que consider que el que he compartit és la part realment pública de la meva vida, la que tenia a veure amb els meus viatges, la meva feina, la meva evolució personal (de la qual crec que molta gent se'n pot beneficiar) i els meus projectes professionals, en especial com a dibuixant. El que no he contat, però, han estat totes les coses que consider massa privades, sobretot quan involucren a altres persones. Durant aquest darrer any, m'han passat un grapat de coses molt importants, trascendents i íntimes a la meva vida, i teniu per segur que només les he compartides directament. I les que sí que he publicat, creieu-me que no devien ser tan privades.
L'era de la informació reclama de tots una major responsabilitat quant a la informació personal que distribuim. I no em referesc a les teories conspiratives segons les quals la CIA es dedica a comprar dades de Facebook: no us doneu tanta importància, la vostra informació personal i les vostres fotos tant els fot, a la CIA, i pràcticament a tothom. El que vull dir és que cap mitjà de comunicació us ha de fer perdre el sentit de comunitat i intimitat que el contacte personal ens proporciona. I que la propera vegada que us passi alguna cosa realment trascendent, faceu l'esforç de quedar per fer un cafè, agafar el telèfon, o fins i tot escriure una carta (d'aquelles amb paper i segell, les recordau) abans que recórrer a l'e-mail, messenger o SMS.
Per la meva part, he decidit seguir fent pública una part de la meva vida, especialment la que té a veure amb les meves experiències de creixement i els meus projectes creatius. El problema és que he estat descobrint que tenc aquesta informació escampada per tants de llocs (a més d'aquest blog, el meu blog de tecnologia, la web de Huérfanos, el meu àlbum de Flickr i la meva pàgina de còmics a Facebook). Així que ha arribat el moment d'unificar tota la meva vida digital baix una única capçalera, i per això m'agradaria tenir la vostra col·laboració.
A partir d'aquest moment s'obre la meva enquesta online per a triar el nom del meu domini web. Podeu votar pel vostre preferit al blog, o proposar-ne d'altres als comentaris. Aquesta és la meva idea d'una vida pública digital participativa.
I al qui torni a escriure al Facebook que li fa mal el braç de tant pelar-se-la, l'estic esperant...
Els qui em coneixen, saben que mai he tengut cap problema per xerrar en públic. Més bé el que em costa és seure i callar. Per això quan he explicat als meus coneguts que m'havia fet membre d'un club on practicar l'habilitat de xerrar en públic, l'únic que els ha vengut de nou ha estat descobrir que una organització com aquesta existia.
Vaig sentir xerrar per primera vegada de Toastmasters, com de tantes altres coses, gràcies a la web de Steve Pavlina, que a més de bloguer i autor, és membre de l'organització a Las Vegas. Pavlina assegura que hi ha més gent al món amb por a xerrar amb públic que a la mort. Això no ho puc assegurar, però sí que he experimentat que exposar-se a una audiència pot ser una experiència que posi a prova la seguretat, confiança i sentit del ridícul de la persona. Jo pensava que en realitat no em calia aprendre a xerrar en públic. No només havia exercit d'orador en més ocasions de les que hauria estat desitjable (per als qui m'escoltaven, si més no) sinó que ja havia posat a prova el meu sentit del ridícul durant els anys que vaig jugar a jocs rol i participat a activitats d'esplai. I com a membre del Klub de Rol Kaximba i del col·lectiu The Elitist, ja vaig tenir tota l'exposició pública que un home necessita durant la seva vida.
Però no va ser la passió per xerrar en públic el que em va dur a Toastmasters. Va ser senzillament el desig de trobar una activitat, i un grup de gent amb qui compartir-la, que em proporcionàs una raó per fer alguna cosa més que feina durant la primavera passada. En aquest propòsit, vaig fracassar: vaig descobrir l'existència del club de Toastmasters Barcelona durant el març de l'any passat, i tot el que havia de fer era trobar un dimecres en què pogués sortir una mica més prest de l'acostumat, a temps per arribar al carrer Aragó abans de les 8 de la nit, però no en vaig ser capaç. Així que amb aquella feina horrible on vaig deixar-me la salut, l'orgull i el meu temps lliure, vaig aconseguir també tancar-me aquesta porta.
Per això la primera setmana després de deixar Gameloft, vaig anar de convidat a la meva primera sessió de Toastmasters, un club del qual no en sabia quasi res, i on no hi coneixia ningú. Encara record aquella primera sessió amb la il·lusió d'un nin que va al circ per primera vegada. Potser aquest no és un bon exemple perquè a jo no m'agrada el circ. I perquè no hi havia ni lleons ni gent volant per l'aire. Metàfores apart, vaig descobrir en aquest lloc una sensació de familiaritat que en aquell moment no vaig ser capaç d'identificar. Ara sé què era. Encara que podria semblar d'una altra manera, a Toastmasters la majoria d'oradors surten a xerrar amb un nus a l'estómac i el cor accelerat. I el que exposen darrera del faristol no és el tema de la seva xerrada, sinó algunes de les seves pors més íntimes, com ara a ser el centre d'atenció, a fer el ridícul, a ser rebutjats, o a fracassar.
Tots aquests mesos després, entenc amb molta claredat la importància de la missió d'un club com Toastmasters: proporcionar un entorn amigable i relativament segur on desenvolupar no només les habilitats de comunicació, sinó la seguretat, confiança i auto-estima que són fonamentals d'una vida conscient i agoserada. Life is either a daring adventure or nothing, ho recordau? Set discursos després, més diverses participacions a múltiples sessions, he estat mentor de un nou membre, part del comité directiu del club, i estic a punt de participar en la competició de xerrades, ... tot això m'ha aportat aquest club, a més d'un grapat de nous (i bons) amics, hores de converses en bona companyia, un lloc on contribuir i a la vegada aprendre, i fins i tot una petita col·laboració professional... no està gens malament per un lloc del qual tot el que esperava era una excusa per escapar-me de la feina a la meva hora per una vegada a la setmana. I quan em pensava que ja no podia demanar més, aquest club encara m'ha fet un altre regal... però aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)
Estic d'aniversari! Aquesta setmana fa un any que vaig prendre una de les decisions més importants de la meva vida, la de deixar una feina que no anava enlloc, i posar en marxa una carrera com dibuixant. Ara tot pot semblar molt guapo, però en aquell moment ni la decisió va ser fàcil, ni les circumstàncies agradables. És un bon dia per recordar-ho.
