Qui no fa cas d'un dobler, quan l'ha de menester no el té

(versión en español para mis lectores internacionales más abajo)

---
Hoy hablaremos de economía.
"Abajo el capital!"
Ejem... Sí, eso también, pero no era lo que quería decir...

Hace unos días, un compañero de trabajo me preguntaba qué hacía un dibujante como yo de programador...
(Gracias por el cumplido, por cierto)
Los que me leéis hace tiempo, ya sabéis la respuesta; el arte no paga facturas.

Y la siguiente pregunta es obvia: para que dibujar cómics, si no gano nada con ello?
Ey, es cierto, qué hacéis que no estáis pagando por leer esto!??
Pero la verdad es que dibujar ha sido una de mis mejores inversiones... aunque no hubiera ganado un euro.

Y si queréis entender por qué, dejadme repasar mi curriculum...
1997-1999: programador junior (en una caja de ahorros)
2000-2003: programador (software de gestión)
...de estos trabajos no queda nada en uso.

2003-2007: programador senior (en videojuegos)
Ya he contado esta historia: tres años y medio de trabajo desechados que no se han vuelto a usar.
2008-2009: programador senior (también en videojuegos)
Al menos de aquí sacamos algo terminado...

...aunque no puedo jugar con él porque no tengo iPhone
(mi móvil)
Del resto de trabajos recientes, en fin... es trabajo y eso es bueno...
...igual que para el resto del mundo, no?

Esto es lo que nos enseñan de economía a la mayoría: a cambiar nuestro tiempo por un sueldo.
A los demás, a arruinar países para hacerse ricos.
Pero ahora no vamos a hablar de eso, verdad, Karl?

Si yo dibujo cómics el resto de mi vida sin ganar nada por ello, sería una inversión ruinosa...
Si eso es lo que crees, no seré yo quien os contradiga...
...pero solo por completar, dejad que repase mi OTRO curriculum...

1993-1995: La Canción de la Lluvia, con guión de Jaume Albertí.
2002-2011: Huérfanos 1 a 4, con guión de Enric Pujades
Eso, y todo el resto de ilustraciones, posters e historias que he hecho durante más de 25 años...
...el 100 % de los cuales hoy son perfectamente vigentes.

De ninguno de mis trabajos pagados puedo decir lo mismo.
Y dejé dos muy bien pagadas cuando peligraba mi salud...
...queréis que os hable de inversiones ruinosas?

En su libro sobre la preocupación, Dale Carnegie explica como el estrés y la angustia pueden costar la salud, y una muerte prematura...
...y que lo más importante es decidir cuánto estrés quieres invertir...
...y dejarlo si superas el límite.

Aunque esto es cierto para el trabajo, también lo es para otras inversiones.
Invertir en una relación o amistad no correspondida...
(Sexo? Por un cubata? Qué te has creído??)
O en un hábito que te perjudica...
(Puedo dejarlo cuando quiera)

Cuando inviertes tiempo en una actividad recreativa, puedes hacer una buena inversión.
Si lo que obtienes es entretenimiento y satisfacción (hey, he pasado la fase)
...o una inversión ruinosa si te pasas del límite* (solo una fase más)
* excepto para mis jefes, en mi trabajo vivimos de esto.

Y de mi curriculum anterior, quién saca beneficio?
Yo, y mis jefes, que sacan provecho de la inversión en mi aprendizaje por parte de los que hicieron que me quemara...
Y a eso yo sí que lo llamo una inversión ruinosa.

Si alguien me vuelve a preguntar qué hago dibujando a cambio de "nada"...
...ahora ya lo sabéis. Y al contrario que mi sueldo de cada mes...
...este beneficio durará para siempre.
(aquí yace M.A., estimado artista, 1975-2135 - fecha estimada)

A˙n así, mi mejor inversión no ha sido dibujar.
Ha sido una que no me ha costado nada, pero que me da rentabilidad garantizada todos los días...
...y hasta el infinito.

Volies ser merda i no arribes a pet

(puedes encontrar la versión traducida al castellano al final)

(traducción simultánea para lectores internacionales)

1. Hola, soy yo, M.A.

2. Creo que debo volver a presentarme después de tanto tiempo desde la última entrada.

3. Más de un año, de hecho. / Vaya, cómo pasa el tiempo.

1. Es un enfado* porque ahora pueden repasar mi lista de propósitos de año nuevo del 2011

2. ¿Se acuerdan? Novela gráfica / Presidente Toastmasters / 1 año con novia / 1 libro al mes / ejercicio 3-5 semanal / proyecto tecnológico.

3. Y resulta que no he cumplido ni la mitad.

1. Mi novela gráfica no está acabada. En el último recuento, me faltan más de 120 páginas por pasar a tinta.

2. De los doce libros que había de leer, sólo han sido cuatro.

3. Estoy en una forma física lamentable. En Enero cumplí 37 con 80 kilos.

1. Aquel proyecto tecnológico todavía es eso – un proyecto.

2. Ya no estoy en Toastmasters. Y ya no tengo novia.

3. ¿Entienden ahora por qué no he escrito más en este blog? (snif)

1. Pues si es así, dejen de leer ahora mismo porque eso quiere decir que no me conocen en absoluto.

2. El 2011 ha sido (¿me atreveré a decirlo?)…

3. ¡El P… mejor año de mi vida!

1. ¿Creen que exagero?

2. Fui Presidente de mi club durante 6 meses, en los que crecimos como nunca antes…

3. Corrí mi primera carrera urbana de 10 Km.

1. Se publicaron mis primeros dibujos pagados…

2. En el Salón del Cómic de mayo, conocí a algunos de mis ídolos…

3. Viajé a Dallas a la graduación de mi cuñado pequeño…

1. Justo antes de declararme a mi novia

2. Lo que inició uno de los proyectos más complicados donde he participado…

3. (Y eso que trabajé en Tragnarion)

1. Montar una boda…

2. En una ciudad que no es la mía…

3. En cuatro meses

1. En fines de semana y entre semana de 7 a 9…

2. Con la mitad de los invitados viniendo de fuera…

3. Al mismo tiempo que me mudaba de casa…

1. Y planeando cuatro viajes…

2. Y además, cambié de trabajo.

3.¡ Ejem!

1. Ah, sí. Y mi esposa lo organizó todo.

2. Todo eso puede sonar estresante, fueron muchos preparativos.

3. Hacer y deshacer muchas cajas, hacer y deshacer maletas…

1. Y muchas cosas tuvieron que quedarse en pausa en nuestras vidas…

2. Pero no me lo habría perdido por nada del mundo.

3. OK. Quizás no he cumplido exactamente los objetivos que me había marcado

1. Pero ¿Saben qué? Puede ser que todavía estoy a tiempo este año. He vuelto a dibujar, estudiar y hacer proyectos.

2. Vuelvo a leer cada día y a entrenar.

3. Y ahora ya no tengo prisa.

1. Porque cuando tienes que pasar toda la vida con la persona que quieres, ¿Quién tiene tiempo para buenos propósitos?

2. Si les puedo dar un consejo, ahora que nadie nos escucha…

3… Que este año, y todos los que vengan, solamente tenga un propósito de año nuevo.

1. Ser felices. Dedicar el tiempo a las cosas que les gusten…

2….Y a estar con las personas que estimas…

3… Todos los días de su vida.

Moltes mosques arriben a matar un ase

* Aquest no em costarà massa. Ja m’han votat :P

Text original per als qui necessitau ajuda de Google.qui necessitin ajuda de Google :)

Allà on va sa corda va es poal

* De fet no sé si és cert, però no n'he pogut trobar un altre, i sempre està bé dir que ets el primer en qualque cosa...

No m'hi duràs, a escoltar es sermó

Ja s'ha abaixat el teló, ja han sortit els crèdits, i els músics ja han fet dos bisos. Fins aquí el que ha donat de si el meu any de festa, creixement i emocions, i tots els que m'heu estat envejant ja podeu deixar de fer-ho: ara som un de vosaltres, m'he d'aixecar a les 7 del matí per anar a fer feina, i no precisament el que se'm dona millor fer, sinó el que ha estat possible. Però no voldria donar per acabat aquest període sense donar, a tots aquells que els pugui servir, qualcunes fonts d'inspiració.

Si heu estat seguint aquest blog des de fa temps, no se us haurà escapat que d'un temps enrera he estat expressant-me com una mescla de mestre zen, el senyor Miyagi, el Morfeu de Matrix i Groucho Marx. I no se us haurà passat que els temes de què he parlat són de la classe que es pot trobar en la secció d'auto-ajuda de qualsevol llibreria: prendre decisions, creences, salut i físic, resistència, amistat, productivitat, relacions, coratge, socialització, atzar i destí, estrés, doblers i valors, religió, objectius, oportunitat, geni, etc.

I no us equivocaríeu, he après molt sobre creixement personal durant aquest any i mig i moltes d'aquestes idees les he tretes d'innumerables blogs, conferències i llibres. I per què, podeu demanar-vos, un home intel·ligent com jo necessita llegir en un llibre com viure la seva vida? Quin autor podria saber millor que jo mateix què puc fer-ne, de la meva vida en qualsevol dels seus aspectes?

Per suposat, tots els que em llegiu ja ho sabeu, com viure. Tots i cada un de vosaltres gaudeix d'una vida perfecta i equilibrada, plena de fortuna, felicitat i plenitud. I si no, és que estau treballant per aconseguir-ho. No us cal cap llibre ni cap seminari. Tot el que necessitau saber ja ho sabeu. L'única auto-ajuda que realment compta no vé escrita en llibres, sinó la que s'administra un mateix. Els llibres d'auto-ajuda són per crèduls, marujas i friquis.

Això era almenys el que pensava jo. No és que la meva vida fós com per tirar coets, ara fa uns tres anys. Però si no era capaç de fer-la anar bé jo mateix, no trobaria cap fórmula per fer-ho en un altre lloc, molt menys en un llibre o un blog. Això pensava, almenys, fins que vaig descobrir a Steve Pavlina.

Això va passar, quasi per casualitat, quan treballava a Tragnarion. L'estrés ja havia començat a fer mossa en la meva moral, i la meva productivitat estava baix mínims. Així que vaig fer el que qualsevol bon procrastinador faria en aquestes circumstàncies: cercar a Google. I qui sap per quina raó, la cerca que se'm va ocórrer fer va ser: “hard work”. Feina dura.

Encara avui, l'article d'Steve Pavlina sobre aquesta qüestió, part d'una sèrie sobre l'auto-disciplina, és el primer resultat de la cerca. Va ser el primer article de Pavlina que vaig llegir, i no va ser el darrer que en vaig llegir aquella setmana. Amb creixent curiositat i fascinació, vaig llegir-me dotzenes d'entrades dedicades a temes diversos de creixement personal, i qualcunes d'aquestes han acabat per convertir-se en referents meus. Dels articles vaig saltar als podcasts i d'aquí als llibres.

Aquests darrers anys he llegit almenys una dotzena de llibres (qualcuns dues vegades) sobre temes que podrien etiquetar-se com a d'auto-ajuda, a més de nombrosos articles a blogs. I per què? Què he pogut descobrir en aquestes lectures que no fós prou evident?

Tant trist, i exagerat, com pugui semblar, he descobert que anava ben errat en qualcunes de les coses més importants que creia sobre la vida. He llegit amb incredulitat sobre coses que no pensava que es posguessin aprendre als llibres: sobre l'amistat, l'efectivitat, la proactivitat, el coratge, els sentiments, les relacions, la fortuna i la felicitat; i també sobre la por, la negavititat, el victimisme, la culpa, la desesperació, l'estrés i la desgràcia. I gràcies a totes aquestes lectures, he après a mirar el món amb uns altres ulls. No he estat capaç de canviar el món (encara) però almenys sí que estic començant a comprendre millor com funciona en realitat.

Però no vull que sembli que aquesta nova actitut l'he apresa llegint llibres i escoltant seminaris. Abans, tot el meu sistema de creences es va haver de col·lapsar baix l'evidència de que hi havia qualque cosa que anava molt malament, i que es va fer prou evident ara fa tres anys, en una petita ciutat d'Irlanda del Nord. I després d'obrir-me a la possibilitat d'aprendre sobre totes aquestes coses, no les he acceptades només per haver-les llegides (quina classe d'escèptic seria, si no?), sinó que les he posat a prova i experimentat. El resultat, ha estat el període més emocionant, fructífer i feliç de la meva vida – de bon tros. En els texts només he trobat les receptes, a jo m'ha tocat cuinar.

I avui, després de tots aquests mesos de creixement i experimentació, vull tancar aquesta temporada que he tancat aquesta setmana reincorporant-me al món laboral compartint la meva petita biblioteca de creixement personal amb vosaltres, no per que la necessiteu (no tenc cap dubte de ja que teniu tot l'èxit i felicitat que podríeu demanar) sinó per donar-vos a conèixer qualcuns dels autors que m'han inspirat a veure la vida amb un color diferent.

Venint d'on jo venia, a jo aquests autors realment m'han canviat la vida. Potser hi podríeu trobar qualque inspiració vosaltres – qui ho sap?

• Dale Carnegie, “How to win friends and influence people” (1931), “How to stop worrying and start living” (1944). Amb només un o dos llibres de Carnegie, ja hauria tengut prou materal per a canviar la meva vida. És l'autor clàssic de la literatura de superació personal, i encara que ténen regust d'antic (ja ténen uns anys, després de tot) tot el que Carnegie va escriure es pot trobar avui, explicat amb molta menys eloqüència. Del primer he après a tractar amb la gent de forma molt més efectiva. Del segon, a gestionar les emocions negatives d'estrés i preocupació. Imprescindibles.
• Susan Jeffers, “Feel the fear and do it anyway” (1987). El text on he trobat escrit amb una precisió quasi inquietant les meves emocions quan m'enfrontava a multitut de situacions i circumstàncies de la meva vida, en pràcticament totes les àrees: la por pot ser pràcticament el nostre propi pitjor enemic per a viure una vida completa i conscient – i jo en tenia un màster, en això. Seguirà essent el meu enemic durant molt de temps, però ara ja sé com fer-li front.
• Stephen Covey, “The Seven Habits of Highly Effective People” (1989). Aquest és un llibre tan popular, tan citat, tan llegit i en realitat tan desconegut, que mai està de més tornar a llegir-lo i recomanar-lo. La recepta per una vida efectiva, en set lliçons mestres que et proporcionen un model completament nou d'experimentar l'existència, un nou paradigma a tots els nivells. Imprescindible, almenys, conèixer-lo.
• Susan Leiberman, “The Joy of Burnout” (2002). Aquest és per suposat una recomanació personal, una guia de viatge per al camí sense retorn que va de l'estrés a una vida completament nova més enllà de l'eficiència, les obligacions i la reputació. Només per a persones atrapades en una feina o situació personal que els ha duit a un carreró sense sortida. Aquest és un mapa per a tornar al lloc d'on veníem: al centre de la nostra pròpia felicitat.
• Steve Levinson, Pete Greider, “Following Through” (2007). Si hagués de dir quin dels llibres que he llegit enguany m'ha deixat més empremta, seria aquesta guia sobre les bones intencions, els mites sobre la força interior i la voluntat, i les eines realment eficaces per a acabar allò que començam i dur a terme allò que ens proposam. L'única guia pràctica que conec sobre la vertadera eficàcia – si qualcú vol una recepta real per a l'èxit de les seves intencions, que sigui aquesta.

I fins aquí. Segur que hi ha molts més llibres i autors que podria haver citat, però el meu propòsit no ha estat en cap cas fer-me un expert en el món de l'auto-ajuda. Per tot el que a jo respecte, només hi ha una persona a la que m'interessa (i som capaç) d'ajudar, i és a jo mateix. I amb mitja dotzena de llibres en tenc més que prou per a tota una vida.

Potser un dia tornaré a llegir sobre aquestes coses, però no vull fer-ho sense abans posar a provar l'eficàcia a llarg termini d'aquestes lliçons. Però si a qualcun de vosaltres li agradaria recomanar qualque autor, llibre, blog o el que sigui que ens podria resultat a tots d'inspiració, que no ho dubti i ho digui als comentaris.

El que no vull deixar sense comentar són aquests altres llibres, que solen compartir secció a les llibreries amb aquests que he resenyat, i que segurament són responsables de la mala fama que l'auto-ajuda té entre el públic en general (i jo mateix en particular). Són allò que en diuen llibres de creixement espiritual i new age, un matxembrat de creences pseudo-filosòfiques i metafísiques, escrites sovint per autors sense més formació que la seva pròpia imaginació, i que no són més que un rosari de supersticions i rituals disfressats de nova ciència – sobre energies de l'univers, el destí, guies espirituals, mètodes d'adivinació, diverses formes de meditació, i per suposat aquesta farsa col·lectiva de sorprenent (i un punt ofensiu) èxit mediàtic titolat The Secret amb la seva “llei de l'atracció”, una fal·làcia victimista segons la qual tot el que ens passa a la vida, bo o dolent, ho atreim a nosaltres amb els nostres pensaments – una idea que a més totalment delirant, pot conduir a persones ja prou desesperades a la culpa i la impotència

Tothom és lliure de triar en quines tonteries vol creure, per suposat (i no tornaré a xerrar de religió, que ja n'he parlat prou), però si als autors d'aquests llibres, iguals que a tots els presumptes gurús, vidents, il·luminats i totes les diferents variacions de guia espiritual els fessin una prova per a demostrar que allò de què parlen és real i funciona, tots aquests llibres acabarien a la secció de fantasia, on realment pertanyen.

Si realment estau interessats en noves idees sobre com gaudir de la vostra vida, la vostra feina, les vostres relacions o els vostres somnis, podeu estar segurs de que en trobareu en multitud de llibres i altres publicacions. Però crèixer, superar-se i realitzar-se no és una tasca fàcil que es pugui aprendre amb unes quantes lliçons ràpides apreses a llibres i seminaris. És una tasca llarga, feixuga i sovint frustrant. És la tasca d'una vida completa, viscuda sense límits al que podem aconseguir. Jo almenys, no puc imaginar res més important que fer amb la meva.

I tu?

Més just que sa pell des cul

Fa tot just una setmana, el meu futur professional era incert, i amb ell bona part de la meva situació personal. Fa tot just una setmana, feia tres mesos que cercava feina infructuosament, en una ciutat i en un sector on hauria esperat tenir moltes oportunitats donada la meva experiència. Fa tot just una setmana, estava disposat a anar fins on fés falta per a poder tornar a tenir una feina, encara que per això me n'hagués d'anar de la ciutat o, arribats al cas, del país. Però fa tot just una setmana, tot va canviar en uns pocs dies. Just a temps. O com diu el meu títol d'avui, més just que sa pell des cul.

Amb aquest d'avui hauran estat 6 els articles que he dedicat a parlar d'aquest procés tediós i frustrant de trobar un lloc de feina, prova de que ha estat un procés llarg, desgastant, que m'ha consumit molt de temps i energia. Sobretot, han estat mesos d'incertesa, d'inquietut, i de decepció. A ningú li agrada descobrir que després de 12 anys de dedicar-te a una professió, per poques ganes que tengui de tornar a fer-ho, pugui resultar tan difícil trobar una empresa que considera la teva experiència com un recurs valuós. I no obstant, aquesta ha estat la realitat.

Durant aquest temps he descobert que el meu curriculum, que des de 2003 l'ocupen els anys que he dedicat a programar videojocs, automàticament em descarta per feines en altres àrees, o pitjor, em situen immediatament a una categoria inferior. He descobert que de totes les tecnologies amb què havia treballat fins a aquell any, la majoria estaven desfasades o havien estat reemplaçades. He descobert que tenir 12 anys d'experiència pot fins i tot ser un hàndicap per a accedir a feines amb menors requeriments: les empreses assumeixen que voldràs guanyar molt, o que tens moltes ofertes i podries anar-te'n i deixar-los tirats en qualsevol moment – i ja no es molesten en demanar. He descobert amb tristesa el món de les consultores tecnològiques, anomenades “càrnicas” en el mundillo informàtic, i que no són més que ETTs amb apariència de respectabilitat i que subcontraten feines tècniques especialitzades a baix cost, en benefici de les empreses i en perjudici dels professionals. I després es queixen de que falten informàtics – potser és que els que hi ha prefereixen anar-se del país abans que fer feina en aquestes condicions.

I finalment he descobert, en fi, que potser encara tenc una flor al cul.

Jo el nadal del 2005. Eren altres temps.

Ha vengut de no res perquè com ja vaig advertir, l'1 de novembre expirava el plaç que m'havia marcat per trobar feina, o estava disposat a eixamplar la meva àrea de cerca fora més enllà de la frontera. I vés per on que just quan començava a pensar en fer les maletes, el pròxim dia 1 (o bé, el 2 ja que l'1 de novembre és festa) serà el meu primer dia de feina després de 18 mesos. I avui és, per tant, el darrer dia laborable d'aquest intens any sabàtic. Començaré a treballar com a programador d'interfaces gràfiques a una empresa de Barcelona, Blit Software, amb prou bones condicions, incloent un horari privilegiat.

Vaig trobar aquesta feina a través del mateix procés pel qual hagués pogut trobar qualsevol altra, un anunci a una pàgina d'ofertes. El que és interessant – i qualcuns dirien que més que una simple casualitat – és que en realitat, aquesta va ser la primera empresa on vaig cercar feina per començar. Efectivament, el passat juliol em vaig adreçar directament a un dels caps d'aquesta empresa, de qui tenia coneixement a través d'un ex-company de feina. De fet, era ell qui s'havia interessat per jo l'any anterior, quan jo encara treballava a Gameloft. Però en cap d'aquestes dues ocasions ens vam poder creuar. Però just la setmana passada, en el moment més oportú, aquesta empresa va publicar aquesta oferta, i en qüestió de dies he tengut dues entrevistes i una oferta. Que he acceptat sense dubtar. I així és com va anar.

Supòs que qualcun dels meus lectors podria argumentar que ha estat l'univers qui s'ha posat d'acord per a proporcionar-me aquesta oportunitat just quan la necessitava (eh, David?). I d'altres podrien pensar que senzillament som un cabró amb sort. I això, no us ho discutiré.

Almenys, he tengut prou sort per trobar feina en el plaç que m'havia marcat. Potser era demanar massa, però per jo la sort hagués estat trobar-la molt abans, sense haver hagut de fer totes aquestes voltes, enviar curriculums i perdre el temps amb entrevistes que no anaven enlloc. I en tot cas, fins i tot si a l'univers li importàs el més mínim el que a jo em passi, aquí qui ha hagut de picar pedra per tenir aquesta oportunitat he estat jo. Cap quantitat de sort pot reemplaçar una bona preparació. I encara que l'atzar hagui volgut que sigui aquesta empresa on finalment acabi, d'això no en dic jo sincronicitat – sinó simple estadística.

I què hagués passat si no hagués tengut aquesta sort? Per suposat, tenia un pla B en marxa, pel que hagués pogut ésser. Aquesta mateixa setmana vaig mantenir una entrevista telefònica amb un estudi d'Anglaterra, i si no hagués arribat aquesta oferta, estava disposat a anar-me del pais sense dubtar, i sense mirar enrera. Exposat a la possibilitat de quedar-me sense estalvis, ni la meva experiència desafortunada a Derry m'hagués impedit fer aquesta passa. I com ja he contat vàries vegades, aquest compte encara està pendent. Ja no serà enguany, però.

I què passa ara? És aquest el final d'un cicle? Idò no, almenys no per jo.

Amb aquesta feina comença una nova fase del projecte que vaig començar fa un any i mig, el dia en què vaig decidir deixar la feina – el projecte de reinventar-me, realitzar-me i convertir-me en la millor versió possible de jo mateix, una mena de versió 2.0 o almenys un refactoring amb els bugs arreglats (picada d'ull per als geeks que em llegiu). I si heu estat seguint aquest blog des de l'any passat (més o menys des d'aquest post) no podreu dir que no he fet qualcunes passes ben importants.

Després d'haver redefinit la meva situació en tots els aspectes de què he estat capaç en aquest temps (un propòsit que en realitat durarà tota la vida), el meu propòsit per aquest nou any no era trobar feina. Això era només un argument econòmic per seguir endavant amb els meus projectes sense tota la pressió de guanyar-se la vida.

"Money is like gasoline during a road trip. You don’t want to run out of gas on your trip, but you’re not doing a tour of gas stations." — Tim O'Reilly

El que té de bon aquesta feina (a l'espera de veure com em va) és que tant la cultura de l'empresa com l'horari com l'ubicació fan molt possible poder seguir endavant amb la resta de projectes – sobretot, acabar d'una vegada la meva novel·la gràfica, que ha estat el meu gran argument durant tot aquest any.

Però això, no ho puc fer jo tot sol.

La veritat és que em conec prou com per saber que no se'm dona gaire bé tenir el cap a varis llocs a la vegada, ni aprendre a desconnectar. I ja he après prou com per no tornar a confiar en que màgicament, aquesta vegada seré capaç de fer-ho. Així que vull acabar aquest any sabàtic demanant la vostra col·laboració.

A tots aquells que m'hagueu conegut aquest any, o a tots els que em coneixieu d'abans però us agrada més aquesta nova versió, vos deman per favor: no deixeu de recodar-me què era el que estava fent, no deixeu d'animar-me a seguir endavant amb els meus projectes, no deixeu que torni als vells hàbits i no permeteu que un dia em justifiqui dient que no era tan important.

Perquè és així d'important. És important per jo, i per tothom, no perdre mai el control sobre la nostra vida ni deixar que les circumstàncies, o la inèrcia, siguin els qui prenguin per defecte una decisió que em toca, ens toca, prendre a nosaltres mateixos: Life is either a daring adventure or nothing.

I amb aquest pensament inspirador, don per acabada la tercera temporada de “la meva vida en forma de telecomèdia absurda”, com diu a la capçalera d'aquest blog. A partir de la propera, potser em dedicaré un poc menys a la filosofia i la reflexió narcissista, i tornaré a xerrar del que em passa i de les coses que faig, sense donar-hi més voltes. Ja he escrit prou històries de superació personal per una bona temporada. A veure si a partir d'ara us puc fer riure una mica, per variar. Abans però, em queda un article pendent com a epíleg. Fins ben aviat.

A una casa oberta fa molt mal entrar

“Si no ho fas, mai sabràs el que hagués pogut passar.” “D'aquí a vint anys, lamentaràs més les coses que no vas fer que les que sí.” “La fortuna afavoreix els audaços.” “Has de fer allò que tens por de fer.” “Qui no s'arrisca no pisca.” ...

El refranyer popular és ric en dites sobre l'audàcia i el coratge, sobre que és millor intentar-ho i fracassar, que no arriscar-se i demanar-se què hagués passat. Puc estar en general d'acord amb aquesta filosofia, però també inclou la seva pròpia trampa: la falsa creença de que en qualsevol cruïlla, en qualsevol decisió de la nostra vida, hi ha una opció correcta, i la resta estan equivocades.

No tornaré a repetir el que ja vaig dir en aquest discurs: no existeixen les decisions simples si totes les opcions ténen qualque cosa de dolent.

Tot això vé a compte d'una d'aquestes situacions “no-win” que se m'han presentat aquesta setmana a causa d'una oferta de treball (si pensau que ja estava tardant a treure el tema, tenieu raó: i tot el que us queda).

Es tracta d'una feina de desenvolupador de gràfics 3D per a projectes de realitat augmentada amb una mica de visió per computador (per als qui no coneguin els termes, són coses molt sofisticades i ben divertides que es fan amb ordinadors). El projecte i la tecnologia em van semblar apassionants, i posats a fer feina, aquesta és un camp fantàstic on fer-ho.

Només hi havia un problema. Es tracta (una altra vegada) d'un projecte freelance. I la data de lliurament és el 1 de desembre. I en aquest mes i 10 dies que tendria per fer-la, hauria d'estudiar com funcionen els sistemes de gràfics i visió per computador que usa l'empresa, a més de fer la feina pròpiament dita. I això, començant aquesta mateixa setmana, és poc menys que una locura. No es tracta de que jo no sigui capaç de fer aquesta feina (que no ho sé, la veritat), sinó de que no tenc ni idea de si és tant sols possible fer-la en un plaç de temps tan curt.

Així, quines eren les meves opcions? Acceptar la feina implicava comprometre'm a uns resultats per una data determinada, no disposar de temps per estudiar, dibuixar, o per anar a entrevistes per altres feines. En el millor dels casos, amb el que guanyàs amb la feina podria comprar més temps per trobar-ne d'altres, però el desembre tornaria a estar bàsicament en la mateixa situació que ara, amb el desgastament afegit d'un treball tan precipitat. En el pitjor, podria no acabar la feina a temps, i en aquest cas no cobraria res, i hauria perdut temps i oportunitats (a més de possibles responsabilitats per incompliment de contracte).

Aquesta decisió era, objectivament, inacceptable per arriscada. No puc evitar, però, quedar-me amb la sensació de que podria haver-ho aconseguit. I és aquí on he de combatre la fal·làcia que deia abans, la de la “única opció correcta”. Mai hi ha una única opció correcta, i totes les decisions que prenguem seguint aquest fals principi estan condemnades a fer-nos patir.

Una altra forma de veure-ho és el que Susan Jeffers suggereix: a qualsevol d'aquests dilemes, totes les opcions ténen “goodies”, punts bons que justifiquen tant unes com les altres. Acceptar la feina hauria estat una experiència d'aprenentatge, un repte professional, i em podria obrir noves opcions de carrera; en el pitjor cas, tendria més informació sobre el meu nivell de competència. No acceptar-la em permet seguir estudiant, concentrar-me en els meus projectes, i deixar oberta la porta a millors opcions sense l'estrés afegit de les dates de lliurament.

Al final, cap d'aquestes perspectives ha estat la que m'ha fet decidir. La única pregunta que havia de respondre era: “què vull?”

Per si a aquestes alçades no havia quedat clar, la raó per la qual estic cercant feina és bàsicament econòmica. Però apart dels doblers, del que es tracta és de tenir una estabilitat que em permeti gaudir de la meva vida aquí sense la urgència de no tenir ingressos. Tota la resta era accidental.
I aquesta feina no complia amb aquests requisits. M'hagués encantat fer aquest projecte, segur, igual que m'hagués agradat seguir a qualcuns dels que he deixat. Però no a qualsevol preu. I per arribar a la data límit del projecte, hagués hagut de fer una forta inversió de temps i esforç, i això sense cap garantia de resultats ni de continuitat.

Això per jo, és un No Deal.

Ja sé que he escrit abans sobre prendre riscs, tirar-se a la piscina i enfrontar-se després a les conseqüències. I encara ho crec, i admir encara més a la gent que ho fa habitualment sense dubtar. És una de les habilitats que m'agradaria tenir.

Però ara he de triar molt bé les meves batalles, perquè no tenc gaire marge de maniobra. Si la feina tengués garanties de continuitat que justificassin la inversió, o si tengués l'oportunitat de corregir un possible retard, potser ho hauria fet. En el passat, he pres decisions d'aquestes impulsivament i sense garanties d'èxit perquè el repte i les oportunitats eren prou estimulants. Si el que m'haguessin oferit fós una feina d'il·lustrador, ni tant sols ho hagués dubtat.

I aquesta és la gran lliçó que he après sobre les decisions importants. Les coses que realment valen la pena, per difícils que puguin semblar, no són difícils d'escollir si són el que realment volem. Haurem de resoldre problemes logístics, per suposat. Però prenim la decisió amb la confiança de que ens en sortirem, de que trobarem la forma, de que és el que realment volem.

Jo he experimentat aquesta sensació en múltiples ocasions al llarg dels anys, quan vaig unir-me al Klub Kaximba (una història digna de contar-se), quan vaig entrar a fer feina a Tragnarion, quan vaig mudar-me a Barcelona, quan vaig deixar Gameloft, quan vaig unir-me a Toastmasters, quan vaig tornar a dibuixar els meus còmics, quan vaig declarar-me a la meva al·lota.

Tot el que cal és estar preparat, i quan ens trobem de cara amb la situació, sabrem el que hem de fer, per més que ens costi un món decidir-nos. Si dubtam, potser és una senyal de que encara no estam preparats. De que, de qualque manera, encara no hem recollit totes les lliçons necessàries per pujar de nivell.

Richard Carlson diu: “If someone throws you a ball, you don't have to catch it”.

Estic obert a moltes opcions de feina, però no a qualsevol preu. No vull enviar el missatge de que estic desesperat, de que no tenc opcions. Tenc clares quines són les línies vermelles que no estic disposat a trepitjar. I sobretot, tenc clar que si finalment el meu camí m'ha de dur fora d'aquí, serà per una bona raó, i que trobaré la manera de fer-ho. He sortit de coses pitjors.

Però d'això, en parlaré al següent post, el pròxim 1 de novembre. Podeu estar segurs de que, d'una manera o l'altra, tendré una bona història per contar.