Dia 1: Barcelona-Valladolid. Com ja us vaig contar, el meu objectiu era emprendre viatge sense rumb ni destí específic, així que vaig decidir enfilar cap a l'Oest. El dia no va començar bé: després d'una setmana de sol esplèndid, es va fotre a ploure, però jo vaig decidir (apostar més bé) que amb tota probabilitat deixaria la pluja i el fred darrera. Si heu sortit al carrer aquest cap de setmana, ja sabeu que no ha estat així: si els que em llegiu des de Catalunya o Mallorca heu passat fred, imaginau el que feia a les voreres del Moncayo o la serra de Madrid. Idò sí, “un fred que pela es cul a ses llebres”, el títol que hauria tengut aquesta entrada si no fós que ja l'he usat.
Aquest primer dia no vaig fer gaire turisme ja que tenia hora d'arribada a Valladolid, on havia de trobar-me amb la meva estimada Isa, que en una feliç sincronia del destí, estava allà fins just aquell dia visitant la seva família. Així que vaig limitar-me a conduir i gaudir de la música, el paisatge català, aragonès i castellà - sense agafar autopistes ni peatges, que és com el camí es gaudeix més, i d'això era del que es tractava.
Per aquells que no el conegueu, el paisatge castellà és d'allò més monòton i desolat. Pots circular durant 50 Km sense veure una casa ni cap rastre de vida. Juan Herrera solia dir que “el ostracismo es un pueblecito de Soria”, i ara entenc el que volia dir. A Soria, per cert, em va nevar, i quan vas en Ford Fiesta per una carretera que no coneixes, la situació és emocionant però no gaire divertida. En vaig fer una foto per enrecordar-me'n.
Un altre contrast del paisatge castellà és com canvia d'un moment a l'altre. Entrar a Valladolid es deu semblar molt a entrar a Las Vegas des del desert: un minut ets enmig d'una plana desolada, creues un túnel, i al següent minut ets al bell mig d'una ciutat del tamany de Palma. Més tard em contaren que la gent d'aquestes ciutats, contràriament al que hauria cregut, no solia visitar les capitals de província veinades: només de veure aquelles terres planes i monòtones, puc entendre el sentiment. Però ja va valer la pena fer el camí, en primer lloc i fonamentalment per veure a n'Isa, a qui abans hauria esperat tornar a veure a Canadà que a la seva terra, i que a més d'allotjar-me i dur-me de marxa, em va presentar als seus amics i germans, que es va portar fenomenalment bé i que m'han convidat a tornar en voler; i en segon però destacat lloc, perquè per aquelles terres altra cosa no però menjar es menja molt bé. Ja m'havia moderat durant el dia sabent que el vespre tocava anar de tapas, així que tenia una fam considerable, però com que amb l'excusa de treure'ns el fred ens vam posar fins el cul de tostas y torreznos, vaig acabar que em feia oi tant de menjar. El mosto va ser excel·lent, també. I la digestió de després (tristament) inoblidable. Però va valer la pena.
En una nota al peu, no tenc més fotos d'aquest dia perquè, no estant avesat a tenir càmera nova, me la deixava al cotxe tot el temps, així que no vaig poder deixar constància de la feliç trobada. I en tot cas, la meva càmera va tenir menys recorregut del que hauria estat desitjable, perquè no vaig tenir ganes d'averiguar com canviar-li la tarja de memòria (perquè em recordava molt a fer feina) i només vaig tenir espai per a 19 fotos, a les quals a més hi sortia amb cara de colló, raó per la qual me l'he pixelat com als polícies de les notícies. Tanmateix ja sabeu quina cara tenc, no?
(les fotos com sempre al meu Facebook)
Continuarà...
1 comentari:
Eres un Labordeta cualquiera!! :)
Publica un comentari a l'entrada