Més caparrut que una trutja sorda (II)

Us devia la segona part de la meva improvisada aventura castellana, i aquí està.

Dia 2. Valladolid-Alcobendas. Pot resultar un itinerari un poc estrany però bàsicament vaig dedicar el matí a visitar Salamanca - la millor del recorregut, i de la qual us deix amb una panoràmica de la Plaça Major, més que res per deixar constància de que hi vaig ser, perquè és un lloc que no us podeu perdre.


La cosa era que feia molt fred, i que essent diumenge l'entrada a Madrid tendria una retenció considerable si m'esperava a la nit, així que vaig decidir deixar per l'endemà la resta de llocs que m'interessaven i vaig enfilar cap a Madrid amb tota la intenció d'agafar la carretera de Burgos i arribar a Alcobendas sense entrar a la M-40 (un malson de carretera que em recordava massa a les meves setmanes a la capital, deu anys enrera).

Per suposat no ho vaig aconseguir i a més vaig haver de xuclar-me la carretera de la Sierra, després del qual vaig descobrir que la ja de per sí hostil, grisa i contaminada panoràmica de Madrid havia adquirit una tonalitat encara més ominosa gràcies a quatre gratacels que semblen concebits a Mordor. Potser va ser aquí quan vaig decidir que tot i les meves millors intencions, no seria aquest el cap de setmana en què davallaria a Madrid a retrobar-me amb els paisatges que vaig arribar a conèixer, i odiar.

Enlloc d'això, vaig acabar fent l'horabaixa a Alcobendas, visitant en Carles, na Marijose i na Martina que ja té un anyet, i posant-nos al dia de les nostres coses se'ns va fer hora d'anar a dormir, això sí, molt tard. Estava escrit que l'únic que no seria capaç de fer gaire durant aquest viatge era dormir.

Dia 3. Alcobendas-Barcelona. Val, això inclou Segovia i Ávila, exactament en aquest ordre, l'invers del que hauria tengut sentit si hagués estat capaç de seguir les indicacions de la carretera una mica millor. La veritat és que totes dues ciutats són dignes de visitar-se, sobretot si com jo sou dels que us agrada veure pedres (vaja: murades, catedrals, coses així) però tampoc vaig tenir gaire ganes de recórrer-les amb paciència: no tenia temps, i a més les visites a llocs (no el passejar-se pel carrer) es fan millor acompanyat. A Segovia vaig descobrir que del famós cochinillo asado no en serveixen racions individuals, vaig comprar un pongo per unes senyoretes encantadores (anava a comprar-lo per jo, però vaig recordar que la definició exigeix que el pongo sigui lleig, inútil... i regalat; preniu nota), vaig descobrir que l'Alcázar de Segovia es el més semblant a un Exin Castillos que podeu trobar a tamany real (veure la foto), i vaig tastar un plat típic de la regió, que respon al nom de patatas machaconas, i que no tenia mal gust tot i la seva textura de vòmit.

Després de dinar vaig emprendre la tornada, enfilant una altra vegada cap a terres sorianas, aturant a fer unes fotos de les muntanyes nevades, d'un encantador poble d'aspecte medieval anomenat Ayllón, i ja que hi era, dels meus fidels companys d'aventura (veure les fotos). Per cert que un lloc anomenat Arcones, perdut a qualque lloc de Soria, vaig entrar en un bar que és el més semblant a The Slaughtered Lamb, la taverna que sortia a la pel·lícula An American Werewolf in London. També vaig aprofitar per fer una visita que em feia una il·lusió especial: el poble de Tarazona, a la província de Zaragoza, d'on amb tota probabilitat sigui originari el meu segon llinatge. A la foto, amb el meu inesgotable Ford Fiesta al fons.


Aquí vaig enfilar finalment cap a casa. I aquí va ser quan el viatge, que fins llavors havia estat una simple escapada de cap de setmana, va començar a adquirir tota la seva trascendència. No havia tengut gaire temps per a pensar durant els dos dies anteriors, més bé vaig dedicar-me a gaudir del paisatge, de la música, dels pistatxos (fastucs, en diuen aquí) i en general de la sensació de llibertat de la qual jo sabia que quedava poc per acabar-se. Era hora de començar a pensar en el futur, que era del que aquest viatge anava després de tot (ja que no hi va haver ocasió d'afaitar-se).

Així que, obligant-me a seguir només carreteres nacionals, vaig passar les següents dues hores darrera una cua de camions que anaven a unes 70-80 per hora i als quals era impossible avançar. I vaig fer això primer perquè m'havia proposat fer tot el recorregut sense pagar peatge, i després perquè necessitava aprendre una lliçó sobre la vida que la majoria de vegades anam massa aviat com per assimilar: que de vegades, el camí més ràpid pren dreceres per les quals es perd el vertader sentit de l'aventura, que amb pressa s'arriba abans, però no es gaudeix del camí, i que quan el teu és un cotxe petit en una carretera plena de camions, és el moment de tenir paciència. Potser ara no sabeu de què va tot això, però ho sabreu, esper, ben aviat.

El cas es que les darreres tres hores de camí les vaig fer sense aturar, fent més imprudències i infringint més límits de velocitat del que un home assenyat hauria de permetre's, escoltant tres vegades el mateix CD de The Who per no aturar a donar-li la volta, i al final amb pluja (i els rentaparabrisas en no gaire bon estat) i amb una son i una gana considerables. Quan finalment vaig arribar a casa, ja quasi a mitjanit, me vaig empassar en dues mossegades les torrijas que havia comprat a Soria, i que en aquelles circumstàncies em van saber més delicioses que tot.

De les dues setmanes de feina de merda que he tengut després ja no en xerraré. Només que quan un ha assaborit la llibertat, el vent a la cara i la sensació d'infinites possibilitats, tornar a una rutina tant poc estimulant com la de la meva feina, pot resultar traumàtic; gairebé inacceptable. Però d'això, i del que vé després, ja en xerrarem...

Us deix amb uns versos de Jordi Cornudella:

"Sense la fosca la llum seria vana
si no caminés mai a les palpentes
no trabaria mai la llum de l'alba"

(gràcies, Susana)