Com saben perfectament els que em coneixen de fa temps, i pot sorprendre als que em coneixen de fa menys, la meva proverbial solteria era ja llegendària. Quan ets home, raonablement en bon estat de conservació, tens més de trenta anys, no has tengut relacions conegudes (i insistesc en la paraula “conegudes”) i vàries de les teves millors amistats són dones, sense que se't relacioni sentimentalment amb cap d'elles, els dubtes no tarden en aparèixer. S'ha especulat amb la possibilitat de que fós homosexual, misògin, reprimit, eunuc, extraterrestre, o vàries d'aquestes a la vegada. Afalagat com em sent de que la meva intimitat susciti tant d'interés, l'explicació a la meva situació era molt més simple i, em tem, prosaica. Senzillament, les dones eren una equació que la meva ment analítica no havia estat capaç de resoldre.Conec altres persones que en edat i circumstàncies semblant a les meves, ténen una escassa o inexistent vida afectiva. No voldria ara suggerir que una vida no pot ser igual de plena i satisfactòria sense tenir parella o vida íntima (una que no inclogui un ordinador, he d'aclarir). El que sí que suggeriré és que si els teus plans vitals no inclouen la possibilitat (si no la intenció) d'explorar la teva afectivitat amb persones reals de l'altre sexe (o del teu, si és el cas), tant et valdria estar mort.
Ara que ja teniu el titular, deixau que m'expliqui.
He estat allà. Pensava de veres, que no calia, que no era per jo, que no era possible, que no era convenient, que no era prou bo, fins i tot que no tenia temps (!). Quan en realitat, a tot el que es reduia era a una emoció simple i familiar: que no m'ho creia, i que em feia por.
No sabria dir en quin moment la meva percepció d'aquest aspecte va canviar, però el que sí vull compartir és que he tocat de molt aprop l'experiència no menys frustrant d'homes perfectament saludables amb problemes èpics per a conèixer, i tenir relacions (de qualsevol tipus), amb dones. I que uns quants d'aquests homes, a Barcelona però també a moltes altres ciutats del món, han decidit agrupar-se, organitzar-se i millorar-se a ells mateixos per a superar les seves limitacions i intentar resoldre l'equació que a jo se m'escapava. Aquests són els homes que integren el que es coneix com a “comunitat de seducció”, de la qual un dels seus destacats membres a Barcelona resulta que viu a la mateixa casa que jo, escriu les meves tires còmiques i el blog on es publiquen, i amb això queden tancats els interrogants sobre la meva relació amb aquesta comunitat.
I jo què, us demanareu? Ah, aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)
Post dedicat a X... d'això, Evil :)
