No te pudirà, s'alè

Els qui em coneixen, saben que mai he tengut cap problema per xerrar en públic. Més bé el que em costa és seure i callar. Per això quan he explicat als meus coneguts que m'havia fet membre d'un club on practicar l'habilitat de xerrar en públic, l'únic que els ha vengut de nou ha estat descobrir que una organització com aquesta existia.

Vaig sentir xerrar per primera vegada de Toastmasters, com de tantes altres coses, gràcies a la web de Steve Pavlina, que a més de bloguer i autor, és membre de l'organització a Las Vegas. Pavlina assegura que hi ha més gent al món amb por a xerrar amb públic que a la mort. Això no ho puc assegurar, però sí que he experimentat que exposar-se a una audiència pot ser una experiència que posi a prova la seguretat, confiança i sentit del ridícul de la persona.

Jo pensava que en realitat no em calia aprendre a xerrar en públic. No només havia exercit d'orador en més ocasions de les que hauria estat desitjable (per als qui m'escoltaven, si més no) sinó que ja havia posat a prova el meu sentit del ridícul durant els anys que vaig jugar a jocs rol i participat a activitats d'esplai. I com a membre del Klub de Rol Kaximba i del col·lectiu The Elitist, ja vaig tenir tota l'exposició pública que un home necessita durant la seva vida.

Però no va ser la passió per xerrar en públic el que em va dur a Toastmasters. Va ser senzillament el desig de trobar una activitat, i un grup de gent amb qui compartir-la, que em proporcionàs una raó per fer alguna cosa més que feina durant la primavera passada. En aquest propòsit, vaig fracassar: vaig descobrir l'existència del club de Toastmasters Barcelona durant el març de l'any passat, i tot el que havia de fer era trobar un dimecres en què pogués sortir una mica més prest de l'acostumat, a temps per arribar al carrer Aragó abans de les 8 de la nit, però no en vaig ser capaç. Així que amb aquella feina horrible on vaig deixar-me la salut, l'orgull i el meu temps lliure, vaig aconseguir també tancar-me aquesta porta.

Per això la primera setmana després de deixar Gameloft, vaig anar de convidat a la meva primera sessió de Toastmasters, un club del qual no en sabia quasi res, i on no hi coneixia ningú. Encara record aquella primera sessió amb la il·lusió d'un nin que va al circ per primera vegada. Potser aquest no és un bon exemple perquè a jo no m'agrada el circ. I perquè no hi havia ni lleons ni gent volant per l'aire. Metàfores apart, vaig descobrir en aquest lloc una sensació de familiaritat que en aquell moment no vaig ser capaç d'identificar. Ara sé què era. Encara que podria semblar d'una altra manera, a Toastmasters la majoria d'oradors surten a xerrar amb un nus a l'estómac i el cor accelerat. I el que exposen darrera del faristol no és el tema de la seva xerrada, sinó algunes de les seves pors més íntimes, com ara a ser el centre d'atenció, a fer el ridícul, a ser rebutjats, o a fracassar.

Tots aquests mesos després, entenc amb molta claredat la importància de la missió d'un club com Toastmasters: proporcionar un entorn amigable i relativament segur on desenvolupar no només les habilitats de comunicació, sinó la seguretat, confiança i auto-estima que són fonamentals d'una vida conscient i agoserada. Life is either a daring adventure or nothing, ho recordau?

Set discursos després, més diverses participacions a múltiples sessions, he estat mentor de un nou membre, part del comité directiu del club, i estic a punt de participar en la competició de xerrades, ... tot això m'ha aportat aquest club, a més d'un grapat de nous (i bons) amics, hores de converses en bona companyia, un lloc on contribuir i a la vegada aprendre, i fins i tot una petita col·laboració professional... no està gens malament per un lloc del qual tot el que esperava era una excusa per escapar-me de la feina a la meva hora per una vegada a la setmana.

I quan em pensava que ja no podia demanar més, aquest club encara m'ha fet un altre regal... però aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)

Post dedicat... bé, ja sabeu qui sou :P