Allò que no passa en un any, passa en un dia

Cada any des de fa 21, aquesta és una de les meves nits més especials. És nit d'óscars! I encara que aquest sigui un vici no compartit amb (quasi) ningú, em segueix fent la mateixa il·lusió. I aquesta és una tradició que he seguit tant quan podia seguir la cerimònia de lliurament a través de la tele en obert, com en codificat, pirata, a la ràdio, o com la darrera vegada (i avui també) directament de la retransmissió de l'ABC a través d'Internet. Pura afició malaltissa, ho sé. Però m'encanta.

I no només em prenc la nit lliure i no me'n vaig a dormir fins que s'ha acabat la cerimònia, aquesta és l'única nit de l'any en què s'anul·len les normes i em permet el petit privilegi d'alimentar-me de porqueries, a saber: nachos, quicos, galetes de xocolata, i altres aliments rics en greixos i sucres.

Ara ja fa dos anys que ja vaig tenir l'oportunitat de parlar dels òscars en aquest blog per primera vegada, però en aquella ocasió va ser una crònica a posteriori. Ara aprofitaré aquesta hora i mitja que em queda abans de que comenci la consagració anual de Hollywood als seus propis altars, per a fer les meves apostes, i compartir alguns pensaments.

He repetit ja moltes vegades que els òscars no ténen res a veure amb el millor del cine de l'any. De tant en tant coincideixen, però no hi ha cap relació causal entre les dues coses. Tot i així, els òscars són un termòmetre excel·lent de la salut de la indústria nord-americana, i sobretot de la seva auto-imatge, així com un auguri del seu futur. Vull dir que els òscars s'han de llegir sempre en termes de tendències, i en termes de l'aprovació que l'acadèmia del cine de Hollywood (un lobby com qualsevol altre, però disfressat amb la respectabilitat d'agrupar a la majoria de grans talents del cine actual) dona a les apostes de futur de productors i creadors. És només en aquesta clau que es poden entendre, en anys recents, els òscars a Gladiator, A Beautiful Mind, Forrest Gump, Shakespeare in Love, Chicago o sobretot Slumdog Millionaire.

També s'ha d'entendre de manera molt especial la forma que té Hollywood d'agrair les aportaciones de les pel·lícules independents, trasgressores o incòmodes, sovint més mereixedores dels premis grossos que les finalment guanyadores, i que solen anar-se a casa amb algun premi d'interpretació, o el més comú, al guió original. Els casos de Pulp Fiction, Fargo, Lost in Translation, Gods and Monsters o Juno són paradigmàtics d'aquesta tendència. Les llistes de favorits per als premis d'enguany no deixen gaire lloc a dubte de que el guió no s'allunyarà massa d'aquestes línies, cosa que no contribueix gaire a l'interés de la llista final de guanyadors.

A mi personalment tant m'és que finalment sigui Avatar o The Hurt Locker qui s'emporti a casa més estatuetes daurades (la premsa ni considera que l'honor pugui anar a ningú més), sinó el nivell d'aprovació que la conservadora (almenys en les formes) acadèmia puguin donar a les darreres, i agoserades, propostes de Quentin Tarantino, Jason Reitman, els germans Coen, la factoria Pixar o els responsables de la imprescindible District 9.

La meva aposta personals és que Avatar guanyarà tant el premi a la millor a la millor pel·lícula com un grapat de premis tècnics (aquests raonablement merescuts, això no es discuteix) però no el de millor director, que aniria a parar a mans de Kathryn Bigelow (i ara toca dir: ja sabeu, la ex de James Cameron, la qual cosa faria el gest molt més significatiu, i que a més seria la primera dona en aconseguir aquest premi). Quant als actors, estaria d'acord amb totes les preferències en que la cruesa i lletjor de Precious recompensarà a les seves actrius protagonista i secundària, mentre que Jeff Bridges i Christoph Waltz se'n duran els dels actors. Els altres premis importants, els de guió, i tenint en compte el que deia abans, anirien a parar a The Hurt Locker (original) i Up in the Air (adaptat).

Respecte a l'altre premi del qual sol xerrar-se molt, el de pel·lícula en parla estrangera... o no-anglesa com diuen fora d'Amèrica, no crec que calgui rebaixar-se a fer-ne cap aposta. Sempre he considerat ofensiva aquesta competència entre cintes seleccionades per les autoritats locals de cada país per a barallar-se entre ells per les miques del banquet de Hollywood. Prou dolent em va semblar l'any passat premiar una pel·lícula tan qüestionable com Slumdog Millionaire, com per considerar meritori per una pel·lícula i un país, guanyar un premi en la categoria de "la millor d'entre tot el que fan els altres".

Respecte a la meva preferència personal, les pel·lícules amb què jo personalment he gaudit més enguany han estat Whatever works, Le premier jour du reste de ta vie, Still walking, Up i District 9. Sorprenentment, dues d'aquestes són candidates als òscars. Una coincidència com una altra.

Va, que això comença d'aquí a una estona. Hora d'encetar els filipinos... :)

I ara, segueixin gaudint de la programació habitual...