dilluns, 1 de setembre de 2014

La mar quant més té, més brama

(versión en castellano más abajo)


Pròleg

Aquest passat 21 d'agost, vaig acomiadar-me d'un vell amic després de 12 anys. Amb ell vaig passar molts de bons moments, vaig viure experiències, i vaig compartir amistats. Però al final, quan ja no em servia de res, i mantenir-lo em costava més que desfer-me'n, vaig fer el que hauria d'haver fet fa molt de temps, i me'l vaig treure de damunt. Per si qualcú s'ha pensat que som una persona horrible, aquest és el meu amic:


Vaig vendre el meu Ford Fiesta per una dècima part del que em va costar, i encara en don gràcies. Aquests darrers anys, vaig haver-me d'avesar a anar cada setmana a moure el maleit cotxe (que tenia aparcat a L'Hospitalet, lluny de ca meva i de la feina) per a evitar que se li descarregàs la bateria. Apart d'aquesta carrera de manteniment (l'equivalent mecànic de treure a passejar el ca), aquest darrer any només el vaig fer servir quatre vegades. Per això, ni em sap greu ni sent nostàlgia d'haver venut el cotxe. El que sent, és alleujament.

. . . . .

Ara fa un any vos proposava els meus projectes per a l'any nou (que com tothom que ha estudiat sap, comença l'1 de setembre), i revisant-los ara que es compleix la data que m'havia marcat, me'n don compte que vaig ser més aviat optimista, com a qualsevol bona llista de bons propòsits.

En lloc d'un llibre al mes, he llegit menys de dos llibres en tot aquest any, i encara estic encallat al 81% del segon (A Dance With Dragons, si en tenies la curiositat). El número 5 de Huérfanos està molt avençat – llapis complet i 12 pàgines a tinta – però encara queda feina per a publicar-lo. He après a dibuixar digitalment – el Huérfanos 5 està completament entintat amb Manga Studio – però em queda molt per aprendre. Seguesc fent la mateixa feina, encara que no a la mateixa empresa (vaig canviar d'estudi el passat abril) encara que he après almenys una tecnologia nova. Respecte a la dieta i l'exercici, he millorat molt respecte al punt on vaig començar, però aquest matí encara estava als 75 Kg, i només em queden 4 mesos per a complir el meu propòsit – 70 Kg l'11 de gener de 2015 – amb dos períodes de vacances inclosos: una boda i un nadal, les pitjors èpoques per a mantenir la línia.

A canvi de tot el que no he fet, vaig tornar a Toastmasters el passat setembre, on he fet tots els discursos que em faltaven dels meus manuals avençats, i amb això he completat el meu ACB (Advanced Communicator Bronze). I també he estat desenvolupant unes idees per a futurs còmics – projectes que suposadament havia descartat per manca de temps. El canvi de feina ha suposat un trasbals a la meva rutina, però m'ha tornat a estimular intel·lectualment, que em feia falta per a evitar la sensació d'estancament. Vaig estar a Las Vegas el desembre, i a Londres el març. També he anat a cinc bodes – entre el 3 de maig i el 21 de juny!

Si hagués de decidir quins plans tenia l'univers per a impedir-me deixar el país l'estiu passat, tota aquesta activitat frenètica (sobretot les cinc bodes) podria ser una bona raó. Potser no hauria fet tots aquests discursos, ni dibuixat un nou còmic, ni començat aquesta nova feina, ni estaria tan en forma, i venir a totes aquestes bodes hauria estat un repte logístic més complicat. Potser ni tant sols tindria un smartphone!

Però no us enganyaré, ni a vosaltres ni a jo mateix. L'univers no en tenia cap, de pla, ni per jo ni per ningú. He fet totes aquestes coses perquè vaig decidir treure'n el millor de la fatalitat, i que ja que vaig haver de canviar de plans, que almenys valgués la pena.

Però que quedi clar, no va ser l'univers qui em va fer quedar a Barcelona. Va ser l'ansietat.

L'any passat per aquestes dates jo m'havia d'haver mudat a Helsinki, Finlàndia, on el 2 de setembre havia de començar a treballar a Rovio (els dels Angry Birds) com a Lead Programmer d'un selecte equip de desenvolupament de nous projectes. Tant si sortia bé com si no, aquesta havia de ser una de les experiències, professional i vital, més importants de la meva vida.

Però com ja vaig contar extensament, el Dark Muppet tenia altres plans.

Si, ha estat un bon any. Sí, ha valgut la pena quedar-me a Barcelona. No hauria volgut perdre'm totes aquestes coses bones. No em penedesc en absolut de la meva decisió de rendir-me a l'ansietat i quedar-me. Si no vaig seguir endavant, és perquè no estava preparat.

Però aquesta història no s'acaba aquí. Mentre jo no aconsegueixi complir amb el meus plans de passar un temps vivint a l'estranger, i superar de una vegada per totes l'ansietat que em genera aquesta experiència (o com va passar l'any passat, només la idea!), la meva lluita no s'haurà acabat.

No importa quants còmics dibuixi, quants discursos faci, quants kilòmetres corri.

El Dark Muppet ha de morir.

I per a matar-lo, un dia hauré de fer les maletes, preparar-me per marxar – a un altre lloc, a una altra ciutat, a un altre país – i esperar a que surti. I he d'estar preparat per a passar-ho pitjor que totes les vegades anteriors – aquesta és la força de l'ansietat: cada vegada que et rendeixes, es fa més forta.

Però avui no és aquest dia. Aquesta setmana quan feia els tràmits de traspàs del meu cotxe, un tràmit burocràtic se'ns va encallar, i només aquest inconvenient – que es va arreglar amb vàries cridades i corregudes – em va provocar un enorme estrès. Si en lloc de vendre el meu cotxe, m'hagués posat a desmuntar ca meva i fer les maletes per a anar-me'n a Helsinki, no vull ni imaginar fins a on se m'hauria disparat la serotonina.

Definitivament, avui no és el dia en què faig les maletes. Però aquest any que comença, quan estic a pocs mesos de complir els 40, vull fer un propòsit d'any nou molt especial, per als anys vinents: el de preparar-me – física, mental i psicològicament – per a guanyar la meva batalla més important: la de la meva ment contra les meves pors imaginàries, el Dr. Jekyll contra Mr. Hyde. M.A. Garcías contra el Dark Muppet.

I no importa quant de temps, esforç o patiment em calgui, aquesta batalla l'he de lluitar, una vegada i una altra, fins que la guanyi. Si vaig dedicar 20 anys i grans esforços a dibuixar una novel·la gràfica, assolir el meu major repte vital no es pot merèixer menys que seguir-ho intentant, costi el que costi.

I com va dir el Winston Churchill: "mai, mai, mai rendir-se".