dilluns, 30 de novembre de 2009

Vés-te'n a porgar fum

Avui fa dues setmanes que vaig començar amb el meu experiment vegetarià, i encara que ja us en faré un informe complet quan acabi l'experiment, us avançaré que la major resistència que he trobat no ha vengut de dins meu, sinó de com reaccionava la gent davant de la idea. Encara que he rebut missatges de suport, altres han estat menys amables, i de vegades transmetien desaprovació, des dels que advertien dels perills per la salut, fins els que em recordaven com està de bona la carn.

Aquesta resposta (no generalitzada però sí significativa) m'ha recordat molt a la que vaig rebre fa uns anys quan vaig adoptar una dieta hipoglucèmica, que ara en gran mesura encara seguesc, i des de sempre, quan vaig triar abstenir-me de l'alcohol, el tabac i altres drogues “dures” (la cafeina i el treball en són les notables excepcions).

Moltes persones es resisteixen a acceptar els canvis en les seves vides. És natural i lògic: el canvi implica risc, el desconegut, incertesa i inseguretat, mentre que el conegut és familiar, predecible, fins i tot en el cas del dolent conegut (com diu la dita popular). Però com que aquest és el meu blog, i aquí el que importa és el que jo cregui, els dic que s'equivoquen, i que amb tota probabilitat són covards, conformistes, i que no ténen els nassos de prendre responsabilitat per les seves vides.

Deixau que aclareixi que quan jo escull ser abstemi (o vegetarià, o el que sigui) no ho faig ni per donar lliçons a ningú, ni per afany de sentir-me superior; més encara, els qui ho fan em fant tanta ràbia com els reactius. Les eleccions que jo faig, són meves i per les meves raons. Les prenc baix la meva responsabilitat i amb respecte, i esper el mateix tractament. I mentre no faci mal a ningú, no veig ni perquè li hauria d'importar a ningú el que jo faci.

Excepte, és clar, perquè importa. Si ets insegur, reactiu, i et sents una víctima, t'importa veure com altres en les teves circumstàncies prenen decisions i fan canvis. Et recorda que tu podries estar fent el mateix, però no ho fas:
  • Has tengut companys de feina que estiguin malament al seu lloc de treball? Estan cercant alternatives o proposant canvis?
  • Tens amics (o amigues) que es queixen de com van de malament de relacions i parelles? Fan alguna cosa per canviar els seus hàbits socials o la teva forma de relacionar-te?
  • Coneixes gent que es queixa de la seva baixa forma física? Estan fent dietes, exercici o activitat física?
  • Saps de qualcú que es queixi de la seva situació financera? Està estudiant, planejant un negoci, o fent qualque inversió de futur?
Puc fer aquestes preguntes indefinidament (gent que no li agrada la seva casa, els seus amics, la seva família, la seva societat, el món en general) i a la segona pregunta un alt percentatge de casos contestarien que no. Ho sé, jo era d'aquests.

He experimentat tanta resistència al canvi com la majoria de la gent, i sé el que és trobar-se fora de la teva zona de confort, en territori desconegut, sense suport explícit, i carregant amb les teves aparenment insalvables limitacions. Una de les darreres que puc recordar, ara fa dos anys, a un apartament a Derry, Irlanda del Nord.

He recorregut un llarg camí des d'aquell novembre. Un camí sembrat de dubtes, decepcions, inseguretat i rebuig. Per això entenc les persones que es resisteixen al canvi, i que fins i tot es senten amenaçades quan veuen els altres canviar. Ningú ha dit que canviar sigui fàcil, sobretot quan no ho has fet mai. És un camí difícil, llarg i ple de patiment. I sovint és un camí solitari, una travessa pel desert.

Però el que sí que us puc prometre és que val totalment la pena. Així que deixau-me que reprodueixi aquesta cita al final de la pel·lícula Wanted:

This is me taking back control of my life. What the fuck have you done lately?

dilluns, 16 de novembre de 2009

Ets ben curro!

Per si no ha quedat clar als darrers posts, aquests darrers mesos m'he estat dedicant, entre altres coses, a fer exercicis de creixement personal. No només he tallat amb relacions perjudicials (inclosa la meva feina), dedicat esforços a les meves inquietuts artístiques, o explorat les meves habilitats socials i afectives, sinó que també he estat fent importants esforços de millora física. He estat practicant exercici regularment, i en general he treballat en millorar la meva estètica personal. Aquesta setmana, fins i tot he començat a experimentar una dieta vegetariana durant un mes.

Els qui em coneixen només des dels darrers mesos, poden pensar que jo sempre he tengut aquest aspecte. Els que em coneixen des de que visc a Barcelona, saben que una de les primeres coses que vaig fer el maig en deixar la feina, va ser rapar-me el cap i afaitar-me la barba. I els que em coneixen de fa molts més anys, segurament recorden com fa uns anys vaig començar a vestir amb una mica més de gust del que era habitual en jo als meus 20 i pico anys.

Es pot dir que cada vegada que he cremat una etapa de la meva vida, he fet visible aquest canvi a través del meu aspecte. Si no em creieu, comparau les meves fotos de quan tenia 21 anys...


30 anys...


o ara als meus 34...


Al llarg d'aquests darrers 10 anys, he descobert dues bones raons per canviar el meu aspecte. Una té a veure amb reflectir el meu interior, és a dir, en donar una imatge més congruent de com em sentia jo per dins. Quan jo era adolescent, no tenia gaire orgull en el meu aspecte: tenia sobrepès, no feia exercici, i vestia amb poca gràcia (per dir alguna cosa). Fa uns 8 anys, arrel de començar a anar d'excursió, ampliar el meu cercle social i variar les meves activitats, vaig començar a cuidar una mica més el meu cos, fent exercici regular i moderant la meva dieta. I quan vaig començar a sentir-me més còmode amb el meu cos del que havia estat mai, vaig fer un canvi de forma de vestir que tots els meus amics encara recorden. Fins i tot vaig llençar tota la meva roba vella al fems. La raó per fer això era que ja no m'identificava amb aquell friki grasset i sense gaire sentit de l'estètica que havia estat abans, així que vaig fer l'esforç de posar la meva apariència en consonància amb els canvis de la meva vida.

La segona, i potser més important, raó per a cuidar del meu aspecte té a veure amb els canvis en si. Enguany he fet propòsit d'esmena de molts errors, i estic aprenent molt sobre jo mateix i vivint noves experiències. I he descobert que per a progressar conscientment per damunt de la persona que jo solia ser, un canvi d'imatge té un enorme efecte psicològic. Bàsicament, si la persona que et mira des del mirall és diferent a aquella amb la que t'identifiques (el que a Matrix en deien "auto-imatge residual"), els canvis que intentes dur a terme a la teva vida es veuen reforçats. Alguns autors parlen del "canvi d'identitat" que té lloc quan transformes la teva vida. I que una de les formes més immediates de reforçar aquesta nova identitat és a través d'un aspecte renovat. Enguany he conegut de primera ma varis casos de canvis d'identitat que venien reforçats, i sovint precedits, per canvis d'apariència en alguns casos extrems: una gran pèrdua de pes (de 40 Kg i més), canvi d'estètica tant en el vestir com quant a pentinats, sabates i complements, etc.

Per suposat que hi ha persones que han duit la preocupació per la seva apariència al límit de que és allò que més els preocupa, i l'únic que el seu aspecte reflecteix és la seva inseguretat, frivolitat i superficialitat. Assumesc que tu no ets una d'aquestes persones.


Cuidar el teu aspecte, i en general el teu cos, té nombroses avantatges, més enllà de les obvies (millor salut, atractiu personal, etc.) Un aspecte cuidat transmet, als altres però també a tu mateix, una major seguretat i confiança. Mantenir hàbits saludables de dieta i exercici és una de les formes més simples d'educar la teva voluntat i disciplina. Vestir amb una major elegància, o almenys de forma cuidada, i sobretot congruent amb la teva identitat, reforça la teva auto-estima i consciència de tu mateix.

Però el més important és que el nostre cos és l'instrument més poderós de què mai disposarem. És l'únic vehicle que ens durarà tota la vida. ÉS la nostra primera forma de presentar-nos davant dels altres, el primer que coneixeran de nosaltres. Així que, per què no dedicar-li els esforços que es mereix, i usar-lo per reflectir, i reforçar, el que sentim per dins?

dissabte, 7 de novembre de 2009

Quaranta anys de puta i encara no saps remenar es cul


Deixau-me que compartesqui una cosa al·lucinant que em va passar va un parell d'anys (un parell mallorquí: és a dir tres o més). D'un dia al següent, vaig passar de ser un programador de puta mare, a un complet incompetent. Com va poder passar això, us demanareu? Una lobotomia? No, simplement, un dia vaig descobrir que vàries de les persones amb qui treballava creien que jo era un complet inútil. I arrel d'aquest incident, jo vaig començar a creure-ho, també.

Qualque vegada t'has demanat pel paper de les creences a la teva vida? No em referesc a les creences espirituals o sobrenaturals, em referesc a les creences sobre tu mateix. Creus que ets una bona persona? Creus que ets un/a bon/a professional a la teva feina? Una bona parella si és que en tens? Que ets un bon amic pels teus amics, o que ells ho són per tu? Creus que la teva vida és plena, interessant i rica? Creus que pots aspirar a fer més del que fas, a tenir més del que tens, a ser més del que ets? I el que és més important: canviaria la teva creença si jo o una altra persona et digués que allò que creus no és cert, que t'equivoques? I si enlloc de dir-t'ho, t'ho mostràs?

Les creences no tenen bona premsa. Molta gent pensa que no importa tant el que creus com el que saps. Però la gent sovint confon el que sap amb el que creu que sap. Encara que creença és un terme sovint associat amb la fe, amb allò que no es pot demostrar, el cert és que moltes de les nostres creences estan basades en fets; però sovint estan basades en interpretacions inexactes, quan no totalment falaces, de la realitat. Per exemple, molta gent creu que la seva vida és el que és, que ells són així, i que no poden canviar o aspirar a una altra cosa.

Les creences són el paradigma, les ulleres a través de les quals jutjam i reaccionam. I aquestes ulleres, igual que ens les hem posades una vegada, ens les podem canviar. Les nostres creences no venien enganxades a la nostra vida quan vam néixer: les vam aprendre. I de la mateixa manera que les vam aprendre una vegada, ho podem tornar a fer. Amb la diferència que aquesta vegada, en lloc d'aprendre les creences dels nostres pares, familiars, amics o professors, les podem escollir.

I posats a escollir les teves creences, qui de nosaltres escolliria tenir creences tan limitadores? Per què no triar creure en que pots aconseguir el que et proposis? I enlloc de creure que no és possible, per què no creure en que pots intentar-ho? En que pots canviar? En que pots aprendre?

Si realment penses que les creences no són tan importants a la vida, atura't a pensar a quantes coses has renunciat perquè creies que no era possible. Conec una persona que creia que mai no podria viure fora del lloc on havia nascut. Que no podria practicar exercici ni estar en forma perquè era asmàtic. Que no era prou sociable com per conèixer gent interessant. Que no era prou bo a la seva feina com per a aspirar a ser ell el cap. Que no era prou bon artista com per a atrevir-se a publicar el seu art. Que no era prou carismàtic com per atrevir-se a xerrar en públic. Que no era prou atractiu com per lligar-se una al·lota. Que no viuria més que per morir tot sol i ignorat.

I era cert. Com que no ho creia, per ell era cert, i realment no era prou bo, o no era capaç de totes aquestes coses.

Jo era aquesta persona. Però he deixat de creure en tot allò que no era capaç de fer, i ara em pos a prova cada dia per a demostrar-me que m'equivocava.

I qualsevol imbècil que cregui el contrari, que ho demostri.

Post dedicat a Ismael.