dilluns, 10 de novembre de 2008

Tot pot ser menys es collons tornar carabasses

Escric aprofitant les darreres hores de cap de setmana a Mallorca, abans de tornar a les trinxeres de Barcelona i de mirar d'enfrontar amb una mica d'entusiasme l'agònic tancament de projecte que m'espera a partir de demà, i al llarg de les tres pròximes setmanes, amb qualcun dels seus caps de setmana inclòs. Mentre, he aprofitat per a posar-me al dia del poc que encara enyor de la meva terra, incloent una bona ensaïmada de Ca'n Joan de S'Aigo, berenar de cocarrois, un pa amb oli amb pa de veres, i per acabar una marató per a visitar als amics d'aquí per a posar-nos al dia. I també m'he vacunat del grip. Un total de vuit quedades en tres dies que m'han deixat cansat de veure gent, com a mínim, fins el nadal que vé.

És curiós com el temps passa de forma diferent quan no hi ets, que te sembla que han d'haver passat més coses en dos mesos. Ahir anava al tren de cap al Festival Park, i quan vam passar per l'aturada d'Els Caulls, sospitosament semblant a la que jo anava, enlloc de pensar que li havien canviat el nom (com així era) hàbilment vaig deduir que havien fet una aturada nova, amb el resultat de que vaig arribar per error al següent poble i vaig haver de fer cul enrera en el següent tren que tornava. Això sí, en una cosa no han canviat els serveis ferroviaris de Mallorca: el revisor va ser tant bord com el recordava, i no em va perdonar el billet.

(però l'al·loteta que vaig conèixer a l'estació de Santa Maria era encantadora; va valer la pena després de tot)

Però per a nostàlgia, la d'aquest matí quan de camí al meu centre de salut, he passat per davant del meu antic institut de batxillerat, que ara ha canviat de nom i de claustre, i per a celebrar el moment he anat a fer el ritual cafè amb llet a Ca'n Biel, el bar on la nostra generació va perdre tant de temps jugant al bubble bobble. Ja no hi queden ni la vella, i deficitària, màquina de videojocs ni ningú del personal. I el cafè, que era acceptable quan ens hi reuníem l'equip de pràctiques a la universitat, és més aviat terrible. Contemplant l'edifici m'he demanat si els soterranis on feiem les classes de francès encara s'inunden de pixat, si van arreglar el forat de la paret de la biblioteca que va fer un company meu, o si els alumnes encara pengen cadires a les finestres o fan piràmides de taules com feien uns que jo me sé (ja sabeu qui sou). Ara tenc l'edat que tenien els meus professors, i a qualcuns dels meus amics els ha tocat fer de profes d'adolescents molt més salvatges del que ells van ser. El temps no ha passat de bades, i en contra del que em temia, he renovat el meu ferm propòsit de seguir perseguint la meva carrera fora d'aquestes costes.

Almenys, fins que tornin a posar el bubble bobble a Ca'n Biel.

2 comentaris:

amelche ha dit...

Que te haya sido leve la vuelta a Barcelona... El instituto no es tan bonito como era en nuestros tiempos, te lo puedo asegurar. Aunque, posiblemente, para la mayoría de los alumnos de ahora lo sea tanto como lo fue para nosotros porque no conocen otra cosa.

Jaume ha dit...

Bubble Bobble es rol rol!