No ho crec pare, que vós sigueu Déu

“Hola, som jo, Déu.” Amb aquestes paraules se'm va presentar ni més ni menys que sa Divinitat Celestial, Déu en persona. Bé, en persona no, ja sabeu que Déu manté aquesta política de no fer aparicions públiques més que en èpoques molt concretes, com si fós J.D. Salinger. Així que la trobada va tenir lloc en somnis. En ella em va revelar entre d'altres la identitat de Jack “el Destripador”, una versió millorada del final del meu còmic, i la data de la meva mort (però no l'any, ja s'ha de ser cabró). Potser aquestes dades semblen trivials, però com que aquests dies no faig més que dibuixar, no tenia el cap per fer preguntes trascendentals i en això vam quedar. Respecte al seu aspecte, que em va sobtar molt, venia a ser una cosa així.

Què voleu dir, que no us creieu que he parlat amb Déu? Quina part d'aquesta història us sembla inversemblant? És, potser, perquè som ateu?

Val, és cert. Som ateu. No crec en Déu. Ni en la vida eterna. Ni en el cel i l'infern, ni en àngels i dimonis, ni miracles ni sants. No crec en l'ànima immortal, la resurrecció dels morts, el misteri de la santíssima trinitat, ni la segona venguda de Jesucrist – i tenc els meus dubtes sobre la primera.

Què voleu que hi faci? Em sap greu, però jo no som fàcil, de convèncer. Necessit proves, d'aquestes coses! Igual que necessit proves per creure en fantasmes, extraterrestres, conspiracions, poders paranormals i medicines alternatives. Per què hauria d'exigir menys credibilitat dels creients en el sobrenatural de la que exigiria dels meus pares, professors, o caps? Més encara, per què hi ha gent que qüestiona sense pietat als polítics, la premsa o els científics, i no qüestionen amb la mateixa severitat allò que diuen i fan els seus líders religiosos i espirituals?

He d'admetre que per als frikis, la religió i la superstició té qualque cosa que la fa molt atractiva com a fantasia. Després de tot, consumim llibres sobre elfs, hobbits i anells màgics, però almenys, no creiem que aquests siguin reals només “perquè he llegit sobre ells a un llibre”, cosa que no es pot dir dels seguidors de les religions petites i grosses del planeta. I mentre a la majoria ens resulten una mica ridícules les religions (reals) dels cavallers Jedi o del Monstre Spaguetti Volador, la seva mitologia no té bàsicament més fonaments històrics que la de la tradició judeo-cristiana.

Jo vaig ésser educat com a catòlic, però som ateu des de que tenc ús de raó. Supòs que per jo no tenia gaire sentit mantenir sense qüestionar la creença en la religió que qualcú altre havia escollit per jo. A cada època de la nostra vida tenim creences que anam deixant enrera, i així, successivament deixam de creure en Santa Claus, la política i l'amor vertader. Per això em sobta que hi hagui gent capaç de conservar les creences, i fins i tot les pràctiques, religioses al llarg de tota la seva vida. Com és possible, em deman?

Sobretot, perquè l'ateisme té molts avantatges com a opció. Per començar, és l'estat natural de l'ésser humà. Que jo sàpiga, neixem sense creences religioses, de la mateixa manera que es neix sense llengua ni coneixements, i tot el que els creients saben sobre la seva religió ho saben perquè els ha estat ensenyat. Sense la convenient pressió de l'entorn, per defecte tots seríem ateus.

Un altre avantatge de ser ateu és que l'ateisme és l'única opció religiosa a la qual la realitat s'encarrega de donar la raó. Així, si posam a prova el que creiem els ateus (o el que no creiem, més ben dit), no trobaríem cap fet que ens contradigui de forma reproduïble i demostrable, o que suggereixi l'existència de cap ésser diví, ànimes immortals ni vida després de la mort. Aquesta és una diferència fonamental: les religions requireixen fe, l'ateisme només observació.

Però l'avantatge definitiu és que, i degut als dos anteriors, l'ateisme no requireix de líders ni de sacerdots, ni de doctrines, cultes o congregacions. Com que cada ateu és lliure de creure en allò que vol, no hi ha organització ni representant que valgui. Com si diguéssim, cada ateu és el sacerdot suprem de la seva pròpia religió.

En realitat, això no és exactament cert. Encara que nominalment no pertanyem a cap confessió, i depenent del nostre nivell de militància, els ateus sí que tenim algunes figures prominents de la defensa no ja de l'ateisme sinó de la raó, en contra del sectarisme, la superstició i la irracionalitat. Un dels més reconeguts gurús del moviment anomenat escèptic és Michael Shermer, fundador de la revista Skeptic, i militant als Estats Units contra una perillosa tendència que, des de certs grups fonamentalistes, fomenta no només creences religioses infundades, sinó la negació de idees científiques amplament acceptades i demostrades – molt particularment, l'evolució. Us en recoman la lectura del seu popular assaig God is only a theory.

Molts podran argumentar que Shermer, o Carl Sagan, Isaac Asimov o ja posats Isaac Newton i Galileu, no són més que sacerdots de la religió de la ciència, i que això em converteix en un creient com qualsevol altre, amb fe en unes idees enlloc d'unes altres. M'agradaria corregir-los amb una apreciació: jo no crec en la raó i la ciència a causa del que em digui cap científic, sinó al revés. Em crec als científics sempre i quan em proporcionin evidències de que la realitat suporta les seves idees. Cap religió pot oferir-me això. Del contrari, no seria religió.

És per això que crec que la millor educació possible que es pot donar sobre la naturalesa de la realitat és l'humanisme secular. Contràriament a allò de què se'ns acusa popularment als ateus, no és que no tenguem valors ni creguem en res. Abans al contrari: creiem en els bens suprems com qualsevol bon cristià: la llibertat, la veritat, la justícia, la dignitat, la solidaritat. I creiem que és la nostra responsabilitat com a humans defensar-les i difondre-les. I no perquè cap Déu venjador ens castigui si no ho feim, ni per salvar la nostra ànima immortal. Ho feim perquè és el correcte. Cap religió pot dir-ho, això. Almenys, no sense perdre els seus adeptes.

Perquè, acceptem la realitat: què és en realitat una religió?

Una religió no és un conjunt de creences més o menys fantàstiques. Tothom té dret a tenir-les, aquestes, i de fet molta gent les té. Però si fós per aquestes, no n'estaríem parlant, d'aquest tema. A jo, la veritat, tant m'és en el que cregueu.

Una religió és una estructura de poder. És un mecanisme per al quals unes persones controlen a unes altres. No és diferent que els estats, les empreses, o els mitjans de comunicació.

Una religió consisteix en un conjunt de persones que decideixen pels altres en què creure, com viure, com relacionar-se, què és bo i què és dolent. I per això no dubten en aprofitar-se de necessitats tan íntimes de les persones com són l'espiritualitat i la de pertanyença a un grup.

I aquest és el punt en què els ateus no ens deixen més opcions: o observar sense dir res, o prendre partit. I també el punt on he de demanar una mica d'indulgència als meus lectors seguidors d'una determinada religió, per que segueixin llegint fins al final.

El país en què vivim és de tradició catòlica. Però és un fet que en realitat, molt poca gent és practicant habitual d'aquesta religió, tret d'ocasions especials. Això no resulta un obstacle perquè l'esglèsia catòlica proclami seguir essent la majoritària, amen de l'única vertadera (quina religió no ho proclama, això?). I això tampoc ha aturat a la jerarquia de l'esglèsia en el seu conjunt, des de la Conferència Episcopal Espanyola, fins al mateix Vaticà, de decidir, sempre en nom de Déu, com hauria de ser el món, la societat i la família. No els ha impedit condemnar, per contraris a la natura i la llei de Déu, a la família no tradicional, el divorci, la masturbació, la pornografia, l'homosexualitat, l'avortament, l'eutanàsia, les relacions sexuals fora del matrimoni i els mètodes anti-conceptius.

Això em remet al començament d'aquest post. Què és exactament el que fa que la jerarquia de qualsevol esglèsia tengui més autoritat moral que qualsevol altre il·luminat, líder de secta o gurú? Per què si jo anàs dient que Déu se m'ha aparegut en somnis se'm tendria per boig, o per idiota, mentre als líders d'aquesta institucions se'ls dona crèdit, i amb ell el poder per decidir sobre la vida dels seus fidels?

Hem de recordar que aquesta és la mateixa esglèsia que va jutjar a Galileu, crear la inquisició, invadir terra santa a la caça d'infidels no una ni dues sinó nou vegades, evangelitzar el Nou Món a sang i foc, o esperar al segle XIX a reconèixer oficialment que la terra girava al voltant del sol.

Val, potser això és anar una mica lluny en el temps, direu (encara que l'Esglèsia no s'hagui disculpat oficialment, per aquests fets). En anys més recents, és la mateixa esglèsia que va mantenir un silenci còmplice amb el Tercer Reich, a més d'una ampla connivència amb la dictadura a Espanya. Una connivència que encara avui patim, en plena democràcia, quan la religió (catòlica) se segueix impartint a les escoles públiques, mentre s'embutxaquen una generosa aportació de l'estat, en base a un acord signat amb el vaticà per l'antic règim en 1953.

I dels abusos sexuals a menors comesos per religiosos, i ocultats durant dècades per la jerarquia catòlica, per altra banda auto-proclamada guardiana de la moral, ja ni en parlaré. És massa fàcil.

L'escriptor Dan Brown va dir, sortint al pas de les crítiques que el titllaven d'anticatòlic: “L'esglèsia catòlica ha sobreviscut a vint segles de lluita i persecució. Ben segur que cal més que un simple autor de Nova Anglaterra per acabar amb ella”.

Aquesta és una lúcida reflexió, encara que vengui d'un escriptor mediocre com Brown. És cert, cal molt més que un home per acabar amb l'esglèsia. Una tasca tant colossal requireix de la participació de tots nosaltres.

I per això, Déu va inventar l'apostasia.

L'apostasia és el procediment legal pel qual tots els ateus tenim dret a fer oficial el que ja és una realitat de facto: que no pertanyem a l'esglèsia, i que per tant no volem seguir essent considerats part de la mateixa, només perquè un capellà ens va donar un bany quan érem nadons.

L'apostasia hauria de ser pràcticament obligatòria per als ateus. Però per als mateixos catòlics, també hauria de ser desitjable que tots aquells catòlics nominals que ni creuen ni van a missa ni ténen cap relació amb l'esglèsia, es donassin de baixa. Això els proporcionaria dades més acurades sobre amb quanta gent comparteixen realment la seva fe. Després de tot, si fins i tot un ateu com jo el compten com a catòlic a efectes de les estadístiques, el valor de ser un vertader i devot catòlic es veuria devaluat, no creieu?

Però apostatar hauria de ser una necessitat no només per als ateus, sinó també per als propis catòlics. Independentment de les vostres creences, apostatar és la forma de rebutjar una institució responsable, no només de fomentar la intolerància i difondre doctrines alienes a la realitat i el sentit comú, sinó també de crims contra la humanitat. La recent onada d'apòstates a Alemanya com a conseqüència dels escàndols de pederastia n'és una bona demostració.

I deixa-me que deixi ben clar que no és el meu propòsit convertir a ningú a l'ateisme. Tenc present que la necessitat d'una vida espiritual és tan humana com menjar o dormir. I que cal no menys que un salt de fe per passar de creure en Déu (o en el que sigui) a creure que en un univers sense Déu ni propòsit ni eternitat, encara val la pena viure, i potser amb més intensitat. És cert que per molta gent, cal menys fe per creure en Déu, que en ells mateixos.

Però si del que es tracta és de creure en qualque cosa, apost la meva ànima immortal a aquesta carta: la de que la meva existència s'acabarà exactament en el moment en que el meu cor deixi de bategar, i a que no hi haurà ni Déu ni res esperant-me a l'altre costat.

Confiau en jo. Tenc línia directa amb Déu, recordau? Amen.

Per aquells de vosaltres interessats en apostatar, heu de tramitar una carta a la vostra diòcesi i a la parròquia on vau ser batejats sol·licitant la baixa dels registres oficials de l'esglèsia. Com que l'ignoraran (com ja ha estat denunciat davant la llei) heu de tramitar la corresponent denúncia al jutjat per infracció de la normativa vigent de protecció de dades. Podeu trobar tota la informació que necessitau en aquesta pàgina: http://www.apostasia.es/