No en fot ni brot

Ja ho deia en Garfield, els dilluns sempre són dies complicats per fer feina. Però els dilluns després de tornar d'un viatge ho són encara més.

Ahir a aquesta hora estava a l'aeroport de Ginebra, esperant un vol per tornar a casa, després de tres dies de conèixer la ciutat, gaudint de la ONU, la Creu Roja, el Llac Léman i les delícies de Suïssa, el formatge i la xocolata. I moltes altres coses. Encara que cada dia d'un viatge així s'arriba a fer cansat, tant per la fatiga com per la saturació d'experiències, enfrontar-se a un dia de turisme no li fa mandra a ningú, i ens vam aixecar cada dia plens d'entusiasme i energia.

Durant el darrer any que he passat dedicat sobretot a dibuixar, aquesta havia estat la meva rutina habitual. M'aixecava cada dematí amb entusiasme i energia, sabent exactament el que volia fer, i amb moltes ganes de fer-ho. De fet, vaig haver d'arribar a posar-me límits per no acabar fent més hores de les recomanables, respectant les hores d'oci i descans.

Les coses han canviat. Des de que aquest mes vaig decidir recuperar la meva carrera de programador, i posar-me al dia per a poder reincorporar-me al món laboral en condicions, la major part del meu dia transcorre en aquest lloc sortit d'un malson de Kafka.

Aquesta habitació de 2 per 3 metres, sense llum natural ni corrent d'aire, i amb un ordinador encès que fa l'efecte d'estufa, és la meva oficina a casa. És aquí on em dedic a estudiar matemàtiques, programar gràfics en temps real i aprendre a usar eines d'art gràfic. És el meu laboratori, el meu estudi i la meva sala de jocs.

Llavors per què no és un lloc divertit? Per què al que s'assembla de veres és a això altre?

Al contrari del que em passava quan m'asseia a dibuixar cada dematí, el meu “uptime” per a començar a fer qualque cosa productiva pot arribar a ser de dues hores. I quan finalment aconseguesc posar-m'hi, la meva productivitat és ínfima, per comparació amb la que tenia quan dibuixava. I això, tenint 7 llargues hores de feina cada dia per a dedicar-me a aquestes coses, i sense tenir que encarregar-me ni de feines de la casa, ni de cap altre qüestió. Com és possible?

La raó s'anomena “procrastinació”, que és l'art de deixar les coses més endavant, badar, romancejar, perdre el temps, amb l'objectiu d'evitar fer allò que en realitat no ens fa ganes fer. Així que quan el que hauria d'estar fent és estudiar i avençar un projecte, em dedic a mirar el correu, ordenar papers, consultar el facebook, llegir còmics, o el que sigui. Tots ho heu fet qualque vegada, així que no em mireu així.

He intentat tot el que se m'ha ocorregut per evitar procrastinar, o al menys per fer-ho només dins uns límits. He provat a tancar-me al “zulo” aquest que heu vist, sense connexió a Internet, ni més llibres que els que em calen per estudiar. He apagat tots els programes que no necessitava. He fet llistes d'objectius clars i definits (m'agrada més fer llistes de les coses que he de fer, que fer-les). M'he posat alarmes per a evitar sortir abans d'haver fet almenys un temps determinat de feina. M'he auto-amenaçat amb privar-me de, o auto-incentivat amb premiar-me amb, qualque cosa de menjar, o forma d'oci. He llegit tots els articles sobre com lluitar contra la procrastinació que he trobat. I mentre feia tot això, el que he aconseguit ha estat el que realment volia, que era estalviar-me fer la feina.

Cony, fins i tot escriure aquest article és una forma de procrastinar!

En realitat, no crec que totes les formes de procrastinació siguin negatives. Per exemple, amb l'excusa de no fer una cosa que no te fa ganes, en pots acabar fent una altra que calia fer de totes maneres. Sense anar més lluny, el meu darrer any, per productiu i inspirador que pugui resultar, ha estat en el fons una forma sofisticada i extrema de procrastinació: la necessitat de trobar una activitat que pogués servir d'excusa per a no treballar durant tot el temps que em pogués permetre deixar de fer-ho. I no podreu dir que no ha funcionat.

La veritat és que després de tot l'esforç de disciplina i superació que he fet aquest darrer any, pensava que tornar a fer feina em resultaria molt més fàcil, o si més no, almenys estimulant. Però veig que m'equivocava, i que la sensació de tedi, emboirament i confusió, és exactament la mateixa que recordava. I també sé el que signfica.

La nostra ment està prou adaptada i evolucionada com per estalviar-nos patiment i esforços innecessaris. I enfrontada al patiment i l'esforç que la meva ment té associats a la tasca d'estudiar, programar, i treballar amb l'ordinador, la meva reacció instintiva és la de desviar l'atenció a qualsevol altra tasca, que fins i tot pot resultar més feixuga (“fent feina per no fer-ne”, com deim a Mallorca) per tal no deixar-me fer la que m'he proposat.

Així que no em queda més remei que atacar la procrastinació amb tota l'artilleria, i deixar de dedicar un sol minut a res que no sigui la tasca que tenc entre mans. Així que no espereu veure gaire activitat durant les pròximes setmanes ni a aquest blog ni al meu perfil de la vostra xarxa social preferida, perquè estaré fent una cosa més important.

Tant si la meva ment estúpida ho vol, com si no.

. . .

Us deix amb unes cites inspiradores, per si a qualcun de vosaltres això li passa mai. I si teniu històries de procrastinació per compartir, o les vostres trampes per combatre-la, deixau-les als comentaris.

"If you want to make an easy job seem mighty hard, just keep putting off doing it."

Olin Miller

"We are what we repeatelly do. Excellence, then, is not an act, but a habit"

Aristòtil

"The difference between a successful person and others is not a lack of strength, not a lack of knowledge, but rather a lack of will."

Vincent T. Lombardi

"Successful people form the habit of doing what failures don’t like to do. They like the results they get by doing what they don’t necessarily enjoy."

Earl Nightingale