dijous, 30 de setembre de 2010

Qui no vol pols que no vagi a s'era

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres un dels episodis més lamentables de la meva vida (i venint de jo, el llistó està molt alt).

El dimarts 7 de novembre de 2006, vaig sortir a la tele. I això no tendria res d'especial si no fós perquè ho vaig fer en un infam programa de debat d'IB3, la tele pública balear. A més de la vergonya de sortir rodejat de
freaks que no em deixaven xerrar, la combinació del micro i el meu jersei negre feia que a la tele semblàs que anava vestit de capellà. L'única gravació en DVD d'aquest event està baix la meva custòdia, però tenc una foto per recordar aquell event:


Foto cortesia dels meus amics Aitor i Manuel

I quin va ser el motiu de que jo sortigués a un debat cutre a la tele, us demanareu? La història és llarga d'explicar, però per resumir, la raó per la qual jo estava allà era per defensar la posició de que la feina, treballar, és un càstig.

A més de guanyar-me
300 euros (!!!) per xerrar uns escassos dos minuts en pantalla, el més curiós d'aquesta història és que en aquell moment jo encara estava a Tragnarion, i la veritat és que encara era feliç amb la meva feina. Però quasi com si hagués estat una profecia, avui defensaria la mateixa postura, però amb millors arguments. El que no faria és tornar sortir a la tele :)

I ara que ja tenc la vostra atenció, no era d'aquest episodi lamentable del que volia xerrar, sinó de la meva cerca de feina. Ja fa quasi dos mesos que vaig començar amb aquesta operació, i la veritat és que ja n'estic cansadet. No, cansat no.
N'estic fins els collons.

Quan vaig deixar Gameloft l'any passat, ja sabia que per més que m'esforçàs, difícilment no hauria de tornar a cercar feina. En el pitjor dels casos, sabia que si una cosa no m'havia faltat mai eren les ofertes, i que a un lloc o a un altre, aconseguiria col·locar-me. Després de tot, 12 anys d'experiència han de valer per qualque cosa, no?

No ben bé. Potser en un altre país, però no en aquest, i certament no en aquesta ciutat. He enviat vàries dotzenes de curriculums a altres tantes ofertes, amb l'únic resultat d'una única entrevista (de la qual no n'he tornat a saber res), a més d'aquella altra que ja vaig explicar aquí. De la resta de sol·licituds, n'ha quedat qualque cridada telefònica que no ha tengut continuitat i un munt d'ofertes a portals web de cerca de feina que s'han quedat perpètuament
“en proceso”.

No m'entengueu malament, ja sé que en temps de crisi s'ha de tenir paciència, donar temps a les empreses a fer la selecció a la vegada que segueixen produint, i no ser ni massa exigent ni massa rígid amb els criteris de cerca. És per això que ja fa setmanes que vaig eixamplar el meu rang de cerca, i vaig passar de sol·licitar només les feines que m'agradaven, a totes aquelles que fós capaç de fer amb els meus coneixements actuals, per poques ganes que en tengués.

Però el resultat ha estat el mateix, i cada dia que passa resulta més frustrant seguir amb aquest procés. Perquè que no em contestin ni per rebutjar-me em fa dubtar de si tant sols se l'han llegit, el meu curriculum. Perquè sé que la meva qualificació excedeix el que aquestes empreses necessiten. Perquè la incertesa de no saber si, i quan, trobaré feina a temps fa impossible fer cap classe de plans.

I perquè, per començar, ni tant sols tenc ganes de fer-les, aquestes feines: posats a tornar a fer feina, el que jo volia era reprendre la meva carrera fent videojocs en el punt on la vaig deixar, almenys durant el temps que necessiti per a fer carrera com dibuixant (o que em mori, el que passi abans).

Entendreu per tant que no em sobri l'entusiasme a l'hora d'enviar curriculums. El que em reté ara a Barcelona són els meus projectes inacabats, i poder gaudir, almenys durant uns mesos més, de tot el que m'he construit aquí, abans d'haver d'encetar una nova etapa. No tenc cap altre motivació, i fer feina és només un argument per quedar-me.

Sense aquest argument, l'únic camí és cap endavant.

El dia que jo vulgui, puc tornar-me a posar en contacte amb mitja dotzena de
recruiters que em poden trobar feina a qualque lloc d'Europa, a dues hores en avió de Barcelona o de Mallorca, més valorada i millor pagada que qualsevol d'aquí. Tot el que em cal per a prendre aquesta decisió és que els meus estalvis davallin del punt sense retorn, el que podríem anomenar la meva zona de comfort financera.

I el dia en que davallaré d'aquesta xifra serà el pròxim 1 de novembre. Just després de pagar el lloguer, concretament.

Posar aquesta data m'ha proporcionat tota la serenitat que ara mateix necessitava. Per començar, puc relaxar-me i fer plans, ni que sigui a curt plaç. Així, he seguit treballant en els meus còmics, estudiant matemàtiques, programant demos, aprenent 3ds Max i Photoshop, llegint llibres, participant a Toastmasters, i en general gaudint del meu temps.

En aquest fantàstic article, Steve Pavlina explica perquè mai no hauríem de cercar una feina, i en lloc d'això, cercar la manera de guanyar doblers no a canvi del nostre temps, sinó a canvi del valor passiu que siguem capaços de generar, fins i tot quan no hi som. Tim Ferriss i altres autors també en parlen, d'aquestes coses, i n'han fet tot un negoci d'explicar als altres com guanyar-se bé la vida. Si haguéssim de seguir el seu exemple, tots escriuríem llibres d'auto-ajuda, i llavors ja ningú necessitaria fer-ne, de feina.

Encara que la idea d'ingressos passius és atractiva i molt real per a molts d'emprenedors, la realitat és que el sentit comú recomana tenir una font d'ingressos abans d'emprendre projectes professionals de risc. L'exitós autor japonès Haruki Murakami conta al seu darrer llibre com va esperar a tenir varis llibres publicats abans de deixar la seva feina per dedicar-se en exclusiva a escriure.

I aquest és en realitat el meu pla. Estic desenvolupant varis projectes per a posar en marxa tant aviat com pugui estabilitzar la meva situació laboral, i després de l'experiència de tirar endavant els meus còmics al llarg de tants d'anys, no tenc cap dubte que en faré qualque cosa, d'aquestes idees.

Si aquest pròxim mes em surt una feina a Barcelona, molt bé. Si no, igual de bé. No tenc intenció de perdre el temps i les forces lamentant-me de que les empreses no sàpiguen apreciar i valorar la meva experiència, no més del que em vaig lamentar de que no ho fés el meu ex-cap. Això que se perden.

Al que sí que dedicaré el meu temps és a construir qualque cosa de profit, que em permeti un dia no haver de demanar a cap empresa que em faci el favor de contratar-me. I tenc intenció de fer-ho tan bé, com diu Steve Martin, que no puguin ignorar-me.

“Be so good they can’t ignore you.”
- Steve Martin

dilluns, 20 de setembre de 2010

Sa processó és llarga i es ciri és curt

Aquestes darreres han estat un parell de setmanes realment interessants. Encara no tenc feina, per començar. Qualque dia us en parlaré amb calma d'aquest procés, però de moment está resultant una cura de paciència. No només em veig obligat a fer una feina que segurament no serà la que jo voldria, i pitjor pagada, sinó que a més hauré de suplicar per que me la donin? Però com deia, ja us en parlaré, de tot això.

Mentrestant, m'he dedicat a mirar de posar una mica en altres coses. Ja fa vàries setmanes que em vaig desconnectar del Facebook. Això va ser una mesura de lluita contra la procrastinació, i de moment està resultat molt efectiva, i el que és més interessant, no l'estic enyorant.

També he deixat la cafeina. Aquesta va ser una mesura que vaig prendre contra l'ansietat que em començava a provocar la feina intel·lectual. Si ja tenc tota l'excitació que necessit només amb estudiar programació i matemàtiques, per què volia el cafè, llavors? Ara m'he passat al descafeinat, i encara que els matins comencen més lentament, tenc el cap més clar.

I aprofitant que la cerca de feina està resultant més llarga, incerta i infructuosa del que havia imaginat, la setmana passada vaig procedir realitzar un interessant experiment per a mirar d'obtenir una mètrica acurada de l'estat de la meva carrera com a programador. Els detalls tècnics els podeu trobar al meu blog tècnic (per als qui sigueu programadors, o patiu insomni) però les lliçons més importants d'aquest experiment les he apreses, novament, en el camp de l'auto-superació.

El projecte en qüestió consistia, simplement, a fer un joc. Però no només això, sinó que l'havia de fer en només una setmana (cinc dies, vaja), i usant els gràfics i dades dels quals disposava. En definitiva, es tracta d'un d'aquests reptes d'a-veure-de-què-ets-capaç-en-aquest-temps que a les persones creatives tant ens agraden.

Però el meu propòsit, a més de la curiositat i del repte, era un altre. Del que es tractava sobretot era de veure si els meus instints per fer la feina que, recordem, encara estic cercant, es trobaven en bones condicions.

El resultat d'aquest experiment, ja us ho dic, ha estat en general decebedor, però a la vegada revelador. La lliçó més important que n'he tret és que a la feina, igual que a la vida, de fer trampes no en surt res de bo. Deixau-me que us ho expliqui.

Quan vaig entrar a fer feina a Tragnarion el septembre de 2003, no tenia experiència prèvia fent videojocs. Ja vaig confessar aquí que jo i tot l'equip vam pagar per la nostra inexperiència. I que vaig aprendre molt sobre la meva feina de tots els meus errors i despropòsits. Vaig cometre, però, una errada fonamental.

Vaig pensar que d'alguna manera, haver treballat de programador senior en aquella empresa (una categoria que en bona lògica no em corresponia) juntament amb tota la penitència que aquell projecte va suposar, de qualque manera va compensar la meva manca d'experiència anterior. Que si havia passat per tot allò, qualsevol tasca de menys categoria inferior seria fàcil de resoldre.

Oh, sorpresa! M'equivocava.

El costumari popular diu que “més sap el dimoni per vell que per dimoni”. Això pot ser cert quan es tracta de cert tipus de disciplines, però pel que fa als coneixements acadèmics, cap quantitat d'experiència pot compensar una manca de coneixements fonamentals.

És cert que es pot fer carrera sense estar preparat, i es poden saltar passes si saps recolzar-te en les persones adients, i de fet hi ha qui s'ha especialitzat en prosperar damunt els mèrits d'altres (els meus dos darrers caps, sense anar més lluny). Però si del que es tracta és de demostrar-te el que saps, no se'n poden fer, de trampes. Pots enganyar a tot el món, menys a tu mateix.

I per això vaig proposar-me aquest projecte: per demostrar-me a jo mateix quins eren els meus mèrits reals.

Així és com he constatat (perquè ja feia temps que ho sospitava) que hi ha un buit considerable a la meva formació tècnica. I que com a conseqüència d'aquest buit, la meva capacitat de fer aquesta feina és prou més limitada del que havia imaginat. Com pot ser, això?

Supòs que després d'haver treballat en entorns tan caòtics i hostils com els que m'ha tocat, era més fàcil culpar dels meus problemes als caps i a les condicions de la feina que a la meva pròpia habilitat. Però una vegada aïlats tant el factor estrés com la incompetència dels meus caps (que no dubteu eren reals: una cosa no lleva l'altra) tampoc som tant bo.

No es tracta de posar-me aquí en evidència sobre el meu grau de (in)competència, però sí d'acceptar que potser, després de tot, encara me'n queden per aprendre moltes, de coses.

L'autor Cal Newport explica com el procés per desenvolupar una habilitat fins a convertir-se en una autoritat respectada (o almenys en un professional competent) és desenvolupar-la a través d'un sol canal ben definit. Si no ets capaç d'evolucionar i prosperar a través d'aquest canal, difícilment assoliràs fites més exigents. Això ho anomena el mètode Pyramid.

Stephen Covey ho anomena la “llei de la granja”: no es pot fer collita al cap de l'any si no s'ha sembrat i regat el camp. De la mateixa manera, no es pot esperar adquirir coneixements i preparació sense haver fet l'esforç i cobert les etapes requerides.

Què vull dir, que no vaig fer l'esforç, direu, si vaig treballar fins a posar-me malalt?

Hi ha una diferència entre estar allà i fer l'esforç.

“Eighty percent of success is showing up.” - Woody Allen

Potser Woody Allen té raó. Però en el meu cas, vaig descobrir que no hi ha una relació directa entre el número d'hores invertides en la feina i el rendiment. De fet, a partir d'un cert punt aquesta relació pot ser justment inversa.

I aixi és com vaig arribar a la darrera i més sorprenent conclusió del meu experiment: he trobat una relació entre el meu nivell de competència i la meva ansietat. De fet, potser n'he trobat la clau.

Amb tota probabilitat, tots vosaltres teniu el que s'anomena una
passió. Qualque cosa que us agrada més que res, i amb la que gaudiu intensament. I segurament es tracta d'una activitat o interés en el que apreneu ràpid i pel que us sentir atrets de forma natural: el cine, el futbol, els còmics, escriure, viatjar, ballar, contar històries, treballar amb nins, seduir dones... la llista de passions és llarga, però només en uns pocs casos, es pot convertir una d'aquestes passions en la teva professió. Quan això passa, un pot sentir-se molt afortunat, i jo definitivament sentia que havia tocat amb un dit en el cel.

Què passa, però, si descobreixes que en realitat la feina no se't dona tant bé com t'agradava pensar? Simplement, que la passió s'esvaeix, fins desaparèixer.

Qualcun de vosaltres seguiria jugant a futbol, o l'esport que sigui, si en fós un jugador terrible? O jugant a videojocs o a escacs si no fossis gaire bo? O escrivint històries? O ballant? O lligant?

I si una vegada constatat que no sou tan bons, t'obligàssis a seguir-ho fent? Com et sentiries?

Tot el que ens han contat sobre les coses que ens apassionen és mentida. Una passió no es desenvolupa mai contracorrent; desenvolupam passions per les coses que sabem fer bé. O almenys, prou bé com per seguir gaudint-les mentre dedicam el temps necessari per millorar.

Si heu estat seguint aquest blog, m'haureu llegit dient que la meva passió és dibuixar. En realitat, el que volia dir és que dibuixar és el que faig prou bé com per gaudir-ho i seguir millorant. I al contrari que programar videojocs, aquesta és una habilitat que he desenvolupat seguint la llei de la granja: aprenent passa a passa i assolint fites cada vegada majors.

Jo no vaig patir ansietat perquè treballàs massa, ni perquè estigués sotmès a massa pressió. Molta gent amb qui he treballat ho feia en les mateixes condicions i no es van col·lapsar.

Vaig patir ansietat perquè feia una feina que no se'm donava bé. I fer-la em costava molt d'esforç i patiment. D'aquí, vaig passar a tèmer que no seria capaç de treure-la. D'aquí, a forçar-me al límit. D'aquí, a cremar-me.

Aquesta revelació implica que ningú pot sentir passió per allò en el que no és prou bo. La conseqüència positiva, però, és que l'inversa també és certa: tothom pot desenvolupar passió per qualsevol cosa que es proposi, suposant que sigui capaç d'aprendre a fer-la molt bé. Tant, almenys, com per no sentir-se abrumat per la responsabilitat de la tasca.

I aquest és el punt on tenc l'oportunitat de decidir què fer-ne de la meva carrera fent videojocs.
Ara que he descobert que la raó per la qual sent la mateixa passió per la meva que la que sentiria per ballar flamenc, és que no en tenc el nivell de competència que la tasca requireix, les meves opcions són simples: o deixar córrer aquesta professió d'una vegada per totes, o aplicar el mètode Pyramid, i reconstruir la meva competència des d'abaix, i en un únic canal.

Amb aquesta redefinició de “passió” recent descoberta, encara és prest per decidir, perquè el que em preocupa ara mateix és trobar feina. Una que pugui fer, almenys.

I si el destí no us posa abans a la cruïlla, us recoman que us prengueu el temps que sigui necessari per a triar quina és la passió (o passions) per les quals estau disposat a llaurar, sembrar, regar, i finalment recollir-ne els fruits.

Si no, no us queixeu de que no us agrada la vostra vida.

divendres, 3 de setembre de 2010

Qui es pa no sap tallar, és que no el sap guanyar

Cercar feina pot ser més divertit del que imaginam. En teoria és un exercici de paciència, esforç, voluntat i marketing. I potser quan ja dugui molt més temps cercant feina (que esper que no) aquestes seran les qualitats que més hauré d'utilitzar. Aquests dies, però, estic enfrontant la cerca de feina des d'una perspectiva molt diferent, la de la curiositat, la sorpresa i fins a cert punt l'admiració.

Quan has passat molt temps amb el cap ficat només al teu àmbit professional, i no coneixes gaire com es fan les coses a altres llocs, pots acabar assumint que tothom treballa més o menys igual. La comptabilitat es gestiona igual a totes les empreses, els ordinadors s'arreglen de la mateixa manera, tots els petits comerços s'assemblen. De la mateixa manera, jo pensava que totes les feines de programació s'assemblaven molt unes a altres, o almenys, a qualcuna de les que he fet, i ja fa uns anys que em dedic a aquestes coses.

És per això que pensava que havia perdut la capacitat de sorprendre'm. Però en això, també m'equivocava.


Deixau-me compartir amb vosaltres a manera d'alleujament un descobriment que vaig tenir ahir al matí a una empresa que em va entrevistar. Ja us puc anticipar que no vaig agafar la feina, però el canvi de paradigma que em va provocar mereix esser compartit.

Com a breu informació de context, l'empresa és un centre d'arts visuals on es dediquen a proporcionar els mitjans materials i tècnics per que artistes i divulgadors puguin montar obres i exposicions. El treball pel que cercaven un programador 3d amb experiència era una instal·lació per una exposició divulgativa que s'inaugurarà l'octubre a Barcelona. Consisteix d'una càmera que és capaç de reconèixer una targeta codificada (una espècie de codi de barres), i un petit sistema de visualització que genera una representació 3D de l'organisme codificat en aquesta targeta. La instal·lació vol mostrar els avantatges de la diversitat genètica en la biologia - o una cosa així.

Els detalls de l'obra són irrellevants, perquè el que em va sobtar del projecte és que aquest centre havia acceptat aquest encàrrec sense tenir coneixement previ de les tecnologies involucrades en una simulació com aquesta, que per petita que sigui, inclou algunes peces no especialment simples de manejar: un sistema de reconeixement d'imatges, un petit simulador de física i un generador de gràfics en 3D.

La part realment al·lucinant del projecte no són els seus detalls tècnics, sinó el fet de que les 2 (dues) persones que l'han estat fent durant el darrer mes, no en tenien ni idea, d'aquestes coses, fins que s'hi van posar. És a dir, que encara que a jo em costi d'entendre, van acceptar el projecte abans de tenir la competència necessària per executar-lo, i no després.

“Sometimes you just have to take the leap, and build your wings on the way down.”
- Steve Pavlina


Sembla que hi ha gent que ha fet d'això la seu filosofia professional: en un entorn on les comandes poden venir de molts de llocs, és impossible estar preparat per totes les eventualitats, així que el que fan és tirar-se a la piscina, i confiar en que, de qualque manera, seran capaços de sortir-se'n.

(I si no, sempre poden cercar qualcú que els acabi de donar una ma en les tres darreres setmanes del projecte...)

La meva reacció instintiva a la gent que ven la pell de l'ós abans de caçar-lo és d'escepticisme i desconfiança. Però en una reflexió més serena, aquesta reacció diu molt poc de la meva actitut.

En realitat, són aquesta gent els que van bé. Aquesta és la gent que es posa en una situació on han d'espavilar, cercar-se la vida i aprendre el que necessitin per sortir-se'n. I els que anam malament, som els altres. El que mai ens ficam en cap projecte que caigui fora del que coneixem. Els que jugam sobre segur a canvi d'un guany limitat però garantit. Els que, en definitiva, mai assumim riscs.

És clar que no em referesc a comercials que venen productes mancats de les característiques que ells prometen. Al que em referesc és a aquells que venen la seva habilitat abans de tenir-la, que és molt diferent. I si ho pens, encara que en aquell moment no en fós conscient, jo també l'he feta, aquesta venda. Quan vaig començar a treballar fent videojocs, sense anar més lluny...

Encara que vaig rebutjar aquesta feina (perquè treballar en una cosa així per tres setmanes no em resol cap problema, i tampoc volia perdre altres oportunitats) sí que em vaig oferir a donar-los suport si necessitaven consultar o resoldre dubtes tècnics que estiguin en la meva àrea d'experiència.

Perquè aquesta és la gent a la que hauríem d'admirar, donar suport i si podem i ens atrevim, imitar. Aquests són els que se'n duen totes les batacades però en canvi són els que, quan les coses els surten bé (i a la gent amb iniciativa i seguretat, les coses sempre els acaben sortint bé) se'n duen les bones feines, inicien revolucions, rompen amb l'establert, i obren el camí als altres.

Des d'aquí vull reivindicar a aquestes persones. I vull manifestar públicament que vull convertir-me en un d'ells. I ara que ja és setembre, el mes en què començ el meu any nou laboral (vaig començar a fer feina un 1 de setembre, fa 13 anys), he ficat aquest desig a la meva llista de bons propòsits de futur professional: la de desenvolupar l'habilitat d'enfrontar-me a projectes per als quals no en tenc la preparació per endavant, amb la confiança i la seguretat de que puc fer el que calgui per sortir-me'n.

Qui sap? Potser ho provaré a la pròxima entrevista de feina...

"We can never really be prepared for that which is wholly new. We have to adjust , ourselves, and every radical adjustment is a crisis in selfesteem: we undergo a test, we have to prove ourselves. It needs subordinate self-confidence to face drastic change without inner trembling."
- Eric Hoffer

Seth Godin: Quieting the Lizard Brain from 99% on Vimeo.