dijous, 31 de desembre de 2009

Arrencada de cavall, arribada d'ase

Estic de celebració, just he acabat les 100 primeres pàgines (a llapis) de la meva novel·la gràfica! Ara només me'n queden les altres 80. Quan els explic als amics el que estic fent, el comentari més habitual que em fan és: com ho fas per seguir endavant sense desmotivar-te?

La resposta és evident: una pàgina cada vegada.

És curiós que aquesta obvietat se li escapi a tanta gent, que evita abordar projectes massa ambiciosos, amb l'excusa de que els requerirà molt de temps acabar-los. I és cert, qualsevol projecte vertaderament important requireix temps. I què? Tens la resta de la teva vida per acabar-lo. O és que tens qualque cosa millor a fer?

El principal problema que tots tenim per a dur a terme projectes grossos, és la impaciència, i l'anticipació de tot el patiment i esforç. I certament, si intentam abordar un objectiu a llarg termini des d'aquesta perspectiva, i no tenim cap obligació de fer-lo, tots sabem com acaben aquests objectius. Després de tot, “el camí de l'infern està empedrat de bones intencions”.

Jo era dels que solia queixar-me quan no dibuixava de que el projecte era massa ambiciós, o de que no em sentia inspirat. Per sort, una vegada em van donar un bon consell sobre això: la inspiració consisteix en fer feina cada dia. No és com si Déu et tocàs amb un dit i de sobte et sentissis miraculosament inspirat, sinó que si t'hi poses a diari, uns dies faràs millor feina que d'altres, però estadísticament, el progrés serà millor que si no fas res “per falta d'inspiració”.

I per experiència, sé que el resultat promig tendeix a millorar: una de les meves pàgines dolentes d'ara que dibuix tots el dies (sis dies a la setmana) és molt millor que les de quan ho feia esporàdicament. Ara ja sé que la “falta de inspiració” és pura mandra, i que no existeix tal cosa si de veres ets un artista.

Per cert, la persona que em va donar aquest consell ja no dibuixa, mai; “qui molt xerra, qualcuna n'erra” ;)

Per altra banda, encara que la motivació no sigui excusa, tots som culpables de perdre de vista les bones intencions de tant en tant. És clar que quan has deixat la feina per poder fer una cosa, cada matí just despertar-te tens un recordatori permanent del que hauries d'estar fent. Però per si de cas, és important mantenir un cert nivell de control sobre el teu progrés, sobretot quan la teva data de lliurament no la marquen els editors, sinó els estalvis minvants del teu compte bancari.

És per això que (i en això se'm nota el background d'enginyer) tenc a la vista al meu estudi un full de progrés on vaig registrant puntualment les pàgines que vaig acabant, tant a llapis com a tinta. Ara mateix té aquest aspecte.


Ja he advertit que aquest era un projecte ambiciós, com qualsevol cosa que val la pena a la vida. I aquesta senzilla eina de control ha estat tan efectiva, tant per la meva disciplina com per mantenir present els meus objectius, que vaig decidir també aplicar-la a la resta del que faig.

Això ho faig a través del que en diuen un self-assessment, és a dir una auto-avaluació de diverses àrees de la meva vida, que em mantengui constantment informat, i conscient, de com em van les coses. Es tracta d'un breu formulari el qual emplèn totes les setmanes (normalment el diumenge vespre) contestant una sèrie de preguntes sobre les àrees de la vida que m'interessa mantenir vigilades. Per a la vostra curiositat, aquest formulari va així:

  • Quants dies m'he aixecat més tard de les 8, o anat a dormir més tard de les 12?
  • Quantes pàgines he dibuixat a llapis? I a tinta / photoshop?
  • Quantes hores de treball informàtic he fet?
  • Quantes vegades he menjat fora de casa, o en excés?
  • Quantes vegades he fet exercici?
  • He reduit de pes, o m'he mantigut per davall dels 75 Kg?
  • Quantes despeses excepcionals he fet?
  • Quantes hores he dedicat a veure la tele, o jugant a la consola / PC?
  • He estat al dia del correu / blogs / notícies?
  • Quant de temps he dedicat a llegir llibres / còmics?
  • M'he posat en contacte amb algun/a amic/ga amb qui fa temps que no xerrava?
  • Tenc l'habitació recollida / la roba neta / necessit afaitar o tallar el cabell?
(si alguna d'aquestes preguntes resulta sorprenent, és perquè es tracta d'objectius que m'he posat, o d'hàbits que tenia tendència a descuidar, sobretot quan treballava)

Del que es tracta és de demanar-se, amb tota honestedat, què tal ho estàs fent en les coses en què saps que necessites mantenir ordre. Després d'emplenar-lo, escull les dues o tres on estic pitjor, i faig el propòsit de donar-los una major atenció durant la setmana que entra.

Els resultats d'aquesta revisió periòdica han resultat espectaculars. Les primeres setmanes era més un passa-temps, però l'enèssima vegada que et demanes si tens la teva habitació endreçada, la teva atenció cada vegada que hi entres canvia, i al final la pressió interna (saps que hauria d'estar fent una cosa, però no l'has feta) acaba per fer-te actuar.

Us sembla una mica exagerat, tot això? Tenint en compte que molta gent no sabria dir ni quin és el saldo del seu compte bancari, esperar saber què tal ho estan fent a la vida en general pot semblar esperar massa.

Però la meva vida no és un concurs de popularitat, per mi del que es tracta és de mantenir un alt nivell de disciplina, garantir tant l'efectivitat com una certa satisfacció personal, i això mai ens vé donat de fora. No és el camí fàcil, però és que el camí fàcil ja sé on condueix. I per fer el camí difícil tenc la resta de la meva vida.



And you know that when the truth is told
that you can get what you want or you can just get old
You're gonna kick off before you even get half through
Why don't you realize, Vienna waits for you
Billy Joel, “Vienna”

Dedicat a tots els bons propòsits d'any nou que van morir massa joves.
Feliç 2010 a tots!

dimarts, 8 de desembre de 2009

Amb ses herbes molles s'hi torquen es cul

Ahir havia de ser un dia molt especial. Era un d'aquells dies que esperava recordar tota la vida, on esperava poder tancar una història que vaig deixar oberta fa més de 10 anys. Però com deim a Mallorca, uns comptes fa s'ase i ets altres es traginer.

El septembre passat va fer 10 anys d'un incident que a la meva vida ja s'ha guanyat la denominació de "allò de Madrid". Per resumir, perquè sé que molts ja coneixeu la història, els fets varen anar més o manco així: l'estiu de 1999 vaig mudar-me a estudiar i treballar a Madrid, vaig anar a compartir pis amb una bona amiga i el seu nòvio, després de tres setmanes la meva amiga va marxar sense avisar deixant-me tirat, i al dia següent jo me'n vaig tornar a Mallorca sense avisar, i cap dels dos vam tornar a saber mai més un de l'altre. Almenys fins ara.

Encara que resumida així no ho sembli, tot aquest incident em va marcar profundament durant molt de temps. Jo tenia 24 anys, era molt innocent, tenia molt poc món, i era la primera vegada que sortia de ca'ls meus pares i no diguem ja de Mallorca. I si allò era el món exterior, vaig concloure, més em valia deixar les aventures, fer la meva vida, i no tornar a sortir de la meva illa segura i confortable, no fós cosa que prenent riscs acabàs per tornar-me a equivocar. Per suposat, aquesta actitut derrotista i de víctima no m'havia de dur molt lluny. De fet, encara que les circumstàncies fóssin ben diferents, vaig tenir la mateixa sensació de fugida quan vaig tornar de Derry, ara ha fet dos anys.

Si una cosa he après al llarg d'aquests anys, és que fugint de les coses que et fan por, et perdràs molt del que la vida et pot oferir. Però si tota aquesta història ha tornat a l'actualitat, ha estat perquè fa uns mesos, vaig decidir intentar localitzar a aquella amiga, amb el bon propòsit de saber què havia estat d'ella i fer les paus amb el meu passat. Com que cap dels telèfons i adreces que conservava no havien duit enlloc, la vaig trobar al Facebook. I així és com ens vam posar en contacte, fins que vam poder concertar l'esperat retrobament, que havia de produir-se exactament ahir horabaixa a Barcelona.

I va tornar a passar el mateix.


10 anys després, em va tornar a deixar tirat sense avisar, i sense que hagi tornat a saber res d'ella, ni m'hagi tornat les cridades i els missatges.


Si us pensàveu que aquest post no contendria un dels meus habituals discursos d'auto-ajuda, anàveu eqivocats. He après dues coses d'aquesta història, i potser us poden servir també a vosaltres.


Una, que no serveix de res viure al passat, i que l'única persona que pot tancar les ferides velles del meu ego som jo mateix. He entès finalment que tornar a veure a aquesta al·lota no em donaria la pau interior que cercava, si no me la concedia jo mateix. Que al contrari que als llibres i les pel·lícules, hi ha històries que no s'acaben, preguntes que no ténen resposta, i persones que mai canvien. Aquesta ha estat la darrera vegada que he fet l'esforç de donar-li una segona oportunitat a una persona que m'ha decebut. No n'hi haurà d'altra. Win/win or No Deal, recordau?.


En segon lloc, que tenc massa “amics” al Facebook. Aquesta feta m'ha fet repassar amb esperit crític la meva llista d'amics, a la qual sempre havia tengut la norma de només acceptar a aquelles persones a les quals hagués conegut personalment, però més enllà d'això, no tenia gaire més filtre. El Facebook m'ha estat extremadament útil fins ara per mantenir el contacte amb les meves amistats, coneguts, ex-companys d'estudis i feina, etc., de forma no intrussiva, és a dir sense haver d'estar enviant e-mails o fent cridades. Però com em va dir una amiga l'altre dia, més de 250 “amics” és evidentment una exageració, si no és que ets una celebritat. Així que he procedit a eliminar sumàriament a totes aquelles persones que no passassin el filtre d'aquestes tres preguntes: És un amic/ga de veres? Em cau bé? Tenc qualque interès en mantenir-hi el contacte?


I és clar, ara tenc 100 amics menys al Facebook, però amb la garantia que es tracta de persones per les quals sent apreci i respecte (i de les quals n'esper el mateix). Si ets un dels afortunats, ara estic encantat de dir-te “amic”.


I si ets dels altres... en fi, ja saps com va això, no? Però sempre pots fer-te fan dels meus còmics!


Post dedicat, és clar, a Ana M.