M'he casat. He deixat la parella. Esper un fill. Hem perdut el fill que esperàvem. M'han fotut fora de la feina i els meus caps són uns cabrons. M'han diagnosticat un càncer. Ha mort ma mare. Em fa mal el braç de tant pelar-me-la.
De vegades m'espanta pensar en totes les intimitats que he arribat a llegir a l'estat de Facebook d'alguns dels meus contactes, coses que no és que m'importi saber, però que encara em sorprèn descobrir que a la gent no els importa fer-les públiques a través d'un mitjà tant impersonal i públic com Internet. Val que Facebook proporciona la relativa intimitat de que només els teus amics poden llegir el que hi escrius, però siguem sincers, molta gent té al Facebook (o a la seva xarxa social preferida) una guarda de contactes amb els quals no té el nivell d'intimitat corresponent a aquestes revelacions. I sincerament, encara que el tengui, hi ha coses que s'han d'explicar directament.
No m'entengueu malament, m'encanta saber de les vostres vides sense haver d'estar xerrant amb vosaltres o escrivint-vos cada setmana, i no tenc cap incovenient en saber aquestes coses (excepte allò del braç, que s'ho hagués pogut estalviar). Però crec que el poder d'Internet com a mitjà de comunicació s'ha extra-limitat per una qüestió de conveniència, i l'ús que se n'arriba a fer de les noves tecnologies comença a resultar digne d'una sàtira futurista.
En algunes empreses s'acomiada a la gent per SMS (les que no poden permetre's enviar George Clooney). Un ex-cap meu es comunicava amb el seu equip per e-mail, inclòs jo que estava assegut al seu costat. Conec una parella que va rompre la relació per telèfon. Realment és això el futur? Tenim tantes maneres de comunicar-nos que hem decidit prescindir de les tradicionals? En un memorable episodi de Sex and the City, a la protagonista la deixava el nòvio mitjançant un post-it, i tothom va poder apreciar la immaduresa d'aquest comportament. I almenys estava escrit a ma!
Tot això pot resultar xocant o hipòcrita venint de qualcú que ha estat fent pública la seva vida en un blog des de fa més de dos anys. La meva excusa és que consider que el que he compartit és la part realment pública de la meva vida, la que tenia a veure amb els meus viatges, la meva feina, la meva evolució personal (de la qual crec que molta gent se'n pot beneficiar) i els meus projectes professionals, en especial com a dibuixant. El que no he contat, però, han estat totes les coses que consider massa privades, sobretot quan involucren a altres persones. Durant aquest darrer any, m'han passat un grapat de coses molt importants, trascendents i íntimes a la meva vida, i teniu per segur que només les he compartides directament. I les que sí que he publicat, creieu-me que no devien ser tan privades.
L'era de la informació reclama de tots una major responsabilitat quant a la informació personal que distribuim. I no em referesc a les teories conspiratives segons les quals la CIA es dedica a comprar dades de Facebook: no us doneu tanta importància, la vostra informació personal i les vostres fotos tant els fot, a la CIA, i pràcticament a tothom. El que vull dir és que cap mitjà de comunicació us ha de fer perdre el sentit de comunitat i intimitat que el contacte personal ens proporciona. I que la propera vegada que us passi alguna cosa realment trascendent, faceu l'esforç de quedar per fer un cafè, agafar el telèfon, o fins i tot escriure una carta (d'aquelles amb paper i segell, les recordau) abans que recórrer a l'e-mail, messenger o SMS.
Per la meva part, he decidit seguir fent pública una part de la meva vida, especialment la que té a veure amb les meves experiències de creixement i els meus projectes creatius. El problema és que he estat descobrint que tenc aquesta informació escampada per tants de llocs (a més d'aquest blog, el meu blog de tecnologia, la web de Huérfanos, el meu àlbum de Flickr i la meva pàgina de còmics a Facebook). Així que ha arribat el moment d'unificar tota la meva vida digital baix una única capçalera, i per això m'agradaria tenir la vostra col·laboració.
A partir d'aquest moment s'obre la meva enquesta online per a triar el nom del meu domini web. Podeu votar pel vostre preferit al blog, o proposar-ne d'altres als comentaris. Aquesta és la meva idea d'una vida pública digital participativa.
I al qui torni a escriure al Facebook que li fa mal el braç de tant pelar-se-la, l'estic esperant...
dimecres, 17 de febrer del 2010
dilluns, 8 de febrer del 2010
No te pudirà, s'alè
Els qui em coneixen, saben que mai he tengut cap problema per xerrar en públic. Més bé el que em costa és seure i callar. Per això quan he explicat als meus coneguts que m'havia fet membre d'un club on practicar l'habilitat de xerrar en públic, l'únic que els ha vengut de nou ha estat descobrir que una organització com aquesta existia.Vaig sentir xerrar per primera vegada de Toastmasters, com de tantes altres coses, gràcies a la web de Steve Pavlina, que a més de bloguer i autor, és membre de l'organització a Las Vegas. Pavlina assegura que hi ha més gent al món amb por a xerrar amb públic que a la mort. Això no ho puc assegurar, però sí que he experimentat que exposar-se a una audiència pot ser una experiència que posi a prova la seguretat, confiança i sentit del ridícul de la persona.
Jo pensava que en realitat no em calia aprendre a xerrar en públic. No només havia exercit d'orador en més ocasions de les que hauria estat desitjable (per als qui m'escoltaven, si més no) sinó que ja havia posat a prova el meu sentit del ridícul durant els anys que vaig jugar a jocs rol i participat a activitats d'esplai. I com a membre del Klub de Rol Kaximba i del col·lectiu The Elitist, ja vaig tenir tota l'exposició pública que un home necessita durant la seva vida.
Però no va ser la passió per xerrar en públic el que em va dur a Toastmasters. Va ser senzillament el desig de trobar una activitat, i un grup de gent amb qui compartir-la, que em proporcionàs una raó per fer alguna cosa més que feina durant la primavera passada. En aquest propòsit, vaig fracassar: vaig descobrir l'existència del club de Toastmasters Barcelona durant el març de l'any passat, i tot el que havia de fer era trobar un dimecres en què pogués sortir una mica més prest de l'acostumat, a temps per arribar al carrer Aragó abans de les 8 de la nit, però no en vaig ser capaç. Així que amb aquella feina horrible on vaig deixar-me la salut, l'orgull i el meu temps lliure, vaig aconseguir també tancar-me aquesta porta.
Per això la primera setmana després de deixar Gameloft, vaig anar de convidat a la meva primera sessió de Toastmasters, un club del qual no en sabia quasi res, i on no hi coneixia ningú. Encara record aquella primera sessió amb la il·lusió d'un nin que va al circ per primera vegada. Potser aquest no és un bon exemple perquè a jo no m'agrada el circ. I perquè no hi havia ni lleons ni gent volant per l'aire. Metàfores apart, vaig descobrir en aquest lloc una sensació de familiaritat que en aquell moment no vaig ser capaç d'identificar. Ara sé què era. Encara que podria semblar d'una altra manera, a Toastmasters la majoria d'oradors surten a xerrar amb un nus a l'estómac i el cor accelerat. I el que exposen darrera del faristol no és el tema de la seva xerrada, sinó algunes de les seves pors més íntimes, com ara a ser el centre d'atenció, a fer el ridícul, a ser rebutjats, o a fracassar.
Tots aquests mesos després, entenc amb molta claredat la importància de la missió d'un club com Toastmasters: proporcionar un entorn amigable i relativament segur on desenvolupar no només les habilitats de comunicació, sinó la seguretat, confiança i auto-estima que són fonamentals d'una vida conscient i agoserada. Life is either a daring adventure or nothing, ho recordau?
Set discursos després, més diverses participacions a múltiples sessions, he estat mentor de un nou membre, part del comité directiu del club, i estic a punt de participar en la competició de xerrades, ... tot això m'ha aportat aquest club, a més d'un grapat de nous (i bons) amics, hores de converses en bona companyia, un lloc on contribuir i a la vegada aprendre, i fins i tot una petita col·laboració professional... no està gens malament per un lloc del qual tot el que esperava era una excusa per escapar-me de la feina a la meva hora per una vegada a la setmana.
I quan em pensava que ja no podia demanar més, aquest club encara m'ha fet un altre regal... però aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)
Post dedicat... bé, ja sabeu qui sou :P
dijous, 21 de gener del 2010
Més fort que un mac de torrent
Algunes persones s'han estat demanant quina explicació té la publicació de tires còmiques dibuixades per jo a la web d'una comunitat online dedicada a la seducció. Abans que es generi una llegenda al respecte, crec que és hora d'aclarir alguns dubtes relatius a la meva vida afectiva/de parella durant els meus darrers 16 mesos d'estada a Barcelona.
Com saben perfectament els que em coneixen de fa temps, i pot sorprendre als que em coneixen de fa menys, la meva proverbial solteria era ja llegendària. Quan ets home, raonablement en bon estat de conservació, tens més de trenta anys, no has tengut relacions conegudes (i insistesc en la paraula “conegudes”) i vàries de les teves millors amistats són dones, sense que se't relacioni sentimentalment amb cap d'elles, els dubtes no tarden en aparèixer. S'ha especulat amb la possibilitat de que fós homosexual, misògin, reprimit, eunuc, extraterrestre, o vàries d'aquestes a la vegada. Afalagat com em sent de que la meva intimitat susciti tant d'interés, l'explicació a la meva situació era molt més simple i, em tem, prosaica. Senzillament, les dones eren una equació que la meva ment analítica no havia estat capaç de resoldre.
Conec altres persones que en edat i circumstàncies semblant a les meves, ténen una escassa o inexistent vida afectiva. No voldria ara suggerir que una vida no pot ser igual de plena i satisfactòria sense tenir parella o vida íntima (una que no inclogui un ordinador, he d'aclarir). El que sí que suggeriré és que si els teus plans vitals no inclouen la possibilitat (si no la intenció) d'explorar la teva afectivitat amb persones reals de l'altre sexe (o del teu, si és el cas), tant et valdria estar mort.
Ara que ja teniu el titular, deixau que m'expliqui.
He estat allà. Pensava de veres, que no calia, que no era per jo, que no era possible, que no era convenient, que no era prou bo, fins i tot que no tenia temps (!). Quan en realitat, a tot el que es reduia era a una emoció simple i familiar: que no m'ho creia, i que em feia por.
No sabria dir en quin moment la meva percepció d'aquest aspecte va canviar, però el que sí vull compartir és que he tocat de molt aprop l'experiència no menys frustrant d'homes perfectament saludables amb problemes èpics per a conèixer, i tenir relacions (de qualsevol tipus), amb dones. I que uns quants d'aquests homes, a Barcelona però també a moltes altres ciutats del món, han decidit agrupar-se, organitzar-se i millorar-se a ells mateixos per a superar les seves limitacions i intentar resoldre l'equació que a jo se m'escapava. Aquests són els homes que integren el que es coneix com a “comunitat de seducció”, de la qual un dels seus destacats membres a Barcelona resulta que viu a la mateixa casa que jo, escriu les meves tires còmiques i el blog on es publiquen, i amb això queden tancats els interrogants sobre la meva relació amb aquesta comunitat.
I jo què, us demanareu? Ah, aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)
Post dedicat a X... d'això, Evil :)
Com saben perfectament els que em coneixen de fa temps, i pot sorprendre als que em coneixen de fa menys, la meva proverbial solteria era ja llegendària. Quan ets home, raonablement en bon estat de conservació, tens més de trenta anys, no has tengut relacions conegudes (i insistesc en la paraula “conegudes”) i vàries de les teves millors amistats són dones, sense que se't relacioni sentimentalment amb cap d'elles, els dubtes no tarden en aparèixer. S'ha especulat amb la possibilitat de que fós homosexual, misògin, reprimit, eunuc, extraterrestre, o vàries d'aquestes a la vegada. Afalagat com em sent de que la meva intimitat susciti tant d'interés, l'explicació a la meva situació era molt més simple i, em tem, prosaica. Senzillament, les dones eren una equació que la meva ment analítica no havia estat capaç de resoldre.Conec altres persones que en edat i circumstàncies semblant a les meves, ténen una escassa o inexistent vida afectiva. No voldria ara suggerir que una vida no pot ser igual de plena i satisfactòria sense tenir parella o vida íntima (una que no inclogui un ordinador, he d'aclarir). El que sí que suggeriré és que si els teus plans vitals no inclouen la possibilitat (si no la intenció) d'explorar la teva afectivitat amb persones reals de l'altre sexe (o del teu, si és el cas), tant et valdria estar mort.
Ara que ja teniu el titular, deixau que m'expliqui.
He estat allà. Pensava de veres, que no calia, que no era per jo, que no era possible, que no era convenient, que no era prou bo, fins i tot que no tenia temps (!). Quan en realitat, a tot el que es reduia era a una emoció simple i familiar: que no m'ho creia, i que em feia por.
No sabria dir en quin moment la meva percepció d'aquest aspecte va canviar, però el que sí vull compartir és que he tocat de molt aprop l'experiència no menys frustrant d'homes perfectament saludables amb problemes èpics per a conèixer, i tenir relacions (de qualsevol tipus), amb dones. I que uns quants d'aquests homes, a Barcelona però també a moltes altres ciutats del món, han decidit agrupar-se, organitzar-se i millorar-se a ells mateixos per a superar les seves limitacions i intentar resoldre l'equació que a jo se m'escapava. Aquests són els homes que integren el que es coneix com a “comunitat de seducció”, de la qual un dels seus destacats membres a Barcelona resulta que viu a la mateixa casa que jo, escriu les meves tires còmiques i el blog on es publiquen, i amb això queden tancats els interrogants sobre la meva relació amb aquesta comunitat.
I jo què, us demanareu? Ah, aquesta és una altra història, i se m'està fent una mica tard... ;)
Post dedicat a X... d'això, Evil :)
dijous, 31 de desembre del 2009
Arrencada de cavall, arribada d'ase
Estic de celebració, just he acabat les 100 primeres pàgines (a llapis) de la meva novel·la gràfica! Ara només me'n queden les altres 80. Quan els explic als amics el que estic fent, el comentari més habitual que em fan és: com ho fas per seguir endavant sense desmotivar-te?
La resposta és evident: una pàgina cada vegada.
És curiós que aquesta obvietat se li escapi a tanta gent, que evita abordar projectes massa ambiciosos, amb l'excusa de que els requerirà molt de temps acabar-los. I és cert, qualsevol projecte vertaderament important requireix temps. I què? Tens la resta de la teva vida per acabar-lo. O és que tens qualque cosa millor a fer?
El principal problema que tots tenim per a dur a terme projectes grossos, és la impaciència, i l'anticipació de tot el patiment i esforç. I certament, si intentam abordar un objectiu a llarg termini des d'aquesta perspectiva, i no tenim cap obligació de fer-lo, tots sabem com acaben aquests objectius. Després de tot, “el camí de l'infern està empedrat de bones intencions”.
Jo era dels que solia queixar-me quan no dibuixava de que el projecte era massa ambiciós, o de que no em sentia inspirat. Per sort, una vegada em van donar un bon consell sobre això: la inspiració consisteix en fer feina cada dia. No és com si Déu et tocàs amb un dit i de sobte et sentissis miraculosament inspirat, sinó que si t'hi poses a diari, uns dies faràs millor feina que d'altres, però estadísticament, el progrés serà millor que si no fas res “per falta d'inspiració”.
I per experiència, sé que el resultat promig tendeix a millorar: una de les meves pàgines dolentes d'ara que dibuix tots el dies (sis dies a la setmana) és molt millor que les de quan ho feia esporàdicament. Ara ja sé que la “falta de inspiració” és pura mandra, i que no existeix tal cosa si de veres ets un artista.
Per cert, la persona que em va donar aquest consell ja no dibuixa, mai; “qui molt xerra, qualcuna n'erra” ;)
Per altra banda, encara que la motivació no sigui excusa, tots som culpables de perdre de vista les bones intencions de tant en tant. És clar que quan has deixat la feina per poder fer una cosa, cada matí just despertar-te tens un recordatori permanent del que hauries d'estar fent. Però per si de cas, és important mantenir un cert nivell de control sobre el teu progrés, sobretot quan la teva data de lliurament no la marquen els editors, sinó els estalvis minvants del teu compte bancari.
És per això que (i en això se'm nota el background d'enginyer) tenc a la vista al meu estudi un full de progrés on vaig registrant puntualment les pàgines que vaig acabant, tant a llapis com a tinta. Ara mateix té aquest aspecte.
Ja he advertit que aquest era un projecte ambiciós, com qualsevol cosa que val la pena a la vida. I aquesta senzilla eina de control ha estat tan efectiva, tant per la meva disciplina com per mantenir present els meus objectius, que vaig decidir també aplicar-la a la resta del que faig.
Això ho faig a través del que en diuen un self-assessment, és a dir una auto-avaluació de diverses àrees de la meva vida, que em mantengui constantment informat, i conscient, de com em van les coses. Es tracta d'un breu formulari el qual emplèn totes les setmanes (normalment el diumenge vespre) contestant una sèrie de preguntes sobre les àrees de la vida que m'interessa mantenir vigilades. Per a la vostra curiositat, aquest formulari va així:
Del que es tracta és de demanar-se, amb tota honestedat, què tal ho estàs fent en les coses en què saps que necessites mantenir ordre. Després d'emplenar-lo, escull les dues o tres on estic pitjor, i faig el propòsit de donar-los una major atenció durant la setmana que entra.
Els resultats d'aquesta revisió periòdica han resultat espectaculars. Les primeres setmanes era més un passa-temps, però l'enèssima vegada que et demanes si tens la teva habitació endreçada, la teva atenció cada vegada que hi entres canvia, i al final la pressió interna (saps que hauria d'estar fent una cosa, però no l'has feta) acaba per fer-te actuar.
Us sembla una mica exagerat, tot això? Tenint en compte que molta gent no sabria dir ni quin és el saldo del seu compte bancari, esperar saber què tal ho estan fent a la vida en general pot semblar esperar massa.
Però la meva vida no és un concurs de popularitat, per mi del que es tracta és de mantenir un alt nivell de disciplina, garantir tant l'efectivitat com una certa satisfacció personal, i això mai ens vé donat de fora. No és el camí fàcil, però és que el camí fàcil ja sé on condueix. I per fer el camí difícil tenc la resta de la meva vida.
Dedicat a tots els bons propòsits d'any nou que van morir massa joves.
Feliç 2010 a tots!
La resposta és evident: una pàgina cada vegada.
És curiós que aquesta obvietat se li escapi a tanta gent, que evita abordar projectes massa ambiciosos, amb l'excusa de que els requerirà molt de temps acabar-los. I és cert, qualsevol projecte vertaderament important requireix temps. I què? Tens la resta de la teva vida per acabar-lo. O és que tens qualque cosa millor a fer?
El principal problema que tots tenim per a dur a terme projectes grossos, és la impaciència, i l'anticipació de tot el patiment i esforç. I certament, si intentam abordar un objectiu a llarg termini des d'aquesta perspectiva, i no tenim cap obligació de fer-lo, tots sabem com acaben aquests objectius. Després de tot, “el camí de l'infern està empedrat de bones intencions”.
Jo era dels que solia queixar-me quan no dibuixava de que el projecte era massa ambiciós, o de que no em sentia inspirat. Per sort, una vegada em van donar un bon consell sobre això: la inspiració consisteix en fer feina cada dia. No és com si Déu et tocàs amb un dit i de sobte et sentissis miraculosament inspirat, sinó que si t'hi poses a diari, uns dies faràs millor feina que d'altres, però estadísticament, el progrés serà millor que si no fas res “per falta d'inspiració”.
I per experiència, sé que el resultat promig tendeix a millorar: una de les meves pàgines dolentes d'ara que dibuix tots el dies (sis dies a la setmana) és molt millor que les de quan ho feia esporàdicament. Ara ja sé que la “falta de inspiració” és pura mandra, i que no existeix tal cosa si de veres ets un artista.
Per cert, la persona que em va donar aquest consell ja no dibuixa, mai; “qui molt xerra, qualcuna n'erra” ;)
Per altra banda, encara que la motivació no sigui excusa, tots som culpables de perdre de vista les bones intencions de tant en tant. És clar que quan has deixat la feina per poder fer una cosa, cada matí just despertar-te tens un recordatori permanent del que hauries d'estar fent. Però per si de cas, és important mantenir un cert nivell de control sobre el teu progrés, sobretot quan la teva data de lliurament no la marquen els editors, sinó els estalvis minvants del teu compte bancari.
És per això que (i en això se'm nota el background d'enginyer) tenc a la vista al meu estudi un full de progrés on vaig registrant puntualment les pàgines que vaig acabant, tant a llapis com a tinta. Ara mateix té aquest aspecte.
Ja he advertit que aquest era un projecte ambiciós, com qualsevol cosa que val la pena a la vida. I aquesta senzilla eina de control ha estat tan efectiva, tant per la meva disciplina com per mantenir present els meus objectius, que vaig decidir també aplicar-la a la resta del que faig.
Això ho faig a través del que en diuen un self-assessment, és a dir una auto-avaluació de diverses àrees de la meva vida, que em mantengui constantment informat, i conscient, de com em van les coses. Es tracta d'un breu formulari el qual emplèn totes les setmanes (normalment el diumenge vespre) contestant una sèrie de preguntes sobre les àrees de la vida que m'interessa mantenir vigilades. Per a la vostra curiositat, aquest formulari va així:
- Quants dies m'he aixecat més tard de les 8, o anat a dormir més tard de les 12?
- Quantes pàgines he dibuixat a llapis? I a tinta / photoshop?
- Quantes hores de treball informàtic he fet?
- Quantes vegades he menjat fora de casa, o en excés?
- Quantes vegades he fet exercici?
- He reduit de pes, o m'he mantigut per davall dels 75 Kg?
- Quantes despeses excepcionals he fet?
- Quantes hores he dedicat a veure la tele, o jugant a la consola / PC?
- He estat al dia del correu / blogs / notícies?
- Quant de temps he dedicat a llegir llibres / còmics?
- M'he posat en contacte amb algun/a amic/ga amb qui fa temps que no xerrava?
- Tenc l'habitació recollida / la roba neta / necessit afaitar o tallar el cabell?
Del que es tracta és de demanar-se, amb tota honestedat, què tal ho estàs fent en les coses en què saps que necessites mantenir ordre. Després d'emplenar-lo, escull les dues o tres on estic pitjor, i faig el propòsit de donar-los una major atenció durant la setmana que entra.
Els resultats d'aquesta revisió periòdica han resultat espectaculars. Les primeres setmanes era més un passa-temps, però l'enèssima vegada que et demanes si tens la teva habitació endreçada, la teva atenció cada vegada que hi entres canvia, i al final la pressió interna (saps que hauria d'estar fent una cosa, però no l'has feta) acaba per fer-te actuar.
Us sembla una mica exagerat, tot això? Tenint en compte que molta gent no sabria dir ni quin és el saldo del seu compte bancari, esperar saber què tal ho estan fent a la vida en general pot semblar esperar massa.
Però la meva vida no és un concurs de popularitat, per mi del que es tracta és de mantenir un alt nivell de disciplina, garantir tant l'efectivitat com una certa satisfacció personal, i això mai ens vé donat de fora. No és el camí fàcil, però és que el camí fàcil ja sé on condueix. I per fer el camí difícil tenc la resta de la meva vida.
And you know that when the truth is told
that you can get what you want or you can just get old
You're gonna kick off before you even get half through
Why don't you realize, Vienna waits for you
Billy Joel, “Vienna”that you can get what you want or you can just get old
You're gonna kick off before you even get half through
Why don't you realize, Vienna waits for you
Dedicat a tots els bons propòsits d'any nou que van morir massa joves.
Feliç 2010 a tots!
dimarts, 8 de desembre del 2009
Amb ses herbes molles s'hi torquen es cul
Ahir havia de ser un dia molt especial. Era un d'aquells dies que esperava recordar tota la vida, on esperava poder tancar una història que vaig deixar oberta fa més de 10 anys. Però com deim a Mallorca, uns comptes fa s'ase i ets altres es traginer.
El septembre passat va fer 10 anys d'un incident que a la meva vida ja s'ha guanyat la denominació de "allò de Madrid". Per resumir, perquè sé que molts ja coneixeu la història, els fets varen anar més o manco així: l'estiu de 1999 vaig mudar-me a estudiar i treballar a Madrid, vaig anar a compartir pis amb una bona amiga i el seu nòvio, després de tres setmanes la meva amiga va marxar sense avisar deixant-me tirat, i al dia següent jo me'n vaig tornar a Mallorca sense avisar, i cap dels dos vam tornar a saber mai més un de l'altre. Almenys fins ara.
Encara que resumida així no ho sembli, tot aquest incident em va marcar profundament durant molt de temps. Jo tenia 24 anys, era molt innocent, tenia molt poc món, i era la primera vegada que sortia de ca'ls meus pares i no diguem ja de Mallorca. I si allò era el món exterior, vaig concloure, més em valia deixar les aventures, fer la meva vida, i no tornar a sortir de la meva illa segura i confortable, no fós cosa que prenent riscs acabàs per tornar-me a equivocar. Per suposat, aquesta actitut derrotista i de víctima no m'havia de dur molt lluny. De fet, encara que les circumstàncies fóssin ben diferents, vaig tenir la mateixa sensació de fugida quan vaig tornar de Derry, ara ha fet dos anys.
Si una cosa he après al llarg d'aquests anys, és que fugint de les coses que et fan por, et perdràs molt del que la vida et pot oferir. Però si tota aquesta història ha tornat a l'actualitat, ha estat perquè fa uns mesos, vaig decidir intentar localitzar a aquella amiga, amb el bon propòsit de saber què havia estat d'ella i fer les paus amb el meu passat. Com que cap dels telèfons i adreces que conservava no havien duit enlloc, la vaig trobar al Facebook. I així és com ens vam posar en contacte, fins que vam poder concertar l'esperat retrobament, que havia de produir-se exactament ahir horabaixa a Barcelona.
I va tornar a passar el mateix.
10 anys després, em va tornar a deixar tirat sense avisar, i sense que hagi tornat a saber res d'ella, ni m'hagi tornat les cridades i els missatges.
Si us pensàveu que aquest post no contendria un dels meus habituals discursos d'auto-ajuda, anàveu eqivocats. He après dues coses d'aquesta història, i potser us poden servir també a vosaltres.
Una, que no serveix de res viure al passat, i que l'única persona que pot tancar les ferides velles del meu ego som jo mateix. He entès finalment que tornar a veure a aquesta al·lota no em donaria la pau interior que cercava, si no me la concedia jo mateix. Que al contrari que als llibres i les pel·lícules, hi ha històries que no s'acaben, preguntes que no ténen resposta, i persones que mai canvien. Aquesta ha estat la darrera vegada que he fet l'esforç de donar-li una segona oportunitat a una persona que m'ha decebut. No n'hi haurà d'altra. Win/win or No Deal, recordau?.
En segon lloc, que tenc massa “amics” al Facebook. Aquesta feta m'ha fet repassar amb esperit crític la meva llista d'amics, a la qual sempre havia tengut la norma de només acceptar a aquelles persones a les quals hagués conegut personalment, però més enllà d'això, no tenia gaire més filtre. El Facebook m'ha estat extremadament útil fins ara per mantenir el contacte amb les meves amistats, coneguts, ex-companys d'estudis i feina, etc., de forma no intrussiva, és a dir sense haver d'estar enviant e-mails o fent cridades. Però com em va dir una amiga l'altre dia, més de 250 “amics” és evidentment una exageració, si no és que ets una celebritat. Així que he procedit a eliminar sumàriament a totes aquelles persones que no passassin el filtre d'aquestes tres preguntes: És un amic/ga de veres? Em cau bé? Tenc qualque interès en mantenir-hi el contacte?
I és clar, ara tenc 100 amics menys al Facebook, però amb la garantia que es tracta de persones per les quals sent apreci i respecte (i de les quals n'esper el mateix). Si ets un dels afortunats, ara estic encantat de dir-te “amic”.
I si ets dels altres... en fi, ja saps com va això, no? Però sempre pots fer-te fan dels meus còmics!
Post dedicat, és clar, a Ana M.
El septembre passat va fer 10 anys d'un incident que a la meva vida ja s'ha guanyat la denominació de "allò de Madrid". Per resumir, perquè sé que molts ja coneixeu la història, els fets varen anar més o manco així: l'estiu de 1999 vaig mudar-me a estudiar i treballar a Madrid, vaig anar a compartir pis amb una bona amiga i el seu nòvio, després de tres setmanes la meva amiga va marxar sense avisar deixant-me tirat, i al dia següent jo me'n vaig tornar a Mallorca sense avisar, i cap dels dos vam tornar a saber mai més un de l'altre. Almenys fins ara.
Encara que resumida així no ho sembli, tot aquest incident em va marcar profundament durant molt de temps. Jo tenia 24 anys, era molt innocent, tenia molt poc món, i era la primera vegada que sortia de ca'ls meus pares i no diguem ja de Mallorca. I si allò era el món exterior, vaig concloure, més em valia deixar les aventures, fer la meva vida, i no tornar a sortir de la meva illa segura i confortable, no fós cosa que prenent riscs acabàs per tornar-me a equivocar. Per suposat, aquesta actitut derrotista i de víctima no m'havia de dur molt lluny. De fet, encara que les circumstàncies fóssin ben diferents, vaig tenir la mateixa sensació de fugida quan vaig tornar de Derry, ara ha fet dos anys.
Si una cosa he après al llarg d'aquests anys, és que fugint de les coses que et fan por, et perdràs molt del que la vida et pot oferir. Però si tota aquesta història ha tornat a l'actualitat, ha estat perquè fa uns mesos, vaig decidir intentar localitzar a aquella amiga, amb el bon propòsit de saber què havia estat d'ella i fer les paus amb el meu passat. Com que cap dels telèfons i adreces que conservava no havien duit enlloc, la vaig trobar al Facebook. I així és com ens vam posar en contacte, fins que vam poder concertar l'esperat retrobament, que havia de produir-se exactament ahir horabaixa a Barcelona.
I va tornar a passar el mateix.
10 anys després, em va tornar a deixar tirat sense avisar, i sense que hagi tornat a saber res d'ella, ni m'hagi tornat les cridades i els missatges.
Si us pensàveu que aquest post no contendria un dels meus habituals discursos d'auto-ajuda, anàveu eqivocats. He après dues coses d'aquesta història, i potser us poden servir també a vosaltres.
Una, que no serveix de res viure al passat, i que l'única persona que pot tancar les ferides velles del meu ego som jo mateix. He entès finalment que tornar a veure a aquesta al·lota no em donaria la pau interior que cercava, si no me la concedia jo mateix. Que al contrari que als llibres i les pel·lícules, hi ha històries que no s'acaben, preguntes que no ténen resposta, i persones que mai canvien. Aquesta ha estat la darrera vegada que he fet l'esforç de donar-li una segona oportunitat a una persona que m'ha decebut. No n'hi haurà d'altra. Win/win or No Deal, recordau?.
En segon lloc, que tenc massa “amics” al Facebook. Aquesta feta m'ha fet repassar amb esperit crític la meva llista d'amics, a la qual sempre havia tengut la norma de només acceptar a aquelles persones a les quals hagués conegut personalment, però més enllà d'això, no tenia gaire més filtre. El Facebook m'ha estat extremadament útil fins ara per mantenir el contacte amb les meves amistats, coneguts, ex-companys d'estudis i feina, etc., de forma no intrussiva, és a dir sense haver d'estar enviant e-mails o fent cridades. Però com em va dir una amiga l'altre dia, més de 250 “amics” és evidentment una exageració, si no és que ets una celebritat. Així que he procedit a eliminar sumàriament a totes aquelles persones que no passassin el filtre d'aquestes tres preguntes: És un amic/ga de veres? Em cau bé? Tenc qualque interès en mantenir-hi el contacte?
I és clar, ara tenc 100 amics menys al Facebook, però amb la garantia que es tracta de persones per les quals sent apreci i respecte (i de les quals n'esper el mateix). Si ets un dels afortunats, ara estic encantat de dir-te “amic”.
I si ets dels altres... en fi, ja saps com va això, no? Però sempre pots fer-te fan dels meus còmics!
Post dedicat, és clar, a Ana M.
dilluns, 30 de novembre del 2009
Vés-te'n a porgar fum
Avui fa dues setmanes que vaig començar amb el meu experiment vegetarià, i encara que ja us en faré un informe complet quan acabi l'experiment, us avançaré que la major resistència que he trobat no ha vengut de dins meu, sinó de com reaccionava la gent davant de la idea. Encara que he rebut missatges de suport, altres han estat menys amables, i de vegades transmetien desaprovació, des dels que advertien dels perills per la salut, fins els que em recordaven com està de bona la carn.
Aquesta resposta (no generalitzada però sí significativa) m'ha recordat molt a la que vaig rebre fa uns anys quan vaig adoptar una dieta hipoglucèmica, que ara en gran mesura encara seguesc, i des de sempre, quan vaig triar abstenir-me de l'alcohol, el tabac i altres drogues “dures” (la cafeina i el treball en són les notables excepcions).
Moltes persones es resisteixen a acceptar els canvis en les seves vides. És natural i lògic: el canvi implica risc, el desconegut, incertesa i inseguretat, mentre que el conegut és familiar, predecible, fins i tot en el cas del dolent conegut (com diu la dita popular). Però com que aquest és el meu blog, i aquí el que importa és el que jo cregui, els dic que s'equivoquen, i que amb tota probabilitat són covards, conformistes, i que no ténen els nassos de prendre responsabilitat per les seves vides.
Deixau que aclareixi que quan jo escull ser abstemi (o vegetarià, o el que sigui) no ho faig ni per donar lliçons a ningú, ni per afany de sentir-me superior; més encara, els qui ho fan em fant tanta ràbia com els reactius. Les eleccions que jo faig, són meves i per les meves raons. Les prenc baix la meva responsabilitat i amb respecte, i esper el mateix tractament. I mentre no faci mal a ningú, no veig ni perquè li hauria d'importar a ningú el que jo faci.
Excepte, és clar, perquè importa. Si ets insegur, reactiu, i et sents una víctima, t'importa veure com altres en les teves circumstàncies prenen decisions i fan canvis. Et recorda que tu podries estar fent el mateix, però no ho fas:
He experimentat tanta resistència al canvi com la majoria de la gent, i sé el que és trobar-se fora de la teva zona de confort, en territori desconegut, sense suport explícit, i carregant amb les teves aparenment insalvables limitacions. Una de les darreres que puc recordar, ara fa dos anys, a un apartament a Derry, Irlanda del Nord.
He recorregut un llarg camí des d'aquell novembre. Un camí sembrat de dubtes, decepcions, inseguretat i rebuig. Per això entenc les persones que es resisteixen al canvi, i que fins i tot es senten amenaçades quan veuen els altres canviar. Ningú ha dit que canviar sigui fàcil, sobretot quan no ho has fet mai. És un camí difícil, llarg i ple de patiment. I sovint és un camí solitari, una travessa pel desert.
Però el que sí que us puc prometre és que val totalment la pena. Així que deixau-me que reprodueixi aquesta cita al final de la pel·lícula Wanted:
Aquesta resposta (no generalitzada però sí significativa) m'ha recordat molt a la que vaig rebre fa uns anys quan vaig adoptar una dieta hipoglucèmica, que ara en gran mesura encara seguesc, i des de sempre, quan vaig triar abstenir-me de l'alcohol, el tabac i altres drogues “dures” (la cafeina i el treball en són les notables excepcions).
Moltes persones es resisteixen a acceptar els canvis en les seves vides. És natural i lògic: el canvi implica risc, el desconegut, incertesa i inseguretat, mentre que el conegut és familiar, predecible, fins i tot en el cas del dolent conegut (com diu la dita popular). Però com que aquest és el meu blog, i aquí el que importa és el que jo cregui, els dic que s'equivoquen, i que amb tota probabilitat són covards, conformistes, i que no ténen els nassos de prendre responsabilitat per les seves vides.
Deixau que aclareixi que quan jo escull ser abstemi (o vegetarià, o el que sigui) no ho faig ni per donar lliçons a ningú, ni per afany de sentir-me superior; més encara, els qui ho fan em fant tanta ràbia com els reactius. Les eleccions que jo faig, són meves i per les meves raons. Les prenc baix la meva responsabilitat i amb respecte, i esper el mateix tractament. I mentre no faci mal a ningú, no veig ni perquè li hauria d'importar a ningú el que jo faci.
Excepte, és clar, perquè importa. Si ets insegur, reactiu, i et sents una víctima, t'importa veure com altres en les teves circumstàncies prenen decisions i fan canvis. Et recorda que tu podries estar fent el mateix, però no ho fas:
- Has tengut companys de feina que estiguin malament al seu lloc de treball? Estan cercant alternatives o proposant canvis?
- Tens amics (o amigues) que es queixen de com van de malament de relacions i parelles? Fan alguna cosa per canviar els seus hàbits socials o la teva forma de relacionar-te?
- Coneixes gent que es queixa de la seva baixa forma física? Estan fent dietes, exercici o activitat física?
- Saps de qualcú que es queixi de la seva situació financera? Està estudiant, planejant un negoci, o fent qualque inversió de futur?
He experimentat tanta resistència al canvi com la majoria de la gent, i sé el que és trobar-se fora de la teva zona de confort, en territori desconegut, sense suport explícit, i carregant amb les teves aparenment insalvables limitacions. Una de les darreres que puc recordar, ara fa dos anys, a un apartament a Derry, Irlanda del Nord.
He recorregut un llarg camí des d'aquell novembre. Un camí sembrat de dubtes, decepcions, inseguretat i rebuig. Per això entenc les persones que es resisteixen al canvi, i que fins i tot es senten amenaçades quan veuen els altres canviar. Ningú ha dit que canviar sigui fàcil, sobretot quan no ho has fet mai. És un camí difícil, llarg i ple de patiment. I sovint és un camí solitari, una travessa pel desert.
Però el que sí que us puc prometre és que val totalment la pena. Així que deixau-me que reprodueixi aquesta cita al final de la pel·lícula Wanted:
This is me taking back control of my life. What the fuck have you done lately?
dilluns, 16 de novembre del 2009
Ets ben curro!
Per si no ha quedat clar als darrers posts, aquests darrers mesos m'he estat dedicant, entre altres coses, a fer exercicis de creixement personal. No només he tallat amb relacions perjudicials (inclosa la meva feina), dedicat esforços a les meves inquietuts artístiques, o explorat les meves habilitats socials i afectives, sinó que també he estat fent importants esforços de millora física. He estat practicant exercici regularment, i en general he treballat en millorar la meva estètica personal. Aquesta setmana, fins i tot he començat a experimentar una dieta vegetariana durant un mes.Els qui em coneixen només des dels darrers mesos, poden pensar que jo sempre he tengut aquest aspecte. Els que em coneixen des de que visc a Barcelona, saben que una de les primeres coses que vaig fer el maig en deixar la feina, va ser rapar-me el cap i afaitar-me la barba. I els que em coneixen de fa molts més anys, segurament recorden com fa uns anys vaig començar a vestir amb una mica més de gust del que era habitual en jo als meus 20 i pico anys.
Es pot dir que cada vegada que he cremat una etapa de la meva vida, he fet visible aquest canvi a través del meu aspecte. Si no em creieu, comparau les meves fotos de quan tenia 21 anys...
30 anys...
o ara als meus 34...
Al llarg d'aquests darrers 10 anys, he descobert dues bones raons per canviar el meu aspecte. Una té a veure amb reflectir el meu interior, és a dir, en donar una imatge més congruent de com em sentia jo per dins. Quan jo era adolescent, no tenia gaire orgull en el meu aspecte: tenia sobrepès, no feia exercici, i vestia amb poca gràcia (per dir alguna cosa). Fa uns 8 anys, arrel de començar a anar d'excursió, ampliar el meu cercle social i variar les meves activitats, vaig començar a cuidar una mica més el meu cos, fent exercici regular i moderant la meva dieta. I quan vaig començar a sentir-me més còmode amb el meu cos del que havia estat mai, vaig fer un canvi de forma de vestir que tots els meus amics encara recorden. Fins i tot vaig llençar tota la meva roba vella al fems. La raó per fer això era que ja no m'identificava amb aquell friki grasset i sense gaire sentit de l'estètica que havia estat abans, així que vaig fer l'esforç de posar la meva apariència en consonància amb els canvis de la meva vida.
La segona, i potser més important, raó per a cuidar del meu aspecte té a veure amb els canvis en si. Enguany he fet propòsit d'esmena de molts errors, i estic aprenent molt sobre jo mateix i vivint noves experiències. I he descobert que per a progressar conscientment per damunt de la persona que jo solia ser, un canvi d'imatge té un enorme efecte psicològic. Bàsicament, si la persona que et mira des del mirall és diferent a aquella amb la que t'identifiques (el que a Matrix en deien "auto-imatge residual"), els canvis que intentes dur a terme a la teva vida es veuen reforçats. Alguns autors parlen del "canvi d'identitat" que té lloc quan transformes la teva vida. I que una de les formes més immediates de reforçar aquesta nova identitat és a través d'un aspecte renovat. Enguany he conegut de primera ma varis casos de canvis d'identitat que venien reforçats, i sovint precedits, per canvis d'apariència en alguns casos extrems: una gran pèrdua de pes (de 40 Kg i més), canvi d'estètica tant en el vestir com quant a pentinats, sabates i complements, etc.
Per suposat que hi ha persones que han duit la preocupació per la seva apariència al límit de que és allò que més els preocupa, i l'únic que el seu aspecte reflecteix és la seva inseguretat, frivolitat i superficialitat. Assumesc que tu no ets una d'aquestes persones.
Cuidar el teu aspecte, i en general el teu cos, té nombroses avantatges, més enllà de les obvies (millor salut, atractiu personal, etc.) Un aspecte cuidat transmet, als altres però també a tu mateix, una major seguretat i confiança. Mantenir hàbits saludables de dieta i exercici és una de les formes més simples d'educar la teva voluntat i disciplina. Vestir amb una major elegància, o almenys de forma cuidada, i sobretot congruent amb la teva identitat, reforça la teva auto-estima i consciència de tu mateix.
Però el més important és que el nostre cos és l'instrument més poderós de què mai disposarem. És l'únic vehicle que ens durarà tota la vida. ÉS la nostra primera forma de presentar-nos davant dels altres, el primer que coneixeran de nosaltres. Així que, per què no dedicar-li els esforços que es mereix, i usar-lo per reflectir, i reforçar, el que sentim per dins?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)